Ràbia

Això és el que sento: ràbia, impotència i dolor. No és qüestió de trobar-hi o no justificació, sinó ni tan sols poder-ho entendre. Aquest no era el tema que havia pensat per avui, com tampoc els membres dels partits polítics democràtics, ni tota la societat democràtica de l'Estat, volien escoltar una notícia salvatge com la que hem rebut dels mitjans de comunicació.
Ens solidaritzo amb la família, amics i companys de partit, de la nova víctima de la injustícia, i amb tota la societat espanyola, que tot i les discrepàncies, coincidim, però en reclamar justícia i rebutjar qualsevol signe de violència, i sobretot la negació al dret a la vida.
Avui volia parlar de "xarxa lil@", una iniciativa d'Arenys.org i la regidoria de la dona, de l'Ajuntament d'Arenys de Mar. Malauradament, hi ha algun nexe d'unió amb la notícia del dia, perquè també en qüestió de gènere, patim la lacra de la violència contra les dones.
Avui, a les set del vespre, amb motiu de la celebració, demà dia 8 de març, del dia de la dona, la Isabel Artero i la Lorena Estrada ens han presentat el projecte xarxa lil@, que us convido que visiteu, emmarcat a arenys.cat, i que ens apropa a la notícia, i a la realitat de la igualtat.
Avui, el Grup de Debat i Tertúlia ens trobem per parlar de Llibertat d'expressió, però si ens haguéssim de deixar portar per la tràgica notícia del dia, hauríem de parlar de Dret a la vida.

Cara o creu, qui paga?

Zapatero s'ha compromès davant d'uns quaranta mil ciutadans (segons han informat fons del partit), a treballar amb Montilla per la millora de les infraestructures del nostre país i per l'Estatut. Fa quatre anys ens va prometre defensar l'Estatut que sortís aprovat al Parlament de Catalunya, un estatut que va obtenir la majoria de vots dels parlamentaris catalans. El què va passar després, ja ho coneixeu.
Rajoy promet a València, el trasvassament de l'Ebre, i ningú li retreu que amb la sequera actual, no hauria servit de res la gran despesa pressupostària. També ha promès que el TGV arribarà a València. M'imagino que procedent de Madrid i no de Barcelona, perquè l'eix del mediterrani no interessa al govern centralista, ni als mateixos pperos valencians.
La pregunta que em faig sempre és sobre l'eficàcia d'aquests mítings multitudinaris, si aconsegueixen cap vot indecís. Tinc clara la teoria que els humans ens apuntem al guanyador, i per tant, quantes més expectatives de guanyar té un partit, més votants incorpora. Potser per això cada vegada les falques electorals dels partits, dediquen més temps a criticar l'adversari directe que no pas a ressaltar els mèrits propis pels quals et demanen el vot.
Serà per això que no m'agrada assistir a mítings multitudinaris, perquè no tens cap opció de participar, de fer baixar el comunicant i discutir la jugada. Són sermons a dalt la trona, que només tenen un objectiu: aconseguir el màxim nombre de vots, per poder conquerir el govern, al marge, però de l'opinió matisada, de les aportacions... Normalment en els processos electorals per a les municipals, tenen més presència d'aquests elements que ara trobem a faltar.
Diumenge decidirem si continua el govern d'aquests quatre anys, o tornen els successor d'Aznar. El nostre vot serà decisiu i convindrà pensar-ho bé. Uns i altres ens han ensenyat les cartes, i encara que no són gaire bones, segur que n'hi ha una de millor que l'altra. Jo ho tinc clar! mal x mal, no canviem gaire, perquè dissortadament seria per perdre-hi.

Dret a vot

Diumenge vinent tindrem l'oportunitat de votar, l'oportunitat d'exercir el nostre dret a escollir la nova composició del Congrés espanyol, i en conseqüència el nou govern. Però aquest dret no el tindrem pas totes les persones que vivim en aquest Estat. Hi ha un bon grapat de residents sense nacionalitat espanyola, a qui se'ls negarà.
N'hi ha que porten uns quants anys vivint al nostre país, contribuint econòmicament, ja sigui a la seguretat social, via impostos o taxes, però no poden decidir qui fixa la política del país on resideixen.
El fet que anem avançant i no es modifiqui fa pensar que als partits polítics ja els està bé; probablement és un d'aquells temes que els partits majoritaris coincideixen, al marge de qualsevol valoració ètica. Parlem molt d'integració i respecte a la diversitat, però no els deixem votar, els discriminem. Per què aquesta incoherència? per què aquesta contradicció?
Recordo que durant la campanya electoral de les darreres municipals, que evidentment vaig viure més intensament que mai, em vaig trobar més d'una vegada amb persones a qui escoltava, i m'explicaven la seva situació, els problemes que tenien per trobar feina, per ser considerats com a persones sense discriminacions, i ho aprofitaven per recordar-te que ells no et votarien, perquè no hi tenien dret, i no sabies què respondre. És una assignatura pendent, i una contradicció que no ens fa cap bé.

Noves pistes

Alguna vegada rellegeixo algun escrit, amb esperit crític i amb ganes de veure-hi allò que m’han fet creure, però no sempre li trobo. M’adono que sovint és allò que volen entendre el que realment s’acaba interpretant, i no sempre es veu de la mateixa manera, perquè les circumstàncies mai són les mateixes.
Però avui volia continuar amb el meu personatge incògnita, aquell que fora bo foragitar, però s’ha d’anar amb peus de plom, i una rialla a la cara. Ja m’ho diu el meu pare, o més aviat em deia, perquè ara ens veiem poc. Són barruts i encara et fan sentir culpable, dolent, em deia.
No està sol i quan parles d’ell, te’n venen més a la memòria, o si més no algú te’ls fa recordar. Això també és una manera de refredar-te i de no ser expeditiu, tenir dubtes i pensar que potser no és tan extraordinari. No és fins al cap d’uns dies que t’assabentes d’alguna cosa més, i et torna a remoure les entranyes i et ve aquella mala llet, però sortosament no el tens davant i tot s’aplana...
N'hi ha d'aquests, però no ho són tots, ni molt menys, encara que la gent a vegades hi fica cullerada, perquè en el fons el que agrada és el marro, sang i fetge si fos possible. Som gent de pau, que ens agrada la seguretat, que la prioritzem a la riquesa, però no necessàriament va acompanyada de rutina, menyspreu, avorriment...
No ho fa!, no n'és capaç, seria massa gros. De fet no seria tan estrany, però si es sabés, el tema portaria cua. Com hi deu haver arribat? algú l'ha ajudat? amb què s'empara? No sé si és prou evident, però els del seu costat ho saben, i no ho poden callar sempre, i tota una vida amb aquesta responsabilitat pot resultar molt feixuga. Abans hi haurà l'escàndol, potser en el darrer minut, potser després de l'actual etapa, però definitivament no pot ser per sempre.

Manuel Pizarro, el fitxatge estrella de Rajoy

Davant la necessitat de recuperar el govern de l'Estat, el PP va voler fer un gran fitxatge que fos capaç de desnivellar la balança que es preveia ajustada. No sabem què passarà diumenge i per tant és massa aviat per fer valoracions o judicis, però tot fa pensar que el fitxatge de Manuel Pizarro no haurà resultat del tot satisfactori a tot arreu.
Tot i que m'arrisco a haver-me d'empassar aquestes paraules, les poques intervencions que ha fet, no han estat massa encertades. El seu debat amb l'actual ministre d'Economia, que jo no vaig seguir, va perdre estrepitosament, si ens hem de fixar en la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació.
Avui, però, em fixava en la seva participació en un acte electoral amb empresaris de Girona. Segons deia la notícia, davant les queixes d'alguns empresaris contra l'abandonament inversionista de Catalunya, comparant-nos amb Terol ("Teruel existe"), d'on és ell, els recriminava que els protàvem 30 anys d'avantatge i, per acabar-ho de rematar, afirmant que "els catalans són l'amic que viu de renda".
Potser el fitxatge de Manuel Pizarro és més positiu del que podem imaginar-nos. El tema està en per a quí és beneficiós.

Enregistreu les declaracions, que després...

Hi ha declaracions i declaracions, i s'ha de fer l'esforç de comprendre que els líders polítics necessiten dir-la ben grossa per intentar decantar vots. Sempre, però, hi ha uns límits, a partir dels quals ho fa gràcia o fa pena. Segur que els heu anat llegint i sentint i que n'hi ha més d'un que fa venir ganes de tancar la tele, o plegar el diari, sobretot aquelles afirmacions que ni els propis simpatitzants acaben d'entendre, o potser si (?)
Avui llegia que la Dolors Nadal, candidata del PP per a Barcelona, explicava que Rajoy és la solució per a Catalunya. Jo, de seguida he pensat que en Zapatero no ens ho havia fet massa fàcil, però d'aquí a creure que en Rajoy ens solucionarà els problemes n'hi ha un bon troç. És clar que si la solució passa per fer-nos veure que estarem molt més bé sentint-nos espanyols solidaris amb la resta de l'Estat, llavors la Dolors Nadal tindria molta raó. Cadascú que pensi el que vulgui, però el PP, en aquesta campanya electoral, ens ho està deixant força clar: desviaran l'aigua de l'Ebre, dividiran l'ensenyament en escoles catalanes i escoles castellanes, i a les castellanes hi enviaran els immigrants perquè és la llengua que han d'aprendre (això no ho dic jo, sinó la senyora Nadal)...
En trobareu de tothom, i també insults: Rajoy és imbècil, segons Felipe Gonzàlez, o bé en Zapatero és un ignorant, segons en Duran. Permeteu-me, però que acabi amb una referència als bisbes i el PP, i la reunió d'uns quants catòlics de base donant suport a una església molt diferent a la que preconintzen els bisbes espanyols. Perquè... algú creu que és la gent del PP qui defensa l'escència de la fe catòlica, o bé estem al mig d'una instrumentalització descarada i beneïda per la jerarquia eclesiàstica espanyola?
No ens confonguem, i a cadascú el que li escau i li pertoca. Cal un esforç per destriar el gra de la palla, i no deixar-nos engatussar. Les eleccions són diumenge vinent, i aquí no ho tenim tan clar com els nostres amics i companys de viatge (penso en Kosovo), els russos de Putin.

Hem patit, però hem guanyat

Ha estat molt emocionant, i fins al final no ha quedat clar qui s'emportava la victòria. Em refereixo al partit de bàsquet entre l'Arenys de Mar i el Canet, d'aquesta tarda al pavelló de la nostra vila.
Us haig de dir que era la primera vegada que assistia a un partit de bàsquet en directe, tot i que és un esport que m'agrada, encara que no hi entenc. La regidora d'esports, la Lorena Estrada, m'havia comentat que era un partit emocionant, tant per la rivalitat de dos equips de dues poblacions veïnes, com per l'equilibri de forces.
Als primers minuts de joc, he pensat que de rivalitat veïnal sí, però d'equilibri de forces no n'hi havia pas tant. El domini ha estat per part del Canet durant bona part del partit, però l'emoció ha vingut a partir del tercer quart, i sobretot del darrer, en que s'ha aconseguit empatar en el darrer segon, per la qual cosa s'ha jugat una pròrroga de cinc minuts, que miraculosament, ha empatat el Canet, amb un triple al darrer segon. S'ha hagut de jugar una segona pròrroga de cinc minuts, que ha començat molt igualada, però on s'ha imposat l'Arenys, amb més facilitat del que es podia preveure. Un triomf molt lluitat per l'equip local, i molt celebrat pels espectadors que el seguíem amb passió i nerviosisme.
La tarda no s'ha acabat perquè hi havia un acte del PSC a la sala noble del Calisay, i més tard la inauguració de l'exposició "Pinzells de dona", coordinada per l'artista local Pere Planells, i amenitzat pels cants d'una bona representació del grup de dones de Rocafonda, de Mataró.
Tarda densa i viscuda, que s'acaba amb la notícia de la victòria del Vic, a la semifinals de la Copa del Rei, i la derrota del Barça al camp de l'Atlètic de Madrid, acompanyada de la victòria del Real Madrid. Tornen els cinc punts de diferència. El Barça ja no depèn d'ell mateix.

