Fets com els del conseller Puig, o del també conseller Comín i el president Puigdemont, t'ajuden a veure què pot representar entrar en política, significar-te per uns ideals i mantenir-te ferm fins a les darreres conseqüències. Quan hi penses una mica no t'estranya que costi tant trobar persones de pedra picada en el món de la política, sobretot quan es defensen interessos i drets dels més febles, en tots els aspectes, no només econòmics, també culturals.
La història ens brinda molts casos d'exili. El nostre país, amb el cop d'estat del 1936 i els quaranta anys de dictadura és un bon exemple. Passa que quan et refereixes al passat la impressió no és la mateixa que estar-ho vivint dia rere dia. Els dies ens passen molt de pressa, i els anys també, però si vius en la incertesa de l'exili, no sé si el temps transcorre tan ràpidament. Només els que ho han experimentat ens ho poden explicar.
Puc imaginar-me l'emoció dels retornats, pensant que ha arribat el dia. Que recuperen la llibertat que un dia els varen prendre. I ho penso sense entrar a valorar l'encert o no de la seva actuació. Ells varen obrar d'una manera, que molts pensaven que haurien fet el mateix, però ells són els que en varen rebre les conseqüències.
Feta la reflexió, voldria animar tothom a significar-se. No és bo viure en l'anonimat sense defensar els teus principis. N'hi ha que ho tenen molt fàcil, perquè juguen a casa. N'hi ha d'altres a qui se'ls complica l'existència, perquè juguen al camp contrari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada