No sé si riure o plorar. El problema és que és massa important com per agafar-s'ho en broma. Avui podies llegir el pacte de govern de CIU amb el PP, i al mateix temps la propaganda de l'assemblea nacional que organitza SI, per a la independència. El govern del partit que va sortir guanyador en les darreres eleccions autonòmiques, pactant amb el partit que més entrebancs ha posat i posa per al reconeixement de la nació catalana, i entretant dos parlamentaris, perquè el tercer els va deixar a la primera de canvi, promovent un assemblea amb un ordre del dia clarament independentista.
Cada vegada crec més que no tenim perdó, i que ens morirem donant voltes sobre el mateix tema, sense avançar ni una passa. No és estrany que tothom ens hagi perdut el respecte, i aquella admiració que despertàvem s'ha convertit en rebuig i menyspreu. Hem passat de ser vistos com a guanyadors, a prepotents, ploramiques i fracassats.
Som incapaços de trobar el que ens uneix, i ens dediquem a subratllar les diferències. A més, hem capgirat els patrons i tot fa pensar que després d'escollir un govern nacionalista, la seva política és més light que la del tripartit. El govern del senyor Mas, volgudament o per força, pacta amb un PP envalentit i amb un discurs més espanyolista que mai.
I acabo de la manera que volia començar, parlant dels comentaris que aquests dies trobes a les xarxes socials: qui governa realment a Catalunya? és una estratègia del president Mas, perquè Rajoy sigui més generós? pactant amb el PP aconseguirem el pacte fiscal? o perdrem quatre anys més? Potser ens ho solucionaran els assemblearis de diumenge vinent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada