Mals aires a la Biblioteca

Haig de confessar que no tinc prou coneixement dels fets com per fer-ne un judici, però sí que hi ha fets, actuacions, declaracions o actituds que et criden l'atenció, en positiu o negatiu, i això sí que ho puc comentar.
He vist d'esquitllada la notícia del cessament de Rosa Regàs com a directora de la Biblioteca Nacional; he sentit les seves declaracions enregistrades, i he vist i escoltat les que ha fet el Ministre de Cultura. No m'ha agradat. No sé si Rosa Regàs ho ha estat fent bé o no, però no m'ha agradat el ministre. Ni el to, ni les gesticulacions, ni el què ha dit, ni com ho ha dit. Hi ha maneres i maneres, i jo, digueu-me maniàtic, dono molta importància a les formes, i em condiciona molt per al futur.
Potser m'equivocaré, però aquest ministre no té futur. No pot ser un bon ministre, i si allarga no serà per mèrits sinó en tot cas per estratègia. No es pot parlar amb el to de veu tan agressiu i assenyalant amb el dit. Rosa Regàs el titlla de colèric, potser té raó, o com a mínim no ho ha dissimulat gens.
Algú voldrà veure-hi preferències cap a una persona de casa, però s'equivoca. Diuen que el ministre ha afegit que amb la sortida de Rosa Regàs s'accelerarà el procés de modernització. Això només s'explica per una falta de confiança que tard o d'hora havia d'explotar, o simplement una rebequeria de nen petit. Veurem com acaba tot plegat, perquè tampoc li desitjo res de dolent al ministre; són sensacions.
Deixeu-me, però, que acabi amb una bona notícia per als arenyencs, ja que avui els arenyautes hem pogut llegir un tastet de la història sobre Luzaga, Sant Zenon, Sant Roc i el Pare Fita, que ens ha promès l'entranyable Ramon Verdaguer, que darrerament ens raciona els seus escrits.

Tocaments a les Rambles

"detectats un grup d'homes d'avançada edat que passegen per la Rambla de Barcelona i que aprofiten la distracció de les turistes per fregar-se amb els seus cossos". Tot plegat un sainet! Diuen que la realitat supera la ficció, i jo afegiria que s'ha de viure per veure món.
Tothom haurà vist grups d'avis, sempre homes, badant i comentant les obres d'una constructora des d'un racó assolellat. Els recordo amb la gorra, la cigarreta a la boca i gesticulant amb les mans. Avui, però, el diari ens parla d'un altre grup d'avis, al bell mig de les Rambles de Barcelona, acostant-se a joves turistes per tocar-les dissimuladament. Desconec quins són els comentaris que es fan després, ni tan sols si van junts, o bé si s'observen per premiar el més agosarat.
La notícia afegeix que la gran majoria per no dir gairebé totes les agressions no són denunciades, per la qual cosa no hi ha manera d'actuar contra els agressors.
Quan coincideixo amb una persona forastera, m'imagino jo en la seva situació i analitzo tot el que veig amb els seus ulls. Em passa que només veig els defectes fins al punt de preguntar-me què hi pot fer una persona com aquella, donant voltes per aquests mons de Déu. Després de llegir la notícia em pregunto què pensen de nosaltres els turistes que es perden per les Rambles? Al seu país també hi ha avis que s'entretenen a grapejar les turistes? I continuo un depriment recorregut reflexiu que em porta a plantar-me i no voler pensar-hi més.
No sé si "Spain is different", però sens dubte que ens ho haurem de fer mirar!

Temps de plataformes

Doncs ara toca parlar de plataformes. No és res insòlit, sinó que com moltes coses a la vida, es mou cíclicament, i ara ens devem trobar en un punt àlgid. No fa massa temps, l'exconseller Carretero creava una plataforma dins d'ERC; aquest cap de setmana es reunien a Vilopriu, els socialistes de l'anomenat Nou Cicle; avui llegia al diari que ha sorgit la Plataforma per la sobirania, dins de Convergència Democràtica de Catalunya, i qui sap si no hauria pogut passar una cosa semblant al Partit Popular català, abans de la sortida de Josep Piqué.
Caldrà veure en què queda tot plegat, i si el país en surt tocat o beneficiat. Normalment són moviments estratègics per anar avançant i no quedar-se enrere, però amb poques millores, una mica per distreure el personal.
Carretero amenaçava en crear un nou partit independentista si ERC no canviava d'estratègia. La nova plataforma de CDC es manifesta a favor d'anar plegats amb ERC i aconseguir una força sobiranista capaç de tirar endavant un referèndum d'autodeterminació, i a curt termini presentar una moció de censura contra el govern de Montilla. I a Vilopriu sembla ser que Montilla es trobava outside de tot el que allí passava, mentre Maragall anava fent campanya del nou partit europeu, que de moment no enganxa massa.
Davant l'entrada del nou curs polític caldrà veure si es tracta de focs d'encenalls o bé hi ha alguna cosa seriosa i més consistent que altres vegades. Seria, però, d'agrair que no hi sortíssim perdent tots plegats, perquè la nostra història també es repeteix cíclicament, sense arribar a despuntar massa.
Les plataformes, si serveixen per oxigenar els partits polítics, benvingudes siguin, però estiguem atents que jugant amb foc no es cremem els dits.

Les flames que ens avergonyeixen

Avui, dissortadament, hi ha massa notícies de què parlar. Continuen els actes terroristes arreu del planeta; el nombre de víctimes de la violència de gènere continua creixent..., però també hi ha les declaracions de polítics catalans que no afluixen (Carod-Rovira, Pujol), o l'inci de la lliga de futbol o el tercer lloc de l'Alonso. Em quedo, però, en una notícia d'aquests dies que m'horroritza, com són els incendis a Grècia. No només perquè afecta a un territori històricament important, sinó perquè ja són més de cinquanta les víctimes mortals, per uns incendis que tot fa pensar que han estat intencionats.
És possible tanta maldat? Tot i les reaccions que hi ha hagut, encara em sembla que els humans ens escandalitzem poc. Vivint en un país que ha patit incendis en anys anteriors, em sembla que encara hauríem de reaccionar molt més iradament.
Fa pena i ràbia llegir els diaris o veure les imatges de terres i pobles destrossats pel foc, i morts innocents per uns desaprensius criminals que no es mereixen viure entre nosaltres. No sé, els que em llegiu, si coincidireu amb mi o no, però la desgràcia dels incendis, sobretot si hi ha indicis de ser provocats, és de les notícies que més ràbia em fan, per la impotència que creen, i els perjudicis en vides i ecosistema.
Tot plegat em fa arribar al mateix punt de partida: la nostra societat viu de manera egoista, insolidària i prepotent, amb molt poca sensibilitat, i encara menys reflexió. Tots els avenços són a nivell individual i de petits grups, amb molta dificultat per crear insomni i remordiments al conjunt de la societat.
Avui plorem per la desgràcia dels grecs del Peloponès, però quan les flames hagin estat apagades, ens oblidarem dels problemes que molts d'ells arrossegaran la resta de la seva vida. D'aquesta manera avança el món, sense aprendre dels nostres errors, ni treballar per implicar a tota la població en la vida en comú, per fer impossible l'existència d'elements desaprensius que es despengen de la societat, per intentar aniquilar-la.

Participació ciutadana

Des del primer dia de la presa de possessió del nou govern, les portes de l’Ajuntament s’han obert per a totes aquelles persones que desitjaven parlar amb l’alcalde o regidors i regidores d’aquest nou govern. És evident que les persones som diferents i no tothom té la mateixa predisposició a sol·licitar entrevista per parlar dels temes que el preocupen, i el perill passa perquè només siguin les mateixes persones de sempre les que manifestin opinió i presentin suggeriments o queixes. És per això que cal trobar els canals de contacte i participació que facilitin el diàleg i contacte entre els vilatans i el govern municipal.
Des de la regidoria de Participació Ciutadana estem treballant per constituir els consells municipals territorials, previstos en el Reglament de Participació Ciutadana, vigent des de l’any 1999. Cal posar en marxa la maquinària administrativa perquè la política municipal sigui transparent i participativa, tal com hem estat demanant durant quatre anys.
La feina, però, no és només de l’administració, del govern municipal, sinó que els vilatans i vilatanes han de tenir la voluntat de ser corresponsables en la gestió del municipi. Una de les tasques del servei de Participació Ciutadana serà la d’animar i convèncer la ciutadania que la seva opinió és important, que aquesta opinió l’ha de conèixer l’altra gent, també els responsables polítics escollits pel poble, i que és important treballar pel futur del nostre poble.
Les portes de l’Ajuntament són obertes perquè el component més important és la ciutadania, cadascun dels vilatans i vilatanes que s’han arrelat a la vila, des del seu naixement o a partir de la decisió de venir-hi a viure; són obertes perquè el govern necessita escoltar l’opinió, sigui favorable o crítica, de tots i cadascuns dels vilatans; són obertes perquè és imprescindible per exercir un govern eficaç i transparent, que pensi en les persones; són obertes perquè és una voluntat política manifestada des del primer dia; són obertes perquè és l’única manera de poder actuar en política, si es vol ser coherent i estar disposat a servir la societat que t’ha escollit.
El Pressupost municipal és el motor de l’administració local, i és, junt amb el Programa d’Actuació Municipal o el Pla de Mandat, l’eina bàsica perquè el municipi avanci. Tot això no pot funcionar al marge dels vilatans i vilatanes, sinó que n’han de ser partícips. L’Ajuntament d’Arenys de Mar no té grans ingressos i el seu pressupost és molt inferior a les necessitats d’inversió i funcionament que té el municipi. Tot això fa que no es pugui dur a terme tot allò que voldries, tot allò que caldria per Arenys. Les limitacions pressupostàries, però, no han de ser excusa per estancar-se i no fer res. L’alternativa és l’enginy i la capacitat de treball dels gestors, i això ha d’anar acompanyat de la mà de la ciutadania.
Els mesos de juliol i agost d’enguany serviran per preparar el començament de temporada, a primers de setembre, i d’aquesta manera poder iniciar l’any 2008 amb tota la infrastructura creada. El grau de participació en la confecció del pressupost de 2008 no serà el que voldríem, i això ja ho dèiem durant la campanya electoral. No disposem dels elements que seran claus per aconseguir un pressupost participatiu de veritat, però a partir de gener de 2008 començarem a treballar el pressupost participatiu de 2009. És per això que hem de tenir creades totes les comissions i organismes municipals, que ho han de fer possible.
Ens proposem donar forma al canvi en la manera de governar, i no farem marxa enrere. El nostre compromís amb la ciutadania és l’únic objectiu d’aquests quatre anys. Tot el que deixem de fer serà un frau a la confiança dipositada per molts electors, i també a totes les persones que no ens varen votar, però que tenen els drets de ciutadania que estan per sobre de qualsevol particularitat i opinió. Arenys necessita posar-se a caminar a pas lleuger, i tots hi estem compromesos. No fallem!
Em rellegeixo l’escrit i el trobo potser massa polític, massa institucional. La intenció no és tant aquesta com la de mostrar que el fet de passar de fora a dins, de ser un vilatà reivindicatiu a passar a ser responsable polític, no canvia la manera de pensar ni obrar, sinó que serveix per posar en pràctica tot allò que he estat demanant des de la ciutadania. Si fins ara he demanat que hi poguéssim ser, ara demano que hi participeu.

Article publicat aquest mes d'agost a l'Ametlla d'Arenys

Ho puc dir més clar, però s'entén

Els comentaris que em fa la Isabel al meu post d'ahir, sobre la lectura entre línies en uns quants dels meus darrers escrits, no han fet res més que confirmar-me que els meus temors eren certs. Perquè quan repassava els meus escrits abans de publicar-los, m'adonava que allò no ho podia entendre tothom, potser només els que més em coneixen, els que saben per on em moc, la meva activitat i coneixen les persones amb qui em relaciono. Per altra banda, però, era conscient que el fet d'exercir un càrrec públic fa que la repercussió dels meus escrits i actes no sigui la mateixa que abans, i això em fa reflexionar.
Aquesta nova situació, però, no es pot convertir en silenci ni en deixar de criticar allò que considero que mereix ser criticat, i lloar allò que sigui lloable. En tot cas s'ha de mesurar molt bé i fer notar que tal o tal altre comentari o crítica és a nivell personal, per no implicar-hi la resta de regidors i partits polítics.
Acostumo a parlar de temes del dia, siguin d'Arenys o de la resta del món, i ho faig en veu crítica perquè és la manera de remoure les aigües estancades i ajudar a avançar. He parlat de gestió, pensant en com es feia abans i com s'intenta fer ara, i ni abans era tot un desastre ni ara tot funciona perfectament. Hi ha moltes coses a millorar, però estic convençut que anem per bon camí, cadascú al seu ritme, però avançant. Però hi ha perills, i aquests s'han d'evitar, resolent-los i no pas amagant-los, que és una cosa que s'ha fet sovint, amb el govern de CIU+PP i amb el del Tripartit d'esquerres. Parlava evidentment de la gestió a l'Ajuntament d'Arenys.
Parlava també d'anar junts o bé cadascú pel seu compte. Em referia evidentment al meu país, que amb aquests més de cinquanta anys que he viscut no he deixat de sentir, i també reclamar, els nostres drets com a poble. La història es repeteix una i mil vegades. Sempre apareixen profetes que es creuen tenir la veritat en exclusiva, però al final s'ensorren fins que n'apareixen d'altres. Ara sembla ser que la solució als nostres mals ve del cantó de Puigcerdà, més amunt de Ripoll, com fins ara. No hi ha manera d'aprendre dels nostres errors.
I acabava els meus posts misteriosos, parlant de la premsa, però d'un tipus de premsa, o millor dit de periodistes que creuen, inconscientment, que les notícies s'han d'oferir deixant cadàvers sobre el terreny, i a més ho fan sota l'abric de la ignorància, per no tenir la prudència de contrastar la informació que reben. I ens volen fer creure que qualsevol persona és periodista només posant-se una carxofa a l'alçada de la boca. I amb aquesta postura uns pensen que fan gran l'empresa, quan en realitat estan cavant la tomba de la llibertat de premsa. No hi ha censura, sinó transparència i exigència de professionalitat.
Tot això ho dic jo, en Xavier Febrer i Claveras, arenyenc adoptiu, però no m'estranyaria gens que tingués companyia en la defensa de la professionalitat, l'autocrítica i la prudència, perquè no podem oblidar mai que la ignorància és atrevida.

Informen o desinformen?

Aquesta és la qüestió. Us heu fixat en la manera de donar les notícies? A vegades penso que, malgrat tot, realment vivim desinformats. Sense ser periodista ni pretendre donar lliçons a ningú, a mi sempre m'havien explicat que les noticies s'havien de contrastar, és a dir, quan un periodista s'assabenta d'alguna cosa, el que cal fer és buscar altres fonts d'informació per poder comparar-ho i d'aquesta manera anar més segur amb el que es diu.
Si en Pere diu que en Jaume ha dit que l'Enric va dir que no, abans de publicar la notícia que l'Enric va dir que no, potser seria bo demanar-li a l'Enric què va dir. Això que aparentment és molt evident i gens complicat, sembla ser que algú no ho sap fer, perquè dono per suposat que no hi ha voluntat d'enganyar, simplement incompetència o immaduresa periodística.
Si jo, per imprudent, enredo als meus amics donant per segur fets que no tinc la certesa que hagin succeït d'aquella manera, l'abast del meu mal fer és reduït, però si això ho fa un periodista de la premsa, la ràdio o la televisió, l'efecte és més gran i el mal també. D'aquí que sigui tan important la professionalitat dels periodistes, i sobretot que siguin coherents, però que no s'oblidin de contrastar les notícies, sobretot si quan les escriuen o llegeixen, malvaten algú que potser és ben lliure de culpa. A més d'injuriar la víctima, desinformen la resta.

Arenys de Mar, protagonista mediàtica

Ahir i avui la nostra vila ha estat notícia en una bona colla de mitjans de comunicació. El motiu: la Riera. La gent que coneixeu bé la nostra vila sabeu que des de ja fa uns quants anys, la nostra Riera, veritable columna vertebral de la població, és coberta (ara s'està cobrint pel seu pas per Arenys de Munt). La notícia que ha fet venir tots els mitjans, no ha estat l'espectacularitat en que baixava per la superfície quan plovia, sinó per com ha baixat per sota (o gairebé com no ha baixat).
Si féssim cas dels que mig en broma comenten que els d'Arenys de Munt aprofiten les baixades de la Riera per treure els trastos de la casa, hauríem de dir que en aquesta ocasió ens han apedregat. El que va baixar va ser runa, sembla ser de les obres de canalització a Arenys de Munt, fins al punt de gairebé taponar la sortida del pont de la carretera i la línia del tren.
Això ha estat notícia (penso jo perquè no hi havia res més per parlar), però a mi m'agradaria més que vinguessin a tractar la problemàtica que us explicava l'altre dia, sobre les competències de les diferents administracions implicades a la part baixa d'Arenys de Mar. Això, però no és notícia! no interessa a ningú, ni té cap tipus d'espectacularitat.
A partir d'aquí podríem entrar a discutir què és notícia i què no ho és, i quan una notícia esdevé notícia i el per què. Segur que a més d'un li ve a la memòria alguna notícia que va estar a les portades de tots els diaris i noticiaris i que, sense haver-se solucionat, ja no se n'ha dit res més. En el cas que tracto, no em faria res que deixés de ser notícia, però amb motiu. La llàstima és que la nostra Riera continuarà essent notícia, encara que només sigui de tant en tant.

Divideix i guanyaràs

No costa gaire d'entendre que la unió fa la força i que si vols guanyar, una bona manera és dividir l'adversari. Un fet tan evident es repeteix una vegada i més a casa nostra. No sé si es tracta d'ànsies de protagonisme, perquè som tossuts, o bé perquè portem una bena als ulls. El cas és que des de fa un temps tot fa pensar que tornem a viure un altre episodi d'aquests que ens divideix i per tant ens afebleix.
Com es podria fer perquè no caiguéssim en la mateixa trampa? La resposta no és fàcil, perquè hi ha massa interessos en joc. No val dir Amén a tot, però convindria no ser massa impetuós, perquè la història es repeteix massa sovint, i al final som nosaltres que hi perdem.

Divisió territorial i competències

Si no ho recordo malament, fa temps que vaig escriure comentaris sobre la nova divisió territorial de Catalunya. Si la memòria no em falla, en aquell temps presidia la Generalitat el molt honorable Pasqual Maragall, i el conseller de governació era l'honorable senyor Joan Carretero. Es parlava de la nova divisió territorial, i recordo que vaig assistir a un xerrada de l'honorable, a Canet de Mar, organitzada per la gent de l'Odeon.
Es parlava de les vegueries i de les noves comarques. Del Maresme s'havia dit que el trossejarien en tres parts, i Arenys de Mar formaria part d'una nova comarca: la Selva Marina, que aniria de Tossa de Mar fins al mateix Arenys.
Recordo també que per aquells dies vaig assistir a una reunió explicativa dels avenços sobre la divisió territorial. Era a Barcelona i hi intervenien alts càrrecs dels tres partits del govern, entre ells l'Oriol Nello. Va ser molt interessant tot el que es va dir, però la resposta a la meva pregunta no va ser gens engrescadora. Me'n vaig anar no massa convençut dels progressos, i això es va confirmar quan el govern va decidir aparcar els treballs, i estem on estem.
La meva preocupació, ja llavors, era saber com solucionar els molts problemes competencials que existeixen en poblacions com la nostra, en què en pocs metres hi intervenen diferents administracions públiques.
L'Associació Catalana de l'Aigua (ACA) té competències en la Riera; RENFE en la línia fèrria; el Port és competència de la Generalitat; també hi ha competències per a Costes, i la Nacional II és competència de Carreteras de l'Estat. Com podeu veure tothom mana, però tal com passa sovint, un per l'altre la casa sense escombrar, i qui rep és el vilatà i vilatana, perquè l'administració competent no està per al dia a dia, i l'administració que podria fer alguna cosa, la local, no hi té competència.
La meva pregunta era si amb la nova divisió territorial es solucionaria aquest problema de repartiment de competències, perquè els municipis afectats no quedessin a l'estacada. La resposta va ser molt clara: No. Després d'això vaig pensar que tot el que es pogués fer sobre divisions territorials, poc valor aportaria a la meva vila, que té com a un dels punts negres, la confluència d'administracions competents.

Torneig de Sant Roc passat per aigua

Aquest cap de setmana tenia lloc a Arenys de Mar, el torneig de Sant Roc de futbol, de categoria juvenil. Els equips participants han estat el C. F. Damm, la U. E. Castelldefels, el Blanes i el Club de Futbol Arenys, l'amfitrió.
Ahir dissabte es varen jugar els partits de la primera ronda, en què varen guanyar la Damm i la U.E. Castelldefels, aquests ens varen guanyar per cinc a zero. Si ho recordeu, quan vaig marxar del camp, gairebé al final del partit, estàvem perdent per tres a zero.
Avui era el dia que es decidia el guanyador, i s'ha fet un tip de ploure. El partit per al tercer i quart lloc s'ha suspès, però no la final que s'ha pogut jugar gràcies a l'estat del camp. Tothom coincidia a dir que abans de la instal·lació de la gespa artificial, amb la pluja d'aquesta tarda no s'hauria pogut jugar el partit, però ara, amb poca estona l'aigua queda absorbida i el camp en condicions de jugar-hi.
En la inauguració oficiosa (la oficial serà a finals de setembre, amb tots els equips de l'Arenys constituïts) ha sigut providencial la gespa instal·lada de manera que ha ajudat a justificar el per què de la seva necessitat.
L'aigua que aquests darrers dies cau, compensa la sequedat de moltes setmanes sense una gota d'aigua, però va fatal per al turisme i l'estiueig. Sobretot al Maresme, on la costa va plena de rieres, un dia de pluja ve a representar uns tres dies sense platja, com a mínim per als més previsors i curosos. Les terrasses de la Riera també s'han vist afectades i tot l'entramat que està lligat amb l'esport i aficions d'estiu.
Dies d'estiu com el d'avui em refermen l'opinió que a Arenys, com a molts altres llocs, hi ha una manca evident d'infraestructura alternativa, en aquest cas, però també complementària, del sol i la platja. Un foraster que es troba a Arenys en un dia com avui, què pot fer?
És per això que quan es parla tant de la necessitat de places hoteleres a Arenys, jo sempre afegeixo que calen més coses; que no n'hi ha prou amb llocs per dormir, si no sabem com "entretenir-los" durant el dia. Confio que el Consell Municipal de Promoció Econòmica treballi fort per trobar noves fonts de riquesa per a la vila, i motius per venir-hi a passar un dia, una setmana o un mes, encara que plogui i baixi la riera.
El campió del Torneig de Sant Roc 2007 ha estat la Damm, una veritable escola i cantera de jugadors de futbol, que té una llarga trajectòria, i que gustosament ve a la nostra població i ens permet gaudir de bon futbol. La U.E. Castelldefels ha perdut a la tanda de penals, després d'anar guanyant bona part del partit, per la qual cosa ha estat un digne subcampió a qui la Damm li ha costat de guanyar.

Sopar d'amics

Hem sortit del camp de futbol abans que s'acabés el partit, quan l'Arenys perdia per 0 a 3, perquè estàvem convidats a sopar a casa d'uns bons amics i ja era tard.
He volgut anar a veure com havia quedat el camp amb la gespa artificial. És evident que no té color, o millor seria dir que ara té color. M'ha semblat un canvi espectacular, tot i que espero els comentaris dels entesos.
El sopar amb els amics i el sobretaula ha estat, com sempre, molt interessant. Són una parella molt agradable, intel·ligents i treballadors incansables. L'edat de la jubilació ja fa temps que els va arribar, però la seva activitat és tan o més intensa.
La conversa és ben variada, però amb un nexe comú: el fer-nos preguntes i buscar respostes per millorar l'entorn, la vida...
Després d'una setmana força intensa, et ve de gust poder compartir unes hores amb uns amics amb qui t'hi trobes bé, de qui aprens i que t'ajuden a reflexionar.
La vida ha de ser això: aprendre a compartir, aprendre a donar i rebre. La vida sense els amics no tindria el mateix sentit. Això ho hem experimentat tots, o quasi tots. Ajudem a aquells que no ho han pogut experimentar i es troben fora de joc.

Qui va amb un coix...

És una dita molt popular que no va gens desencaminada, encara que el que interessa és poder aconseguir demostrar que no sempre passa, i ser el botó de mostra.
Quan treballes en equip cal tenir ben clar que només sumant pots aconseguir resultats, a no ser que el que estiguis buscant sigui només per a lluïment personal. També és important tenir posats els cinc sentits i saber distingir el gra de la palla, de manera que no rebutgis el gra i aprofitis la palla.
Tampoc és bo obsessionar-se massa i acabar veient dimonis on no n'hi ha. S'ha de ser previsor i prudent, aprofitar allò que és aprofitable, i deixar fora el rebuig.
En política s'ha de treballar en equip, i quan no se'n sap, les coses no surten. Els individualismes només poden servir per a un moment donat, per salvar una situació compromesa, per donar un cop d'efecte, però a la llarga el que acaba funcionant és allò que és producte de tots, i això ho hem de tenir present. De Messies només n'hi ha hagut un, i fa molts anys. El que ara fa falta és gent disposada a treballar, a arremangar-se, encara que no surtis a la foto. Més tard o més aviat arriba l'hora de recollir allò que has sembrat, i si no ho has fet bé, el resultat és negatiu, per més que hagis sortit a la foto.
El treball és d'equip i els resultats són de tothom. D'aquí la necessitat d'anar plegats, sense estridències ni mandra, per mantenir un bon ritme de treball, I aconseguir els objectius fixats.

Capellà bomber i Creu de Sant Jordi

En vaig sentir a parlar per primera vegada l'any passat, però ell ja coneixia la nostra vila; havia vingut a beneir la nova caserna dels Bombers d'Arenys, fa uns quants anys ja. Allà es va fer amic dels regidors i regidores i el cas és que per segon any consecutiu ha vingut a concelebrar la missa de Sant Roc.
De fet no el conec suficientment per poder-ne parlar, però pels comentaris que m'han fet, pel sermó d'aquest vespre i les quatre paraules que ens hem dit a la sagristia, haig de dir que m'ha caigut simpàtic, i una cosa que encara és més important, l'he trobat molt humà i proper; una qualitat que és bona de posseir, i sobretot quan has decidit predicar la vida del salvador.
Ha estat a la sagristia, quan li comentava que avui parlaria d'ell al meu blog, que m'han fet saber que enguany havia rebut la Creu de Sant Jordi, un motiu suficient per esbrinar la seva història, cosa que sens dubte he volgut fer.
Es tracta de Josep Lluís Fernández Padró, i aquest és el resum biogràfic que surt amb la noticia del lliurament de la Creu de Sant Jordi:

Barcelona, 1940. Rector i bomber. Llicenciat en filosofia pontifícia a Roma, ha estat cofundador del Cos Provincial de Bombers Voluntaris de Barcelona. Ha rebut la medalla d'or per 35 anys al cos de Bombers de la Generalitat. Ha estat rector de la comunitat de Sant Isidor de Barcelona i de la comunitat de Sant Josep Oriol de Santa Coloma de Gramanet. Missioner al Camerun entre el 1971 i el 1986.

Intueixo que és una d'aquelles persones amb qui et venen ganes de parlar, i sobretot escoltar. Perquè no hi ha res més important que comprovar que les coses que et diuen es raonen i tenen un motiu de ser. No us penseu que això passi massa freqüent. No passa a la vida diària, ni escoltant molts sermons o lliçons magistrals. A vegades un es perd buscant els mots més escaients, quan amb les paraules més banals i les idees més simples, et pots fer entendre molt millor.
En el sermó d'avui, després d'una accidentada lectura de l'evangeli, ens ha fet memòria d'una de les més grans injustícies que hem comès els europeus i altres països occidentals, com és l'explotació del continent africà. Ens ha fet notar que és a una part de la seva població a qui neguem l'entrada, després de jugar-se la vida per aconseguir la riba. És bo que ens ho recordin, perquè és un pensament que ens fa mal, i ens el traiem del cap tan ràpidament com podem.
M'agradaria tenir l'oportunitat d'intercanviar amb el rector i bomber, més que quatre paraules. Estic convençut que té molt per ensenyar, i m'agrada que s'hagi trobat bé a la nostra vila, i confio que l'any vinent ens torni a visitar.

Fent temps

Després de la musclada, abans no comencin les sardanes (concurs de colles improvisades), la fem petar. Tot està funcionant segons estava previst. El tècnic de cultura i la regidora amunt i avall, mentre els altres regidors i l'alcalde estem en standbye i ens podem permetre el plaer de mirar-ho amb més calma.
Demà diada de Sant Roc, és la Festa Major de Cantonigròs, i la Festa Petita d'Arenys de Mar, el Vot de Vila.
Els maresmencs coneixen la tradició dels macips, que amb le seves almorratxes, ruixen als vianants i entren a les cases, en honor a Sant Roc, que va salvar la població de la pesta mortal.
Ahir us parlava de tradició arran de la passejada nocturna de gegants; avui de la sortida de macips i macipes, una tradició que va estar a punt de desaparèixer per les males relacions de l'anterior equip de govern municipal i els joves, arran també dels problemes sorgits en la celabració d'una altra tradició: la nit de naps.
Com podeu veure ens movem entre tradicions, i això ens ajuda a viure i ens fa plaent l'estiu.
Avui,després de les sardanes, les havaneres, un altre acte que ha esdevingut tradicional a les nits d'estiu arenyenques.

Passejada nocturna de gegants

La riquesa cultural fa que un bon dia a algú se li acudeixi dur a terme una activitat, i que esdevingui ben aviat una tradició. A més, quan parlem de tradicions, ens imaginem què sap què, i de fet es tracta, normalment, de fets o activitats prou normals, però que tenen un sentit per a la gent que ho practica, ho viu o ho presencia.
No us parlaré de la història de les passejades nocturnes dels gegants d'Arenys, perquè en aquests moments ho desconec. Això ens ho sabria dir bé en Xavi Salbanyà, ànima durant molt temps de la colla gegantera de la nostra vila. Només puc parlar de la meva participació i assistència al llarg dels anys. Perquè, tot sigui dit de passada, els arenyencs a l'estiu ens reservem els dies de Sant Zenon i els de Sant Roc, per trobar-nos a Arenys; les vacances a fora les intercalem o les deixem per al final d'estiu.
La passejada nocturna aconsegueix reunir bona part de la població, i ens convida a recórrer carrers de la vila que potser no acostumem a visitar. És allò de redescobrir contrades de la nostra vila, on n'hi ha de ben formoses. A més, els trajectes acostumen a ser sorpresa i canviants d'un any a l'altre, i a més s'aprofita per passar per llocs que els gegants no fan en les seves rutes diürnes.
No sé on anirem enguany, però m'agradaria que poc a poc anéssim eixamplant el territori visitat, perquè no quedi reduït al casc antic. Veure passar els gegants per davant de casa t'agrada, i m'imagino que hi ha menuts i també gent gran, que els faria gràcia poder-los veure des del seu pis del carrer Vallgorguina o el carrer Doedes.
Les tradicions d'Arenys necessiten incorporar amics i seguidors de tots els racons de la vila, perquè és la manera de sentir-te més implicat amb la resta de la població i amb la mateixa vila, la qual cosa esdevé una clau per a la convivència i la cohesió social.

Superar-se cada dia

N'hi ha que neixen ensenyats, que no necessiten aprendre, que ho fan tot bé, perquè tenen el poder de la veritat del seu favor. En som uns quants, penso que la majoria, que a vegades ens equivoquem, que necessitem aprendre i rectificar, que sabem que escoltant i mirant se n'aprèn, i no ens fa vergonya reconèixer-ho. Potser és per això que quan la gent et troba pel carrer i et fa comentaris de com veuen el poble, el seu funcionament, la brutícia dels carrers i places... i al final es mig disculpen per haver-te parlat d'aquella manera, jo corro a dir-los que fan bé, que és així com es fa poble, i els en dono les gràcies.
Aquesta és una bona actitud, però n'hi ha una altra que trobo a faltar. M'agradaria veure que la gent quan passeja, no llança papers a terra, ni les cigarretes, ni les capses buides de tabac. Que no espolsa les estores per la finestra, ni deixa la brossa al carrer a les 3 de la tarda. Voldria pensar que a Arenys som gent cívica, que ens molesta la brutícia, i que tractem els carrers i les places de la mateixa manera que ho fem a casa. Això no passa, o passa poc.
Ara a casa acabem de netejar una pixarada de gos feta al nostre cancell. Em pregunto, per què l'amo o mestressa del gos no li fa fer a la porta de casa seva? Potser és veritat que recull les caques del seu gos, encara que n'hi ha massa que no ho fan, però i les pixarades? Mentre el seu gos es pixa, no es pregunta si li agradaria que li fessin a casa seva? O potser algú li fa, llavors tan li és?
Darrerament, en les aturades que la gent em fa, em demanen mà dura contra la gent incívica. És així com s'ha d'actuar? No hi ha una altra manera d'educar la gent a ser més neta i respectuosa? Això m'entristeix, i no ho considero cursi, sinó bàsic per a una bona convivència.
Què us sembla si ens convertim tots en garants del civisme i la bona convivència? Què us sembla si enlloc de contractar més policia per enxampar els infractors i incívics, ens dediquem a interrogar els incívics que enganxem "in fraganti", sobre la seva manera d'obrar? Perquè no és a la policia, al govern o a no sé qui que estan perjudicant sinó a tota la població. És per això que tots ens hem de sentir ofesos, i per això, amb educació, els hem de convidar a rectificar. No seria millor que no pas aplicar sancions?
Tenim la bústia municipal, a Internet, per fer els nostres suggeriments. Aviat tindrem bústies repartides per la vila, per aquelles persones que no es connecten a Internet, però encara ho facilitarem més, perquè no hi hagi excusa per no participar. No es tracta de convertir-se en policia, sinó en voluntari del civisme, per al bé de tots. Crec que podem ajudar la gent a superar-se cada dia.

Xirinacs, una vida, un símbol

Parlar de Xirinacs no és fàcil. No ho és perquè la seva figura, la seva persona provoca molts sentiments, moltes opinions, i no sempre resulta fàcil parlar d'una persona com ell, sense que se't mal interpreti.
La meva generació va conèixer en Xirinacs en tot el seu esplendor, amb tota la força de la paraula, de la raó, de la decisió, de la valentia. Xirinacs va esdevenir el símbol de la Catalunya que encara confiava en recuperar la seva identitat. La Catalunya que no es resignava a continuar vivint sotmesa pel centralisme espanyol.
Al llarg dels anys, dels esdeveniments, la posició de Xirinacs va començar a afeblir-se. Una mica com a conseqüència del desgast físic, però molt perquè la situació havia canviat; el diàleg semblava poder solucionar els mals històrics del nostre poble. Feia la sensació que les actituds com la de Xirinacs, era part del passat, però que en el moment que vivíem no hi tenien lloc. La gent va començar a donar-li l'esquena, tots ho vàrem fer, o gairebé tots. Les seves sortides eren considerades estrafolàries i sense cap valor ni motiu.
He dit que Xirinacs es va convertir en un símbol, i això, al meu entendre, no és sempre positiu. Jo puc acceptar una bandera, un himne, un escut... com a símbols, però si parlem d'una persona, podem acabar oblidar que precisament és persona. Això probablement és el que li ha passat a Xirinacs.
El més trist de tot és poder arribar a pensar que tot el seu esforç no ha servit per a res; que el seu pas per la terra, la terra catalana, només ho trobarem escrit en unes pàgines de la història, sense atorgar-li gaire relleu.
Xirinacs no és un guanyador, com a vegades també pensem de Catalunya, però és un perdedor? Aquesta sensació a mi em fereix, i em desanima. Cauran en el mateix pou totes aquelles propostes virtuals sobre el sobiranisme i l'estat propi? Estem repetint una vegada més la mateixa història d'un país que no aixeca cap?
Podem obtenir alguna lliçó de la vida i la mort de Xirinacs? Una resposta positiva seria el millor homenatge a la persona que, a la seva manera, va defensar la independència i sobiranisme del nostre poble. Que Déu el tingui a la glòria.