És un imbècil!

És un imbècil! una afirmació com aquesta, segons qui la fa, i segons a qui es fa, té prou cos com per escriure-ho a la primera plana del diari, i servir de ganxo per anar a buscar la notícia. A mi m'ha passat ara fa un moment, quan m'he pogut asseure per llegir els titulars de la primera pàgina del diari d'avui.
"Felipe González llama 'imbécil' a Rajoy". Amb un titular com aquest, qui és que no gira fulls fins a la pàgina on es desplega la notícia? Al costat, però, n'hi havia una altre que també cridava l'atenció: "El historiador Josep Benet pide el voto para Duran". Qui coneix la història i trajectòria de Josep Benet, li pot sorprendre una declaració d'intencions com aquesta, i m'imagino que deu deixar preocupats a una bona colla de polítics catalans.
Però el titular destacat del diari és: "Rajoy promete en Valencia que trasvasará agua del Ebro". I aquí ja t'ho agafes d'una altra manera, i jo em pregunto: és positiva aquesta actitud de prometre canviar tot el que ha fet l'adversari durant els darrers quatre anys? Jo puc entendre canvis en l'actitud i en les polítiques a seguir, però em costa més de veure aquesta radicalitat que busca atraure electors, perquè en el fons el que provoca és dividir el país en dos bàndols, i això no és bo, ni desitjable, i fins i tot m'atreviria a dir, repugnable.
El problema, però, no és de la campanya electoral d'aquests dies, sinó de la campanya electoral d'aquests quatre anys. Hi ha polítics que es creuen que el govern és a casa seva, i si perden les eleccions, ho viuen com si els desnonessin. Això els passa a partits polítics que fa trenta anys que són al govern, i als que per tradició viuen l'alternança contínua.
Sabeu quina notícia de les tres que comento en aquest post, no he llegit en detall? La promesa de Rajoy. Per què? doncs perquè aquest senyor no m'interessa, no el vull com a president del govern espanyol, ni m'interessa les promeses que fa a la terra on té més adeptes.
Si els polítics tinguessin l'obligació d'adoptar un comportament determinat i realitzar manifestacions d'acord a un codi deontològic, es perdria la meitat dels discursos, i les campanyes electorals ens serien desconegudes. L'ètica que alguns volen que s'ensenyi a les escoles, s'hauria primer d'impartir al Parlament, als governs de tot tipus, i n'hi hauria més d'un que no superaria els controls, i hauria d'anar-se'n a casa.
Mentre els polítics utilitzin aquestes armes per fer campanya i aconseguir el poder, serà molt difícil que la ciutadania tingui interès a participar de la vida pública. Perquè l'exemple que es dóna no és prou bo com per engrescar-nos a sortir de casa i del nostre entorn privat, per dedicar massa estona a la cosa pública. Si s'insulten o bé clamen venjança, el que aconsegueixen és que els deixem de banda i anem a la nostra. Em quedo amb la notícia de l'ex-senador de l'Entesa, Josep Benet.

El pressupost municipal

Aquesta tarda-vespre ha tingut lloc la sessió explicativa del pressupost municipal, a càrrec de l'Interventor de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, Albert Serés, dirigit a entitats i vilatans interessats en conèixer millor com està format el pressupost municipal.
La veritat és que feia molt de goig veure la sala d'entitats del Calisay, plena de gent escoltant amb interès les explicacions de l'Albert Serés. La bona acollida obtinguda i la predisposició a conèixer més a fons tot l'engranatge administratiu, i en aquest cas, econòmic, t'anima a treballar per trobar més eines participatives i dedicar més temps a millorar en transparència tota l'activitat pública local.
El seminari, d'un parell d'hores de durada, pretenia explicar la composició d'un pressupost municipal, no només pel que fa als capítols d'ingressos i despeses, sinó també tota la documentació que acompanya al pressupost, els terminis d'aprovació i també de liquidació, amb breus pinzellades de referència al pressupost d'enguany, del nostre pressupost.
Al final, agraïments i satisfacció per les explicacions rebudes, interès per assistir a més convocatòries, i alguns suggeriments sobre la transparència i pedagogia en l'elaboració, però també l'execució del pressupost local. Suggeriments que s'han recollit i que es tindran en compte a l'hora de planificar futures actuacions didàctiques i divulgatives del món de l'administració pública local.

Disseny Institucional de la Participació Ciutadana

Aquesta tarda, al Pati Manning, es presentava l'estudi "El disseny institucional de l'àmbit de la participació ciutadana a les corporacions locals", de Carles Ramió, professor de Ciència Política i de l'Administració, i Miquel Salvador, professor de Ciències Polítiques i Socials, a la Universitat Pompeu Fabra. L'acte, que ha presidit el diputat delegat de Participació Ciutadana, Xavier Amor, ha comptat amb la intervenció de Joan Subirats, catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, que ha parlat de "Les polítiques públiques de participació ciutadana".
Entre el públic, regidors i tècnics de participació d'ajuntaments de la província, i ex-tècnics ara amb responsabilitat a la Generalitat. Tots hem seguit atents les paraules del ponent, que ha arribat a qüestionar la necessitat d'una regidoria de participació, si aquesta esdevé realment transversal. Per tranquil·litat dels assistents, ha afegit que de moment no es veu que per ara estigui prou assumit com per poder-ne prescindir.
L'estudi s'ha fet a partir de la informació de 42 municipis, de més de 20.000 habitants, de la província de Barcelona, i la intervenció de Miquel Salvador d'aquesta tarda, ha consistit en comentar les diferents conclusions a què s'ha arribat, algunes de caràcter negatiu: manca de recursos, de motivació, no inserit suficientment en dinàmiques transversals, poca acceptació dels altres serveis municipals, por a fer-se gran i a burocratitzar-se; i d'altres, però, de positives: progressiva professionalització dels tècnics, àmbit en creixement, millora de la qualitat de les polítiques públiques, la participació ciutadana com a un pas positiu i irreversible.
Per la seva part, Carles Ramió, en la línia humorística que el caracteritza, ha sintetitzat la seva intervenció, en els quatre reptes a afrontar: la línia acadèmica, i en la conversió en una espècie de militància de la participació ciutadana i la necessitat de més estudis. El segon repte és el perill a que hi hagi menys empatia entre els serveis dels ajuntaments i l'àmbit de participació. El tercer repte és el mite de la gestió de la transversalitat i donar resposta a com fer-ho operatiu, i ha plantejat la gestió per projectes i la realització de plans integrals de barri, de carrer, i ha aprofitat per parlar de tres motors de la transversalitat: el gabinet d'alcaldia, les tècniques de la informació i la comunicació (TIC), i la unitat de la participació ciutadana. Per acabar, el quart repte és l'existència d'un problema de convivència entre la política representativa i la participativa. Ha insistit en la necessitat de trobar l'equilibri, perquè una no substitueix l'altra, sinó que es complementen.
S'ha acabat l'acte amb una única intervenció del públic, referida al perill de cansar el ciutadà i reflexionar sobre si realment els ciutadans volen participar, o bé som els polítics i els tècnics els que ens ho creiem. Una pregunta motivada pel paper assumit d'advocat del diable.
I després refrigeri.

Cullera, Cadis, Madrid i Valladolid

Cullera, Cadis, Madrid i Valladolid, quatre poblacions amb un element comú, un fet luctuós i repugnant: l'assassinat, avui, de quatre dones en mans de les seves ex-parelles. Això és el que he llegit quan em disposava a fer la lectura ràpida a Internet, abans d'escriure l'apunt del dia.
Se'n parla, és notícia als diaris, als mitjans de comunicació, cada vegada amb menys relleu, però el degoteig no para i anem sumant. El que és més trist és que quan en parles, tens la sensació que ja no comporta aquells escarafalls d'abans, com si ja ho haguéssim assumit i no ens cridés l'atenció. Avui potser perquè han coincidit quatre casos, i ja destaca, però m'espanta pensar que la nostra societat pugui quedar immunitzada d'aquests successos que ens avergonyeixen una mica a tots.
Voldria pensar que escriure sobre el tema produeix algun efecte positiu, però això és ser massa optimista, o potser il·lús. D'aquí a poc més de vuit dies celebrarem el dia internacional de la dona, una celebració reivindicativa que ens recorda que encara hem d'avançar molt per aconseguir que el gènere, el fet de ser dona, no sigui motiu de discriminació. Però ens presentem al dia internacional amb una taca massa gran, amb la mort de 17 persones amb menys de dos mesos, quatre de les quals han mort avui en mans dels que un dia les havien estimat. Les havien estimat de veritat?

Cara a cara

És el dia del cara a cara, o podria dir, és l'hora del cara a cara, ja que en aquests moments, mentre escric l'apunt d'avui, el senyor Zapatero i el senyor Rajoy estant intentant guanyar el debat, perquè els faciliti el triomf electoral.
Tot està mil·limetrat, el regidor del programa ha de cronometrar els segons que cada tertulià pot sortir en antena, ningú més que l'altra, i en les condicions que ho fan. A mi les coses tan poc naturals no m'acaben d'anar, i he preferit no sintonitzar el debat, perquè ja tinc el vot decidit, i no me'l faran canviar, si més no a partir del debat.
Les preguntes estan pactades i les respostes han de seguir un ritual determinat, sense desviar-se del guió pre-establert. Aquesta manca de naturalitat, no sé si interessa al gran públic, o bé a les persones indecises, que no tenen clar si han d'anar a votar, o si ho fan, per a qui han de decidir-se. De ben segur, però, que seran moltes les persones que estaran davant del televisor, escoltant cadascuna de les promeses electorals, però jo estic cansat i per això tanco l'apunt, apago l'ordinador i me'n vaig a dormir, que demà serà un dia dur, i ja tindrem ocasió d'escoltar la ràdio els moments estel·lars del debat, o llegirem els titulars dels diaris. N'hi ha que ja els podem imaginar, sense haver signar el debat. Què dirà La Razón, l'ABC, El Mundo, l'Avui, el Periódico...?
estic convençut que a grans trets el text ja està redactat, amb un marge de maniobra per assignar grans titulars, refent-se a mesura que avança l'acte.

Noms propis per a un apunt del dia

Raul Castro, Etoo, Armand Giménez, els Oscars, Palau i Fabre... aquests serien alguns exemples de possibles protagonistes de l'apunt d'avui. Raul Castro ha estat anomenat nou President del Consell d'Estat de Cuba; Etoo ha marcat tres gols en el partit d'avui contra el Llevant; Armand Giménez ha estat escollit com a nou president de la Societat Coral l'Esperança; Palau i Fabre, que l'any 2003 inaugurava la seva Fundació a Caldes d'Estrach, ens ha deixat, a l'edat de 90 anys.
Seré localista i ho aprofitaré per felicitar a l'Armand, per la nova responsabilitat al capdavant d'una històrica associació arenyenca, i que en els darrers anys ha fet un salt important en gestionar el Teatre Principal.
L'Armand és una persona implicada socialment, cultural, esportiva i també políticament. Ha estat regidor d'Esports i és també un molt bon jugador d'escacs. És una d'aquelles persones que treballen sense fer massa soroll, però avançant i obtenint resultats; una persona amb qui pots confiar i amb qui es treballa de gust, per la seva dedicació, esforç i sacrifici.
La Societat Coral Esperança, que quan vaig arribar a Arenys, la vaig conèixer per "el coru", ha passat èpoques de tots colors, com la majoria d'entitats i associacions, però des de fa uns quants anys, va rebre sang nova, amb la incorporació de persones com en Jordi Pons o bé en Joan Iglesias, i es va aconseguir posar en marxa un teatre, massa temps fora de joc.
Els problemes estructurals junt amb l'empenta de l'entitat, varen fer possible las signatura d'un conveni amb el govern municipal, llavors, com ara, en mans de PSC-ERC-ICV, per cedir el Teatre a l'Ajuntament, amb la finalitat d'adequar-lo per a la programació de temporades estables de música, teatre i dansa.
Desitjo que la bona feina de l'Armand i de tota la seva junta, continuï guiant el camí ascendent de l'entitat, i que els arenyencs i arenyenques sapiguem valorar l'esforç i el treball d'aquestes persones, per aconseguir ser un referent cultural de la nostra vila. Felicitats!

