Via ampla a la ultradreta

El tarannà dels membres dels diferents tribunals de Justícia espanyols i les seves sentències facilita que la ultradreta vagi ampliant el seu camp de batalla, cada vegada amb més provocacions feixistes i manifestacions d'odi contra l'esquerra i contra les persones més indefenses.

Avui llegíem que tant el ministre d’Interior del govern espanyol com el fins fa poc vicepresident segon, havien rebut per correu amenaces de mort. Cada vegada l'extrema dreta s'atreveix més perquè veu que els jutges espanyols són benèvols amb ells i els hi permeten tot.

Persones condemnades en ferm a anys de presó continuen lliures; cartells xenòfobs i falsos es mantenen penjats al carrer en campanya electoral, i amenaces de mort contra els mateixos personatges abans citats, enregistrades en vídeo, no provoquen cap càstig i s'arxiven.

Què més ha de passar perquè els tribunals de justícia reaccionin i posin fre a les amenaces de la ultradreta? Fins on els deixaran arribar? Fins on permetran que es degradi la convivència al nostre país?

Sembla que hi ha prou motius com per desconfiar dels nostres jutges i tribunals, i que Europa hauria de manifestar-se clarament contra aquesta política amiga a la ultradreta espanyola. Ja no són actes amagats amb personatges anònims, sinó que candidates a les eleccions a Madrid no s'amaguen de defensar actes totalment immorals i il·lícits.

Tinc massa present la història d'ara fa cent anys i no voldria creure que estiguem caminant cap a un nou caos polític i social. No voldria pensar que els nostres fills hagin de reviure errors del passat, però tal com van les coses ho estem posant molt difícil per evitar un cataclisme a tots nivells. No vull semblar pessimista, però l'evidència no em permet disfressar-ho millor. 

Prohibir no és la millor solució als problemes

Arran de la notícia apareguda a la premsa sobre la voluntat del govern espanyol de prohibir l'apologia del franquisme, han sorgit una sèrie d'escrits considerant errònia qualsevol mesura que fos de prohibició, amb diferents arguments. Avui, Josep Ramoneda a l'ARA, era molt explícit en el seu article de contraportada i haig de dir que m'ha convençut.

A vegades, quan algú ens fa nosa o no ens agrada voldríem que desaparegués del mapa, i seríem capaços de posar-hi qualsevol trava perquè deixés de molestar. És un error. Hem de saber conviure amb els adversaris, amb els que pensen diferent de nosaltres i en tot cas defensar-nos amb arguments que no puguin rebatre.

Tal com apunta Josep Ramoneda, les prohibicions no són eficaces ni aconsegueixen canviar les idees, sinó més aviat incentiven les provocacions. En el cas del franquisme, les mesures prohibicionistes aconseguiran que esdevinguin les víctimes i això pot fer més mal que no pas bé.

Les prohibicions no són la millor manera de defensar la llibertat d'expressió, sinó tot el contrari. El fet que acceptem unes prohibicions posa en perill la defensa de la democràcia, perquè la determina arbitrària, que és el pitjor que ens podem trobar.

No sé de quina manera el govern espanyol vol castigar l'apologia del franquisme, però si persisteix en el tema, es pot trobar que se li giri en contra. Els inicialment perjudicats poden acabar sent botxins dels que defensem la llibertat d'expressió en tota regla.

Una carta als reis per a un país endormiscat

Tal com comentava dimecres, l'extrema dreta ha esdevingut l'objecte de la majoria de converses entre la població, fins al punt de deixar en segon terme el procés, que n'hauríem de canviar el nom perquè està ben aturat, o bé això és la impressió que en traiem la majoria de catalans.

Faig un esforç per imaginar-me que hi ha algú que hi treballa per dins i que s'està fent alguna cosa per desencallar aquesta situació que fa massa dies no veiem moure's. No sé si sóc jo que he desconnectat força o bé és cert que el nostre president ha callat una estona, evitant més provocacions inútils. Procuro escoltar les declaracions de la presidenta de l'ANC, que em va agradar en el seu discurs de setembre, i que no voldria que acabés en un no-res.

Avui encara no havia fet la carta als reis i he pensat que el millor que podia demanar era un canvi en la inèrcia política d'aquest 2018 i també en les persones que ens han de permetre tirar endavant per aconseguir justícia i llibertat.

Sí, però no. Ho declaro, però ho suspenc

No he pogut escoltar el discurs del president en la seva compareixença al Parlament català, però a través de les xarxes socials entenc que el President dóna compliment a la voluntat expressada en el referèndum de la setmana passada, però que al mateix temps suspèn els efectes d'aquesta declaració d'independència unilateral, per intentar trobar una solució, un diàleg que, en aquests moments, veig complicat.

L'orgull del PP i el seu president del govern espanyol no podrà acceptar mai un diàleg, una negociació, perquè ell ho entén com una derrota. Només accepta el reconeixement de victoriós, i per tant repetirà una i mil vegades que no pot negociar, i el que és pitjor, voldrà fer pagar cara la derrota del seu adversari.

Davant d'aquesta posició del president català, serà el govern de Madrid qui tindrà la iniciativa per acceptar o no la proposta de Catalunya, i per alguns serà la manera de reafirmar la necessitat de ser independents, perquè el PP amb l'aval de C's, i la complaença del PSOE, mai, però mai acceptarà que el tracte que dispensen a Catalunya és pervers i injust, i davant d'aquesta negativa no podem acceptar continuar amb les provocacions i atacs a la llengua, cultura, economia i justícia catalanes. 

La posició del president Puigdemont no era ni és fàcil, perquè digués el que digués es trobaria, i es trobarà amb contraris amb prou arguments com per tirar-li en cara. Una cosa, però, sí que tinc clara, i és que l'actitud del PP espanyol i català em provoquen fàstic per la seva irresponsabilitat i prepotència.

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

L'allau de notícies del procés sobiranista impedeix veure què passa més enllà

La trobada de l'OTAN de demà a Gales passa gairebé desapercebuda a casa nostra on les informacions sobre el cas Pujol, la intervenció d'ahir al Congrés del ministre Montoro, i els interrogants sobre la capacitat de convocatòria de l'Onze de setembre i la consulta del 9-N ens tenen gairebé col·lapsats i sense temps ni espai per parlar i debatre altres temes d'actualitat que, com el cas de la reunió de l'OTAN, són prou importants.

A vegades penses que tots plegats ens hem tornat ximples. L'opinió que podem tenir de Putin i del conflicte entre Ucraïna i Rússia pot ser molt tergiversada. Les fonts d'informació són les que són i l'objectivitat no existeix. Jo hi veig un interès rus, del senyor Putin, per annexionar-se Ucraïna, si més no la part est, per facilitar l'accés al mar. És un voler retornar a l'imperi soviètic, un voler plantar cara al món occidental i fer-nos veure que no és la Rússia cap cot fruit del desmembrament de la URSS, sinó una nova força mundial i, sobretot, atòmica, tal com ens ha recordat aquests dies.

De la reunió de l'OTAN no sé si podem esperar-ne massa res, doncs la situació és complexa i el senyor Putin ho sap. Putin sap que les seves provacions són difícils de contrarestar, perquè ningú vol iniciar cap guerra de conseqüències inimaginables. I es clar, si els contraris no s'han d'atrevir a declarar-li la guerra, quina por ha de tenir? Mentre actua de gallet, augmenta l'estima que el poble rus té d'ell, i també els pro-russos d'Ucraïna i altres estats de l'antiga URSS avui independents.

És per això que Putin no hi té res a perdre, sinó tot el contrari, i això és el que necessita per tal de fer oblidar els moments dèbils del seu 'regnat' i esborrar qualsevol nom d'opositors que en algun moment varen tenir cert protagonisme. A fora engresca els simpatitzants i atemoreix els adversaris. 

Potser historiadors i especialistes del món polític criticaran el meu atreviment a simplificar d'aquesta manera la meva opinió sobre el moment que vivim, però són només les impressions d'un ciutadà d'aquest estat que vol ser, que està preocupat pel que passa en aquests moments a poques hores de vol de casa nostra.