Aquesta calor que ens mata!

M'he entretingut a llegir la notícia sobre les morts causades per les altes temperatures d'aquesta onada de calor que patim des de diumenge. Es tracta d'un càlcul basat en l'estadística de morts habituals comparant-la amb les morts d'aquests dies. La diferència s'adjudica a l'onada de calor. Les xifres són importants, ja que a Catalunya es calcula que són 43 les víctimes degut a les altes temperatures. Arreu podem veure xifres que criden l'atenció i el primer que et ve al cap són els negacionistes del canvi climàtic.

Les persones grans i amb afeccions cardiorespiratòries són les més exposades a no suportar la calor. Les forces flaquegen i propicien la mort avançada. És per això que cal seguir les instruccions que les autoritats pregonen i també el sentit comú. No sortir al carrer a les hores de sol brillant i buscar refugis climàtics per suportar-ho millor.

D'entre les morts n'hi ha algunes que són realment incomprensibles. Com si no pogués ser veritat, però que es repeteixen cada vegada. Em refereixo a les criatures abandonades dins dels vehicles, per uns pares inconscients. Com pot ser aquest nivell d'inconsciència? Les criatures també formen part del conjunt de la població amb més possibilitats de patir l'augment de les temperatures. De la mateixa manera que hem de tenir cura de la gent gran, no ens podem oblidar dels nadons, que són indefensos i requereixen la nostra atenció.

Aquests dies, doncs, només podem parlar de mesures correctores i salvadores, però caldria no oblidar aquelles mesures previsores, sigui a l'hora de construir els habitatges i edificis públics, o bé a l'hora de dissenyar els parcs urbans i espais d'esbarjo. Encara hi ha massa asfalt i ciment i poca terra transpirable.

Si creiem en el canvi climàtic, cosa que considero evident, caldria dissenyar les ciutats de la millor manera per fer-hi front. Després els vilatans ja ens encarregarem de cuidar els nostres avis, nets i a nosaltres mateixos, però els responsables polítics no es poden encantar.

Tornem a casa

El primer dia de pluja ha servit per acomiadar-nos de l’illa. Una illa que es caracteritza per ser molt humida i plujosa, però que aquesta vegada ens ha ofert sol des de l’alba fins ben entrada la nit. Temperatures entre deu i quinze graus, vint per sota dels que han patit els de casa. Ens espanta el xoc previst a l’arribada a Barcelona.

Hem desconnectat, tal com volíem, i només ens hem assabentat de quatre notícies, per allò d’anar amb altres persones i amb l’internet a la butxaca. Però ja es tractava d’això. Tindrem temps de posar-nos al dia i recuperar tot allò que ha succeït a la nostra esquena.

Ens hem trobat amb una illa neta i endreçada. Tot allò que trobem a faltar a casa nostra. Una illa tranquil·la on no havies de patir per si algun galifardeu voltava per allà esperant un descuit teu. Tot molt ben programat i en ordre, gaudint de la natura. Res de destruccions del territori més enllà dels efectes de la mateixa naturalesa.

Aigua, molta aigua en cascades, rius i llacs, i unes glaceres que estenen les seves llengües fins al mar. Foques, rens, xais, cavalls i alguna balena. I molts frarets enganxats als penya-segats sobre el mar. Vida al natural que molta falta ens fa a casa nostra, on hem perdut moltes imatges que encara vàrem arreplegar durant la nostra infància i adolescència.

La gent és bona i la vida és bella. En tot cas no les tractem prou bé per convertir-les en sofriment i desgràcies. Estem agraïts per poder-la gaudir, i fins i tot acceptem la calorada que ens espera d’aquí a poques hores de vol, quan posem els peus a terra.

L'estiuet de Sant Martí

Amb els anys són moltes les coses que canvien, fins i tot els costums i les tradicions. Sempre he pensat que els adults tenim l'obligació de recordar i explicar fets i anècdotes de la nostra joventut perquè no desapareguin de la història, més enllà dels llibres. Personalment sempre m'ha agradat explicar com vivien els meus pares, com pensaven i en què s'entretenien. Quines eren les seves aficions i com era el seu dia a dia, sobretot en tot allò que avui ha canviat.

