Si us plau, fem bé les coses!

En més d'una ocasió he demanat des del meu blog que els nostres legisladors s'hi pensin dues vegades abans de tirar endavant una llei per evitar que quedi en no res. No n'hi ha prou amb tenir la majoria necessària per aprovar lleis, sinó que alhora cal fer-les bé. Cadascú defensa els seus principis i contra això no hi ha res a dir, però el que no pot ser és que es facin malament i de pressa, amb les conseqüències que això comporta.

Avui en parlo arran de l'informe emès pel Consell de Garanties Estatutàries amb relació a la llei que es volia aprovar de manera urgent, amb el sistema de lectura única, no fos cas que se'ns covés l'arròs. En aquest cas, tot i la suma suficient de PSC, ERC i Comuns, no es va arribar a votar, perquè Junts i PP varen demanar de portar-ho al Consell de Garanties Estatutàries, i els seus membres han anat també molt de pressa a informar. I han informat de manera negativa i per unanimitat.

Les decisions de l'esmentat consell no són vinculants, però quan són tan concretes i entenedores no se'n pot prescindir i espero que els partits que volien aprovar la llei se n'adonin i, com a mínim, modifiquin tot allò que els diuen que vulnera el dret a la propietat privada, a l'herència i a la llibertat d'empresa, i que a més envaeix competències que són exclusives de l'Estat. 

Entenc que els partits que ens governen i els seus aliats, estiguin preocupats per la manca d'habitatges i l'especulació que se'n fa. Estem d'acord que no es pot jugar ni especular amb un bé tan necessari i que, encara que sigui pura expressió escrita, queda referit a la Constitució. Una altra cosa és obsessionar-se i no estudiar a fons la manera de resoldre-ho sense haver d'atacar a ningú, i encara menys a aquelles persones que no en tenen cap culpa.

El problema de l'habitatge hi és i cal resoldre-ho. No és fàcil i la solució màgica no existeix. Cal treballar, i això contempla l'aprovació de lleis que ho regulin, però s'ha de fer bé. Atacant el fons de la qüestió, i una bona manera és construir habitatges socials i de lloguer assequible, cosa que fins ara s'ha fet molt poc, i no permetent que els habitatges de protecció oficial acabin al mercat lliure de l'habitatge. Hi ha molt a fer, però s'ha de fer bé!

La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Els crítics fan nosa!

Com que la crítica ens molesta i no ens deixa el camí planer per fer tot allò que ens dona la gana, fora els crítics! Prohibit criticar! Canviem la Constitució, els estatuts, les regles de joc. Canviem-ho tot i que els crítics no ens impedeixin estar a dalt fent i desfent a la nostra manera!

Aquest esperit està lluny del que hauria de presidir una autèntica democràcia. El problema rau que el grau de democràcia d'avui dia arreu és molt baix. No ens ha d'estranyar que l'extrema dreta, el populisme i l'autocràcia guanyin simpatitzants i eleccions. Si els que han de defensar el sistema democràtic fan mans i mànigues per deixar fora els crítics, què podem esperar?

Ens queixem dels partits polítics i els seus dirigents, però avui, llegint tot el que està passant dins de l'ANC, t'adones que no són tan lluny d'ells. La capacitat de negociació, d'acceptar les altres opinions i respectar la majoria, s'ha posat en qüestió. Ara es vota i qui guanya pot fer el que li doni la gana!

Avui llegia els resultats de les eleccions a Romania i em sorprenia negativament que un estat europeu més es decantés cap al grup on l'extrema dreta governa o bé hi té un pes important. Ens hem d'estranyar? Si ni les entitats cíviques i socials són capaces de respectar la voluntat de la majoria i negociar amb qui discrepa, què podem esperar dels governs?

La famosa frase que diu que tenim els governants que ens mereixem, i que intentem demostrar que no és certa, sembla que quedarà ben justificada. Ens queixem de la corrupció dels nostres polítics, i és cert que n'hi ha, encara que només ho siguin uns quants, però ens costa d'acceptar que entre nosaltres et trobes amb molts comportaments poc nets i denunciables. 

Recordo que un dia, parlant de l'ANC, vaig dir que els seus problemes els havien de resoldre els seus socis. També és cert, però, que no és una entitat qualsevol i que va jugar un paper important durant uns anys de reivindicació democràtica dels nostres drets com a catalans. Potser és per això que ara ens sap tan greu que es barallin sense possibilitat d'asseure's a dialogar, i respectar els principis democràtics que sempre han defensat.

Rebombori als jutjats de pau

He llegit la notícia sobre la supressió de la competència de celebrar casaments dels jutjats de pau, i que ara es vol esmenar, però no se sap ben bé com ni quan ho faran.

El jutjat de pau és una institució molt arrelada al nostre país, i potser no tant a la resta de l'Estat espanyol. Probablement, aquest ha estat el motiu perquè en un primer moment, a l'hora de redactar la llei d'eficiència judicial, es restessin competències al jutge de pau, fins al punt de gairebé buidar-lo de contingut. Després de moltes pressions perquè es reconsiderés la decisió, es va rectificar, oblidant-se d'incloure la potestat de celebrar casaments, un fet molt habitual, per no dir majoritari dels jutjats de pau. 

