Les festes de primers de desembre són una bona excusa per fer mitges vacances. Amb un o dos dies laborals que puguis agafar-te, et queda una setmaneta lliure per fer allò que no t’és possible durant l’any. Enguany, tot i no haver-hi neu, ni fer bon temps per anar a la platja, els barcelonins han sortit de la ciutat, víctimes de la pressió davant una vàlvula d’escapament.
He viscut a Barcelona i puc entendre les ganes de marxar “al camp” (una expressió que fan extensiva a qualsevol poble o ciutat diferent de Barcelona). Viure en un pis, més o menys petit, en un bloc de no sé quantes plantes, en un carrer transitat dia i nit... m’imagino que requereix unes pauses que la gent troba els caps de setmana.
També és cert que la gent que no som barcelonins podem tenir més dificultats d’habituar-nos-hi que no pas els que hi han viscut tota la vida, però les imatges de Trànsit corroboren que hi ha ganes de sortir-ne, encara que sigui només per un dia, i fent alguna cua a la carretera.
L’última conferència de les jornades de la FEMP “Construint ciutats participatives”, va anar a càrrec del professor de filosofia de la Universitat de Saragossa, Daniel Innerarity, i el títol de la xerrada va ser: “L’experiència urbana de la diversitat”.
En línies generals va tractar de comparar la vida als pobles, on tothom es coneix, amb la vida a la ciutat, on és més fàcil passar desapercebut, per acabar preguntant-nos què s’estava fent ara a les ciutats, amb aquesta obsessió a peatonalitzar el casc antic, convertint-lo en una imatge irreal d’un passat que ja no és, junt amb la parcel·lació o urbanització als afores de la ciutat.
Us haig de dir que, tot i que em va agradar l’evolució de la conferència, fins arribar on ell pretenia, durant la mateixa em sentia poc identificat amb el que pretenia ser ideal. El conferenciant donava molta importància a la possibilitat de viure en l’anonimat a la ciutat i de no caure en la intromissió en la vida privada de les persones. Ens recordava les molèsties que representava haver d’anar saludant a tothom que et trobaves pels carrers del poble... jo, en canvi, pensava que m’agradava molt sortir de casa i anar desitjant el bon dia a veïns i vilatans, molts d’ells només coneguts de vista, però amb qui entenia que compartia veïnatge.
És fals que a Barcelona no es pugui viure lligat amb els veïns. Només falta voler-ho, però també és cert que et cal voluntat i pots deslliurar-te’n si així ho vols. Sempre recordo el dia que vaig descobrir que al replà del pis on vivia, a l’eixample de Barcelona, hi vivia una cosina meva feia més d’un any, sense que cap dels dos ho sabéssim.
Com en tot, hi ha coses positives i d’altres que no ho són tant, però a mi, quan puc quedar-me a casa el cap de setmana, i no tinc necessitat de desplaçar-me, sóc el més feliç del món.
He viscut a Barcelona i puc entendre les ganes de marxar “al camp” (una expressió que fan extensiva a qualsevol poble o ciutat diferent de Barcelona). Viure en un pis, més o menys petit, en un bloc de no sé quantes plantes, en un carrer transitat dia i nit... m’imagino que requereix unes pauses que la gent troba els caps de setmana.
També és cert que la gent que no som barcelonins podem tenir més dificultats d’habituar-nos-hi que no pas els que hi han viscut tota la vida, però les imatges de Trànsit corroboren que hi ha ganes de sortir-ne, encara que sigui només per un dia, i fent alguna cua a la carretera.
L’última conferència de les jornades de la FEMP “Construint ciutats participatives”, va anar a càrrec del professor de filosofia de la Universitat de Saragossa, Daniel Innerarity, i el títol de la xerrada va ser: “L’experiència urbana de la diversitat”.
En línies generals va tractar de comparar la vida als pobles, on tothom es coneix, amb la vida a la ciutat, on és més fàcil passar desapercebut, per acabar preguntant-nos què s’estava fent ara a les ciutats, amb aquesta obsessió a peatonalitzar el casc antic, convertint-lo en una imatge irreal d’un passat que ja no és, junt amb la parcel·lació o urbanització als afores de la ciutat.
Us haig de dir que, tot i que em va agradar l’evolució de la conferència, fins arribar on ell pretenia, durant la mateixa em sentia poc identificat amb el que pretenia ser ideal. El conferenciant donava molta importància a la possibilitat de viure en l’anonimat a la ciutat i de no caure en la intromissió en la vida privada de les persones. Ens recordava les molèsties que representava haver d’anar saludant a tothom que et trobaves pels carrers del poble... jo, en canvi, pensava que m’agradava molt sortir de casa i anar desitjant el bon dia a veïns i vilatans, molts d’ells només coneguts de vista, però amb qui entenia que compartia veïnatge.
És fals que a Barcelona no es pugui viure lligat amb els veïns. Només falta voler-ho, però també és cert que et cal voluntat i pots deslliurar-te’n si així ho vols. Sempre recordo el dia que vaig descobrir que al replà del pis on vivia, a l’eixample de Barcelona, hi vivia una cosina meva feia més d’un any, sense que cap dels dos ho sabéssim.
Com en tot, hi ha coses positives i d’altres que no ho són tant, però a mi, quan puc quedar-me a casa el cap de setmana, i no tinc necessitat de desplaçar-me, sóc el més feliç del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada