Han detingut 16 jutges

Els han acusat de formar part o bé col·laborar amb la Camorra. Es veu que quan la policia detenia membres de la màfia, aquests jutges els absolia. També hi havia implicats funcionaris de l'administració tributària. Era tota una xarxa especialitzada en la compravenda immobiliària i hotelera. Tot això al sud d'Itàlia.

Jo que em pensava que els tots els jutges, excepte el senyor Garzón, eren bons... i ara resulta que també n'hi ha de dolents. O sigui que m'he quedat com quan em varen dir que els reis eren els pares. La meva innocència se n'ha anat en orris.

Amb això què vull dir? doncs que la ciutadania s'ha cansat dels polítics (¿seguiu la campanya electoral andalusa?) i també del jutges i els respectius tribunals. Perquè no n'hi ha un pam de net. I amb això no pressuposo que els nostres jutges siguin delinqüents, sinó que aquell drap que tapa els ulls a la Justícia, sembla que transparenta.

La presumpció d'innocència és bàsica per a l'anar bé de la nostra societat. Si partíssim de la idea que tothom és corrupte, no podríem donar ni un pas. Passi el que passi convé no oblidar aquesta premissa, si no volem estavellar-nos. Una altra cosa és que cada vegada quedem més decebuts de com funciona el nostre sistema democràtic i malfiem més de les promeses i bones intencions dels polítics i personatges públics.

Avui, sense anar més lluny, llegia les declaracions del senyor Daniel Fernández, una de les 'joves' promeses del PSC (?), atacant el govern de CIU, dient-li que era impúdic, i no sé què més. L'altre dia em vaig creuar amb ell, però, com és natural, no ens vàrem dir res. No ens coneixem de res. Era a l'acte del comiat de Cpc. Se'l veia molt sol. Doncs aquest polític que ha guanyat punts dins el PSOE, vull dir, el PSC, després de la remodelació, o canvi de cadira dels nous dirigents socialistes, té la barra d'insultar d'aquesta manera el govern convergent, tenint tan recent el passat tripartit. No sé mai si és falta de memòria, o barra, el que fa dir segons què, vistos els resultats.

Avui el senyor Caja, el vetllador dels drets dels castellanoparlants a Catalunya, ha presentat un recurs al Tribunal Constitucional contra la llei d'immersió lingüística que aplica el govern català. Continuem vivint entremig de plets i replets, com si tinguéssim la vida solucionada. A vegades penso que el món està acabat. Llavors em ve la bena positivista i penso en el Barça que ja només està a 8 punts del Madrid. Això sí que és important, i en tirarem un bon tros a l'olla.

En castellà també, senyor Pla Nualart

El problema no és que hagi reaccionat tard a l'article d'Eduard Voltas, el problema és que el seu article és de laboratori, però no és aplicable enlloc. Si volem continuar teoritzant i vivint de somnis lingüístics o de puresa lingüística, podem seguir el seu discurs, però ens quedarem on som si no anem a pitjor.

Cal que obri els ulls i s'adoni que la Catalunya actual no té res a veure amb la Catalunya dels nostres avis, abans de l'arribada de les primeres immigracions, procedents de la resta de l'Estat. També convé que tingui en compte que aquestes persones que fa quaranta anys que viuen a Catalunya, són catalans. O potser creu que catalans només ho són els que tenen un mínim de quatre o cinc generacions d'avantpassats residents a Catalunya?

Per on vol començar per aconseguir aquesta Catalunya que no existeix? si una cosa hem d'intentar treballar és en convèncer a conciutadans que una Catalunya forta i sobirana és la solució per resoldre molts dels problemes actuals. Que si anem tots junts podrem fer un país més ric i just, de qui tothom se'n podrà sentir orgullós.

El senyor Voltas en cap cas qüestiona la importància de la llengua catalana, i la manté com a llengua pròpia de Catalunya, però no oblida que el 50% dels catalans tenen com a llengua materna el castellà. Això potser no li agradarà, però haurà d'acceptar que és cert. Si és així, què els prometrà en una hipotètica Catalunya lliure i independent? Els amenaçarà amb que la seva llengua materna serà arraconada? És això el més important que podem aspirar aconseguir els catalans?

La seva teoria és molt bona i fins i tot bonica, però és teoria. Pretendre escombrar el castellà o negar la importància que té a Catalunya, és un error que no s'aguanta per enlloc. Entenc que la seva posició de lingüista el faci defensar la llengua catalana d'una manera tan idíl·lica. I això li ho diu una persona que té el català com a llengua materna i que com a mínim pot demostrar cinc generacions d'avantpassats catalanes.

Convivència cívica, un frau

Una farsa? una presa de pèl? No, un frau a la convivència, i un riure's de la Llei i l'ordre. És tan injusta l'actitud d'aquest col·lectiu residual, com el cas que li fan partits democràtics com Ciudadanos o el Partit Popular. Vergonya em va fer l'Alícia Sánchez Camacho quan va demanar que el seu fill fos educat en castellà. La seva posició al capdavant del Partit Popular a Catalunya, mereixeria un comportament més assenyat i no tan partidista i electoralista.

Els catalans segur que no ho hem fet bé. Hem provocat que sorgissin partits com Ciudadanos, o bé líders mediàtics com Jiménez Los Santos, o que el PP es radicalitzés i enfoqués tota la seva política contra la singularitat catalana i els seus drets sobiranistes.

M'imagino que la millor estratègica és atacar allò que fa més mal, la part més sensible de les persones i pobles. En el nostre cas estem parlant de la llengua, que d'alguna manera ens identifica com a poble, amb cultura pròpia, història, tradició i jurisprudència. Després de quaranta anys de prohibició, denunciar un atac a la llengua castellana és ficar el dit a la llaga i guanyar punts per aconseguir una fractura social.

No es mereixen que parlem d'ells, però el Poder Judicial hi dedica moltes hores i esforços. Es perden moltes energies per culpa d'uns personatges que només busquen publicitat i desestabilitzar el país. Semblaria que no pot ser possible que una norma que ha demostrat la seva eficàcia i ha estat lloada més enllà de les fronteres, per interessos d'una minoria, sense escrúpols, pugui posar en dubte la seva legalitat.

Si un model de vida i convivència funciona, no hauria de ser mai declarat il·legal, a no ser que la Llei estigui desfasada o subjecte a una voluntat interessada. Tenim un concepte equivocat de la Llei, quan la pensem inamovible i sempre justa i per sobre de la voluntat del poble. El legislador no és objectiu, per la qual cosa les lleis tampoc ho són. Cal un pacte i consens, i això no passa, sobretot quan qui legisla està en contra de les aspiracions sobiranistes d'una part de l'Estat. Si el Tribunal Constitucional arribés a donar la raó a Convivència Cívica, seria el mateix Tribunal que s'hauria de qüestionar. El Rei, del Petit Príncep tenia molta raó. Ell sabia les ordres que podia dictar, per evitar la desobediència. L'ABC diu que Espanya té un problema, però jo penso que el problema el té Catalunya.

Final d'etapa de Ciutadans pel Canvi

Ahir, al centre Arts Santa Mònica, ens vàrem trobar amics i amigues de Ciutadans pel Canvi, que durant dotze anys hem estat treballant per ajudar al canvi en la manera de fer política. Un canvi que encara no s'ha acomplert, però que de mica en mica ha anat impregnant la ment de la ciutadania interessada en la cosa pública.

Ahir ens vàrem reunir per tancar una etapa, ja que tots teníem clar que res està tancat per sempre i mai s'acaben les ganes de treballar per allò que creus, sobretot si et sembla que pot beneficiar la societat on vius. Ens desitjàvem sort i ens emplaçàvem a retrobar-nos en un nou projecte cívic i social.

Les tres persones que han liderat el projecte de Ciutadans pel Canvi, varen repassar moments i sensacions d'aquests dotze anys d'il·lusió, i es varen resistir a acceptar qualsevol idea de fracàs. Josep M. Vallès, Carme Valls i Àlvar Roda, han estat els presidents d'un col·lectiu que ha dedicat bona part del seu temps per analitzar la situació política del nostre país, vetllant pel compliment de les promeses electorals, amb uns principis irrenunciables com són la participació, la transparència i el compromís cap al poble de Catalunya.

La feina de Ciutadans pel Canvi, no sempre s'ha entès, i ha estat precisament el partit polític més proper a les idees i pensament polític, qui més resistències ha demostrat a l'hora d'acceptar la manera de fer de Cpc. Un dels molts errors del president Montilla, mal assessorat per companys del seu partit, va ser girar l'esquena a Ciutadans pel Canvi, com també ho va ser el distanciament sostingut entre Cpc i altres forces polítiques progressistes i d'esquerres, amb qui es podia compartir molt bona feina.

Hi ha hagut, com arreu, moments per oblidar, com els que es varen viure en una de les darreres convencions, celebrada a Barcelona, i d'altres de molt bon record, com els viscuts durant la campanya per a la Iniciativa Legislativa Popular, per una llei electoral catalana, un tema pendent al Parlament català.

L'experiència ha estat positiva, i m'ha permès conèixer persones amb iniciativa, empenta i ganes de col·laborar i participar en la societat. He après i compartit bons moments a diferents indrets de la geografia catalana, i crec que hem estat honests. No puc deixar de recordar la gran vàlua de qui va ser el primer president, en Josep M. Vallès, i que va tenir ocasió de demostrar en la seva etapa de conseller de Justícia, i la força i capacitat de treball de la Carme Valls. Amb l'Àlvar s'ha tancat una porta, però estic segur que on sigui deixarà petja. Gràcies a tots, amics i amigues.

Ser capellà, un ofici de futur

Ja han trobat la manera!

Des de fa molts anys, l'església catòlica al nostre país, té veritables problemes per aconseguir vocacions sacerdotals. Podríem discutir sobre els motius d'aquesta manca de vocacions, i de ben segur que en trobaríem unes quantes. Hi hauria causes internes, d'anquilosament i distanciament de la societat, i també externes, amb pèrdua de valors, d'esperit de sacrifici. 

L'enginy de monsenyor Rouco no té límits, i ja han trobat la manera d'engrescar aturats a ordenar-se sacerdots. Els prometen una feina per a tota la vida, amb sous no massa alts, però a càrrec de l'Estat i els ciutadans. I si no us ho creieu, aquí hi ha el vídeo promocional. 

La coherència de Rajoy i la independència

Si una cosa reclamem als polítics, no únicament a ells, però d'alguna manera especial, és que siguin coherents. Els polítics han de prendre decisions, i això vol dir prioritzar, decantar-se per un costat i rebutjar l'altre. Això vol dir fer contents a uns i descontents als altres. És per això que no poden evitar la crítica, i si ho pretenen, volent acontentar tothom, llavors tots hi surten perdent, els polítics també.

Dic això de la coherència perquè avui el president espanyol ha estat molt clar, i molt conseqüent amb la coherència. Rajoy ha deixat ben clar que s'oposava al reconeixement de la independència de Kosovo, perquè és la mateixa opció que defensaria en el cas català. Ho havíem denunciat, però sempre ens ho negaven.

