Accident mortal a la Capadòcia

Avui m'ha colpit la notícia de l'accident que hi ha hagut a la Capadòcia, d'un globus amb turistes i on han mort dues persones del nostre país. I m'ha colpit perquè m'he posat al seu lloc i al de les seves famílies, ja que aquest estiu, en el viatge que vàrem fer a Egipte, també ens vàrem enlairar en un globus, en aquell cas per contemplar la vall dels reis, a Luxor.

Una mort sempre és trista i dol, i diàriament ens podríem estar lamentant pel desenllaç dels nostres veïns, amics o familiars. No sempre la repercussió o l'efecte és el mateix, en funció del grau de coneixença, però també, en el cas d'avui, per haver viscut una experiència semblant. Llavors, no temíem per la mort, per patir un accident, encara que prenguéssim totes les precaucions. Tampoc les víctimes de la Capadòcia podien imaginar aquest final tràgic.

Posar-te a la pell de l'altre és un exercici que avui dia practiquem poc. Ja no parlo de situacions extremes on la hi va la vida en risc, sinó simplement en el dia a dia, amb les petites coses que ens van passant i que no sempre són agradables. Conviure té això, i t'adones que no pots prescindir dels sentiments, a no ser que siguis una persona molt freda.

Aquests dies a la nostra vila es parla molt de l'incivisme, i llegeixes comentaris que et preocupen. No sempre som capaços d'acceptar que tenim unes obligacions, al marge dels nostres drets, i que aquelles s'han de complir i respectar si realment volem mantenir una societat rica i agradable. És en la pràctica del civisme que fem l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre. Allò que no volem per a nosaltres, tampoc no ho hem de voler per al veí.

Em sap greu que aquestes persones, que varen decidir anar a la Capadòcia, de ben segur amb molta il·lusió i amb ganes de passar-s'ho bé, hagin tingut aquest lamentable accident i portin la tristesa als seus familiars que els esperaven per reviure la seva experiència.

No en va, sempre hem d'agrair a Déu tenir la sort de tornar a casa i poder recordar tot allò que hem descobert i ens ha ajudat a passar un temps de lleure i vacances, abans de tornar a la vida de sempre, a la feina, l'escola o a les obligacions que tenim assignades, ja sigui per pròpia iniciativa, o per les circumstàncies que ens han situat en un lloc i un temps determinat.

L’obligació moral de socórrer els accidentats

Arran de l'accident d'aquest cap de setmana on han mort dos ciclistes i un altre ha quedat greument ferit, som moltes les persones que ens indignem pel comportament d'alguns conductors després de la topada. D'entrada hem de pensar que tots podem participar en algun d'aquests accidents, ja sigui provocant-lo nosaltres mateixos o essent víctimes d'algú altre. El problema s'agreuja quan una persona, que és culpable de la tragèdia, fuig sense voler socórrer les víctimes i pretenent passar desapercebut.

Sortosament el culpable s'acaba descobrint i ha de donar comptes del seu comportament. La pega és que la víctima no té remei. El mal és irreparable. Malgrat tot la societat ha de trobar la manera d'humanitzar la nostra vida i no permetre que culpables d'un accident fugin tranquil·lament del lloc dels fets sense donar la cara ni intentar salvar la vida dels afectats.

He vist que està prevista una condemna més dura quan el causant de l'accident fuig sense aturar-se i és posteriorment detingut, però també m'ha semblat entendre que a la pràctica aquesta manca d'humanitat no acaba d'augmentar la condemna, encara que es demostri la culpabilitat.

Cal millorar les condicions de les nostres carreteres per aconseguir la compatibilitat de ciclistes i automòbils, però també els conductors hem de vigilar com conduïm, i ja no parlo de les persones que estan sota els efectes de l'alcohol o les drogues. Una distracció la podem tenir tots, però després hem de ser responsables dels nostres actes i assumir aquesta responsabilitat amb totes les conseqüències.

Fugir del lloc de l'accident és la cosa més miserable que pot passar en una societat que es diu civilitzada. Hi ha vegades que es tracta de persones que reaccionen sense gaire sentit de la responsabilitat, però la majoria de vegades són persones que tenen tot un historial, si no delictiu sí amb moltes ombres. Això fa que la policia tingui més oportunitats de trobar aquests causants dels accidents, i en aquesta tasca hi hem de col·laborar tots, aportant tota la informació que puguem tenir, si hem coincidit en el lloc de la topada.

Cada vegada que, circulant per la carretera, observo algun ciclista, se m'encongeix el cor i penso que no pot ser que s'estigui jugant la vida. Hi ha massa gent que surt de bon matí amb la bicicleta i no pot tornar sa i estalvi a casa seva. Això no pot ser una constant a la nostra vida, i entre tots hem de trobar la manera de posar-hi remei.

Confinar o no confinar, aquesta és la qüestió

No és estrany que tots plegats estiguem confosos i que tinguem una certa inseguretat a l'hora de parlar de l'epidèmia del coronavirus, perquè, si t'hi fixes, tothom hi diu la seva i són opinions contradictòries. Arran, per exemple, del confinament perimetral del Segrià, veureu opinions de tot. Fins i tot dins del PSC, tenim a Iceta que diu que s'ha fet tan malament, i al mateix temps el ministre Illa diu que s'està fent bé. Com quedem?

Tenim a la síndica de Lleida que protesta contra el confinament de la comarca, i també uns epidemiòlegs que opinen que l'obligació de portar mascareta a l'espai públic, encara que hi pugui haver la distància de seguretat, no té cap base mèdica. D'altres opinen el contrari.

Amb tot això... a qui hem de creure? A les autoritats que ens han amenaçat amb una multa de cent euros? Certament aquesta és la millor solució, si ens volem estalviar la multa, però... té sentit tot plegat?

Sigui com sigui, però, ja ens han informat que arran dels rebrots de Lleida, ja hi ha hagut una víctima mortal. Vol dir que la cosa és seriosa i no ens ho podem agafar a la lleugera. Sí que demanem més transparència i decisions clares. No forçar més del compte, però assegurar al màxim els resultats, i el ser capaços de decantar el coronavirus.

Prendre decisions no és fàcil i sempre estan supeditats a la crítica, ja sigui per interès partidista, ja sigui perquè en pocs moments s'ha decidir, però sí que els demanem la màxima coherència, la màxima transparència, i humilitat. A vegades hi ha massa supèrbia i al final... som humans.