L'ambient de la Riera

He tret el nas a la Riera per veure l'ambientació que hi havia, amb els inflables. M'ha vingut al cap que no ens parem mai a pensar qui i com se li va acudir l'invent, en aquest cas, dels inflables. Si recordem uns anys enrere, els inflables no existien i en canvi actualment sembla que no es pugui fer una festa sense inflables.
Hi havia els típics, però també n'he vist dos que m'han cridat l'atenció: el futbolí i la pista de cars. Sobretot el primer m'ha semblat molt interessant, talment com podria ser un tauler d'escacs, amb figures humanes. És la conversió de les persones en figures. Els humans fan de titella.
Crec que els nens i nenes s'ho han passat molt bé, i a més era gratuït. Els pares també els deu haver agradat i als amants de les terrasses, m'imagino que també estaran d'acord amb la conversió d'un tram de la Riera, per unes hores, en un espai per a les persones, sense cotxes i motos.
No tothom ho veurà bé. Ho sé, però com en totes les coses, hi ha opinions contrastades i mai hi ha res d'absolutament correcte o bé incorrecte. El temps, l'estudi, les opinions, les adaptacions... posaran cada cosa al seu lloc, i veureu com les opinions, amb el temps, es remodulen. Em venen a la memòria les queixes aparegudes en qualsevol decisió de peatonalització de qualsevol tram de via pública, de qualsevol ciutat o poble on s'hagi fet: Barcelona, Mataró, Vic... Anys més tard la gent o veu diferent.
No és menys cert que caldrà estudiar i solucionar tot allò que grinyola, molta cosa que es comprova sobre el terreny. El més important és que tothom treballi en positiu i d'aquesta manera arribarem més aviat a la solució ideal.
Per cert, s'estan fent esforços per netejar a fons la vila. No seria demanar massa que tots plegats hi contribuíssim una mica? No embrutant (cagarades de gos, cigarretes, papers, envoltoris de gelats, bosses de plàstic...) Esteu segurs que mai ho llenceu a terra?

Mosquit tigre

Fa uns dies que ho sospitàvem i avui s'ha confirmat: el mosquit tigre ha arribat a casa. De fet, de l'Horta del Bisbe a casa no hi ha massa distància, i a més, pel veinat hi ha algun safreig, com s'estilava abans, i l'aigua és estancada; les condicions ideals segons els experts.
Caldrà alertar els veïns perquè estiguin a l'aguait i no facilitin la supervivència del nouvingut mosquit tigre.
Les picades que hem rebut han estat significatives i la seva durada un xic més llarga, però no una cosa tan dramàtica com ens havien explicat. De totes maneres cal estar alerta perquè no tothom ho pateix de la mateixa manera, i la reacció que em pugui ocasionar a mi pot ser molt diferent a la d'una altra persona, i a més, podria ser que els nostres visitants arribessin un xic cansats, però quan hagin descansat, o bé les seves cries, poden atacar molt més envalentonats i llavors potser lamentarem no haver pres més precaucions.
Arenyencs estigueu atents i no us refieu d'un insignificant mosquit tacat de puntets blancs, perquè és el tigre de Sant Cugat; el "trigre" de l'Agenda, per entendre'ns.

Prestigi en política

El prestigi se l'ha de guanyar un, dia rere dia, el desprestigi s'aconsegueix en un instant. En política? Aquí ja parteixes desprestigiat només d'entrada, pel simple fet de decidir-te a entrar en aquest món.
Aquest vespre llegint el diari he vist la notícia de cada dia sobre els despropòsits de les elèctriques, o de la Renfe, o de l'Aeroport, i he recordat unes imatges del telenotícies, no sé si d'avui el migdia, o d'ahir la nit, en que uns donaven les culpes als altres. Això és el que no m'agrada de la política ni dels partits polítics. Això és el que no agrada a la majoria de la gent, i per això hi ha tantes persones desencantades. Per això hi ha tanta abstenció electoral. Per això és tan difícil que la gent s'impliqui, com comentava un dia d'aquests.
A qui volen enganyar els que acusen a l'actual govern de la Generalitat, i al de Madrid, de ser els culpables de tots els mals? I a qui es pensen que enreden, els actuals governants, afirmant que tot bé d'abans? Aconsegueixen, com a mínim, convèncer als respectius militants? Jo crec que ni a aquests; una altra cosa és que ho vulguin reconèixer.
No creieu que aniríem més bé si fóssim sincers i diguéssim allò que tots sabem?
Què costaria dir que allò que fa tant temps que no s'ha fet (la inversió), amb el canvi de govern tampoc s'hi ha notat? O bé reconèixer que quan es manava, es va deixar deliberadament d'invertir? Es perdrien vots... o potser se'n guanyarien? Jo, per si de cas, no tinc cap necessitat de defugir responsabilitats, ni cap problema per denunciar allò que consideri denunciable, vingui d'on vingui, perquè el que a mi m'interessa és conservar la credibilitat, i això, com el prestigi, es perd fàcilment, però triga a recuperar-se.

Treballar en temps de vacances

Les empreses o negocis que no tanquen per vacances, perquè no poden o no volen fer-ho, es troben en la necessitat d'haver de fer equilibris per continuar donant bon servei, combinant-ho amb els torns de vacances dels seus treballadors. No és fàcil.
L'administració pública no tanca per vacances, sinó que continua funcionant, sota mínims, i a més s'hi afegeix el fet que força gent, que durant el curs no té massa temps per dedicar-se a fer gestions, vulgui aprofitar per fer-les en temporada de vacances, que és quan pot.
El fet de treballar sota mínims provoca que moltes gestions s'encallin perquè la cadena es trenca. Davant de tot això es presenten dos dilemes:
A) en els casos que sigui possible escollir, què és millor, tancar per vacances o fer torns?
B) si no es pot tancar, què és millor, treballar quan la majoria fa vacances, o bé fer-les com la majoria?
Tot plegat no és gens fàcil, i encara menys si volem tenir en compte la conciliació de la vida laboral i familiar. No us sembla que l'activitat englobada en el capítol de serveis, sigui pública o privada, hauria de funcionar quan els altres no ho fan? Si més no, unes hores? Doncs com és que la majoria de biblioteques tanquen els caps de setmana i en setmanes de vacances escolars? O per què encara hi ha ajuntaments que només obren els matins, de dilluns a divendres (com el d'Arenys de Mar)? O el servei de l'aigua, externalitzat a Sorea, que a més no comencen fins a les 10? O per què les caixes no obren per la tarda, o els dissabtes al matí, quan a molts municipis hi ha el mercat setmanal?
Però si tots aquests serveis han d'estar funcionant cada dia de la setmana, matí i tarda, els treballadors, com conciliaran la seva vida laboral amb la familiar?
Ja veieu on et pot fer anar a parar una reflexió que partia del dilema sobre si és millor treballar en temporada de vacances, o no, i en canvi he arribat a qüestionar els horaris de les caixes, les biblioteques i els ajuntaments. Per cert, l'actual horari d'atenció ciutadana a l'Ajuntament d'Arenys, té els dies comptats (o les setmanes), i la Bústia Municipal, per Internet, està essent tota una revolució. Bona nit!

Implicació de la ciutadania

Assegut a l'eixida, tot esperant la tempesta promesa, reflexionava sobre la importància de la implicació de la ciutadania, sobretot per a la gent que hem assumit el compromís de gestionar una administració pública. Encara que algú pugui dubtar-ne, és molt útil la crítica que reps, sigui bona o dolenta, en part perquè nosaltres sí que pensem que no sempre tenim la raò, i perquè el contacte amb la gent que no pensa com tu, et fa créixer.
Durant la campanya electoral comentava que em trobava amb gent que em deia que em votaria perquê creia en mi, la qual cosa m'estimulava, però al mateix temps em feia sentir molt més responsable dels meus actes. Ara també em satisfà trobar-me amb persones que em diuen que no m'han votat, però que estan disposats a ajudar-me i a col.laborar. La primera cosa que els demano és que m'avisin quan fem malament les coses (comença a ploure).
Parlava d'implicació i pensava en campanyes importants com pot ser la de la recollida selectiva de la brossa. Són d'aquells moments que sense la col.laboració de tots no és possible avançar. I és per aquesta mateixa raó que s'ha de comptar amb la gent en tot moment, no només quan els necessites. (Em decanto perquè em començava a mullar).
Cau una pluja plaent; una pluja enyorada molt de temps; l'animo a que continuï, però que ho faci assenyadament, sense fer mal.
Em quedo aquí, amb una crida a la implicació de tothom, al marge de colors polítics i creences. Una cosa ens ha d'unir: avançar com a comunitat, sense deixar ningú a fora.

La reforma que no arriba

Es torna a sentir a parlar de reformar la Constitució, però a molta gent li fa por. És cert que no va ser fàcil i que no es pot anar modificant així com així, amb el risc d'anar enrere, sobretot veient com està el món de l'Espanya profunda. L'equiparació de la dona i l'home en la succeció a la corona és una bona causa per a uns quants, de ben segur lluny de l'òrbita republicana. Per altres, seria un bon pretext per poder abraçar postulats estatutaris que ratllen la inconstitucionalitat, però n'hi hauria molts d'altres que ho aprofitarien per reduir encara més les diferències nacionals dins d'un Estat, no ben acceptat per alguns.
Tot això fa que quan es parla de modificar la Constitució, fins i tot els que més pegues hi troben, es malfiïn de les conseqüències que pugui tenir.
La sort que tinc és que ningú m'ho demanarà, però si us ho demanessin a vosaltres què diríeu que s'ha de fer?
La pregunta que em faig és quin serà el posicionament dels diferents partits polítics catalans? Tindran suficient autonomia per defensar els propis criteris? S'utilitzarà per negociar entre els partits? No crec que s'arribi a proposar gaires canvis, perquè ni el PP ni el PSOE estan massa en condicions de posar-se d'acord, i encara menys en temes territorials i de competència autonòmica. Estem condemnats a conviure amb la incertesa i les reivindicacions, però, tal com deia ahir, convé no perdre el nord ni quedar-nos en pures rebecaries.

Aigua clara i neta

Diumenge tranquil per recuperar la informació aparcada durant una setmana. M'he assabentat de la visita del president espanyol i també de tot l'enrenou que hi ha hagut arran de l'apagada de llum de bona part de Barcelona, o dels diferents episodis de la nostra RENFE.
També he llegit la notícia de l'esfondrament d'un pont sobre el riu Mississipi, que per cert, diu molt poc a favor de la societat americana.
Com és evident, cada notícia dóna peu a molts comentaris, però parlar ara del pont esfondrat semblaria voler sortir d'estudis. Em quedo amb les cabrioles del president Zapatero, en la seva visita a Catalunya, o bé al capdavant del PSOE, en el cas de Navarra.
Els equilibris en política fan mal quan no es va amb la veritat per davant. Donar la culpa només als espanyols seria un error, però voler-los justificar sempre, no seria pas millor.
Al nostre país hem dormit a la palla, al mateix temps que hem patit el centralisme d'Estat. Dic que hem dormit a la palla perquè ens hem entretingut massa queixant-nos dels greuges comparatius, oblidant-nos de fer anar la màquina del progrés econòmic. D'això en tenim la culpa tots, cadascú en la justa mesura i els nostres polítics al davant.
Ens ha faltat unitat i saber anar junts a negociar el que ens correspon. Hem dedicat massa esforç en defensar lo intangible, que al mateix temps no tots ho comparteixen, i ens hem oblidat de posar pel davant aquells elements palpables que tothom podria defensar. No era tan la senyera al balcó, l'himne nacional, o les seleccions nacionals esportives, sense voler-ne treure importància, com exigir inversió per a no deixar les infraestructures obsoletes. Em direu que una cosa porta l'altra, però jo us diré que en tot cas l'estratègia ha fallat. Hi ha posicions que ajuden a encaixar i aglutinar més gent i d'altres que separen, deixant més feble i vulnerable l'acció a emprendre. Si heu cantat mai en cap cor, sabreu que hi ha veus que lliguen i d'altres que són estridents. Aquestes veus que tenen l'habilitat d'empastar, fan un gran servei a la corda i al cor; les altres, en canvi, sempre se senten discordants i provoquen que el resultat sigui dolent.
Probablement sóc la persona menys indicada per parlar d'estratègies partidistes, per la meva condició d'independent. Potser per aquest motiu jo prefereixo anar amb la veritat per davant, sense amagar res que després me n'hagi de penedir.
I per què el nom del títol?
Perquè m'han dit que avui l'aigua de la tercera platja era clara i neta, i això no passa cada dia!

La falsedat

Si una cosa em molesta de la convivència humana, és la falsedat, i en política acostuma a passar sovint.
Acabat d'arribar de vuits dies per desconnectar, m'he trobat amb unes declaracions d'un polític local, o millor dit, d'una persona que ha exercit un càrrec públic, i m'he trobat amb una sèrie d'inexactituds, per no dir tergiversació dels fets.
La competitivitat en política és dura, sobretot per a qui ho juga tot a una sola carta, però fora bo ser-ne conscient i acceptar les regles del joc, que vol dir acceptar els propis errors, i no estar contínuament carregant les culpes als altres. El temps ho acaba col.locant tot al seu lloc, però sovint es triga massa i hi ha actuacions que esdevenen irreversibles.
Serà prudent aprendre dels errors dels altres per no caure-hi, per evitar que passi allò de la biga al propi ull. Mirar-ho en perspectiva també és important, com també ho és pensar-se dues vegades les coses abans d'obrir la boca, a no ser que es vulgui, conscientment, viure en campanya política permanentment.

A casa

Hem arribat a Arenys després de la nostra estada al Collsacabra, amb ganes de posar-me novament a treballar en el projecte que iniciàrem el 16 de juny.
He passat per la casa gran per conèixer les urgències i poder-les estudiar abans de dilluns a primera hora.
He pogut constatar que tot i trobar-nos al mes d'agost, la dinàmica de treball no s'atura. Aquest és el nostre compromís i no podem defugir-ne.
Durant el sopar amb veïns, he pres nota de suggeriments i consultes. Quan assumeixes el compromís amb el teu poble, no hi ha descans ni mitges parts.

Cabrera

Quan ahir ens ficàvem al llit, no teníem massa clar el dia que faria avui. El cas és que ens hem llevat plovisquejant i la muntanya de Cabrera i el Pla d'Aiats ben emboirats.
El temps i l'edat de l'avi ens han fet desistir d'anar a peu, des de Cantonigròs a Cabrera. A les onze tocades, quan el dia es veia més segur, hem sortit en cotxe en direcció a Sant Julià de Cabrera.
Pujar a Cabrera era típic de cada estiu. El camí es feia interessant un cop passada la masia de Caselles, a prop de la casa d'Aiats. Era el punt on començava a enfilar-se.
Força amunt, no massa lluny del peu de les escales, el camí passava a prop d'unes coves naturals, que alguna vegada havíem entrat, tot i que us seré franc, em feia una mica de basarda.
Una vegada arribaves a les escales, era el darrer esforç per assolir l'ermita. L'alternativa era el camí de les marrades, precisament el camí que avui hem escollit per pujar, un cop aparcat el cotxe als peus de les escales. El recorregut en cotxe no és del tot bo, i en alguns moments pateixes pel cotxe.
Des del cim la vista és esplèndida, fins i tot avui que el dia no acompanyava. M'he adonat, per exemple, que la nova carretera del coll de Bracons no deslluïa massa, tret d'un aqüeducte a la sortida d'un túnel. M'imagino, però, que no deu passar el mateix, vist des d'un altre angle.
La tornada l'hem fet per les escales, on hi ha molts més metres de barana que abans.
Havent fet la migdiada, hem anat cap a Rupit. Sens dubte una població totalment pensada per al turisme, res a veure amb Cantonigròs o Tavertet. Els desnivells i la riera al mig, amb les cases ben endreçades, fan de la població un motiu de visita. He tret el nas a Ca l'Ample, però no hi he vist ningú conegut, com anys enrere. He fet adonar als meus fills, de la porta de la casa del ferrer Pere Rovira, que es troba reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona; li han fet un parell de fotografies, tot I que L'objecte més repetit a les fotografies dels meus fills han estat els animals.

Tavertet

Avui, dimecres, hem baixat aTavertet. No ho hem fet pel camí vell, des de la font del rajolí o per la masia del Cos, com quan érem petits, sinó que hem baixat en cotxe fins al pla de Can Codina, per agafar la carretera de l'Esquirol.
El Tavertet de la meva infantesa no té res a veure amb l'actual. En això queda palès que m'he fet gran. Arribàvem pel camí vell i trobàvem un poble, aparentment desert, amb unes quantes cases força velles, sense llum ni aigua corrent. El rector era el meu cosí, mossèn Jordi, que vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. A l'hora de tornar a Cantonigròs solíem demanar-li a en Ramon de Can Baró - em sembla que es deia Ramon - que ens portava fins al pla de Can Codina amb la seva DKW de color verd. Llavors pujàvem a peu fins a Cantonigròs.
Ara Tavertet ha crescut i s'ha construït molt, però tal com li comentava al seu alcalde, a qui he felicitat, la població està molt endreçada, gràcies a les normatives urbanístiques com a la cura que la gent en té. Pensava que si els arenyencs ens sentíssim tan orgullosos com els de Tavertet, de viure a la nostra vila, i endrecéssim les nostres cases i procuréssim mantenir nets els nostres carrers, des de l'Ajuntament seria més fàcil mantenir una vila neta i endreçada.
Avui, com ja és habitual sempre que venim a Tavertet, hem anat a dinar a Can Baumes. Pastís de verdura, xai a la brasa i crema catalana. La Neus, la propietària, és una gran cuinera. Per agafar gana, hem anat fins el Grau del castell, a veure el campanar de Sau. Em creia que el nivell del pantà seria més baix. La família, però, s'ha passat el dia a la piscina municipal, impossible de creure per als avis que vaig conèixer en les meves primeres visites a Tavertet, quan l'aigua era tan escassa.
De Tavertet, en el meu blog, us n'he parlat diverses vegades, però si encara no us heu animat a venir, us animo a fer-ho. Fa calor, encara que sigui a muntanya, però ara hi ha ombres on s'hi està fresc, fins i tot per escriure un post del blog.

L'estany

Ens hem llevat amb una barreja de boira i núvols, i havíem de decidir el programa del dia. Sortir a caminar era un risc de mullar-nos, encara que no feia cara de ploure gaire. Tampoc feia temps d'anar a la piscina de Rupit. I si anàvem a dinar amb en Martí?
Tal dit, tal fet. Es tractava d'agafar la carretera en direcció a Olot. Després seguiríem per l'autovia cap a Figueres, fins a Besalú, i d''allà fins a Banyoles.
En Martí ja ens esperava, i amb ell hem anat a visitar la capella romànica, de Porqueres, que es troba als peus de l'estany.
Conversar amb en Martí és tot un luxe, i el meu pare, que és un enamorat dels seus llibres, ha estat encantat de compartir taula, a les envistes de l'estany.
En Martí ens el varen prendre, i tot i que viu estoicament el seu desterrament, ens enyora; tot i ser banyolí de naixement, no pot oblidar la vila que el va acollir, i que té pendent nomenar-lo fill predilecte.
Ens hem acomiadat d'en Martí, que espera el moment adequat per venir a Arenys, sense que es mal interpreti; no vol fer nosa ni incordiar a ningú.
Tot dient-li fins aviat ens hem dirigit a l'estany, on la meva família s'ha banyat, mentre jo us escric quatre ratlles. Banyoles no té mar, però l'estany hi té un paper protagonista.

Roca foradada

Avui hem baixat a la Foradada, un indret de la riera que voreja Cantonigròs, on hi ha un saltant d'aigua al costat de la roca foradada.
El camí ha canviat molt, de quan era una criatura i passava els estius a Cantoni. Abans tot era un camí estret i avall; ara, des de fa uns quants anys, hi ha un camí més ample que fa giragonses, molt assolellat, i tot fa pensar que serveix per a les màquines que treballen al bosc. Del camí vell se'n conserven trams que esdevenen dreceres. Al tram final, totalment ombrívol, hi han col·locat una barana que resulta molt útil per a gent gran, com el meu pare que als seus vuitanta-sis anys llargs, s'ha atrevit a baixar.
La desil·lusió? La foradada sense saltant d'aigua I el llac molt petit. Els meus fills, però, contents de barallar-se amb unes quantes granotes, i un parell o tres de serps d'aigua.
Allà baix una parella suïssa amb dues filles, residents a Barcelona i enamorats d'aquesta part del país. Més tard una altra parella, aquest cop amb filla i fill, i ningú més. Segur que abans s'hi baixava més. Ara hi ha altres costums i nosaltres mantenim la tradició. Tant de bo l'any vinent hi trobem aigua!

Els arbres tenen set

Ho deia ahir quan pujàvem, està tot molt sec; fa massa dies que no plou.
Aquesta tarda ha passat un petit temporal i ha refrescat les pobres herbes, d'un color que es confon amb un camp de blat després de segar.
Massa poc pels dies que fa que no plou. L'embassament de Susqueda, que tenim aquí sota, es troba força buit, però en el que més es nota és el color rossenc de l'altra hora verd.
No recordava un Collsacabra tan poc verd. Aquesta seria la nota grisa de la sortida. La pau i el desentendre's de tot, és la part amable. Que passeu un bon dia!

Contemplant la lluna

Els que vivim en ciutats o poblacions amb un cert nombre d'habitants, observar la lluna és força complicat. Avui tinc la sort que la puc contemplar sense que hi hagi massa llums que m'ho impedeixin. Us hi heu fixat? És un lluna esporuguida, però majestuosa. Que passeu una bona nit!

Qui diu les veritats perd les amistats

Ho hem sentit a dir sempre, i no falla. Sovint resulta més fàcil amagar el que penses, per no fer empipar a l'altre. Penso que en situacions intranscendents, pot ser una bona sortida, però quan estem parlant de política, i sobretot de gestió pública, cal ser molt sincer, encara que no agradi.
Entenc que hi hagi gent que em llegeix i no estigui d'acord amb el que escric, però em costa entendre que no s'accepti la crítica, fins i tot en el supòsit que vagi errat.
Durant quatre anys, des del carrer, he estat criticant a l'anterior govern perquè no procurava obtenir subvencions de les administracions supramunicipals. Sempre se m'havia negat que fos cert. Amb poc més d'un mes al govern municipal, he pogut constatar que era cert. Cada porta que he trucat, m'han confirmat que l'Ajuntament d'Arenys de Mar no els havia sol·licitat cap subvenció ni assessorament. Ha estat suficient una simple entrevista, per tornar a l'Ajuntament amb acords de col·laboració a cost zero per la nostra part.
L'antic govern municipal li podrà molestar, però no em podran negar el que és cert. El canvi promès és una realitat.

