Ahir ho comentàvem amb un amic, i coincidíem força. Als dos ens apassiona la política municipal, però tots dos, per motius diferents, ens ho mirem des de fora, encara que tenim llarga experiència en ajuntaments.
Ens sentíem optimistes i convençuts que Arenys tenia un bon potencial, però reconeixíem que no se’n treia profit, i que fins i tot els pobles veïns ens estaven avançant en molts sentits. De cop, doncs, ens tornàvem pessimistes i intentàvem veure-hi solucions... no en trobàvem.
Valoràvem negativament els darrers quatre anys, fins a l’extrem d’assegurar que els havíem perdut. El més greu era, però, que no auguràvem millores per als propers quatre anys de legislatura. Prevèiem els resultats menys favorables per aconseguir un canvi en la dinàmica municipal. Un partit fort, fins i tot més reforçat, però amb un líder cansat i sense esma, uns adversaris poc dinamitzadors ni tampoc engrescadors, amb uns caps de llista poc carismàtics, encara que vàlids.
Ens resistíem a pensar que ens esperaven quatre anys més de govern sense capacitat per aportar valor afegit, tan sols administrant uns recursos escassos i deixant d’afrontar-se amb la realitat més crua de l’estancament com a poble, com a espai generador de riquesa. No podia ser que la història d’Arenys incorporés un període tan llarg d’apatia, i tristesa col·lectiva...
Me’n vaig anar a dormir, pensant que calia fer alguna cosa; que era possible trobar la clau d’aquest cul de sac on havíem anat a parar, i sortir endavant. No sabia què, ni com, ni qui, però estava convençut que hi havia possibilitats de sortir-nos-en.
Avui he tornat a donar-hi voltes, i se m’ha ocorregut que ho podia escriure, ja que poca cosa més puc fer. També he pensat que el canvi era possible, fins i tot preveient un govern del mateix color. Només calia gent capaç de revolucionar la casa de la vila, i que estigués animada i engrescada per dedicar bona part del seu temps lliure a governar la vila. És necessari que, talment com els cargols després de la pluja, surtin de les respectives llars, associacions i entitats, aquelles persones que tenen capacitat per liderar i donar suport a un projecte de poble, amb il·lusió però amb fermesa i tocant de peus a terra.
Estic segur que el meu amic, si pogués, es presentaria al mig de la plaça i cridaria ben fort: Ei! Aquí em teniu!, i seria un revulsiu per Arenys, i que en poc temps tothom ho reconeixeria. Però... a la política no hi pot arribar tothom. Demana massa sacrificis, i no tothom ho té fàcil per afrontar-los. Em sap greu per Arenys...
Ens sentíem optimistes i convençuts que Arenys tenia un bon potencial, però reconeixíem que no se’n treia profit, i que fins i tot els pobles veïns ens estaven avançant en molts sentits. De cop, doncs, ens tornàvem pessimistes i intentàvem veure-hi solucions... no en trobàvem.
Valoràvem negativament els darrers quatre anys, fins a l’extrem d’assegurar que els havíem perdut. El més greu era, però, que no auguràvem millores per als propers quatre anys de legislatura. Prevèiem els resultats menys favorables per aconseguir un canvi en la dinàmica municipal. Un partit fort, fins i tot més reforçat, però amb un líder cansat i sense esma, uns adversaris poc dinamitzadors ni tampoc engrescadors, amb uns caps de llista poc carismàtics, encara que vàlids.
Ens resistíem a pensar que ens esperaven quatre anys més de govern sense capacitat per aportar valor afegit, tan sols administrant uns recursos escassos i deixant d’afrontar-se amb la realitat més crua de l’estancament com a poble, com a espai generador de riquesa. No podia ser que la història d’Arenys incorporés un període tan llarg d’apatia, i tristesa col·lectiva...
Me’n vaig anar a dormir, pensant que calia fer alguna cosa; que era possible trobar la clau d’aquest cul de sac on havíem anat a parar, i sortir endavant. No sabia què, ni com, ni qui, però estava convençut que hi havia possibilitats de sortir-nos-en.
Avui he tornat a donar-hi voltes, i se m’ha ocorregut que ho podia escriure, ja que poca cosa més puc fer. També he pensat que el canvi era possible, fins i tot preveient un govern del mateix color. Només calia gent capaç de revolucionar la casa de la vila, i que estigués animada i engrescada per dedicar bona part del seu temps lliure a governar la vila. És necessari que, talment com els cargols després de la pluja, surtin de les respectives llars, associacions i entitats, aquelles persones que tenen capacitat per liderar i donar suport a un projecte de poble, amb il·lusió però amb fermesa i tocant de peus a terra.
Estic segur que el meu amic, si pogués, es presentaria al mig de la plaça i cridaria ben fort: Ei! Aquí em teniu!, i seria un revulsiu per Arenys, i que en poc temps tothom ho reconeixeria. Però... a la política no hi pot arribar tothom. Demana massa sacrificis, i no tothom ho té fàcil per afrontar-los. Em sap greu per Arenys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada