Corruptes sense conseqüències

No sé si us passa a vosaltres, però hi ha notícies que no les vull escoltar, perquè m'indignen. Crec que era aquest matí que sentia al 3/24, com a música de fons, una compareixença de qui fou ministre del PP, el senyor Rodrigo Rato, que acumula no sé quantes acusacions, que no acabaran en res, enfrontant-se a la jutgessa. Crec que anava així.

    Quan veus que hi ha persones que han defraudat, s'han enriquit de manera desorbitada, que han hagut de comparèixer als jutjats per fer front a acusacions diverses, però que viuen alegrament de la riquesa obtinguda, amb tot l'assessorament necessari, i s'estalvien la presó, t'entra una ràbia que no és sana. I és precisament per això que no ho escolto. Ho ignoro, encara que en el fons em queda aquell regust que et fa venir ganes d'engegar-ho tot a rodar.

    Perquè en aquest país, i suposo que això passa arreu, hi ha persones que es poden permetre el luxe de defraudar a Hisenda i portar una vida corrupta, i no els hi passa res. D'altres, que han tingut la desgràcia de néixer pobres o amb recursos justets per anar tirant, que no se'ls hi acudeixi de fer res fora de la Llei, perquè tindran totes les de perdre, i la presó i la condemna més severa els caurà a sobre.

    I aquest és el món que entre tots hem estat capaços de crear. I quan això ho fa la dreta, ho entens, perquè entre ells s'ajuden. Es consideren una classe superior, i com a tal actuen. Però que l'esquerra, que es fa dir progressista, permeti aquesta situació és quan no es pot entendre. Ja sé que el Poder judicial està corromput i del costat de la dreta i l'extrema dreta, però jo crec que els governs d'esquerres podrien fer-hi alguna cosa més. I, sinó, pleguem els trastos i deixem-ho córrer!

    Entretant, un jutge que té un currículum que com a mínim l'hauria hagut de portar a la reserva, fora del servei actiu, es dedica a acusar tothom que no pensa com ell, amb el suport dels partits polítics de la dreta, els mitjans de comunicació, els poders fàctics econòmics i la majoria de la població que viu enganyada. Això deixa en evidència el Poder Judicial espanyol, i et fa veure que no hi pots confiar de cap manera. La inseguretat jurídica de la qual parlen sovint, és precisament aquí on es fa evident. Déu ens guardi de no haver de caure a les mans dels jutges espanyols, perquè només pel fet de ser catalans convençuts i amb ganes de defensar els nostres drets, ja som enemics de la Pàtria i carn de canó. 

Unes masses manipulades per l'extrema dreta

Arran de les manifestacions que s’estan produint aquests dies a Madrid i a altres capitals de província he intentat fer un paral·lelisme amb el 15M, i fàcilment he observat unes diferències substancials. En primer lloc el grau de violència no té comparació amb un moviment pacífic del 15M que com a molt es resistia a abandonar les places ocupades. També el pes ideològic és diferent. En aquell moment s’estava en contra d’una situació que es considerava insostenible i s’intentava fer obrir els ulls als polítics. Ara, amb l’excusa de l’amnistia hi ha la voluntat d’invalidar uns resultats electorals, atiat per uns partits ancorats a la dreta més extrema i amb components feixistes.

Al darrere de tot això hi ha un element molt important i més preocupant. Institucions i poders fàctics que tenen un poder determinant per condicionar i desestabilitzar el sistema veuen amb bons ulls tot el que està passant i estan una mica a l’expectativa dels resultats que es puguin produir, de la fermesa del govern en funcions i el seu partit polític per aguantar aquesta pressió.

Els mitjans de comunicació hi fan cullerada, però qui té molta força i pot desmuntar-ho tot és el Poder judicial, amb uns jutges majoritàriament conservadors i amb sentiments nostàlgics d’un passat autoritari. I uns cossos policials d’ideologia d’extrema dreta, que veurien bé l’arribada de Vox al govern espanyol. Sense oblidar-nos del poder econòmic, enemic del 15M i ara totalment d’acord amb els postulats de la dreta i l’extrema dreta.

La situació actual, doncs, no és un simple canvi de color polític, sinó que una massa descontrolada aparentment, però molt conduïda per l’extrema dreta del país està intentant capgirar el país aprofitant la seva antipatia i fins i tot odi vers una part del territori, Catalunya, que ens volen pel rèdit que en treuen, però no ens respecten ni la llengua, ni la cultura, ni els nostres drets com a nació.

Segurament que tots tenim la nostra part de culpa i responsabilitats, però és evident que la trama del PP, amb la companyia de Vox, és la més semblant a un cop d'estat a la democràcia i a la llibertat d'expressió i opinió dels espanyols. Es pot discrepar d'un partit polític determinat. Pot molestar veure que després de guanyar unes eleccions no siguis capaç de sumar prou forces per governar, però en cap cas no es pot tractar d'alterar un sistema democràtic a partir de la força bruta, l'insult i l'amenaça dels que poden fer malbé el nostre sistema.

Pudor de socarrim per tot arreu

Han passat uns quants anys, però a Espanya encara es respira aquell aire pre-democràtic, d'enyorança d'un règim dictatorial on s'arracona a tots aquells que pensen diferent, sense permetre'ls que puguin opinar, i encara menys tenir la capacitat de dirigir el destí de la nació. Tot i que durant la transició hi ha hagut alternança política, l'esquerra sempre ha actuat en camp contrari. Sempre ha hagut de justificar per què feia les coses, o fins i tot per què les pensava.

Les manifestacions d'aquests dies, amb proclames feixistes i intransigents, demostren que la transició democràtica no ha funcionat. Ha estat un veritable fracàs. Ni el Poder judicial s'ha depurat, ni la premsa ha entès que el temps era un altre, i els poders fàctics, els que ja dirigien el país en temps del dictador continuen portant les rendes. I encara ens ve de nou?

És una llàstima que la ignorància sigui tan profunda i que hi hagi tanta gent que es deixi manipular per una extrema dreta que no només trobem a Vox, sinó en el propi PP. Un partit de dretes que no ha entès que el temps de l'autoritarisme ha passat a la història, i que el vol recuperar amb l'excusa de salvar una unitat que ens manté diferents perquè les desigualtats són cada vegada més extremes. 

Cada cop és més difícil endevinar què acabarà passant, però una cosa sí que tenim la clara, i és la manca de democràcia dins d'uns partits que es consideren els únics garants de les llibertats, sense adonar-se que aquestes llibertats només beneficien a uns quants, els de sempre. Unes llibertats falses, perquè només busquen sotmetre tothom a les seves regles, sense el dret a discrepar ni defensar-se.

Fa uns dies ja vaig escriure sobre la possibilitat de mobilitzar l'exèrcit, i la sort de viure a l'hemisferi nord, dins de la Unió Europea i, hi afegeixo, la OTAN. Aquests elements fan més difícil un cop d'estat, que en altres països es van succeint amb molta facilitat. Malgrat tot, queda un pòsit d'amargor, de rancúnia, de mala llet, que fa molt difícil la convivència i aporta molts entrebancs a la salut democràtica del país.

A vegades acabem dient que sap greu per la imatge de país que donem, però la cosa va més enllà. No és només un tema d'imatge, sinó de fàstic de viure en un país amb aquestes condicions i amb aquest mal fer dels nostres dirigents, empenyent la massa a fer qualsevol beneiteria, només per aconseguir el poder.

Quina força tenen els nostres polítics?

L'ARA d'aquest divendres publica l'article de l'enginyer i exministre Joan Majó, a qui llegeixo sempre per l'interès que em desperten els seus escrits i opinió. Una vegada més estic d'acord amb tot el que diu, però em preocupa que les solucions no es corresponguin en res amb el que està passant ni amb el que els nostres governs, amb les limitacions que tenen, acaben decidint.

A la darrera classe del curs de filosofia que segueixo, el nostre professor ens va demanar que busquéssim similituds entre l'època hel·lenística i l'actual. Ell ho tenia més clar que no pas nosaltres, i per això vàrem sortir una mica d'estudi analitzant la situació actual comparant-la amb anys enrere, però sense anar a parar on en Joaquim volia. A mi em va donar peu a expressar la meva opinió sobre el poder actual dels nostres polítics que està totalment supeditat als poders fàctics que se serveixen d'ells per dirigir el món en benefici seu.

Tot això ho dic perquè llegint les set claus que exposa Joan Majó per aconseguir millorar el món, t'adones que per més interès que hi tinguin els polítics de torn, hi ha una pressió no governamental que els impedeix prendre moltes de les decisions que millorarien el món, sobretot si estem d'acord amb necessitats com reduir les desigualtats o integrar més persones en el desenvolupament sostenible de la societat. El gran capital continua dominant la situació i per això veiem que no hi ha tantes diferències entre governs conservadors i progressistes. Els primers ja els va bé, i els altres tenen greus obstacles per fer-hi front.

Puc entendre perfectament decisions com la d'aquesta setmana, de la primera ministra de Nova Zelanda, plegant perquè se li han acabat les piles. Demostra molta sinceritat i valentia. Malauradament hi ha massa polítics que esdevenen obsolets, però no tenen el valor ni l'honestedat de fer un pas al costat i donar el relleu a gent amb més il·lusió i no tan cremada.

