Gòspel al Calisay

Mentre el sol va baixant alçada i potència, gaudim de la música, avui a càrrec de Mar de Gòspel, que condueix la Memi Sillah, tot un referent musical a la vila.

S’agraeix assistir a actes com el d’aquest capvespre d’estiu, en plena onada de calor. I pensar en la il·lusió i les hores d’assaig dels i de les cantaires. Desenvolupar la sensibilitat, en aquest cas musical, és un exercici de bona pràctica poc habitual, però molt necessari.

I la Memi presenta cada peça, amb unes explicacions ben documentades i pedagògiques, i això és interessant perquè no es tracta només de tenir les orelles atentes, sinó també la ment perquè sapiguem d’on ve tot. Les coses, i en aquest cas les cançons, no neixen per generació espontània, sinó que formen part de la història i és bo conèixer-la. Neixen i es transformen fins a arribar als nostres dies.

El pati del Calisay, que acostuma a jugar el paper de lloc de pas per anar a algunes de les sales de l'equipament cultural arenyenc, avui és protagonista de la vetllada musical, i us haig de dir que fa goig de veure. 

Gaudim, doncs, de la música. Moltes gràcies per la bona estona que estem passant!

Incivisme versus gamberrisme

Entren dins del concepte d'incivisme tots aquells comportaments socials que no respecten les normes de convivència. Parlem de gamberrisme quan aquests actes aparentment incívics porten de manera implícita la voluntat de provocar molèsties o perjudicis a altres persones. L'incivisme pot ser causat per una manca de sensibilitat o desconeixement de les normes bàsiques de convivència. Per altra part, parlarem de gamberrisme quan hi ha voluntat de destruir, molestar i ferir la sensibilitat dels altres. Hi ha ganes de fer mal.

És important tenir clara la diferència conceptual perquè acostumem a titllar-ho tot d'incivisme i hi ha accions que van més enllà i que mereixen un tracte diferenciat. Si un passejador de gossos permet que es pixin a les façanes de les cases d'altres veïns, ho titllarem d'acte incívic sigui per manca de sensibilitat o desconeixement de l'ordenança que ho prohibeix explícitament, llevat que es pixin sempre a casa d'un mateix veí a qui li tenen mania i el volen perjudicar. En aquest cas es tractaria de gamberrisme.

Els grafitis que es pinten a mobiliari urbà, façanes o espais públics, ja no formen part de les accions incíviques, sinó que es tracta d'actes vandàlics, de gamberrisme, sigui quina sigui la motivació o el missatge, si és que n'hi ha. 

Si volem viure tranquils, sense problemes de convivència hem de treballar el civisme, fent pedagogia i explicant bé les coses, i al mateix temps intentar erradicar els actes vandàlics que no serveixen per a res, més enllà de crear mal ambient i violència.

L'exemple que es dona a través de mitjans de comunicació, o en actes públics, causa sovint reaccions poc cíviques i fins i tot violents. Nosaltres hi podem fer molt, simplement donant bon exemple i procurant que de les nostres accions no se'n desprenguin ni actes incívics ni vandàlics.

Passió pel piano

Ahir vaig tenir el plaer d'escoltar un tastet musical a càrrec d'en Quim Estrada, un jove arenyenc de vint anys que acaba els estudis de grau professional de piano i es prepara per optar, a primers de maig, al premi de final de grau del Conservatori Professional de Badalona. 

Ens vàrem aplegar una seixantena de persones per escoltar les peces que ha preparat per optar al premi, amb obres de Chopin, Bach, Debussy, Brahms i Albéniz, amb el regal del preludi de la música callada de Frederic Mompou. Guardo un bon record de la interpretació de les peces de Chopin i Debussy.

En Quim Estrada va iniciar els seus estudis musicals a l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i els va continuar al Conservatori de Badalona. Ha tingut la sort d'estudiar amb dos grans pianistes, com són en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que ens delecten amb la seva formació musical Nexus Piano Duo.

Haig de dir que des de l'inici del recital pianístic vaig tenir dues impressions ben clares a la ment: sentiment i sensibilitat. En Quim ens estava interpretant aquelles peces musicals des del cor, amb una sensibilitat a flor de pell. Ho corroboraven les seves paraules i explicacions en presentar les obres.

És una gran sort tenir l'oportunitat de gaudir d'una interpretació tan acurada, tècnicament i sensitivament. No sempre ambdós elements apareixen junts, i quan això passa gaudeixes plenament de la música. Tanques els ulls i et deixes anar.

Li desitjo molta sort en la seva carrera musical. Acaba una etapa, però continuarà estudiant i treballant perquè l'aprenentatge no s'acaba mai. Ell segur que ho sap, i té la gran sort que en gaudeix, i això és el que fa gran els intèrprets. 

Moments com aquest dissabte et fan adonar que tenim joves amb talent. Fa poques setmanes parlava de la Lucía, una jove estudiant de piano que fa meravelles davant del teclat, i avui us parlo d'en Quim, que és una altra promesa del panorama pianístic del nostre país. Gràcies pel concert!

La lenta tramitació de la Dependència

Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?

He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.

Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?

Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!

I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.

Es trobaven per passar l'estona

Es trobaven per passar l'estona. Eren molt bona canalla. No feien res de dolent. Aquestes són unes declaracions d'una veïna de Manlleu després del luctuós succés d'aquest dilluns el vespre, on un incendi va posar fi a la vida de cinc adolescents.

A hores d'ara encara s'estan investigant les causes d'aquest incendi. Poques flames i molt de fum. Els nois no varen poder sortir del seu lloc de trobada i no els varen poder salvar la vida. Uns fets molt greus que ens posen la pell de gallina. 

Segons les informacions que s'han conegut fins ara, els nois no residien en aquest habitatge, però hi anaven sovint perquè s'havien fet seu un petit refugi de vuit metres quadrats que hi podien accedir perquè la porta d'entrada de l'edifici estava sempre oberta.

Potser no tenien una alternativa, un espai on trobar-se amb amics i fer-la petar. Potser sí, però preferien aquest traster perquè podien anar-hi sempre que volien i fer tot allò que els apetia sense haver de donar explicacions a ningú. 

Els comentaris que he pogut llegir a la xarxa són respectuosos amb els nois i les seves famílies. Manifesten tristesa i condol, i sap greu que no sempre sigui així, i que només en situacions extremes i tan doloroses es posi seny i mesura en allò que es diu.

Des d'aquí tot el meu condol a les famílies i ànims per superar uns fets que mai més se'ls esborrarà de la memòria. I uns moments de reflexió als nostres polítics, però sobretot a tota la ciutadania que no sempre és prou sensible a la diversitat ni es té massa en compte les necessitats de les famílies més vulnerables. Segur que des dels instituts on acudien aquests nois es podrà fer una bona feina, treballant la sensibilitat i estima que sovint tenim oblidades.

Estimulem la nostra sensibilitat

Avui he tingut ganes d'escoltar, després de molt temps, l'obra Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi. És una meravella! Segur que la coneixeu, i si no és així, us recomano que hi dediqueu l'hora i mitja que pot durar. Estic segur que us encantarà.

Quan m'emociono escoltant segons quina peça musical penso que si hi dediquéssim més temps, el món potser aniria d'una altra manera. Desenvolupar la sensibilitat ajuda a veure diferent les coses, també les altres persones, i potser això és el que més falta ens fa.

Una bona part del temps que dediquem a llegir els comentaris de les xarxes, i ja no dic a escriure-hi segons què, el podríem destinar a escoltar música. Jo escolliria música clàssica, que és la que em motiva més, però hi ha molts estils musicals capaços d'engrescar a uns o als altres. N'hi ha per a tothom. Per què no ens ho proposem?

Ara que més aviat el que s'estila és la crítica fàcil, però sobretot l'insult, seria el millor moment per posar-ho en pràctica. Hi ha moltes persones que es dediquen professionalment a la música. Hi dediquen moltes hores, d'aprenentatge i assaig. El resultat el podem constatar si assistim a un concert, o el baixem per Internet.

I insisteixo en el tema de la sensibilitat. Probablement, la manca de sensibilitat és l'esca del pecat de molts mals que podem presenciar al voltant nostre. Des de l'actitud a l'hora de celebrar una tradició, que se'ns escapa de les mans, fins a l'extrem de provocar una guerra, per no parlar de genocidi.

En els petits detalls es demostra com és una persona i endevines com actuarà davant de qualsevol circumstància. Hem de confiar més en els altres, però sobretot respectar-los. I ho deixo aquí, animant-vos a posar el disc, o a comprar les entrades per al pròxim concert!

Un dia gris, esperant la neu

Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.

Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.

A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.

El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.

És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional? 

No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.

Qüestió de gustos o d'educació?

Hi ha fets que no els acabo d'entendre. Segurament, és per l'educació rebuda a la família. Ara, potser és diferent, però la feina que pot fer una família per a l'educació dels fills continua essent important i crec que no es treballa prou.

Llegia que Renfe ha calculat en 6,2 milions d'euros el cost del vandalisme pels grafitis als trens de Rodalies. Un cost que té repercussió en la inversió final per a la millora del seu funcionament, segons diuen, i també,  té efectes en la disponibilitat de trens i la seva puntualitat.

Estic convençut que han analitzat la manera de reduir aquest vandalisme que els representa tanta despesa reparadora, però no sé si s'ha fet prou. Tampoc sé si els grafiters que enganxen paguen el cost de la neteja de la seva actuació. Crec que així hauria de ser, per reduir el cost que ha d'assumir l'empresa i que indirectament patim tots nosaltres.

A vegades escolto a qui considera que caldria disposar d'espais perquè els grafiters puguin plasmar el seu art. No dic que no estigui bé, però la manca espais no ha de servir mai d'excusa exculpatòria del vandalisme. Probablement, estaríem d'acord que tot plegat depèn del sentit comú, que avui és força absent en les relacions humanes. 

Seria bo que aquestes persones que gaudeixen d'expressar-se artísticament als trens de Rodalies, pensessin què passaria si tothom actués de la mateixa manera. Que entréssim a casa seva a il·lustrar totes les seves parets i mobiliari. I a mi no em faria gaire gràcia, però potser ells ho trobarien prou divertit.

Hi ha a gustos per a tots, però a mi, veure els trens guixats d'aquella manera em molesta i ho trobo de mal gust. Una mica com en veure persones completament tatuades. En aquest cas, però, ho fan a la seva pell i, com a molt, et fan girar d'esquena per no ferir la teva sensibilitat.

Hem sentit el xot

Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.

Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.

Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.

Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.

Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir. 

T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.

L'activitat del port d'Arenys

En declaracions a Ràdio Arenys, el president de la Confraria Sant Elm, el senyor Antoni Marzoa, informa que el port d'Arenys representa el 46% de l'activitat industrial de Catalunya, i que la meitat d'aquesta riquesa la genera el sector pesquer. Estem parlant d'unes xifres molt importants i que probablement ens venen de nou, potser perquè encara vivim massa d'esquena al mar.

El port d'Arenys de Mar aglutina tres sectors importants com són l'industrial, amb més d'una drassana força activa, el pesquer, amb una flota que ha anat de baixa, però que es manté malgrat les adversitats, i el lleure, amb un Club Nàutic molt actiu i el Club de Pesca Mar Esport, amb una gran quantitat de socis.

En l'entrevista, el president Marzoa parla de les dificultats que posa Europa en el control de la pesca, marcant unes limitacions que fa difícil la continuïtat de la seva pràctica i que provoca un rebuig important. Trobar l'equilibri entre la protecció de la fauna marina i l'explotació pesquera no és fàcil, però a vegades es troba a faltar sensibilitat. Cal millorar la pràctica pesquera de respecte al medi ambient, i des de les institucions, valorar aquest esforç.

