El lector escriu al diari El Punt

El dia 1 d'octubre vaig enviar una carta al diari El Punt perquè sortís a la secció "El lector escriu". Feia referència a una informació del mateix diari, sobre el Ple Municipal del dimecres abans. Una informació inexacta que no reflectia de cap manera la realitat que va passar aquella nit al Ple Municipal d'Arenys de Mar.
Atès que no han tingut l'amabilitat de publicar-la, la reprodueixo perquè els lectors d'aquest blog puguin comprovar que no es tracta de cap carta ni insultant ni grollera contra el diari. A més em consta que almenys un grup municipal de l'oposició també els va fer arribar un escrit aclaridor de com havia anat i de la manera que el periodista ho havia mal interpretat.
Em sap greu que a l'hora de posar titulars cridaners no es tinguin escrúpols que sí es tenen quan es tracta de rectificar.

El Ple Municipal d'Arenys de Mar

En relació a la notícia que va aparèixer en aquest diari, el divendres 30 de setembre, parlant del Ple Municipal d'Arenys del dimecres anterior, voldria fer un aclariment. És cert que durant la mateixa setmana hi va haver un intercanvi d'acusacions entre el grup municipal d'ICV i l'equip de govern, format per CIU i PP. També és cert que l'Alcalde del municipi, es va manifestar molt dolgut per les acusacions d'ICV i va rebatre cadascuna de les seves acusacions. També és cert que l'equip de govern va voler presentar una moció per la via d'urgència i no va ser acceptada per ningú (l'equip de govern s'hi va abstenir). Tot i així, el titular de l'article esmentat no fa justícia al que realment va passar.
La presentació, per part del grup de govern, de la moció, volia justificar el seu interès per a l'adquisició de la Torre dels Encantats, cosa que fins fa poc no ho creien convenient, i així ho va manifestar el mateix alcalde. És important dir que el que es presentava era la requalificació dels terrenys on es troba la Torre, fet que ja s'havia aprovat inicialment en un Ple de l'anterior legislatura, i, segons va comentar l'exregidor d'Urbanisme i ara regidor no adscrit, el senyor Blanchar, hi va haver al·legacions que no s'han contestat. Per tot això no es podia procedir a aprovar la moció que es volia presentar.
Els grups municipals d'Arenys ho podran explicar millor que jo, que parlo en qualitat d'arenyenc assistent al Ple Municipal. Tot i així crec que és important l'hora de posar titulars de manera que no desvirtuï la realitat i portin malentesos entre la població.

Arenys de Mar, 1 d’octubre de 2005

La cantonada d'en Pep

Avui llegia l’escrit d’aquesta setmana d’en Pep Quintana, tal com acostumo a fer, i m’he quedat amb el darrer paràgraf. En Pep ens explica la darrera visita a l’Algèria i com, acabat d’aterrar al nostre poble, rep l’impacte de les notícies que Arenys ha produït durant la seva absència, sobretot pel que fa a la picabaralla entre ICV i l’equip de govern municipal, i la imminent dimissió del regidor d’Hisenda.
En Pep diu: “He estat vint dies, insisteixo, plens de buidor i a casa nostra – un poble de encara no quinze mil habitants – no paren de passar coses. La nostra societat no només està malalta sinó que està greument malalta. I abans no arribi l’agonia última, m’agradaria intentar d’arreglar el poble. I com? L’única solució que se m’acut és que tots plegats marxéssim uns quants dies al desert algerià a guarir-nos un bon xic, a reflexionar, a meditar, a trobar la veritat absoluta. El desert parla a cau d’orella i amb una intimitat esgarrifosa; el desert t’explica infinitat de coses. Sempre i quan tu les vulguis escoltar, és clar.”
En Pep coneix molt bé el desert i de ben segur que el seu relat és entenedor per qui també l’ha visitat. Jo m’ho haig d’imaginar i me’l crec. Probablement no cal anar al desert si som capaços de reflexionar i meditar, però estic convençut que l’entorn ens hi ajudaria. Tot i així jo no parlaria de la veritat absoluta. No crec que l’arribéssim a trobar mai. Jo m’acontentaria en aprendre a escoltar i llegir els altres, i acceptar que ells també ho volen fer bé i que potser nosaltres ens equivoquem quan defensem amb tant d’ímpetu els nostres raonaments. Més orelles, més humilitat i més sinceritat (a vegades ja ho veiem que no anem bé, però ens interessa; massa sovint no volem escoltar).
Si voleu conèixer el desert; si voleu visitar el Marroc; si voleu compartir coneixements sobre els nostres veïns del sud, no us deixeu perdre els viatges d’en Pep. Jo ja sóc a la llista.

Què volem al Xifré?

Després de tant temps reclamant un sistema democràtic més participatiu seria molt difícil d’entendre que ara no estigués a favor d’una consulta popular sobre l’ús d’un equipament públic. Malgrat això hi ha uns condicionants que em podrien portar a estar-hi en contra i voldria explicar-los en aquest escrit.
Una consulta popular requereix un treball previ molt important i, com es pot suposar, gens manipulador sinó tot el contrari: transparent i formatiu. Els arenyencs no podem donar un vot a l’ús d’un equipament municipal sense disposar de tota la informació, ja que podríem caure en l’error de demanar peres a l’om. Necessitem saber quines són les característiques tècniques del Xifré, les seves possibilitats d’albergar un o altre equipament, d’acord amb les respectives necessitats i servituds. Ens cal conèixer alternatives a l’edifici del Xifré i conèixer els pros i contres d’un ús o un altre. Necessitem informació del pressupost d’un adaptació o una altra, els recursos de què disposa l’Ajuntament i la capacitat d’endeutament. També es fa necessari calcular el cost de manteniment de l’equipament, en funció de l’ús que se’n faci.
Estem parlant de dades arquitectòniques i econòmiques, però també hem de considerar les socials. Hem de tenir molt clar de quins equipaments disposem, quines necessitats tenim cobertes i quines encara no podem satisfer. Però no n’hi ha prou en tenir en compte la situació actual, sinó que es fa convenient analitzar quin és el moviment demogràfic i fer una previsió a mig i llarg termini, quant a necessitats d’habitatge, serveis i equipaments, perquè no ens trobem lligats de mans i peus en funció d’allò que decidim ara.
Tot això em porta a insistir una vegada més en la necessitat de redactar el Pla d’Equipaments d’Arenys de Mar, per sentar les bases a partir de les quals aplicar una política d’assignació de serveis a partir dels equipaments de què es disposa i dels que es puguin adquirir o edificar. Sense tenir un estudi a fons de les necessitats actuals i futures, sense una política clara i una definició evident de cap on es vol anar, qualsevol decisió que es prengui comportarà el risc de comprovar si és la millor solució que podíem haver pres, però llavors ja serà massa tard.
Després de tot això algú es preguntarà si estic o no a favor de la consulta popular. Jo us diré que Sí, però només si ve avalada per un estudi en profunditat del Pla d’Equipaments d’Arenys. Sí, sempre que vagi acompanyada d’un tot un procés participatiu on hi hagi sessions informatives, discussions i posada en comú de les reflexions. Sí, comptant que la pregunta que finalment es formuli sigui suficientment concreta, entenedora i resolutiva, perquè el resultat pugui dur-se a terme. I Sí, sempre i quan es tracti d’una consulta vinculant. Seria un greu error i un malbaratament de diners que després de tota la moguda el resultat només es considerés com orientatiu, com si es tractés d’una simple enquesta però amb massa diners i esforços esmerçats.
Els partits polítics ja han manifestat la seva opinió de traslladar o no l’Ajuntament al Xifré, abans de conèixer com serà el procés participatiu i quina és l’opinió majoritària de la població. Els nostres partits polítics estan molt lluny de practicar una política representativa. Encara creuen que els resultats electorals els dóna carta blanca per fer i desfer. He arribat a llegir que un partit que es defineix assembleari no considera oportú que la consulta sigui vinculant. M’agradaria que la gent dels partits polítics ens tinguessin més confiança. Nosaltres som conscients de les nostres limitacions, de la manca d’informació, del desconeixement d’elements que poden condicionar les decisions. És per això que els demanem informació i transparència per poder ser capaços de donar la nostra opinió.
El fet que els partits polítics ja s’hagin definit pot comportar que la intenció de vot de la majoria dels arenyencs estigui en funció de les seves preferències polítiques. Si fos així, estaríem fent un mal favor al procés participatiu.
L’Ajuntament ha anunciat que la consulta es faria abans d’acabar l’any, i ha informat del nom de l’empresa que dirigirà el procés participatiu. No dubto gens de la seva professionalitat però no veig clar que, sense tenir acabat el Pla d’Equipaments es tingui suficient informació per poder opinar sobre l’ús que volem i necessitem per al Xifré. Al marge de promeses electorals, no veig la urgència per resoldre el tema i sí el perill que la pressa ens perdi. No condicionem l’eficàcia i eficiència del procés, a la immediatesa dels resultats, i aprofitem l’avinentesa per posar en pràctica un model de democràcia participativa al nostre municipi. Seria una llàstima que una vegada presa la decisió d’iniciar un procés participatiu, no poguéssim garantir un resultat satisfactori.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes d'octubre

Ordenances Fiscals 2006

El dimarts 18 d’octubre hi ha convocada l’Audiència Pública de les Ordenances Fiscals de 2006. En aquest acte el regidor d’Hisenda, senyor Manel Calvo, presentarà la proposta d’Ordenances Fiscals per al proper any. Una proposta que haurà de ser consensuada amb els grups de l’oposició atès que l’equip de govern no compta amb la majoria necessària per a la seva aprovació.

Quin paper tindrem els arenyencs?

A finals del mes de juliol, l’Ajuntament va penjar, a la seva web municipal, un esborrany d’ordenances fiscals i convidava als internautes a presentar propostes i/o esmenes, que podíem fer arribar per correu electrònic o al registre municipal. El regidor d’Hisenda va afirmar “Està previst un programa de ràdio a finals d’agost per contestar suggeriments i estem valorant una audiència pública diferent on es puguin traslladar els diferents suggeriments un cop estudiats”. El treball d’elaboració de les ordenances fiscals es realitzaria durant el mes de setembre, i l’aprovació per Ple, seria el mes d’octubre.
Les previsions no s’han complert, no tant per les dates, ja que no s’aprovaran abans del mes de novembre, sinó pels actes que s’havien de dur a terme. Desconec la quantitat d’arenyencs que hem presentat suggeriments però m’imagino que la resposta a la crida haurà estat proporcional als mitjans i recursos utilitzats per donar conèixer tot el procés. Encara som pocs els arenyencs que ens connectem a internet i per tant no es pot basar tota la informació en aquest mitjà. Ni tan sols s’ha publicat a la revista “a tocar ratlla” que edita l’Ajuntament i que es reparteix a totes les cases. No sé si qualificar-ho de desmanec, de falta de previsió o poc interès.
El dimarts de la setmana vinent, a les 8 del vespre, anirem a l’Audiència per conèixer quina és la proposta de taxes i impostos que ens presenta l’equip de govern, i els que hagin presentat suggeriments podran comprovar si s’han acceptat o no, i en aquest darrer cas les motivacions.
En la convocatòria s’especifica que es recolliran les propostes i suggeriments que puguin fer els assistents. Espero que enguany l’equip de govern tingui la delicadesa de respondre per escrit la resolució de les propostes presentades, que és el mínim que es pot demanar als nostres representants polítics.
Per tot això us animo a assistir a l’Audiència de dimarts i, si teniu temps, examinar la informació que té penjada a internet.