Comencem les vacances

Mai millor dit, fer vacances no vol dir no fer res sinó aprofitar per fer tot allò que no pots fer durant l'any. Enguany dedicarem bona part de les vacances a la vila, però ho farem d'acord i contents, perquè això és el que volíem, i això és el que hem aconseguit.
Les Santes de demà, Juliana i Semproniana, marquen l'inici de les vacances de bona part dels mataronins i els que hi treballem. Qui no fa vacances, es veu obligat a viure en una ciutat sense cotxes, sense professionals que t'atenguin, sense amics amb qui compartir l'esmorzar de les 10.
Avui és el dia, si no es va plegar ahir, que et fas un tip de córrer per deixar-ho tot acabat, perquè no estigui gairebé un mes encallat. A mi m'ha passat i gairebé m'han hagut de treure al carrer perquè tancaven, però ho he aconseguit, i he marxat cap a casa, amb la satisfacció d'haver fet el que calia, i canviant el xip per encarar l'altre repte: posar ordre en un espai públic que durant quatre anys s'hi han fet teranyines. Serà un estiu diferent, amb força feina, però amb la recompensa de la satisfacció per l'esforç realitzat i els resultats -desitjo- obtinguts.

El Ple de juliol i el desenllaç

Avui és quart dimecres i tocava Ple. A partir de setembre, però, serà el tercer dimecres, perquè vagi bé a tothom. Si convé canviar de dia, per si alguna regidora entrés al Parlament espanyol, tal com plantejava la senyora Zaragoza, també li donaríem suport. La qüestió és que vagi bé a tothom, i que vingui gent a la sala de plens, com avui, encara sigui claca.
Dimecres passat hi va haver comissions informatives, on es varen presentar, entre altres, els temes que avui anaven al Ple, com és preceptiu. Després, a la nit, vaig escriure al blog, uns comentaris incògnita, que avui, dia 25, havien de desvetllar-se.
Em sap greu perquè més d'un s'emportarà una decepció, ja que la imaginació vola fàcilment i arriba a fer confondre desitjos amb especulacions.
El tema era l'actitud de l'oposició a l'hora de votar els diferents punts de l'ordre del dia de les comissions. La majoria de l'oposició es va abstenir en totes les votacions, encara que es tractés de temes, molts d'ells iniciats i gestionats en el darrer mandat, quan estaven al govern. Avui volia veure si en el Ple també s'abstindrien, però no, avui hi han votat a favor. Era evident, però per què la setmana passada s'havien abstingut? Qüestió d'estratègia, em diuen els companys de govern. M'imagino que aquests, com que també són militants de partits polítics ho veuen més natural. Jo no ho entenc i considero que no és seriós. La ciutadania no ho pot entendre, i jo tampoc. És massa important com per anar fent la criatura. S'hi està a favor o en contra, o bé si s'hi absté, es fa el primer dia i el segon. Perquè a les comissions informatives ni tan sols es varen fer preguntes, excepte voler saber a quin regidor li anava malament el quart dimecres.
Això que no m'ho facin fer, i si ho fan ells continuaré pensant que no es prenen seriosament el treball de l'oposició. Llavors que no s'estranyin que la gent s'abstingui a l'hora d'anar a votar. El mal exemple el donen ells, no jo.

Són massa cotxes o...

Avui anava just de temps, però ho havia calculat abans. La meva referència era dos quarts de vuit del matí, però no m'adonava que eren tres quarts de set de la tarda, i és evident que la circulació no era la mateixa.
Ho havia notat feia uns dies, que el tram urbà de la carretera nacional havia canviat els temps dels semàfors Diuen que per animar els conductors a agafar la variant. No sé si és aquest el motiu, però el cert és que te'n fa venir ganes.
El matí quan encara no hi ha massa cotxes circulant, el canvis no tenen els efectes que avui he pogut constatar que té per la tarda o a les hores de més trànsit.
Per travessar d'una punta a l'altra la ciutat hi he dedicat el dobl del temps que necessito per anar de casa a la ciutat. Desconec quins seran els resultats. D'entrada es podrien folrar multant els conductors que se salten els semàfors en vermell. Abans no passava, però llavors no tenies la sensació de que t'estan prenent el pèl. Són massa cotxes o... ganes de tocar allò que no sona?

El finançament de l'administració local

No és nou sinó que fa massa temps, massa anys que se'n parla i no s'hi posa remei. Mentre les administracions siguin tan pobres, la gestió pública anirà coixa.
No ho acabo de descobrir perquè he entrat de regidor al govern del meu poble sinó que ho vinc predicant des de sempre. La gestió immediata, la gestió directa, la gestió que es reclama a la cara, és la gestió municipal, i aquesta viu escanyada per les dificultats pressupostàries. Els ajuntaments acostumen a realitzar moltes tasques que no li són pròpies, o bé que no té cap obligació de dur a terme. Les fonts de finançament són finites i recauen massa directament en els ciutadans. A partir d'aquí s'ha de prioritzar les despeses, els serveis, i en això es diferencien les forces polítiques en funció de les preferències.
El problema rau en què són tan escassos els recursos, que no n'hi ha ni tan sols per poder diferenciar unes polítiques de les altres. Nosaltres, però, amb la implicació de les tres forces d'esquerra, més unides que mai -mal els pesi a uns quants- ens diferenciarem dels nostres predecessors, no tan sols pel tipus d'actuacions, sinó també perquè traurem recursos d'on no n'hi ha, i rendibilitzarem al màxim els costos.

La petanca o el joc de botxes

La petanca és d’aquells esports que sembla que tothom hi entén, però si t’hi fixes bé t’adones que té les seves normes i no es tracta només d’acostar-te al balí, o com s’hagi d’anomenar.
Quan parles de petanca se’t fan presents les imatges de les petites places del sud de França, plenes d’homes, bàsicament, mig corbats fent rodolar les boles. A casa, de mica en mica ha anat arrelant, i ara ja pots veure imatges semblants a diferents raconades de les nostres poblacions.
Avui he assistit als darrers partits del Torneig de Petanca de Sant Zenon, i he lliurat els obsequis als quatre primers equips. Ha estat una llàstima que els representants de casa no hagin tingut més sort. L’equip guanyador ha estat el representant de Canet de Mar.
A la petanca hi juga gent gran, gent jubilada, que es pot ajudar amb l’imant per aixecar les boles, però també hi ha gent jove, o no tan gran, la qual cosa assegura la continuïtat. Ara convé que els més menuts també s’hi afeccionin. M’han parlat d’algun vailet, en Roger, per exemple, que durant la setmana hi treu el cap i juga una estona. El següent pas seria introduir-ho a l’escola i als grups d’esplai. Considero que és un esport prou atractiu, que no requereix de grans espais, i que no necessita de massa gent per constituir un grup.
M’han explicat el funcionament, i us asseguro que ho he anat seguint amb atenció. Ara, però, sóc incapaç de recordar-ho tot. Si no m’erro, però, han acabat jugant “la internacional”. Segur que algú de vosaltres sap de què parlo. No m’ho feu explicar.

El segrest de la revista El Jueves

Avui he pogut dedicar bona part de la tarda a llegir el diari, un fet que havia començat a ser inusual, i em preocupava, ja que no es pot viure sense conèixer l'actualitat, com a mínim a mi em passa.
Entre altres notícies m'he entretingut en la informació sobre el segrest de la revista "El Jueves", degut a la seva portada, amb caricatures dels prínceps damunt el llit. Haig de dir que no he estat mai un lector de la revista, però ara fa ja molt temps, quan les notícies les havies de buscar allà on fos, per assabentar-te de què estava passant, i tenies ganes d'esbafar-te una mica, la revista era un bon motiu.
He vist la reproducció de la portada que n'han tret els diaris i també a Internet, i us haig de dir que no és del meu gust. No ho és perquè es tracti dels prínceps, sinó pel mal gust, al meu entendre, fossin quines fossin les persones eludides, o fins i tot que no es referissin a ningú. No hi veig la gràcia de treure-ho a primera plana.
Entenc, a més, que hi hagi gent molesta perquè els prínceps representin per a ells un símbol en què creuen, i és natural que no estiguin d'acord amb aquesta portada. No es tracta de parlar si republicans o monàrquics, sinó d'entendre fins on es pot arribar en la picaresca i la burla.
Sempre defensaré la crítica i sàtires de la funció pública, però mai de la privada, on tothom, des del Rei fins al més humil personatge, ha de ser respectat en la seva intimitat.
L'altre tema a discutir és el segrest de la revista. Els que tenim una edat, recordem segrestos de revistes, però a Catalunya ja ens havíem oblidat de la seva existència. Determinar si calia aquesta acció o no, resulta prou complicat. Una cosa és condemnar una actitud determinada, i l'altra és impedir la llibertat d'expressió. En democràcia tenim prou mecanismes per jutjar actuacions que puguin ser condemnables, i és per això que no cal utilitzar aquesta formula predemocràtica.

El carrer de la Torre

Aquest cap de setmana el carrer de la Torre celebra la seva festa. Un carrer molt a prop de casa, i on hi vaig viure fins ara farà uns deu anys.
Recordo els veïns d'aquells temps, una població més envellida, amb poca quitxalla, amb més avis que no pas pares, i molts més que no pas fills.
Avui al carrer de la Torre hi viuen unes quantes parelles joves, amb la seva mainada, que ha fet reviscolar el carrer. En guardo un bon record, encara que hi faltava xispa.
Avui hi hem fet cap, per escoltar unes havaneres, i tastar el cremat. La festa competia amb el primer concert del Festival de Jazz, de reconegut prestigi. Ha quedat ben clar que hi ha gent per a tot, i l'assistència era esplèndida.
Desitjo als amics del carrer de la Torre, una bona festa en aquest cap de setmana al bell mig de l'estiu.

Trobada de veïns

La trobada d'aquesta tarda amb els veïns del Rial sa Clavella, per parlar de les obres de consolidació del mur que separa els dos nivells a partir dels cinc cantons, és una mostra del què ha de ser la normalitat en la gestió pública, davant de qualsevol actuació que afecti els veïns, si pot ser, però, abans que s'iniciïn les obres.
Els veïns han escoltat, suggerit, opinat i discutit diferents temes relacionats amb aquest tram de rial, com són el clavegueram, el mal estat del carrer, el soroll de les motos, la velocitat amb què es circula, els amos dels gossos que es caguen i pixen davant els portals de les cases, els conductors que estacionen els cotxes al mig del carrer i se'n van a comprar a la Riera, les pilones, les rates... i evidentment el propi mur i el tractament que s'hi està fent.
L'alcalde i els regidors d'Urbanisme i de Participació han pres nota de totes les intervencions, i han promès buscar solucions a tots els problemes plantejats. Ha quedat clar que el diàleg ha d'existir i que trobades com la d'avui, es repetiran al llarg del mandat. Aquest és un compromís imprescindible per continuar governant la vila.

Jugar a fer de polític

M'imagino que en veuré de tots colors, i que m'esperen quatre anys de sorpreses, d'alegries, però també disgustos. No he trigat massa temps per observar com hi ha gent que juga amb la política, que actua de manera absurda seguint uns codis absurds, que expliquen per què els polítics tenen tan poca credibilitat.
Si vull ser coherent, no puc callar, sinó estar alerta per no caure en la mateixa trampa i acabar jugant en lloc de treballar per al meu poble.
Avui he viscut la primera part. La segona serà dimecres vinent. Si tot va com m'imagino que anirà, confirmarà que alguns polítics de la meva vila, estan més per les formes que no pas pels continguts. Dimecres vinent us desvetllaré la incògnita que avui us he presentat. Serà una bona ocasió per demostrar algunes de les raons per les que no estic afiliat a cap partit polític.