Avui, precisament, en el control parlamentari al president del govern català, la intervenció del representant de Vox, parlava dels greuges de la política europea respecte als pescadors. Al meu entendre era un discurs populista i amb tota la intencionalitat política, sense que es desprengués una sensibilitat real cap als professionals de la pesca. De totes maneres, això és el que s'acostuma a fer: trobar un problema i tirar l'aigua al propi molí.

És bo que sapiguem valorar tot allò que passa a casa nostra i no només les desgràcies, i donar suport dins les nostres possibilitats. Parlar de menjar més peix o mantenir les peixateries que venen peix fresc és un altre tema a comentar i que complementa l'esforç que puguem fer per mantenir la indústria de la pesca a la nostra vila. 

Sensibilitat

Avui hem estat parlant amb una parella amb qui hem coincidit sopant. Ell és professor de matemàtiques d’institut, i ella llevadora. L’especialitat de llevadora s’obté després d’acabar la infermeria, i el primer que se m’ha acudit dir-li quan m’he assabentat de quin era el seu ofici ha estat: sensibilitat.

La seva resposta m’ha semblat interessant. No em sabia dir si era la sensibilitat la que l’havia portat a escollir aquesta feina, o bé el seu desenvolupament li comportava molta sensibilitat. Fos el que fos, sense vocació no es podria fer amb ganes i il·lusió.

La vocació és molt important i una de les tasques dels pares i mares hauria de ser desenvolupar les vocacions dels fills. No saber què estudiar o a què dedicar-se no ens prepara per a ser bons professionals, que no vol dir que la vocació no pugui arribar tard, però que arribi.

La sensibilitat ens ajudarà en segons quines professions. Probablement ens ajudarà en totes les que tinguin a veure amb el tracte humà, però al marge de la nostra professió, la sensibilitat la necessitem sempre per relacionar-nos amb els altres. Si el món està farcit de problemes i hi ha guerres, és en part per manca de sensibilitat. 

La sensibilitat no ho resol tot, però si tots plegats cultivéssim la nostra sensibilitat el món seria totalment diferent i viuríem en pau i més felicitat. Que no ens faci vergonya passar per persona sensible. No és cap signe de debilitat ni flaquesa. La sensibilitat ens pot portar molt lluny, i afavorir el nostre entorn.

Quan no hi ha voluntat de dialogar...

Hi ha coses que són molt evidents, encara que es dissimulin. Quan una persona sap que té el poder de fer i desfer, ja pot dir el que vulgui per fer-se simpàtic, obert i dialogant, que al final tanca qualsevol porta a contrastar idees i opinions. Potser s'imagina que nosaltres ens creiem que ho ha intentat, però que li exigim massa i que no es pot asseure a parlar-ne. D'aquestes persones n'hi ha moltes i no fan cap favor a la governança i el bon funcionament d'un país, d'una població.

L'actitud de Putin amb relació a la guerra declarada a Ucraïna és execrable. Va allargant la situació com si fossin els altres que no volen aturar-ho. Diu que té la solució per acabar amb la guerra, però aquesta només passa per donar-li la raó i que els altres claudiquin. Això no és voluntat de diàleg, això són ganes de mantenir-se a dalt a costa dels altres, sense importar-li les morts de l'adversari, però tampoc dels seus soldats.

És una llàstima que la prepotència d'alguns causi tanta desolació. El cas de Putin i la guerra amb Ucraïna és un extrem, com també ho és el genocidi de Gaza. Parlar-ne junt amb altres temes menys transcendents fa mal, però cal no oblidar que en el dia a dia, a les nostres institucions, també les més properes, hi ha actituds prepotents que no ens fan cap bé. Ningú pot actuar a l'esquena dels altres, per més legitimitat que pugui tenir la seva actuació. El diàleg i la capacitat d'escoltar els altres és una virtut que està en hores baixes. Normalment, la història posa tothom al seu lloc. La llàstima, però, és que acostuma a ser massa tard i quan el mal ja està fet.