Bé, de fet Rajoy el que ha dit és que no reconeix la independència de Kosovo perquè "És el que convé als interessos generals dels espanyols". Una manera subtil de dir el que jo li feia dir.

Però aquesta coherència no és exclusiva seva, sinó que la comparteix amb l'anterior cap del govern, el senyor Zapatero, i els partits que representen. I això és el que haurem d'acabar de veure, si l'objectiu de l'ACN s'acompleix.

Jo sí que defenso la independència de Kosovo. Potser perquè vull ser coherent, quan arribi el dia.

La independència per a quan siguem grans

No us perdeu l'article d'avui d'IU Forn, a l'ARA. De veritat que no té preu. Sabeu que IU no té pèls a la llengua, i diu les coses pel seu nom. Ja sé que parlar de Suïssa i dels suïssos és cosa fàcil, però no em direu que no està molt encertat? 

L'altre dia algú deia que vivim en un país de fireta. Quan parlem de país ens referim a Espanya, però també Catalunya. No es penseu que nosaltres siguem tan diferents. Potser ens entenem millor, però el ridícul també el sabem fer. Molesta veure que hi hagi països on els seus habitants són i actuen de manera responsable. 

L'exemple de l'escrit d'IU Forn era el referèndum, i el resultat obtingut, i s'imagina què hauria passat a casa nostra si ens haguessin donat l'oportunitat de manifestar-nos. Si veiem com han actuat els sindicats aquests darrers dies, amb unes proclames típiques de finals del franquisme, o d'una pel·lícula dels germans Ribes. O mireu com està darrerament el moviment veïnal. 

En una discussió que vaig tenir no fa gaires dies, em defensaven que els partits polítics, quan es varen legalitzar, es varen endur els millors, els que havien estat grans líders veïnals, i es varen quedar les segones o terceres opcions. Uns moviments veïnals que tenen grans dificultats perquè la ciutadania els segueixi, col·labori i participi al barri, però també unes associacions amb unes juntes que s'han perpetuat en el temps, com si no hi hagués ningú més per exercir de president o secretari. 

Portem gairebé quaranta anys de democràcia, però no ho acabem de fer bé del tot, i la nostra picaresca, i també desconfiança, fa que actuem amb nocturnitat i traïdoria, malmetent les relacions socials, i avançant molt poc. 

L'ANC ens demanarà que ens pronunciés sobre el nostre futur com a poble sobirà, i ho farà comptant amb les persones que som. Caldrà que aprenguem a actuar amb més ètica, amb més confiança i transparència, per ser millors. 

Hem d'exigir justícia fiscal, però al mateix temps entendre quina és la realitat econòmica. Si exigim que l'administració actuï de manera il·legal, o ignorem que els recursos s'han acabat, i volem més i més, l'única cosa que aconseguirem serà continuar vivint en la ignorància, essent la burla de tots.

Els partits polítics també hi fiquen el nas

Si l'altre dia parlava de la intromissió dels partits polítics arreu, i em malfiava del seu paper d'oient davant la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, avui ho podria ampliar a més àmbits, un d'ells molt sensible. Diumenge es commemorava, entre altres coses, el vuitè aniversari dels atemptats de Madrid, i la concentració no va ser unitària. Per què? perquè els partits polítics, sobretot el PP, en aquest cas, han jugat amb el dolor dels familiars de les víctimes, per fer política. Per fer política denigrant i fastigosa.

Aquest és el gran problema del nostre sistema democràtic. Els partits polítics es creuen amb el dret de posar el nas a tot arreu, amb la política del tot s'hi val per aconseguir ser el primer. Això és el que crea desafecció, i el que provoca corrupció política. El meu fill, que té 16 anys, aquest diumenge em demanava si abans també hi havia tanta corrupció. La meva resposta va ser que sí, però que no es coneixia com ara. Potser perquè ni per corruptes serveixen molts polítics, però també banquers i personatges que remenen diners. És que el mateix sistema polític i social permet que uns obtinguin uns salaris i/o beneficis extraordinaris, mentre la seva empresa o el seu banc, ha fet fallida o ha estat intervingut pel govern de l'Estat.

Sóc conscient que les generalitzacions són perilloses i fins i tot injustes, però llegint el diari t'adones que cada dia hi ha menys partits que quedin al marge d'embolics per part d'algun dels seus militants. Alguns de descarats, d'altres més residuals, però en molts casos al voltant de malversació de fons públics i/o prevaricació.

Quina impressió us ha fet en veure el PP al darrere d'un col·lectiu de familiars de víctimes del terrorisme, i no de l'altre? Per què el PP continua pensant en ETA com a culpable dels atemptats de l'11-M de 2004 a Madrid? Per què es pensa que són els altres els que juguen amb el dolor dels familiars de les víctimes?

Potser no tinc el dia, però tot plegat fa molta pudor de socarrimat. Estem perdent els papers, la moral i el sentit comú. La societat civil està cansada, i en aquests moments molt afectada per la situació econòmica que vivim, i probablement deixem massa en mans dels partits polítics, allò que en aquests moments demostren que són incapaços de liderar, ni tan sols intentar posar ordre i, per sobre de tot, responsabilitzar-se dels actes dels seus militants i dirigents. Una ANC sense polítics? la independència sense els partits polítics?

Els sindicats i la Guàrdia Urbana es descompten

Com ja va essent habitual, a l'hora de sumar hi ha qui es descompta. Alguns se'n descuiden, d'altres en compten de més. A la manifestació d'aquest diumenge a Barcelona, els sindicats n'han comptat 450.000, i en canvi la Guàrdia Urbana, només n'ha trobat 17.000, una diferència remarcable.

És evident que, si ens hem de basar en el poder de convocatòria dels sindicats, l'èxit de la mateixa és molt diferent si ens creiem els propis organitzadors o la Guàrdia Urbana. Personalment no m'hi fixo gaire, però és cert que veure a molta gent reunida, fa impacte, i ajuda a pensar que hi ha motius per mobilitzar tanta gent.

De la mateixa manera que ahir al Palau Sant Jordi, voldria pensar que els partits no hi pinten res. Que són uns convidats, però que els veritables protagonistes són els ciutadans. Esclar que s'ha de ser molt innocent per creure que els partits no hi juguen el seu paper i que, en el cas d'ara, l'oposició no ho aprofita per intentar desgastar el govern. Que no ho havien fet els altres quan eren a l'oposició? doncs, si ho fan uns per què no ho poden fer els altres? Si el govern del Partit Popular ha redactat una reforma laboral que afecta l'estat del benestar, a ulls de molta gent, és lògic que el Partit Socialista hi estigui en contra i mobilitzi els seus militants i amics. L'altra cosa és pensar què passaria si el govern fos del PSOE. No podem deslligar les mesures preses pel PP, de la realitat que patim, una situació que ha vingut influenciada per la situació global d'Occident, però també per la gestió de l'anterior govern de l'Estat.

Ens hem d'estrènyer el cinturó, i permetre que el govern flexibilitzi el mercat laboral, per ajudar a reduir l'atur, però cal estar alerta que no ens venguin gat per llebre. Que no s'aprofiti la crisi per atacar l'estat del benestar, que tant ens ha costat aconseguir. Hem estirat més el braç que la màniga, però tampoc ens poden prendre el pèl. Coneixem de quin mal pateix el PP, i sabem que ho pot aprofitar per afavorir els seus, i posar més distància entre les rendes dels més rics i les de la classe treballadora. 

Els sindicats han de treballar per evitar despropòsits, però que no utilitzin la demagògia, ni busquin victòries personals, amb la convocatòria de manifestacions i de la vaga de finals de mes. Siguem tots plegats una mica sensats, i no ens perdem amb falsos protagonismes, ja sigui del govern, de l'oposició o dels dirigents sindicals.

Probablement cal flexibilitzar el mercat del treball, però sense oblidar que estem parlant de persones, de famílies i, fins i tot en pla egoista, de consumidors. ¿Hi ha possibilitat d'asseure'ns a la taula a dialogar, o ho hem de deixar a mans de manifestacions i vagues? necessitem un govern fort, amb les idees clares, però que no es passi de frenada, que les conseqüències poden ser deplorables.

L'ANC, un moviment polític sense partits

És possible crear un moviment polític i social sense partits polítics? ens ho deixaran fer? tindrem prou força per prescindir-ne?

Des que els partits polítics varen legalitzar-se i els seus militants sortiren de les associacions de veïns, s'ha mantingut una certa tensió per veure qui conservava el protagonisme. Molts líders veïnals varen trobar en els partits polítics la plataforma per fer carrera política, però... també per defensar les seves reivindicacions? La impressió que he tingut des del primer dia és que l'actitud d'aquests líders veïnals, una vegada constituïts els partits polítics, va canviar. Es va passar de reivindicar a voler manar, sense que pretengui treure'ls cap tipus de legitimitat.

Avui, en la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), es posava èmfasi en els representants polítics  que hi eren presents, i em preguntava si calia referenciar-ho. No creieu que hi pot haver socialistes o populars que, personalment, estiguin a favor de l'Assemblea? doncs deixem de parlar de partits polítics.

Si els primers polítics, sortits, tal com deia més amunt, de les associacions veïnals, varen començar a posar en dubte el paper d'aquestes, què pot passar amb l'Assemblea si es manté el compromís de no jugar a la política de partits?

Fixeu-vos en qualsevol ajuntament que tingui creats consells municipals de participació. Observareu que en aquests òrgans de participació hi formen part representants dels partits polítics. No creieu que el paper que hi fan als consells, és sobrer? Els partits polítics o grups municipals tenen el Ple on debatre el seu posicionament sobre qualsevol iniciativa governamental. Per què han de lluir protagonisme en els consells participatius, única plataforma a disposició de veïns i veïnes?

Els membres de SI seran capaços de cedir protagonisme a l'ANC en el seu camí a la independència? i ERC, que només es pot salvar si lidera la via independentista, permetrà que sigui l'ANC qui ho faci? Com justificaran les seves dietes? Ja sé que els partits polítics i l'ANC poden ser compatibles i complementaris, però... ho seran? no grinyolarà?

Voldria equivocar-me, però el model d'Assemblea de Catalunya avui no funcionaria, i la nova Assemblea tindrà molt complicat mantenir-se al marge dels partits polítics en un sistema en què tot es basa en aquests.

Consulta popular contra la Constitució espanyola

Hi ha una frase pronunciada pel recent nomenat arenyenc de l'any 2011, el senyor Joaquim Cassà i que destaca la revista l'agenda, en el seu número de març, que és molt encertada: "Depenem massa de les subvencions i això ens fa perdre la iniciativa". M'agradaria que tothom la reflexionés, tant els que atorguen les subvencions com els que les reben. Hi estic molt d'acord. El problema és que ens han acostumat massa a fer per allò que ens donen, i no estem disposats a lluitar per res.

Però jo avui no vull parlar de la política populista, per no dir xantatgista, de comprar vots amb subvencions gratuïtes, sinó de la nostra capacitat de prendre iniciatives, i proposo a l'Ajuntament d'Arenys de Mar superar el llistó de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, i que convoqui una consulta popular per prescindir de la Constitució espanyola en el terme municipal. No us sembla una bona iniciativa?

