Alto el foc!

Mai com ara s'havia utilitzat tant l'expressió alto el foc, però les guerres continuen. Quantes vegades no hem escoltat o llegit que s'ha arribat a un acord d'alto el foc i no hem notat que la guerra s'hagués aturat? Què ens passa?

Sembla com si tothom es volgués posar la medalla d'haver aconseguit aturar una guerra i després de reunions que s'eternitzen, surten a declarar que s'ha assolit. Ho hem aconseguit! El fet és, però, que es continua disparant i matant a ciutadans indefensos. Per què ens enganyen? Ho creuen certament quan ho anuncien, o bé ja saben que és un engany, una manera de crear expectatives que són falses?

Avui ho llegim de la guerra entre Israel i Síria. De fet, Israel ataca a tothom i és lògic que s'acumulin les declaracions d'alto el foc amb qualsevol dels països amb qui es troba en conflicte. M'imagino que, com amb totes les coses, el conflicte arriba a assimilar-se de tal manera que ja és la cosa més natural del món i, en tot cas, els acords d'alto el foc són una anècdota més del dia a dia.

Fa molta ràbia que els humans siguem tan bàrbars que arribem a acostumar-nos a la guerra permanent. Fins al punt que ens oblidem dels veritables motius, l'arrel d'aquell conflicte que fa tants anys que persisteix, i que les morts de criatures i famílies innocents no ens cremin per dins. 

Encara avui em ressonen dins meu les paraules amargues del conductor d'un microbús, a Jordània, parlant del conflicte a la Palestina ocupada, una expressió que el nostre guia no es cansava de repetir. Com vivia i patia un conflicte que no l'implicava directament, però que en quedava tan perjudicat de manera indirecta, perquè afectava la supervivència d'un país neutral, però desgraciadament veí!

L'alto el foc que tant sentim a parlar-ne a la televisió ja no ens aporta res de nou, ni ens alleugereix la pena de veure que diàriament hi ha tantes víctimes mortals per culpa de l'ego d'uns poderosos, que reben el suport directe dels líders occidentals.

Visita a la casa Pratdesaba

El Patronat d'Estudis Osonencs ha organitzat una visita a la casa Pratdesaba de Vic per a tots aquells socis interessats en la història de la nostra ciutat, de personatges com Josep Pratdesaba i Portabella, un vigatà il·lustre de ressò internacional. Des del moment que vaig rebre la invitació, vaig pensar que era una bona ocasió per visitar la seva casa, i el seu observatori astronòmic, instal·lat a dalt de tot de l'edifici.

De jovenet, anant a fer d'escolà a l'església de les Sagramentàries, que es troba davant per davant, em cridava l'atenció l'observatori, pintat de blanc i amb els signes del zodíac. Avui he sabut que no va ser el primer observatori que es va fer construir, sinó que ja en va tenir un en el seu domicili de la plaça major, encara que menys sofisticat.

Recordo Josep Pratdesaba a l'interior de l'església, al lateral dret. Una persona que jo veia molt gran i que sempre em va despertar admiració i que puc dir amb orgull que vaig tenir el goig de conèixer, encara que no hi arribés a parlar mai. La diferència d'edat, vuitanta-cinc anys més que no pas jo, segur que ho poden explicar.

En Xavier Cervera, que ens ha fet de guia, i també l'Anna, besnéta de Josep Pratdesaba i propietària de l'edifici, ens han parlat del científic i hem pogut veure la seva casa, plena de records i d'alguns objectes que, malgrat els anys transcorreguts, encara funcionen, com és una ràdio, un rellotge de pèndol o un piano, per nomenar-ne uns quants, i que són testimonis d'una manera de viure d'ara fa més de cinquanta anys. Josep Pratdesaba va morir l'any 1967.

Ja ens havien avançat que la família ho guardava tot, i ho hem pogut comprovar. L'habitatge, que és força gran, està ple d'objectes, la majoria dels quals donen testimoni d'aquells anys, del treball i dels reconeixements rebuts, entre els quals destaca el de la International Lunar Society de Londres, que va donar el nom de Pratdesaba a un cràter de la lluna.