Incompatibilitat en el càrrec

Aquests dies a Arenys el tema del dia és la propera dimissió de l’actual regidor d’Hisenda, per incompatibilitat horària amb la seva nova feina. De totes maneres, i tal com ja he comentat en aquest blog, no ompliria tantes pàgines d’internet, ni seria tan present a les barberies i els bars si no fos que el regidor està treballant en l’empresa que fa pocs mesos li varen adjudicar la recollida de la brossa.
Al marge de la possible il·legalitat si continua exercint de regidor d’Hisenda i de Director General Adjunt de l’empresa concessionària, hi ha una raó d’estètica que a mi em preocupa i crec que també hauria de preocupar al senyor regidor d’Hisenda i al mateix alcalde d’Arenys.
A ningú sorprèn que els afers polítics tenen una gran capacitat d’absorció de la crítica i una mostra és l’èxit del blog Maresme Confidencial. Justament per això a mi em sembla que les persones que es mouen al món de la política haurien de ser més escrupulosos a l’hora d’actuar i prendre decisions. Estem vivint un temps que es parla molt de política però s’hi participa poc, tan perquè la ciutadania prefereix plantar-se davant la televisió, encara que es tracti de programes grollers i poc seriosos, que no pas moure el cul i comprometre’s davant dels altres, com també per culpa dels polítics que no tenen gaire interès de deixar participar als altres.
L’equip de govern d’Arenys ens ha plantejat dos processos participatius en vuit dies de diferència i amb això creu que ja té resolt el tema i que ningú els podrà dir que no creuen en la participació ciutadana. El problema és com els han plantejat i la nul·la estructura participativa del municipi. És començar la casa per la teulada. No s’han creat els consells municipals sectorials i territorials que preveu el Reglament de Participació Ciutadana, i durant l’any no s’ha fet gaire res per sensibilitzar les entitats, les associacions de veïns i els arenyencs en general, sobre la necessitat de ser més participatius. Ara sí, de cop i volta tot són proclames als processos participatius, com si no tinguéssim temps. Després, si la gent no respon, donaran la culpa a la manca de voluntat i interès de la ciutadania, mai serà culpa de l’equip de govern.
És per tot això que caldria més humilitat, més autocrítica i més sensibilitat i escrúpols. Seria llavors quan podríem parlar, sense cap mena de dubte, d’uns arenyencs que són a l’Ajuntament per servir el poble.

Immigració i integració sociocultural

Aquest dissabte vaig començar el dia a Arenys de Munt on els meus fills actuaven. L’Ignasi jugant un partit de futbol contra l’equip local i la Clara fent puntes en una trobada de puntaires.
A la tarda, ja a Arenys de Mar, vaig assistir a una xerrada sobre immigració i integració sociocultural que organitzava la secció local del PSC-Cpc, a càrrec del diputat per aquest partit i membre de Cpc, el senyor Mohammed Chaib.
El diputat va voler deixar ben clar que, al marge dels darrers esdeveniments de Ceuta, Melilla i el Marroc, el govern actual està treballant a fons el tema de la immigració a Espanya, i ens va explicar que la seva política es basava en reduir la immigració irregular, simplificar els tràmits de renovació dels permisos de treball i residència, de manera que als 3 anys ja es poguessin quedar al país, i en trobar la millora manera perquè els estrangers que viuen amb nosaltres es puguin integrar.
Mohammed Chaib comentava que encara no s’havia produït un veritable debat polític i social i defensava la Interculturalitat per sobre de la Multiculturalitat. Defensava la necessitat d’evitar les pasteres i l’assaltament a les tanques, a partir d’un treball més àgil i coherent de les nostres ambaixades. S’havia de poder donar permís d’entrada als immigrants amb un contracte de treball a les mans.
Va mencionar l’esforç dels ajuntaments amb els centres d’acollida, que reben diners de l’Estat a través del govern de la Generalitat de Catalunya. Va reclamar el dret a votar, com a mínim en les eleccions municipals, per aquelles persones que portin cinc o més anys d’estada al nostre país. Va insistir en la necessitat de relacionar-nos i possibilitar la seva integració, demanant un esforç a les dues parts per aconseguir una bona harmonia i no jugar-nos la convivència del futur.
A preguntes del públic assistent, el diputat va explicar que el nou Estatut, sense tractar d’una manera exhaustiva el tema de la immigració, recull tres propostes interessants: 1- competència de la Generalitat en la tramitació del permís de treball i residència. 2- parla dels drets socials, culturals i polítics. 3- Dóna competències al govern català a l’hora de registrar els oratoris (que actuen com a mesquites), per aconseguir separar-les de les entitats culturals islàmiques i agilitar la concessió de permisos especials de residència als Imans. Segons va dir el senyor Mohammed Chaib, a Catalunya hi ha 146 oratoris i només 8 d’aquests estan registrats.
El debat es va acabar amb diferents intervencions i amb l’evidència que el fenomen migratori no s’aturarà si no hi ha un desenvolupament econòmic i social dels països d’origen. També es va dir que Catalunya s’havia d’especialitzar en la indústria que porti valor afegit que permeti competir amb altres països. I va apuntar que la tramesa de diners als països d’origen dels immigrants s’havia de poder rendabilitzar possibilitant la iniciació de projectes que ajudessin al desenvolupament econòmic i social.
La xerrada va resultar interessant i ara caldrà veure que no quedi tot en un manifest d’intencions.

Injustícia al sud del Marroc

Avui no convida parlar d’Arenys ni tan sols de les notícies que genera el nou Estatut perquè no massa lluny de casa es succeeixen uns fets que no sé ni com definir. La maldat humana i la injustícia més evident s’han concentrat uns quants quilòmetres al sud del Marroc. La informació que ens arriba no té paraules i genera un sentit de pena, ràbia i impotència que no és fàcil de contenir.
Ni al pitjor dels enemics, ni al criminal més salvatge podríem tractar de la manera en que uns centenars de subsaharians han hagut de patir per una decisió incomprensible i rebutjable de les autoritats marroquines. La resposta del món sencer hauria de ser automàtic i deixar-se d’interessos polítics i econòmics i denunciar uns fets que no s’haurien d’haver produït mai.
El fenomen migratori no és nou. Ha existit i existirà sempre, sobretot mentre el món sigui tan injust i les diferències entre persones, països i continents siguin tan considerables. El món occidental, hauria de prendre consciència de quina és la realitat de la resta del món. També a la pròpia casa, on hi ha pobresa i injustícia que sovint amaguem.
No podem consentir aquests actes tan inhumans i execrables. És per això que demano més consciència ciutadana i mesures expeditives i denúncies efectives per part de la classe política.

Ple d'actes a Arenys

Avui a Arenys hi ha molta activitat cultural i es fa difícil poder-la seguir. Al final has de prioritzar i deixar actes de banda. El problema és que en gairebé tots els actes hi trobes a la mateixa gent, llavors, per calcular el nombre de persones que viuen la cultura, no pots sumar-les sense tenir en compte els repetits.
Per aquest vespre he escollit la inauguració de l’exposició de fotografies d’en Ricard Hernández. Amb ell vàrem coincidir alguns anys a l’Ajuntament de Mataró. Avui em deia que ja fa 17 anys que es va jubilar i, tot i que ha passat moments difícils per la seva salut, ara es troba molt millor i ens ha pogut obsequiar amb una magnífica exposició, que representa una part del seu treball dels darrers 35 anys.
L’exposició s’ha titulat “Expressions i visions”, i sens dubte hi ha unes imatges molt expressives. El blanc i negre, he pensat, té molta força en la fotografia. M’imagino que tots els aficionats a la fotografia passaran pel Calisay a contemplar l’exposició. Avui n’hi havia uns quants en l’acte oficial d’inauguració. Felicitats Ricard!
Aquest vespre comença també la nova temporada del Teatre Principal i ho fan amb l’espectacle musical “Perversions”. Jo però, no hi podré assistir perquè tenim convocada una reunió del Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar, per acabar de programar la temporada.
Però hi ha hagut més actes i el cap de setmana també es presenta molt atapeït. Seria bo arribar a més gent perquè fóssim més els que gaudim de la cultura que un poble de 14.000 habitants es pot permetre. A vegades ens acontentem calculant l’assistència en percentatges. Llavors somriem pensant que guanyem a les grans ciutats.

Educació de qualitat

Ahir dimarts vaig assistir a un acte acadèmic del col·legi on estudien els meus fills, que va començar amb una conferència a càrrec Francesc Torralba, doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya, i que exerceix de professor titular a la Universitat Ramon Llull. El tema de la xerrada va ser “l’educació de qualitat”.
M’és impossible transmetre tot el que ens va dir i encara menys amb l’èmfasi i convicció en què ho va fer. He volgut però, relacionar els vuit aspectes que va considerar com elements importants per a una educació de qualitat.
1- Educar pensant en el futur. Sense oblidar-nos de tot el que hem rebut, tenir present que hem d’educar al fill o filla pensant en el seu futur i per tant ens cal exercitar la imaginació.
2- Educar potenciant els valors. Perquè a més de donar coneixements els hi hem de transmetre els valors, cosa que vindrà donada pel què fem i no pel què puguem dir.
3- Educar en el domini de les habilitats. No podem crear uns fills unidimensionals, els calen habilitats socials, comunicatives, emocionals, d’expressió verbal i també corporal, d’estudi, de memorització...
4- Educar vetllant per la seva autonomia. Han d’aprendre a ser autònoms i per això cal deixar fer allò que són capaços de fer.
5- Educar accentuant el sentit crític. Han d’aprendre a discernir i això ho faran gràcies a l’exemple que els puguem donar. Sentit crític que no criticaire.
6- Educar desvetllant el sentit de la intimitat. És bo que tinguin secrets, que sàpiguen distingir entre allò que poden dir d’allò que han de guardar en silenci. Cal que escullin els seus confidents.
7- Educar potenciant la sensibilitat estètica de la persona.
8- Educar en l’equilibri. Se’ls ha d’obrir la finestra al món, per conèixer altres cultures, altres religions i costums, però no poden quedar desarrelats. Convé que coneguin els propis costums, les tradicions, el seu origen.

Com podrem saber si els hem educat en qualitat? La resposta serà afirmativa si tot allò que els hi hem transmès els hi serà útil.
No sé la durada de la conferència perquè en cap moment se’m va acudir mirar l’hora que era. Va resultar molt amena i profunda. No pas perquè ens hagués explicat res de nou (com comentaven dues mares joves que tenia al darrera mentre sortíem de la sala), sinó perquè ens ho va plantejar de manera ordenada i entenedora, i ens va ajudar a reflexionar, una acció que no fem massa sovint i en canvi és molt positiva.

El senyor Calvo i la participació

El blog Maresme Confidencial es fa ressò de la propera dimissió del regidor d’Arenys, el senyor Manel Calvo. Si em permeteu us diré que em costa molt d’imaginar que el regidor hagués planejat la concessió administrativa a l’empresa que estava a punt d’anar a treballar. Tot i així també m’heu d’acceptar que no queda massa bé. Pel bé del meu poble vull pensar que es tracta de casualitats de la vida i res més.
El que em preocupa del senyor Calvo és el procés participatiu per aprovar les Ordenances Fiscals de l’any vinent. Tot i les promeses d’endegar un procés diferent al dels altres anys, ens trobarem que la única diferència és que aquest any necessita els vots de l’oposició, però al poble el necessita ben poc.
Em sap greu quan es posa tant a la boca el tema de participació i se’n fa tan poca i tan malament. És més honrat argumentar que no s’hi està a favor que no pas enganyar-nos d’aquesta manera. Hi ha un altre procés participatiu en marxa (?), sobre la destinació d’ús del Xifré. Permeteu-me que posi en dubte l’eficàcia del seu resultat. Prefereixo haver d’empassar-me aquestes paraules que no pecar de confiat.
Tinc la sensació que estem vivint una legislatura maleïda i el que és pitjor, que podem perdre el tren en moltes coses. Seria bo una mica de reflexió de tots plegats i menys promeses i més realitats.

L'art al Mercat

Aquest cap de setmana es tancava l’exposició “Homes i Dones no vivim d’esquena: compartim”, organitzada per l’Associació de Dones per la Igualtat d’Arenys de Mar, i que ha reunit setanta-set fotografies de trenta-un concursants. El dissabte la votació popular va donar com a guanyadora a la Carme Porcel que també havia rebut el premi del Jurat.
Tot això podria ser una anècdota simpàtica que formaria part de la història de l’activitat cultural del nostre poble, però sortosament els organitzadors varen tenir la brillant idea d’exposar les fotografies en un espai públic, amb una activitat ben diferent de la que podem observar en una sala d’exposicions: El Mercat Municipal.
És molt fàcil treballar amb esquemes i estereotips i classificar els espais i les activitats segons la tradició. La polivalència encara ens és força desconeguda i caiem fàcilment en l’especialització suprema.
El marc del Mercat Municipal probablement no era el lloc ideal per poder contemplar amb precisió les fotografies allà exposades, però contenia dos elements importants. En primer lloc acostava l’art de la fotografia a un espai públic gens habituat a semblants efemèrides, i potser hi feia entrar persones (probablement a més homes) que no hi tenen costum. Per altra banda acostava la fotografia a un ampli ventall de la població, la majoria dels quals probablement no entrarien a cap sala d’exposicions per contemplar-ho. Podríem parlar d’una activitat transversal, ara que està tan de moda.
La dansa, el teatre i la música, han passat hores al carrer per engrescar la gent a gaudir de l’estètica, el ritme, el llenguatge, la melodia... És important comptar amb infrastructures que permetin desenvolupar les arts amb tot el seu esplendor, però no deixa de ser valuosa la imaginació per enllaminir la gent i acostumar-los a l’art i a la cultura. Felicitats!

Informació o desinformació

"No hi ha massa informació sinó la informació que volen donar-nos"; "El periodista no ha de ser objectiu sinó honest". Aquestes dues frases les he recordat des del debat que vàrem organitzar amb la participació del periodista Vicent Partal. I ahir divendres em preguntava com havia de classificar l'article del diari El Punt, sobre el Ple Municipal d'Arenys de dimecres passat. Jo vaig assistir al Ple i la informació del diari no és correcta a no ser que se li vulgui donar una lectura diferent, probablement molt en la línia del govern municipal format per CIU i PP.
No sé si vàreu llegir l'escrit però el titular parlava que l'oposició havia tombat la iniciativa del govern de municipalitzar la Torre dels Encantats. És cert que l'equip de govern volia presentar per la via d'urgència una moció per requalificar els terrenys on hi ha la Torre, com a primer pas per a la seva municipalització, però la moció no es va entrar perquè ningú va votar a favor de la urgència, ni el mateix equip de govern que la presentava. El per què s'ha d'anar a buscar a l'anterior legislatura quan governava el tripartit, ara a l'oposició, i es va fer l'aprovació inicial. El regidor no adscrit, el senyor Blanchar, va deixar molt clar durant el Ple, que no hi havia expedient per poder aprovar una cosa així i va recordar que després de l'aprovació inicial es varen presentar al·legacions que mai s'han contestat. És per això que l'aprovació de la urgència i posterior aprovació de la moció no portaria enlloc. Calia fer bé les coses i això és el que l'oposició va recordar i manifestar.
Els mitjans de comunicació poden manifestar les seves preferències però el que no poden fer és tergiversar les coses i dir allò que no ha succeït. És cert que l'equip de govern, molest per la crítica del grup municipal d'ICV en el seu escrit repartit per la població, volia fer caure en el parany a l'oposició i enredar a la població afirmant que no són ells qui paralitzen la municipalització de la Torre dels Encantats. L'únic que sembla que va "picar" va ser el periodista i això, a l'equip de govern, li ha anat prou bé perquè així s'ha publicat.
Tot això ho puc dir perquè vaig presenciar el Ple, però quantes coses no sé perquè no les he viscut?
Lluís Foix, periodista de La Vanguardia, va dir en una xerrada a Arenys que “els polítics es creuen tenir més poder del que tenen i els periodistes tenen més poder del què es pensen”. És important comptar amb bons periodistes i tenir els ulls ben oberts per fer-ne la lectura correcta.

El Ple Municipal d'Arenys

Ahir vaig assistir al Ple, una mica amb la preocupació de com aniria tot plegat després de l’intercanvi d’acusacions entre l’equip de govern i el grup municipal d’ICV d’Arenys de Mar. Volia ser optimista i creure en la capacitat dels nostres representants polítics per aparcar la discussió i posar-se a treballar per Arenys, però no descartava que el clima fos més enrarit després del tema de la Torre dels Encantats.
Efectivament el tema de la Torre va sortir i l’Alcalde va ser molt contundent i va contradir cadascun dels punts que l’escrit “La síndria” del grup d’ICV havia anat desgranant. Però, tot i que l’equip de govern va fer una petita representació teatral amb la presentació d’una moció per via d’urgència, que finalment ningú va donar suport, considero que el Ple municipal es va desenvolupar molt correctament.
La majoria dels punts de l’ordre del dia es varen aprovar per unanimitat, tret d’un parell de punts que hi va haver alguna abstenció per part dels grups de l’oposició, però que varen argumentar que es tractava més aviat d’anar en contra la forma que no pas els continguts.
Tothom semblava que volia ser molt prudent a l’hora de parlar, i ningú va aprofitar l’ocasió per retreure amb gaire força les posicions i paraules dels altres grups municipals. Vaig pensar que així era la millor manera perquè els arenyencs mantinguem la confiança en els nostres polítics i respectem el seu treball.
Voldria destacar dos fets que considero importants. En primer lloc l’acceptació, d’acord amb el Reglament Orgànic Municipal (ROM), de la presentació d’una pregunta al Ple, per part de representants de la societat civil, i que ens agradaria que fos més habitual. La pregunta la feia l’Associació de Veïns d’Arenys Nucli Antic (AVANA), i es referia a la zona d’aparcament del port i la platja, que des d’aquest any és de pagament.
El segon fet important és el prec que el grup municipal del PSC va formular al Ple, per la creació de la figura del defensor del ciutadà, que es contempla al Reglament de Participació Ciutadana, i , el que és important, que en la confecció del Pressupost municipal del 2006 es contempli una partida de despeses perquè el treball del defensor es pugui dur a terme. L’alcalde va agrair el prec i el va prendre en consideració.
La veritat és que vaig sortir del Ple, més content que d’altres vegades. També una mica cansat perquè la seva durada va superar de llarg les dues hores, tot i que, tal com he dit abans, la majoria dels temes es varen aprovar per unanimitat. Només lamentava algunes expressions d’algunes regidores i regidors. Ja sé que és difícil aguantar dues hores sense poder dir res però no és agradable observar actituds burletes davant d’intervencions dels altres grups, per més que puguin estar equivocats amb els seus comentaris.
Confio que el tema de la Torre dels Encantats acabi bé i que ben aviat puguem celebrar la seva condició de bé públic de titularitat municipal i que en gaudim tots els arenyencs i els nostres veïns i visitants. Seria una llàstima que després de tot l’enrenou ens haguéssim de penedir d’haver arribat tard.

Picabaralla política a Arenys

Aquesta setmana hi ha hagut dos escrits a arenyautes que crec que algú hauria de valorar ja que jo només en faré una pinzellada. Per una banda s’ha reproduït l’escrit que aquests dies ICV d’Arenys de Mar ha repartit per les cases, “La síndria”, i per l’altra la resposta de l’equip de govern format per CIU i PP. Ambdós escrits contenen afirmacions contundents, incriminatòries i culpabilitzadores que no crec que es puguin fer a no ser que es demostrin els fets. Probablement la resta de grups polítics i tots els regidors de l’Ajuntament d’Arenys de Mar en tinguin un coneixement explícit de tot plegat, però la resta d’arenyautes no en sabem massa res. Només podem interpretar allò que llegim, i resulta que llegim opinions totalment contràries. És per això que, atès que els dos escrits han estat dirigits a tots els arenyautes, convindria que s’expliquessin més bé, i si això no és possible, potser no s’haurien d’haver publicat.
Crec que la majoria d’arenyencs, tinguem les preferències polítiques que tinguem, i votem a qui votem, som respectuosos amb el model democràtic i acceptem les regles del joc. Davant d’incompliments, prevericacions o il·legalitats, d’una o altra legislatura, convindria col·laborar en trobar els culpables i jutjar-los pels seus actes. Perquè no hi ha cosa que em tregui més de polleguera que la pràctica d’acusacions sense proves, i això és el que em sembla que ha passat en els dos escrits que hem rebut els arenyautes. És greu que els representants d’una part de la població que els va votar per tirar endavant el municipi, uns des del govern i els altres des de l’oposició, caiguin en aquesta actitud tan baixa i menyspreable. No crec que polèmiques com aquesta ajudin gaire a mantenir una convivència agradable i més aviat entrebanquen a l’hora de trobar solucions als problemes que tenim plantejats.
Tot i que la reproducció dels dos textos en aquest blog ajudaria la comprensió del meu escrit, he considerat que no fora bo donar més difusió a uns escrits que estic convençut que hores d’ara no es repetirien de la mateixa manera. Però sí que he volgut deixar constància del mal aire que corre en aquesta legislatura que molts esperem que s’acabi, no pas per interès polític sinó amb les ganes que tots aquells regidors i regidores que ocupen el seu lloc amb un aire tan prepotent i ple de ressentiments, deixin pas a unes altres persones, del color que siguin, amb esperit de servei i capacitat creativa i de gestió.

