Què passa amb Aung San Suu Kyi?

Les persones de carrer, quan atorguen els premis Nobel, acostumem a desconèixer els agraciats i correm a mirar el seu historial i els mèrits que els han portat a rebre aquesta nominació. Si un premi es diferencia de la majoria és el Premi Nobel de la Pau, no només perquè es lliura a Noruega, a diferència de la resta, sinó perquè els guardonats acostumen a ser més coneguts.

El fet que siguin més propers, perquè n'hem sentit a parlar abans, no vol dir que els considerem encertats, i en tenim prou mostres, una de les darreres l'ex-president dels EUA, el senyor Barack Obama, que el va rebre abans que tingués temps de fer res que ho justifiqués.

Un perfil molt corrent és de les persones que han patit presó i tortures defensant minories ètniques o religioses, i a tots ens ha semblat prou bé. Avui tenim el cas de la premi Nobel Aung San Suu Kyi, que coneixíem com havia estat tractada en els seus molts anys de captiveri i reclusió, però que darrerament llegim unes notícies que no li fan justícia. Si tot allò que passa a Birmània és cert, i si també ho és que ella ho permet, no podríem estar massa d'acord que se li mantingués el premi, i la posaríem al mateix cantó d'altres personatges que considero que no va ser un encert concedir-los-li.

Com que les notícies arriben com arriben, i al darrere hi ha molts interessos periodístics, polítics i culturals, siguem magnànims i donem-li temps perquè s'expliqui. Entretant, però, hi ha una minoria musulmana rohingya al seu país que està vivint un drama injust sense que ella, amb molt de poder polític, no sembli interessar-se'n com hauria. 

Parlarem d'en Rajoy, en Sánchez, l'Iglesias i en Rivera

Em diuen que la corrupció sí que fa mal, i que si les dades del CIS donaven un lleu augment en intenció de vot al PP era perquè l'enquesta l'havien fet abans de les darreres notícies sobre la trama corrupta del PP valencià. Voleu dir que no fa molt temps que se sap que a València el PP ho tenia tot podrit? Vindrà ara d'unes quantes causes més?

Ha arribat el cap de setmana i avui, primer divendres del mes de febrer, recuperem la tertúlia amb els amics i amigues arenyenques. És cert que han passat coses des de la darrera vegada, perquè el mes de gener no ens vàrem trobar, però també és veritat que la temàtica no canvia gaire. Podem continuar parlant d'eleccions, de corrupció i de procés constituent. En la darrera reunió parlàvem de les dificultats de constituir govern a Catalunya i ara ho haurem de fer sobre Espanya. 

Avui s'ha confirmat que el govern del PP ha presentat recurs contra la conselleria d'Afers estrangers catalana. És qüestió de semàntica o de competències. Si el conseller farà el mateix que venia fent fins ara el seu antecessor, es tractaria simplement que no els ha agradat el nom que han posat a la conselleria. 

L'actitud d'uns i altres i la impressió que tenim no sempre coincideix. Personalment ho trobo molt ridícul, com si les negociacions entre els polítics de torn fos una representació teatral, més aviat un sainet que no pas un drama, tot i que el resultat pot ser dramàtic.

El Viacrucis d'UDC

Si hi ha un partit polític que ha viscut convulsions importants i traumàtiques aquest ha estat Unió Democràtica de Catalunya. Si hi ha una població que les convulsions s'hi han recreat, aquesta és la vila d'Arenys de Mar.

Vila d'Abadal, alcalde de Vic a l'anterior mandat municipal, va provocar una petita revolució dins d'UDC, que l'aparell del partit va poder sufocar. En posterioritat, una votació gairebé amb empat va fracturar el partit. Finalment el trencament de la Fundació CIU, va deixar un partit molt afeblit, que els resultats electorals l'han deixat fora del Parlament català i amb un futur molt negre.

En paral·lel a Arenys de Mar, i arran de les eleccions municipals d'enguany, Unió Democràtica va protagonitzar, amb el suport de les direccions nacionals d'UDC i CDC, un sainet o un drama, segons com es vulgui veure, negant la possibilitat de presentar-se l'alcalde en funcions, que finalment ho va fer amb un grup propi, assolint una majoria esclafant, i deixant Unió amb un sol representant que, finalment, s'ha donat de baixa per afiliar-se a Demòcrates de Catalunya.

Per acabar-ho d'adobar, aquests dies de campanya electoral els familiars del líder d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera, condemnat a mort pel dictador Franco, varen prohibir l'ús del seu nom en actes del partit. Sempre he dit que la política de Duran i Lleida mai ha estat d'acord amb els principis que varen promoure el naixement del partit. Duran només ha utilitzat el partit per escalar i obtenir-ne rèdits personals, tan econòmics com de prestigi. El futur del partit pot coincidir amb la jubilació de qui l'ha dirigit cap a aquest cul-de-sac.

La por que genera la victòria de Jeremy Corbyn

Permeteu-me que avui no parli de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre ni de la Diada de divendres passat. Ja sé que són les notícies que obren les portades dels diaris i dels telenotícies, però tenim tot el temps del món per parlar-ne. 

Tampoc us parlaré del drama que es viu al nord d'Àfrica i l'arribada massiva de refugiats, la majoria d'ells sirians. També caldrà parlar-ne molt, i observar quin és el comportament dels països europeus a l'hora d'acollir-los. No desconfio pas de la voluntat i generositat de la gent per acollir-los, sinó en tot cas el problema podrà ser la tria que puguin fer els refugiats del país d'acollida. Està molt clar que els països europeus del nord són els més desitjats.

Avui comento la victòria de Jeremy Corbyn en les eleccions del partit Laborista britànic. Una victòria que no desitjava la classe dirigent del partit, perquè els fa por. Potser més que als partits rivals. És una por, al meu entendre, doble. Per una banda els fa por que ventili i deixi en evidència el trist treball del partit, que ha renunciat als seus principis i l'ha convertit en una ombra del partit conservador del primer ministre.

La segona por és la radicalitat del missatge del nou dirigent que tindrà moltes dificultats per quallar entre els britànics, molt acomodats uns, i desmotivats els altres, per haver oblidat el sentit i les maneres dels partits polítics d'esquerra.

Les dues pors atempten contra els dirigents laboristes perquè d'alguna manera els defenestra i els fa perdre expectatives de guanyar les eleccions. El conformisme laborista els permetia vendre un discurs no massa diferent dels conservadors, i d'aquesta manera podien aspirar a l'alternança política. Més o menys el que ha estat passant a Espanya, amb un partit socialista molt descafeïnat, que no ha aprofitat quan ha governat, per liderar una política veritablement d'esquerres. 

Pablo Iglesias es miralla amb Corbyn i ja somia fer el tomb en les generals del desembre, però ha de tenir en compte que el seu projecte no es converteixi en una flor d'estiu. L'èxit assolit en les eleccions europees poden acabar sent un miratge en el panorama polític espanyol.

Senyor Enric Millo, no ens vulgui enganyar

Que el senyor Enric Millo animi a crear una plataforma o "mesa social transversal" de debat, diàleg i reflexió té molta gràcia. Precisament això que vol impulsar és el que no ha sabut fer mai el Partit Popular, ni el català ni l'espanyol. Si el senyor Millo ho vol, jo m'hi apunto, però que sigui diàleg i no monòleg, perquè el PP confon els termes. I també que es pugui parlar de tot, perquè el PP veta els temes que no li agraden. El que ells han vingut practicant fins ara no és diàleg ni debat, sinó enganyar la gent.

Trobo molt bé que al PP li preocupi el debat independentista, la posició de CIU, o concretament la del president Mas, i la d'ERC, i que miri de contrarestar-ho, sobretot tenint en compte que les enquestes cada vegada els donen uns percentatges més baixos de resultats electorals. Que el PP vulgui pactar amb Ciutadans i si fos el cas amb UPyD, ho trobo lògic, perquè són els seus rivals directes. No ho són el PSC ni les altres formacions, encara que no siguin sobiranistes, com ICV o Podemos.

El problema del senyor Millo i en general de tot el PP català és que ja no enganyen ningú més. Ja han arribat al límit. No són alternativa de res, perquè ni tan sols el PP espanyol els dóna suport. Es val d'ells per anar sumant, però no els concedeix cap gràcia. Aquí rau el gran drama de Sánchez-Camacho i el mateix Millo.

A mi també m'agradaria anar a fons en altres temes que no només la independència. Ara sembla que Joan Herrera ha vist el diable, diguem-ne Podemos, i s'hi vol aliar. Jo penso que ha fet tard i ja no pot dissimular la seva incapacitat fins ara de plantejar un programa trencador i d'esquerres, ni tan sols quan va governar amb el tripartit. És per això que sentint a parlar Podemos, ja sigui per la seva mala consciència o la por de perdre bou i esquelles, es vol apuntar a la revolució.

No sé si Podemos s'hi agafarà o dubtarà, com ho a fet fins ara la CUP, d'abraçar-se a un partit que quan ha tingut l'oportunitat no ha sabut actuar. No ha posat en pràctica el seu discurs d'esquerra i progressista. La gràcia de Podemos és l'oportunisme de vendre la ruptura amb tot el que s'ha fet fins ara. Quant més temps tingui per explicar-se, més difícil li serà sorprendre la ciutadania. Els moviments com Podemos tenen èxit si es presenten de cop, sense donar temps a que la gent reflexioni, sense que coneguem a fons els seus líders ni tampoc gaire quines són les seves intencions, de manera concreta, pràctica.

El senyor Millo només té el recurs de sortir a la premsa i vendre fum. El seu partit governa a Espanya i ha estat incapaç de dialogar amb ningú. Ha utilitzat la majoria absoluta per imposar tot el que li ha vingut bé. Això mateix faria el senyor Millo si en tingués cap possibilitat, però ell sap molt millor que nosaltres, que això no passarà mai. Que reflexioni el senyor Millo sobre com ha actuat el PP de Rajoy, i ens expliqui què hi té a veure amb l'aparició de Podemos. Ha estat una casualitat? Sisplau senyor Millo, que se li veu el llautó.