Passa sovint que es prenen decisions des de la distància. Des d'un despatx molt allunyat de la realitat i d'aquesta manera es cometen errors. A l'hora de redactar o modificar una llei, però, caldria ser molt més curosos perquè la sensació que tens és que s'improvisa. No vull pensar que hi ha hagut mala fe, sinó desconeixement de què passa al carrer.

Segons la notícia de l'ARA, sembla que els grups del PSC, Junts i ERC varen intentar presentar una esmena, però que no va arribar a temps, la qual cosa també té delicte. Mira que badar! El PP tampoc va tenir gaire interès quan es va presentar la llei al Senat, on té majoria, i quan va tornar al Congrés, es va ratificar, sense incloure les esmenes.

Tot plegat, doncs, un guirigall! Crec que hauríem d'exigir als nostres polítics més eficiència, més dedicació i arremangar-se per fer bé les coses. Confiem que ben aviat els jutges de pau recuperin la potestat de celebrar casaments i alliberin a alcaldes i regidors de l'augment de feina que ben segur experimentaran aquests dies.

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

Titulars de campanya

Ara és l'hora de trobar els titulars més escaients per iniciar la campanya electoral del 12 de maig. Cadascun dels partits polítics haurà de trobar les paraules més engrescadores per a una ciutadania massa cansada de promeses i frustracions. Salvador Illa, que està molt animat pensant que revalidarà el triomf i només li falta aconseguir prou suport per no haver de quedar-se una vegada més a l'oposició, ha tret el Procés com a lema a tenir en compte. Ell és qui farà oblidar-nos del Procés.

    Recordo que a l'anterior campanya va insistir molt en el sentit de passar pàgina. El problema del seu discurs és que només tenia una direcció. Els independentistes havien de renunciar a tot per bé de tothom. Els altres, els constitucionalistes, els espanyolistes, ho havien estat fent tot bé i no els calia rectificar res. Simplement havien de continuar fent el mateix de sempre. A què es referia quan deia que havíem de passar pàgina? Tenia en compte els tribunals de justícia que no pararien de burxar per anar engarjolant independentistes amb qualsevol excusa? Jo puc entendre que es vulgui passar pàgina d'una cosa, d'uns fets, d'un període més o menys desgraciat, si tothom hi participa. Que només siguin uns que hagin de passar pàgina implica renunciar als seus objectius i acceptar que estaven equivocats.

    Ara Illa diu que només ell pot aconseguir deixar enrere el Procés. I jo li pregunto què podem esperar de Catalunya si aconsegueix la presidència de la Generalitat? Continuarem sent víctimes de l'espoli espanyol? Seguirem veient que les inversions promeses no s'executen? Que aportem molt més del que rebem, i una vegada repartits els diners reculem estrepitosament respecte a altres autonomies menys contributives? Quina Catalunya vol el dirigent del PSC? De moment ens ha ensenyat que tenia molt d'interès en la construcció d'un macro casino. És aquesta la Catalunya que podem esperar d'ell? 

    L'única cosa que el pot salvar per aconseguir la presidència és la trista realitat de no tenir una alternativa clara. Si ERC assegura que no hi vol pactar i que només compta poder-ho fer amb Junts. Què canviarà respecte a la situació actual? Es portaran millor i s'arribaran a entendre? Creuen, Junts i ERC, que obtindran prou suport com per esdevenir partits de govern, amb majoria suficient per portar a terme els seus objectius? Quin lema presentaran per animar-nos a votar-los? Quin serà el seu titular de campanya?

    Avui, una bona amiga em deia que potser el fet de ser fora el dia de les eleccions li serviria d'excusa per no anar a votar. Sempre ho ha fet, però ara... Quina serà la resposta dels catalans? Podem confiar en algú?

L'ANC i la llista cívica

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) té els seus socis i aquests són els que han de decidir què volen fer i deixar de fer. De totes maneres, atès que es tracta d'una entitat que d'alguna manera ha volgut representar una bona part de la societat catalana, aquella que està per a la independència del país, és lògic que hi hagi molta gent que hi fiqui cullerada i opini sobre els diferents passos que va fent. Crec que ens ho han de permetre, com a entitat rellevant i de país, encara que és evident que seran els seus adscrits els que acabaran decidir el seu futur.

    Crec que a vegades no sabem estar on ens pertoca i confonem els termes. El nostre sistema democràtic es base en els partits polítics com a entitats que opten a dirigir les institucions. Esdevenen els representats legítims de la societat, a través de les eleccions que tenen lloc de manera periòdica, i d'alguna manera donen compte de la seva feina als representats, que els renoven o no la seva confiança. Tot això no treu que en paral·lel a l'activitat política dels partits, la societat civil s'organitzi per manifestar el seu suport o rebuig, segons sigui el cas, i fer força per redreçar allò que consideri que no s'està fent prou bé.

