Comprar amb confiança i seguretat

Llegia la notícia sobre la campanya que l'Agència Catalana del Consum (ACC) vol posar en marxa al sector de les ungles i l'estètica. És cert que aquests establiments han crescut com bolets. Acostumen a ser negocis de curta durada, que es posen de moda i no paren d'obrir locals. Això mateix va passar amb les botigues de venda de fundes de mòbils, o de cigarrets electrònics.

És bo que l'ACC inspeccioni que les empreses que donen serveis ho facin correctament, per evitar la indefensió dels consumidors. Tot i això, no hem de pressuposar que s'estigui fent malament, i malmirar aquests negocis sense tenir cap base que ho pugui demostrar.

A la mateixa notícia es parlava de les denúncies que s'interposen a les grans companyies, com poden ser les elèctriques, i aquí sí que cal dedicar-hi temps i energia. Són empreses que exerceixen un monopoli, que no en pots prescindir i que si l'Administració no ho controla, poden fer i desfer davant la impotència dels seus usuaris o clients.

Al nostre país la postvenda no està funcionant correctament, i s'ha de trobar la manera d'exigir que els serveis de les empreses, siguin del sector que siguin i al marge del seu volum de negoci, s'ofereixin amb totes les garanties i atencions. No tenim massa pràctica en la mediació entre empreses i clients, i caldria fer pedagogia al respecte, incorporant més empreses en el marc de la mediació i l'arbitratge, i donar-ho a conèixer a la ciutadania. Que sàpiguen que els seus drets són tinguts en compte i coneguin on han d'anar per reclamar allò que considerin que no s'ha realitzat correctament.

En un temps en què sospitem de tot i tothom, on la picaresca i l'engany tenen la seva presència, és bo que l'Administració procuri recuperar la confiança perduda i treballi perquè els professionals dels diferents negocis compleixin amb les seves obligacions.

Segur que hi ha molta gent que desconeix l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, i que els establiments adherits tenen un distintiu a l'entrada de la botiga. Comprar en aquestes botigues comporta un grau superior de confiança i és bo fixar-nos-hi sempre, sobretot quan hi anem per primera vegada.

Un CAP sense aparcament

Sempre he pensat que la normativa arenyenca, i no sé si d'altres llocs, que obliga que a l'hora de construir un habitatge li assignis una plaça d'aparcament és bona perquè en algun lloc a altre hem de situar els nostres cotxes. En poblacions com la nostra, amb carrers molt estrets, i on hi ha una manca de places d'aparcament a la via pública, amb l'excepció de la Riera, que ja veieu el goig que fa, és encara més interessant i necessària.

I això ho dic avui que he llegit la resposta de Salut, dient que al nou centre d'atenció primària (CAP) no li cal disposar de places d'aparcament perquè, diuen, es tracta d'un centre de proximitat, comparant-ho amb una biblioteca o una escola. Segurament tenen la seva part de raó, però entenc que seria una bona idea que, aprofitant la construcció d'un nou edifici, es gratés a sota per fer-hi unes quantes places d'aparcament.

És evident que no podem comparar un CAP amb un centre hospitalari, però que els preguntin als usuaris del nostre actual centre, sobretot si tenen familiars amb problemes de mobilitat, com s'ho han de fer, o com ens ho hem de fer, per acompanyar-los i poder aparcar el cotxe durant una estona. La realitat demostra que, si bé no és una necessitat de tothom, sí que hi ha una part dels usuaris que els aniria molt bé poder aparcar al soterrani.

La normativa de les places d'aparcament associades als habitatges també hauria d'existir per a les empreses i centres públics, i intentar reduir els cotxes que aparquen a la superfície, sigui per estètica o per l'enrenou que provoquen en la mobilitat.

Des d'aquí, doncs, sense pretendre ser més papista que el papa, pensant que el rebuig és bàsicament per qüestió econòmica, reivindico la necessitat de construir unes places d'aparcament associades al nou CAP. Que no sigui dit, que no ho hem avisat d'entrada. Llavors, quan tot estigui acabat i ens adonem dels problemes d'accessibilitat i aparcament, podrem recordar que, quan hi érem a temps, ja ho vàrem avisar.

L'estètica també és important

En alguna ocasió he parlat de la lletjor de les nostres façanes per culpa del cablejat de les companyies elèctriques i de telefonia, que cada vegada ens empastifen més la cara, amb més i més cables que, quan deixen de ser operatius, mai es retiren. Hi ha una contradicció flagrant amb els drets dels propietaris dels edificis que no poden fer res per evitar que els cusin la façana, sense cap mirament i, fins i tot, s'hagin de fer càrrec del cost de retirar temporalment fanals públics, quan han de rehabilitar l'edifici.

Tenint en compte que qualsevol decisió comporta un cost que, o bé assumeix el vilatà directament, o se'n fa càrrec l'ajuntament, que també paguem tots, i que en cap cas és a càrrec de les companyies ocupants, cal planificar bé com es pot endreçar els nostres carrers amb el mínim cost possible.

Avui llegia la notícia del Capgròs en què s'informava que l'Ajuntament de Mataró vol posar remei a tal desmanec i que per això es posarà en contacte amb les companyies i estudiaran la manera de soterrar les línies, per evitar que passin per les façanes de les cases. Tant de bo el nostre ajuntament en prengués nota i es posés també a estudiar què pot fer per millorar l'estètica dels nostres carrers i places.

Entenc que la primera cosa que caldria és preveure el soterrament del cablejat, començant per aquells carrers que s'aixequen per urbanitzar-los. És una manera d'aprofitar l'avinentesa i minorar-ne el cost. Paral·lelament, caldrà analitzar com es compensa al vilatà la despesa que li pot suposar modificar l'entrada de corrent o línia telefònica des de sota. Alguns, quan hem fet obra, amb tota la innocència del món, ja han previst la doble entrada per si en algun moment el nostre ajuntament decidís fer el pas. Per això, seria bo que, en l'obra nova, s'exigís la doble entrada en previsió d'un canvi en el futur.

Segurament que hi haurà algú que pensarà que no cal tant d'enrenou només per l'estètica. Jo no penso el mateix. Tinc simpatia amb els pobles que han vetllat per embellir els seus carrers i places, i eliminar el cablejat de les façanes és un primer pas important. 

Des d'aquí, doncs, la meva sol·licitud perquè l'equip de govern de la meva vila ho tingui en compte i ens sorprengui amb alguna notícia que ens alegri el dia. 

Paisatge urbà

Ahir us parlava de natura, i hi feia entrar la destrucció que es produïa amb la dèria constructora, la qual cosa no vol dir que no puguem emocionar-nos tot passejant per una ciutat, plena d’elements, aquests sí, obra dels humans. Hi ha veritables disbarats, sigui per l'especulació o pel simple mal gust, però també hi podem trobar belles obres arquitectòniques, bonics conjunts de natura i edificis, parcs i jardins. Només falta que ens proposem passar pels carrers i places dels nostres municipis amb el cap aixecat, observant tot allò que se’ns presenta.

Si ahir acabava dient que féssim memòria d’espais naturals visitats que ens havien agradat, avui podria dir el mateix de paisatges urbans que ens venen a la memòria. Que hem anat a veure expressament o bé ens han aparegut de trascantó. Racons dels nostres pobles, edificis singulars, detalls arquitectònics, parcs urbans que actuen de pulmons verds.

Una vegada més em ve al cap el tema de les instal·lacions elèctriques i de telefonia que embruten les nostres façanes fent malbé la imatge d’elements urbans que podríem valorar molt positivament, però que pateixen l’atac d’una servitud malentesa. Segur que molts de vosaltres us hi heu fixat, i us ha sabut greu. La nostra societat és incapaç de prioritzar l’ordre, la bellesa, el sentit estètic a la comoditat d’anar passant fils sense enretirar aquells que ja no serveixen.

Avui he passejat per una població que no en diré el nom per no deixar-la en evidència. Els carrers estaven plens de fils, penjant per tot arreu, amb molts fils arribant fins a terra, no sé si amb el perill de produir cap descàrrega elèctrica. Desitjo passar pàgina i dirigir-me a un altre municipi que em tregui aquest mal gust de sobre i pugui gaudir d’un veritable espai urbà, amb tots aquells elements que el facin amè, bell i agradable per conviure-hi.

Amb les renovables no val a badar

No fa gaires dies que parlava d’energies renovables, però avui, arran de la sentència del TJSC tombant el projecte d’un macroparc fotovoltaic al municipi de Castellfollit del Boix, he pensat que havia de fer-hi algun comentari perquè ho considero important i que ens ha de servir per pensar-hi una mica i intentar trobar-hi solucions.

