Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

L'ANC i el govern català

Arran de l'acte de l'ANC a Cornellà de Llobregat on es demana al govern català una estratègia de confrontació, crec que és important separar el paper que han de fer uns i altres, respectant el dret a existir d'una entitat que busca insistentment la independència de Catalunya. 

Seria bo que els actuals líders de l'ANC entenguessin el paper del govern català després de tot el que ha passat des de 2017. Sense desistir dels objectius d'assolir la independència, sí que és important saber jugar el millor paper en cada moment i no tornar a fracassar i fer passes enrere.

Estic d'acord que l'ANC pugui mobilitzar la població per reivindicar el nostre dret a l'autodeterminació, a decidir quin és el futur que volem per al nostre país, però també voldria que s'entengués que el govern català, que no hi renuncia, cal que es posi a governar després de tants mesos de paràlisi.

El govern d'ERC i JxCat, ja sigui per convenciment o per necessitat, opta per retornar a la negociació per encaixar correctament Catalunya dins d'Espanya, i probablement és el que pot fer en aquests moments. Exigir l'amnistia i una revisió profunda de les relacions entre Catalunya i Espanya. El govern no ha de sortir al carrer ni posar un mur sense abans no haver intentat asseure's i continuar amb la pedagogia sobre quina és la nostra realitat.

No és fàcil el paper del govern ni de l'entitat sobiranista, però està clar que encara que coincideixin en els objectius, l'estratègia no pot ser la mateixa. Està bé demostrar que la independència no la volen només els partits independentistes, sinó que hi ha una gran quantitat de catalans que la reclamen, però el nostre govern ha de recuperar el prestigi de les nostres institucions i demostrar que ens sabem governar i que volem més llibertat per millorar la situació política, econòmica i social del nostre país.

La família Franco, uns okupes

La Justícia obliga la família Franco a retornar a l'Estat el Pazo de Meirás. Així ho ha decidit una magistrada del jutjat de primera instància número 1 de La Coruña. Sembla ser que la família Franco havia intentat vendre-la, però ara la sentència diu que ni la donació ni una maniobra de compra de l'any 1941 són legals i, per tant, la finca és propietat de l'Estat.

Ara veurem en què acaba tot això, perquè estem massa acostumats que els de sempre se'n surten de tot, per més sentències contràries que puguin tenir. Avui, sense anar més lluny, llegíem el suport que els expresidents espanyols han donat a qui fou ministre franquista, el senyor Rodolfo Martín Villa i no només aquests, sinó tota una colla que en altres moments havien passat per progressistes.

Tot plegat és una demostració clara de què ha significat la transició a Espanya, i de qui ens continua manant, més de quaranta anys després de la mort del dictador. És per això que hem perdut la confiança en els nostres polítics, i resulten tan clares, lectures com la de Josep Ramoneda, avui a l'ARA.

Davant de tot aquest panorama resulta una utopia pretendre alliberar-nos-en i hem de ser molt optimistes, per no dir il·lusos, per pensar que es pot aconseguir res de profit. Avui Junqueras ja avisava a Puigdemont que amb la confrontació no es pot anar enlloc. A veure si ara ja té una alternativa i s'ho ha preparat millor que no pas ara fa tres anys. Com deia més amunt, no ens mereixen cap tipus de confiança i tot son paraules que no es concreten en res. Caldrà esperar una altra generació per millorar la nostra situació, aguantant com puguem els polítics que entre tots hem elevat a les nostres institucions.

A la recerca de la dreta catalana

Llegint l'ARA l'anàlisi que fan la Núria Orriols i l'Anna Mascaró sobre la pugna per ocupar l'espai del centredreta catalanista, he pensat que realment hi ha força persones que han perdut el seu referent polític. Votants de tota la vida de Convergència i Unió s'han trobat que en pocs anys no han sabut qui volien votar perquè el relleu ha estat rar i complicat. No és estrany que fins i tot en les eleccions municipals s'hagi notat aquest fet, amb la gran davallada que ha patit JxCat, qui pròpiament ocupava el lloc dels Convergents.

La deriva del PP també ha fet que la dreta catalana, poc nacionalista, s'hagi trobat perduda tret de qui ha vist amb bons ulls el camí cap a l'extrem. L'alternativa de C's tampoc ha acontentat tothom, sobretot aquelles persones que no volen caure en la confrontació constant. 