    L'ANC, amb la direcció actual, és molt crítica amb els partits independentistes, ja que considera que no estan per la labor, i d'alguna manera fa temps que intenta suplantar-los, tot confeccionant una llista electoral que competeixi amb ells, m'imagino que amb la voluntat de guanyar i portar a terme els seus objectius, que ara no considera que ho estiguin fent els partits independentistes, tot i tenir una majoria en el Parlament català.

    Considero que seria un error convertir l'ANC en un nou partit polític, perquè al cap i a la fi el que s'aconseguira seria dividir encara més tota la població que d'alguna manera o altra encara considera un objectiu la independència. Penso que és bo que no tota l'acció política es porti únicament a través dels partits polítics, sinó que també la societat civil organitzada hi digui la seva. Convertir-se en un partit polític els faria caure en la dinàmica dels partits polítics i la societat civil perdria un element de pressió i fiscalització de la feina dels polítics.

    Tal com deia al començament de l'escrit, seran els socis de l'ANC els que ho acabaran decidint, però sembla ser que hi ha força discrepàncies amb la direcció, i això no és només d'ara, sinó que s'arrossega des de fa temps. Som molt crítics amb els líders polítics i els demanem un pas al costat, però quan es tracta de líders de la societat civil sembla que els ho perdonem tot. Caldria una reflexió a fons, i analitzar bé què és el millor per al futur del nostre país.

Hi haurà transfuguisme?

Avui els mitjans de comunicació estan pendents del que passa al Congrés de Diputats, on el candidat guanyador de les eleccions generals del mes de juliol, el senyor Feijóo, intentarà convèncer els diputats que ell és la millor opció per governar el país. Els càlculs que s'han fet són que només gràcies a vots trànsfugues del PSOE, el resultat li pot ser favorable. N'hi haurà?

La voluntat del PP és que alguns diputats socialistes s'adonin que el seu cap de llista i actual president del govern ha perdut els papers, i que el millor que poden fer és votar el seu home, que és qui va guanyar, i només li falten quatre vots per aconseguir la majoria del Congrés. 

Diumenge varen convocar la ciutadania a manifestar-se en contra de l'amnistia. De fet es tractava de manifestar-se en contra del PSOE, i més concretament del senyor Pedro Sánchez, que no ha estat mai sant de la devoció de personatges tan significats, com l'expresident del govern, el senyor Felipe González.

De fet, a Espanya ja hi ha experiències de transfuguisme descarat, a l'Assemblea de Madrid. Precisament entre els dos partits polítics que ara s'enfronten. No seria, doncs, tan estrany que això tornés a passar. Sobretot si pensem que al darrere de tot això hi ha un enemic comú de socialistes i populars: els catalans.

Des d'aquí no tenim cap garantia que el president en funcions atorgui tot allò que se li demana per poder disposar dels vots dels partits independentistes. M'imagino que tothom ho té clar, i si es dona el fet que Feijóo fracassa i és Pedro Sánchez qui es presenta per ser investit novament cap del govern espanyol, el premi no serà el que volem, però alguna cosa se'n pot treure: Rodalies?

Les xarxes en van plenes, i els articulistes del món digital no han parat d'escriure diferents supòsits. Tenim el president Puigdemont atabalat amb una colla de representants de la República que se li han rebel·lat, queixant-se de la manera autoritària d'actuar, probablement assessorat pel vicepresident Toni Comín. A veure si això el despista i no està tan concentrat en les negociacions amb Madrid.

Us confesso que només he vist cinc minuts de la sessió del Congrés d'aquesta tarda, i ha coincidit quan parlava el senyor Abascal i li responia el candidat Feijóo. He tingut la mala pensada d'obrir la televisió mentre em menjava el iogurt de la tarda. No ho tornaré a fer. Ja m'assabentaré de tot a través d'Internet. Almenys així selecciono què vull llegir i quan. Està pelut! 

La llengua d'ús al Ple municipal d'Arenys de Mar

Tot i la força que en el seu moment va tenir, a nivell català, el partit polític de Ciutadans, a la nostra vila no han aconseguit mai entrar al Consistori, tot i que ho han intentat. Desconec si en aquesta ocasió ho tornaran a provar, malgrat estiguin passant per hores baixes arreu del país. 

En aquest mandat que s'acaba, tampoc el PP, que ha governat en diferents ocasions, pactant amb Convergència i Unió, i també amb el PSC, no va poder entrar a l'Ajuntament, probablement per la lluita que va patir amb Ciutadans. M'imagino que ara tenen esperances de recuperar un lloc al Ple municipal i, si és possible, ser determinants a l'hora de pactar majories.

Sigui perquè Ciutadans, declarats enemics de la llengua i cultura catalanes, no ha tingut presència a l'Ajuntament, o bé pel tarannà dels regidors i regidores del PP a Arenys, el cas és que la llengua castellana no ha fet acte de presència, tret d'algunes excepcions de regidors castellanoparlants.

En el darrer Ple municipal, va ser un regidor del PSC qui va emprar la llengua castellana, sorprenent a molta gent. Una llengua que és molt freqüent als carrers i places de la vila, però que no s'acostuma a utilitzar en sessió plenària. La pregunta que alguns es varen fer és si es tractava d'una estratègia, en vistes a les properes eleccions, o simplement perquè és la llengua amb què se sent més còmode el regidor en qüestió.

L'atac visceral contra el català que practiquen polítics catalans del PP i Ciutadans, avui ho hem vist a l'Eurocambra, ens recorda els anys del franquisme i la prohibició de parlar-lo en públic. Si bé hem de respectar que una persona utilitzi la llengua amb què es troba més a gust, quan s'hi barreja intencionalitat política i, sobretot, atac directe contra l'ús del català, és lògic que s'aixequin les alarmes i que no tothom ho accepti de bon grat.

No sé què passarà en el futur, i si el castellà serà més present a la casa de la vila, sobretot si torna el PP, i posa en pràctica el que darrerament acostuma a fer gairebé sempre al Parlament català o a la majoria d'ajuntaments on hi té presència, o si el PSC canvia d'estratègia i també de llengua.

Els catalanoparlants estem tan farts d'haver de justificar-nos per utilitzar el català a molts llocs oficials, i fins i tot en serveis privats, i que a sobre t'acusin de prohibir la llengua castellana, que arriba un moment que tens ganes de dir prou. És per això que estarem a l'expectativa de quina és la direcció que prenen les coses i si resulta que a partir d'ara hi ha una altra dinàmica a les sessions plenàries a Arenys de Mar.

Contents de la nova majoria al Tribunal Constitucional?

L'elecció de Conde-Pumpido com a president del Tribunal Constitucional i el fet que els jutges 'progressistes' hi tinguin majoria no és garantia de res, i al mateix temps escenifica que siguin uns o els altres, tots volen controlar els tribunals judicials i els importa ben poc la independència dels poders que són la base d'un estat de dret.

El canvi de cromos només satisfà als socialistes, però no a les persones que voldríem uns jutges independents, al marge de quin partit polític els ha escollit o proposat. Reconec que el fons de la qüestió no és fàcil i que no es pot pecar d'innocència. Si no hi som nosaltres hi seran els altres, i així, amb aquesta manera de pensar, anem alternant les majories sense resoldre el tema principal i sense aconseguir una plena confiança en la Justícia.

Si bé és cert que la pressió i repressió que el PP ha mantingut a través dels seus amics jutges, ha estat asfixiant, i que calia acabar d'una vegada amb aquesta descarada dependència ideològica dels seus amics magistrats, no és una bona notícia que el PSOE actuï de la mateixa manera, perquè en el fons la nostra confiança en la Justícia queda molt malparada.

Amb tot això hi ha les sentències pendents que tenen a veure amb el Procés català, i que alguns confien que canviïn per a bé. Particularment no ho tinc gens clar, i tampoc m'il·lusiona pensar que interessos partidistes puguin influir a l'hora de dictar sentència. M'agradaria pensar que els jutges, al marge de la seva ideologia, quan han de dictar sentència ho fan atenent-se a la Constitució i a les lleis vigents, i no es deixen portar per sentiments de venjança ni rancúnia, ni pel que poden publicar els mitjans de comunicació, o els partits més extremistes.

Haig de confessar que m'agrada que la majoria al Tribunal Constitucional hagi canviat, perquè considero que era massa tòxica, i confio que per malament que ho facin els nous jutges i la nova majoria, no sigui pitjor de com fins ara. Hi ha, però, moltes lliçons pendents i caldria que de mica en mica milloréssim aquest estat de dret que hem observat com trontollava. Ni els partits polítics actuals ni la societat en general està massa en condicions de donar lliçons de res, i és per això que ens hem de mantenir en alerta i opinar sobre tot allò que passa, amb tots els arguments possibles. Veurem com s'inicia aquesta nova etapa, i si podrem felicitar-nos dels canvis produïts.

Preparant un cop d'estat a prop de casa

La notícia de la detenció, a Alemanya, d'unes persones acusades d'intentar perpetrar un cop d'estat, convida a reflexionar sobre el que passa a casa nostra. Pocs imaginàvem que la possibilitat d'enderrocar el govern alemany fos possible en aquests moments, i aquells que hem vist sempre a Europa com una protecció a més disbauxes en el nostre país, no ens acaba de deixar tranquils.

Fa quaranta anys el nostre país va patir un intent de cop d'estat, el 1981, i això va condicionar moltes coses. S'ha dit més d'una vegada, amb arguments, que l'acció va provocar una frenada molt important en l'avenç cap a la consolidació d'un sistema democràtic a Espanya.