A vegades penso que ens hi farem mal, i en el cas de les energies renovables també hi ha el perill. Sabem que som a la cua i que ens hem de posar les piles, sobretot el govern de la Generalitat, perquè ja fem tard. Ens trobem que no només anem tard i tenim moltes persones que hi van en contra o bé no ho troben tan necessari, sinó que a més ho estem fent malament. La sentència que atura el projecte té una argumentació basada en la protecció de la ramaderia i l’agricultura del terme municipal, i hem de convenir que no podem avançar amb uns temes perjudicant els altres.

Ja sé que trobar l’equilibri és difícil. Fins i tot en termes d’estètica hi hem trobat oposició. Els molins de vent no agraden, si, com és lògic, es col·loquen a la carena d’una serralada, i n’hi van molts, o bé al mig del mar, que es poden veure des de la costa. Miracles no se’n poden fer i en algun punt s’ha de prendre una decisió, i ja sabem que quan decideixes estàs descartant alguna cosa, que no sempre és negativa, sinó que prioritzes l’altra.

Com que sabem que el tema no és fàcil i que comporta moltes discussions, és bo que el govern ho tingui en compte i no faci passos en fals, que el que produeixen és més resistència a les energies renovables i que s’aturin projectes on s’hi ha estat treballant amb recursos humans i econòmics que aniran a la brossa. Sisplau, siguem més eficients tots plegats!

Begur és notícia

Acostuma a passar que la gent es queixa per coses que consideren abusives i després resulta que són totalment legals, simplement que hi ha desconeixement i el primer que es pensa és que t'estan estafant i no respectant els teus drets. És important, doncs, conèixer quins són els drets i quina la normativa que regula les relacions humanes abans de presentar reclamacions, o simplement criticar actuacions. Una altra cosa és opinar sobre normatives i discrepar-ne. 

Aquest estiu he observat que Begur ha estat protagonista per diferents incidents. Recordo que aquest any, fora de temporada, vaig visitar la població de Begur, i em va agradar. No vaig anar a la platja, sinó que només em vaig bellugar per la part interior del municipi.

Fa unes setmanes que va sortir a la premsa la urbanització que ha destrossat un bosc del municipi. Realment la notícia cridava l'atenció perquè la destrossa del bosc és més que evident, i no acabes d'entendre com ha estat possible. M'imagino que tothom ha seguit els passos que els interessava, i que els promotors es varen assegurar de poder aconseguir el seu objectiu, al marge de l'estètica, que era el que menys els importava.

Desconec com ha acabat tot plegat, perquè l'Ajuntament declarava que la construcció era totalment legal, ja que es tractava d'una zona urbanitzable, i el projecte complia tota la normativa. Suposo que en tindrem més notícies.

Pocs dies després la tenista Paula Badosa feia unes declaracions que provocava moltes queixes a les xarxes socials. La noia parlava de les llengües que coneixia, i en un moment d'ofuscació va dir que si bé parlava el català, aquest no es podia considerar una llengua. Posteriorment ha demanat perdó, i no sé si es tracta d'un posicionament personal sobre el català o una incultura manifesta de la tenista. En tot cas li hauríem de perdonar i animar-la a que en alguna altra ocasió sigui una mica més llesta.

I avui llegia que molts banyistes s'han queixat de la cala Aiguablava de Begur perquè consideren que s'ha privatitzat, i fa impossible poder-hi anar sense haver de pagar per serveis de para-sol i gandula. L'Ajuntament ha justificat la concessió, que s'adequa a la llei, i al mateix temps serveix per controlar l'aforament i beneficiar els usuaris de la platja. 

Estem molt acostumats que tot és de tothom i que podem fer allò que volem a qualsevol racó del país. Ens queixem si ens fan pagar per aparcar, per banyar-nos i utilitzar un tros de platja... Organitzar la vida pública no és fàcil, i d'alguna manera hem de confiar-ho a les nostres autoritats, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, per tal de garantir un ús de tots els serveis sense discriminació. Tal com funciona tot, pensar que les coses s'organitzen soles sense cap tipus d'ordre ni concert és un error. Convé que algú marqui la pauta, però és important que es doni a conèixer i que, en tot cas, tinguem l'oportunitat de discrepar i opinar al respecte. Conviure no és fàcil!

Nusos de fils a les façanes

He aprofitat una fotografia de Facebook que ensenya com es troben moltes façanes de les nostres cases de pobles i ciutats del país. Aquesta és un representació gràfica de la manera de posar en ordre les nostres cases i la manera de treballar del nostre país en temes tan moderns com és la telecomunicació.

