Borrell i Guerra no li posen fàcil a Iceta

Són tan barroers que no tenen ni la picardia d'esperar el resultat de les eleccions a fer declaracions poc útils al candidat socialista català. No se'ls pot negar transparència, perquè ho diuen ben clar encara que pugui perjudicar a Iceta.

L'antipatia vers Catalunya no és un fet només d'ara, sinó que té una llarga trajectòria en un conjunt d'espanyols que no han parat d'intoxicar la resta per enfrontar-los a nosaltres. Guerra és un dels exemples més clars d'aquesta guerra, disculpeu la reiteració, contra el fet català. Personatges com Borrell, nascuts a Catalunya, han estat uns altres exemples de l'atac continu a les aspiracions catalanes. 

Iceta, en aquesta campanya haurà hagut de vèncer moltes dificultats. El seu suport incondicional al 155, i les declaracions de Borrell, ria rere dia, no l'ajuden a créixer. Tot i així, el fet que parteixi de tan avall, farà que incrementi el nombre de representants al Parlament, en detriment - hi confiem - dels vots que aniran a parar a C's.

Avui és el darrer dia de campanya i demà reflexió. Avui dia, amb la possibilitat que tots esdevinguem informadors i formadors d'opinió, la jornada resulta absurda i potser, si mai arribem a tenir una llei electoral pròpia, seria bo eliminar-la del calendari.

Dijous tindrem una nova oportunitat de conformar un Parlament amb els nostres representants. El gran dilema és on se situa la majoria absoluta. Hi ha qui confia que estigui en mans dels comuns. Jo personalment hi tinc molt poca confiança i no m'agradaria que el seu vot pogués decantar la balança. Guerra desitja i exigeix un pacte dels partits constitucionalistes per acabar amb l'independentisme, però ignora que el sentiment de la gent no es pot regular amb majories parlamentàries, sinó amb solucions polítiques, una cosa que ni PSOE ni PP saben fer.

El govern espanyol dóna la majoria absoluta a Mas

A ningú no hauria de sorprendre que el conjunt d'actuacions i joc brut del govern espanyol i els seus col·laboradors afavoreix la majoria absoluta de CIU. Sempre s'ha vist que la víctima genera compassió i suport, i en el cas d'una campanya electoral és la millor manera d'augmentar els votants. Si fins ara CIU es quedava a prop de la majoria absoluta, amb aquesta ajuda dels nacionalistes espanyols, pot molt ben ser que l'aconsegueixi.

No sé en què acabarà tot plegat, però hi veig més avantatges per a Mas que no pas per als seus oponents, sobretot els de la franja espanyolista. El fet que un diari com El Mundo, que la majoria té ben apresa la seva tendència i el seu fanatisme nacionalista espanyol, no els dóna cap mena de credibilitat. El paper que hi juguen els ministres Montoro i Fernández Díaz, acaben de brodar allò que comentava ahir de la monarquia bananera, en aquest cas no pas per decisions rares, sinó per inconsistència i incapacitat de lligar amb coherència i autoritat quatre paraules seguides.

Ens queden quatre dies de campanya, però molts més d'atacs sistemàtics per part dels espanyols casposos. La gran sort és que les seves campanyes siguin tan barroeres. Patiríem molt més si l'enemic fos més intel·ligent i la seva estratègia més elaborada. Desconfiem dels que no diuen gaire res, no fos cas que n'estiguessin preparant una d'important. No patiu pels que borden a tothora, sinó pels que se us poden saltar a sobre sense que us n'adoneu. Seny, paciència i picardia és el que necessitem per aconseguir els nostres objectius. No badem!

Als catalans ens falta, si més no, picardia

Al meu fill, que juga al futbol, sempre li dic que els falta picardia, que no té res a veure amb jugar brut i destraler, sinó de manera intel·ligent i oportunista. Quan es troben al davant un equip groller, tenen totes les de perdre, tant si continuen fent el seu joc, com si pretenen posar-se al nivell de l'adversari. No en saben, i llavors és quan els penalitzen.

La picardia, ben emprada, és una virtut que si no es té es troba a faltar. La picardia i l'estratègia fan bona companyia i ajuden a triomfar en la vida. I jo tinc la mania que als catalans ens falta picardia, i fins i tot errem en l'estratègia.

No fa massa que vaig escriure sobre la representació de la retirada de la bandera espanyola del balcó de l'ajuntament de Sant Pol. La convocatòria i la corresponent resposta donava un aire patriòtic que els autoconvencia de la força de l'independentisme. El resultat va ser que la bandera espanyola, que no estava penjada, ara ja hi sigui, i fins i tot ha animat la delegada del govern a exigir a tots els ajuntaments que no ho fan, que pengin l'espanyola als balcons consistorials.

Ja sé que tot plegat és una criaturada, o no! Perquè si nosaltres donem tanta importància a la senyera, també ells li donen a la bandera espanyola. És qüestió d'acció i reacció. Creieu que els convocants han demostrat tenir picardia? i l'estratègia ha estat l'adequada?

Les grans píndoles independentistes que va repartir SI durant la campanya electoral al Parlament de Catalunya,  quin resultat varen aportar? ¿no penseu que va enfortir la posició contrària? Varen entrar al Parlament, però no em feu recordar com han acabat. Si Laporta no hagués estat expresident del Barça, no haurien quedat al carrer?

Una bona estratègia podria ser agrupar totes les forces independentistes, per sumar, i demostrar que allò que es va veure pels carrers de Barcelona el famós 10 de juliol, es tradueix en diputats al Parlament. Però no, perquè el protagonisme, l'ego és massa fort entre els candidats a salvar el país. I si em queixo que eren tants partits (la paraula ja ho diu "partits" en mil trossos), ara encara hi podríem afegir la CUP, i qui sap qui més.

Els catalans ja no fem por a Madrid, perquè saben que som dèbils, individualistes i temorencs. Bordem molt, però no mosseguem. Ens falla l'astúcia, la picardia i qui sap si també la intel·ligència, però el que no hem de perdre és la dignitat.