El fet de viure en l'entorn d'Europa sempre s'ha vist com una protecció a qualsevol altre intent de revolució contra el govern elegit democràticament, però portem ja força temps amb un ressorgiment de l'extrema dreta a Europa que ens hauria de fer pensar si realment tenim el futur democràtic assegurat o bé hi ha alguna cosa que trontolla i que pot perillar el sistema.

Pel que puc llegir fins ara se'm fa difícil valorar el volum real de tot el muntatge que segons sembla Alemanya ha pogut desmuntar, però sí que és cert que hi ha un bloc d'extrema dreta perillós i que és capaç de qualsevol cosa. El fet està en saber veure i entendre què en pensa la majoria, i si són tan babaus com per tornar a donar la força als enemics de la democràcia, tal com va passar en aquell país el segle passat.

A casa nostra l'extrema dreta està molt menys controlada. Diria que fins i tot està massa ben tractada, i la seva ideologia blanquejada per una dreta molt propera, com és el PP, i uns socialistes que fan tota la impressió d'estar a la lluna, sense afrontar una realitat que pot arribar a ser molt perillosa.

Els discursos de l'extrema dreta a Espanya estan calant entre la població, molta de la qual els hauria de témer, però que no hi veu el perill que realment suposa. El fet que a altres països, amb els EUA al capdavant, hi hagi cada vegada més pronunciaments posant en dubte la llibertat democràtica i la llibertat d'expressió de la ciutadania, fa que els nostres extremistes de Vox agafin força i es trobin molt més valents del que ens convindria. A Espanya l'extremisme de la dreta no es troba només en els partits polítics, sinó també a la premsa, la justícia i en molts poders fàctics.

No vull pensar que la idea d'aquests colpistes alemanys pugui encomanar-se amb facilitat al nostre país, però no estaria de més que el nostre govern, i també la dreta civilitzada que encara hi pugui haver dins del PP, es posessin les piles i miressin de no donar ales a possibles golpistes al nostre país. En democràcia no tot s'hi val, i convindria seriositat i ulls ben oberts.

Incertesa al Brasil

Davant l'auge de l'extrema dreta al món, intentem trobar espais i situacions que ens alliberin de la incertesa i la por que la majoria estem passant. Procurem agafar-nos en aquelles notícies que considerem positives i que d'alguna manera tomben les expectatives de creixement de la ultradreta arreu, o si més no això és el que hi volem veure.

A la vigília de les eleccions al Brasil teníem l'esperança que Bolsonaro s'enfonsaria i així tindríem un país on la ultradreta no hauria guanyat i respiraríem una mica més tranquils. Les enquestes donaven per feta la victòria de l'expresident Lula da Silva, i fins i tot es preveia que pogués guanyar peEr sobre del cinquanta per cent i, per tant, no haver d'anar a la segona volta de les eleccions. Però això no ha passat.

Analitzant els resultats ens adonem que Bolsonaro continua viu, i que malgrat hagi quedat per sota del seu adversari, encara té possibilitats de conservar la presidència del país, però el més trist de tot és que ha guanyat les legislatives, tant al Congrés com al Senat.

D'aquesta manera ens hem trobat que ni al Brasil hem pogut cantar victòria, i la por del creixement de la ultradreta a tot el món democràtic és una realitat que de moment sembla imparable. 

Puc estar d'acord amb qui diu que no podem comparar la situació actual amb la del segle passat, amb el sorgiment del nazisme. Probablement les circumstàncies són diferents, però la por a caure en els mateixos errors ens fa patir més del compte. Segurament no podem posar al mateix nivell la guanyadora de les eleccions presidencials d'Itàlia amb Mussolini, però el seu discurs és perillós i els seus probables socis de govern tampoc generen cap tipus de confiança.

I a casa nostra res no fa pensar que la dreta del PP amb Vox no arribi al poder el proper any, sense que el PSOE faci gaire res per evitar aquesta possibilitat ni aprofitar més la seva majoria amb els seus socis d'investidura per millorar la situació de les persones menys afavorides, justificant el fet de ser el govern més progressista de la història d'Espanya, tal com ells proclamen.

Ara més que mai cal una Europa forta per enfrontar-se als reptes del futur, amb una Rússia desafiant, una ultradreta que va guanyant camí, i una majoria silenciosa molt decebuda que cau en el parany del populisme a l'hora de dipositar el seu vot, sense adonar-se que el futur no és tan senzill com ens el volen vendre des de l'extrema dreta que ve per quedar-s'hi.

Bufetada d'Arenys en Comú a l'alcaldessa

Ahir dimecres l'Assemblea local d'Arenys en Comú va decidir sortir del govern municipal i passar a l'oposició. El motiu que esgrimeixen és la decisió unilateral de l'alcaldessa Annabel Moreno de retirar la delegació de competències a la regidora de la CUP, Ona Curto, sense haver intentar cap tipus de diàleg. Una decisió que es pot interpretar en clau electoralista.