No anem bé!

“El delegado del Gobierno asegura que nombró a su subdelegado sin conocerlo”. Amb aquestes paraules La Vanguardia titulava la notícia sobre el cas Eduard Planells, fins fa poc subdelegat del Govern espanyol, a Barcelona.
No entraré a opinar si Rangel ha de dimitir o no ho ha de fer, perquè és un joc molt perillós, ja que tothom sol opinar en funció dels seus interessos. Considero que els polítics, al nostre país, assumeixen poques responsabilitats que els portin a dimitir, però això no vol dir que a cada pa amb tomàquet s’hagi de dimitir.
El que em preocupa més és el fet que a l’Eduard Planells se’l nomenés subdelegat sense que el delegat el conegués. No em serveix que em digui que “el seu perfil encaixava”, penso que en càrrecs de responsabilitat, en els altres també, però en càrrecs de cert poder decisori, és molt important col·locar-hi persones professionalment idònies, però que al mateix temps tenen un fer i una manera de ser, que et doni confiança, i tinguis certa garantia de poder-hi treballar.
No estem parlant de funcionaris o contractats laborals a l’administració, que hi són per mèrits i no per lliure designació, sinó que el càrrec de subdelegat és un càrrec de confiança, un càrrec polític, encara que Rangel li vulgui donar un caràcter merament tècnic i funcionarial.
No es tracta ara de carregar el mort a Joan Rangel, sinó d’aprofitar l’avinentesa per fer un toc d’atenció, que pugui evitar nous casos d’innocència política o irresponsabilitat (que cadascú ho jutgi al seu criteri). Fets com aquests no beneficia gens a la societat, perquè alimenta els tòpics sobre la classe política, que es converteixen en una raó fàcil per criticar, sense emmirallar-se.

I quant ens estimen als catalans!

A vegades no sé perquè ens queixem tant des de Catalunya, si només has de llegir el diari o mirar les notícies de la tele per adonar-te que som els més estimats de tots. Sembla estrany que aquesta colla d’independentistes siguin tan rucs i no s’adonin que els espanyols només hi són per ajudar-nos, i evitar que caiguem pel mal camí.
Avui, al diari digital de La Vanguadia, podia llegir: “Els inspectors d’Hisenda creuen que l’agència tributària catalana perjudicarà la lluita contra el frau fiscal”. I llavors critiquem els inspectors d’Hisenda, sense reconèixer el seu esforç per evitar el frau, que perjudicaria la majoria de catalans honrats.
M’admira la capacitat dels espanyols per trobar pegues a tot el que fem a Catalunya. No hi fa res si són polítics, inspectors, defensors del poble o veïns de Recoletos, que sempre en trobes que hi diuen la seva. És com una obsessió malaltissa, però amb una gran capacitat de reacció. Amb menys de 24 hores t’ho pots trobar tot armat i preparat.
Els inspectors d’Hisenda trobaran ràpidament seguidors i avaladors de les seves teories, sense necessitat que hi entenguin de números ni de lleis. Es tracta simplement d’anar-hi en contra, ja que la resta ja ve sola. Fixeu-vos en els capítols següents, i comentem-m’ho.

Dia de copes

Avui ha estat un dia de copes. Un fet que semblarà estrany per a les persones que em coneixen i saben que no bec. La veritat és que he perdut el compte i no us puc dir de quantes copes estem parlant.
El cert és que les copes de què estic parlant eren els trofeus que hem lliurat, primer als corredors i corredores de la milla portuària, i després als jugadors de bàsquet, que s'han passat el cap de setmana al Pavelló, amb una petitaaaaa pausa per sopaaaaar.
L'esport arenyenc, doncs, ha estat present en una jornada calorosa, amb molta gent a la platja i els firaires engrescant els darrers clients de Sant Zenon 2007.

La Riera d'Arenys embussada

Després d’acompanyar en barca, la imatge de la Mare de Déu del Carme, i de la celebració de la missa a l’antiga llotja del peix, he tornat cap a casa, pel mig de la fira, travessant per sota la via del tren i la N-II, per arribar al començament de la Riera.

La Riera era un embús, de dalt a baix, i els cotxes ja començaven a fer sonar el seu clàxon, tips d’observar com els semàfors feien el seu cicle rotatori de colors vermell-verd-groc-vermell, sense moure’s ni un pam.
A que no sabeu què m’ha vingut al cap? Si sou d’Arenys ho hauríeu de saber, però de totes maneres us ho explico.
Dissabte passat, dia 7 de juliol, cap de setmana de Festa Major, el govern municipal vàrem decidir tancar la Riera durant cinc hores, de 4 a 9 del vespre. Volíem “peatonalitzar” la Riera, encara que només fos per unes hores. El diumenge a la tarda ho vàrem tornar a fer.
Hem estat criticats per alguns comerciants, que varen considerar que la tancada de la Riera els havia perjudicat en el negoci. Segons aquests, havien deixat de vendre, perquè els cotxes no havien pogut circular.
Avui els cotxes podien circular lliurement, però ha estat tota una tortura per als conductors, atès l’embussament que hi ha hagut. No sé si els botiguers que es varen queixar, també ho hauran notat, quan el vespre facin caixa.
La protesta dels botiguers l’hem tingut en compte, ja que no es pot menystenir. Cal estudiar a fons qualsevol proposta i argumentació, encara que l’objectiu de convertir la Riera com a zona de preferència per als vianants, no hi podem renunciar.
Quin és el principal problema de la mobilitat a la Riera? Segurament perquè hi ha massa cotxes, però sobretot perquè encara hi ha massa cotxes que la utilitzen com a carretera C-61, per anar cap a Arenys de Munt o Sant Celoni. Cal agilitar el procés de trasllat de l’esmentada carretera, perquè passi per fora d’Arenys, i després haurem d’explicar als conductors de pas, que la Riera no és el millor lloc per circular-hi.
Seguirem de ben a prop el tema, però entretant seria bo recordar també, que hi ha molts desplaçaments que fem en cotxe, que podríem fer-los a peu, i contribuiríem a descongestionar els carrers de la nostra vila. Si ens ho proposem, segur que ho aconseguim.

Mostra de Dansa

Des del meu bloc vull felicitar a la Mercè Freixas i a tota la gent de l’Estudi de Dansa Sinera, per l’organització, un any més, de la Mostra de Dansa d’Arenys. No cal dir que faig extensiva aquesta felicitació a totes les escoles participants, a les seves directores i els i les seves ballarines, pel gran nivell que han demostrat tenir.
Una vegada més Arenys de Mar ha demostrat la seva sensibilitat i amor vers la dansa, acudint a la plaça de l’església, que ha quedat totalment plena, i seguint atentament el desenvolupament de l’acte que, tot i la seva durada, ha resultat àgil i amè.
Es fa difícil destacar alguna de les actuacions, perquè totes elles han estat molt ben interpretades, i en tot cas esmentaria algunes de les coreografies que m’han agradat, ja sigui per la qualitat interpretativa, l’edat de les intèrpretes, o la música escollida.
Parlaria, doncs, de la interpretació de Cabaret, a càrrec de tres alumnes d’uns 9 o 10 anys, de l’Escola de Dansa d’Arenys de Mar; de l’originalitat del muntatge La Paloma, de l’Escola de Dansa Ritmes, de Badalona; del muntatge Alegrias, amb música de Miguel Poveda, a càrrec de l’Estudi de dansa Sinera; de Rapsoda, amb música de Queen, a càrrec de l’Escola de Dansa Spin, de Barcelona, i sobretot el darrer muntatge Calentito, amb música de percussió, a càrrec novament de l’Escola de Dansa Ritmes.
Ens ho hem passat molt bé, i al final han rebut el premi dels aplaudiments del públic, i les directores, un ram de flors lliurat per les més menudes de l’Estudi Sinera, i el mateix alcalde d’Arenys, en Ramon Vinyes.

Volem la missa en llatí

Pensant en l'Ofici de Festa Major, m'ha vingut al cap la notícia de fa uns dies sobre l'autorització papal per celebrar la missa a l'estil tridentí. Monsenyor Lefebre va morir excomunicat perquè volia celebrar la missa en llatí i d'esquena als feligresos. Ara resulta que això és legítim i per tant caldria suposar que s'aixequés l'excomunió a Monsenyor, i que aquest pogués anar al cel dels justos.
Diuen que tot torna, i ara és el torn de la missa en llatí. No sé si també caldrà vestir aquelles casulles encarcarades, en forma de guitarra. Pel que pugui ser, repassaré les lliçons que l'encara rector de Cantonigròs em donava, per aprendre a respondre en llatí a l'hora de la missa, quan l'ajudava fent d'escolanet.
Els de la meva edat, si estàvem interessats en els moviments de l'església, vàrem viure el Concili Vaticà II, com un referent aperturista que ens alliberava de la tradició més obscura de l'església jeràrquica. Després d'uns quants anys de caminar pel desert, hem anat a parar a un lloc força sospitós de ser el retorn a l'etapa preconciliar. Si es fa a fi de bé, i a més aporta més devots, endavant les atxes, ja que els altres estem força curtits i les decisions de Roma no ens sorprenen ni ens fan bellugar massa.
Sempre he cregut en l'evolució cíclica, i és per això que no us estranyi si d'aquí pocs dies us trobeu amb una manifestació al carrer, amb el lema "volem la missa en llatí".

Junts fem més força

No és nou d'ara. Sempre s'ha vist igual: si ens ajuntem farem més força; serà més difícil que ens facin caure. Un fet tan evident, a vegades no es té en compte, i ens perdem amb picabaralles que ens perjudiquen sempre a nosaltres.
Avui he llegit la notícia de l'aprovació al Parlament català, de la Llei de creació de l'Agència tributària de Catalunya. Una aprovació en què CIU ha anat de bracet de l'entesa d'esquerra. Tot fa pensar que és un bon senyal, encara que tots sabem que demà mateix, si no ho han fet ja, es tornaran a tirar els plats pel cap (política de partits).
Segons deia La Vanguàrdia digital, es tracta de la primera llei, de les que contempla l'Estatut, que s'aprova al Parlament. Una llei que, a més, crea un consorci que en el termini de dos anys podrà transformar-se en l'administració tributària única a Catalunya.
A continuació de la notícia hi havia el fòrum i... l'enfrontament entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, aquests amb els tòpics de sempre, sense voler obrir els ulls a la realitat, els altres perdent el temps volen justificar allò que mai des d'Espanya podran acceptar. És una cançó que ens varen entonar quan érem petits, i que ens acompanyarà fins a la tomba, que Déu faci que encara trigui a venir.

Per què interessa la Fira?

Ahir m'ho preguntava, tornant a casa per entremig de la multitud present a la Fira. És de les vegades que hi he vist més gent; potser perquè no acostumava a veure els focs des d'aquest angle del port.
Em vaig fixar en les edats de qui em creuava i em vaig adonar que, tot i haver-ni de gairebé tot el ventall, predominava el/la jove de 15 o16 anys fins als19 o 20.
És de suposar que en hores més matineres hi ha la quitxalla, però aquests no em serveixen per conèixer la resposta a la pregunta que m'he formulat. Cal preguntar-se què hi troben els joves, que no trobin en un altre lloc. Després potser entendrem per què la Fira, amb més o menys canvis; amb més o menys posades al dia, ha perdurat al llarg del temps. Els nens sempre seran nens, i els amants a les fires, poc o molt perduraran a través dels anys.

OOooooh! oooOOOH!

Així hem acabat la festa, mirant el cel i escoltant els espetecs, des d'una terrassa enlairada, acompanyats d'amics, però també desconeguts..
Sempre he valorat les companyies, i sovint, equivocat o no, per timidesa o poc atreviment, he preferit l'aïllament a barrejar-me amb estranys.
Els comentaris que acompanyaven els focs, no tenien desperdici. M'anaven distanciant, i em trobava ben lluny d'allí.
Sigui com sigui la festa s'ha acabat i demà santornem-hi.