Una nova llei electoral

No és la cançó de l'enfadós, encara que ho podria semblar. Perquè portem ja més de vint-i-cinc anys parlant d'ella i encara no hem sigut capaços d'elaborar-la, i això que la tenim molt present. Per què? què s'amaga al darrera? interessos dels partits?, doncs sí, fa massa por, sobretot por a sortir-ne escaldat; és la por a la cosa desconeguda.
De fet, avui ens ho deia en Joan Botella, catedràtic de Ciència Política, de la Universitat Autònoma de Barcelona, especialitzat en estudis electorals, actituds polítiques i mitjans de comunicació, en una matinal de dissabte molt ben aprofitada, en una Barcelona invadida de turistes, gaudint del sol. El mapa polític actual i la legislació vigent obliguen a trobar un text viable, que haurà de ser aprovat per un mínim de dos terços de parlamentaris.
En Joan Botella, ha format part de la Comissió encarregada d'elaborar un informe sobre la futura llei electoral catalana, que varen lliurar al govern, a mitjans del mes de juny de l'any passat, i que va entrar al Parlament a primers de novembre. Potser, després de les eleccions generals, tindrem la sort de veure crear la ponència conjunta que haurà de redactar-la.
La intervenció d'en Joan Botella ha estat molt didàctica, sense pretensions d'anar massa a fons, però fent notar els trets més significatius del contingut, de les circumstàncies i de les expectatives creades.
La introducció ha estat molt clarificadora de per què encara no tenim llei electoral pròpia i de per què s'han tingut en compte certs elements i no d'altres. La missió era fer una proposta que millorés el repartiment territorial dels escons i que fos políticament viable. Qualsevol model que beneficiés a una sola part en detriment de l'altra, no tenia futur, en haver de ser votada per un mínim de dues terceres parts.
La proposta es basa, a grans trets, en una divisió territorial en set circumscripcions, en lloc de les quatre actuals, respectant el mateix nombre d'escons, 135, compensant lleugerament el desequilibri demogràfic del nostre país. De les set circumscripcions, a sis se'ls assegurava, inicialment, un mínim de dos diputats, quedant-ne al marge l'actual àrea metropolitana.
Un altre element de l'informe són les llistes amb vot preferencial, és a dir, que els electors al votar una llista, marquen els noms de la seva preferència, amb tots els matisos i reserves que es vulguin posar, però en la línia de comprometre's amb l'electorat que l'ha escollit.
El document és molt complet i contempla també maneres de promocionar l'interès per anar a votar; la creació d'una Junta Electoral pròpia, amb més prerrogatives en positiu; els compromisos dels partits en la confecció de les candidatures; les campanyes electorals; el finançament dels partits...
La decisió està a les mans dels partits polítics, però els ciutadans i ciutadanes d'aquest país hem d'estar-hi a sobre i, tal com s'ha comentat a la trobada d'aquest matí, intervenir en la mesura que puguem i amb els mecanismes participatius que tenim, per pressionar els partits polítics a crear una nova llei electoral, més adient a la nostra realitat, deixant al marge interessos partidistes, sense que això signifiqui necessàriament que ni hi hagin de lluitar.
Com deia al començament, ha estat un matí profitós, i m'han vingut ganes de seguir de més a prop, si això és possible, el desencallament de la llei electoral, i poder celebrar que finalment Catalunya té el seu propi model de llei, i a veure què passa amb l'altra que li va al darrera. Em refereixo a la llei territorial: es crearan les vegueries?

Catalunya no és Kosovo

Fa quatre dies que ens discutíem per defensar o atacar la decisió unilateral del Parlament kosovar, de declarar la seva independència de Sèrbia. Una decisió que no ha acceptat Sèrbia, però tampoc Rússia, ni Espanya (el govern espanyol, s'entén).
Fàcilment la gent es va alinear en una posició o l'altra, la majoria desconeixent la història del país, i els motius pels quals es defensava o s'estava en contra de la independència. I això té una explicació senzilla; és qüestió de semàntica. La paraula independència, com també passa amb autodeterminació, només esmentar-les ja creen opinió, però opinió furibunda, per un costat o l'altre.
No es pot ser tan simple, ni tan primari, ni deixar-se portar pels símbols o les paraules; ni tampoc es pot jutjar o voler entendre els altres a partir de les pròpies creences i realitats. Quants nacionalistes catalans, no varen envejar els kosovars? quants espanyolistes no varen témer que una cosa així pogués passar a Espanya? Els catalans érem els kosovars de Sèrbia? n'esteu segurs? Els serbis són els espanyols de l'estat?
I l'assalt a l'ambaixada nord-americana, de qui és culpa? dels incendiaris serbis? dels independentistes kosovars? dels aliats dels Serbis, que ja ho preveien (Rússia), dels propis americans, que han estat claus perquè es produís la declaració d'independència? (Europa continua en fora de joc, sense cap tipus de pes polític).
Catalunya és la nostra realitat, una realitat que només coneixem nosaltres, que ni tan sols els espanyols arriben a comprendre. La nostra realitat és que formem part d'un estat espanyol, i fora bo que els hi sabéssim explicar. Atenció, però, perquè d'aquí a quinze dies, el dia 9 de març, tenim l'oportunitat de decantar la balança política. Si bé és cert que no hi ha massa on emmirallar-nos, podem estar pitjor, i això ja és prou motiu per decidir prendre partit; que no ho facin per nosaltres.

Comença la campanya electoral

Aquesta nit, a les 12.00 comença la campanya electoral. Tot el que hem sentit des de fa quatre anys, era simplement pre-campanya. Les campanyes duren dues setmanes, però les pre-campanyes 350 dies. No és estrany que els ciutadans n'estiguin una mica farts.
Perquè hi ha polítics que estan sempre en plena campanya, sobretot si estan a l'oposició. Això ho podem veure a nivell estatal - el senyor Rajoy no ha parat de fer electoralisme des de que va perdre les eleccions ara fa quatre anys; també a nivell nacional - el senyor Mas busca qualsevol excusa per fer campanya electoral; i a nivell local, és més recent, però també s'aprecia el mateix.
Ningú pot assegurar que no passés el mateix, si els partits es trobessin en sentit contrari, però això no és cap excusa, sinó una prova més que cal més serietat entre els polítics, i dedicar-se més a la feina: els que governen, governant, i els de l'oposició, vetllant perquè es governi bé, que no és sinònim de posar pals a les rodes. (que ningú ho vegi com un atac personal, ja que en aquest sac hi són tots).
El que no sempre és igual, és l'actitud o manera de fer-ho i en això estic segur que tindríem discrepàncies amb més d'un o d'una. Ja sé que les persones no són totes iguals, però jo crec que una ideologia o una altra, tenen efectes a les persones que les segueixen, i n'hi ha de més sensibles a les persones i que es protegeixen pitjor contra els atacs dels altres.
Que cadascú pensi el que vulgui, però ara és l'hora de revalidar l'èxit electoral d'ara fa quatre anys, sota els efectes del xoc terrorista, o bé de recuperar el govern que de manera un xic sorprenent va escapar-se de les mans.
Permeteu-me que us engresqui a votar. Ja sé que es podria practicar millor l'art de la política, però deixant de votar, tampoc ho millora. Els catalans tenim molt a perdre, i potser poc a guanyar, però per poc que sigui, no ens equivoquem!

Un Ple més llarg que el viatge del TGV

Avui hi havia Ple, i s'ha allargat més del que em pensava. Ja sé que hi ha municipis que tenen el costum de programar grans maratons de plens, però a Arenys no acostumen a ser tan llargs. Ho són més, potser, des d'aquest mandat, en que els grups municipals de l'oposició acostumen a presentar força precs i preguntes. Avui ha destacat el nombre de mocions, la majoria de les quals s'han aprovat per unanimitat.
Ah, i allò que criticava durant el mandat anterior, quan era espectador directe dels plens, quan veia algun regidor seguint per ràdio els partits del Barça, avui m'he assabentat, just a l'acabar el Ple, que un regidor de l'equip de govern estava al corrent del resultat del partit contra el Celtic.
Ha estat un Ple, m'imagino que força ensopit per als oients i espectadors, on s'ha intervingut amb molta cordialitat, tot i que la majoria de punts de l'ordre del dia han estat aprovats amb el vota en contra o l'abstenció dels grups municipals de l'oposició.
Però avui era el dia de l'AVE, i aquest ha funcionat. Caldrà seguir-ho de prop, i no oblidar-nos que l'objectiu no s'ha assolit encara, ja que el TGV ha de continuar fins a la frontera amb França, i el primer tram és travessar Barcelona! Ara he vist per Internet que Montilla ha comunicat al govern de Madrid, la decisió del Parlament català sobre el túnel del TGV. Penso que és l'única decisió que es podia prendre, si volem respectar el paper i la presa de decisions de la nostra institució.
Tindrem temps de parlar-ne, com també dels plens municipals, i de la feina que anem fent dia rere dia. Potser seria bo no ser tan repetitius i rendibilitzar millor el temps, sense que això vulgui dir que es deixi de parlar i discutir sobre els temes que es porten a aprovació, però mirant sempre endavant, uns i altres.
Si els regidors i regidores de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, haguéssim viatjat amb el TGV, ens hauria faltat temps per poder acabar el Ple.

Fidel surt de la primera fila

El personatge d'avui és notícia arreu. La seva decisió de no optar a ser President del Consell d'Estat ni Comandant en Cap no pot passar desapercebuda. Cuba i Fidel Castro han estat en boca de tot el món occidental, des de fa molts anys. 49 anys al capdavant del govern, són molts anys, i no han estat uns anys qualsevol, ni les circumstàncies que l'han envoltat tampoc.
Parlar de Cuba i Fidel Castro en una tertúlia és la millor manera de confrontar opinions, i pot resultar difícil evitar caure en defenses o atacs fanàtics. Castro ha despertat passions i grans ires, i el seu enfrontament amb la potencia nord-americana ha marcat tota la seva vida política i la del seu poble.
No he estat mai a l'illa, però he tingut alguna oportunitat per parlar amb cubans, i us haig de dir que sempre m'ha estat difícil entendre aquella barreja d'estima i desencís sobre la política del seu país, la manera d'organitzar-se i de tirar endavant un país, pràcticament ofegat pel bloqueig dels Estats Units.
Per a una persona de la meva generació, resulta difícil imaginar-se Cuba sense Fidel Castro, i es veu difícil que el seu germà, qui sembla ser que el substituirà, sigui capaç de liderar amb la fermesa necessària per continuar la mateixa política, i fer front al bloqueig internacional.
Tot això pot portar a un canvi democràtic a l'illa, capaç de fer una transició a un model de lliure pensament, però no és fàcil, perquè la seva situació comparant-la amb el món que l'envolta, no li permetria avançar sense algun tipus de suport i acompanyament, des del punt de vista polític, però evidentment també econòmic.
És molt probable que es produeixi un trànsit cap a sistemes més democràtics, però caldria que no es perdessin els elements positius del seu model social. No siguem simplistes a l'hora d'analitzar. Parlar amb cubans, t'ajuda a descobrir aquells errors de la nostra societat, que tenim tan assumits, que ja no som capaços d'apreciar. Seguirem els esdeveniments, i desitjaria que fossin beneficiosos per als seus habitants.

No hi estic d'acord

Hi estic totalment en contra! No es pot permetre cap acte que atempti la llibertat d'expressió; per malament que et semblin les seves idees, no tens cap dret a tancar-li la boca; per més que et revelin els seus discursos, no tens cap dret a boicotejar-los.
Què pretenen aquests joves independentistes, boicotejant un míting del PP? Deixar constància de la seva actitud intolerant? Estaran defensant un estat basat en la intolerància, on només es pugui dir el que ells pensen i volen? És un acte intel·ligent això de convertir en víctima al PPC?
D'on han après aquesta pràctica antidemocràtica? creuen que d'aquesta manera beneficien el país que diuen defensar?
A Catalunya hi som tots, i hem de continuar sent-hi tots. Aquestes actituds incíviques no porten enlloc ni beneficien a ningú, sinó que perjudiquen la imatge del nostre país, i posen en dubte qualsevol voluntat democràtica del nostre poble a la independència.
El PP espanyol s'equivoca quan ens ataca i mobilitza part del poble espanyol contra el nostre país, però això no és motiu per negar la llibertat d'expressió. Les pràctiques totalitàries han fet molt mal, també a casa nostra, com perquè ara vulguem seguir el seu exemple.
Celebro que la JERC hagi manifestat estar al marge d'aquests incidents. Els considero més intel·ligents, incapaços de desacreditar-se amb actes com els d'avui a la Facultat de Dret de la UPF.
Continuaré essent molt crític amb el posicionament del PP, però en cap cas defensaré cap acte que posi en perill la llibertat de totes les persones a manifestar la seva ideologia política.

Cal evitar que el mal s'escampi

No es veu el mateix des de perspectives diferents, i el secret està en imaginar-te la visió des de l'altre perspectiva sense necessitat de canviar d'angle, perquè no sempre és possible. La capacitat d'analitzar, imaginar i preveure, és el que a la llarga t'atorgarà l'èxit o bé el fracàs.
La compatibilització des dels dos fronts, encara que sigui en marcs diferents, em permet ser més equànime, i relativitzar molt més les coses i els tempos. Entrant a sac t'adones de què funciona i què no ho fa; de què pot funcionar i de què difícilment ho farà a no ser que canviïs els elements o provoquis una girada de mitjó.
Es percep, pocs mesos després, que alguna cosa ha canviat; han canviat les persones, les instruccions i la voluntat, i sense arribar encara a l'òptim, s'hi va acostant. Però això no passa arreu. Hi ha algun sector que encara no ha millorat, i es comença a veure difícil que ho arribi a fer, a no ser que hi hagi algun canvi important. Què ha de canviar? la peça que ho fa moure, o ho hauria de fer, o bé l'entorn en què es mou, o s'hauria de moure?
És fotut tenir un reguitzell de bons elements, junt amb un altre fet malbé i que posa en perill la salut de tots. Ho haureu vist a casa, on teniu la fruita. Si no esteu atents i deixeu que una fruita es podreixi i no la retireu a temps, la podridura s'escampa i afecta totes les fruites que té al costat.
Amb fruita no es fa difícil, però si surts de la metàfora i te'n vas a la realitat, la cosa ja no és tan simple. A vegades la podridura no és tan evident, i costa més de demostrar. Tu saps que està feta malbé, però ho has de fer veure, sense que sembli que estàs malmetent la peça, per alguna raó obscura.
Confio en la fermesa de la gent, i la fortalesa per demostrar quina és la causa que no tot funcioni com caldria. És cosa de no massa temps, perquè el temps no ens sobra, i després no te'n queda per recompondre allò que s'ha malmès.
Hi ha evidències i cada vegada seran més clares, vistes des de més perspectives i per més persones. Arribarà el dia que la pròpia peça s'adonarà que no està en condicions, i voldria pensar que s'encarregarà ella mateixa de sanar-se. Contràriament algú l'haurà de treure del grup, en un primer moment, i llençar-la si no hi ha més remei. El temps ho dirà i nosaltres en serem testimonis.

I en van 900

Els números rodons fan gràcia, i avui m'he adonat que ja són 900 els escrits, més o menys llargs, amb més o menys enginy, i més o menys criticats i evocats, que he arribat a penjar en el meu bloc. Vaig començar com acostuma passar amb les novetats: expectant i sense saber massa a quin món em ficava, per acabar escrivint diàriament els meus pensaments i les meves reflexions.
Des del primer dia fins ara han passat moltes coses i la meva vida també ha sofert canvis importants. El fet d'haver-me presentat en unes eleccions i estar en el govern local, ha canviat el meu ritme de treball, la responsabilitat vers la ciutadania, però també ha canviat la manera de veure`m per part de molts; alguns amb desconfiança, d'altres amb sorpresa, uns quants amb ira, i uns quants més amb simpatia. Vulgues o no vulgues, tot afecta, per a bé i per a pitjor.
El que espero que no canviï mai és el meu interès perquè cada vegada hi hagi més gent implicada en la vida de la nostra vila. Alguns no ho veuen així, i volen fer creure als altres que amb nosaltres s'ha anat enrere. És difícil fer entendre una cosa quan no hi ha voluntat de voler-ho veure, però com en tot, a la llarga la veritat triomfa, i això és el que m'anima a continuar el treball de formigueta, del dia a dia, d'anar superant etapes amb les petites coses que et porten cap a la meta.
Aquesta setmana escrivia, per a mi mateix, tot allò que amb menys de nou mesos he pogut resoldre, incorporar, realitzar, des del més petit detall, però que ha tingut el seu efecte, fins a projectes més ambiciosos. M'he adonat que la feina feta està plena de petites accions i millores, que aïllades semblen insignificants, però que sumades donen bons resultats, i representen avenços importants.
Aquest és l'objectiu, perquè els recursos són els que són, i no és fàcil ampliar-los, però evidentment és possible rendibilitzar-los, i en això haurem de lluitar durant quatre anys, els anys que hem posat a disposició dels vilatans, i que els electors ens han confiat.

La independència de Kosovo és immoral

Ho diu Putin, no pas jo. Ho diu un president que s'ho ha muntat bé per continuar al poder en forma de primer ministre, que amb ell, tindrà més força que el seu substitut a la presidència. Ho diu una persona a qui se li moren assassinats molts que li fan nosa. Ho diu una persona amb qui el procés electoral no mereix cap mica de garantia, per als observadors occidentals...
Si Putin diu que és immoral, a quina classe de moralitat es refereix? Al nostre país, qui ens ho diria seria el cardenal Rouco, però tampoc ho prendríem massa en consideració.
Quan arribem a jutjar les decisions de la majoria de la població amb el nivell de moralitat, és que no anem bé. Sota el nom de moral s'hi fica tot, i s'interpreta com es vol. Però Putin no només diu que la independència de Kosovo és immoral, sinó que també la considera il·legal. Tampoc no sabem com definir la legalitat i la il·legalitat. Qui ho determina?
Sempre he pensat que no hi ha ningú imprescindible, i quan algú s'hi considera, arribo a la conclusió que, o bé és un il·lús, i per tant perillós, o bé és un cregut prepotent, i per tant igualment perillós. A Putin difícilment el col·locaria al grup dels il·lusos; la seva trajectòria no el configura precisament com a persona il·lusa. Ell s'ha cregut imprescindible i és per això que farà el relleu de president a primer ministre. Ho farà gràcies als resultats electorals... uns resultats de les eleccions que no van merèixer cap garantia d'haver-se fet legalment.
Quan es parla d'independència no es posa el mateix èmfasi en funció de la proximitat o la implicació. Només cal repassar l'hemeroteca amb totes les declaracions dels diferents polítics i comparar què han dit aquí i allà. A casa nostra ho sabem prou bé, perquè hi ha qui ha defensat la independència d'estats allunyats, però en cap moment se'ls ha passat pel cap defensar la nostra.
Tot plegat no deixa de ser un món hipòcrita, on tothom jutja i parla per defensar els seus interessos, però no s'adona que a la llarga arriben les contradiccions, i un mateix s'oblida d'allò que en altres circumstàncies ha valorat de manera diferent, perquè tot és superficial, de façana... un es troba la immoralitat de Kosovo? i la moral de Putin?
Avui m'explicaven d'un grup de persones que anaven tots sempre d'acord; no hi havia cap fractura, cap esquerda que fes témer la discussió, la ruptura. Era admirable, un exemple a seguir, i calia investigar com ho aconseguien... va ser fàcil descobrir que només era un, que tots els altres feien només allò que un deia i deixava fer. Era fàcil entendre que tot semblés uniforme i tranquil, perquè no hi havia conflicte. El projecte va fracassar, i després es va descobrir tot el que hi havia: res, només façana, ni imaginació ni creació. Ningú és imprescindible.

Agenda de manifestacions

Avui volia parlar de manifestacions i vagues, doncs aquests dies estan de moda i n'hi ha per a tots els gustos. Si no me'n deixo cap, estaríem parlant de mestres, metges, conductors d'autobusos, metro i treballadors de RTVE. Cada col·lectiu té els seus arguments per manifestar-se i convocar vaga: un esborrany de llei d'Educació que no agrada; massa pacients per metge; dos dies de festa la setmana...
Quina repercussió tenen? com són valorats per la gent? qui pot fer vaga?
Tots haurem sentit més d'una vegada, exclamacions del tipus: quina culpa tenim nosaltres? per què ens deixen sense transport públic o escola als nostres fills?
Aquesta és una discussió que per anys que passin, s'anirà repetint sense que ningú tingui una resposta que convenci a tothom. Quin sentit tindria fer vaga, si no afectes a ningú? És precisament la força dels efectes de l'acció, el que justifica i mou a prendre la decisió de convocar vaga.
S'ha de pressuposar que quan algun col·lectiu es manifesta i convoca una vaga, és per a fi de bé, i després de molts intents fallits de diàleg entre dues parts. S'entén com un darrer recurs, davant la impossibilitat de posar-se d'acord els interlocutors, i com a mesura de força. Es tracta, però de contraposar els drets del vaguista amb els de l'usuari del servei, l'afectat? El dret de vaga està reconegut, i ningú mínimament demòcrata negaria aquest dret, però a tothom, quan en queda afectat, li costa acceptar aquest dret, encara que es dissimuli més o menys bé.
Les manifestacions i les vagues no agraden als governants, perquè d'alguna manera se'n veuen afectats, ja sigui perquè són una part en litigi, o per no tenir armes ni capacitat per intercedir. A les vagues que aquests dies s'han convocat, l'administració pública hi té un paper important, i a les portes d'unes eleccions generals, amb un futur incert i prou important per tenir-lo en compte, un pòquer de vagues no és una bona jugada.
Haurem de seguir de prop la llei d'educació que s'està treballant, per comprovar si realment es tracta d'una llei que privatitza l'ensenyament, i això de les mans d'un govern d'esquerres; si el sistema sanitari català és capaç de reduir el nombre de pacients per metge i augmentar els minuts de visita; si els treballadors dels autobusos de Barcelona aconseguiran dos dies de festa a la setmana. El més important de tot, però, serà assabentar-nos de tot i poder jutjar personalment, no pel que es diu sinó pel que està escrit.

Pla de ciutadania

Fent una repassada des del capdamunt del poble fins a la ratlla de la costa, i de llevant fins a ponent, t'adones de la coexistència de persones de totes les edats, professions, amb més o menys recursos, d'aficions diverses... tots aquests diferents mons tenen les seves inquietuds, els seus problemes, els seus objectius. La coincidència de gent diversa en el mateix espai, és el que enriqueix la vida, la societat, i aconseguir educar, formar i treballar en i per a la diversitat, és un objectiu que tots plegats hem de proposar-nos.
Arenys de Mar viu, com la resta de poblacions del nostre país, un procés d'arribada de nous vilatans, de procedències diverses, i també costums, creences, estils... i s'està fent amb força naturalitat, sense xocs importants, o almenys aquesta és la impressió que hi ha. Tot això no treu, evidentment, que hi pugui haver conflictes, però no són conjunturals, sinó que en tot cas són puntuals o per fets concrets. Malgrat tot, és important treballar des d'ara, perquè no ens passi com en moltes altres coses, que arribem tard i tot són presses per solucionar allò que era previsible.
El Pla de ciutadania ens ha de servir per fer un diagnòstic de la realitat d'Arenys, per aplicar les mesures idònies per aconseguir els resultats esperats: un bon nivell de convivència, amb respecte als drets de tots, i el compliment de les pròpies obligacions. El treball que arribem a fer aquest 2008 ha de representar el punt de partida per aconseguir una societat més justa, una vila amb qualitat de vida per a tots els seus veïns.