De ben segur que Annabel Moreno no esperava que Arenys en Comú trenqués el pacte de govern, i això ho avalaria el fet que, abans de fer pública la retirada de competències delegades a la portaveu de la CUP, hagués contactar amb el PSC per intentar assegurar la governabilitat de la vila. Amb la retirada del pacte d'Arenys en Comú, després que un dia abans ho hagués fet la CUP, l'alcaldessa queda en minoria i haurà de trampejar la situació fins a finals del mandat.

Com que de ben segur no hi haurà moció de censura per fer fora l'alcaldessa, el seu càrrec no perillarà i el mes de maig es presentarà a les eleccions amb la intenció de revalidar el càrrec, sempre i quan els vilatans i vilatanes li donin suport suficient per obtenir la desitjada majoria.

Si una cosa s'ha criticat a l'actual alcaldessa és la seva falta d'empatia i de no escoltar les veus crítiques cap a la seva gestió. Ha estat una pràctica impossible la resposta a les instàncies que la població ha presentat al Registre Municipal durant tot el mandat. La decisió presa per intentar salvar els mobles davant la crítica continuada sobre la brutícia i la gestió de la recollida selectiva de la brossa, no sembla haver obtingut el fruit esperat. Retirar la delegació a la CUP no li ha sortit de franc, i ara haurà de governar en minoria fins al final del mandat.

ERC pot fer front la resta del mandat en solitari, i no cal dir que tots esperem que ho faci amb encert, millorant tota la gestió que s'ha criticat fins ara. Difícilment millorarà l'atenció personalitzada cap a vilatans crítics, però no és una circumstància que de moment els preocupi gaire. No cal dir que tots els partits polítics arenyencs estaran preparant l'estratègia per encarar les properes eleccions de la manera més favorable possible. El PSC té molt a decidir i pot condicionar el seu futur en funció de quin sigui el paper que vulgui jugar fins al final del mandat.

La política local s'ha tornat interessant, amb unes decisions preses per les assemblees dels partits polítics que han sorprès a més d'un. Potser a qui més a la pròpia alcaldessa i el seu grup municipal. Els arenyencs, però el que desitgem és que no estiguem deu mesos més aturats, sinó que el govern municipal, amb la força que tingui, i amb la lleialtat institucional que se suposa a la resta de forces polítiques de l'oposició, gestioni correctament l'ajuntament, i millori la convivència i salut democràtica de la vila.

La pressió dels expresidents

Estem molt acostumats a les intervencions dels expresidents espanyols, sempre amb la intenció d'influir sobre la política actual, quan no els agrada o bé quan se senten interpel·lats. Els expresidents que més vegades han sortit a les pàgines dels diaris són el popular Aznar i el socialista Felipe González. De fet, malgrat hi poguessin haver diferències ideològiques, coincideixen totalment en la seva crítica cap a polítics actuals, sempre en defensa de la seva manera d'obrar i intentant amagar allò que els podria fer passar per culpables del seu passat.

Avui ho llegíem arran dels tràmits que s'estan duent a terme per a l'aprovació de la llei de la memòria democràtica. Aznar s'escuda en el pacte del PSOE amb els que ell titlla de terroristes i que consideren que no tenen cap tipus de legitimitat democràtica, i que és una vergonya que puguin influir i permetre l'aprovació d'una llei. Per la seva banda, Felipe González, que afirma no haver-se llegit el text, però que no li sona bé, tem la repercussió que l'aprovació de la llei pugui tenir sobre el GAL.

És comprensible que els expresidents segueixin la política i puguin estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen. La seva experiència els avala, però no els allibera de les responsabilitats que varen tenir en el seu moment. Si alguna cosa no varen fer bé, han d'acceptar que algú els demani comptes, o simplement es busqui la manera de descobrir tota la veritat.

Quan hem parlat dels socialistes, sempre hem escoltat les referències als seus barons i l'opinió que donaven a qualsevol presa de decisió dels representants de torn. Era una manera de pressionar sobre els seus successors perquè no es desviessin gaire de la línia que ells havien marcat. Eren, o són, personatges històrics o bé relegats a unes autonomies que només es justifiquen per la voluntat d'aigualir les nacions  històriques, integrants de l'estat espanyol.

Pedro Sánchez, a diferència de Rodríguez Zapatero, ha aguantat força la pressió rebuda per Felipe González i els seus afins, però no sabem què passarà més endavant, sobretot tenint en compte que es troba en uns moments difícils i amb el perill de perdre la majoria que li ha permès governar durant aquesta legislatura. El que pugui dir l'expresident Aznar no el preocupa gaire, però de ben segur que les paraules de Felipe González tenen més força, sinó per a ell directament, sí per a les persones que estan al seu costat i que potser no tenen tanta resistència a la pressió exercida per un ex que es resisteix a callar i deixar fer.

Aprofitant Algèria per a la campanya andalusa

No és cap sorpresa que en campanya electoral s'aprofitin totes les relliscades dels adversaris en benefici propi, i qui acostuma a relliscar més, o si més no té més repercussió, és el partit que governa. Aquests dies, doncs, de campanya electoral a Andalusia, l'atac al PSOE és evident perquè el PP vol aconseguir una majoria suficient per no haver de dependre de Vox, i aquests o Cs volen evitar una davallada que els convertís en insignificants o no necessaris per formar govern.