El Ple municipal d'ahir dijous, l'Ajuntament d'Arenys de Munt va aprovar una moció per a la convocatòria d'una consulta popular per decidir si pengen o no la bandera espanyola al balcó de l'ajuntament. Ja sabeu que, gràcies a la iniciativa de l'Assemblea Nacional Catalana d'anar a despenjar una bandera espanyola del balcó de l'Ajuntament de Sant Pol (que no la tenia penjada), ara la delegada del govern espanyol a Catalunya, vol denunciar tots els pobles que no la tenen penjada. Els d'Arenys de Mar només la pengem un dia a l'any.

Jo vull anar més enllà de la penjada i despenjada de banderes, i em vull ficar amb la Constitució espanyola, que és el principal obstacle perquè els catalans aconseguim el nostre objectiu, i per això animo els regidors i regidores del meu ajuntament que convoquin aquesta consulta, i a veure qui la fa més grossa. De fet ho tenim guanyat, perquè el PP i PSC només sumen 6, i els altres partits sempre s'han manifestat molt independentistes.

El problema de tot plegat és que aquestes consultes no serveixen per a res. Només per distreure'ns i desviar-nos del camí que hem de seguir. Si algú té més iniciativa, que la posi en pràctica.

La sentencia del TSJC una victòria o un nyap?

Avui hem conegut el veredicte del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i la pregunta que ens fem és si és una bona sentència o no. Si temíem que 30 anys d'immersió lingüística se n'anaven en orris, podríem pensar que ens ha sortit barat, però és això el que volem?

Tenia raó en Manel Cuyàs, avui a la tertúlia de Catalunya Ràdio, quan deia que el veredicte era una mala notícia. La solució proposada pel Tribunal convida a pensar que la llei no s'aplica igual per a tothom. Ara resulta que si no t'agrada, vas i demanes que t'ho canviïn. Tots estudiarem en català, però qui no li agradi, li faran en castellà. 

La immersió lingüística és bona o no? és una bona eina de cohesió social i de protecció de la llengua feble? si és així, i l'experiència de 30 anys ho ha demostrat, per què s'han de fer excepcions? perquè ho demana el pare?

No penso que la resolució sigui una bona notícia per als catalans, i a més, posa en perill la cohesió social, ja que dóna peu a que hi hagi cua de familiars demanant la immersió en castellà, amb tot el que això pot provocar. No es tracta de deixar el castellà en situació precària, perquè els resultats donen la raó a qui defensa el bon coneixement d'ambdues llengües, amb el model lingüístic català. Es tracta d'aplicar un model que funciona i dedicar els esforços a solucionar altres problemes, com el fracàs escolar, que no té res a veure amb la llengua en què s'educa.

Continuo pensant que passem tot el temps del món defensant la nostra manera de ser, els nostres drets com a catalans, i ja comencem a estar-ne ben tips. Si ens volen fer sentir independentistes, no podien trobar una millor manera.

A l'escola en català

Només hi pot haver una sentència justa, i aquesta és favorable a la immersió lingüística en català. Però el nostre país està acostumat a patir i no ens ha de venir de nou que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avali la immersió lingüística també en castellà.

Pensar que la Política no juga dins el món de la Justícia és una ingenuïtat massa evident. Si realment la Constitució espanyola no defensa la idoneïtat de la immersió lingüística en català, si el TSJC sentencia que la Constitució avala la immersió en castellà, és perquè no estem parlant de la nostra Constitució, i va essent hora de proclamar-ho als quatre vents. I ho ha de proclamar un militant socialista, i també un del partit popular. Si no s'opina d'aquesta manera és perquè hi ha interessos contraris a la sobirania popular, és perquè es dóna més importància a l'opinió de quatre jutges que no pas a la veu del poble.

Demà coneixerem la sentència, i sabrem quin camí hem de seguir per continuar defensant els nostres drets com a nació sobirana. Si podem anar al costat del Tribunal, o bé des l'altra banda. Tenim un gran defecte, que ni després de tants entrebancs hem aconseguit superar: som incapaços d'unir-nos davant l'adversari, davant d'aquells que no ens volen, però tampoc ens deixen marxar.

Avui llegia que tots els partits, amb les excepcions ja conegudes, s'han posat al servei del govern, per anar junts en la defensa de la immersió lingüística en català, que des de la seva implantació ha rebut tants elogis, i que és la clau per preservar la cohesió social al país. M'agradaria pensar que aquest anar junts no és tan sols cosa d'hores, sinó que es manté en el futur, perquè, sigui quina sigui la sentència, res s'haurà acabat, i els nostres problemes de supervivència continuaran furgant i atabalant-nos.

Com deia Eduard Voltas en l'article al diari ARA, en castellà també, sisplau, però la immersió lingüística en català, perquè és l'única manera d'evitar a casa nostra una fractura social, de difícil solució.

El PSC ha entrat a l'UVI

Avui ho llegia a l'ARA. L'alcalde de Cornellà, el senyor Balmón, nomenat recentment secretari d'acció política del PSC, no vol que els membres de l'executiva critiquin les votacions del partit al Congrés de Diputats. Suposo que recordareu aquelles discussions sobre si el PSC havia de tenir grup parlamentari propi a Madrid, que ho defensaven amb tanta força Ros o Joan Ignasi Elena, i que s'enfrontaven amb Pere Navarro, que va acabar guanyant, però tots contents i a dins a fer bullir l'olla... Sí, perquè varen quedar que potser no calia tenir grup propi, però podrien votar diferent que la resta del PSOE, en temes que afectessin a Catalunya. Tot solucionat!

Doncs, mira que és casual, però a la primera que es presenta una votació que Catalunya hi surt implicada, va i... mantenen la disciplina de vot, contra una decisió que ens beneficiava. Ah! i que ningú ho critiqui eh!

Aquesta és la trista figura d'un partit que ha estat molt important per a casa nostra, però que aviat li cantarem les absoltes. Finalment el peix gros s'ha empassat el petit, i només en queden les espines.

Ho veus a nivell de país, i a nivell local. Aquests dies hi ha dimissions i estripades de carnet. D'altres ja no tenen ni l'esma de fer l'esforç, o es troben avergonyits per haver arribat fins aquí.

A mi em dol, perquè sempre he pensat que el PSC ocupava un lloc que ningú més cobreix, un lloc necessari per a l'equilibri polític del nostre país. Ni ERC, ni ICV han estat capaços de mobilitzar una esquerra catalana de veritat, sinó que han actuat de satèl·lits del PSC, acompanyant-lo al cim, i finalment estimbant-lo.

El més preocupant de tot és que la gent del PSOE a Catalunya, se sent envalentida i no s'adona que enterrant el PSC, no té futur. La incapacitat de liderar un partit acceptant la diversitat interna, conrea una mentalitat absoluta que porta al fracàs. El diàleg és positiu, i la crítica argumentada també. Anul·lar la discrepància només ens porta a situacions com les que estem veient aquests dies a Rússia, i més dramàticament a Síria.

Tinc l'esperança que no tot està perdut i que de les cendres renaixerà l'au fènix.

Muntañola ens deixa en uns moments difícils per als catalans

Joaquim Muntañola va ser present a casa dels meus pares durant molts anys, a través dels seus dibuixos a El Correo Catalan. És d'aquells records que et queden de casa. Hi havia uns personatges de qui es parlava sovint a casa. Un altre era l'humorista Capri, de qui teníem molts discs i que escoltàvem sovint. Els dibuixos de Muntañola al diari, no ens els perdíem mai.

De la mateixa manera que ens acompanyava diàriament, ara feia molt temps que no n'havia sentit a parlar més. És per això que la notícia de la seva mort ha estat una sorpresa, no tant pel fet, sinó per fer-se present després d'anys d'oblit. Estic segur que la seva personalitat serà recordada per molts, i ja forma part de la història del nostre país.

La notícia ha aparegut barrejada entremig d'informacions que posen en evidència la voluntat del Partit Popular, per uniformitzar el país, traient singularitat a les diferents autonomies, que en el nostre cas es tradueix en pèrdua de competències o, si voleu, de descafeïnament. El procés iniciat amb la sentència contra l'Estatut d'Autonomia, no s'atura, i no sabem fins on arribarà. És per això que hi ha tanta gent que desconfia de la tàctica del govern d'Artur Mas, i intenta endevinar on hi ha la clau, o la trampa. On hi ha l'explicació d'aquest anar de la mà del PP, en un moment en què es manifesta més radicalment anticatalà.

El seguiment que faig del ministre d'Educació, Cultura i Esports, no deixa de sorprendre'm, des de l'afany per aconseguir el reconeixement mundial de les corrides de toros, a la homogeneïtzació de l'educació de les diferents comunitats autònomes que avui donava a conèixer. Un país com el nostre, en què la Cultura i l'Educació són una part destacada de la nostra existència i manera de ser, qualsevol atac a la especificitat cultural del nostre poble, és un atac a l'essència i a la nostra capacitat de subsistència, en un entorn advers i asfixiant.

Si només som capaços de provocar, només aconseguirem reforçar la seva pluja de decrets i lleis que deixin sense força ni sentit, la jurisprudència pròpia. Si ens limitem a jugar a amagar, aconseguirem fer forts els que ens volen fer desaparèixer com a nació diferent a l'espanyola. El panorama polític català no pinta bé, i la ciutadania n'està ben tipa. O canviem d'estratègia, o el nostre futur és molt negre.

El demòcrata Putin

Amb l'experiència que tenim amb quaranta anys de dictadura, per només parlar de la darrera, quan analitzem els altres estats del món, ens fixem molt en el tipus de govern que tenen i fem la diferenciació entre democràcies i governs absoluts o dictatorials. Aquesta separació ha esdevingut una farsa i ara ens cal aprofundir una mica més i treure del grup de democràcies, aquells països que només en tenen el nom, però que són clarament estats corruptes amb el poble enganyat i feliç, o no.

El problema amb què ens trobem és que la decisió de col·locar uns estats en un lloc o l'altre, no sempre està clar, sobretot per una part de la població, normalment interessada, i ja no parlo dels propis ciutadans que ho pateixen. Tots recordarem els elogis a governants com Chávez, que representava la bufetada al capitalisme explotador de les classes populars. I no parlem de personatges com Castro. Amèrica central i del sud ha estat víctima del frau de la democràcia. Una democràcia només de nom.

A l'altra punta del món hi tenim Rússia, que pateix des de fa anys Putin com a president o primer ministre. Es tracta de legislar en benefici propi, per perpetuar-se en el poder, amb la figura que sigui. Avui hem vist com tornava a guanyar unes eleccions, posades en dubte per Gorbatxov, i el seu contrincant directe a la presidència. Més a prop nostre hem tingut Berlusconi que només l'ha vençut, per ara, el caos econòmic que pateix Europa.