Irlanda, una visita virtual

Avui hem viatjat a Dublin sense moure'ns d'Arenys, asseguts en una butaca i escoltant les explicacions d'una estada a Irlanda durant el mes de juliol. Fa ja molts anys que no hi he estat, i en guardo bons records. Hi vaig ser de vacances, recorrent tota l'illa, i visitant ciutats com Belfast, Dublin, Derry, Kildare, Cork, Limerick... També hi vaig anar per reforçar el meu anglès, vivint en una família de la capital.
Sempre he pensat que viatjar era una manera molt plaent d'aprendre; una manera de deixar de mirar-se el melic i adonar-se que hi ha altres mons, altres costums, altres maneres de viure, i que no només la nostra és la bona. Hi ha gent a qui li convindria anar de vacances una mica lluny, sobretot després de viure un hivern massa endogàmic.
Si se'n sap, planificar les vacances és tant o més divertit que gaudir-les, i això fa que s'allarguin en el temps. No sé si passa a tothom, però sempre m'ho he passat més bé fent els preparatius que recordant les vacances, per més fotografies que hagués fet. A més, unes vacances ben preparades, per tu mateix, resulten molt més aprofitades.
Recordo un viatge a Istanbul, on la majoria de viatgers de l'avió anaven en viatge organitzat. Els comentaris que vaig sentir em varen sorprendre d'allò més. Es preguntaven quina moneda hi havia, què parlaven... alguns no sabien on anaven ni que hi ferien. Nosaltres havíem preparat tots els detalls, amb un punt d'incertesa, que també va bé.
Avui parlàvem d'Irlanda, i algú hi anirà aquest estiu. Els altres ens quedarem a la vila per aprofitar totes les hores que puguem. El compromís assumit és important i no es pot fallar.

Diuen que el temps tot ho cura

El personatge de la meva història era admirat i estimat arreu on anava; tothom desitjava escoltar-lo i s'havia guanyat una gran fama, en la seva professió, al cercle d'amistats, i a la vida social de la seva vila.
Cada vegada era més reclamat, i més diverses eren les activitats en que es trobava engrescat. Tenia una gran traça per sorprendre els més desperts, i la seva intel·ligència i memòria, eren reconegudes per tothom. El do de la paraula i l'enginy li permetien sortir-se de les situacions més rebuscades, i això encara el feia més gran.
Un dia, però, se li va encarregar una tasca prou difícil, que gairebé ningú hagués gosat assumir, però la confiança en ell mateix, i el seu tarannà obert i servicial, el varen fer acceptar, tot i arriscar la seva credibilitat i reconeixement generalitzat.
Malauradament el resultat, sense ser un fracàs, no va acabar de convèncer a ningú, probablement per la poca predisposició dels implicats, que no li ajudaren massa, potser perquè el repte era massa atrevit, i sobrepassava a qualsevol mortal.
Diuen que les desgràcies no vénen mai soles, i també diuen que l'home és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Això li va passar al nostre petit heroi, i la segona enganxada el va portar molt més enllà, desafiant lligams prou profunds, valent-se tan sols dels seus coneixements, ignorant que s'aliava amb la demagògia més absoluta, l'engany més falsejat, i els interessos més obscurs.
El resultat de la seva proesa va ser el que menys va importar a la majoria de la gent, sinó més aviat foren l'actitud i el refredament de les relacions que des d'aquell dia es va respirar al seu entorn, per una part dels seus admiradors i amics. Per alguns va representar un obrir d'ulls a una realitat que mai haurien volgut acceptar, per a d'altres una decepció en veure que tot aquell món que havien construït junts, s'havia desmuronat.
Varen haver de passar uns quants anys perquè el gel s'anés fonent, i la memòria esdevingués benvolent, perquè les relacions es refessin i tots haguéssim après dels nostres errors, on no sempre és culpa de vanitats o orgulls, però que ens porten a un carreró pràcticament sense sortida.
La veritat es va imposar, i tots aquells que sota la premissa de la lletra escrita, amagaven una realitat interessada, no van poder continuar enganyant els més impressionables, que van acabar admetent el seu error i la manipulació a què havien estat subjectes, per adonar-se del fons de les intencions de qui després de molts anys d'immobilisme, havien aconseguit posar en marxa un motor que havia envellit, sense engranatge, i un rumb imprecís.

Falta diàleg i sobra crispació

Em comenten, jo no ho he escoltat, que avui a Ràdio Arenys, al programa El dominical, el grup municipal de CIU s’ha esplaiat dient pestes de la majoria dels regidors i regidores del govern, i de mi especialment.
Els arenyencs que seguiu la política local ja sabeu que el senyor Rubirola no m’aprecia gens i aprofita qualsevol ocasió per dir pestes de mi. Avui, sembla ser que m’acusava de falta de respecte, de riure’m d’ell durant els plens. No sé si és cert, perquè ja he dit que no he escoltat el programa. L’altre dia, des d’un altre grup municipal, es deia que m’havien tapat la boca i no em deixaven parlar.
No entraré en el seu joc. Sé que em llegeix el bloc, però jo no l’escolto a la ràdio, com tampoc acostumo a escoltar les altres intervencions, ni tan sols la dels grups municipals amb qui conformem el govern municipal.
Entenc que ha de ser molt dur ser a l’oposició havent estat vuit anys alcalde d’Arenys. La política és dura i només ho sap aquell que la pateix. No es pot fer sempre el que un voldria, i quan no es governa, encara menys.
Em sap greu que es caigui en temes personals, i jo, encara que asseguri el contrari i m’acusi del mateix, mai he considerat la meva discrepància amb el senyor Rubirola, com una cosa personal. Tinc prou motius per defensar que el seu govern no ha estat excel·lent, i que una vegada he entrat a l’Ajuntament, m’he adonat de moltes mancances que, des del primer dia estic intentant de resoldre. Jo també cometré errors i deixaré per resoldre temes importants, i per això mereixeré ser criticat.
M’entristeix pensar que aquesta situació pot durar tot el mandat, perquè jo només he entrat a l’Ajuntament, per dedicar quatre anys de la meva vida, del meu temps lliure, per servir Arenys, d’acord amb els principis que sempre he defensat. No ho he fet per lluïment ni per cap tipus de reconeixement i el pes important del meu treball és de portes endins més que enfora, però una tasca que espero doni fruits i esdevingui un punt d’inflexió en la manera de gestionar l’administració municipal, no només per mèrit personal, sinó per l’esforç de totes les persones que ens hi hem posat a treballar, polítics i treballadors municipals.
Aquesta carta oberta, escrita al meu bloc no pretén atiar la flama de la discòrdia, sinó procurar tancar una etapa de mal record, per obrir-ne una altra de més positiva. Jo sempre hi estaré disposat.

Per què un procés participatiu?

Si realment volem fer alguna cosa més que anar a votar cada quatre anys les persones que considerem i volem que ens representin, cal trobar la manera de fer arribar els nostres suggeriments, les nostres propostes, les nostres idees als governants escollits, i la millor manera és a través d’una estructura que ens faciliti l’accés i ens doni veu davant les institucions. Aquesta estructura l’hem de construir entre tots, de manera que sense necessitat d’inventar res, aconseguim dissenyar el que més s’ajusti a les nostres necessitats i satisfaci millor els nostres objectius.
Per què, doncs, un procés participatiu? La pregunta té dues respostes que es complementen, i totes dues importants; per una banda iniciem un projecte participatiu en fase de prova pilot, a través del qual aprendrem com bellugar-nos-hi, com aprendre tota la tècnica i també la pràctica deliberativa, que massa sovint ha quedat substituïda únicament per l’exercici del vot, però al mateix temps aprofitarem l’avinentesa per decidir en què volem gastar-nos 175.000 euros del pressupost d’inversions del 2008.
Són molts diners? No, no són molts diners, però per primera vegada podrem decidir directament, sense intermediaris, quins projectes de petit format prioritzem. No estarem discutint les grans obres que hi ha pendents, algunes d’elles ja iniciades o en fase de concurs, sinó que parlarem d’aquelles petites obres que es fan necessàries si volem un Arenys més endreçat, uns carrers més accessibles i menys perillosos, unes platges amb més serveis i més atractives.
La regidoria de Participació Ciutadana ha encarregat el Pla Director de Participació d’Arenys de Mar, que es durà a terme els anys 2008 i 2009, amb el concurs de la Universitat Autònoma de Barcelona i el suport de la Diputació de Barcelona. Paral·lelament, però, el govern municipal ha posat en marxa el procés participatiu del Pressupost 2008, amb la intenció que tingui continuïtat, a partir del model que als voltants del mes de maig arribem a consensuar amb el suport de la Comissió de seguiment.
La Comissió de seguiment? Sí, aquesta comissió es va constituir a mitjans del mes de novembre i va tenir la primera reunió el 29 de novembre. La comissió la formen representants de les entitats que configuren la coordinadora d’entitats, on hi són representades les associacions de veïns, ampes, entitats culturals i socials, que des de fa gairebé un any funciona a Arenys, i que tracta de temes de vila: transport públic, mercat, connexió entre els dos Arenys... També formen part de la Comissió de seguiment, representants de les entitats que compten amb un nombre important de socis: Ateneu, Esplai de la gent gran, Seràfics, L’Esperança... i persones a títol individual.
La Comissió de seguiment, en les dues sessions de treball realitzades, ha consensuat un model participatiu per aquest primer any, que va ser presentat a totes les entitats i a tots els arenyencs i arenyenques el dijous 17 de gener al Calisay. Un procés participatiu que durarà de tres a quatre mesos, i que consistirà en prioritzar actuacions municipals que necessiten inversió.
L’èxit del projecte dependrà de la capacitat del govern per animar els vilatans a participar-hi, i de la voluntat d’aquests a implicar-se en la vida política d’Arenys, més enllà del dia de les eleccions. Ens equivocaríem si una vegada passades les eleccions ens dediquéssim només a fer gestió i oblidéssim la necessària pedagogia que cal emprar. No seríem coherents amb els missatges electorals de transparència i participació si no obríssim els canals perquè els vilatans coneguin la mecànica administrativa, en participin i facin aportacions.
Tampoc no s’estaria a l’alçada que és de desitjar, si el nostre nivell d’exigència vers els polítics no anés acompanyada d’un cert grau de complicitat i implicació en la gestió pública, a partir de les nostres aportacions, la nostra participació al processos que s’endeguin des del govern municipal.
La proposta participativa té la voluntat d’acostar la decisió política a nivell del vilatà; explicar-li què és el Pressupost, de què està compost i com es determina, i finalment familiaritzar els arenyencs en els processos participatius, perquè es deixi de veure la gestió de l’Ajuntament, com alguna cosa que no ens afecta. És per això que des del dia 18 de gener fins al 20 de febrer tenim l’oportunitat de proposar aquelles petites obres que creiem que Arenys necessita i que a vegades passen desapercebudes i només veu el veí o el vilatà que passa per allà. Participem en el procés i després ja valorarem en què cal millorar-lo i donar-li forma perquè al final la pràctica participativa esdevingui la manera de gestionar el municipi d’Arenys de Mar.

Article publicat a la revista L'Ametlla d'Arenys de Mar, del mes de febrer

La nostra cultura a Cuba

Avui parlem de cultura observada des de l'altra banda de l'Atlàntic; parlem d'avantpassats arenyencs que varen anar a fer fortuna a les amèriques; parlem de Cárdenas, Matanzas, Varadero; parlem de Pablo Espriu, Baró, Partagàs.
També parlem del sistema polític i social, totalment diferent al nostre. El seu nivell cultural, la sanitat i l'educació, com a tres grans pilars de la seva societat. Tothom igual, però poc.
Ha estat una xerrada interessant que ens ha mantingut una bona estona expectants i sense interrompre el convidat; després han anat apareixent les preguntes, més dirigides a la societat d'avui que no pas a la del segleXIX.
Hem parlat amb Ernesto Álvarez Blanco, autor del llibre "Cuba en Arenys i Arenys en Cuba", aprofitant la seva estada a la nostra vila, convidat per l'Aurora Góngora, i rescatat entremig d'una densa agenda d'actes durant el mes que estarà per Catalunya.
Fa deu anys que ja va venir a Arenys de Mar, i han estat molts els arenyencs i arenyenques que han passat per casa seva a Cuba. Avui, alguns l'hem vist per primera vegada, però entre la colla hi havia qui el coneixia i havia compartit sostre en alguna ocasió.
El Grup de Debat i Tertúlia hem estat molt agraïts de poder comptar amb l'Ernesto, en la nostra tertúlia del mes de febrer. Esperem no haver molestat els veïns de la casa on hem estat acollits, ja se sap que quan superes l'aforament previst, els decibels augmenten.

Ens ho creiem això de l'autonomia?

De fet, no ens ho acabem de creure això de l'autonomia, o si més no aquesta és la impressió que algú pot tenir després d'observar segons quines actituds i decisions polítiques a casa nostra. Ho dic pel que està succeint a Barcelona, amb el TGV, el túnel i la Sagrada Família.
No entraré a analitzar si la millor opció per travessar Barcelona és pel mig, a pocs metres de la Sagrada Família, o bé pel litoral. M'imagino que qui defensa una opció o l'altra, té prou motius per fer-ho i creure-s'ho. Em quedo amb la incomprensible actitud dels polítics de les diferents institucions afectades: local, perquè passa a Barcelona; nacional, perquè passa a Catalunya, i estatal, perquè qui ho decideix és el govern de Madrid.
El govern local, en minoria, perd la votació i guanya l'opció del litoral, gràcies als vots d'ERC, CIU i PP. El govern de la Generalitat perd la votació del Parlament i guanya l'opció del litoral, gràcies als vots d'ERC, CIU i PP. La decisió que val és la de fora, la del Congrés de Diputats, de Madrid. Tot és correcte, però estrany.
Ja he dit que no volia valorar si era millor o pitjor l'opció, però si defensem que puguem decidir des de Catalunya, per què es veu bé, en aquesta ocasió, que sigui Madrid qui decideixi per nosaltres?

El proper president dels Estats Units d'Amèrica

Ahir dia 5 de febrer va ser el famós Súper dimarts, el dia de les primàries de més ressò, pel seu abast i la repercussió en el còmput global per a la denominació dels candidats dels dos grans partits americans.
Sentia ahir, em sembla que era la Mònica Terribas, justificar que estiguem parlant tant de les primàries americanes, pel fet que la seva política ens repercuteix. El dubte que tinc és la diferència que hi pot haver entre la política del líder demòcrata i la del republicà. Sobretot en les mesures polítiques que són de més abast internacional, però tot i així sembla que els europeus d'esquerres han de simpatitzar amb els demòcrates, i els de dreta amb els republicans.
A diferència d'altres vegades, sembla que els resultats d'ahir, per als demòcrates, han estat molt ajustats, sense poder desvetllar qui pot acabar guanyant. Els republicans s'han decantat més per al candidat John McCain.
La novetat es troba al cantó dels demòcrates en què la decisió està entre un candidat de color o una candidata. Mai s'ha donat el cas que una persona de color o una dona fossin presidents. Ens trobem en una situació curiosa, i jo hi afegiria interessant. Què preferiran els militants i simpatitzants demòcrates?
Us diré que en algun moment m'he fet la pregunta de qui preferiria, i no ho tinc gens clar. De fet tinc pocs arguments per defensar o preferir l'un o l'altra. La Hillary no em desperta cap simpatia, com tampoc antipatia. Sempre em va sorprendre la seva vida al costat del president Clinton. No era la dona del president, sinó la Hillary. Per què? probablement perquè estem acostumats a veure el príncep consort, la primera dama, però a la Hillary se li veia una personalitat pròpia, que encara es va reforçar en els episodis d'infidelitat del president.
Barack Obama és per a mi un total desconegut i només em recorda Martin Luther King, un personatge que em va impressionar, i recordo l'efecte que em va produir la seva mort, comparable a la dels germans Kennedy. El fet que un home de color pugui ser president dels Estats Units d'Amèrica no em deixa indiferent, i probablement seria l'opció que finalment escolliria. Dit això, però, la vida continua i... en què ens pot afectar?

L'Alzheimer i el camí invers

Avui, tornant de la feina, més tard del que és habitual, escoltava per la ràdio del cotxe, una entrevista al fill de Jordi Solé Tura, arran de la pel·lícula que ha fet sobre el seu pare i l'alzheimer. No l'he pogut escoltar gaire estona, ja que el trajecte fins a casa tampoc és gaire llarg, però m'ha fet pensar sobre la malaltia i en la vida humana.
La màquina que ens mou no és perfecte, o si més no no ho és eternament, però això no li treu mèrit ni ens eximeix de valorar-la. Diuen que només et recordes del cos quan estàs malalt i necessites el metge, però la resta del temps te n'oblides, perquè dones per entès que ha de funcionar bé.
L'experiència de veure créixer un infant és sensacional. Dia rere dia va progressant, aprenent noves paraules, nous moviments. És un camí cap endavant, a descobrir, a planificar, amb empenta, il·lusions... no és fàcil, però gratificant, perquè cada vegada el veus més independent, amb més capacitats per decidir, escollir, equivocar-se...
L'alzheimer provoca el moviment oposat: aquella persona que ha crescut físicament, intel·lectualment, de sobte comença a perdre facultats, de manera progressiva, i t'adones que poc a poc deixa de ser la persona que has conegut, amb qui has treballat, estimat, discutit, i caminat endavant, per convertir-se amb l'ésser desconegut, totalment dependent.
Em pregunto si aquest camí invers esdevindrà un fet prou habitual com per acostumar-nos a observar-lo entre els nostres amics i veïns. On serà el punt d'inflexió? És la servitud de l'allargament de l'esperança de vida? No sé si tenim ja les respostes, però hi ha un fet que és important tenir present: la vida cal viure-la, i quant més intensament, millor. No ens acontentem en obsessionar-nos amb el futur, perquè no sabem si hi arribarem, ni amb les condicions que ho farem. El futur, com el passat, són referents, però la importància rau en el present.

No et quedis al marge de les noves tecnologies

Avui s'ha iniciat una nova sèrie de cursos d'informàtica, organitzats per l'Ajuntament d'Arenys de Mar, amb el suport de la Diputació de Barcelona, a càrrec de Arenys.org. L'objectiu primer és facilitar l'aprenentatge i ús de les noves tecnologies, a aquelles persones que per diferents circumstàncies no hi han pogut accedir fins ara, o necessiten un reforç als seus coneixements bàsics.
Els cursos estan programats en tres nivells, partint de les persones que per primera vegada es posen davant d'un ordinador. Els resultats d'altres cicles i experiències semblants, fan que el nombre de cursos vagi creixent. Les setanta persones beneficiades d'aquests cursos gratuïts, es varen inscriure en poques hores, deixant molta gent a la llista d'espera.
És evident que a tothom agrada realitzar grans projectes, que tinguin efectes mediàtics i gran repercussió, però no sempre és possible i tampoc és bo obsessionar-se, però en canvi ens oblidem de petites accions, projectes senzills, de baixa dificultat, però que donen grans resultats, per l'abast que tenen. Això em fa veure que la feina de cada dia té més sentit del que aparentment pot semblar, i m'obliga a considerar-la i intensificar-la. L'experiència amb aquests cursos és molt gratificant, perquè no crea polèmica, tothom ho posa fàcil i els alumnes en surten satisfets.
Com a societat ens falta saber apreciar aquests petits esforços, aquests treballs de formiguetes, i eliminar crispacions que no porten enlloc. El mateix passa llegint els diaris o escoltant les notícies de la televisió o la ràdio. Els grans titulars són amb el que ens bombardegen, i deixen a segon terme les notícies que no sacsegen ni criden l'atenció. Fer l'exercici de buscar-les i valorar-les, pot ajudar a l'autoestima, que és la millor medecina per servir a la comunitat.

Brahms i Dvorak al Principal

Dissabte vaig assistir al concert organitzat pel Teatre Principal i l'Aula d'Extensió Universitària, a càrrec del Quintet Elea Sonor, a qui no tenia el gust de conèixer. El programa era arriscat i valent, i el resultat en va ser una prova.
Com sempre passa, hem de lamentar la poca assistència de públic, encara que la nit no era la més indicada, al coincidir amb Carnaval. Això es va fer palès en la mitjana d'edat dels assistents, que fàcilment superava els seixanta anys.
Després del concert vaig sentir i participar amb diferents comentaris i tertúlies improvisades. Algú es lamentava que a la vila teníem poques ocasions per assistir a un concert amb aquest tipus de formacions musicals. No és fàcil, però a vegades es deixa de banda oportunitats locals de bon nivell musical.
S'ha de dir que el nivell interpretatiu no va estar a l'alçada del que desitges trobar quan assisteixes en un concert com el d'ahir la nit. En ser la primera vegada que escoltava una actuació d'aquest grup, se'm fa difícil valorar si el problema estava en el repertori, i si amb unes peces menys complicades, el resultat hauria estat millor.
La sensació que vaig tenir era la d'escoltar moltes notes, però molt poca música. Vaig trobar els músics poc identificats en la música que interpretaven, sobretot els dos violins. Molt millor va ser l'actuació de la viola, amb una millor qualitat de so.
He assistit a concerts molt pitjors que el d'ahir, però seria bo que, atès que són pocs els concerts de música clàssica que s'organitzen a Arenys, a l'hora de programar-los es tingués més cura a l'hora d'escollir intèrprets i programes.
Malgrat tot, la majoria de la gent que dissabte va ser al Principal, en va sortir satisfeta, i estic convençut que desitjant una nova ocasió per gaudir de la música clàssica, a casa nostra.

Encara ressonen les veus dels bisbes

Avui continuava la polèmica de les declaracions de la jerarquia eclesiàstica. És evident que durarà dies, fins passades les eleccions, i en funció dels resultats. Quan passen coses d'aquestes, al marge de l'opinió creada, serveixen per justificar actuacions i resultats. Cal, però, ser conscients que no tot depèn d'unes declaracions o uns fets puntuals, encara que siguin importants, sinó que com a molt ajuden a decantar la balança. En tot cas el problema d'avui és l'equilibri de forces que és fruit no tant dels valors incorporats, com de les mancances de l'altre.
Vist des de casa nostra es fa difícil valorar les possibilitats de sortir-ne ben parat. Ja sé que molts posen al mateix sac a uns i altres, però jo em resisteixo a veure'ls per igual, encara que reconec que tenim els genolls pelats i ens sentim escarmentats.
El que més greu em sap de tot plegat és la manipulació de les paraules i dels símbols. Conec a moltes persones fidels a l'Església, que situen per sobre de tot la paraula del capellà, el bisbe i de les autoritats eclesiàstiques. Declaracions com les d'aquesta setmana, poden induir a pensar que un bon catòlic espanyol ha de simpatitzar amb el PP, amagant la realitat i emmascarant-la.
El pitjor de tot, però, és la instrumentalització que la jerarquia fa de la fe dels seus fidels, per polititzar-la. Em deien avui, que tot plegat era un muntatge de la Institució, per aconseguir favors i continuar amb el seu manteniment per part de l'Estat. No sé si les coses van per aquí, encara que no seria pas estrany. Al llarg de la història de l'Església hi ha prou passatges obscurs, de mal recordar, i no estem precisament ara en un gran moment, ni podem tirar massa coets a l'aire.
Seria bo una mica més d'autocrítica i adonar-se que postular-se per un partit polític és ficar-se on no li correspon. Defensar la vida té un sentit, de la mateixa manera que defensar l'amor al proïsme, el reconeixement dels mateixos drets per a tothom. Entrar en tàctiques polítiques i sobretot enganyar la gent com s'ha fet aquesta setmana, no és just ni de bon cristià, i la jerarquia eclesiàstica espanyola hauria de disculpar-se i penedir-se d'aquest falta, i no avançar més en aquest camí.