Aquestes persones que es troben perdudes necessiten una força política que els representi, i que ho faci amb un certa credibilitat i possibilitats de sortir airosa en unes properes eleccions. La creació del partit polític Lliga Democràtica intentaria arreplegar desencisats del PP, C's i PDECat, persones que volen un partit de dretes català, no independentista, però sí que defensi els drets dels catalans. Són persones que han vist que ni el PP ni C's fan res per a Catalunya, i que el PDECat s'ha embolicat amb l'independentisme, que no volen ni sentir-ne a parlar.

Probablement aquesta seria la posició amb més possibilitats d'èxit, però no n'hi hauria suficient. Continuo pensant que Catalunya necessita un partit polític de dretes independentista, per no deixar-ho tot en mans de l'esquerra. Aquí hi haurien de jugar fort els hereus de Convergència i Unió que es mantenen amb la idea del referèndum com a solució de tots els mals del país, però ho haurien de fer de manera assenyada, sense deixar-se portar per les picabaralles ni les ganes de protagonisme. Si no són capaços d'asseure's a planificar bé el futur, el país continuarà coix, perquè li faltarà una pota per sentir-se equilibrat.

C's i PP sí que mostren el seu projecte d'Estat

Meritxell Batet, la candidata del PSC per Barcelona al Congrés de Madrid, crec que s'equivoca quan afirma que C's i el PP no donen a conèixer el seu projecte d'Estat més enllà de la crispació. Té raó que el seu interès és buscar la confrontació a través de la crispació que generen, però sí que ensenyen quin projecte d'Estat tenen. Crec que ho ensenyen de manera prou evident. El seu projecte d'Estat és la recentralització, la pràctica anul·lació de l'Espanya de les autonomies, amb un atac visceral a la cultura i llengua que no sigui el castellà.

Les pallassades de l'Arrimadas i la performance de la Caietana poden distreure el personal, però el problema i perill és que al darrere hi ha un retrocés important de la democràcia a Espanya. Algú de Vox ja ha confessat que ells no són demòcrates, sinó que creuen en la dictadura. Després ho ha dissimulat una mica. El PP de Casado i C's no es troben tan lluny de Vox i per això són més perillosos, perquè intenten dissimular la seva voluntat. Hem de confiar que no siguin molts els que caiguin en el seu engany.

Batet es presenta com la moderació, i és cert que al costat dels tres partits de la dreta, ho pot afirmar ben bé. Això no vol dir que siguin la solució per a Catalunya. Aquesta ha de venir en primer lloc de nosaltres mateixos, i en aquests moments no ho tenim gens clar. El futur del govern català està més negre que mai, i la culpa no és dels altres.

L'actitud d'Arrimadas evidencia l'objectiu de C's

No vull pecar d'innocent i pensar que amb Pedro Sánchez de president del govern espanyol s'hauran acabat els mals de Catalunya, però sí que crec que podem avançar tots plegats, també Espanya, en posar una mica d'ordre en la gestió política, havent decantat el PP, però sobretot havent clavat una bufetada a C's.

La moció de censura ha situat C's en una posició molt complicada. Els obliga a canviar de tàctica, però a Catalunya encara no han reaccionat, ni sembla que en siguin capaços. El nomenament de Sánchez com a president del govern espanyol, i si s'acompanya d'un bon treball d'Iceta, facilitaria que C's reculés en expectatives de vot i el socialisme català recuperés posicions que no havia d'haver perdut.

Que ningú s'imagini que el PSC canviarà de bàndol, si això estàvem pensant, però sí que pot superar la tendència a esdevenir un partit residual i plantar cara al seu adversari polític, C's, que només sobreviu a base de la crispació, encara que s'hagi demostrat al llarg de la història, que aquesta pràctica no té futur.

C's, i Arrimadas, s'adonaran que la seva tàctica és infantil i absurda. Que no es pot estar enganyant la ciutadania amb rebequeries sense sentit. No es pot acusar els altres del mateix que ells fan. Si, segons ells, el president no ho és de tots, tampoc la cap de l'oposició ho és. Anar per aquest camí no porta enlloc.

Hi ha prou temes a debatre i a discutir com per realitzar una bona gestió d'oposició al govern de la Generalitat. Encallar-se en els símbols i en la falsa retòrica només vol dir una cosa: no es disposa de cap programa alternatiu per governar Catalunya. L'únic interès de C's és la confrontació i el menysteniment del país i les seves institucions. Confiem que el canvi a Madrid, recol·loqui tothom al seu lloc.