Putin podrà presidir la Rússia durant sis anys més, amb la possibilitat de tornar-s'hi a presentar, una vegada acabi aquesta presidència. Riem-nos dels mandats dels governants de la URSS, quan tenim l'exemple del "nou" president de Rússia. Un estat que té el poder de vetar la participació de les Nacions Unides a la barbàrie de Síria, on també hi ha hagut eleccions "democràtiques".

Ens queixem del nostre país, on un partit polític com el PSOE deixa molt que desitjar amb el sistema demòcrata intern. No contrastat, tenim els comentaris sobre les trucades d'última hora per arraconar Chacón de la direcció del partit, tot gràcies a dos personatges que algú podria creure que no hi pinten res, González i Guerra, però que són els que tallen el bacallà. Tot això, però, no és res davant el frau descarat a països com Rússia, Veneçuela, Cuba o Síria, per no eixamplar el ventall.

Un altre dia parlarem del demòcrata Rouco Varela.

Cultura i Esport en un matí de dissabte

Avui no hi ha hagut sort, o més aviat s'ha jugat malament i el Cabrils no ha perdonat. Feia molts partits que no coneixien la derrota i ha sobtat. A diferència d'altres temporades, ens havíem acostumat a la victòria i no recordàvem què volia dir perdre. El joc d'aquest dissabte no mereixia cap premi, malgrat hi ha hagut algunes oportunitats de marcar. L'equip es manté líder, encara que molt justet.

El matí havia començat millor. L'Ignasi havia estat seleccionat per representar els grups de 4t d'ESO del Col·legi La Presentació, al Concurs escolar d'anglès The Fonix, i avui era la prova, a lÌnstitut Nacional d'Educació Física de Catalunya (INEFC), a Montjuic. Els resultats els coneixerem d'aquí a un mes, però el més important és haver tingut l'oportunitat de participar-hi, i l'Ignasi n'ha sortit content.

Això sí, dinar a les cinc de la tarda, però... ja se sap, els partits es juguen l'hora que toca, i no et deixen escollir. Si poguéssim, no trobaríem mai l'hora ideal. Entra en el paquet de ser pare, i ens convertim en els veritables seguidors i animadors de l'equip, amb la voluntat d'educar-los, i per tant, actuant amb passió, però també amb correcció. Enguany, tret d'alguna ocasió, ha predominat el bon comportament per part de totes bandes, i això és d'agrair.

A les manifestacions amb responsabilitat

En un temps en què som tan exigents amb els polítics, convindria no oblidar la necessitat de ser molt exigents amb nosaltres mateixos. El desmanec que a vegades oferim invalida qualsevol actitud recriminatòria que puguem exercir. No s'hi val exigir als altres allò que som incapaços de complir. Aquesta hauria de ser la primera observació a tenir en compte abans de fer cap pas.

Hem de ser responsables dels nostres actes i, per tant, de les conseqüències que se'n poden derivar. Si no és així, seria massa fàcil actuar. Autoexigència i responsabilitat que no he pogut observar en els participants a les manifestacions d'estudiants.

L'altre dia parlàvem de l'assegurança per possibles danys a tercers, per aquelles entitats que organitzen actes a la via pública. Qualsevol activitat pot originar algun problema, per més bé que es planifiqui, i per això és convenient preveure els possibles danys i qui se n'ha de fer càrrec.

Això és transportable a qualsevol tipus d'iniciativa ciutadana que utilitzi l'espai públic per donar a conèixer els seus ideals, les seves queixes. La manifestació pública està regulada i és un dret que tenim com a ciutadans, però no és un acte gratuït, sense que se'n puguin derivar responsabilitats. És per això que els organitzadors d'una manifestació al carrer, han de preveure totes les conseqüències dels seus actes, encara que es tracti de danys causats per infiltrats aliens a l'organització. No s'hi val a dir que no són dels nostres, perquè s'hi han sumat gràcies a haver organitzat la manifestació. Aquesta responsabilitat no es pot defugir i s'ha de respondre davant de tercers, que ells sí que no hi tenen cap culpa.

Mentre no siguem capaços de veure la importància de respondre dels nostres actes, no podrem exigir a ningú que respongui dels seus. No estic limitant el dret a manifestar-nos, sinó exigint responsabilitat de les nostres decisions.

En castellà també, senyor Arenas

Arran de l'article d'Eduard Voltas, de diumenge passat, "En castellà també, sisplau", s'ha originat un debat interessant, amb arguments favorables i d'altres que no ho són tant. Deixo de banda els comentaris que acostumen a aparèixer a Internet, encara que n'hi ha d'assenyats i educats, però queden desfigurats per culpa dels "grans crítics", que aprofitant-se de l'anonimat, insulten més que no pas critiquen.

Deia que s'ha originat un debat interessant, que avui mateix es podia seguir en els articles de Sebastià Alzamora, "En castellà també, per descomptat" i de Joaquim Arenas, "En castellà també, sisplau, o el preu de la independència".

Vaig deixar constància en aquest bloc, que estava completament d'acord amb Eduard Voltas, i el mateix puc dir de l'article de Sebastià Alzamora, a qui segueixo diàriament. No puc dir el mateix del senyor Joaquim Arenas, a qui no recordo haver-li llegit cap més article, i per tant em falten referències. 

No hi estic d'acord perquè penso que no ha entès què estava dient Eduard Voltas, ni toca de peus a terra. El seu article és un treball de laboratori que no reconeix la realitat i es deixa portar per sentiments i voluntats, i probablement de cert regust del passat històric. No sé si Joaquim Arenas va viure el franquisme i va patir directament la prohibició de parlar en català, com sí que vaig haver d'aguantar jo, i que per tant m'estimo la llengua com el que més, però això no m'encega i sé veure quina és la realitat del meu entorn. I parla una persona de Vic, que viu a Arenys de Mar, amb majoria catalanoparlant, però malgrat això, sé veure què passa a Catalunya.

Jo no sóc bilingüe, però el meu país no és monolingüe. Hi ha moltes llengües, però el castellà no és una llengua més. Hi ha molts catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia, i amb aquests hem d'anar junts a buscar la independència de la nostra nació. Si no ho entenem així, mai l'aconseguirem.

Darrerament s'ha volgut reeditar l'Assemblea de Catalunya, amb un versió segle XXI, però amb les mateixes eines i arguments del segle passat, quan no som els mateixos ni les circumstàncies tampoc. Sabrem despenjar banderes o fins i tot cremar-les, però amb aquestes accions només aconseguim l'odi i que les banderes tornin a onejar, amb més força que abans.

Sense arraconar el cor ni els nostres sentiments i emocions, utilitzem la raó, la intel·ligència i l'estratègia, per aconseguir allò que diem defensar, i fem-ho de la mà de tots, quants més siguem millor, i el castellà és una part de la nostra nació. No neguem l'evidència.

Ciutadans en lluita, víctimes de la demagògia

Cada vegada hi ha més motius per sortir a manifestar-se i, per tant, el cost és més baix. Avui els estudiants protestaven per les retallades a la universitat pública, i es trobaven amb els treballadors liderats per CCOO i UGT, i alguns polítics de l'oposició. 

Veure-hi polítics d'ICV o el PSC, et fa pensar i, sobretot, fer memòria i, sense caure a l'extrem de les declaracions d'Aznar,et vénen ganes de fer notar que la situació actual no ha aparegut de sobte ni perquè sí. Segur que hi ha motius per protestar, si més no per fer reflexionar, però sap greu veure qui s'hi afegeix com si no fos corresponsable de la situació a què hem arribat.

La demagògia és present en molts racons, també entre impulsors de les manifestacions, i amb això no vull dir que no hi tinguem dret. Els polítics han de saber que les mesures imposades són considerades excessives, si més no que aboquen al desastre a moltes famílies, però ens oblidem que no s'hi val a jugar a bons i dolents. Hem d'assumir la nostra responsabilitat i entonar el mea culpa pels errors i abusos comesos. Pretendre convèncer la gent que nosaltres, els manifestants, som els que tenim la raó i en canvi els polítics, a qui ens manifestem, són culpables de tot... no és correcte, és pura demagògia.

Hi ha persones que ho porten a la sang i encara que passin els anys, conserven la seva manera de ser i d'expressar-se. Al senyor Gallego, líder de CCOO a Catalunya, el vaig conèixer a la facultat d'Econòmiques a finals dels setanta. Era un fix a la facultat, d'aquells que tenien com a missió mobilitzar els estudiants. Llavors contra el règim franquista. El dictador va morir quan jo estudiava a la Universitat, i els grisos s'encarregaven de trencar les barreres de bancs que els estudiants col·locaven a la Diagonal.

La Generalitat diu que no és cert que s'hagin acomiadat professors, sinó que fins i tot hi ha en perspectiva contractar-ne més. Els estudiants tenen tota la informació? algú ens enreda? es tracta de fer llenya de l'arbre caigut? Sempre he cregut que ens costa poc reaccionar i massa reflexionar. Si volem assolir l'èxit, no ens podem deixar portar pel primer que surt, el més cridaner, que no necessàriament és qui més raó té.

Catalunya ha de tenir paciència

Més?

La vicepresidenta espanyola ens demana paciència. Suposo que no se'n fot, sinó que no veu la manera de restituir-nos tot el que ens deuen. Demanar paciència a Catalunya és una frivolitat. Potser més que pacients el que som és mesells. Que ens prenen el pèl, vaja.

Ara ens poden dir que no estan en condicions de normalitzar la situació, sinó que necessiten continuar escanyant-nos perquè no n'entren, però... paciència? Amb un govern de CIU esclau del PP a Catalunya, i majoria absoluta d'aquests a Espanya, no sé què es creuen que els demanarem. Potser si fossin uns altres partits polítics, podrien pensar que els demanaran el concert econòmic i..., però no, directament la independència.

El problema de tot plegat no és que ens estiguem discutint sobre una millora en el finançament, sinó tan sols reclamant el deute promès, pactat i signat. O sigui que, perdem forces exigint que, com a mínim, compleixin amb allò pactat, per dolent que sigui, però que paguin.

No és estrany, doncs, que el president Mas es faci un tip de riure quan llegeix segons quines reclamacions. Ell sap que no aconseguirà el pacte fiscal que reclama, però deu pensar que és una manera d'entretenir-los i evitar que anem encara més enrere. Perquè, si ho heu llegit, el PP català, que va crescudet, ja ha dit que sense ells no aconseguirien res, i això que ERC proposa, d'arraconar PP i PSC, no s'ho creuen ni ells.

I entretant... el poble, cansat de tanta literatura i tan pocs resultats, ha de veure com ens prenen el pèl amb les sentències contra Garzón, les declaracions d'Urdangarín, i les exculpacions de Correa i Camps. Molts diners en joc, estafats, desapareguts... que mai es recuperen. Què se'n fa del diner estafat? per què no retorna als seus propietaris? i llavors ens estranya la desafecció. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que podia haver acabat sent. Hi haurà més oportunitats.

Espanya és la pàtria comuna i indivisible dels espanyols

Si bé l'altre dia remarcava les diferències entre el PSOE i el PP, sobretot per a tots aquells que els veuen iguals, també s'ha de reconèixer que tenen alguns trets comuns, i un d'ells, el més evident, és el seu espanyolisme recalcitrant, que els treu de polleguera, fins i tot parlant de Kosovo.

El ministre d'Exteriors, el senyor José Manuel García-Margallo, acaba de manifestar que la seva oposició a reconèixer la independència de Kosovo no té res a veure amb el que pogués passar amb Catalunya o el País Basc. El problema està en que la ONU declara la indivisibilitat de Sèrbia (encara bo que no parla de Iugoslàvia). 

El ministre no deu saber que els temps canvien i que Txecoslovàquia ja no existeix, i en canvi sí Eslovàquia o Txèquia. Tampoc deu conèixer la història de Letònia o Lituània, per posar alguns exemples. El que passa és que al ministre li va això de la indivisibilitat; crec que ho he sentit alguna altra vegada.

Caldria esperar més sinceritat dels càrrecs polítics i que no ens tractin com si fóssim uns beneits. Que tenim memòria, i en tot cas hi ha enregistraments i vídeos que ens ho recorden. Tampoc al primer ministre britànic no li agrada la idea que Escòcia s'independitzi, però l'actitud no és la mateixa. Respectar el dret a l'autodeterminació és una mostra de serietat i normalitat democràtica que Espanya encara no ha aconseguit. Es pot discrepar i fins i tot treballar perquè ningú marxi del projecte comú, però respectant la voluntat de tothom. Si ens creiem allò de la sobirania del poble, cal posar-ho en pràctica. El problema és que es diuen moltes coses i es parla molt de democràcia, però el llast dels quaranta anys de dictadura encara pesa massa. Fins quan ho haurem d'arrossegar?

En castellà també, sisplau. Un bon article

"En castellà també, sisplau". Amb aquest títol l'articulista Eduard Voltas, a l'ARA, es dirigeix a tots aquells que encara no han entès quina és la realitat del nostre país, avui. Aquelles persones que amb més o menys voluntat lluiten perquè se'ns reconeguin els nostres drets, oblidant que no tots som iguals, però sí que podem defensar un model nou de país, més just i respectuós.
En un moment de l'article, Eduard Voltas escriu: "Si jo fos un català d'identitat espanyola, davant la hipòtesi de la independència estic segur que em preguntaria: d'acord, amb la independència viuríem millor, però en aquest estat català que em proposen, ¿jo podré continuar sent jo? ¿La meva llengua, els meus costums, els meus referents, seran respectats i assumits com a propis pel nou estat? ¿O seran tractats com una nosa, com una anomalia que s'ha d'ignorar o superar?".
Per a mi, aquí rau la clau de l'èxit o el fracàs del moviment independentista. Si no som capaços d'entendre que el nostre país és divers, i està poblat per persones diferent, amb costums, llengua, cultura i tradicions distintes, no enfocarem bé el camí a seguir per aconseguir la independència del nostre país.
Als contraris a la independència, als que se senten espanyols i no catalans, no es creguin que les paraules d'Eduard Voltas ens porten a carregar-nos polítiques com la de la immersió lingüística. El país necessita preservar la cohesió social, i la immersió lingüística és una bona eina, com s'ha demostrar fins ara, i atacar-la com feia avui la delegada del govern espanyol a Catalunya, emparada per la sentència del Tribunal Suprem, és un error que ens pot portar a la ruptura social.
Podem reconèixer la importància de la llengua castellana, i defensar-la com a llengua materna de molts catalans, sense renunciar a la proclamació de la llengua catalana com la pròpia de Catalunya, encara que no l'única. Compartir el respecte a la llengua castellana, amb la defensa i discriminació positiva del català, com a llengua més feble i amb més perill d'extinció.
Podem respectar els nostres vincles amb la resta d'Espanya i Europa, amb la voluntat d'erigir-nos com a estat independent, dins l'Europa de les nacions. Tot això amb seny, pedagogia i sense exclusions. El fanatisme, el menyspreu vers la simbologia que no és nostra, no ens portarà enlloc. Hem de respectar els altres, per exigir que se'ns respecti com a poble sobirà i diferent, però no uniforme, ni d'una sola llengua, ni una sola manera de pensar. La diversitat és riquesa i ens n'hem d'aprofitar.

El gendre del rei es defensa esquitxant als altres

L'altre dia, una mica exaltat, criticava els partits polítics, malgrat sigui l'estructura on es recolza el nostre sistema democràtic. Continuo pensant que no estan fent bé els deures i m'ho confirmen totes les picabaralles per assolir el lideratge dins el partit, més per una qüestió de reconeixement i orgull que no pas de línia programàtica. Ros busca presentar-se com a futur president de Catalunya, però s'oblida que abans ha de fer molta feina, en primer lloc definir què pensa i què vol per Catalunya, i què podrà fer des del PSC, un partit renovat amb les persones de sempre.

Però avui la notícia és l'interrogatori a l'imputat Iñaqui Urdangarín, que ha vingut a salvar la Infanta Cristina i passar totes les culpes al seu exsoci. I també, pel que sembla, a Francisco Camps i Rita Barberà. Valorar un judici com aquest resulta complicat perquè s'hi barregen moltes coses. Hi ha una institució, com és la Corona, que s'hi veu implicada i per tant, convida a que els seus detractors s'afegeixin al linxament del gendre del rei.

Al mateix temps hi ha la desconfiança amb la Justícia, fruit de les darreres sentències i la poca independència del poder judicial respecte al poder legislatiu i l'executiu. La declaració de no culpable a Francisco Camps, quan hi ha tanta porqueria al seu voltant, o l'acarnissament amb el jutge Garzón, fent-lo fora del món judicial, no han beneficiat massa l'opinió que la majoria té de la Justícia.

Em va agradar seguir els escrits i arguments de Francesc de Carreras, a La Vanguardia, per defensar la seva posició contrària a la sentència contra l'exjutge Garzón. L'articulista acceptava la possibilitat que Garzón s'hagués equivocat, però manifestava clarament que no se'l podia acusar de prevaricació, d'haver actual amb malícia de manera expressa.

Sigui com sigui, ens trobem en moments difícils per entendre què decideixen els jutges. Per als catalans, que uns quants jutges es carreguin un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats i referendat pel poble català, ens deixa molt inquiets i gens convençuts. La llàstima que encara no hem après a reaccionar de manera conjunta, tret de les manifestacions que tant agraden, però que finalment no ens porten enlloc.

Seguirem el judici, i intentarem ser objectius i no linxar el processat, però exigirem la mateixa objectivitat a qui ha de dictar sentència, i que, en cas de ser culpable, no s'arrugui pel fet que es tracta del gendre del rei.

L'Ajuntament presenta concurs de creditors

El Museu del Rock ha presentat concurs de creditors, el que abans coneixíem per suspensió de pagaments. El Museu que algú hauria volgut per a Mataró i que finalment es va instal·lar a Barcelona, no ha pogut fer front al dèficit mensual calculat en 65.000 euros, i ha decidit tancar les portes.

No hi ha dubte que aquestes noticies no són mai agradables i voldries que no passés mai, però la situació econòmica actual fa que ens centrem en altres notícies, molt més colpidores perquè deixen famílies senceres sense ingressos.

Per un moment voldria que ens imaginéssim que en lloc de parlar del Museu del Rock, estiguéssim parlant d'un museu municipal qualsevol. Creieu que arribaríem a la mateixa situació? Hi hauria la possibilitat de tancar-lo i presentar concurs de creditors?

Els ajuntaments han posat en marxa molts serveis que generen grans despeses. Són uns serveis que la ciutadania ha assimilat i que no entén que es puguin deixar de prestar. No sé si és inconsciència, ignorància o mala fe. En els polítics de l'oposició puc entendre que juguin a desgastar els que governen, però el poble...

Convé ser molts honests en els nostres plantejaments, en el nostre discurs, en la nostra crítica a la gestió pública que es fa en aquests moments. No podem obviar què ha passat i com s'ha actuat per arribar a la situació actual, però hem de mirar cap endavant i prendre decisions, per més doloroses que puguin ser.

Avui llegia que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) ha decidit extingir, unilateralment, tots els convenis que tenia subscrits amb els ajuntaments. La raó: la seva precària situació econòmica. Una raó que li permet deixar de complir tots els seus compromisos. Fàcil, oi? i no passa res. I si la meva família decideix deixar de pagar tots els deutes, ens pot passar alguna cosa? podem prendre una decisió tan senzilla com ha fet l'ACA?

La Generalitat ha deixat de transferir diners als ajuntaments, però aquests estan obligats a pagar els seus compromisos. No poden deixar de pagar els proveïdors, ni els interessos bancaris. Pot un ajuntament revocar les subvencions concedides a entitats ciutadanes? i si diu que és degut a la seva precària situació econòmica?

Si l'Ajuntament tanca el Museu de Puntes, o el de Mineralogia, se'l criticarà? o bé s'entendrà que és una decisió encertada, degut a la precària situació econòmica? I si rescindeix el contracte amb l'Associació de l'Escola de Música, o amb la Fundació Tarrés per l'escola bressol? ho criticarem? encara que sapiguem que la Generalitat incompleix els seus compromisos de transferir diners?

Els ajuntaments, com fan la resta d'administracions, han de prendre decisions, moltes d'elles doloroses i que, a més, tenen una incidència directa a la població. L'ACA deixarà de netejar i mantenir els rials del Maresme, però si hi ha alguna desgràcia, de qui serà la culpa? qui en rebrà les conseqüències?

La meva opinió és que s'han de prendre decisions, però encertades. Cal tancar serveis, però no posar ningú en perill. No podem posar tots els serveis al mateix sac. Hem de ser intel·ligents, però sobretot evitar la demagògia i l'engany.

El PP posa en perill la feble democràcia espanyola

Sense haver aconseguit un estat totalment democràtic que rebutgés el passat dictatorial d'Espanya, els ciments de l'estructura s'esquerden per una revifalla de l'esperit més antidemocràtic del Partit Popular espanyol. Que el Partit Popular consideri no idoni el representant d'ERC per formar part de la Comissió de Secrets Oficials al Congrés de Diputats de Madrid, posa en dubte la capacitat demòcrata del Partit Popular.

No és la més o menys simpatia que jo pugui tenir per ERC, sinó el fet de rebutjar un representant de la ciutadania al Congrés de Diputats perquè exerceixi la seva responsabilitat política que se li ha delegat. Una actitud com aquesta no es podrà defensar mai dins un marc democràtic, i això és molt perillós.

No estem parlant de canviar lleis aprovades per partits polítics d'altres ideologies, sinó de menyspreu a la voluntat del poble sobirà. Em sap greu haver de recordar l'error comès per aquelles persones que posaven al mateix cistell el PSOE i el PP. Amb això no defenso actituds hostils del partit socialista espanyol cap a nosaltres, ni l'actitud massa fràgil del partit socialista català, sinó constato que el PP és un clar enemic del poble català, quant al seu somni de gaudir del dret elemental a l'autodeterminació. Malauradament, la cursa no s'acabarà aquí, sinó que pitjors decisions veurem prendre contra la nostra cultura, que de ben segur obriran als ulls de bona part de la ciutadania, però serà massa tard.