És per això que quan escric també m'agrada introduir frases fetes, si venen una mica a tomb, perquè he notat que se n'ha perdut la mena. Crec que tot el que ajuda a recordar és important i fa que no simplifiquem tant la nostra vida. De la mateixa manera que en l'ús de la nostra llengua convé no reduir gaire el vocabulari, també és important saber d'on venim i fins i tot retenir allò que en algun temps havia estat d'actualitat. 

Ara em ve al cap l'encant del peix, que precisament aquests dies s'ha fet algunes sessions tal com es feia abans, arran dels actes del Calamarenys, i penso que és bo que ens ho recordin perquè això ens ajuda entendre el nostre passat d'on venim.

A tot això hi ha necessàriament un component de sensibilitat que al meu entendre està a la baixa. Crec sincerament que la nostra societat és menys sensible que abans i per això hi ha més gent que viu amb moltes dificultats al costat d'una majoria que ho té tot força de cara. Sempre hi ha hagut gent pobre i gent rica, però potser ara les diferències són més grans, i hi ha un factor que abans probablement no passava. Avui no només hi ha pobres que ho han estat tota la vida, sinó que n'hi ha que han passat d'una situació estable a la pobresa, i això és un tema que ens hauria de preocupar molt.

Però el títol de l'escrit no lliga amb res amb tot el que he dit fins ara, sinó hi afegeixo els efectes del canvi climàtic, que a diferència de la presidenta de la Comunitat de Madrid, jo sí que em crec. De jove i no tan jove, recordo que a primers de novembre parlàvem de l'estiuet de Sant Martí, perquè després d'unes setmanes de fred i pluja, teníem un parèntesi on la temperatura es recuperava i es feia menys feixuga l'arribada del dur hivern. Ara, hem celebrat Sant Martí, sense haver patit ni un dia de fred. Ens diuen que ja vindrà l'hivern, però no ens ho acabem de creure. Serà veritat que hem perdut dues estacions de l'any? 

La calor extrema del canvi climàtic

Tenim molt interioritzat el canvi climàtic, encara que potser no acabem de saber a fons què suposa i, sobretot, quines possibilitats tenim encara per revertir la situació i com a mínim intentar d'alleugerir la situació actual i futura.

La calor que estem patint aquest estiu l'acceptem conscients que forma part del canvi climàtic, i encara que podem imaginar que la cosa anirà a més en els propers anys, no sé si som prou conscients de què pot suposar per a la nostra salut i benestar.

Aquesta setmana estem esperançats amb les previsions que la calor haig arribat a les més altes cotes de l'estiu, i que estigui previst que la propera setmana la temperatura anirà a la baixa. Probablement, si es confirmen aquestes previsions, poc a poc començarem a oblidar-nos del canvi climàtic i ja no recordarem, si més no amb tant de sofriment, la calor que hem passat durant aquest estiu.

El perill, doncs, és que, ni a nivell individual ni col·lectiu, siguem capaços de prendre mesures per evitar que l'acceleració del canvi climàtic sigui exponencial. Diuen que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i això és ben cert. Les imatges dels pantans, secs com mai, les oblidarem a mesura que arribin les pluges, i només ho recordarem a nivell estadístic quan els homes del temps ens ho expliquin al seu espai meteorològic.

No sempre valorem prou la nostra capacitat d'incidir en els efectes del canvi climàtic, i com a comunitat també hi hauria coses a fer. Aquests dies s'ha parlat dels arbres de la Riera, que són testimoni del pas dels anys. La convivència amb la natura no és fàcil i hi ha unes servituds que s'han de tenir en compte. Si bé és cert que els plàtans no requereixen de gran dedicació, tampoc és bo que se'ls ignori i no es tractin una mica més del que a simple vista sembla que està passant. La mort d'alguns d'ells i la caiguda d'alguna branca, com va ocórrer la setmana passada, ens hauria d'alertar i fer prendre mesures als nostres governants.

Gaudir de plantes i arbres als pobles i ciutats penso que és tot un luxe, però com a tal comporta un manteniment que no sempre es fa. El canvi climàtic, amb la reducció de pluges i l'augment de la temperatura no els fa cap favor, i per això convindria més dedicació. La caiguda de les fulles és una constant, abans de la temporada de tardor, com havia estat habitual. Això també s'ha de tenir en compte, perquè no genera brutícia, però sí un perill per caure les persones grans.

Amb l'esperança d'una abaixada de les temperatures voldria fer present la necessitat de no abaixar la guàrdia i oblidar-nos del canvi climàtic com si fon un mal son. El canvi persisteix, i tots plegats hem de col·laborar a disminuir els efectes, cadascú segons les seves possibilitats i responsabilitats.

Final de trajecte

Ahir ho avançava, però avui ja és un fet. El viatge s'ha acabat i tornem a ser a casa. Us haig de dir que, malgrat ser estiu i arribar a temperatures per sobre dels quaranta graus, arribats a la nostra vila la calor no afluixa, i encara que els termòmetres no assoleixen els mateixos graus, la xafogor provoca una sensació d'encara més calor. Estem suant.

Trigarem uns dies a acabar de pair tot el que hem contemplat. Unes visites que amb pocs dies concentren molta cosa i que necessites temps per acabar-ho d'assimilar. Les pedres històriques que ens han encisat i que demostren el coneixement d'una civilització mil·lenària, de la qual hem après moltíssim.

Karnak, Luxor, Edfu, Kom Ombo, Philae i Abu Simbel són una mostra de l'obra imponent que retrata una civilització de la qual hem après, copiat i incorporat a la nostra cultura molts dels seus costums i ensenyaments. I les piràmides! al costat mateix d'una capital de més de vint milions d'habitants. Una xifra que balla segons on ho consultis, però que saps que ha de ser gairebé impossible tenir-los a tots comptats.

Perquè a Egipte tot és monumental, grandiós, amb lletres majúscules. Ho són els seus monuments antics, però també l'obra més moderna. Comparteixen espai costums tradicionals amb la moda dels darrers temps, però tot col·locat als extrems. 

De camí cap a Abu Simbel t'adones de l'esforç necessari per enfrontar-se a la influència del desert, i les dificultats per disposar de terra fèrtil. La construcció de la presa d'Aswan, amb la creació de llac Nasser, et fa veure que tot allà és immens. La tasca de transportar l'aigua del Nil al desert és faraònica, si m'ho permeteu dir així. I és en això que t'adones que conviuen persones amb un nivell de vida molt per sota de la subsistència, amb tècnics capaços d'aconseguir qualsevol cosa per millorar l'economia del país, i fer front a l'adversitat que suposa la manca de pluja i la contundència del desert.

L'experiència del viatge servirà no només per tenir una visió d'un altre país i una altra manera de fer i de ser, sinó per adonar-te que tots els entrebancs es poden superar si hi ha ganes de sortir del pou on a vegades caiem. Ens han ensenyat els seus monuments, però també els seus anhels, les seves tribulacions, i també les misèries. Tot ha de servir, però per millorar la situació actual i trencar tabús, i créixer en autoestima.

El Pont de Vilomara

Era a començaments d'aquesta setmana que travessava Catalunya d'est a oest, i comentàvem que el nostre país realment té una massa forestal molt gran. Estem acostumats a viure en un espai saturat d'habitatges, on els pobles gairebé no se separen entre ells, però a la que et bellugues una mica cap a l'interior t'adones de la realitat.

No és que ens vingués de nou, però sí que t'hi fixes d'una manera especial perquè et crida l'atenció la gran diferència entre una part del nostre país i l'altra. Vàrem passar pel poble del Pont de Vilomara, i poc ens podíem pensar que quatre o cinc dies després seria notícia per l'incendi que s'hi està produint. 

Enguany sembla que ateses les altes temperatures no ens ve de nou que es produeixin incendis, ja no penses tant en les actuacions incíviques, i jo qualifico de criminals, d'aquells conductors que llencen les burilles per la finestra. En vàrem veure un. Malgrat tot, quan l'incendi es produeix, t'entra una ràbia i impotència i, sense arribar a poder posar-te a la pell dels afectats directes, t'entristeixes i ho passes malament.

Desitjo que el cossos de bombers i forestals aconsegueixin dominar el foc i que les conseqüències no siguin greus. Sobretot en vides humanes, però també d'animals i patrimoni. El nostre país està molt acostumat als incendis i, potser dic una bestiesa, sembla que la nostra vegetació hi està preparada. Probablement els menys preparats som les persones. 

A la nostra vila fa molta calor, i aprofitem tots els racons de la casa per trobar el punt més fresc. És en situacions com les d'aquests dies que penses en les persones que no tenen mitjans per combatre la calor, i demanes als nostres governants que facin el possible per facilitar-los llocs d'estada, encara que siguin temporals, per aconseguir fer front els pics de l'estiu.

Onada de calor

Que bé que s'està a dins de casa! Amb la calor que avui fa, la millor sort és poder estar fresc a casa. El fet de viure en una casa antiga, amb parets gruixudes et reserva de la calor de l'exterior sense necessitat de connectar cap tipus de climatitzador. No hi ha dubte que en situacions com l'actual és tenir molta sort.

Tot i així avui també hem pogut gaudir d'un dels privilegis de viure a la costa, i ens hem refrescat a la platja, amb l'aigua molt neta i tranquil·litat a primera hora, abans de l'arribada dels forasters. Ha estat la meva tercera banyada de l'any, tot un rècord després d'alguns anys sense haver-m'hi banyat.

Desitgem, però que les temperatures vagin de baixa i aniria molt bé que també arribés alguna remullada. El terreny està massa sec i a part del risc d'incendis, hi ha la necessitat dels pagesos per conrear el terreny. La sort d'aquests dies d'altes temperatures és que tinguem els focs controlats i no hi hagi algun beneit que se li acudeixi de provocar-ne cap. Hem pogut veure els desastres de Grècia i Turquia, i darrerament també a Algèria.

I tot això en vigílies de la festa de Sant Roc, que a la nostra vila d'Arenys té preparades una gran quantitat d'actes que tindran lloc aquest cap de setmana, fins al dilluns amb la sortida dels macips per ruixar els vianants. Una festa que enguany ha rebut el reconeixement de festa patrimonial d'interès nacional, que fa honor a la tasca que any rere any molts vilatans han sabut mantenir i coordinar. És la tradició i l'estima per la terra que ens ha vist néixer que aconseguirem un país més ric, i una societat més respectuosa. Conreant els valors de convivència és la manera de viure amb més alegria i fer més fàcil la lluita de tirar endavant el dia a dia, en una societat que a vegades ens compliquem més del necessari.

A veure si els homes del temps l'encerten i de veritat la calor va de baixa. Diuen que el canvi climàtic és aquí, i que situacions com les actuals s'aniran repetint en el futur, encara amb més insistència i quotidianitat.

Alt risc d'incendis

Diuen que la por guarda la vinya, i ara amb l'alt risc d'incendis seria bona la dita i fer-li cas. Hem pogut presenciar imatges per televisió dels incendis de Grècia i Turquia, bàsicament, i no voldríem que aquestes imatges es repetissin a casa nostra. Avui ens han avisat que estiguem atents i siguem més prudents que mai per evitar ser els causants d'uns incendis, que la pròpia temperatura i sequedat del terreny poden causar.

És molt trist, després de tot el que ha passat, encara pots veure conductors llençant les cigarretes enceses a través de la finestra del cotxe. Quan veus que això ho fa el conductor que va davant teu, no saps com reaccionar. Et fa molta ràbia i no acabes d'imaginar si és negligència o maldat. Se'm fa estrany que un fumador pugui no adonar-se de les conseqüències que la seva acció pot provocar, i és per això que em decanto més aviat per la maldat del protagonista. La poca sensibilitat i la mala educació de qui no té un sentit comú ni una estima per la terra que trepitja, encara que només sigui de passada.

Desitjo que tots plegats tinguem seny i siguem capaços de vetllar perquè els incendis no es reprodueixin a casa nostra. Que estiguem atents als avisos que ens arriben sobre el risc que tenim a sobre, i que ens comportem com a persones civilitzades. Al mateix temps, que no ens tallem a l'hora de denunciar qui es comporti de manera incívica i provoqui encara més risc d'incendi per la seva acció.

Vetllar perquè tothom sàpiga actuar correctament no és fàcil, i és una demostració de les dificultat de viure en societat, compartint espai i temps, en un món que no sempre sabem valorar correctament, i amb unes relacions socials que no sempre són fàcils de mantenir. A vegades sembla que les paraules poden semblar cursis o ridícules, però probablement si tothom fos més sensible i respectuós amb el medi ambient, no hi hauria tants problemes a la nostra societat. Fem un esforç i superem aquestes setmanes que encara queden de risc alt per a incendis, amb l'esperança de guanyar la partida.

Esperant la pluja

Fa molt temps que no plou i les previsions meteorològiques parlen d'aquesta possibilitat. Ho tenim tot molt sec i necessitem l'aigua per rebaixar la temperatura, però sobretot per remullar el terra que està completament eixut.