Si ens respectéssim una mica més i volguéssim de veritat que se'ns recordi en positiu, segur que actuaríem diferent. Escoltaríem més els altres i entendríem que la seva opinió també ens pot fer millorar les nostres propostes.

Hi ha fets, situacions i actituds que no es poden considerar simplement fruit de l'orgull, sinó que hi ha maldat al darrere. D'altres són més fruit de la manca de sensibilitat i humilitat, dos valors que són massa importants per prescindir-ne.

Així no!

Tristament, aquests dies parlem de València i del tràgic succés, amb més de cent cinquanta morts i encara moltes persones desaparegudes. Parlem del fet, de les conseqüències i també de les causes. No perquè sigui un fenomen natural, podem alliberar-nos de les nostres responsabilitats. Les administracions, i els seus polítics, hauran d'analitzar a fons què hem fet malament i continuem equivocant-nos. Normalment, és l'especulació, però també hi ha la desídia, la ignorància i incapacitat de reaccionar a temps, de manera contundent i eficaç.

Tot el que puguem analitzar, de manera seriosa i constructiva ens haurà de servir per evitar desastres d'aquesta magnitud. No podrem evitar que plogui de manera tempestuosa, acumulant centenars de litres en poques hores, però sí que hem de treballar per netejar els espais on ha de circular l'aigua fins al mar, i aquesta neteja ha de suposar treure obstacles, també habitatges mal ubicats, i fer un manteniment de les lleres dels rius, dels seus ponts i murs protectors.

El que no podem permetre és polititzar sobre uns fets que porten tantes víctimes mortals a l'esquena. El comportament i declaracions de personatges com el president del PP espanyol, el senyor Feijóo, mereixen la nostra desaprovació i repulsa. Resulta repugnant veure com s'aprofiten circumstàncies com l'actual per fer política en lloc de posar-se a disposició per resoldre els molts problemes que tenim, alguns dels quals han agreujat la situació.

Amb uns polítics com el senyor Feijóo, el país no pot anar bé. És intolerable escoltar segons quins discursos, aprofitant-se del dolor dels familiars de les víctimes i totes les persones damnificades. Què pretén amb el seu discurs? Que la gent el voti a ell per la seva manca de sensibilitat? Per prioritzar l'afany de poder al suport a les víctimes?

Fa molt temps que vaig dient que amb una dreta com la del PP, Espanya no té futur. L'alternança política s'ha de basar en uns partits polítics seriosos, honestos i compromesos amb la societat. Mentre juguin a fer política barata i deshumanitzada, no els podrem creure ni confiar-hi. Siguem seriosos i, sobretot, respectuosos amb el dolor dels altres.

El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

Les energies renovables que cal implantar

Catalunya va molt endarrerida en la producció d'energies renovables. Nosaltres, que ens creiem tan llestos, si ens comparem amb Espanya ens adonem que ens porten un gran avantatge. Què farem per posar-nos al dia? La iniciativa pública es troba molt paralitzada per la manca d'inversions i els entrebancs amb què es troba quan intenta crear un parc eòlic o fotovoltaic. Tenim un sentit de l'estètica que va en detriment de l'avenç en energia renovable.

En l'àmbit local s'estan iniciant projectes d'instal·lació de plaques fotovoltaiques per aprofitament públic i privat. És una cosa molt incipient, però de mica en mica van apareixent propostes a petits municipis, que cal tenir en compte i valorar positivament. El govern municipal de la nostra vila d'Arenys de Mar va aprovar recentment quatre projectes d'instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades de quatre equipaments públics. La inversió supera els quatre-cents mil euros i s'està buscant subvencions de les entitats supramunicipals.

A Arenys tenim l'associació de veïns del carrer de la Torre que fa temps que treballa per constituir-se en una Comunitat Energètica Local (CEL), per aconseguir la instal·lació de plaques fotovoltaiques que subministrin energia als seus afiliats. L'objectiu és aconseguir signar un conveni amb l'ajuntament, l'aprofitament de la teulada del col·legi Maragall, i obtenir una part de l'energia que s'hi pugui produir. 

També hi ha algun moviment incipient per engrescar els vilatans a apostar per l'energia fotovoltaica, sigui amb iniciatives particulars o comunitàries. Cooperatives com Som Energia potencien la creació d'aquestes comunitats energètiques, donant-los suport.

Tot plegat encara està molt verd, però s'ha de valorar la importància de posar la primera pedra per aconseguir millorar el planeta. L'autoconsum ens beneficia econòmicament, però sobretot té un impacte positiu vers la sostenibilitat del territori. D'alguna manera estem obligats a col·laborar en aquesta empresa. De manera individual no sempre és fàcil, però la possibilitat de fer-ho de manera col·lectiva, simplifica les coses i permet avançar amb més força. 

Confiem que els projectes aprovats pel Ple municipal es puguin tirar endavant, i siguin l'inici d'un procés més ampli i engrescador, que faci més agradable la nostra existència, en un món cada vegada més degradat, i moltes vegades per culpa de la nostra poca sensibilitat. 

La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

Escalada de nomenaments

Tot esperant i desitjant que el nou govern es posi a treballar i millorar tot allò que feia anys que vèiem que no se'n sortien, estem observant aquests dies els nomenaments de les persones de confiança dels nous consellers i conselleres. La veritat és que en desconec la majoria, però m'agradaria pensar que ho faran molt bé, si més no això és el que voldria.

Penso en la conselleria d'Educació que, amb la sortida de Josep Gonzàlez-Cambray i l'arribada de l'Anna Simó confiava que solucionarien els greus problemes que s'hi arrossegaven. Al final, però, arribes a la conclusió que no n'hi ha prou amb canviar el conseller, sinó que al seu voltant hi ha un conjunt de persones que mereixen un relleu, ja sigui perquè són els que malmeten les coses, o perquè arrosseguen vicis de fa temps. Ara, amb el nomenament del personal de la conselleria estàs a l'expectativa si es posarà remei a tots els mals.

Aquesta tarda he llegit que s'ha nomenat el nou director general de Professorat i Personal de Centres Públics, a qui no tinc el gust de conèixer, però que espero que ho farà millor que la persona a qui substitueix i que no ha destacat en el seu lloc de responsabilitat.

Els canvis van bé, perquè remouen allò que a vegades s'ha estancat i no hi ha manera de fer avançar. Això no impedeix que en algunes ocasions el remei sigui pitjor que la malaltia. Però si em permeteu m'agradaria creure que avui és possible que recuperant tantes persones del món local per a la gestió governamental, sigui en benefici del món local. Massa vegades hem dit que si els parlamentaris i membres del govern haguessin passat per l'administració local, potser la tractarien millor. Això, que podria ser una evidència i una clau on agafar-se, ens hem adonat que no sempre ha funcionat. Com si, una vegada a l'administració autonòmica, s'oblidin de tot el que han patit quan eren a la local.

El PSC s'ha caracteritzat per la seva experiència del món local, i quan no tenien entrada a la Generalitat, creies que als nostres governants els faltava aquesta sensibilitat. Després t'adones que uns només es fixen en allò que tenen al davant, i la memòria és efímera. A veure si aquesta vegada no passa el mateix i els nous governants tenen amb més consideració i estima a l'administració local, que és la que dona la cara, i és on un polític amb vocació de servei hi té tota la feina a fer.

Un candidat que no satisfà

Puc entendre el rebuig de molts catalans a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ni el mateix José Montilla podies encasellar-lo on ara situes el candidat del PSC. El mirall és l'alcalde de Barcelona, i la seva nul·la sensibilitat i interès per defensar els trets diferencials del nostre país. És un abandonament de qualsevol lluita per fer-nos sentir com a poble, eliminant l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per ocupar càrrecs de responsabilitat política i cultural, o amagant la nostra senyera, com si es tractés d'un objecte maleït.