Us haig de ser franc si us dic que em fa una mica de mandra parlar d'aquest tema perquè la batalla està perduda. Va haver-hi un moment que semblava que les coses es podien fer millor i que es trobarien maneres perquè els nostres carrers estiguessin més decents. Ens demanen que tinguem cura de les nostres cases, però ens les empastifen amb fils i més fils.

He vist exemples de propietaris d'habitatges que han lluitat contra les empreses instal·ladores del cablejat d'internet i alguns se n'han sortit, però és trist que hi hagi d'haver aquesta lluita, i sobretot quan això comporta un perjudici per a veïns que volen instal·lar wifi a casa seva.

Havia defensat que quan s'obrissin carrers de la vila s'aprofités per canalitzar-ho tot per sota la vorera i d'aquesta manera anar-ho regularitzant, sense necessitat de fer grans inversions. Més que obligar a canviar el pas superior a l'inferior a tots aquells que ja ho tenen instal·lat, es tractava de fer passar per sota les noves conduccions, i animar els propietaris que rehabiliten les cases a preveure la instal·lació per sota.

A casa ho hem fet, però no ha servit per res. L'Ajuntament no ha fet cap pas per forçar les companyies a fer les noves instal·lacions per sota terra, la qual cosa fa que cada dia hi hagi més fils a les façanes de les cases. Com deia al començament, fa mandra parlar del tema perquè una cosa que podria ser força senzilla en bé de l'estètica dels nostres pobles es converteix en la cançó de l'enfadós.

Marxa enrere a l'hotel de la plaça Lloveras

Feia molt temps que no em trobava malament com avui, amb mal de cap i poques ganes de no fer res. Penso en les persones que s'hi troben sovint. A mi em serveix d'alguna manera per pensar en el bé que ens trobem i la sort que tenim, perquè la feina la fas igualment, però se't fa més carregosa i vas veient que perds energies.

He llegit la notícia de Ràdio Arenys, sobre el Ple municipal d'avui, que aprovarà tirar enrere el Pla Especial Urbanístic que permetia la construcció d'un hotel a la plaça Lloveras. El motiu que dóna el govern municipal és que ara ja tenim un hotel a la Riera i altres allotjaments. 

La idea inicial tenia el seu interès, encara que tingués els seus detractors, sobretot per qüestió d'imatge. Esclar que no podem pas dir que la imatge de la primera línia de la vila sigui fantàstica. Suposo que ens hi hem acostumat, però mirem de no fixar-nos-hi gaire. La façana de l'Ateneu, que no sé si hauríem de parlar de façana, és molt trista i els diferents blocs intercalats amb cases baixes...

Sempre he pensat que, amb algunes excepcions, les poblacions de la nostra costa han patit una malaltia urbanística que les ha destrossat, si més no estèticament, a diferència dels pobles de l'interior, on l'especulació urbanística no els ha fet tan mal. Som una mica destralers.

Doncs, bé, la plaça Lloveras continuarà com ara (?) amb una sala d'exposicions que es va tancar perquè amenaçava de caure (?), i així van passant els anys. I l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, amb finestres i portes tapiades, també continua igual, com la Raureta, o l'antiga Casa de les Aigües, l'Stella Maris... i ara comprarem les Clarisses.

Passaran dos anys més i arribarà un nou govern, i al cap de quatre anys un altre... i res no es mourà, i recordarem el tema dels equipaments com ara recordem el desviament per Valldegata, i no ens adonarem que després de molts anys no hem sabut solucionar cap dels problemes que venim patint, i que ens fan perdre posicions respecte a d'altres municipis que sí que han tingut l'encert de posar-se a treballar més enllà dels records del passat. Tot plegat és molt trist.

A Arenys, un nou bar sense estètica

Haig de confessar que quan camino pels carrers no em fixo gaire en les botigues. Això fa que puguin inaugurar un establiment i jo assabentar-me'n gairebé quan estan a punt de tancar-lo. Com passarà amb les e-cigarette.

Sempre hi ha una excepció i acostuma ser quan hi ha alguna cosa destacable, positiva o negativa, però que com a mínim crida l'atenció. És el cas que m'ocupa avui. He vist néixer un nou bar a qui li desitjo tota la sort del món, però als meus ulls tindria els dies comptats. La sort és que no tothom pensa igual.

Una segona confessió és que no acostumo anar als bars a fer la cervesa, o el cafè. Aquesta setmana encara demanava el lloc de no fumadors. Quan hi vaig, però, escullo un lloc agradable, on es respiri un bon ambient, ben decorat, encara que amb senzillesa i, si ho sé d'abans, que el tracte sigui correcte.

M'ha costat endevinar quan el bar s'inaugurava perquè les cadires sobre les taules, a punt de fregar, no era una casualitat, sinó un costum de la casa. Observar taules ocupades al costat d'altres amb les cadires capgirades és un fet normal, habitual en aquest nou bar.

Una carpa amb el nom del proveïdor tapant el nom del bar, al costat d'una pila de cadires sense utilitzar, configuren un ambient molt poc estètic i gens agradable per compartir una vetllada amb amics.

Serà que ja tinc una edat i que em fixo massa en l'ambient, però no crec que sigui gaire diferent de la majoria, i per tant gens engrescat a asseure'm en el nou bar. L'estètica però no només afecta els clients, sinó també als passavolants, als que decideixen fer una passejada i gaudir de l'entorn que tenim el privilegi de compartir. Tant de bo hi hagi un canvi d'estratègia i no es refiïn només de les pissarres per atraure els clients, sinó també en l'estètica d'una raconada agradable.

Una Riera plena de cotxes

Els arenyencs presumim de la nostra Riera perquè és el punt neuràlgic de la vila, on s'hi concentra la major part de les activitats de lleure, comercials, socials... la geografia d'Arenys no permet gaires alternatives a la Riera i és per això que s'hi concentra tot, també els cotxes.

L'alternativa motoritzada a la Riera és pràcticament nul·la. Quan véns a Arenys difícilment pots esquivar la Riera, ja que la majoria de carrers hi van a parar. Això fa que el trànsit sigui dens i l'encant de passejar-hi perdi uns enters.

L'altre problema d'Arenys és l'aparcament. La majoria de carrers són estrets i no disposen d'espai per aparcar, a no ser que t'allunyis molt del centre, però tampoc, al voltant del municipi, no hi ha gaires espais per convertir-los en bosses d'aparcament, tot i que algun s'hi podria habilitar.

Aquest problema d'aparcament, i el fet que no s'està acostumat a entrar el cotxe a l'aparcament públic de sota el Xifré, ha fet que la Riera es convertís en la bossa principal d'aparcament, donant una imatge un xic vergonyant per aquells que ens agrada presumir de vila davant dels nostres amics i visitants.

La notícia que llegia avui de l'aprovació d'un projecte d'espai per a vianants a la part alta de la Riera és, d'entrada, positiva i obre expectatives per a una millora important del nervi principal d'Arenys per a les persones. Ara tot són pedaços, desconnectats i encerclats de cotxes i circulació.

No acabo d'entendre el dibuix que reprodueix la pàgina web de Ràdio Arenys, però vull pensar que tractant-se de la Riera, s'haurà previst un disseny estètic, que enalteixi la nostra Riera i que sigui agradable per als que en facin ús.

Què passarà amb els cotxes? ¿el nou espai per a vianants comportarà problemes d'aparcament per als veïns i residents de la part alta de la Riera? Entre tots hauríem de trobar la manera d'endreçar els nostres cotxes en aparcaments fora de la via pública i convidar els visitants a utilitzar l'aparcament del Xifré. Probablement l'Ajuntament podria buscar algun espai als afores perquè servís de bossa d'aparcament. No ens ha de fer por de caminar, ni que això sigui motiu perquè els visitants deixin de venir. Ara ja passa, doncs busquem-hi una solució.

Els focs artificials no poden faltar a la Festa!

Fent la consulta pràcticament diària al web de Ràdio Arenys, m'he trobat amb la sorpresa de la nova imatge, la nova web. El canvi és important, si més no això és el que notes en veure-la per primera vegada. L'estètica també és important, i no té punt de comparació amb l'antiga. Enhorabona!

Preparats per veure els focs, que és un dels actes més concorreguts de les festes. Gairebé podríem dir que la valoració de les festes es fa a partir de la qualitat i quantitat dels focs artifici i de l'orquestra que es contracta. 

Enguany els hem intentat mirar des de casa, però... l'edifici veí és massa alt. Caldria que desplacessin els focs uns metres més al sud, perquè amb l'edifici no hi ha res a fer. Vèiem els més alts i més decantats al costat de Caldetes. Per altra banda també cal valorar la comoditat de no haver de sortir. Es tracta d'anar-ho variant cada any.