Glòria a Sant Zenon

Com mana la tradició, avui hem assistit a les Completes en honor al nostre patró, que a tots els enemics confon i ens fa la vida tan tranquila.
L'església plena de gom a gom, i el vicari atual, que ha fet l'homilia, carregant-se l'assignatura de civisme. I és clar que cal donar exemple, però també ha de ser bo comentar-ho a l'escola, o no?
Al final el cant de l'himne del sant, i el bes a les relíquies.
La traca i la fira han clos la jornada, encara que no per a tothom. Hi ha moltes més activitats, a més de les terrasses. Demà, diada de Sant Zenon, continuarem amb la tradició, que acabarem amb l'ofici i els focs d'artifici. Bon Sant Zenon!

Seguint els actes de Festa Major

Ara tocaria anar a ballar amb la Cobla-Orquestra Selvatana, però els meus peus ja no m'aguanten. És la xafogor que em deixa sense alè i se'm carreguen les cames. De fet, però, mai he sigut bon ballador, ni tan sols ballador a seques. Probablement no m'ha cridat mai l'atenció, o bé és una excusa davant la meva poca traça.
El ball comença precisament ara, mentre estic escrivint aquestes quatre ratlles. Avui l'alcalde Vinyes i la regidora de cultura, Isabel Roig, han presidit la recepció a les dues nenes i al nen sahrauís, que han sigut acollits per tres famílies arenyenques. Diuen que les nenes són més espavilades que els nens; també al Sàhara. El noi, força jove, se'l veia tímid i descol·locat. La mare acollidora em deia que havia plorat els primers dies. Jo recordava l'estada d'en Hassan, ara fa uns quants estius.
A la tarda hem acompanyat els gegants pels carrers d'Arenys. Hem passejat pel tros de Riera sense cotxes, un projecte interessant per oferir la Riera als vianants. L'avi també ha seguit la comitiva, i els hem deixat en arribar a la plaça de l'Església.
Finalment la Fira. Ja ho deia ahir, i era també motiu de conversa: cada any és més cara, i no sabem com fer-ho per convèncer els nostres fills que no han de pujar a tantes atraccions ni anar-hi cada dia. M'agradaria veure números de caixa i poder-ho comprovar amb anys anteriors. Hi va la mateixa gent? amb la mateixa freqüència?
Definitivament no vaig al ball. Espero que hi hagi molta gent, i que s'ho passi bé amb la Selvatana. Jo us deixo que sinó, demà no tiraria. Per cert, us heu adonat que avui és el 07/07/07? Bona nit!

Pregó de Festa Major

Sant Zenon, patró d'Arenys la gaia vila, 9 de juliol. Avui hem pogut escoltar el pregó de les festes, a càrrec de dues entitats que celebraven números rodons d'aniversari: 25 i 50 anys. El Cau Sant Francesc i la Biblioteca P. Pare Fidel Fita.
La plaça de l'Ajuntament estava que no s'hi cabia. És cert que no és molt gran, però ens hi trobàvem molt atapeïts. Abans del pregó, però, un aperitiu musical a càrrec de la Banda de música de l'Escola de Música d'Arenys. Tot un orgull pels arenyencs, per la iniciativa i per la seva qualitat musical.
Tots els professionals de l'actual biblioteca han participat de la lectura del seu manifest, en boca de les paraules que s'amaguen dins la Biblioteca. La Mercè Cussó, la directora, ha iniciat i finalitzat el pregó. Tot seguit el brindis amb xampany i coquetes d'Arenys (si no les heu tastat mai, us animo a fer-ho. Dediqueu un dia a visitar la nostra vila, i endueu-vos un capça de coquetes).
La Fira, la indefugible fira quan tens fills petits, amb preus que clamen al cel (no sé què pensen aquests de l'Ajuntament!), ha estat el final de festa del primer dia. El final per nosaltres, perquè la platja estava ben a punt per oferir la primera nit jove. Al Principal, la representació d'un muntatge sobre l'obra de Miquel Martí Pol, "la fàbrica".
Demà serà un altre dia, i a les 12 es farà la recepció institucional als nens sahrauís que passaran l'estiu a casa nostra. Tinc un bell record de l'estiu que vàrem conviurem amb en Hassan. No va ser fàcil, i és per això que felicito i admiro les famílies que han pres aquesta decisió; i no cal dir, a totes les persones que any rere any ho fan possible. Gràcies.

La ignorància és atrevida

He arribat tard i he sopat amb una esgarrapada. He aprofitat per fer una ullada a la premsa local, que avui han coincidit en la seva sortida.
M'he aturat en una columna i he quedat astorat. Com es podia escriure amb tanta ignorància del que s'estava tractant? Es pot discutir sobre el tractat europeu sense haver-lo llegit? Jo penso que no, però el columnista no ha tingut cap escrúpol a l'hora de sentenciar sense haver llegit el contingut del Reglament.
Quan t'ofereixes per un treball, és important conèixer de què va la feina!

Primer Ple del mandat

Després del Ple de constitució del nou Consistori, el passat 16 de juny, aquesta tarda s’ha celebrat el primer Ple d’aquest mandat, on s’han aprovat les propostes d’Alcaldia sobre la periodicitat de les sessions de Ple, la creació i composició de les Comissions informatives i els representants de la Corporació en els òrgans col·legiats.
No hi ha hagut cap vot en contra, però si abstencions. El grup municipal de Convergència i Unió s’ha abstingut en la votació de la periodicitat dels plens, perquè consideren que l’hora, les 7 de la tarda, no és bona per a la ciutadania. El cas és que el govern va considerar que calia col·laborar en la necessària conciliació de la vida familiar. Per la seva part, el grup municipal del PP s’ha abstingut en les votacions sobre la creació i composició de les comissions informatives, i en la del nomenament dels representants de la corporació als òrgans col·legiats. L’altre grup municipal, el VIA, ha votat afirmativament totes les propostes.
El tercer punt del dia tractava de donar compte de les resolucions de l’alcalde sobre el nomenament de tinents d’alcalde; dels membres de la Junta de Govern; de les delegacions de l’alcalde en els tinents d’alcalde i regidors, i de la constitució dels grups municipals.
El Ple ha durat pràcticament un quart d’hora. Era un Ple de tràmit, en què algun periodista ha arribat just a temps de fer la fotografia de rigor. D’aquí a quinze dies, el Ple ordinari de Juliol.

Internet crea dependència?

Serà que Internet crea addicció? Podem estar un dia sense connexió Internet? Són preguntes que fa pocs anys no ens hauríem fet, però que ara ja tenen sentit. Aquest vespre, després d’una jornada més llarga de l’habitual, o millor dit, més llarga del que era habitual fins fa unes setmanes, m’he assegut davant l’ordinador, per escriure el meu post del dia. M’he adonat que no tenia connexió a Internet, i ja estava pensant com ho faria per complir amb l’obligació que m’he creat. Han estat uns minuts, però suficients per fer-me canviar el tema del dia i parlar d’aquesta possible addicció.
Us passa a vosaltres? Podeu passar un dia sense connectar-vos a Internet? Tot és començar i llavors ja costa de plegar. La pregunta que vindria ara, seria dels motius de l’addicció. Es tracta de pura xafarderia o bé estem pensant en un gran interès per saber?
No us explicaré els avantatges de l’era Internet, ni dels possibles desavantatges. Només us deixo la pregunta a l’aire, i qui vulgui que hi reflexioni. Falten dos dies per la Festa Major de Vic. Vigatans, Bona Festa de Sant Miquel dels Sants!

Atac terrorista al Iemen

Aquesta tarda-vespre després de la Junta de govern municipal arribo a casa i la primera cosa que veig, quan em connecto a Internet, és la salvatge acció terrorista al Iemen, on han mort set turistes, alguns d’ells catalans. Passa que quant més a prop ho tenim, més ho sentim. Malauradament cada dia hi ha atacs terroristes que maten desenes de persones, i arriba un moment que ja no ens crida l’atenció. Les persones es converteixen en números, i fins i tot se’ns esborren les imatges.
Algú dirà que és casualitat que fossin gent del país, però a ningú se li escapa que els catalans i també els bascs, som força viatgers, i difícilment deixem de trobar-ne en els nostres viatges, i encara més si es tracta de viatges organitzats, com era el que ha sofert l’atac terrorista.
Hem de lamentar la dissort de les persones que han mort en l’atac i solidaritzar-nos amb els seus familiars, que estan sofrint la pèrdua dels seus. Necessiten del nostre suport moral, i voldran entendre per què els ha tocat a ells. Se’m fa difícil poder donar una resposta, com tampoc puc entendre per què hi ha tantes morts diàries, víctimes de la injustícia de la guerra, la fam, l’explotació, la misèria...
Quan li toca al veí, es fa més fàcil la reflexió, però cal fer un pas més, i treballar per a la pau al món. Això ho podem fer amb el nostre exemple de vida, però sobretot exigint els nostres governants, l’obligació que tenen d’acabar amb qualsevol guerra, i això passa per eliminar la injustícia, que és l’esca del pecat.
Des del meu blog, em solidaritzo amb els familiars de les víctimes d’aquest atac suïcida del Iemen, i amb totes les víctimes d’aquest nostre planeta terra, que dia rere dia pateixen el dolor de la guerra.

Estimat segle XX

En la presentació del concert d’ahir la nit, en Jordi Lluch ens explica que, des d’una òptica molt personal i amb afecte, pretenen apropar-nos a una música sovint arraconada, però molt propera en el temps. Ens parla que en la selecció de les peces musicals han prioritzat la seva sonoritat més que no pas els seus autors. Acaba dient “En definitiva, volem reafirmar que val la pena fer més nostra aquesta música que ha definit, des del punt de vista musical, la complexitat en què ha viscut l’individu al llarg d’aquest estimat segle XX”.

La Coral Regina i el Cor L’Aixa, dirigits per Jordi Lluch, ens varen fer passar una molt agradable vetllada musical. D’en Jordi Lluch us n’he parlat sovint, i ja sabeu que, a més de treballar a l’Escola de Música d’Arenys (EMA), dirigeix el cor infantil i el cor de noies, de l’EMA, també ho fa al Cor l’Aixa, i a la Coral Regina de Manlleu, entre altres cors. El bon fer, la sensibilitat i el gust musical d’en Jordi, provoquen que el resultat del seu treball ratlli la perfecció.
El programa d’ahir la nit no era senzill, ni per als cantaires ni per al públic assistent, que omplia bona part de l’església de Santa Maria. No ens ho varen fer fàcil, però ens van mantenir concentrats tota l’estona. Se’m fa difícil destacar alguna de les obres interpretades, però podria esmentar la peça de Benjamin Britten “Time and Concord”, probablement perquè sóc un enamorat de Britten, de qui destaquen obres com “A Cermony of Carols”, “Hymn to St. Cecilia”, “A Hymn to thye Virgin”, o les seves “Missa brevis”, i un bon reguitzell de cançons més.
Com a peces curioses del concert, podria destacar “L’anònim enamorat”, de Feliu Gasull, amb la participació solista de Marta Romagosa, soprano, i Alejandro Díez, tenor, i també la “Improvisació sobre ritmes llatins” que ens va interpretar l’Enric Canada, a la percussió.
El fet que entre els cantaires de la Coral Regina i el Cor L’Aixa, hi tingués bons amics, feia que la meva satisfacció per la qualitat interpretativa fos encara més gran, i així els ho vaig manifestar. Amb alguns cantaires de la Coral Regina havíem cantat junts a la Coral Canigó, de Vic, i també vaig ser cantaire del Cor l’Aixa, en els seus inicis.
El públic va insistir amb els seus aplaudiments, i vàrem forçar la repetició d’un parell o tres de peces, i el concert es va acabar amb la interpretació, per part del Cor l’Aixa, i cantaires d’entre el públic, de l’Himne a Sant Zenon, patró d’Arenys, la gaia vila.