Un dels temes que s'utilitzen és la picabaralla amb Algèria, després del posicionament del govern socialista a favor del Marroc en el seu litigi amb el Sàhara. La possibilitat que Algèria es vengi del canvi d'actitud o declaració explícita a favor del Marroc, aturant el subministre de gas o bé incrementant preus, ha servit als partits polítics de l'oposició per atacar-lo i guanyar adeptes en el seu camí cap a la victòria en les eleccions andaluses de la setmana vinent.

La Unió Europea ha sortit a la defensa d'Espanya davant la possibilitat que Algèria posés entrebancs a la comercialització de productes entre ambdós països. Aquest fet, que demostra debilitat en el govern socialista, serveix als altres per posar la por al cos i manifestar que el PSOE no és una bona opció de govern, tampoc a Andalusia.

La importància dels resultats andalusos, més enllà de poder governar al territori, rau en el fet que no deixa de ser un avís de cara les eleccions generals de l'any vinent. A mesura que ens acostem a les generals, els resultats parcials són cada vegada més significatius i ajuden a fer estimacions del que pot acabar passant, amb la possibilitat que el cicle progressista arribi a la seva fi, i retorni el PP, ara amb el suport de l'extrema dreta de Vox.

Al darrere de tot això hi ha la situació dels saharians que han estat les víctimes d'una decisió, al meu entendre, injusta per part del govern socialista, que s'ha situat a la part còmode del litigi, ignorant la promesa de suport al seu dret a l'autodeterminació. Espanya torna a trair el poble sahrauí, sense cap garantia que els suport al Marroc li eviti els problemes fronterers que han estat l'excusa per fer el pas. Crec que l'actitud de Pedro Sánchez demostra la seva debilitat en un moment clau per al futur del seu govern i del canvi que es pot produir en els propers mesos.

Demà eleccions a Castella i Lleó

Les eleccions autonòmiques de demà a Castella i Lleó pretenen ser un entrenament de les eleccions futures i, sobretot, veure si la inèrcia del creixement de Vox a Espanya i la suma de la dreta és possible per tal de fer fora el PSOE del govern de Madrid.

No hi ha dubte que des de fa uns anys vivim en una situació electoral continuada, i tot són conjectures sobre quan es canviarà el govern, mentre s'intenta paralitzar qualsevol iniciativa de canvi legislatiu. La situació, doncs, és una mica de paranoia que provoca o desafecció total o bé nerviosisme per saber com acaba tot plegat.

El PP pretenia amb aquestes eleccions enterrar definitivament Ciutadans i erigir-se com a partit majoritari, sense dependre de ningú. Les enquestes, de moment, no els han estat favorables i més aviat indiquen que la majoria, si l'aconsegueixen, vindrà donada pel suport de Vox, que s'ho voldrà fer pagar.

No és només la victòria a les eleccions de demà el que manté en tensió els militants del PP, sinó que també s'hi juga el lideratge del partit polític. Casado no ho té tan clar, sobretot veient la força que desprén la seva 'companya' de partit, la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Un fracàs del PP a Castella i Lleó podria significar una derrota de Casado en la seva pugna dissimulada per liderar el PP a nivell estatal, amb Ayuso, que en sortiria beneficiada. És per això que penso que, probablement, a Ayuso li aniria bé aquesta derrota del PP, per enfocar amb més força el seu possible nomenament com a candidata a la presidència del govern de l'Estat.

L'esquerra, a Castella i Lleó, no ho té gaire clar, sobretot Podemos, que pràcticament no hi ha fet campanya, però el PSOE no ha tirat la tovallola, i pretén guanyar les eleccions per reforçar la seva hegemonia a nivell estatal. És per això que ha ignorat ERC, en la seva petició de recuperar la taula de diàleg, i ha collat Podemos a l'hora de defensar una reforma laboral amb el concurs de Ciutadans, deixant de banda els partits que li varen donar suport per erigir-se com a president del govern.

 Demà, doncs, veurem quin haurà estat el resultat electoral d'una comunitats autònoma que té els seus propis detractors interns, que voldrien transformar-la en dues comunitats diferents, amb Lleó, Salamanca i Zamora fora de Castella.

Atrapa'm si pots

Una de les notícies que apareixien avui a les xarxes socials i a la premsa digital era l'atac a TV3 per part dels partits polítics unionistes, per un fet que va succeir en un programa de la televisió, 'Atrapa'm si pots', amb concursants infantils, en què una d'elles va respondre en castellà i no li varen acceptar per bona la resposta. Segons diu la notícia, el reglament del concurs especifica ben bé que les respostes només seran vàlides si es fan en català, la manera de preservar i protegir la llengua que té tants detractors entre els unionistes.