Senyor cardenal, jo no votaré el PP

Recordant la Bíblia, em vénen al cap aquells passatges en què Déu posava en joc la fe del seu poble. Avui, entrat el segle XXI, sembla que la història es repeteix, i ens tempta amb el pensament i comportament de la Jerarquia Eclesiàstica espanyola. És una manera de dir-nos que si amb els actuals dirigents eclesiàstics continuem tenint fe, ja no ens pot demanar més.
La hipocresia té un límit, i alguns bisbes haurien de reflexionar sobre les seves paraules, els seus consells, i la seva política. Tothom té el dret de manifestar les seves preferències polítiques, però no es pot jugar amb la innocència de molts, o la fe cega d'altres, i des del presbiteri aprofitar-se del terrorisme per induir-los a votar un partit polític. Un partit polític que també va negociar amb ETA.
Sé que no tots els clergues, ni bisbes o cardenals, estan d'acord amb l'ala més dretana, i sinó feu memòria dels representants eclesiàstics que es varen oferir com a negociadors, amb la finalitat d'aconseguir la pau. Ara, sembla que la finalitat de la cúpula no és tant la pau com el pacte amb una força política, però a canvi de què?
Les promeses del PP de modificar les lleis que els màxims representants de l'Església catòlica han combatut, afavoreixen el discurs propagandístic a les portes de les eleccions del mes de març, on tots plegats ens juguem el futur, evidentment espanyolista, però amb un component més o menys social.
La força de l'Església catòlica, com a comunitat de fe, no li ve dels seus dirigents, sinó de la base, dels milions i milions de creients que, convençuts que es tracta d'una obra humana, en fan abstracció i acudeixen a l'evangeli, prioritzant l'amor al proïsme i treballant per al respecte a la vida i a la família, en el fons i no pas en la forma, en el contingut i no tant en el model.
Per tot això, de la mateixa manera que molts altres catòlics, senyor cardenal, jo no votaré el PP.

Partit Català d'Europa

Avui Maragall sorprenia amb la insinuació de presentar-se a les eleccions generals amb el Partit Català d'Europa. En la seva línia europeista, Maragall aposta per una idea més globalitzada de la política, i des de fa molt temps insisteix en les aliances amb Europa.
La darrera vegada que vaig veure en Maragall, li notaves que tenia ganes de continuar actiu en política. És per això que no em venen de nou les seves paraules, encara que tampoc em sorprèn que el seu entorn manifesti el convenciment de que no ho farà. Els partits no s'improvisen i no n'hi ha prou en tenir una imatge, que per alguns serà positiva, i negativa per altres.
Dissabte passat, en període de consulta del Cens, l'Ajuntament va obrir de 10h a 14h, perquè qui ho desitgés hi acudís a comprovar si estava al cens, i per tant s'assegurés que podria votar el proper dia 9 de març. En aquestes quatre hores hi varen anar dues persones. Tampoc han estat moltes les persones que durant els dies d'exposició del Cens, han volgut comprovar si hi figuraven. Conclusions? Es pot considerar massa simplista, però tot fa pensar que el nivell d'abstenció pujarà.
En fòrums que s'han posat en marxa arran de la notícia, hi ha qui creu que potser si Maragall presentés el seu nou partit a les eleccions, hi hauria un estímul perquè gent desenganyada no es quedés a casa i acudís a votar.
En aquestes eleccions hi ha molts interrogants que caldrà buscar-hi resposta: el paper de Ciudadanos; el possible càstig català a Zapatero per l'incompliment d'unes quantes promeses; la reacció dels simpatitzants populars, després de la sortida de Piqué i l'arraconada de Gallardon; però sobretot el nivell de participació.

No s'hi val mentir

No s'hi val desqualificar, ni mentir, sinó en tot cas discrepar i argumentar el per què. ...no hi estic d'acord; crec que és equivocat; no té sentit; és una interpretació agafada pels pèls; l'argumentació no s'aguanta; s'equivoquen d'estil... però mai falsejar ni mentir.
El Ple d'avui ha estat el que ha estat i cadascú n'haurà tret les seves conclusions. S'ha evidenciat la legalitat, i s'ha qüestionat el sistema. Jo en el bloc ara no entraré a valorar-ho, però m'ha sabut greu que al final del Ple es mentís. No es pot afirmar que no s'han convocat reunions amb els grups municipals, per parlar dels Organismes Autònoms i el seu futur. No es pot dir que és la paraula d'un contra la de l'altre, i quedar-se tan tranquil, quan no és cert.
Ens podien dir que les reunions no varen ser profitoses, (jo no ho veig així, però segur que podien haver anat millor). Ens poden dir que a la darrera reunió no hi va haver suficient diàleg i que va faltar consens. Però no ens poden dir que no ens vàrem reunir.
Ens vàrem reunir el 5 de setembre de 2007, a les 19h. i el dia 28 de novembre de 2007. En aquesta segona reunió es va parlar també de l'Avantprojecte del Pressupost 2008.
De la reunió del dia 5 de setembre no es va aixecar acta, i així ho vaig respondre el dia 9 d'octubre, a través de la Bústia Municipal (en tenim còpia), per una carta tramesa per un/a regidor/a d'un grup municipal. No hi va haver acta, però es va parlar exclusivament dels Patronats i es va demanar opinió als portaveus presents sobre el futur dels Organismes Autònoms, i es va comunicar que s'havia encarregat un estudi a una empresa externa, i ens vàrem comprometre a fer-los arribar l'informe final. A la reunió del dia 28 de novembre es va fer entrega del document.
Si no volem cansar els vilatans, ni enganyar-los, cal un diàleg serè i constructiu, però no és bo mentir i acusar de mentider a l'adversari polític. És una reflexió que tots plegats ens hem de fer.

Al cap del dia

Avui he començat pel revés, és a dir, no he fet el recorregut per la premsa ni pels punts d'Internet on m'agrada donar-hi un cop d'ull. Ho faré després, i espero no descobrir cap notícia bomba, o en tot cas que sigui una bona notícia, que no és pas fàcil.
Ha estat un dia d'aquells que la feina i les obligacions familiars et porten a fer el recorregut contrari, i et vas topant amb la gent, que circula al revés, i ha estat un dia ple, ben farcit, en què una actuació toca l'altra i no tens temps ni d'adonar-te'n. Ara, a quarts d'onze de la nit, tot escrivint el post del dia, ho aprofites per recordar tot allò que ha succeït, i el paper que hi he jugat.
Dic mentida quan afirmo que desconec les notícies del dia, i és perquè n'he escoltat una a la ràdio del cotxe, just abans de sintonitzar Catalunya Música: desapareix el programa televisiu "Tomate", o un nom que parla de "tomate". No menteixo si us dic que no sé de què va, però m'imagino que és del paquet de programes on la gent va a criticar els altres i defensar-se dels atacs dels altres, cobrant una bona picossada. Probablement hagi vist algun fragment en el programa "alguna imatge més".
Quan sents que un programa com aquest ha de plegar perquè no té suficient audiència, no saps si plorar o felicitar-te. Penses que si no tingués audiència perquè la gent exigeix programes de més qualitat, estaríem en el bon camí, però, al no ser ingenu, t'adones que el fracàs no ha estat pel seu baix nivell qualitatiu, sinó per la competència de programes que potser són pitjors, però més volguts.
I després et fas la pregunta... a la tele qualsevol cosa val? M'imagino que a la pública no, perquè la paguem entre tots, però a la privada? Pot una cadena privada de televisió infectar-nos amb programes barroers, imbècils i sense cap valor positiu? Jo penso que no, que qualsevol cosa no val, i que, amb molta cura i respectant la llibertat individual, s'ha de protegir la salut de l'intel·lecte col·lectiu.

Abans un mentider que un coix

El frau, l'engany o la incoherència, a la llarga s'acaba pagant, i és propi d'ignorants o mesquins no adonar-se'n a temps. Al principi es pot pensar que s'enganya l'altre, però, tal com diu el refrany: "abans s'atrapa un mentider que un coix". En política també passa, potser més del que caldria suposar, i al final tothom hi surt perdent. L'efecte acostuma ser el desengany dels ciutadans i l'abstenció a les urnes.
No es pot fer veure que es defensa un projecte, quan fa quatre dies li negaves pa i aigua. El populisme és un enemic del poble, a qui aparentment sembla defensar, però que només tracta de confondre i servir-se'n. Les reaccions de les masses són fàcilment manipulables, i les entrades en raó massa complicades per treballar-hi.
Trobar-te l'amic a l'altra banda no és agradable, i preferiries que les coses fossin diferents i fins i tot arribes a somniar que la distància desapareix, però la vida t'ensenya que no hi ha projectes sense dificultats, com no hi ha roses sense espines. Cal afrontar els entrebancs amb tranquil·litat, però fermesa, amb els braços oberts, però sense deixar-te enredar, i només el temps i els resultats t'acaben donant la raó, o te la treuen.
Avui, qualsevol excusa és bona per fer rebombori, només cal una plataforma que t'ajudi a difondre el missatge, per erroni que sigui, i ja tens un bon grup de persones al darrera. Aquests dies n'hem vist exemples, primer a Madrid i ara a Barcelona, però no cal anar gaire lluny per trobar exemples. Això, però, no vol dir que tots els instigadors de mobilitzacions siguin uns estafadors. En trobareu de sincers, que s'ho creuen i que ho defensen convençuts que és en benefici de tots. El que importa és escoltar-los, i no deixar-se impressionar a la primera de canvi; cal tenir criteri i analitzar el fons de les coses i, sobretot, ser capaç de diferenciar aquells que et volen enganyar, dels que et volen bé.

La defensa de la família i la demagògia

Jo em declaro defensor de la família davant qualsevol persona que hi estigui en contra. La defensaré on calgui i escoltaré tots els arguments en contra, per combatre'ls amb el diàleg i sense demagògia.
Atenció, però, i no ens confonguem. Hi ha molts models de família, i no només és bona aquella formada per una parella heterosexual i 10 fills, com algú ens vol posar de mostra. Em declaro defensor de la família, en tots els seus models possibles, i renuncio a comparar-los i qualificar-los. No sóc jo qui ho ha de fer, ni tampoc el president de e-cristians ni els neocatecumenals.
Jugar a bons i dolents és un frau, ja que valdria més la pena dedicar tots aquests esforços per combatre els obstacles que priven que moltes famílies puguin avançar; seria molt millor lluitar contra la injustícia i ajudar les famílies pobres i les desestructurades, en lloc de fer grans manifestacions per autoenganyar-se pensant que són els que ho fan bé.
Està molt bé que es trobin en una cerimònia religiosa, però que no ignorin la resta de la comunitat catòlica que s'ho està passant malament. No és prohibint l'avortament, que faran famílies cristianes; no és prohibint els matrimonis entre persones del mateix sexe, que acostaran les persones a Déu. M'avergonyeix tanta instrumentalització de la fe, per part de grups polítics i poders econòmics. Creieu que són més catòlics els militants del Partit Popular que no pas els d'Izquierda Unida? Potser és perquè van més a missa?
Ja em perdonareu aquells que no combregueu amb mi, però no és prohibint que es solucionen les coses, sinó donant alternatives, i sobretot donant exemple d'humilitat, de servei, d'estima, i deixant l'orgull, la prepotència i la supèrbia, ben lluny de casa.

La força del consum

Aquesta tarda-vespre he anat a un centre comercial de nomenada, d'aquells que t'hi pots perdre, i encara que no acostumo a anar-hi, no era la primera vegada, i tot així m'ha sorprès la quantitat de clients, i també de productes als prestatges. Saber combinar bon servei, amb qualitat i preus assequibles, és el secret d'algunes cadenes comercials que s'emporten la pauta.
El primer que et ve al cap és la comparació entre les grans superfícies i els magatzems o botigues del teu municipi. És evident que els models són tan diferents que parlar de competència es fa difícil. Si bé és cert que els centres comercials competeixen amb les botigues, i els prenen clients, la gràcia de tot plegat està en saber quins factors favorables té cadascú i saber-los jugar.
Quan et pares a analitzar de quina manera es pot potenciar el comerç local, et trobes amb molts obstacles; l'accessibilitat, la diversitat de productes o l'estoc juguen a favor de les grans cadenes. Poder aparcar sense problemes; consultar els productes per Internet, des de casa; trobar-hi des de tomàquets a armaris, són facilitats que les botigues del nucli urbà difícilment poden oferir. L'encant de poder sortir a passejar pel poble i entrar a les botigues a comprar, hauria de ser suficient com per fidelitzar clients. Què cal doncs? No és fàcil, ni tinc la vareta màgica, però la unió fa la força i una bona organització comercial, de la mà del govern municipal, ha de fer possible la convivència dels diferents models de comerç, per satisfer la necessitat de consum que en la nostra època manté una força destacable.
Imagineu la nostra Riera sense botigues, un dissabte a la tarda, o passeu per qualsevol carrer del centre que està ple de garatges, i us adonareu que el comerç és vida, però perquè hi hagi vida hi ha d'haver transaccions comercials, i aquestes s'han de potenciar. Tot plegat un peix que es mossega la cua. Les ganes de consumir hi són, ara falta saber-les conduir per aconseguir un equilibri necessari per tirar endavant la nostra vila.

No et quedis al marge

Aquesta setmana han tingut lloc les inscripcions per a nous cursos d'informàtica; unes inscripcions en què en poques hores s'han ocupat totes les places. "No et quedis al marge de les noves tecnologies", és un bon lema per animar aquelles persones que, pel que sigui, no estan massa familiaritzades amb els ordinadors, però que volen aprofitar l'ocasió per aprendre o millorar les seves incursions en el món de les TIC, encara que sigui en el vessant més bàsic.
És important oferir activitats per a totes les franges d'edat, o afavorir iniciatives ciutadanes, i aconseguir d'aquesta manera implicar i interessar a tothom, perquè la nostra societat cada vegada té més espai per al lleure, i cal una bona oferta i a poder ser ben variada, per evitar que el ventall d'activitats o aficions es redueixi a passar l'estona davant d'un televisor o prendre una actitud passiva.
Arenys de Mar, des de sempre ha tingut una bona oferta cultural, encara que el problema es troba més en la capacitat de moure gent i evitar que sigui sempre la mateixa la qui assisteixi a tots els actes. Això passa bastant a tot arreu i per això és clau aconseguir la fórmula perquè cada vegada hi hagi més persones que s'apuntin al grup actiu, i això passa, entre altres, per diversificar les activitats, més que incrementar-ne el seu nombre. Aquesta feina ens toca a tots, i és bo que hi posem el nostre gra de sorra.

No sempre és bo voler acontentar a tothom

Prodi perd la moció de confiança al Senat italià i haurà de presentar la moció. Tot i que no conec massa la política internacional, no costa gaire recordar la curta durada dels governs italians, de no fa pas massa temps. Berlusconi haurà estat una excepció en la governabilitat del poble italià després de la guerra mundial.
Berlusconi està a punt de tornar a disputar-se la presidència del govern italià, i no és gens arriscat reconèixer que té molts punts a favor d'una victòria electoral. Per què? La resposta la deixo per als experts en política, i sobretot en política internacional. La meva opinió aniria en la línia del que penso també del nostre país: els governs d'esquerra, acostumen a ser més inestables, perquè es qüestiona una mica tot. La dreta moderada ho té tot de cara, i els seus polítics acostumen a ser més fidels a la direcció del partit; renuncien més fàcilment a les pròpies matisacions en benefici del pensament majoritari.
Probablement no sigui aquesta la causa de la caiguda de Prodi, i potser sigui la manca d'una política clara i decidida. A vegades la por a perdre la cadira provoca que les actuacions siguin poc sòlides i al final no acontenten a ningú.
L'altre dia em comentaven l'experiència d'un ajuntament en que s'havia posat de manifest que, els governs municipals que més duraven en el temps eren aquells que menys determinacions havien pres. Per contra, els governs que havien pres decisions importants, sobretot de cara a millores sensibles, eren els que havien tingut més problemes per continuar governant. Curiosament, però, amb el temps, els ciutadans guardaven més bon record i els reconeixien més mèrits, als pobres perdedors.
La vida està plena de contradiccions i incoherències, però això mateix la fa més interessant, i a les persones que en un moment determinat hem decidit dedicar part del nostre temps al servei de la societat, hem de tenir ben clar que no són les adulacions els objectius a aconseguir, sinó els resultats que a la llarga s'acaben entenent i reconeixent.

Detencions i demagògia

Avui volia parlar de les detencions i encarcerament de dotze persones a Barcelona, a qui s'acusa de planejar atacs suïcides a la capital catalana. Crec que la notícia és prou greu i ens ha de fer pensar a tots, tant pel fet en si mateix com per la reacció i comentaris que se'n deriven. En els fòrums d'Internet es poden trobar frases xenòfobes que no fan res més que posar en perill la convivència a la nostra societat, que és diversa i plural.
Algunes declaracions de responsables polítics no han estat massa afortunades, i han fet palès que no sempre s'està a l'alçada de les circumstàncies. Cal confiar en les forces de seguretat i en la gent honesta, autòctons i nouvinguts.
Volia parlar de les detencions, però tot fent el recorregut habitual pel món dels blogs, he anat a parar a un apunt ple de demagògia, que m'ha avergonyit. He pensat que hi ha persones que no els importa quedar en ridícul i posar en dubte la seva categoria humana, per tal de criticar posicions contràries. La veritat és que em sap greu, perquè l'esperit crític i les diferències d'opinió són positives i no cal falsejar la realitat o manipular-la, per aconseguir bons debats i enriquir-nos mútuament. Quan se'n fa mal ús, no s'arriba a cap lloc, i és una pèrdua de temps i de prestigi.

Aparcament dels jardins del Xifré

Ahir dilluns s'inaugurava el nou aparcament d'Arenys de Mar, sota les feixes del Xifré. No he tingut l'ocasió d'anar-lo a veure, però totes les persones que ho han fet, n'han quedat gratament sorpreses. L'obra era important, i haver-la aconseguit és un mèrit de tots i en benefici de tots.
Les circumstàncies (per no entrar en detall) han fet que el nombre de places d'aparcament (430) sigui prou gran, (288 de rotació) com per ajudar a descongestionar l'excés de vehicles de la nostra població. Els problemes d'aparcament no queden del tot solucionats, perquè falten més places, però també sobren cotxes, o millor dit, caldria que ens desplacéssim més a peu, per anar d'una part a l'altra de la vila.
Recordo el primer aparcament subterrani que es va fer a Vic, en què més d'un creia que no s'amortitzaria, que era una obra gairebé innecessària. La veritat és que en pocs anys se n'han fet dos més al costat, i encara que desconec el nivell d'ocupació, a ningú se li escapa que ha estat una obra necessària i útil.
Arenys necessita més aparcaments, i a superfície no queden gaires possibilitats; caldrà doncs, buscar alternatives, algunes d'elles ja se n'ha parlat en més d'una ocasió. I la Riera? aquesta pregunta ens l'hem fet molta gent, i convindria que se la fes tothom. La nostra Riera ha de continuar essent un pàrquing a l'aire lliure? És un problema només d'estètica?
La veritat és que, arribant a Arenys per la part de dalt, no tens la sensació d'entrar a Sinera, sinó més aviat a un gran aparcament de cotxes, encara que passejant pots arribar a ignorar-los. A la part baixa, és un mica al revés: els cotxes te'ls trobes circulant gairebé entremig de les cames. En una banda o l'altra, els cotxes són els gran protagonistes.
Des d'aquesta setmana tenim gairebé tres-centes places noves per aparcar, però les obres no s'han acabat. Ens falta la part exterior, la que veurem cada dia, passejant per la Riera. Cal que de la mateixa manera que la gent es felicita pel resultat de l'interior, pugui celebrar l'acabament exterior, i que, junt amb les obres de l'entorn del Xifré, aconseguim un rentat de cara al centre neuràlgic de la vila. (i si reduïm l'ús del cotxe, molt millor).

mobing rural

Aquest vespre estava acabant de redactar un document i convertir un power point en pdf, i tenia la televisió encesa. Estaven fent un programa que parlava del "mobing rural". M'ha cridat l'atenció i m'ha fet canviar el tema del dia, que volia dedicar a l'entrevista que sortia avui a la contraportada de La Vanguardia.
Anant directe al tema, ja sé que és molt superficial decantar-te cap una banda sense analitzar-ho a fons, però... ho sento! de seguida he tingut clar que defensava la posició del pagès, i no la del neorural o habitant de segona residència.
Salvant les distàncies m'ha fet pensar en el colonialisme al tercer món. És allò d'anar de savis per la vida; la força del diner. Una persona que es compra una finca a pagès, i que li molesten les granges o bé les campanes de l'Església, i que té la barra de voler que li facin cas, difícilment em farà canviar d'opinió.
Recordo la meva infantesa a Cantonigròs, al Collsacabra, quan hi havia molta menys gens de fora que no pas ara. Potser perquè la meva família feia molts anys que hi pujava, i que l'habitacle era al mig del poble i no pas a la zona més residencial, el cas és que ens sentíem molt lligats al poble, encara que potser als ulls dels autòctons, no deixàvem de ser uns estiuejants més. Sí que era cert que quan jugàvem a futbol, al camp de batual'olla, estiuejants contra el poble, sempre havia jugat amb els del poble, i els Prat, que vivien a sobre de Cal Carreter, davant de l'Església.
Al marge d'aquesta anècdota, a casa mai ens havíem queixat ni se'ns hauria acudit fer-ho contra comportaments o costums rurals, sinó més aviat ens agradava identificar-nos en allò que era estrany per a nosaltres, la resta de l'any. Ens agradava veure voleiar la palla el dia que venia la màquina de batre a fer el paller del veí; o bé sentir rondinar el porc perquè el duien al mig del carrer, davant de casa, per sacrificar-lo, i podíem olorar la fortor de la pell socarrimada.
Allà vàrem aprendre a conviure amb els animals domèstics al costat de casa i aprendre dels costums i enriquir-nos socialment. És per això no puc entendre les posicions que ens han ensenyat a la televisió, que no deixen de ser més símptomes de prepotència i intolerància, que no es justifica en res. Ho sento, però ho tinc molt clar, i tal com podem trobar al nostre refranyer: "si no vols pols no vagis a l'era".

Pel broc gros

No hi ha dia que no surti algun il·luminat que, confonent la gimnàstica amb la magnèsia, intenta cridar l'atenció, sense adonar-se que un mateix es ridiculitza. Perquè tampoc podem confondre la crítica i opinió, amb una olla de grills que tot s'hi val a qualsevol preu. Ho escrivia fa uns dies i ho repeteixo, perquè hi crec fermament: la nostra societat no és crítica sinó cridanera. Si viviu al dia sabreu de què parlo, i sinó no val la pena perdre-hi ni cinc minuts.
M'interessa, però, la predisposició de la gent per fer pinya per aconseguir bons projectes - em refereixo a projectes de futur i que afecten la comunitat, és a dir, públics i no a temes particulars. És bo perquè és la millor manera de viure al dia i conèixer què es cou al teu voltant, que t'afecta com a vilatà i que hi pots dir la teva. A vegades és en forma de projectes; d'altres en audiències, i uns altres a partir del treball periòdic i constant. A mi m'agrada aquest tercer grup, però no s'improvisa, sinó que s'ha de crear l'estructura i saber-la mantenir i dinamitzar.
Aquests dies es fa difícil perquè vivim una època pre-electoral, en què tot plegat és confús, ja sigui pel grapat de promeses que uns i altres prediquen, i també per les expectatives que es dibuixen, de signe diferent, i que desdibuixen la realitat. Malgrat tot, hem de fer l'esforç d'ignorar-ho, ja que el nostre país viu massa pendent de les convocatòries d'eleccions i poc del treball dels respectius governs.
A Arenys, durant un mes podrem expressar quines petites obres volem que es portin a terme a la nostra vila. Desconec la resposta que tindrem i el nombre de propostes que recollirem, però del resultat en podrem treure moltes conseqüències. En primer lloc veurem si els vilatans tenim clar el bé comú, l'espai públic, i el sabem diferenciar del privat. Per l'altra, podrem conèixer totes aquelles necessitats que no sempre es veuen des de la casa de la vila.
El més important de tot, però, serà el treball que farem paral·lelament, per analitzar quins són els models més encertats, i de quins àmbits, per poder eixamplar la pràctica participativa a la nostra vila. L'objectiu és ben clar: el compromís del vilatà respecte a la vila, no és cosa d'un dia cada quatre anys, sinó de cada dia durant aquests quatre anys. I si el vilatà és responsable, també té drets, i aquests han d'aflorar.