Nou model de finançament

Avui, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha avalat un nou model de finançament pactat pel govern espanyol i ERC, que només ha rebut el suport de l'Estat i les comunitats de Canàries i Catalunya. Totes les comunitats governades pel PP o el PSOE hi han votat en contra. Per què? Per què els perjudica? No! Simplement perquè el govern espanyol ho ha pactat amb els independentistes.

Llegint la notícia sona bé. Caldria que m'ho mirés bé per opinar. Sembla que Junts no hi està d'acord, bàsicament perquè voldria que Catalunya gestionés la recaptació de l'IRPF, tal com ERC havia exigit per pactar el govern del president Illa, però que sembla que ha cedit. Què passarà?

El següent pas és que el Consell de Ministres ho aprovi i després es discuteixi al Congrés de Diputats, que ho ha d'aprovar, s'entén que amb l'ajuda de tots els grups parlamentaris que donen suport al govern, entre els quals hi ha Junts. Què passarà?

El tema del finançament forma part d'aquells elements de la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que se'n parla? Per què no s'arriba a cap acord? Semblaria que ara, amb la cessió d'una part important de diners de l'Estat a les comunitats autònomes hauria de tenir l'aval d'elles, però... què carai passa?

Sabeu aquella anècdota de qui, després de prometre-li tot el que demani, amb la condició que al seu adversari li donarà el doble, acaba decidint que li tregui un ull? Doncs una mica la cosa va per aquí. Si amb el pacte hi surt guanyant Catalunya, no interessa. Encara que sigui beneficiós per als altres. Així estem.

Recordeu allò de "A por ellos!"?, o de les garrotades al menor que portava l'estelada al voltant del camp de l'Elx? Doncs tot va del mateix costat. No ens estimen, però no ens deixaran marxar!

No ens podem oblidar del manteniment

Avui m'he fixat en la notícia que informava del canvi en el servei de manteniment de l'accessibilitat a la línia de tren de Rodalies, quant a escales mecàniques i ascensors. És cert que en els darrers anys llegíem, de manera continuada, queixes dels usuaris de Rodalies perquè els ascensors no funcionaven. A l'estació de tren d'Arenys de Mar no hi ha escales mecàniques, però sí ascensors, i aquests han estat llargues temporades sense funcionar.

Segons la notícia, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha donat les xifres de funcionament dels ascensors i escales mecàniques, comparant-les amb les de l'any 2025. Segons diu, s'ha passat del 65,6% al 95,31%, pel que fa a les escales mecàniques, i del 66,8% al 85,46%, pel que fa als ascensors en funcionament.

Realment, que només el 66,8% dels ascensors estiguessin funcionant l'any passat és una vergonya que algú n'hauria d'assumir la responsabilitat. Ara, sense ser una situació òptima, si les xifres que ens donen són les correctes, podem afirmar que el salt qualitatiu és important. El manteniment, en equipaments i infraestructures és bàsic i durant massa anys l'administració pública de torn se n'ha oblidat o bé hi ha dedicat pocs esforços.

Podem culpar l'empresa concessionària del manteniment d'aquests elements imprescindibles per a l'accessibilitat de les persones amb problemes de mobilitat, però les empreses Renfe i Adif, i els governs de la Generalitat i de l'Estat, en són igualment culpables. Construir i oblidar-te del manteniment és un error que no té excusa. I ara podríem preguntar-nos què està passant amb la xarxa viària, on l'eliminació dels peatges ha fet que el manteniment recaigui en l'Estat o la Generalitat?

És important que a partir d'ara, que tenim unes xifres millorables, però que no tenen res a veure amb el que passava, el govern vetlli perquè el manteniment sigui efectiu i eficient, i que paral·lelament a les millores que s'han d'aplicar per al bon funcionament de la xarxa ferroviària, no es descuidin del manteniment dels ascensors i les escales mecàniques.

Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Trobar pis de lloguer

Tenim molt clar que el tema de l'habitatge és avui un dels més comentats i al mateix una de les principals preocupacions de la societat. Tot el que es faci per aconseguir facilitar l'accés a l'habitatge serà benvingut, però cal fer-ho bé i analitzar a fons les conseqüències de segons quines decisions o lleis proposades.

