dilluns, 11 de febrer del 2008

Diuen que el temps tot ho cura

El personatge de la meva història era admirat i estimat arreu on anava; tothom desitjava escoltar-lo i s'havia guanyat una gran fama, en la seva professió, al cercle d'amistats, i a la vida social de la seva vila.
Cada vegada era més reclamat, i més diverses eren les activitats en que es trobava engrescat. Tenia una gran traça per sorprendre els més desperts, i la seva intel·ligència i memòria, eren reconegudes per tothom. El do de la paraula i l'enginy li permetien sortir-se de les situacions més rebuscades, i això encara el feia més gran.
Un dia, però, se li va encarregar una tasca prou difícil, que gairebé ningú hagués gosat assumir, però la confiança en ell mateix, i el seu tarannà obert i servicial, el varen fer acceptar, tot i arriscar la seva credibilitat i reconeixement generalitzat.
Malauradament el resultat, sense ser un fracàs, no va acabar de convèncer a ningú, probablement per la poca predisposició dels implicats, que no li ajudaren massa, potser perquè el repte era massa atrevit, i sobrepassava a qualsevol mortal.
Diuen que les desgràcies no vénen mai soles, i també diuen que l'home és l'animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Això li va passar al nostre petit heroi, i la segona enganxada el va portar molt més enllà, desafiant lligams prou profunds, valent-se tan sols dels seus coneixements, ignorant que s'aliava amb la demagògia més absoluta, l'engany més falsejat, i els interessos més obscurs.
El resultat de la seva proesa va ser el que menys va importar a la majoria de la gent, sinó més aviat foren l'actitud i el refredament de les relacions que des d'aquell dia es va respirar al seu entorn, per una part dels seus admiradors i amics. Per alguns va representar un obrir d'ulls a una realitat que mai haurien volgut acceptar, per a d'altres una decepció en veure que tot aquell món que havien construït junts, s'havia desmuronat.
Varen haver de passar uns quants anys perquè el gel s'anés fonent, i la memòria esdevingués benvolent, perquè les relacions es refessin i tots haguéssim après dels nostres errors, on no sempre és culpa de vanitats o orgulls, però que ens porten a un carreró pràcticament sense sortida.
La veritat es va imposar, i tots aquells que sota la premissa de la lletra escrita, amagaven una realitat interessada, no van poder continuar enganyant els més impressionables, que van acabar admetent el seu error i la manipulació a què havien estat subjectes, per adonar-se del fons de les intencions de qui després de molts anys d'immobilisme, havien aconseguit posar en marxa un motor que havia envellit, sense engranatge, i un rumb imprecís.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Penso que el teu personatge i l'advocat Efialtes Buscarons de "El Quadern d'Agnès Solà""de la Teresa d'Arenys són la mateixa persona. Si és així, no és ell el ignorant sinó nosaltres, almenys jo ho era segur. Tanmateix la demagogia, falsedat, manipulació, interessos obscurs.. són característics de la seva personalitat, amagats, això sí, darrera d'una màscara.
Penso que la vanitat i també l'orgull es són determinants, en el seu aspecte més malaltís.
Ho podem veure en "caràcter i neurosi" d'en Claudio Narnjo, eneatip III. També en diferents obres literaries com la "divina comèdia", en el passatge a l'infern de la lloba si malament no ho recordo.
Antoni Munich