dilluns, 27 de febrer del 2012

Espanya és la pàtria comuna i indivisible dels espanyols

Si bé l'altre dia remarcava les diferències entre el PSOE i el PP, sobretot per a tots aquells que els veuen iguals, també s'ha de reconèixer que tenen alguns trets comuns, i un d'ells, el més evident, és el seu espanyolisme recalcitrant, que els treu de polleguera, fins i tot parlant de Kosovo.
El ministre d'Exteriors, el senyor José Manuel García-Margallo, acaba de manifestar que la seva oposició a reconèixer la independència de Kosovo no té res a veure amb el que pogués passar amb Catalunya o el País Basc. El problema està en que la ONU declara la indivisibilitat de Sèrbia (encara bo que no parla de Iugoslàvia). 
El ministre no deu saber que els temps canvien i que Txecoslovàquia ja no existeix, i en canvi sí Eslovàquia o Txèquia. Tampoc deu conèixer la història de Letònia o Lituània, per posar alguns exemples. El que passa és que al ministre li va això de la indivisibilitat; crec que ho he sentit alguna altra vegada.
Caldria esperar més sinceritat dels càrrecs polítics i que no ens tractin com si fóssim uns beneits. Que tenim memòria, i en tot cas hi ha enregistraments i vídeos que ens ho recorden. Tampoc al primer ministre britànic no li agrada la idea que Escòcia s'independitzi, però l'actitud no és la mateixa. Respectar el dret a l'autodeterminació és una mostra de serietat i normalitat democràtica que Espanya encara no ha aconseguit. Es pot discrepar i fins i tot treballar perquè ningú marxi del projecte comú, però respectant la voluntat de tothom. Si ens creiem allò de la sobirania del poble, cal posar-ho en pràctica. El problema és que es diuen moltes coses i es parla molt de democràcia, però el llast dels quaranta anys de dictadura encara pesa massa. Fins quan ho haurem d'arrossegar?