Fa por parlar d'aquests temes tan impactants perquè no sempre s'entén allò que vols explicar, o bé no ho saps fer de manera prou entenedora per no crear malentesos. En una societat capitalista com la nostra funcionem a través del mercat de l'oferta i la demanda. Qui no ho vulgui entendre té un problema. En tot cas en què ens podem discutir i opinar és en la llibertat o control d'aquest mercat. Hi haurà qui defensarà que el mercat ha de ser regulat perquè considera que el moviment no és prou just, i també hi haurà qui dirà que és el mercat qui ha de decidir els preus dels productes.

Si tenim escassetat d'habitatges i un excés de demanda, el mercat farà que els preus s'encareixin. Si no hi volem intervenir, les persones amb poc poder adquisitiu ho tindran magre per poder accedir a l'habitatge. Si creiem en la intervenció de l'Estat, caldrà analitzar quines són les millors mesures a tenir en compte per aconseguir que hi hagi més gent que pugui accedir al seu habitatge, un dret reconegut per la Constitució.

Hem vist fracassar moltes lleis aprovades o proposades al Congrés de Diputats, i ens hauríem de preguntar per què. L'article de Fernando Trias de Bes, avui a l'ARA, és interessant perquè manifesta clarament l'error d'incidir en el preu de l'habitatge. El darrer paràgraf del seu article és clau per entendre el problema, i per això el reprodueixo: "La política d'habitatge necessita augmentar l'oferta, donar seguretat jurídica i mobilitzar sòl. Posar un topall als preus ensorra l'oferta. Era de manual. El problema persisteix.".

I és aquí on em qüestiono la capacitat dels nostres representants polítics, siguin a govern o a l'oposició per prendre segons quines decisions o opinar al respecte. Considero que o bé van mal assessorats i no es refien dels professionals que hi entenen, o és que només juguen a fer política ideològica, sense un fonament lògic i intel·ligent.

Sous baixos que provoquen pobresa

Les dades macroeconòmiques ens enganyen i no expliquen correctament la situació econòmica de les famílies. Estem farts de sentir a dir que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana. Això fa pensar que bufa el vent a favor i que som molt bons. Aconseguim avançar per sobre de les altres economies occidentals. La realitat, però, és molt diferent. La realitat familiar de les classes populars.

Abans teníem assumit que les famílies que es trobaven a l'atur tenien moltes dificultats per viure. Si l'atur era persistent els consideràvem pobres i necessitaven les subvencions i ajudes de tota mena. Ajudes de l'administració pública i de les entitats socials del tercer sector. Famílies que no han tingut mai res! Avui ha canviat i ens trobem amb famílies treballadores que, malgrat els ingressos, no poden tirar endavant sense l'ajuda. Per què passa?

L'anàlisi no pot ser simplista i trobaríem molts elements que determinarien que unes famílies, que probablement han format part de la classe mitjana, amb sous fixos, no poden fer front a les despeses diàries. No poden comprar aliments, perquè són massa cars, o no poden pagar un lloguer que s'ha disparat. 

L'esca del pecat són uns sous miserables que no estan d'acord amb el creixement econòmic que ens explica la macroeconomia. El cost de la vida s'ha inflat exageradament, però els sous es mantenen a sota. El poder adquisitiu de les famílies s'ha reduït. Aquell estalvi familiar que existia fa uns anys, ha desaparegut. En els millors dels casos aconsegueixen pagar els deutes, però fer un racó per a demà, res de res.

Totes les mesures econòmiques que pugui adoptar el govern de l'Estat no serviran de res si no aconsegueixen racionalitzar els salaris. Parlem molt de la productivitat de les empreses, que realment és un deute pendent al nostre país, però no podem oblidar-nos dels sous. Encara que només sigui per interès dels productors, si les famílies no guanyen prou diners, no podran consumir i un excés d'oferta malbarata la salut econòmica d'un país.

Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

Una mala persona

La premsa ha destacat aquestes paraules del papa Lleó XIV durant la seva visita a la capital espanyola: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà", i ho ha fet el mateix dia que coneixíem l'existència d'unes gravacions on el número dos de l'exministre Jorge Fernández Díaz declarava la falsedat de l'informe Trias, on s'acusava el llavors alcalde de Barcelona de tenir un compte en un banc suís. Un fet que Trias va desmentir i es va querellar contra el ministre, però que el Tribunal Suprem se'n va desentendre. Així funcionava i funciona el país! 

En aquestes gravacions, l'exsecretari d'Estat assenyala Fernández Díaz com el responsable de les filtracions i explica com es pagava als col·laboradors policials per inventar-se els informes. Uns pagaments que en algun cas eren de per vida.

Ja em perdonareu si considero l'exministre una mala persona. Una persona que sempre s'ha declarat catòlic practicant, amb un àngel custodi que el salvaguardava de tots els mals. Personatges com aquest fan perdre la fe al més pintat, i és per això que les paraules del papa, tocant el crostó a poderosos hipòcrites són molt encertades i segur que toquen l'os a més d'un.

La visita papal no està resultant tan plàcida com podien pensar alguns càrrecs polítics i posseïdors de grans fortunes i influències. Malauradament, no podrem evitar que els que remenen les cireres continuïn als seus despatxos, però seria bo que s'obrissin els ulls de molts dels que innocentment s'ho creuen tot, sobretot si venen de persones amb corbata i coll fort.

No pot ser que visquem en un món on la calúmnia està a l'ordre del dia. Unes denúncies falses i interessades que, encara que s'acabi descobrint la veritat, el mal ja està fet. Què li hauria de passar a l'exministre com a responsable de la seva actuació? Què li passarà? No és just i la Justícia espanyola no està fent la feina que se li suposa.

Regular l'ús de la IA

En més d'una ocasió m'he queixat pel fet que a les xarxes socials sigui tan fàcil penjar-hi comentaris sense donar la cara, és a dir, sota l'empara de l'anonimat. D'aquesta manera tothom és molt valent. Sempre he valorat aquelles persones que van de cara i s'expressen amb naturalitat, sigui per criticar o per alabar, sense amagar-se. 

Avui llegia la notícia que el govern espanyol avala amb una llei l'obligatorietat d'haver de comunicar quan una fotografia està feta amb intel·ligència artificial. Si no se't diu et pots creure que allò que veus és real i caure en l'engany. Ja no parlem d'aquelles persones que utilitzen la tècnica per generar imatges de caràcter sexual, manipulant cares de persones reals.

Tot s'ha de regular i després fer-ne el seguiment oportú per sancionar qui no compleixi la norma. Malauradament, sempre anem tard i ens trobem que el mal ja està fet. S'ha trigat molt a aprovar les sancions per un mal ús de la intel·ligència artificial, ara caldrà, doncs, fer-ho complir.

Vivim un temps on desconfies de tot. No et pots creure res d'entrada i cal contrastar-ho bé per assegurar-te que no t'estafen, que no et diuen una cosa per altra. Tot el que ajudi a evitar malentesos, i que hi hagi gent que manipuli els altres, serà benvingut. L'Estat ha de procurar defensar la ciutadania, contra l'especulació, l'engany i l'ofensa.

Les nostres bústies de correu electrònic, els nostres mòbils estan contínuament atacats amb el perill de caure en l'engany. Evitar-ho és pràcticament impossible, però s'han d'anar trobant maneres per fer-ho més difícil i, quan s'aconsegueixi localitzar l'origen dels atacs, ser contundents amb les sancions. No ens poden deixar indefensos. Cal estar tots ben alerta.

Què farem demà per dinar?

Hem anat a la botiga de la cantonada a buscar mig quilo de cigrons cuits, i a la cansaladeria hem comprat sis talls de llom que farem a la planxa. Per postres ens menjarem les nespres que vàrem trobar a la fruiteria del camí ral. Ja tenim el dinar de demà. I la setmana vinent?

No sé com planifiqueu els àpats a casa vostra. M'imagino que en alguna ocasió s'improvisen, però segur que us marqueu algun criteri, si més no el de temporada. I l'Administració de l'Estat, com s'organitza? Ja planifica amb antelació suficient?

Em queixo sovint que es va afrontant els problemes a mesura que sorgeixen. És cert que la capacitat de resoldre allò que sorgeix de manera inesperada és un punt a favor del polític de torn, però si s'oblida de planificar a mitjà i llarg termini, s'equivocarà, costarà més diners i quedaran temes sense resoldre.

La imatge que tenim actualment del país és que li ha faltat planificació. Certament, la manca de recursos i també de competències ha estat un obstacle a l'hora d'encarrilar els temes, però hem estat poc espavilats o una mica ganduls. Educació, Sanitat, Llengua, Transport públic... Massa vegades s'ha buscat maquillar el present, per enlluernar la gent, i ens hem oblidat de pensar que hi ha un futur que no es pot improvisar. 

Fa mandra sentir que d'aquí a quinze anys podrem disposar d'una línia ferroviària orbital, que se'n parlava fa gairebé vint anys. Podríem deixar-ho estar i anar per resoldre altres problemes que ens ofeguen, però hem d'intentar fer les dues coses, sempre que tinguem clar quin és el país que volem dissenyar, i això no es pot fer sense planificar.

Ho he dit infinitat de vegades. A la família, a la vila, al país, al món sencer cal marcar objectius i els camins a seguir que d'imprevistos ja n'arribaran. Si no tenim les idees clares, no només ens haurem de barallar amb l'imprevisible, sinó que ens trobaran amb els pixats al ventre.

Respectar els drets internacionals

Va arribar un punt en què confiàvem en les nacions a l'hora de respectar els drets internacionals dels diferents àmbits. Era una manera de jugar segur. Saber fins on podíem arribar sense que ningú s'atrevís a parar-nos els peus. Convenir una manera de funcionar i de respecte als altres.

Avui tot sembla haver canviat. Alguns polítics actuals s'han apoderat de tot i menystingut els drets. No només es donen de baixa d'institucions internacionals, que d'alguna manera avalaven aquesta defensa, sinó que ataquen a qui sigui sense tenir en compte acords presos i respectats durant molts anys.

Aquests dies Israel ha fet cas omís del dret marítim internacional i ha atacat la flotilla més enllà de l'espai que li correspon a la seva jurisdicció. No és la primera vegada i, per tant, no ens ha vingut de nou. 

Si no tenim clar què podem fer i què no, després de les negociacions entre els estats del món, ens mourem en el joc del més fort. Aquell que té més poder, fa el que vol i els altres no poden fer res més que queixar-se, sabent que són clams al desert.

La inseguretat que dona la manca de respecte als drets acordats, fa que desconfiïs de tot i tothom. Que no siguis lliure de moure't d'acord amb tot allò que està pactat, però que ara ja no t'hi pots aferrar. És paper mullat i només podràs actuar si ets més fort.

Cal una anàlisi a fons de tot el que està succeint i intentar donar-li la volta. El món es pot degradar molt més del que ja està, i tots plegats n'hem de ser conscients, i exigir als estats del món un canvi de tendència per recuperar tot allò que teníem. Per recuperar el respecte als drets internacionals en tots els camps. Que tothom tingui clar què pot fer i què no.

Podem estar d'acord o no en l'objectiu de la flotilla, però no hem de tenir cap dubte que l'espai marítim internacional és inviolable i no hi ha cap Estat que el pugui envair. 

Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

I torna la línia orbital ferroviària

En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.

Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.

Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla. 

Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.

Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!

Qui controla la rebaixa d'impostos?

Sempre dic que governar no és fàcil. Ho dic i repeteixo pensant en aquelles persones crítiques sense arguments i prou coneixement. És cert que tenim exemples de polítics i governs corruptes i que no hem acabat de trobar la manera d'alliberar-nos dels mals polítics. Això no treu, però, que puguem entendre que prendre decisions davant de situacions no previstes no resulta gens senzill i s'acostuma a agafar la via més planera, que no vol dir que sigui ni la més justa ni la més encertada.