Alguna vegada he vist el programa i també en el cas de concursants infantils, i l'he trobat força interessant. És un concurs més d'aquells que ajuden a millorar el coneixement de les coses i dels conceptes. El fet de ser un programa de la televisió catalana, és una manera de defensar i donar a conèixer el català, que tant està patint darrerament.

El primer que m'ha vingut al cap, en llegir la notícia, és que hi ha molts unionistes que es miren TV3, o bé estan pendents de què hi passa. Potser no és una televisió només adreçada als que parlen català, sinó que té seguidors bilingües o monolingües del castellà.

Sincerament penso que hi ha qui té molt poca feina, i hi ha qui només està pendent en com pot atacar la llengua catalana i totes les institucions i empreses que la practiquen i la defensen. Realment és un perill pensar que un dia puguin arribar a governar els detractors del català, perquè llavors sí que hi haurà una dictadura censora de la llengua.

Sense voler defensar la televisió catalana, i reconeixent que té els seus defectes i comet errors, penso que és important que sortim a criticar els que només procuren menystenir el català, les institucions catalanes i el propi país. Si ahir parlava del perill de la democràcia, aquí, en les discussions sobre la llengua, hi hauria un altre exemple del que pot arribar a passar si l'extrema dreta s'apodera del govern i suma majoria al Congrés de Diputats de Madrid. Llavors tot serà en contra del català, dels catalans i de Catalunya.

L'escriptora Almudena Grandes

He llegit l'article de Xavier Bosch al diari ARA que parla d'Almudena Grandes, l'escriptora que ens va deixar fa pocs dies, i la iniciativa frustrada de les esquerres de Madrid, que volien nomenar-la filla predilecta de la ciutat, i posar el seu nom a una biblioteca. Les dretes varen dir que no, i com que tenen majoria, la iniciativa se n'ha anat a l'aire.

Aquest fet és molt indicador del nivell que tenen els partits polítics d'aquest país. Es tracta d'encasellar tothom en un bàndol, com molt bé diu Xavier Bosch, i a partir d'aquí decidir què es fa. Ho hem polititzat tot, però a més, amb un fanatisme extrem que no deixa viure.

No importa la qualitat de la persona, els mèrits aconseguits, el treball realitzat, sinó de quin bàndol és. Ho considero horrorós, i diu molt poc de la salut democràtica de la nostra societat. No pot ser que estiguem en aquesta situació, on només es té en compte la ideologia a l'hora de valorar una persona, i no la seva tasca. Sobretot tenint en compte que la classe política té molt que desitjar quant a intel·ligència i saber fer.

La radicalització de la dreta espanyola és molt perillosa, perquè no saps on et pot portar. És una dreta corrupta, populista i autoritària, que es val de la democràcia per assolir el poder i a partir d'aquí menystenir la ciutadania que els ha escollit. 

La cultura d'aquest país rep molt poc suport, perquè els polítics de torn estan en una altra òrbita. No la saben valorar, ni reconèixer que un món sense cultura és un món perdut. És per això que a l'hora de valorar les persones del món cultural, es té més en compte com pensen que no pas què fan, què aporten a la nostra societat.

No podem permetre que per ser reconegut per tothom s'hagi de renunciar a la pròpia manera de ser i pensar. Amb una dreta a l'extrem, el futur d'Espanya és molt negre.

Els unionistes fracassen a Barcelona

El fracàs de la convocatòria de l'unionisme ahir a Barcelona, en contra dels indults, és una demostració de quina és la realitat a Catalunya en relació al que passa a la resta d'Espanya. No és que siguem tan diferents, però sí que s'ha de tenir en compte que la informació que arriba a la resta d'Espanya no és la mateixa que tenim aquí nosaltres.

La premsa condiciona molt l'opinió de la gent, i a part que és lògic que la implicació dels catalans en una cosa que ens afecta directament i molt de prop, sigui diferent a la resta d'Espanya, aquests estan rebent una informació interessada i se'ls amaga molta realitat.

És important destacar que la manifestació de Madrid que tindrà lloc demà diumenge, agafa l'excusa dels indults per sortir contra el govern de Zapatero. És una demostració de força per contrarestar el que varen dir les urnes que van donar majoria al PSOE, que va ser capaç de recollir els vots dels grups petits per sumar majoria al Congrés de Diputats.

El posicionament del PSOE també és polític i d'interès electoral. Sigui perquè necessita els vots d'ERC, o perquè veu a venir que Europa pot clavar una bufetada als tribunals de justícia espanyols, Sánchez, i també els barons a contracor, s'ha posicionat de manera diferent a com ho havia anat fent abans, i busca amb l'indult dissimular una mica la situació dels presos polítics i el procés català.

No us penseu que això passarà sempre, i arribarà el dia que haurem de recordar tot el que està dient ara, per exemple el PSC, a favor de l'indult. Els socialistes catalans i espanyols són especialistes en canviar de discurs segons els convé, i per tant de poc fiar. Ara toca això, més endavant serà una altra cosa. Iceta ens hi va ben acostumar, i sembla ser que Illa va pel mateix camí.

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.