La planificació ha de ser a tots els camps. Hem de saber veure què necessitarem demà i, per tant, què cal fer perquè les necessitats futures es puguin satisfer de manera efectiva, sense crear crisi innecessària. És important en habitatge, i també en transport públic, o en educació i salut, i podríem continuar.
La responsabilitat dels governants és preveure què pot passar i què podem necessitar. Si només es dediquen a trobar solucions als problemes que es presenten és quan es fan lleis inoperants, que comporten moltes negociacions i enfrontaments, i que al final no acaben de resoldre els problemes reals del moment. Per què? Perquè tot allò era previsible i s'havia d'haver planificat el camí a seguir.
Demà podrem parlar del resultat de les votacions al Congrés de Diputats dels dos decrets d'habitatge que ha intentat consensuar el govern, però com a mínim un d'ells caurà. En parlarem i podrem explicar per què han fracassat, si no tiren endavant, o de les possibles conseqüències si s'apliquen amb tot el conjunt d'interrogants que s'han creat.
Puc posicionar-me, però això no interessa a ningú. En canvi, sí que insisteixo que tot s'ha de preveure amb temps. Per què no s'ha construït habitatges socials per donar resposta a la demanda actual? Per què s'ha reduït el parc d'habitatge social i protegit que hi havia fa uns anys? Què s'ha fet malament?
Sap greu pensar que en un moment en què les mesures proteccionistes dels més desvalguts podien prevaler dins la política governamental, s'hagi perdut pistonada. Què passarà si arriba un govern menys sensible i amb uns interessos de classe amb prioritat? Planificar bé, encarrilar les polítiques a seguir, per obtenir resultats satisfactoris. Improvisant no s'arriba enlloc.