I ho lligaria amb l'article del catedràtic d'economia de la Universitat Pompeu Fabra, el senyor Guillem López Casanovas, quan alerta sobre el projecte del Hard Rock, que el PSC posa com a condició per aprovar els pressupostos de la Generalitat per aquest any. Realment estan convençuts que és un bon projecte per a Catalunya? L'exemple de les Illes Balears no els serveix? Una de les set claus que exposa Joan Majó hi fa referència sense dir-ho.

Tant de bo els nostres polítics tinguessin l'encert d'escoltar veus de referència contrastada abans de prendre segons quines decisions, es traguessin de sobre la pressió que reben d'interessos privats que no beneficien la majoria de la població, i s'expliquessin millor davant de la gent que els ha escollit per dirigir la nació. Sovint ens hem de quedar amb la lectura d'uns bons consells, però amb el regust de veure que poca cosa es fa per seguir-los i aconseguir la millora del nostre món.

La nova societat dels metalls

Ahir a la tarda vaig assistir a una taula rodona sobre els recursos naturals i la sostenibilitat, organitzada pel Museu d'Arenys de Mar, amb la col·laboració de l'Ateneu arenyenc, que va obrir les seves portes perquè es pogués celebrar l'acte. Em va sorprendre una mica la poca assistència de públic, ja que en totes les conferències i activitats que s'hi celebren hi acostuma a anar força gent. La taula estava formada per diferents experts en matèries diverses, tots ells amb un bon currículum, per la qual cosa es preveia que seria interessant. 

Sense posar en dubte el coneixement i vàlua dels participants, sí que haig de dir que l'acte em va decebre una mica. Al marge de sortir força desanimat, per alguns dels seus comentaris, crec que es va perdre una excel·lent oportunitat per tractar un tema prou important que la majoria dels mortals desconeixem, i que és bo que en tinguem constància.

Crec que el resultat no era el que es podia esperar, probablement perquè no es va enfocar prou bé en la temàtica que s'anunciava. Sí que es varen fer algunes referències sobre els metalls i el minerals, el monopoli que els controla i l'abús actual en el consum de productes que esdevenen totalment dependents d'aquestes primeres matèries. El debat es va orientar o va derivar a parlar molt de la societat de consum i els poders fàctics que controlen el món, sense endinsar-se en el món dels metalls tal com jo m'imaginava.

Davant la minimització de la problemàtica del canvi climàtic per part d'un dels ponents, o si més no això és el que es va entendre, hi va haver alguna reacció entre el públic en desacord, com també va passar quan s'insistia tant en la incapacitat de les persones normals i corrents a poder fer res per canviar una dinàmica que tots coincidíem que ens portava un xic al desastre.

Desconec quina va ser la sensació general dels pocs assistents a l'acte, perquè vaig sortir ràpid cap a casa sense intercanviar opinions, però en tot cas jo n'esperava un altre desenvolupament de la taula, sobretot tenint en compte la presència de bons professionals i coneixedors del tema.

Malgrat aquests comentaris, d'entrada poc afalagadors a la taula rodona, crec interessant la seva programació i animo que ens brindin noves oportunitats per aprendre d'una realitat que ens afecta directament, però que sovint desconeixem a fons.

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.

Contrarestar la desinformació independentista

Diu el govern de l'Estat que estan preparant una estratègia per contrarestar la desinformació independentista, és a dir les fake news que s'han dedicat a escampar els independentistes, amb imatges de la policia del Xile de Pinochet i demés. Trobaria bé que l'Estat fos transparent i enviés a tot el món el que estarà passant durant el judici, també el que ha passat abans. Esclar que si l'encarregat de fer-ho és el ministre d'Exteriors, ho tenim pelut. No conec un mentider compulsiu tan gran com el senyor Borrell. Potser el senyor Guerra s'hi assemblaria força!

Malgrat la força que pot representar aquesta batalla del senyor Borrell i cia, tenim la sort que la premsa europea és molt diferent de l'espanyola. La premsa a Espanya està venuda i és el clar exemple de la desinformació. Els pobres espanyols no tenen més opció que buscar a fora les notícies, però això ho fa una mínima part, com és lògic.

Estic convençut que els jutges no estan tan tranquils com ara fa un any i n'hi ha més d'un que pensa que al final sortirà la veritat, però també tenen clar que cal salvar els mobles i que els és més beneficiós continuar de la mà del govern estatal i els poder fàctics espanyols, que no pas optar per impartir realment la justícia.

S'ha dit i es continuarà dient, encara que molts ho volen amagar, que si algú no ha transitat, ha estat el món judicial i policial. Els altres s'hi han sentit molt còmodes, i ara, de la mà de Vox, surten a la llum pública, perquè tenen el vent de cara. Us recomano la lectura de l'article d'Adrià Alcoverro al diari ARA.