I la previsió de pluja arriba amb l'avís de perill d'aiguats importants. Com és habitual a casa nostra, plou poc i quan ho fa ve descontrolat. El canvi climàtic ens ha ofert imatges a països europeus que fins ara no hi estàvem acostumats. Era més aviat cosa de països del tercer món, on sembla que les desgràcies no arriben mai soles. 

I de moment sembla que la baixada de temperatura ha arribat i ho agraïm. A casa, que no acostuma a fer calor, aquests dies es començava a notar. La manca d'aire i quan aquest feia presència era prou calent, ha fet que la temperatura pugés uns quants graus. Però tenim la sort de viure al costat del mar, i una refrescada a primera hora del matí sempre és d'agrair. Fins i tot jo que no hi acostumo a anar, enguany ja ho fet per segona vegada.

D'entrada s'ha ajornat el concert d'aquesta nit a la gruta, organitzat per l'Escola de Música. Avui recuperaven l'escenari que l'any passat, pel tema de la pandèmia, es va canviar de lloc. Confiem que la resta de concerts s'hi puguin celebrar. És allò que mai plou a gust de tothom, però avui, amb l'esperança que no faci mal, sí que hauríem de convenir que la prioritat és la pluja.

Un niu de tortuga a la Picòrdia

És bo quan la notícia, encara que sigui a nivell local, prové de la naturalesa. La vida animal també ens dona notícies agradables i avui ho ha estat el descobriment d'una tortuga que posava els seus ous a la platja de la Picòrdia, a Arenys de Mar.

Des de fa uns estius és freqüent que tortugues babaues facin els seus nius a la costa catalana. Recordo que ara fa tres anys, treballant a l'ajuntament de Mataró i sent responsable del portal del voluntariat, una tortuga fa pondre els ous a la platja, davant d'un xiringuito. La mobilització de voluntariat per protegir el niu fins a la sortida de les petites tortugues va ser tota una experiència que en guardo un bon record.

El canvi climàtic també té incidència en la nidificació de les tortugues. L'augment de la temperatura sembla ser que fa que cada vegada aquestes posin els seus ous més al nord, en llocs on no havia passat abans. L'experiència potser ens humanitzarà, encara que la necessitat d'haver de comptar amb personal voluntari per protegir el niu no diu gaire res a favor del nostre comportament com humans.

L'ajuntament ha iniciat, junt amb el departament de la Generalitat i els tècnics del CRAM el protocol per fer el seguiment de l'evolució de les futures tortugues. Han estat 140 ous dels quals 90 es quedaran al niu per tractar d'aconseguir l'objectiu que les tortugues tornin al mar en el moment del seu naixement, que s'espera sigui abans de seixanta dies.

Qui vulgui inscriure's com a voluntari ho pot fer a través de l'enllaç que es troba a la pàgina web de l'ajuntament d'Arenys de Mar.

Budapest captiva

Recordant l'anterior visita a la ciutat he recuperat la confiança amb ella i hem gaudit d'una jornada molt profitosa i interessant. Tots exteriors. Avui al capvespre ens hem mullat i ho hem agraït. La temperatura ha baixat força i la passejada de la tarda-nit ha estat més plàcida.

Torno a la reflexió del primer dia d'arribar a Viena, i repeteixo que no es poden fer comparacions entre les ciutats, i quant a netedat, avui ho hem trobat molt més net que no pas ahir.

Hem visitat la part més interessant i moguda de Pest, i hem pujat al castell, palau i bastió dels pescadors, a Buda. La panoràmica és molt bonica i la passejada per alguns carrers de Buda agradable. Avui hem trobat la Budapest que esperàvem.

En fer-se fosc hem passejat i fotografiat els edificis il·luminats d'ambdues parts del Danubi i hem anat a sopar dins l'ambient del divendres nit, al barri jueu de la ciutat. El nivell de vida és baix, però els preus turístics els mantenen alts. Això ho comproves contrastant diferents zones de la ciutat.

Demà volem caminar i aprofitar les darreres hores de les nostres vacances. En cap moment, però, no hem deixat de pensar en els nostres presos polítics, i que el dia onze de setembre serà una nova ocasió per rebutjar la injustícia que plana sobre el nostre país.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.