El dia de la Rifa

Avui és el dia de la loteria, el sorteig més popular de l'any i que reparteix més premis fantàstics, encara que no sigui el millor. El percentatge dels premis menors és inferior a la resta de sortejos. Sigui com sigui, però, aquest sorteig s'endú tota la publicitat i les imatges del cava repartit entre guanyadors, amics i premsa.

Avui també és el dia de la salut. A totes les persones que no hem tingut la sort de treure un premi, agraïm la salut que tenim. I a Arenys enguany també hi ha hagut premi. Segons he pogut llegir al web de Ràdio Arenys, la loteria número 3 de la vila ha repartit una sèrie del tercer premi, és a dir, mig milió d'euros. Enhorabona a totes les persones afortunades i ànims als altres, encara ens queda la Grossa del dia 31 i un sorteig interessant de la loteria nacional com és la del dia 6 de gener.

A casa tal dia com avui es vivia plenament. El fet que la meva família gestionés una administració de loteria i en una ciutat afortunada més d'un cop, feia que estiguéssim molt pendents dels números premiats. No buscàvem la nostra sort, sinó la dels nostres clients i coneguts.

A casa ens llevàvem amb la cantarella dels nens de Sant Ildefons. La mare seguia la ràdio apuntant el major nombre de números premiats i ho contrastava amb el llistat dels números venuts. Llavors no hi havia els mitjans d'ara i les comprovacions eren molt més manuals, o orals, que no pas avui. 

Tot i que han passat molts anys, no hi ha any que no em vingui a la memòria i recordi aquells matins de la sort, a la vigília de Nadal, just després de començar les vacances d'hivern. Ara sóc molt lluny de tot plegat, però li reservo espai en el meu record, i vulgues o no, sempre tens una participació a la butxaca que et fa somiar.

De quaranta en quaranta anys no sabem si ens toca

Hem de creure que el govern català no es mou per improvisacions, sinó que ho té tot calculat. Seria molt poc seriós que abans de mobilitzar la ciutadania no hagués calculat la reacció del govern de Madrid i els seus amics fiscals, sobretot quan han passat més de tres-cents anys.

Hi ha, però qui no ho té tan clar i a mesura que s'acosta la data del referèndum entren més sospites de si tot estava calculat, o bé hi ha alguna escletxa no prevista que avortarà la seva celebració. Què faran els mossos? Són dels nostres (es pregunten uns quants)? compliran amb l'ordre constitucional i faran cas del fiscal? Quina sort que té en Rajoy de comptar amb aquest fiscal que li fa la feina bruta!

I l'Iceta què dirà diumenge el vespre? Segur que ja té els dos discursos a punt, esperant els esdeveniments per llegir-ne l'un o l'altre en funció de com vagi tot. Costa això de nadar i guardar la roba sense que no t'ho tirin en cara, oi?

En aquests moments és complicat analitzar a fons el paper d'un i altre, i no serà fins que passin uns quants mesos que no podrem treure'n conclusions i valorar qui tenia raó. M'agradaria pensar que tothom ha obrat amb consciència defensant legítimament les seves il·lusions i principis. Al final qui queda retratat és qui ha enganyat. La llàstima, però és que sovint els retrats es queden amb el poder, i has de viure quaranta anys per poder somiar en un canvi.

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

Pels segles, dels segles. Amén

Atenció! Ho ha dit el ministre d'Exteriors, el senyor García-Margallo, i jo he començat a tremolar. Com pot ser que tot un president d'un país que vol ser independent, vulgui posar-lo en perill per la seva obsessió en la independència? Quina frivolitat!

És cert que tothom diu el que millor li sembla per guanyar adeptes. Avui Borrell ens explicava a TV3 que els 16 mil milions que ens promet Mas en una Catalunya independent, es converteixen en poc més de 700 milions, i una despesa a cobrir de més de 13 mil milions d'euros. Tot plegat una ruïna.

El senyor García-Margallo no entén que el que demanem es poder decidir. Si ens deixen decidir, llavors que ens expliquin les conseqüències del sí i del no, però el problema que tenim ara no és si volem la independència o no, sinó que volem votar.

Tot plegat fa una mica de riure, però seria bo que regnés la serietat i no frivolitzéssim tant. A la xarxa social es poden llegir moltes ximpleries, deduccions simplistes i molt fanatisme. Això no és bo. Tan ridícul fa el senyor ministre afirmant coses que no són, perquè el futur no el coneix ningú, i menys quan es tracta de política, on tothom tira l'aigua al seu molí, com aquelles persones que només tenen ulls per una decisió massa important com per prendre-se-la a la lleugera.

Hem d'animar tothom a prendre partit, però sense enganyar, ni fer somiar paradisos idíl·lics. En tot cas la primera fita és aconseguir exercir el nostre dret a decidir.