Però les festes no s'han acabat i demà tindrem l'ocasió única de celebrar els 100 anys del naixement de Salvador Espriu, en un espectacle poeticomusical, a la plaça de la Sardana. Crec que era ahir que comentava la valoració dels actes a partir dels costos. A vegades convé passar de llarg, perquè si ens posem massa reflexius, trobaríem massa motius per criticar-ho. També és just oblidar per moments la situació econòmica que patim, perquè no es tracta de viure continuament amargats. Seria com si renunciéssim a menjar per solidaritzar-nos amb els que amb prou feina poden

fer-ho. Malgrat tot, recuperem aviat la normalitat i solidaritzem-nos amb els que pateixen. Bona festa!

Arenys de Mar guanya terreny a la Riera

El Butlletí Oficial de la Província publicava dilluns la licitació de les obres de cobriment del tram de la Riera d'Arenys, entre el carrer Santa Clara i el carrer Arxipreste Rigau, amb un termini d'execució de quatre mesos, i un pressupost de 539.700,70 euros més IVA.

La Riera és a Arenys el centre neuràlgic de gairebé tot. És el lloc per passejar, prendre la fresca, però també per transitar d'una punta a l'altra de la vila. La manca d'alternatives viàries, fan que la majoria de cotxes hagin de passar en part o en la seva totalitat, per la Riera, la qual cosa li fa perdre molt d'atractiu.

Arenys de Mar, com la majoria de poblacions del Maresme té una urbanització molt desordenada i estèticament poc atractiva. Has de buscar racons i trams específics, o girar la vista al mar. La Riera, tot i ser estimada pels arenyencs, no és massa diferent de la resta de la vila i, per tant, fa bo de sentir que es tiri endavant la urbanització d'un nou tram, sobretot si et diuen que el nou espai no servirà per incorporar-hi més cotxes.

L'entrada a la vila des de la part alta, dóna una sensació de pàrquing permanent de vehicles, que no ha millorat amb la creació de la zona verda per a residents. Destinar la Riera com a aparcament és com un crim, però les característiques del territori no permeten grans bosses d'aparcament i avui, ja ho sabem, no som res sense cotxe.

Llegint la notícia, no acabo d'entendre si el govern té clar com vol urbanitzar la superfície del nou tram, ni si es tindrà en compte el tram baix, que es va urbanitzar en l'anterior mandat, pel cas que, més endavant es decidís urbanitzar el tram que va des del carrer de l'Olivar i el carrer Santa Clara. Voldria pensar que no es tractarà d'un pedaç i que d'aquí a una bona colla d'anys, qui hi sigui, aconsegueixi veure una Riera estèticament i urbanísticament equilibrada, i agradable per passejar-hi.

Unes Rambles desendreçades

Deu fer un parell de setmanes que vaig baixar a Barcelona i em vaig passejar per Les Rambles. No sé si fa gaire que no hi heu estat, però la impressió que vaig tenir va ser molt negativa. Les parades del mig les vaig trobar desendreçades, amb una sensació que ocupaven espai dels vianants. 

Recordo d'anys enrere (desconec quan s'ha fet el canvi), que les parades de revistes i diaris, i les dels ocells i flors, tenien una concordança i crec que tampoc n'hi havia tantes. Ara es ven de tot, des de gelats a entrades del Barça, amb unes instal·lacions "cutres" al meu entendre.

Si Les Rambles eren un símbol de la ciutat, i un reclam per als forasters, ara més aviat convida a allunyar-te'n, per l'estètica, l'ocupació de l'espai i, segons he llegit, els preus astronòmics de les begudes que s'hi poden prendre. Sense tenir cap interès personal ni tampoc ciutadà, perquè no sóc barceloní, sí que penso que valdria la pena que el govern municipal endrecés aquest espai emblemàtic, de manera que convidés més a passejar-s'hi. La meva família vàrem aprofitar la primera sortida per enfilar carrer enllà i deixar enrere Les Rambles.

Em sona que hi ha converses amb els paradistes i potser ja s'està solucionant, però en tot cas és convenient posar-hi ordre i vetllar per la imatge. Quan visites una ciutat et fixes amb els detalls i sobretot en la neteja. Això ho he experimentat aquests dies a Andorra, a qui els poso una bona nota. A Les Rambles no podies puntuar perquè no acabaves de veure si estava neta o bruta, només veies una munió de gent sortejant un reguitzell de parades que feien l'efecte de provisionalitat, però en cap cas d'ordre i endreça. A veure si el nou alcalde hi posa el remei.