Pujol ho deia avui. Més pessimista no l'havia vist mai, i el president és intel·ligent i gat vell. Jordi Pujol no diu les coses perquè sí. Per cert, l'ha encertat quan ha demanat a Alícia Sánchez-Camacho que s'assereni, i ha estat molt dur quan a tractat Vidal Quadras d'orgullós i Alícia de vanitosa.

Els ciutadans no podem permetre que sota l'excusa de la majoria absoluta es buidi de sentit l'esperit democràtic de la nostra societat. Quan han vetat Alfred Bosch, han pensat en la quantitat de diputats i alts càrrecs del Partit Popular que han estat jutjats i imputats per prevaricadors i mal ús dels seus càrrecs públics? Són més fiables aquests que un polític d'ERC? És injust, immoral i molt molt perillós! I això passa precisament el 23F.

La gran estratègia de l'Assemblea Nacional Catalana

Caldria donar un premi als grans estrategs de l'Assemblea Nacional Catalana, pel seu encert en la convocatòria de dissabte passat a Sant Pol. Se'ls ha de felicitar perquè gràcies a la seva iniciativa, la seva alcaldessa ha pogut col·locar la bandera espanyola al balcó de l'Ajuntament.

Sembla estrany que no n'aprenguem. Ho he comentat diverses vegades i cada cop ho veig més clar. Els catalans tenim la capacitat de despertar els nostres adversaris, i cada acció descafeïnada provoca una reacció contundent. L'entrada al Parlament de quatre parlamentaris independentistes "de veritat", permet una remuntada important del PP més espanyolista.

L'Assemblea Nacional Catalana suposo que pretén rememorar l'Assemblea de Catalunya, però els temps han canviat i l'estratègia no pot ser la mateixa. En aquests moments, a cada actuació la reacció és més enèrgica i asfixiant. Què pensaven quan varen convocar els independentistes a fer la performance a la façana de l'ajuntament de Sant Pol? L'alcaldessa, que fins llavors s'havia resistit a acatar la sentència, col·loca l'endemà mateix la bandera espanyola a presidir el balcó municipal. És un èxit de l'Assemblea Nacional Catalana. Quina és la nova estratègia a seguir? Què més podem espatllar?

Ridícul!!! això és el que han fet els assemblearis al Maresme, i no ho dic alegrament, sinó que em fa ràbia, perquè entenc que estem perdent oportunitats i donant facilitats als que no es estimen, als que voldrien que desapareguéssim com a nació i que pretenen recuperar la Unitat Nacional.

Sap greu que es perdin esforços inútils, quan hi ha tants problemes a resoldre. Ens queixem dels polítics, però la societat civil està a la seva alçada.

Tu i jo subvencionem Alícia Sánchez-Camacho

Sí, encara que no ens ho han demanat, amb diner públic, és a dir, amb diner nostre, l'Estat i el Parlament català subvencionen el Partit Popular. Esclar que també ho fan al PSC, a CIU, ERC..., però atès que la senyora Camacho li sap tan greu que es llencin diners a favor d'Òmnium Cultural, doncs no coneix el greu que em sap que els meus diners li alegrin la vida.

Quins són els temes que no s'acaben de resoldre mai? els que interessen als partits polítics. Un exemple: el seu finançament. 

Semblarà una bestiesa, i potser ho és, però els partits polítics són, actualment, la xacra del nostre sistema democràtic. Els partits polítics que es varen nodrir de les associacions veïnals, per criminalitzar-les i culpar-les de tots els mals, són els que manipulen l'estat de dret i no fan possible que els drets de les persones siguin respectats totalment i escrupolosa.

La manca de transparència, objectivitat i democràcia interna dels partits és una contradicció davant el seu discurs sobre democràcia i representativitat. La manipulació que es fa de la base, dels infeliços, dels que van amb el ciri a la mà, es trasllada al poble, i tots passem a ser uns titelles a les seves mans.

Falta indignació. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que pot arribar a ser l'estat anímic de la societat, si la crisi continua bufetejant als mateixos de sempre. Ni els sindicats s'escaparan de la crítica més severa per la seva manca de lideratge, net i honest, i posat al dia. 

Volem saber amb què es gasten els diners. Perquè tots plegats som uns infeliços. Us fixeu en l'interès per conèixer els pressupostos, oi? doncs tot plegat és una estafa, perquè el pressupost que ens ensenyen i que fem veure que analitzem, no té res a veure amb el resultat de l'exercici. Sabeu per on vaig, oi? als catalans, que som tan espavilats, ens dibuixen unes inversions estupendes, però després no ens fixem què s'ha invertit, ni quant.

Si els sindicats i els partits polítics es lucren amb els nostres diners, volem saber en què se'ls gasten, i jo també li demano a la senyora Alícia Sánchez-Camacho, que es solidaritzi amb els que no poden accedir a la sanitat, per manca de diners, i els desviï els seus, els que li transferim nosaltres.

On són els defensors de Chávez?

Henrique Capriles, un jove advocat veneçolà, va guanyar les primàries i s'enfrontarà al president Hugo Chávez, que des de que és al poder no ha parat de redactar lleis per poder-s'hi quedar al màxim de temps possible. Em fa pensar amb Berlusconi, que al final el varen treure entre la Merkel i el Sarkozy.

M'agradaria rebobinar i tornar al temps en què criticar Hugo Chávez era anar en contra del progressisme. Era malvist i considerat de dretes. Chávez havia aconseguit fer fora la dreta més corrupta, i es coronava com a rei del poble, el més demòcrata de tots.

Sudamèrica n'ha tingut i encara en té d'aquests, que amb un discurs populista han despistat els "progres" europeus, fent-los confondre. Aquesta és una realitat que acostuma a passar. Es confon política d'esquerres amb populisme, i es triga força a que la gent s'adoni de l'error.

Avui llegia els insults d'Hugo Chávez cap a la persona que haurà de ser el seu rival a les eleccions del seu país. Potser els seus seguidors ho valoren i ho entenen com una arma vencedora davant d'un pobre desgraciat que ha tingut l'atreviment de disputar la presidència al gran Chávez. Pot ser, fins i tot, que aquest discurs groller i insultant, li atorgui la victòria, però espero que totes aquelles persones que des de la llunyania se'l varen creure, s'adonin d'una vegada per sempre, que estan davant d'un impostor, que no té res de demòcrata, sinó que és un dictador perillós que ha utilitzat el poble per al seu benefici personal.

Diuen que no ha acabat de superar la malaltia del càncer, i que la seva vida està en perill. Li desitjo que es curi i pugui presentar-se a la reelecció amb totes les facultats físiques, ja que les mentals és més difícil, i com no, desitjo que perdi, que guanyi el seu contrincant, i ho dic sense conèixer quin peu calça, però estic convençut que després de tants anys de Chavisme, el país necessita un canvi, com a mínim perquè es pugui analitzar amb perspectiva què ha estat el govern d'Hugo Chávez, i el mal que ha produït al seu país. Al nostre, encara n'hi ha que no són capaços de reconèixer els mals de quaranta anys de franquisme.

En contra de què ens manifestem?

Avui era dia de manifestacions. Els sindicats majoritaris, acompanyats dels partits polítics de l'oposició (a Catalunya el PP no és oposició), han convocat la ciutadania a manifestar-se en contra de les retallades (en contra de les decisions preses per CIU i PP) i en contra de la reforma laboral. Els sindicats consideren que la reforma laboral que es discutirà al Congrés de diputats, on el PP té majoria absoluta, desprotegeix els treballadors, els fa perdre molts dels drets aconseguits al llarg del temps, i permet les empreses que els puguin acomiadar més fàcilment.

Penso que, primer de tot, cadascú de nosaltres hauria d'analitzar quin ha estat el nostre paper, la nostra contribució a la crisi actual, i ens adonaríem que no podem tenir la consciència tan tranquil·la, i els sindicats tampoc. Perquè la nostra anàlisi parteix d'una situació crítica que obliga a fer esforços a totes bandes, i admetre que en èpoques felices ens hem deixat anar, ens hem abandonat i ara ho hem de pagar.

També és cert que els governs de torn tampoc no han actuat com calia i per això som on som, i accepto que el govern està obligat a resoldre la situació actuant a totes bandes, i això no dóna la impressió que s'estigui fent. No pot ser que siguin sempre els mateixos els que paguin pels plats trencats. És molt fàcil atacar les nòmines i oblidar-se de les rendes.

El conseller Mas-Colell calculava els diners que s'estalviaria rebaixant un 3% el sou dels funcionaris, i d'aquesta manera quadrar el pressupost, però no ens explicava res dels milions d'euros que es perdran deixant d'aplicar la taxa sobre les receptes dels medicaments, una mesura forçada pel pacte amb el PP. Això vol dir que la decisió presa per CIU+PP perjudica els funcionaris, ja que els diners que es deixen d'ingressar per no aplicar la taxa dels medicaments, els treu del seu sou.

Amb això vull dir que hi ha motius per protestar i queixar-se, però cal ser molt curosos i explicar-ho bé. Hem de dir a la gent que no podem tenir els guanys d'abans, i que hi ha gent que ha quedat sense feina (més de cinc milions de persones a Espanya). Però sí que hem d'exigir que ningú no es quedi al marge de les reformes, i el govern hi té molta feina a fer. S'ha de gravar les rendes altes i minimitzar el frau recaptatori. No és bo que hi hagi tan frau fiscal i que els únics que queden controlats siguin les rendes mitges i baixes.

Si cal flexibilitzar l'acomiadament, flexibilitzem-lo, però prenguem molta atenció que no sigui l'escapatòria fàcil per desentendre's del negoci i enviar més persones a l'atur. Pensem que quanta més gent hi hagi a l'atur, el consum serà menor i els beneficis industrials també. El peix que es mossega la cua ens pot portar a una recessió impossible de superar.

Entretinguts a Sant Pol de Mar

Si fa unes setmanes comentàvem la passejada de la senyera pels pobles del Maresme, avui el show es representava a la població de Sant Pol de Mar, jugant a despenjar la bandera espanyola, que no hi era i ho han hagut d'improvisar. Senyors, ja podem acomiadar la cangur que la canalla ja s'entretén!

De jugar amb senyeres, estelades i tot tipus de símbols en sabem tant com vulgueu. Sempre hi ha qui està disposat a inventar-se una nova moguda per bellugar un centenar de fidels i somiadors. S'ha de reconèixer que si no fan mal, podem deixar-los passar l'estona. La llàstima és que probablement hi ha qui dedica esforços en projectes equivocats, però tal com van les coses, ara només podem aspirar a marejar la perdiu, confiant que arribi el moment de veure que els nostres polítics fan el pas necessari per aconseguir allò que diem que volem, però no ho sembla.

Hi ha qui pensarà que accions com la d'aquest matí a Sant Pol, són necessàries per aconseguir el reconeixement del nostre dret a l'autodeterminació. El problema és que som incapaços d'organitzar-nos políticament, i cada vegada que sorgeix un partit o grup independentista, es produeix un trencament i divisió que impossibilita la unió i, per tant, la força.

A les darreres eleccions autonòmiques hi va haver qui es va creure el senyor Laporta i el va fer entrar al Parlament català. Dies després ja es discutia amb els seus companys de grup, i tampoc aquests no han estat capaços de fer pinya amb els altres independentistes, els d'ERC. L'única cosa que han aconseguit, és la crescuda de partits com PxC i la radicalització del PP català. 

Deixant de banda el PSC, que en aquests moments se'm fa difícil valorar, heu provat de sumar PP+C's i ERC+SI? i als ajuntaments catalans? Em reafirmo en la idea que no ho estem encarant correctament, i no hi disfruto, sinó que em sap greu.

La ignorància al govern

Ens pot agradar més o menys el govern de torn, però el que no hauria de passar mai és que ens provoqués vergonya aliena. Podem ser molt progressistes i acceptar que ens governi la dreta més rància, o l'inrevés, però adonar-te que et governen uns ignorants...

"El govern del PP tampoc pensa reconèixer la independència de Kosovo". Per què? què carai saben de Kosovo i Sèrbia i quin dret tenen a negar l'evidència? no es poden empassar l'orgull? tenen por d'alguna cosa?

"El PP no considera prioritari el corredor del mediterrani i recupera el corredor dels Pirineus".  Una opció que no és ben vista per Brussel·les, i que la seva construcció és impensable en la situació de crisi que estem immersos. 

No ens creguem que això és nou d'ara. També el govern del PSOE tenia nivell. El setembre de 2011 podíem llegir titulars com "Chaves señala el corredor central com el prioritario del Gobierno". 

Podem parlar d'aeroports sense avions? el de Castelló, per exemple, encara no ha vist cap avió, i ja s'ha de reformar perquè està mal fet. Parlem de trens AVE sense passatgers? però això no és el passat, perquè encara s'estan construint vies, vies mortes?

La ignorància és atrevida i el nostre país ho és molt.

Catalans, cornuts i a pagar el beure

Els socialistes andalusos sí que en saben. A l'hora de dissenyar les campanyes electorals pensen en positiu i treuen a lluir tot allò que han fet bé. Mentre a casa nostra es basen en la por per qui vindrà si no hi són ells, a Andalusia canten les excel·lències de la gestió realitzada i la comparen amb altres autonomies, com la catalana, que ho han fet tan malament, que per això tenen tant de dèficit.

Mentre en Duran i Lleida es dedica a calumniar els andalusos, posant-los tots als bars sense fotre ni brot, resulta que destaquen per ser l'autonomia on la taxa d'atur ha crescut menys, que té més menjadors escolars i que els llibres de text són gratuïts.

I el senyor Mas declara a "Le Monde" que "Catalunya podria ser perfectament un estat dins de la UE", de la mà del PP, suposo. Un partit que l'ha ajudat a eliminar la publicitat a les emissores de ràdio de la Corporació, o les subvencions a la Memòria històrica, encara que no ha aconseguit recuperar les curses de brau (de moment), ni la immersió lingüística en castellà (ja veurem com acaba).

Els catalans tenim la sort de què ens sobrin els diners i els podem prestar als nostres companys espanyols, perquè puguin gestionar tan bé la política econòmica, amb uns resultats que nosaltres no podem ni somiar. És fàcil caure en tòpics o fer el victimisme, però també em fa pensar en l'expressió de cornut i pagar el beure, perquè ho hem fet tan malament que no només no hem aconseguit defensar els nostres drets, sinó que a més hem de rebre els insults per insolidaris i creguts.

Qui governa, Mas o Rajoy?

No sé si riure o plorar. El problema és que és massa important com per agafar-s'ho en broma. Avui podies llegir el pacte de govern de CIU amb el PP, i al mateix temps la propaganda de l'assemblea nacional que organitza SI, per a la independència. El govern del partit que va sortir guanyador en les darreres eleccions autonòmiques, pactant amb el partit que més entrebancs ha posat i posa per al reconeixement de la nació catalana, i entretant dos parlamentaris, perquè el tercer els va deixar a la primera de canvi, promovent un assemblea amb un ordre del dia clarament independentista.

Cada vegada crec més que no tenim perdó, i que ens morirem donant voltes sobre el mateix tema, sense avançar ni una passa. No és estrany que tothom ens hagi perdut el respecte, i aquella admiració que despertàvem s'ha convertit en rebuig i menyspreu. Hem passat de ser vistos com a guanyadors, a prepotents, ploramiques i fracassats.

Som incapaços de trobar el que ens uneix, i ens dediquem a subratllar les diferències. A més, hem capgirat els patrons i tot fa pensar que després d'escollir un govern nacionalista, la seva política és més light que la del tripartit. El govern del senyor Mas, volgudament o per força, pacta amb un PP envalentit i amb un discurs més espanyolista que mai.

I acabo de la manera que volia començar, parlant dels comentaris que aquests dies trobes a les xarxes socials: qui governa realment a Catalunya? és una estratègia del president Mas, perquè Rajoy sigui més generós? pactant amb el PP aconseguirem el pacte fiscal? o perdrem quatre anys més? Potser ens ho solucionaran els assemblearis de diumenge vinent.

Un govern mentider que necessita millorar

S'ha filtrat a la premsa que el govern de Rajoy ha mentit quan ha donat les dades de la inflació espanyola, per guardar-se un roc a la faixa i poder presentar uns millors resultats el 2012. Una manera d'estalviar-se la sanció si no fa correctament els deures. Si la notícia és certa, i Brussel·les ho comprova, no només s'haurà de pagar la multa, sinó que també haurem descobert que tenim un govern que menteix. Un govern que no supera la nota i a més falta a la veritat.

Després d'uns anys de govern del PSOE amb un Rodríguez Zapatero a qui havies perdut la confiança, ha arribat un govern popular, amb la voluntat de donar una imatge de resolutius i capaços d'afrontar qualsevol situació de crisi, per dura que fos. Com en tot, però, si et sens enganyat, automàticament desconfies de tot el que et pugui prometre, i en aquest cas, si es confirmen les sospites de la notícia, haurem retornat a la situació inicial, de desconfiança vers el govern.

I en moments crítics, és precisament la confiança el que et fa més fort i t'ajuda a superar els obstacles. Necessitem veure en els nostres governants, la capacitat per lluitar contra l'adversitat, ens agradi més o menys, però que tinguem la certesa que han entès la situació en què ens trobem, i apliquen mesures correctores. Que no estem parlant d'un grapat de polítics que només aspiren a perpetuar-se en el govern, sinó que estan disposats a fer avançar el país.

Si insistim en exigir transparència en la gestió pública, és precisament perquè entenem que és l'única manera que hi ha per avalar la gestió i confiar-hi. Ens trobem ara que, després d'una campanya electoral assegurant que no s'apujarien els impostos ni es perjudicaria la classe treballadora, res de tot això s'està complint i, a més, ens enreden dient allò que no és. S'atrapa abans un mentider que un coix. Si Rajoy ha mentit ho tindrà difícil perquè la gent hi confiï, i amb el resultat de l'estudi que acaba de presentar la Comissió Europea, tenim moltes assignatures suspeses que haurem de recuperar.

Jordi Hereu, un exalcalde que llança la tovallola

Arran de la decisió de l'exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu, de sortir del consistori, apareixen les discussions sobre l'encert o l'error de plegar a mig mandat, quan s'està a l'oposició. D'entrada no ens han de sorprendre les crítiques, sigui quina sigui la decisió presa, doncs tothom troba motius per a cada ocasió. Una altra cosa és valorar si el compromís que s'assumeix en presentar-se a unes eleccions, permet abandonar la política abans d'hora, quan s'ha perdut l'alcaldia.

Personalment crec que és important que, sempre que no hi hagi impediments que ho justifiquin, els polítics acabin el mandat pel qual han estat escollits, hagin assumit o no responsabilitat de govern. També a l'oposició es fa feina i es pot fer molt bona feina.

Amb l'alternança política als nostres ajuntaments, es poden veure casos en què l'exalcalde, una vegada perduda la seva condició d'alcalde del municipi, deixa de formar part del consistori, i d'altres on assumeix el paper de líder de l'oposició, i el desenvolupa durant els quatre anys de mandat. L'exemple que tinc més proper és el del meu municipi, on en Ramon Vinyes, alcalde durant el mandat 2007-11, amb qui vaig compartir responsabilitat de govern, ha continuat com a regidor de l'oposició, després dels resultats electorals de l'any passat. 

El secret es troba en el saber estar. Quan una persona assumeix el compromís de treballar per a la ciutat, durant quatre anys, ha d'estar preparat per fer-ho des de qualsevol lloc, governant o a l'oposició. Res és garantia de res, i sobretot a la nostra vila, que l'alternança política ha esdevingut un costum, el resultat electoral no ha de fer canviar res.

Curiosament, durant el mandat anterior, dels cinc caps de llista que es varen presentar a les eleccions, només qui va ser alcalde, es va mantenir dins el consistori, i és l'únic que ha repetit. Tots els grups municipals varen haver de substituir algun regidor. Cadascú deuria tenir els seus motius, i per tant no entraré a criticar-ho, però sí que és cert per a mi, que quan assumeixo un compromís, el mantinc fins al darrer dia. Crec que és la millor manera perquè els altres et tinguin confiança, estiguin o no d'acord amb la teva manera de pensar i obrar.

Sense voler generalitzar en tots els àmbits, sí que és important que treballem la constància i no ens deixem portar per la simplicitat. Les dificultats s'han d'encarar amb coratge, i no s'hi val a sortir de l'escena quan les pinten calbes. 

Des d'aquí el meu reconeixement als polítics que saben estar al seu lloc, amb responsabilitat, compromís i treball. També està bé que de tant en tant es dediquin frases amables a un col·lectiu que té sempre les de perdre.

Els menys intel·ligents són de dretes

Això no ho dic jo. Es tracta d'una de les conclusions a què s'arriba en un estudi canadenc. Segons diu la notícia del diari ARA, "els autors afirmen que les persones amb baixa intel·ligència acostumen a tenir unes tendències polítiques properes a la dreta, ja que això els fa sentir segurs."

També diu que les persones menys intel·ligents acostumen a ser més racistes. D'aquesta manera afirmen que no és el nivell educatiu el que fa ser més o menys racista, sinó la intel·ligència innata. La notícia del diari continua dient que "l'estudi afirma que la ideologia de dretes constitueix una via per a persones amb baixa capacitat de raonament per convertir-se en prejudicis contra grups com els d'altres races i els homosexuals."

De totes maneres caldrà veure el nivell d'intel·ligència de les persones d'esquerra a l'hora de llegir la notícia, per si ja es condecoren Cum Laudem. Perquè a l'hora de simplificar les coses tots hi som a primera línia, sobretot quan ens ve bé.