I per què ho dic tot això? Resulta que la guerra de l'Iran, provocada per Trump i Netanyahu, ha inflat el preu del petroli i, conseqüentment, el preu de la benzina, el transport, la llum, el gas, els aliments... I com es pot contrarestar? Reduint els impostos és una manera. I per què hi ha tants impostos i taxes que graven la benzina?

Els defensors d'un Estat fort i amb recursos per assumir la redistribució de la riquesa, no poden estar gaire contents de la decisió que ha pres el govern espanyol. Aquells que volen un Estat feble, que s'eliminin els impostos i que tot funcioni d'acord amb el mercat de l'oferta i la demanda, segur que ho troben més bé.

Les decisions universals que no tenen en compte els afectats no sempre són, al meu entendre, les millors decisions possibles. Hi ha sectors molt afectats per l'increment dels carburants, però els que agafem el cotxe per sortir de cap de setmana no ens trobem en la mateixa situació. Amb la rebaixa dels impostos tots ens en beneficiem i, al mateix temps, en sortim perjudicats perquè l'Estat s'afebleix.

Ningú es qüestiona el fet que la benzina s'apugés de preu a l'instant, tenint en compte que hi havia reserves adquirides al preu antic? Qui es va beneficiar de l'increment del preu? Els productors? Els majoristes i intermediaris? Els expenedors de la benzina? 

Quan hi ha una reducció dels impostos, es controla bé que els preus dels productes baixin? Tots tenim molt clar que la puja de preus és immediata, però la rebaixa és lenta i no sempre real. Els governants no només han de prendre decisions, sinó que després han de comprovar el comportament de tots els participants i tallar de soca-rel qualsevol mena d'enriquiment il·legal i oportunista.

No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Reforçar la via del litoral

Sembla que l'Estat espanyol, que en definitiva és qui ho decideix tot, sigui directament o de manera indirecta, s'ha pres seriosament això del canvi climàtic i l'afectació de la línia 1 de Rodalies, el seu pas pel Maresme. Avui sentia unes declaracions al respecte que deixaven entendre que no hi hauria trasllat de la línia a l'interior, bàsicament per l'alt cost que suposaria, i que es tractaria de reforçar i protegir del mar la línia de la costa. 

En una tertúlia a la ràdio, i deixant clar que no soc una persona entesa en la matèria, apuntava aquesta possibilitat. El trasllat a l'interior no només suposaria uns costos d'expropiació de terrenys, a menys que s'aprofités l'espai lateral de l'autovia, sinó que també tindria efectes en la ubicació de les estacions de tren, que en algun cas s'haurien de situar molt lluny del centre dels pobles i les ciutats de la comarca.

Considero que no ha de ser tan complicat protegir la línia de la costa de les envestides del mar. Tenim per Europa exemples de línies de metro o tren per sota l'aigua. Això no vol dir que no tingui la seva complicació i costos, però possible ho és. El que cal, però, és voluntat de trobar solucions i posar-s'hi. Cada vegada hi haurà més temporals i llevantades, amb més força que abans, i si no s'hi fa res, només ens podrem dedicar a arreglar els desperfectes i aturar els trens.

Fins ara ens hem queixat de la manca d'inversió. Teníem previsions ridícules per la necessitat que hi havia de millorar la xarxa de Rodalies, però d'aquestes previsions amb prou feines se'n complien la meitat. No és estrany que ens trobem en la situació actual. Ara, que diuen que és cert que estem endarrerits, confio que no passarà el mateix i que no només resoldran els problemes que s'han fet evidents, sinó que invertiran per aconseguir la xarxa de trens que ens mereixem.

Carreteres de tres carrils

Avui he llegit un article al diari ARA que no he acabat d'entendre, probablement perquè no tinc gaire coneixement al respecte més que no pas per culpa del seu redactat. Sí que m'ha semblat entendre que la Generalitat vol convertir trams de carretera en tres carrils, un en cada sentit, i el tercer, el del mig, per avançaments, de manera alternativa per a cada sentit de circulació.

Haig de suposar que es tracta de carreteres que actualment només tenen dos carrils, un per cada sentit, amb el perill que suposen els avançaments. Si hi ha un segon carril en la teva direcció, l'avançament és més segur i pots evitar xocs frontals. Desconec si aquest tipus d'accidents són molt freqüents, o més aviat són per sortides de la carretera, excés de velocitat, o conduir sota els efectes de l'alcohol o les drogues.

Recordo l'autovia de l'Ametlla, fa uns quants anys, que era precisament de tres carrils i no els quatre que hi ha ara. Ens queixàvem que circular per allà era una mica perillós. Això de l'alternança del carril del mig, produïa xocs frontals en els punts on s'intercanviava el sentit. 

Com ja dic, no soc expert en la matèria i vull suposar que si es pren la decisió de fer-ho d'aquesta manera és perquè estan convençuts que és una millora per a la circulació i que no posen en perill la vida dels conductors i passatgers. Potser, perquè soc una mica malpensat, temo que aquesta decisió no estigui prou meditada ni encertada. Voldria equivocar-me.

A les nostres carreteres hi ha molta feina a fer. La conducció no sempre és la més desitjable, potser perquè anem massa refiats, però tampoc és que el manteniment de les carreteres sigui l'òptim. L'altre dia ho parlava amb relació a les autopistes sense peatge, que s'han deteriorat molt des que són gratuïtes i que se n'ha de fer càrrec l'administració, sigui de l'Estat o la Generalitat.

Per acabar, només voldria afegir la pregunta si passar de tres a quatre carrils encareix massa el pressupost d'inversió, o bé es tracta de trams que l'amplada no ho fa possible. Tot el que es pugui per facilitar la conducció i evitar riscos serà benvingut.

Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

El finançament dels ajuntaments?

Ara que el tema del nou model de finançament de les autonomies està a les primeres pàgines dels diaris, permeteu-me que insisteixi una vegada més en la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments.

És una llàstima i al mateix un greu problema que la qüestió del finançament de les administracions de l'Estat espanyol estigui encallat des de fa tants anys, tot i que se'n parli de manera continuada. Un mal finançament provoca manca d'inversions i pèrdues d'oportunitats. Si no hi ha diners no es pot invertir i sense inversió el municipi, l'autonomia, el país, no avancen.

No entraré a valorar el model de finançament que ha presentat el govern espanyol ni les reaccions dels diferents partits polítics perquè entenc que es tracta més d'una lluita entre partits que no pas un treball per millorar el model i posar-ho en pràctica. Només deixeu-me dir que tots tenen part de raó, i el que caldria és asseure's seriosament a trobar la manera de posar en marxa un sistema de finançament just i d'acord amb la realitat actual.

Com deia, però, al començament, em preocupa molt el mal finançament de l'administració local. Segurament que hauríem d'analitzar altres elements tant o més importants, com podria ser la capacitat de gestió dels seus dirigents polítics, la formació contínua dels seus treballadors i la dimensió de la majoria dels municipis i els seus òrgans de gestió. Això és un tema molt delicat, que toca moltes fibres i que sempre que s'ha intentat fer alguna proposta, algú n'ha sortit escaldat.

L'administració local, la més propera al ciutadà, té un seguit de reptes i ha de donar la cara a moltes necessitats que no estan prou finançades i, per tant, queden sense satisfer, algunes de les quals són realment greus. Abans s'han instal·lat entrebancs i malfiances que no pas recursos per gestionar el municipi. És cert que en el cas de la Diputació de Barcelona s'ofereix un bon assessorament i també aportació econòmica, però no és suficient. Cal analitzar a fons quines són les competències municipals, també aquells conceptes que sense estar regulats a la pràctica esdevenen competència local, i quantificar-ne el cost, per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front.

L'espai que dedico al meu post diari és insuficient per tractar a fons un tema que és capital i que caldria abordar d'una vegada. Proposo un debat al respecte, amb professionals i experts en el tema, per il·lustrar-ho i fer-ho entenedor a la ciutadania que, finalment, són els perjudicats directes d'aquesta anomalia.

Consulta ciutadana i salut democràtica

En una democràcia representativa les consultes ciutadanes no són vinculants, excepte quan es tracta de les eleccions per escollir els nostres representants polítics, però sí que és bo que les institucions en convoquin i respectin els resultats, perquè és una manera de tenir en compte la ciutadania, més enllà de cada quatre anys, i de generar confiança, que prou falta ens fa.

Recollir l'opinió sobre temes concrets és una bona praxi. Tenim molt present el que passa a Suïssa, on tot sovint se celebren consultes sobre diferents temes, alguns d'ells prou importants i que determinen la política a seguir pels seus representants. Aquí no és gaire freqüent i això, al meu entendre, és sinònim de poc desenvolupament democràtic.

Avui, a Gósol, ha tingut lloc una consulta ciutadana per conèixer què opinen els seus habitants sobre l'adscripció a la província de Lleida. Se'ls preguntava si estaven d'acord a continuar formant part de la província de Lleida o bé preferien passar a integrar-se a la de Barcelona, com tota la resta de municipis del Berguedà. El resultat, amb una participació del 50 % del cens, ha estat majoritàriament favorable al canvi d'adscripció.

Des de la Diputació de Lleida s'han afanyat a declarar que respectaven el resultat i que els donarien el suport necessari per iniciar el procés del canvi i satisfer la voluntat dels seus habitants. M'imagino que no serà fàcil, tenint en compte que hi ha d'intervenir l'Estat, atès que es tracta d'un canvi dels límits provincials, cosa que no és competència catalana. No fa gaire, el municipi d'Aiguafreda va decidir, en una consulta ciutadana, integrar-se a la comarca d'Osona. Això ha estat més fàcil de resoldre.

El nostre sistema polític permet aquesta mena de consultes, encara que no siguin gaire freqüents. Seria bo que a poc a poc anéssim incorporant l'hàbit de convocar-les i animar la ciutadania a participar-hi. Opinar i fer-se corresponsable de les decisions que es van prenent. Deixar-ho tot en mans de la composició de les nostres institucions, després de les eleccions, simplifica els processos, però crec que seria bo fer un pas més enllà, i probablement combatríem la desafecció política de la gent. 

Patriotisme i corrupció

No sé si us hi heu fixat, però darrerament es parla molt de patriotisme. Avui mateix, el president de la Generalitat comentava que hi ha persones que es consideren molt patriota, però busquen la manera d'eludir pagar els impostos. Ahir, en una reunió que hi participava, també va sorgir el tema i es va ser molt crític amb aquelles persones que treballen en negre, o paguen sense factura. Després ens queixem que no s'inverteix en carreteres, transport públic, sanitat... D'algun lloc han de sortir les virolles.

Certament, l'exemple que ens donen els dirigents corruptes no és bo i fa que el ciutadà de carrer procuri estalviar-se l'IVA, per exemple. Si aquells s'embutxaquen diners, per què no puc mirar d'estalviar-me uns calerons?

I qui digui que mai no ha pagat un servei o un producte sense factura, segur que menteix. També és cert que no tothom actua de la mateixa manera, i que hi ha persones que ho fan de manera habitual. També perquè els venedors ho permeten.

Hi ha qui treballa en negre perquè no té el permís de residència. Aquí, i ja ho he comentat alguna altra vegada, l'Administració hi té una part de responsabilitat. Si hi ha persones que han arribat al nostre país i no poden obtenir el permís de treball ni residència, com s'ho han de fer per viure? No els ho posem fàcil.

Vivim en un entorn de la societat on la picaresca de l'estraperlo està molt arrelat. Hi ha països on és mal vist estafar a l'Estat i fins i tot no s'acaba d'entendre que algú ho pugui arribar a fer. Aquí és una altra història.

En el fons arribaríem a parlar de confiança, que és el que ens manca. Si realment confiéssim que l'Estat fa un bon ús dels nostres diners, que li arriben a través d'impostos, segurament no tindríem tanta tendència a eludir-los, però amb aquesta excusa anem actuant de manera fraudulenta. Segurament no estem parlant de grans fortunes, però tot suma. 

També hauríem de veure què entenem per patriota. Segurament no ens posaríem d'acord, i probablement quan algú en parla gaire, no cal gratar massa per adonar-te que és purament un postureig.