El PSC baixa del tren pel dret a decidir

Aquest diumenge el PSC ha escollit, per una gran majoria, mantenir-se al marge de la consulta pel dret a decidir. Parlar de consulta pactada amb Rajoy és un eufemisme de renunciar-hi. Fins ara molts havíem cregut que, amb matisos, el PSC estava a favor de la consulta. Sabíem també que en cas de consulta la resposta era la mateixa que C's i PP, és a dir "No". Finalment s'han definit i ja no hi ha especulació possible.

L'única incògnita és saber què faran els militants del sector crític. Poden acceptar la voluntat de la majoria, o deixar el partit. Els seus votants poden començar a buscar alternativa, atès que el partit s'ha col·locat al mateix cantó de C's i PP, i com sempre s'ha dit, entre original i còpia sempre és millor opció l'original.

Malgrat el resultat, és important que els sobiranistes no oblidin que el PSC no és partit residual, encara que ara passi per moments baixos. La història del PSC és important i no té res a veure amb el que ha significat el C's o el PP. El PSC ha estat partit majoritari, partit de govern, amb molts militants i càrrecs polítics que varen lluitar contra el franquisme i l'absència dels drets més elementals de les persones. Arraconar el PSC seria un error, i per això cal allargar-los la mà tot esperant millors oportunitats.

Hi ha unes forces polítiques que continuen engrescades a convocar la consulta, tot i que no hi ha gaires possibilitats d'èxit, sobretot si no són capaces d'anar juntes. Es tracta de caminar pas a pas, sense errades, ni estridències. No es poden fer amenaces ni verbals ni físiques. El senyor Duran i Lleida hauria de canviar d'actitud i, a poder ser, definir-se com ara ha fet en Pere Navarro. Els catalans tenim el dret de saber què pensa cada grup polític i què podem esperar d'ells. Avui el PSC ens ho ha dit ben clar. Ara no hi ha excuses que valguin.

Trenta anys de transició i males pràctiques de govern

Han calgut més de trenta anys perquè un organisme internacional com és l'ONU, exigeixi a l'Estat espanyol un canvi d'actitud i normatives en la defensa de les víctimes del franquisme, i consideri que la llei de la memòria històrica no garanteix els mitjans necessaris per poder reparar els mals ocasionats a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista, que s'han de fer càrrec dels treballs de localització i identificació dels desapareguts. L'ONU dóna un any de temps a Espanya perquè segueixi les seves recomanacions.

Tot això passa en un dels pitjors moments de la governabilitat d'Espanya, amb un dels pitjors ministres de Justícia, que s'encarrega de redactar unes lleis restrictives dels drets de les persones, blindant els polítics corruptes de les manifestacions i crítica de la societat, quan aquesta no té cap més eina per denunciar la prevaricació i la mala pràctica política d'una dreta classista i hereva del més pur franquisme.

El cinisme i la incapacitat per governar del president Zapatero i el PSOE, va donar pas a un govern conservador en extrem, i amb majoria absoluta al Congrés de Diputats i el Senat, que ha continuat la tasca iniciada pel govern Aznar, d'atac al progrés i a un Estat fort, capaç de fer front a les injustícies socials del model polític d'Occident. La valoració a posteriori del parèntesi socialista, no pot ser més negatiu, perquè va ser incapaç de consolidar els drets de la classe més desfavorida, i no va realitzar una tasca de govern suficientment valenta en pro de la gent més humil.

Una vegada més ens hem de refiar d'Europa per suavitzar aquesta llosa que representa per als espanyols i d'una manera especial els catalans, un govern de dreta extrema com el de senyor Rajoy.

El PSC es rendeix al PSOE sense res a canvi

Allò que fa el PSC al Congrés de Diputats, no permetrà que ho facin els diputats del sector crític, al Parlament català. El PSC pot discrepar del PSOE, però el sector crític no ho pot fer. És veure la palla a l'ull de l'altre i no adonar-se de la biga a l'ull propi. És una mostra més de la manca de democràcia interna en molts partits polítics. Llavors... què es pot esperar d'ells quan governen?

Tinc gravades a la memòria una colla de frases políticament incorrectes, de regidors i regidores que a micròfon obert falsejaven el que realment pensaven i creien. N'hi ha molts i moltes a qui la participació i transparència només són una pantomima. No hi creuen, però dissimulen perquè els hi va el vot per perpetuar-se en la política.

Criticar les actituds de governs amb majoria absoluta, quan internament són incapaços d'acceptar la discrepància, és una mostra de la feblesa dels seus arguments, la seva incapacitat per dialogar amb els que pensen diferent i la falsedat en què construeixen la seva estructura política. "Al servei de la ciutadania" és una frase per quedar bé, però que darrerament és lluny de la realitat. L'únic bé que es defensa és el personal.