Com ens acostuma a passar darrerament, difícilment en traurem alguna cosa de profit, però no podem desistir en la denúncia a aquesta actitud tan freda i poc amiga que l'actual PSC practica i que no té res a veure amb el PSC que havíem conegut anys enrere quan, sense despertar emocions, manifestava una certa sensibilitat d'estima al país.

Aquest menyspreu de l'alcalde Collboni és el que pot acabar entrant al Palau de la Generalitat. No entenen que renunciar a la independència no significa necessàriament fer-nos desaparèixer del mapa, i anul·lant els nostres anhels, inquietuds i tradicions. No els demanem que siguin independentistes, sinó simplement que vetllin pels nostres interessos, i lluitin perquè la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i els nostres drets no acabin desapareixent, com a vegades sembla que desitgin.

Sempre he defensat el president del meu país, encara que no l'hagi votat, ni m'acabi d'agradar. A vegades m'ha resultat difícil, però ho he acceptat democràticament. Darrerament, però, ens ho han posat molt difícil. Costa molt trobar persones i partits polítics que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Diuen que tenim els dirigents que ens mereixem, però jo sempre intento resistir-me a aquesta proclama i considero que ens mereixem algú millor. De moment tot encallat, i a les mans d'un partit polític, ERC, que al meu entendre ha tocat fons i, com deia l'altre dia, ens ha avergonyit. Ernest Maragall ha dimitit, probablement massa tard, però és l'únic que ha fet el pas. N'hi ha d'altres que amb més raó haurien de deixar la política i demanar perdó.

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

Bellesa a mig camí

Tornàvem de la creu de Canet, també anomenada Pedracastell, quan de sobte m'he sentit interpel·lat. Automàticament li he demanat a la meva filla d'aturar-nos i observar-lo. M'ha fet l'efecte d'una bellesa especial que m'és difícil definir. Sempre ha estat allà i probablement pocs s'hi hauran aturat a contemplar-lo. Per què m'ha cridat l'atenció, fins al punt de tallar la conversa i el ritme de la passejada? A ningú més li haurà passat?

    He decidit fotografiar-lo i referir-m'hi en el post d'avui, però no com a una simple anècdota, sinó remarcant la importància de l'observació. Quantes coses no ignorem perquè caminem sense fixar-nos en res? I dic coses, però encara és més greu si ens referim a persones! Quantes n'hi ha que passen pel nostre costat i les ignorem absolutament. No tornaré a parlar, avui, de la bondat de les salutacions, sinó de la importància de tenir en compte els altres, però també els objectes, vius o morts amb que ens creuem cada dia.

    I aquí rau la importància de la sensibilitat. Estic segur que si desenvolupéssim una mica més aquest sentit, les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Quan convius amb altres persones, és molt important pensar en els altres i intentar que al teu entorn hi ha hagi, pau, harmonia, bon rotllo! I és bo fixar-te en la natura, que no és allà per fer bonic només, encara que en un moment donat et desperti el sentiment i la sensació de la bellesa.

    Si l'observeu en detall hi notareu el pas dels anys. Les dificultats que ha tingut per créixer i sobreviure. La sequera segur que l'ha fet patir, i la seva proximitat al camí tampoc no l'haurà deslliurat d'alguna patacada, però ell ha tirat endavant i ha aconseguit cridar l'atenció. És bell, oi? No us ho sembla?

    Algú dirà que és un arbre més de la boscúria del nostre país. I és cert, com també ho és que nosaltres sóm una unitat enmig d'un col·lectiu que lluita per fer-se sentir, no sempre amb encert, però sí amb moltes ganes de defensar els nostres drets, sovint maltractats.

    Estimar un arbre, que et sorprèn a mig camí; gaudir de la natura i respectar-la, són una manera d'arrelar-te al país que t'ha vist néixer o t'ha acollit, i que t'ha de permetre créixer amb llibertat. Si no valorem les petites coses, no cal que planifiquem grans projectes, perquè aquests tindran una mancança que els farà trontollar. El respecte a la simplicitat i al més petit detall que configura el conjunt que volem construir, no el podem ignorar.