Personalment no he fet cap estudi, però sempre he cregut que ser de dretes era més fàcil que d'esquerres. Esclar que avui costa una mica diferenciar uns dels altres. Si ho agafem en la manera de gestionar la cosa pública, podem entendre que el discurs de la dreta és més fàcil, perquè és més individualista, que és allò que som tots nosaltres, encara que vulguem passar per col·lectivistes. Si et demanen solidaritat per als que estan pitjor que tu, la qual cosa et significa un sacrifici, per petit que sigui, aquest missatge no agrada tant com que et diguin: agafa la drecera i oblida't del veí, que ja s'espavilarà.

En cap moment he arribat a valorar la diferència intel·lectual entre uns i altres. Potser, si m'apureu, veuria més intel·ligents els individualistes, perquè veient i ignorant el sofriment dels altres, passen de llarg i procuren per ells. Esclar que és una intel·ligència que no tots compartim, si més no públicament, i en tot cas ja ens lamentem de no ser prou honests al proclamar-ho.

Xavier Amor nou Primer Secretari del PSC del Maresme

M'acabo d'assabentar del nomenament de Xavier Amor, alcalde de Pineda, com a nou Primer Secretari del PSC del Maresme. De fet la notícia no ha estat nova, ja que des de feia dies se sabia, i haig de dir que me n'alegro per ell, però també per totes les persones del seu partit, i m'atreviria a dir per aquelles que no ho són, perquè és molt important que les persones amb vàlua ocupin llocs de responsabilitat política.

D'en Xavier Amor jo només em puc fer elogis. La meva experiència en el tracte amb ell, com a diputat, com alcalde o com a company, tot i que no és molt llarga, sí que us haig de dir que ha estat molt positiva. El seu tracte és excel·lent, la seva empatia extraordinària, la seva responsabilitat meritòria i el resultat de la seva gestió brillant. Xavier Amor és la persona que aconsellaries perquè saps segur que no et farà quedar malament.

Crec que en aquests moments d'hores baixes per als polítics, i de manera especial per al PSC, persones com Xavier Amor són molt necessàries i cal potenciar-les i fer-los costat. És important que es pugui recolzar amb els seus amics i companys de partit, i que aquests li donin via lliure perquè pugui actuar tal com sap fer.

Tot acceptant que la meva opinió sobre els partits és, no només subjectiva, sinó també analitzada des de fora, i força crítica, em fa por pensar que Xavier Amor no sigui víctima dels mals que avui dia existeixen en el món dels partits polítics.

Xavier Amor no és un trepa, fet molt normal dins els partits polítics, sinó que el seu reconeixement és merescut pel seu bon fer i resultats. L'alcalde de Pineda és l'exemple de polític amb qui no es pensa quan es generalitza la crítica als polítics i se'ls posa en el mateix sac de la corrupció. Xavier Amor és transparent i genera confiança, i ara, amb el nomenament com a Primer Secretari del PSC del Maresme, li espera un grapat de feina, però la satisfacció que si pot fer-la, el partit en sortirà beneficiat, i qui sap si serà el punt d'inflexió que s'està esperant, per sortir del clot en què es troba el partit actualment.

Des d'aquest bloc el felicito, i li desitjo tot l'encert que de ben segur l'acompanyarà durant el seu càrrec al capdavant del partit a la comarca.

Una reforma laboral per sortir de la crisi

Avui el govern espanyol ha donat a conèixer la reforma laboral que pensa tramitar com a projecte de llei, buscant un consens més ampli, aprofitant que tenen majoria absoluta al Congrés de diputats. A l'espera d'una anàlisi més acurada, el primer que s'observa és l'abaratiment de l'acomiadament dels treballadors i l'estímul per a què surtin nous emprenedors.

Abaratir l'acomiadament sempre fa por, ja que si bé la voluntat és incentivar la contractació de nous treballadors, rebaixant la taxa d'atur, també pot provocar l'efecte contrari i augmentar el nombre de persones a les llistes de l'atur. És per això que cal acompanyar aquesta mesura amb d'altres que realment tinguin efectes directes a la contractació de més persones.

Una cosa sí que diferencia aquest govern de l'anterior, per la rapidesa en la presa de decisions, la qual cosa genera més confiança. Tot això al marge de la simpatia que ens pugui provocar el model econòmic que es persegueix. 

Els sindicats han de fer la seva feina, i procurar defensar els interessos dels treballadors, però amb la consciència de que som al segle XXI i que no es pot fer política sindical de meitats del segle passat. La incapacitat de sindicats i patronal, d'arribar a cap acord, ha traslladat la responsabilitat al govern del Partit Popular, i això era un risc suficientment advertit.

M'ha cridat l'atenció una modificació del reglament que es reforma, i té a veure amb la possibilitat que les empreses es puguin despenjar del conveni col·lectiu i aplicar la seva pròpia norma. Parla d'empreses amb dificultats, però caldrà veure com es determinen aquestes dificultats. És evident que això provoca un debilitament de la força sindical.

La proposta també preveu la limitació de la contractació temporal de manera encadenada, a 24 mesos, per ajudar a la consolidació dels llocs de treball i reduir la interinitat en què es viu i treballa. Una mesura que segur te efectes en la predisposició de contractar treballadors per a l'empresa. 

S'haurà de veure si aquest conjunt de canvis afavoreix la reactivació econòmica, reduint la taxa d'atur, donant més estabilitat i també més confiança a l'empresariat, però el que és molt important és aconseguir el màxim consens i voluntat de sacrifici i treball per part de tots, perquè ens ajudi a sortir de la crisi actual, reduint el nombre de persones i famílies que viuen en el llindar de la pobresa. Podríem pensar que del PP no es pot esperar res de bo per a la classe treballadora, però vull pensar que la situació actual ens acosta una mica més i ens fa ser solidaris per aconseguir tirar el país endavant.

La condemna al jutge Garzón provoca esquerdes

La notícia sobre la condemna al jutge Garzón per les escoltes als advocats del cas Gürtel sortirà a la primera pàgina de tots els diaris del país, i travessarà fronteres. El jutge Garzón fa molts anys que és protagonista, ja sigui per la seva personalitat i manera d'actuar, com pels casos que ha treballat, amb repercussió internacional.

La sospita sobre l'aparent immunitat de què gaudeixen els jutges al nostre país, ha quedat desacreditada en el cas del jutge Garzón, i la condemna a 11 anys d'inhabilitació com a magistrat, en seria una prova irrefutable. 

Què ha passat? com és possible que un jutge com ell, de cop i volta se li hagi complicat l'existència? a què es deu que un jutge que es va atrevir amb Pinochet, i el va deixar un any reclòs a la Gran Bretanya, ara es trobi amb aquesta condemna?

Es poden fer moltes lectures i la més fàcil és acusar els magistrats que l'han condemnat, de protegir els imputats del cas Gürtel. O bé afirmar irònicament que en el moment que el jutge no s'enfronta a uns independentistes dies abans dels jocs olímpics de Barcelona, sinó a unes persones amb molt poder polític, amb persones implicades que tenen responsabilitat pública, se li paren els peus.

També es pot afegir que el jutge Garzón s'ha atrevit a investigar sobre els assassinats del franquisme, i ja sabem que la transició democràtica va consistir en oblidar el passat, sense demanar responsabilitats, encara que hi hagués un passat fosc amb moltes víctimes innocents, i quaranta anys de dictadura.

Malgrat tot, aquestes sospites i opinions es poden rebatre amb l'escrupolós treball tècnic del tribunal, interpretant que el jutge sabia molt bé que no tenia cap dret a filtrar els comunicats entre els advocats i els imputats en el cas que s'investigava. És evident que la població necessita uns mínims de protecció, i no tot s'hi val.

Hem de reconèixer que en un país com el nostre, amb sentències judicials més que dubtoses, i comportaments del Tribunal Constitucional poc clars, una sentència, pel cas que sigui, a un jutge que també volia investigar el passat del cop d'estat militar, en relació a les víctimes desaparegudes, provoca moltes preguntes i inspira poca confiança a la població.

A la incertesa que vivim, motivada per la crisi econòmica i la desconfiança als governants de torn, se li suma una sentència que provoca esquerdes en un vitrall força escantonat i que entre tots hem de procurar sostenir. No he estat mai un admirador del jutge Garzón, ni m'ha agradat l'aire prepotent que sempre l'ha envoltat, però molt em temo que els enemics que ha anat conreant al llarg dels anys, han trobat la manera d'inculpar-lo, per un error comés contra unes persones especials, no uns simples ciutadans en hores baixes, o reivindicatius.

Mal gust a l'Acadèmia de Joel Joan

Arran dels comentaris sorgits per com es va presentar i dirigir l'acte dels premis Gaudí, voldria dir-hi la meva, perquè vaig ser espectador televisiu, durant una petita estona, fins que ja no vaig poder-ho aguantar més. Hi ha gent que es creu que amb comportaments barroers fa gràcia, i no sap fer res més. De fet és una manera d'ensenyar com ets, què ets capaç de fer i què no.

És tradicional que en aquests tipus d'actes, el fil conductor es basi en la broma fàcil amb un cert punt de crítica, normalment contra els polítics. D'entrada és l'ocasió que certs col·lectius i acadèmies tenen de parlar dels polítics, a la seva cara, sense que aquests puguin defensar-se o justificar la seva actuació. De la mateixa manera que existeix el Carnestoltes, podem acceptar que el lliurament dels premis Gaudí sigui una charlotada. 

Tot això és factible, però s'agraeix si es fa amb gràcia i bon gust. Explicar o representar un acudit groller, pot fer certa gràcia, però dedicar bona part de l'espectacle a grolleries, ja no sorprèn i més aviat cansa. L'avantatge de mirar-ho des de casa és la facilitat de canviar de canal, o tancar la televisió. Si ets present a l'acte, i sobretot si ets una de les autoritats convidades, resulta complicat sortir-ne abans d'hora.

L'estona que vaig poder aguantar el programa, em va semblar que era de molt mal gust. No em preocupava la crítica que es pogués fer al govern de torn, ni als seus polítics, sinó el mal gust emprat i la poca gràcia dels seus acudits. Pretenien, a més, cantar sense afinar, esclar que potser amb això volien que riguéssim.

Jo entenc que per a Joel Joan sigui feixuc fer tota la seva feina i a més dirigir l'Acadèmia, però podria perfectament cedir el lloc a alguna persona més preparada i que li donés un to diferent. Jo he rigut molt amb 'Plats bruts' i altres comèdies de l'actor i director, però la direcció de l'Acadèmia no li acaba de rotllar bé, i el presentador, que em sonava, però no sé qui és, podria dedicar-se a alguna altra cosa.

Per cert, quins mèrits es requereixen per presentar els nominats i descobrir qui és el guanyador o guanyadora? ho dic perquè portaven el text escrit i ni tan sols sabien llegir-lo. Ja no dic declamar-lo.

La crítica sempre és bona, i l'humor molt necessari, però el mal gust i la ignorància convé arraconar-los, si més no quan es pretén premiar el bon treball d'uns professionals, com dilluns eren les persones del món del cinema. Podem equivocar-nos i no estar fins, però mai hem de pretendre ofendre ni faltar el respecte els altres, amb l'objectiu que la gent es faci un tip de riure.