La gran culpa de tot això és que la majoria dels polítics de la cúpula dels partits s'han perpetuat en el càrrec i no volen ni poden fer res més. Llavors no defensen la seva ideologia, sinó la seva carrera política, el seu lloc de "treball", el seu sou de polític. Aquest plantejament és el que malmet la democràcia, és el que empobreix la societat.

Diumenge veurem el desenllaç.

A Junqueras se li ha anat l'olla

Amb polítics excèntrics no anirem enlloc. Ahir parlàvem de la sandàlia d'en Fernàndez i avui podem fer-ho de les amenaces d'en Junqueras des de Brussel·les. A molts els agrada, perquè tenim una certa tendència a riure les gràcies dels nostres polítics, com si ens trobéssim en un circ. Què passa, però? que el queda és l'anècdota i no el fons de la qüestió. Ara Rato és la víctima i els catalans uns inconscients.

Veig que Junqueras corre a matisar i intentar arreglar allò que ha fet malbé, però en segons què no hi ha segones oportunitats. En política els errors es paguen i es necessita molt temps i esforços per anul·lar el disbarat d'un segon.

La història d'ERC està plena de sortides de to, que els ha fet febles. Etapes amb molts alts i baixos, amb canvis de líder i baralles internes. Amb moltes dificultats per assolir un nivell i capacitat de govern, a qui retreuen els mals del tripartit. Ara molts pensàvem que amb Junqueras tot era diferent. El fèiem fred, calculador, previsor, intel·ligent... les seves paraules a Brussel·les no li han fet cap bé, ni l'han fet a Catalunya.

Desconec si el president i CIU han reaccionat i si s'han manifestat al respecte, però en tot cas, amb companys de viatge com aquests no és fàcil perquè ofereixen arguments a l'adversari per reafirmar-se en les seves tesis. Queda demostrat que d'estratègia no en tenen noció, estan mal aconsellats i llencen per terra tota la pedagogia emprada per alguns, per difondre i convèncer-los dels nostres motius per demanar que ens respectin el dret a decidir.

Qui creu encara en la Justícia?

Aquesta pregunta me la faig sovint i no sé com respondre-me-la. Encara hi ha algú que hi cregui? què entenem per justícia? tothom és igual davant d'ella? això ens ho va recordar el rei no fa molt, però se'ns escapava el riure per sota el nas. Riem per no plorar, perquè és massa greu com per fer-hi broma.

Encara tinc present la notícia del judici a l'estudiant de piano de Puigcerdà, de qui vaig parlar en aquest bloc, que llegeixo la sentència del judici als implicats en l'enfonsament del Prestige, que va empastifar la costa del nord. Tot i el desastre ecològic, ningú se n'haurà responsabilitat, i ningú en pagarà ni cinc.

A Espanya els judicis triguen deu o més anys abans no hi ha sentència i això fa que quan és l'hora ja gairebé no recordem la magnitud dels problemes ocasionats. Ara es parla molt de les preferents, del cas Gürtel, de Nóos... moltes persones, durant anys, passaran pels despatxos dels jutges, però... creieu que algú en pagarà els plats trencats? sí, les víctimes en paguen els plats trencats, però als botxins no els passa res.

Serà per culpa del sistema judicial vigent que és lent i feixuc, o del legislatiu que no actualitza correctament les lleis, o els protagonistes d'un i altre poders, que no són bons professionals, o el Fiscal de l'Estat... jo no tinc prou coneixements al respecte, però és evident que alguna cosa falla. Entretant continuarem patint injustícies. No hi trobarem el sentit comú, ni el just equilibri de les sentències dictades, i posarem en dubte la Justícia.

Tot això s'agreuja en aquests moments, per l'obsessió de l'actual ministre de Justícia d'impregnar d'ideologia les lleis que modifica, amb el suport de la majoria absoluta del Congrés de Diputats i Senat. I el pitjor de tot és que l'alternativa és tan o més dolenta, si més no això ha quedat demostrat en  les darreres legislatures. La dreta decideix quan governa i també quan està a l'oposició. A Espanya l'esquerra va diluir-se fa molt temps.

Espanya surt de la crisi amb el nostre esforç

El Ministre Montoro ho ha dit: Catalunya ens traurà de la crisi. No ens la podem deixar perdre! pensa el ministre. És comprensible que si el govern espanyol té tan clar que som els que podem treure de la crisi el país, faci l'impossible per evitar que puguem decidir el nostre futur, no fos cas que la nostra decisió fos marxar.

No és amor el que ens tenen, sinó interès. I això explica que davant les manifestacions d'independència, no ens afalaguin perquè desistim, sinó que ens abonyeguin i ens castiguin per ser tan agosarats.

Ho hem dit moltes vegades i ho hem comparat amb altres estats, com el Canadà amb el Quebec. Ara, però, ha quedat palès. Espanya té interessos perquè Catalunya no marxi. Aquí hi ha la gallina dels ous d'or, a qui podem fer tota la punyeta que vulguem, però mai obrir-li la porta.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.

Qui són els Russell Brand espanyol i català?