En aquests moments l'Agrupació Astronòmica d'Osona està restaurant l'observatori per aconseguir deixar-lo en les mateixes condicions de quan Josep Pratdesaba contemplava les estrelles, després de molts anys abandonat. Avui hem pogut veure el telescopi desmuntat en peces, ja restaurades, l'exterior de l'observatori pintat novament de blanc i amb els 12 signes del zodíac, i l'inici dels treballs interns per deixar-lo en condicions de ser visitat per totes les persones interessades en el món de l'astronomia.

Vull agrair al Patronat l'oportunitat que ens han donat per fer aquesta interessant visita, i animo tothom a apuntar-se en les properes que es puguin organitzar.

Redescobrint Rusiñol

Aquest dissabte l'hem dedicat a Santiago Rusiñol, i per això ens hem dirigit a la ciutat de Sitges, aquests dies plegada de visitants amb motiu del 55è Festival Internacional de Cinema Fantàstic. La ciutat sempre és agradable de visitar, sabent que hi trobaràs força gent, això sí, i ara amb el canvi climàtic, a la platja a mitjans d'octubre.

Per un dia m'he oblidat del món, i haig de dir que escric el post, ja de tornada a casa, sense haver llegit ni sentit res del que ha passat, tenint molt present l'experiència d'avui a la ciutat que té reconegut al polifacètic Santiago Rusiñol com a fill adoptiu.

Sempre és bo que et recordin personatges de la nostra història que han deixat petjada, i és així quan t'adones de la importància d'aquestes persones que no passen per la vida desapercebudes, ni tampoc amb un record desagradable de la seva existència, sinó que se'ls valora tota la feina feta, amb les seves virtuts i els seus defectes.

A Santiago Rusiñol se li poden recriminar coses, però se l'ha de reconèixer la seva vàlua com a literat, pintor i col·leccionista, i també com a gran divulgador de la cultura. No sempre s'accepten les persones que viuen en el món de la cultura i que lluiten per tenir un lloc a la vida. Massa vegades l'interès per temes econòmics i socials passen per davant de la cultura, però no només això, sinó que és considerada com un a més a més. 

Puc imaginar-me un Santiago Rusiñol entestat en posar-nos en el mapa, a visualitzar-nos per no quedar enrere davant l'auge d'altres cultures que passaven per un bon moment. La seva originalitat el va fer molt popular, i m'imagino que això li permetia contrarestar les crítiques que rebia per les seves excentricitats i maneres d'entendre i afrontar la vida.

M'han agradat especialment les paraules del guia que ens ha ajudat a entendre la figura de Rusiñol, durant la visita al museu del Cau Ferrat. Ens ha fet veure l'estreta relació entre la literatura, la pintura i el teatre en uns anys de la vida del polifacètic artista, i que per a persones neòfites com jo mateix, deixen un pòsit que enriqueix la nostra experiència diària per descobrir i recordar aspectes i personatges que han marcat un trajecte en la història de la nostra cultura i civilització.

Al marge de la disbauxa

La visita d’havent dinat era una mica sortir del món dominant per entrar en un parèntesi, però ens equivocaríem si ens penséssim que la gent que hi hem trobat viuen al marge de la civilització. Avui és molt difícil quedar exclòs, encara que puguis fer una vida molt diferent de la majoria, amb les pròpies diferències. Hi ha poblacions que estan al marge, però no era el cas d’avui.

Hem visitat el poble nuvi, a les portes d’Aswan. No ens hem acostat a cap punt turístic, preparat per rebre molts visitants i vendre’ls souvenirs. El nostre guia ens ha portat a un poble autèntic perquè volíem conèixer la seva realitat i no la que els turistes els hem imposat o afavorit. 

És cert que no érem els primers visitants, sinó que de ben segur que abans que nosaltres molts altres hi han anat, però en compte gotes. Hem conegut una família que ens ha convidat al te i a conèixer com era la seva casa, els seus animals de companyia, uns cocodrils, i entendre que hi ha molta gent que no viu amb la pressió que nosaltres hem de suportar. Tampoc amb les comoditats que nosaltres tenim, però el telèfon mòbil existia.

Amb això vull dir que no ens hem d’imaginar un món a part, encara que sí força diferent del nostre. Amb necessitats bàsiques cobertes, però sense les facilitats que nosaltres tenim. Seríem capaços de traslladar-nos-hi?

La cultura, el patrimoni, el territori… són elements molt importants i que ens animen a viatjar per gaudir-ne, però entrar a les cases de les persones que hi viuen té un plus que no es paga en diners, i al final en guardes un record tant o més interessant.