Superagente 86

Hi ha sèries de televisió que marquen una època i quan les recordes et venen a la memòria fets, llocs i situacions que feia temps havies oblidat. Avui, llegint el diari, m’he assabentat de la mort, als 82 anys, de l’actor Don Adams, que va caracteritzar el personatge Maxwell Smart, el “Superagente 86”.

Recordo les hores que vaig passar davant el televisor, en blanc i negre i en castellà, seguint les mil i una aventures d’aquest agent secret, parodiant al famós James Bond. Tot recordant aquell temps he arribat a la conclusió que abans érem molt més innocents i necessitàvem menys per entretenir-nos.

No sé què quedaria més carrincló, en aquests moments, si anar a veure una pel·lícula de James Bond o bé del “Superagente 86”? Ambdues són antiquades, encara que de la primera se’n vulgui anar fent noves versions. Ho deixo pel cinèfils, que jo no ho sóc.

Correllengua

Aquest cap de setmana Arenys ha programat diferents actes en motiu del Correllengua. Uns actes que giren al voltant de la discussió eterna sobre la situació del català.
Precisament aquest matí, a la sala Josep M. Arnau, s’ha celebrat un debat sobre la llengua, amb la participació, a la taula, dels representants dels partits polítics de CIU, PSC i ERC. No hi ha assistit ni el PP ni ICV, que m’imagino que també havien estat convidats però no hi han pogut o volgut ser-hi presents.
L’assistència ha estat minsa, i malgrat s’ha donat la culpa a problemes amb la data i lloc que figurava en la publicitat, continuo pensant que la majoria ens costa molt aixecar el cul de la cadira, i això no és bo sobretot si pensem que la solució als problemes del català passa, en bona part, per la voluntat i interès que la societat civil tingui perquè l’ús social del català sigui cada cop més estès i normalitzat.
Després de la lectura del manifest unitari, s’ha passat a les intervencions, primer dels representants polítics, i després de la resta d’assistents. S’han dit coses interessants i ha hagut un consens general en les aportacions que s’han fet entre tots. Ha estat interessant la repassada històrica de la normativa del català i la lectura parcial d’aspectes que es tracten en l’Estatut que en aquests moments s’està confeccionant i discutint.
L’alcalde Miquel Rubirola ha fet notar la gran importància de poder comptar amb un marc legal que empari i legitimi qualsevol acció i posicionament en defensa del català. Ha afegit que l’Estatut en discussió conté aspectes normatius molt interessants i que fins ara no estaven regulats.
Sense intenció de fer un resum exhaustiu del debat sí que podria dir que ha quedat palesa la necessitat de comptar amb aquest marc normatiu, a partir del qual s’hauria de vetllar per fer-lo complir i al mateix temps demanar a la societat civil una posició forta de defensa del català, denunciant aquelles situacions que el perjudiquin. S’ha lloat la gran tasca de TV3 i dels mitjans audiovisuals en general, i s’ha acceptat amb tristesa que l’ús social del català no és suficientment positiu i que per això s’ha de continuar vetllant i regulant.
Crec que ha estat un debat interessant, amb aportacions constructives i, sense pecar d’optimisme, amb l’esperança dipositada en el nou Estatut perquè el període constituent s’hagi acabat i ara tinguem una vida política i social normalitzada, amb la nostra llengua reconeguda com un dret però també un deure.
Voldria agrair als joves organitzadors del Correllengua, a Arenys de Mar, per la seva fidelitat a la llengua i el seu compromís amb el país.

La demagògia dels partits polítics

No és estrany que la majoria de ciutadans visquin d’esquena a la vida política del nostre país, i això no és bo. La majoria de polítics, per no generalitzar, es belluguen contínuament dins el món de la demagògia, i la ciutadania no és ignorant, en tot cas no som prou coherents el dia de les eleccions i encara hi anem a votar majoritàriament.
Amb la voluntat de ser objectiu, encara que això és molt difícil, no entenc que es pugui escoltar, sense que et fereixi les oïdes, les paraules del líder de l’oposició, el senyor Rajoy, quan defensa el seu posicionament en contra dels pressupostos generals de l’Estat. I no entro a valorar-los perquè no els conec, però ja està bé de tanta demagògia i de voler pretendre que ens ho empassem tot pel boc gros.
He començat dient que el desinterès dels ciutadans per la política no és bo i per això crec que caldria un treball seriós, en primer lloc per convèncer a qui té vocació política, que es tracta d’un servei a l’estat, a la nació o a la població, i que per aconseguir fer un bon ús del càrrec que els electors els han atorgat, cal escoltar-los i explicar les coses tal com són, sense enganys i populismes descarats.
L’escenificació dels treballs per a l’elaboració del nou Estatut, no ha ajudat gens a engrescar els catalans i molt em temo que amb una nova enquesta sobre el nostre interès, les xifres encara serien més escandalosament alarmants.
Tots plegats n’hem d’aprendre, però si optem per estar al davant, tenim més responsabilitats si no actuem de manera coherent i sincera. Massa sovint dóna la impressió que els càrrecs electes només estan pendents del seu futur personal i molt poc de l’interès de la població. Potser no és cert, però en tot cas ho dissimulen molt malament.

El nostre patrimoni

Tenim el costum, quan viatgem, de visitar esglésies, museus i monuments, com si fos una obligació quan arribes a una ciutat o país nou. Això no tindria res d’estrany ja que normalment es tracta d’edificis, exposicions, mostres d’art... que tenen un gran interès. Però el que no deixa de sorprendre’m és l’oblit i sovint la ignorància sobre allò que tenim a casa. Quants de nosaltres no hem visitat un museu de la nostra ciutat, per primera vegada, acompanyant a un foraster? Quantes vegades, a casa nostra, hem entrat en un espai patrimonial per gaudir de l’art, l’arquitectura... que conté?

Arenys de Mar té un museu de reconegut prestigi: el Museu Marès de la Punta, amb una bella col·lecció de puntes que té l’origen en la col·lecció de Frederic Marès, que dóna nom al museu. Estic segur que trobaríem força gent d’Arenys que no ha entrat mai al museu, i encara més que només hi han fet cap una vegada.

Els museus ja no són simples magatzems d’art i una exposició permanent sinó que poc a poc han esdevingut centres d’art i cultura. Les activitats que s’hi organitzen possibiliten l’accés però al mateix temps eduquen en la cultura.

El Museu Marès de la Punta, amb l’actual directora, no és una excepció i periòdicament es programen activitats i tallers. El cap setmana vinent, els dies 30 de setembre i 1 d’octubre, en motiu de les Jornades Europees de Patrimoni, s’ha programat una visita guiada on els visitants podran escoltar en la veu de curiosos personatges del passat, històries interessants relacionades amb les puntes. Per què no aprofitem l’avinentesa i entrem al museu?

La compatibilitat del SOVI

No és la primera vegada que en parlo i ja l'any passat vàrem organitzar una xerrada sobre la pobresa i va sortir el tema. Es tracta de la situació en que es troben moltes persones grans, que no havent estat pobres, la societat les ha fet pobres.
Una llarga reivindicació de les vídues per aconseguir la compatibilitat de la paga de viudedat amb l'assegurança obligatòria de vellesa i invalidesa, coneguda per SOVI.
Ha calgut que el Partit Popular caigués del govern espanyol per aconseguir fer compatibles ambdós pagaments i minorar les dificultats d'una part de la població, a qui la societat no els ha fet justícia.
Ahir el Ministeri del Treball i Assumptes Socials va donar el termini del 30 de novembre per sol·licitar la compatibilitat, i que tindran efectes des del dia 1 de setembre passat. Considero indispensable que es treballi a fons perquè cap de les persones afectades es quedi al marge per desconeixement o dificultats de presentar la sol·licitud. Els partits polítics, les administracions públiques i la societat civil en general, hem de donar-ho a conèixer i ajudar les persones que ho necessitin perquè puguin gaudir d'aquest dret que se'ls ha negat durant tants anys.
A la comarca, CDC ha donat el primer pas i espero i desitjo que no siguin els únics. També els ajuntaments, amb coneixement directe del cens de població, cal que facin arribar la informació i la seva ajuda.
Una vegada regularitzada aquesta injustícia, caldrà veure en què queda tot plegat i quins passos més cal fer per aconseguir dignificar la vida dels nostres pares i avis, que el nostre món tan competitiu i poc previsor ha deixat de banda amb tan poca consciència.

El servei de premsa interí del defensor

Aquesta tarda he rebut un e.mail de l'Ajuntament d'Arenys on hi adjuntaven una fotografia de la façana d'una casa on havien intervingut d'ofici, atès el perill que representava pels vianants.
Fa unes setmanes vaig avisar al servei de Premsa de l'Ajuntament que l'esmentada casa tenia una xarxa sobre la porta, que presumiblement havia de salvar la caiguda d'un tros de façana, però que estava en molt mal estat i a nivell de la cara dels vianants.
Sembla ser que l'Ajuntament ja feia temps que instava els propietaris a solucionar el problema però aquests no en feien cas. Suposo que el meu correu electrònic va fer efecte i finalment l'Ajuntament ha actuat d'ofici. Ara els hi hauran de presentar la factura i jo fins i tot m'atreviria a dir que caldria una sanció.
Però tot això ha estat possible perquè l'Ajuntament d'Arenys compta amb un servei de premsa que recull tots els suggeriments i crítiques dels internautes i ho distribueix a les regidories corresponents. Penso que, en un poble on no hi ha el defensor del vilatà, aquesta funció és positiva i permet pensar que els polítics també escolten els precs dels ciutadans.
Malgrat el bon servei que fa la cap de premsa, no deixo de pensar que a Arenys li caldria una oficina del defensor, ja que no tothom s'expressa per internet i moltes persones encara necessiten una atenció presencial. Sé que no tots els regidors i regidores de l'equip de govern donen resposta a cartes, fins i tot presentades al Registre Municipal, encara que n'hi ha d'altres que et demanen que els hi enviïs directament.
El defensor del ciutadà no actua contra l'Ajuntament sinó que assessora els ciutadans i actua quan hi ha causa, perquè no podem oblidar que a vegades ens queixem sense raó. Aquests casos ja els liquida el defensor.

Disculpes per Iraq

Segons he pogut llegir, l’església anglicana es proposa demanar disculpes als musulmans per la guerra d’Iraq. Sembla ser que s’han plantejat convocar una reunió de líders cristians amb els seus col·legues musulmans per demanar disculpes.
Una part de la meva recent visita a Roma la vaig dedicar al Vaticà. El Papa no hi era, ja que es trobava a Alemanya en la trobada de joves, però sí que podies contemplar la figura de Joan XXIII i la tomba de Joan Pau II, dos dels darrers papes que han deixat petja.
Avui, quan llegia la notícia de l’església anglicana pensava que Joan XXIII, si fos ara, molt probablement es posaria al capdavant de la colla, i també Joan Pau II, tot i tenir un perfil tan diferent, també ho veuria amb bons ulls. El que no tinc tan clar en aquests moments és si l’actual Papa, en cas que l’acció tirés endavant, s’afegiria al grup.
Després d’haver visitat el Vaticà t’adones que no ha de ser fàcil per als papes viure la realitat del carrer, del món. Tal com està tot estructurat, la sumptuositat de l’entorn, l’allau de peregrins, les lògiques barreres de seguretat, la grandiositat... han de representar uns filtres molt estrets per on hi arribi la veu dels fidels. Només una clara vocació i la convicció que l’església no és tan sols l’espai del Vaticà i el conjunt de basíliques i edificis de tot tipus, ni només el conjunt de bisbes, cardenals i mitrats, sinó que està formada pel poble creient, pot fer baixar de la trona al cap de l’església i adonar-se del batec dels cristians.
Pocs dies després de tornar de Roma m’he assabentat que hi han col·locat una nova estàtua: la de Josep Maria Escrivà de Balaguer. Malgrat tots els entrebancs i oblits, potser no el faran sant, però continuaran havent-hi cues davant Joan XXIII.

Miquel de Cervantes, català?

Ahir vaig assistir a la conferència organitzada pel Centre d’Estudis Josep Baralt, a càrrec d’en Jordi Bilbeny i que tractava de Miquel de Cervantes català: raons d’una ocultació. La sala noble del Calisay es va fer petita i els organitzadors en sortiren molt satisfets.
Una hora abans ens havien convocat als socis de l’entitat per fer l’assemblea general. La convocatòria va aconseguir reunir a tres socis: dos ex-alcaldes i jo mateix. A dalt la presidència hi havia tres membres de la Junta: la presidenta, la secretària i el tresorer.
L’assemblea va servir per recordar les activitats dels darrers tres anys i l’estat de comptes de l’entitat, que compta amb uns setanta socis. Els temes estrella varen ser el poder de convocatòria, l’edat dels socis i la dificultat de trobar treballs i estudis per publicar a la revista Salobre, i em varen venir a la memòria uns comentaris d’un internauta molt agut que escriu arenyautes i que es queixava irònicament de la poca cultura que s’exercitava al nostre poble. Ho feia per contrastar les manifestacions que sovint surten sobre el món cultural d’Arenys.
No sé si volem fer massa coses i no donem l’abast o bé és cert que la cultura ja no ens mou. No hi ha dubte que Arenys compta amb una agenda plena d’activitats i normalment reben una bona assistència. El problema és més en l’empenta que cal donar a les coses i que cada vegada hi ha menys gens disposada. Posar-te al capdavant d’una entitat vol dir molta dedicació, temps, imaginació, paciència i optimisme, al marge de la pròpia capacitat. Després t’agrada veure que l’esforç ha valgut la pena però sempre et queda el regust que amb més col·laboració no hi hauries patit tant.
La conferència va ser llarga però la gent la va seguir atent i interessada. En Jordi ja ens va avançar que no pretenia convèncer a ningú sinó tan sols plantejar-nos dubtes sobre la veracitat de la versió històrica que hem rebut, i ens va exposar una gran quantitat d’exemples que provarien la manipulació de la història.
Al marge del què creiem o no, el treball d’en Jordi és extraordinari i se li ha d’agrair l’esforç i dedicació. Estic segur que ahir en Jordi va sortir satisfet d’haver pogut plantejar la seva teoria al seu poble natal i haver estat, almenys per un moment, profeta a la seva terra.

Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella

A mitjan juny, a la cloenda del curs escolar 2004/05, vaig assistir, al Teatre-Auditori del Col·legi La Presentació, a la interpretació de la cantata per a cor infantil El Follet valent, i del musical Alí Babà, a càrrec dels alumnes de l’Escola. No puc negar-vos que hi anava amb la predisposició d’emocionar-me, com a pare d’alumnes i també una mica pare de la mateixa escola.
L’any 1984 començàvem un projecte, amb molta il·lusió, amb empenta però sense pensar massa fins on seríem capaços d’arribar. Érem la Blanca Soler, l’Eulàlia Salbanyà, en Ramon Solé i jo mateix, que iniciàvem unes sessions musicals de formació, que van tenir força èxit entre unes persones adultes, que sempre els havia agradat la música però que no havien tingut massa ocasió per aprendre. Fins aquell moment només alguns músics arenyencs feien classes particulars, de solfeig o instrument. Amb el nostre projecte es pretenia fer l’aprenentatge de manera conjunta, i animàvem a més gent a participar de la joia d’aprendre música, de cantar, d’interpretar... L’èxit de la convocatòria ens va animar a iniciar l’ensenyament musical en temporada escolar.
Són molts els records que en tinc, la majoria alegres, positius. També recordo les dificultats, els obstacles que vàrem haver d’anar sortejant. Ningú ens volia complicar la vida, però el nostre projecte era tot un atreviment: volíem normalitzar l’ensenyament musical al nostre municipi.
Al començament teníem grups d’adults, d’Arenys i de molts pobles de la comarca i de més lluny. En aquells moments no hi havia gaire pobles que tinguessin la sort de comptar amb una escola de música. Ens faltaven però nens i nenes. Havíem de convèncer molts pares, sense tradició musical familiar, que els seus fills podien aprendre de música i ho podien fer després de l’horari d’escola reglada. Tot i les dificultats, el procés de creixement de l’escola era progressiu i cada vegada exigia més i millors condicions. L’Escola de Música tenia futur i el seu gran secret era la qualitat de l’ensenyament. Aquest és un mèrit que se li ha de reconèixer a la Blanca i a tot l’equip pedagògic que ha tingut l’Escola al llarg dels anys.
Imagineu doncs quina havia de ser la meva emoció, el diumenge 19 de juny, assegut davant d’un grup tan nombrós de nens i nenes, alumnes de l’Escola, cantant sota la batuta de la seva professora, la Rosa Maria Campasol. Em venien a la memòria tots els anys que vaig estar gestionant l’Escola, i em sentia satisfet del treball fet i les hores dedicades, i agraïa internament el gran treball de la gent que em va succeir, en Joan Soler, en Francesc Carceller, i l’amic Sixte Ruiz, que porta “la tira” d’anys batallant per l’Escola, els quals varen viure i provocar un salt qualitatiu molt important: la municipalització de l’Escola. Fins aquell moment, el nostre Ajuntament havia col·laborat amb més o menys fermesa, tant en aportacions econòmiques com d’espai. També la Parròquia hi va jugar un paper molt important. Però és cert que l’opció del govern municipal d’assumir la titularitat de l’Escola, li va donar una empenta que permetia respirar amb certa comoditat als seus responsables, a qui mai se’ls acabarà la feina, ni les angúnies, ni els maldecaps... al nostre país l’ensenyament musical encara és una excepcionalitat.
Hi ha molts municipis del nostre voltant que fa més o menys anys han creat escoles de música. Penso que el treball, l’empenta, l’exemple i el bon nom de l’Escola de Música d’Arenys de Mar ha facilitat molt les coses als altres pobles. Crec que els arenyencs, ens agradi més o menys la música, ens hem de sentir orgullosos de l’existència de l’escola, i hem de col·laborar en donar-la a conèixer i animar l’equip de govern a continuar confiant en ella, dotant-la dels mitjans econòmics i materials que a cada moment, i a mesura que vagi creixent, pugui necessitar.
Sé que enguany acaba la concessió administrativa a l’Associació Escola de Música, i tinc tota la confiança en que l’Ajuntament revisarà el plec de clàusules econòmiques, d’acord amb el temps que vivim, i que la mateixa gent que durant més de 20 anys ha portat la batuta de l’Escola, podrà continuar al capdavant del projecte i refermar-la com a element identificatiu de la nostra població, la nostra cultura, la nostra educació.
Ara que s’acaben les vacances i que començarem a tenir els dies més programats, mireu si a l’agenda del vostre fill o filla hi tenen cabuda un parell d’hores d’ensenyament musical, i ben aviat podreu comprovar els efectes del cant, de la melodia, del ritme, de la sensibilitat... el llenguatge de la música és universal i això ens acosta més als altres, al marge de la seva ideologia, llengua, cultura i tradició. S’ha parlat molt de la importància de fer esport i jo hi afegeixo la transcendència de cultivar la sensibilitat.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de setembre

Subscriure's a blogs

Avui, gràcies a l'Àlex Acero, he après com subscriure'm a blogs i a altres webs que funcionin amb RSS. Si algú hi està interessat que no m'ho pregunti a mi ja que no sabria donar massa explicacions.
El món de la informàtica és familiar a molta gent però també en som molts que tan sols tenim unes nocions bàsiques per anar tirant, treient molt poc rendiment de les grans possibilitats que existeixen. Quan aprens una cosa nova, per fàcil que sigui per a la resta de mortals, et sents molt satisfet, i agraït de la persona que t'ha obert els ulls. És per això que avui li dedico l'espai del meu blog.


La ciutat blanca


Al blog de Ramon Bassas hi figura la fotografia de l'elevador de Santa Justa, als peus del convent del Carmo, de la ciutat de Lisboa. En aquests moments l'elevador només serveix per aixecar-te uns metres i contemplar la ciutat. Cal suposar que quan acabin una de les moltes obres que s'estan fent, es podrà accedir a l'entorn del convent i el Bairro Alto.

No massa lluny es troba la figura de Pessoa, assegut davant el cafè "A Brasileiria". Com es pot mig comprovar també en obres, aprofitant probablement les vacances.

Les cendres de l'escriptor es troben al claustre del monestir dels Jerònims, d'una gran bellesa i, des de 1983, declarat Patrimoni de la Humanitat.

Príncep d'Astúries de la Concòrdia

Avui s'ha concedit el premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paúl. Una notícia que no sé com tractarà la premsa escrita, és a dir, si figurarà a primera pàgina o en un racó del diari. Les germanes d'aquesta congregació religiosa passen desapercebudes tot i la gran tasca que fan dins la nostra societat. També a Arenys.
Fa dos anys vaig tenir el goig d'entrevistar, per al programa Nocturn de Ràdio Arenys, a la llavors superiora d'Arenys i ara directora de l'escola bressol "Maricel", sor Pilar. La seva vida és un testimoni de donar-se als altres, d'estar al servei dels altres. Allò que sovint demanem als que exerceixen càrrecs públics.
La societat que estem construint entre tots, ocasiona uns rebuigs i provoca unes bosses de pobresa i marginació que algú n'ha de tenir cura. Aquesta congregació va néixer per ajudar a les persones més necessitades, a les famílies desestructurades, a les persones que no poden seguir el ritme de la nostra societat i es despengen abans d'hora. Uns perquè varen néixer en un mal lloc i en un mal moment, d'altres perquè la vida no els ha somrigut.
L'atorgament del premi, al marge de l'aportació econòmica, és el reconeixement a una tasca de moltes germanes durant molts anys, per fer més fàcil la vida dels que nosaltres voluntàriament o inconscientment hem deixat de banda.
Probablement molts arenyencs desconeixem el treball que aquestes germanes duen a terme a la nostra població, a part de l'escola bressol, i l'ajuda que els podríem proporcionar per tirar endavant la seva tasca.
Avui, aprofitant l'avinentesa de la concessió del premi, he recordat a sor Pilar i el seu testimoni de vida, i l'he volgut fer present en aquest blog, tot agraint-li la feina que fan per nosaltres.

Les notícies de Ràdio Arenys

De les notícies d'avui de Ràdio Arenys en destaco dues: la recollida de trastos vells al sector B, i els escrits que han dirigit els ajuntaments dels dos Arenys al Síndic de Greuges. Dues notícies que no són noves però que convé fer-ne ressò perquè la gent es sensibilitzi.
Si no recordo malament ja he parlat, en aquest blog, de la recollida de trastos vells per part de la Brigada Municipal. Un acció que té lloc dos dies de cada mes, un per sector, per tal de recollir tots els trastos vells de les cases. També he comentat l'abús que els arenyencs fem del servei i la necessitat que l'Ajuntament prengui alguna mesura perquè el servei sigui efectiu i viable.
És cert que hi ha moltes sensibilitats i això ho vaig poder comprovar amb l'aparició, a arenyautes, de dues intervencions defensant l'escampada de trastos per la vila, i fins i tot animant a altres pobles a seguir l'exemple. No hi ha dubte que tothom és lliure de pensar i opinar el que cregui més convenient però no és menys cert que a vegades convé tocar de peus a terra i no confondre les coses. En aquests moments la gent aprofita el servei per deixar sobre la vorera les restes de les obres menors, waters, matalassos, runa, electrodomèstics... Avui, des de Ràdio Arenys, representants de la Brigada Municipal demanaven un millor ús del servei i recordaven a l'equip de govern municipal la necessitat de replantejar-lo.
Quant a les cartes que els ajuntaments dels dos Arenys han adreçat al Síndic de Greuges, si heu anat seguint aquest blog ja sabreu que fa referència a la queixa que uns veïns vàrem enviar al Síndic per la impossibilitat d'anar a peu entre els dos municipis, un fet que succeeix des de la construcció de l'autopista de Mataró a Palafolls. Si he destacat aquesta notícia és pel fet que tot això va passar ja fa uns quants dies i no ha estat fins avui que l'emissora i la premsa n'ha fet difusió. Això em fa pensar quants fets estan succeint en aquests moments i vés a saber quan ho sabrem.
M'agradaria pensar que les dues notícies tindran un final feliç. Per una banda confio que l'Ajuntament trobarà la manera de donar el servei que els arenyencs necessitem, i nosaltres en farem l'ús adequat. Per altra banda també tinc l'esperança que el Síndic de Greuges, amb la informació que rebrà dels dos ajuntaments i també de la Generalitat, resoldrà instar la Generalitat a trobar la solució perquè els arenyencs, de munt i de mar, puguem anar d'un lloc a l'altra sense haver d'agafar el cotxe o que un d'aquests t'agafi a tu, per saltar-te la tanca.

Ens regalen la independència

Tantes discussions per aconseguir un Estatut que sigui constitucional però que representi una millora substancial respecte a l'actual, i ara resulta que a Madrid ja ens donen la independència. O potser es tracta d'un malentès (?)

Acabo de llegir a Internet la referència a unes declaracions de la presidenta de Madrid en relació a l'OPA presentada per Gas Natural contra Endesa i la possibilitat que la seu s'instal·lés a Catalunya, que deia això:

"es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional".

Si les paraules són certes, ben bé podria ser que aprofitant la nostra obsessió per l'Estatut i l'Espanya Federal, a Madrid ja ens concedissin la independència. S'haurà de veure com acaba tot això.

L'Onze de setembre

El dia 11 de setembre no ens passarà mai desapercebut. Hi ha diferents esdeveniments que han calat fort dins nostre i difícilment els podrem oblidar. Resulta però que el fet menys viscut (no en queden testimonis directes) és el de 1714. Tot i així els catalans hem mantingut viva la seva memòria i ens serveix de base reivindicativa de la nostra sobirania com a poble.
No tothom però ho veu de la mateixa manera i s'ha arribat al punt que s'associa la commemoració de la diada amb l'activitat política, és a dir, la distracció dels polítics. Enguany, amb l'enrenou de l'elaboració d'un nou estatut, sembla que la diada ha estat més present entre la població. Tot i així encara hi ha un llarg trajecte entre la classe política i la ciutadania, i això és, al meu entendre, preocupant.
No sé si el nou Estatut arribarà a bon port ni si el resultat serà tan espectacular com alguns ens volen vendre. Seria una llàstima que després de tanta feina ens trobéssim amb un Estatut que ens continués encotillant. Això no vol dir que el resultat acontenti a tothom, més aviat serà al revés: ningú se'n sentirà plenament satisfet, però això és fruit dels pactes i que sortosament el nostre poble és divers i no estem tots encimentats tal com a vegades sembla practicar la dreta espanyola.
A Arenys de Mar, un "periquito" es queixava que la Penya Barcelonista no hagués participat a l'ofrena foral i en canvi, des del Camp Nou, aquest vespre es demanés un nou Estatut. No calia ser massa espavilat però, per comprovar com se li escapava el riure per sota el nas, i la seva gran satisfacció d'haver pogut retreure un senyal de manca de catalanitat al seu rival més directe. Els "culés", ja el coneixen però tot i així no els ha fet massa gràcia.
Al marge de l'anècdota, no es tracta de passar llista però sí que m'agradaria que els ciutadans, i en el nostre cas els arenyencs i arenyenques, adoptéssim una posició de més compromís cap al nostre país, la nostra nació. I això no es fa només portant flors sota el pal de la nostra senyera sinó que és una feina diària. Si millorem l'entorn, el municipi, el país. Si ens comprometem amb els altres, de ben segur que haurem avançat. Si alguna cosa ens pot fer sentir orgullosos respecte les altres nacions serrà la capacitat solidària del nostre poble i la nostra lluita per la justícia.

Ordenances Fiscals 2006

Parlar d’ordenances fiscals pot semblar un tema molt llunyà per a la majoria de ciutadans, però no hauria de ser així, sobretot si tenim en compte que aquestes ordenances regulen els ingressos procedents de les nostres butxaques, via impostos, taxes o preus públics, i representen el 70% dels ingressos corrents de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Les ordenances fiscals constitueixen un element prou important del Pressupost que més tard s’haurà d’elaborar i aprovar i que tothom més o menys entén que és el pes fort de tot el debat municipal d’un any. És per això que quant més afinem les ordenances fiscals més despesa i inversió es podrà programar, al marge de la capacitat d’obtenir més recursos procedents d’altres administracions, i que potser en el cas d’Arenys anem una mica escassos i valdria la pena treballar per aconseguir més transferències de les altres institucions públiques.
L’esborrany d’ordenances fiscals que va presentar-nos el govern municipal parteix d’un increment generalitzat dels impostos i taxes municipals de l’ordre del 3,1%, entenent que aquest pot ser l’índex general dels preus del consum per aquest any, i presenta algunes variacions respecte a altres exercicis, en situació encara d’estudi, com pot ser la supressió de la taxa de clavegueram, que es compensaria, o bé amb el manteniment del tipus de gravamen de l’impost sobre béns immobles (IBI), o amb un increment en les plusvàlues, abaixant el tipus impositiu de l’IBI. Tot i així s’hauria de contemplar l’alternativa d’abaixar l’IBI i vincular la taxa de clavegueram amb el consum d’aigua, tal com es va apuntar a la passada Audiència Pública, i eliminar el pagament de la taxa de les places de pàrking, petició que es va fer en la mateixa Audiència.
Un altre tema en estudi és la nova regulació de l’impost sobre construccions i instal·lacions (ICIO), per incorporar-hi bonificacions a les obres que fomentin l’estalvi o reutilització de l’aigua i també la regulació correcta de la imposició quan es tracta de reforma i obra nova.
La proposta que presenta el govern però, queda supeditada, en el cas de les taxes i preus públics, a l’estudi de costos de la prestació del servei corresponent, que justifiquin els imports proposats, i perquè no també, evitar que en el cas de la grua en retirar vehicles mal aparcats no suposés que l’infractor estigués pagant per sota del cost de retirar el vehicle, per la qual cosa li estaríem, entre tots, finançant part de la despesa. La decisió sobre l’IBI però, serà important ja que no podem oblidar que en aquests moments representa gairebé el 32% de tots els ingressos corrents del Pressupost municipal.
Tot i la confiança dipositada en els nostres polítics, és important que assumim un grau de corresponsabilitat a l’hora de prendre decisions que comprometen el futur del nostre municipi. Per això seria bo que aprofitéssim la invitació del govern municipal a participar, aquest mes de setembre, en la confecció de les ordenances de l’any vinent, aportant suggeriments i propostes, i d’aquesta manera contribuir a la gestió del nostre municipi.

Article publicat a l'Agenda del mes de setembre de 2005

Política cultural a Arenys de Mar

Arran d'un debat sorgit a la xarxa d'internet "arenyautes", en relació a la negativa a l'hora de concedir llicència per a la instal·lació d'un circ els dies de la festa major d'Arenys de Mar, i de si el contacte es va dur a terme a la pastisseria del regidor de cultura, i de la discussió posterior sobre la política cultural que s'està fent en aquests moments, he volgut donar la meva opinió i reproduir-la al meu blog:

A l'hora d'analitzar l'activitat cultural d'un poble es pot fer de diferents maneres: per conveniència, per criteris, per ignorància... És per això que quan la gent es manifesta en contra l'activitat cultural d'Arenys és molt fàcil rebatre-ho a partir de criteris quantitatius. Ningú pot negar que a Arenys no es faci molta activitat que podem classificar com a cultura, en sentit ampli que és com a mi m'agrada fer-ho. Una altra cosa és entrar a valorar la diversitat, la implicació de la gent i, encara més, la trajectòria. Des de fa molts anys, i no només a l'actual legislatura, Arenys de Mar ha perdut el nord, culturalment parlant, i no és que no hi hagi pòsit ni història ni capacitats, el problema és que no hi ha organització ni planificació cultural. Estic convençut que el tècnic de cultura de l'Ajuntament d'Arenys deu ser la persona que espera més amb candeletes el resultat de l'estudi que ha encarregat la Diputació de Barcelona, a petició del nostre Ajuntament. Jo vull manifestar-me optimista a l'espera dels resultats, i amb l'esperança que serveixi de base per una planificació cultural que des de fa tant temps trobem a faltar. En aquests moments entrar a valorar si tal o tal altra activitat cultural és més o menys culta, encertada i esperada, no porta enlloc. Serà a partir de la radiografia de la situació cultural d'avui, l'opinió dels arenyencs entrevistats i els paràmetres culturals del món actual, amb l'ajuda imprescindible dels recursos econòmics i d'equipaments, que es podrà començar a treballar amb cara i ulls. Al meu entendre tampoc no tindria massa sentit començar a discutir si l'actual govern fa una política cultural millor que l'anterior. Segurament que hi haurà qui en preferirà una a l'altra, fins i tot fent abstracció del color polític dels seus impulsors, però jo continuo pensant que la política de les darreres legislatures no ha diferit massa de la legislatures anteriors, només en l'oferta i l'adaptació en el temps. Tot i així no ens oblidem que la cultura d'Arenys l'hem de treballar entre tots i no només esperar que l'Ajuntament ens presenti un llistat d'actes. És per això que crec tant en la societat civil, encara que en aquests moments estigui una mica adormida a l'espera de... un cop d'efecte i unes ganes dels governants de comptar amb ella i d'exigir-li el seu paper en la construcció de la societat del segle XXI. No sé si els tractes s'han de fer al despatx de Cultura o a la barra d'un bar, el que sí que penso és que els arenyencs hi hem de poder dir alguna cosa, i és per això que confio que una de les propostes de l’estudi encarregat sigui el de la creació d'un Comissió Municipal de Cultura, amb la màxima representativitat possible.

Comencem bé!

Després d'una primavera i estiu en que tot ho vèiem negre, políticament parlant, sembla que el setembre ha començat més bé. No voldria dir res que després me n'hagi de penedir o rectificar, però les meves impressions, avui, són positives.
A Espanya l'efecte del tarannà del nou president i les possibles recapitulacions del líder de l'oposició, sembla com si ajudessin a millorar l'entesa necessària per trobar solucions als grans temes. També la reunió del president espanyol amb el president basc, ens mostra la cara amable del diàleg i una voluntat de consens o, si mes no, d'apropament.
A Catalunya, després de tirar-se els plats pel cap sembla que les converses d'aquests dies, per a l'elaboració del nou Estatut, han sigut més positives i se'n pot albirar algun resultat.
La impressió que tinc d'Arenys de Mar és que encara no s'ha començat a caminar (n'hi ha que diuen que ja fa dos anys que estan aturats). Vàrem marxar de vacances amb la proposta del PSC d'un govern d'unitat. La impressió que tinc és que CIU i PSC estan preparant el terreny per signar algun compromís d'estabilitat governamental que duri fins a les properes eleccions. No els ha de ser massa difícil. A cap dels dos els interessa solucionar ara temes tan importants com el Pla General d'Urbanisme del municipi. CIU prefereix esperar la recuperació de la majoria absoluta en les properes eleccions i el PSC no acaba d'entendre's amb els seus socis d'oposició, tal com va passar a la legislatura passada, llavors socis de govern.
No dic que un pacte d'estabilitat sigui negatiu però no voldria que aquest pacte comportés un estancament i aturada de tots els temes que tenim pendents.

Una OPA Catalana NO!

Em resistia a parlar de l'OPA que ha presentat Gas Natural sobre Endesa, entre altres motius perquè hi ha molta gent més preparada per tractar el tema. Tot i així i després de certes postures, declaracions i enrabiades m'he decidit de parlar-ne encara que sigui superficialment. No entraré a valorar doncs si l'OPA anunciada és positiva per als consumidors o bé afegeix llenya al foc del monopoli i limita encara més la competència (que m'expliqui algú on és la lliure competència, en aquests moments, en gas, electricitat, benzina...)
El que m'ha indignat més ha estat la reacció de l'Espanya nacionalista i prepotent. Mireu com són la gent del Partit Popular a Espanya que, en boca d'un ex-ministre, el senyor Miguel Arias-Cañete, demanen a Europa que surti una empresa prou potent per presentar una contraopa a l'agosarada creuada catalana. És evident també que no només trobem personatges així dins el PP sinó que n'hi ha a totes les famílies. I també és evident que el sentiment catalanista aflora davant de tanta malícia, mala fe i ràbia d'un nacionalisme espanyol caspós i barroer.
Durant molt temps he practicat un teràpia consistent en pensar que el catalanisme ja no tenia lloc en el temps actual; que era possible conviure amb els espanyols, amb una mínima dignitat i capacitat d'autogovern i finançament; que la societat democràtica ens havia retornat tot allò que ens va prendre Espanya gràcies al dictador... Notícies com la d'aquest dia, et desperten del somni i et fan adonar que a Espanya encara hi ha molta ràbia acumulada; que els catalans som el seu gran perill; que no hi ha cap empresa, ni que sigui basca i potent, que faci tanta por com una de catalana. El PP, quan manava (parlant del PP prefereixo usar el verb manar que governar) ja va aconseguir fer fracassar qualsevol intent d'empreses catalanes, per situar-se a un nivell més alt. Ara el PSOE haurà d'actuar i ens podrà demostrar si té un tarannà diferent al PP.
No he entrat a valorar l'eficàcia ni les repercussions de l'OPA. Espero que s'analitzi bé i que només prosperi si no retalla la lliure competència. Crec que un nacionalista espanyol, que ens considerés dels seus, i fos mínimament intel·ligent, se n'hauria d'alegrar que l'OPA fos presentada per una empresa espanyola (catalana s'entén). La reacció de l'ex-ministre deixa moltes evidències que a mi m'avergonyiria. A ell però no. Ja ens va demostrar una vegada que tenia molt poca vergonya i un llenguatge no gaire fi, pel càrrec que ostentava.

Recollida de trastos vells

No és la primera vegada que se'n parla però sembla que tot i les queixes i suggeriments l'equip de govern no vol trobar una solució al mal ús que els ciutadans fem de la recollida de trastos vells.
Com cada més, el sector d'Arenys de torn s'ha vist ple de trastos de tot tipus a l'espera que el servei de recollida passés porta per porta a endur-s'ho tot, com si tots els ciutadans ens haguéssim posat d'acord a fer una mudança. (per cert ahir dilluns el carrer de Sant Rafel i el de Sant Jaume varen estar tancats bona part de la jornada, per una mudança, o almenys això deia un cartell molt ben situat al Rial de Sa Clavella, on no hi constava ni l'horari ni cap signatura o autorització municipal. És així que s'han de fer les coses?).
Continuant amb les mudances, vull dir amb la recollida de trastos vells, ja seria hora que es prengués una solució. No pot ser que el nostre poble, durant quatre dies (darrerament són dos dies per sector) estigui ple de trastos: matalassos, electrodomèstics, material d'obra...
A tot això cal afegir-hi la picaresca de botiguers que potser recullen el moble vell quan et porten el nou producte però, per estalviar-se haver de pagar, després ho deixen al carrer com un ciutadà més.
Però deixeu-me que hi afegeixi un exemple més. L'escola bressol municipal (o l'escola pública Sinera) han fet endreça i ahir dilluns, a 2/4 de 4 de la tarda, ja havien deixat tota la vorera plena de caixes, cadiretes, joguines i altres materials. Pel què sigui, avui dimarts a 2/4 de 4 de la tarda, vint-i-quatre hores després, encara hi era. I us faig una pregunta: És un bon exemple per al ciutadà, veure com un servei públic (sigui l'escola bressol o l'escola Sinera), incompleix la norma de treure els trastos a partir d'una hora determinada del vespre del dilluns? I una altra: No creieu que essent serveis públics podrien pactar amb la brigada o l'empresa amb qui l'Ajuntament pugui tenir externalitzat el servei, perquè es recollís d'una manera diferent?
Algú, a arenyautes, ja ha opinat en alguna ocasió que el servei de recollida de trastos vells, tal com s'està fent a Arenys, hauria de canviar. Si no vaig equivocat, el mateix govern també ho pensa, però... No serà que tenen por de prendre mesures dràstiques per no perdre electorat? A casa sempre m'havien dit que quan vols acontentar a tothom fas descontent a tots. I aquest govern cau sistemàticament en el mateix error.
Crec que ja és hora que es busquin solucions a aquesta disbauxa que ens costa molts diners a tots. Convido a tothom a presentar propostes. La meva seria que el servei es dugués a terme, a demanda. Quan es personalitza un servei, és més fàcil evitar abusos.
Cal demanar més consciència al ciutadà, però s'ha de començar donant exemple. Aquest govern ens va prometre un Arenys més net i jo no l'hi sé veure. No nego que els ciutadans en som responsables però els governants han de fer més esforços per aconseguir allò que ens varen prometre. No s'hi val carregar-nos el mort i penjar-se les medalles. S'han de trobar solucions abans no sigui ja massa tard.

I tornar a començar...

Avui m'he incorporat a la feina després d'un mes de vacances. Feia ja alguns anys que no agafava el mes d'agost sencer i he pogut constatar que va bé.
Ha estat un mes ben aprofitat, per escriure, viatjar, somiar i per fer una mica de bricolatge (una cosa que no és sant de la meva devoció però que de tant en tant s'ha de fer).
Tot i que ahir se'm feia muntanya amunt, aquest matí aviat he quedat enganxat a l'engranatge laboral. Les persones ens acostumem fàcilment a les situacions i penso que és bo.
Amb les piles carregades començarem un nou curs, farcit de projectes i amb la il·lusió de continuar aprenent dels amics, dels companys, dels veïns. Serà ben segur un curs de reunions i trobades, amb les ganes de fer bona feina i sentir-te útil a la societat que t'ha tocat o has decidit de viure (cadascú que s'ho miri com millor li sembli).
M'agradaria enviar un missatge de respecte, dolor i bons desigs a totes aquelles persones de Nova Orleans i rodalies que ho han perdut tot o gairebé. Unes persones que els costarà molt tornar a la normalitat i ves a saber quina serà aquesta normalitat!
Però també un recordatori per a totes aquelles persones de l'Iraq que continuen sofrint tot i tenir el dictador empresonat. Unes persones que no tenen una solució massa a prop.
Molts d'aquests ciutadans del món no tornaran a gaudir de vacances si és que alguna vegada n'han tingut. Els nostres polítics tampoc han tingut un estiu massa tranquil al darrera de l'Estatut. Seria una pena que després del temps que hi han estat treballant i de les pàgines de diaris que han omplert, tot se n'anés en orris. Confiem en la capacitat dels nostres representants polítics perquè arribi a bon port.

Una temporada més, Nocturn a Ràdio Arenys

Aquesta setmana comença la programació de tardor-hivern de Ràdio Arenys i amb ella una nova temporada de Nocturn. Amb molta il·lusió i la voluntat d’oferir-vos una tertúlia i debat enriquidor, a partir de les vivències, la història i els ensenyaments dels nostres convidats, cada dijous, de 10 a 11 de la nit, ens podreu sintonitzar a la freqüència 91.2 de Ràdio Arenys.
Si repassem la història de Nocturn observarem que el primer any el vàrem dedicar a conversar amb ciutadans i ciutadanes del nostre municipi que, amb la seva vida i testimoni, ens van il·lustrar moments de la història d’Arenys de Mar. Uns convidats que difícilment trobaríem a les pàgines dels diaris ni als noticiaris dels mitjans de comunicació però que les seves vivències i actitud eren enriquidores i calia testimoniar i compartir en aquesta emissora de ràdio familiar.
El segon any els protagonistes representaven a entitats i associacions culturals, esportives i socials del nostre municipi. El seu treball, molt sovint desconegut, era també testimoni de l’esforç per aconseguir teixir una societat, avui dia una mica malalta i mancada de compromís social, per aconseguir que el nostre municipi no fos només una suma de cases i persones sinó una comunitat viva, amb aficions, treball i diversions.
Enguany l’eix del nostre programa seran les professions. Intentarem presentar un conjunt ben ampli de professions de la mà dels seus protagonistes. Coneixerem detalls que sovint ens passen per alt a no ser que estiguem ficats en l’ofici, i gaudirem de la sensibilitat, l’experiència i el bon saber dels nostres convidats.
En aquest any però hem introduït una altra variació. Els nostres convidats especials no es trobaran sols davant de qui us parla, sinó que compartiran la taula i el micròfon amb uns tertulians arenyencs que mensualment tindrem amb nosaltres. Ens ajudaran a parlar de la professió de torn però també conversarem tots plegats de l’actualitat del nostre poble, del nostre país, del món en general. Parlarem d’aquells temes que ens interessen, que ens preocupen o bé ens ocupen i, sense cap voluntat d’alliçonar, donarem la nostra opinió perquè ajudi a reflexionar, a nosaltres mateixos des de l’emissora, i a vosaltres els que ens premieu amb la vostra sintonització setmana rere setmana.
Des d’ara us voldria agrair a totes les persones que optin per seguir-nos per antena i els demanaria, d’entrada, disculpes per a tot allò que pugui ferir la seva sensibilitat. La nostra voluntat és de passar una hora la setmana practicant una cosa que cada vegada és més difícil de trobar: la conversa.
Us convido doncs, a partir d'aquest dijous 8 de setembre, a passar una hora de la nit dels dijous, amb nosaltres.

EEUU mostra la seva impotència

Aquests dies llegim a la premsa la incomprensible situació de la primera potència mundial davant d'una tragèdia de grans dimensions. Sovint fem anàlisis massa simplistes. Creiem que les coses són blanques o negres, és a dir, en un país ric tothom és ric i en un de pobre tothom és pobre. Després tenim l'oportunitat d'observar com a països d'alt nivell de pobresa n'hi ha uns quants a qui no els falta res. També podem veure com en estats rics hi ha molta gent que no té prou recursos per viure o que ho fa sota una condicions penoses.
La imatge que els Estats Units dóna, i encara més l'actual president, és d'un país ric i autosuficient, que es permet la llicència d'anar predicant i donant consells a la resta del món, intervenint on li plau amb l'excusa d'aconseguir un món més just, a l'estil del seu. Ara, després d'una catàstrofe de greus conseqüències, han sorgit tot un munt de qüestions i s'ha posat en dubte la veracitat de la imatge que ens han volgut vendre. Als Estats Units hi ha pobresa. Cada vegada hi ha més diferències entre la població rica i la menys afavorida, i la política social del govern federal està molt lluny de reconduir la situació i vetllar per la classe social més indefensa.
Podem treure'n moltes lliçons i reflexionar-hi amb profunditat però permeteu-me que us faci mirar cap a casa i comprovem si la nostra societat, al nostre país, podem sentir-nos contents de com ho estem fent. No cal que hi hagi cap calamitat per adonar-nos que a casa hi ha pobresa, amb molta gent que té dificultats per arribar a finals de mes, amb maltractaments, violència i delinqüència que ens pensàvem que només passava a les pel·lícules o a països desestructurats i endarrerits.
Quan veig que els nostres governants s'entretenen discutint segons què, m'indigna pensar que no s'està fent el suficient per millorar la situació dels menys afavorits. Estic a l'expectativa de l'entrada en funcionament, aquest mes de setembre, de la compatibilitat entre les pensions de viudetat i el Sovi, que s'ha aconseguit després de la sortida del govern d'Espanya, del Partit Popular, i gràcies al treball de diputats de CIU i el concurs de l'actual govern del PSOE. Haurem de veure si aquesta compatibilitat i la supressió dels actuals complements resulta beneficiosa. Les vídues, trenta mil a Catalunya, ens hauran d'explicar si obtenen un increment en els seus ingressos i si aquest els permet viure amb la dignitat que es mereixen.
És molt trist el què està passant als Estats Units, i encara més quan t'adones que la gran prepotència del seu president i afins, només és capaç d'enfrontar-se als països pobres però no sap com sortir-se'n davant d'una catàstrofe dins la seves fronteres. Procurem que a casa, però, no caiguem en els mateixos errors. Fem una societat més justa que tothom hi tingui cabuda, amb la dignitat que cadascú de nosaltres es mereix.

Contínuament rectificacions

Tot just comencem el nou curs i ja estem llegint rectificacions a acusacions entre partits. La ciutadania és passiva, potser poc solidària i compromesa, però no em negareu que la capacitat de molts polítics és ben minsa.
No es pot anar afirmant i contra-afirmant coses, i encara menys quan s'utilitzen desqualificadors genèrics, alegrement i sense cap base sòlida. No pot ser que el nostre govern no sigui més curós a l'hora de parlar i hagi de recórrer contínuament a la rectificació de les seves paraules. Tot això no ajuda gens a la concòrdia ni al treball que tenim pendent per fer avançar el nostre país.
Falta més reflexió, modèstia i intel·ligència, i dedicar més temps a treballar i menys a criticar. La crítica és bona si és constructiva, però no té cap sentit criticar per criticar. Ja hi ha un període de campanya electoral que els partits s'enginyen la millor manera de comprometre el contrari. No pot ser que doni la impressió que estem en una campanya electoral permanent. La ciutadania valorarà els fets, els resultats i no les paraules. Si no ens volen avorrir més, que treballin i vigilin més el què diuen perquè no se n'hagin de penedir al cap de cinc minuts. Crec que la consellera Montse Tura ha comès un error que no s'escau a la seva talla política. Confiem que serveixi d'experiència i dediqui esforços a la molta feina que té encomanada.

La ciutat de tot s'hi val?

M'agradaria pensar que al començar un nou curs els arenyencs podem ser capaços de canviar alguns dels nostres pitjors hàbits com pot ser llençar brossa, papers i cigarretes pel carrer. També voldria creure que els que passegen el seu gos procuraran recollir els excrements i els dipositaran al lloc que està preparat. I també que a l'hora de reciclar dipositarem el vidre, el paper o els plàstics a dins dels respectius contenidors... Tot això no ha de ser tan difícil.
Parlant de gossos, demanaria als seus passejadors que no els permetessin orinar a la façana i portes de les cases, ni a les cantonades dels carrers. Potser no s'ha dit suficientment o potser els propietaris són una colla de porcs, encara que dissimulin. M'imagino que hi ha qui ja compleix i no caldrà que escrigui perquè ja m'ho crec, però no em negarà que cada vegada fan més fàstic les nostres façanes, i l'orina no es recull, ni netegen la façana orinada.
El carrer de casa és un de tants "pipi-can" i "pixa-can". És un bon lloc per passejar-hi el gos i deixar-hi tota la "merda" (disculpeu la paraula). Estic segur que cap dels propietaris de gos porta el seu a pixar a la seva façana. Cosa que li resultaria més fàcil perquè no li caldria passejar tant. Però potser no li agrada veure la seva casa pixada pels gossos...
M'agradaria que els nostres polítics, sense culpar-los de l'embrutada, treballessin més l'observació, l'advertència i, si cal, l'aplicació de sancions. Tot i així, i sense negar la dificultat que això representa, se'm fa difícil creure que s'avançarà en aquest camí, ja que cada vegada el nostre poble té més un caire de "ciutat sense llei".
Avui llegia a la cantonada del carrer de casa, enganxat a la façana d'una casa, un rètol que avisava que aquest divendres 2 de setembre es tancaria "tal" carrer, per mudança. He pensat que tots en un moment o altre hem fet alguna mudança i probablement hem necessitat tancar el carrer. Però el que m'ha estranyat és que la nota no la signava ningú, i no hi havia cap horari. I llavors m'han vingut moltes preguntes al cap: No ho hauria d'anunciar l'Ajuntament? Han sol·licitat el permís pertinent? No poden precisar l'estona que hi estaran, ni quan començaran a tancar el carrer? Tots podem tancar un carrer, quan ens va bé i donar tan poca informació?
Si tot això passa lleugerament, arribarà un punt que a Arenys no s'hi podrà viure perquè tothom farà el què voldrà i quan voldrà, i si no t'agrada, t'aguantes!
Perdoneu l'extensió de l'escrit, però hi ha coses que, per més que intento aplicar els principis del meu amic Ramon Solé, m'enrabien i no em deixen ser positiu. És tan difícil fer bé les coses? Els nostres representants polítics, quan es presenten per governar el nostre municipi, no són conscients que han de batallar l'incivisme i la insolidaritat? O és que només els agrada figurar i que els tirin floretes? Potser que s'ho pensin una altra vegada!
No són els polítics els culpables de la brutícia d'Arenys (ja sé que no és l'únic poble brut, però és el meu, el que m'estimo, i em dol). Tot i no ser responsables, els hi demano més atenció i dedicació.

El Síndic sol·licita informació als ajuntaments

A primers d'agost el Síndic va sol·licitar informes als ajuntaments sobre el problema de la connexió a peu entre els dos Arenys, i una relació de totes les gestions fetes des de la respectiva institució.
Aquest informació ens va ser comunicada per l'alcalde d'Arenys de Munt, en resposta al nostre escrit adreçat a les dues alcaldies, i que us reprodueixo a continuació:

Benvolguts alcaldes,

Com molt probablement haureu pogut llegir a la xarxa d'arenyautes, a finals del mes de juny vàrem enviar una carta al Síndic de Greuges per queixar-nos de la situació en què es troba el nus viari de Vallvidrera que, des de la construcció del perllongament de l'autopista del Maresme, impedeix de transitar a peu.
En la mateixa carta li comentàvem que des de les vostres alcaldies i ajuntaments s'havien fet diferents gestions a la Generalitat de Catalunya, a l'anterior legislatura i també en aquesta, i també s'havia mobilitzat la ciutadania, sense que s'hagués aconseguit res.
Avui divendres dia 12 d'agost hem rebut una carta signada per l'adjunta al Síndic, la senyora Laura Díez Bueso, on se'ns informa de l'acceptació a tràmit de la nostra queixa i que han sol·licitat un informe als vostres ajuntaments i també al Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
És per tot això que hem acordat fer-vos arribar aquesta explicació de com ha anat el procés i manifestar-vos que la nostra intenció ha estat col·laborar en la manera que ens va semblar útil, a que la Generalitat de Catalunya solucioni d'una vegada per totes, el problema que va ocasionar amb la construcció dels accessos a l'autopista, a la zona de Vallvidrera.
No cal dir que entenem que són els vostres governs municipals els que han de liderar i fer possible la solució al problema esmentat, atès que sou els representants legítims de la respectiva ciutadania. Per la nostra part, estarem a l'expectativa de les informacions que ens pugui fer arribar el Síndic de Greuges, i us en tindrem puntualment informats.

Rebeu una cordial salutació