Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

El discurs racista de Cantó

Les declaracions de la dreta espanyola a les vigílies del dotze d'octubre, fan pensar. És molt trist sentir declaracions com les del senyor Cantó, parlant del descobriment d'Amèrica i defensant l'actitud dels espanyols lluitant contra els indígenes. Això ho podies llegir fa quaranta anys, en l'entorn d'un govern autoritari i repressor, però avui se't fa estrany, i indignant. El pitjor de tot és pensar que aquests senyors arribarà un dia que governaran a Espanya, i que seran ben rebuts per una majoria que els permetrà assolir el poder amb les conseqüències que comportarà. 

Podíem pensar que amb la democràcia i en el contacte amb la resta de països de la Unió Europea, aquesta manera de pensar canviaria i en tot cas seria minoritària. La realitat, però és totalment diferent, i sembla com si cada vegada agafa més empenta. Un pensament barroer i racista, amb un cert aire de nostàlgia d'un passat que molts voldríem oblidar.

Se'm fa difícil entendre com pot ser que aquest discurs guanyi seguidors fins al punt d'aconseguir ser majoritari. La reacció de la gent és imprevisible, i a vegades sembla que no es faci una reflexió prou profunda del missatge que un dirigent o un partit polític pot arribar a donar.

Crec que ha quedat clar que la impossibilitat d'aconseguir una majoria absoluta ha permès avançar en democràcia, i que hem retrocedit quan el govern espanyol ha obtingut aquesta majoria absoluta. És per això que la necessitat de pactar el govern és una benedicció per als demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia. El perill del futur pròxim és la crescuda de Vox i que sumi amb el PP la majoria desitjada. Això seria un retrocés perillós, del qual trigaríem a recuperar-nos-en.