El corresponsal a Londres de La Vanguardia, Rafael Ramos, començava avui el seu article comentant que "Itàlia té Bepe Grillo, l'Argentina Jorge Lanata, i la Gran Bretanya ara té Russell Brand. Als polítics no els fa cap gràcia, però els humoristes s'han convertit en els seus principals crítics..."

El contingut de l'article és molt interessant i ens fa reflexionar sobre què està passant al món occidental, on el sistema democràtic sembla que està trontollant. Per què? perquè cada vegada la ciutadania es considera menys representada pels polítics, perquè estem cansats de tanta corrupció, perquè el poder no rau tant en la política com en l'economia.

Si els polítics no responen a les nostres expectatives, ens fixem en els humoristes, que en fan escarni, per sentir-nos més forts i envalentits per rebutjar-los i castigar tot ignorant-los. Russell Brand, a diferència de Bepe Grillo, no pretén fer política ni sortir escollit, sinó animar els britànics a deixar d'anar a votar.

No és bo banalitzar la política, però potser sí que ens cal una clatellada per adonar-nos que no ho estem fent prou bé. És per això que em pregunto qui serà l'humorista espanyol i el català que ens faran obrir els ulls? 

De moment la resposta del nostre país, i també a Espanya, consisteix en dirigir els vots a partits polítics fins fa poc testimonials, castigant els grans partits de tota la vida democràtica. Això, però, com diu Russell Brand, és intentar canviar la política des de dins, i en canvi el que defensa és fer-ho des de fora. Jo sempre he pensat que els canvis s'han de fer des de les mateixes institucions, però si arribem a la conclusió que no ens en sortim, potser sí que ho haurem de fer des de fora. 

Presumpció d'innocència de Manuel Bustos, però...

Fins que no hi hagi sentència cal mantenir la presumpció d'innocència per a Manuel Bustos, que va dimitir d'alcalde de Sabadell, però es manté com a regidor i diputat a la Diputació de Barcelona. Jutgem massa aviat i a vegades sentenciem sense judici. Una altra cosa són els fets que es coneixen i, per tant, el mal efecte que fan.

La política ens ha brindat una colla, encara que minoritària, de persones corruptes que se n'ha volgut aprofitar per enriquir-se. Això ha fet molt mal perquè és injust i a més col·loca tots els polítics en el mateix sac, la qual cosa no és certa, i provoca un desprestigi de la política que al final perjudica la societat en general.

L'exercici de la política ha fet que molts confonguin "ser" amb "actuar de", és a dir, una persona no és un polític, sinó que actua de polític, fa de polític. Aquesta apreciació la podem estendre a qualsevol altra professió, però en el cas de la política és important fer-ho notar, ja que el comportament, segons s'entengui d'una o altra manera, és diferent. Un exemple clar s'observa en els casos de pèrdua de confiança o eleccions. Fixeu-vos en tots aquells que han perdut, o les circumstàncies els ha fet retirar-se. No ho acaben de pair mai.

Hi ha polítics, o persones que exerceixen de polítics, que arriben a creure's que tenen el poder de fer i desfer al seu aire, confonent el sentit de la legitimitat. L'exercici d'un càrrec no et dóna poder absolut, i per tant no pots exigir ni prevaricar, i aquí n'hi ha molts que han fallat.

Tot el que es va coneixent del senyor Manuel Bustos, va en la línia d'això que estic dient. El convenciment que es té poder, fa que s'oblidi del recorregut democràtic i legal de les accions, i es decideixi a dit, per amistat, familiaritat o interès personal, afavorint aquelles persones que ens interessa. Ho hem vist del senyor Bustos, però per desgràcia n'hi ha molts més exemples, la majoria dels quals no han vist el seu nom escrit als diaris.

Mentre en la política hi hagi personatges que se n'aprofitin descaradament, el país no anirà bé, i la societat no podrà avançar en dret. Viurem en una república bananera, a la cua del progrés econòmic, social i democràtic. Tota la presumpció d'innocència per a Manuel Bustos, però el que coneixem d'ell, fa lleig, no ens agrada.

A la recerca de la pregunta del milió

Avui a la tertúlia parlarem, entre d'altres temes, de la pregunta de la consulta, com si ja la tinguéssim fixada i permesa. Aquests dies és un dels temes estrella, amb alguns parèntesis i excepcions com és el tancament de Canal 9 o la plantada del govern Rajoy a l'expresident Aznar. Bé, aquesta notícia potser no ha estat molt destacada, però segur que no ha agradat gens ni mica al senyor Aznar, encara que ho hagi aprofitat per llançar floretes als seus ministres, avui "enxufats" per tot arreu.

Em va agradar la pregunta que proposava l'Iu Forn l'altre dia a l'ARA. No sé si la vàreu llegir. S'ha de reconèixer que tenim un bon sentit de l'humor, fins i tot en temes que ens hi va el futur. Entenc la importància d'escollir bé què i com es demana, però no voldria pensar que algú ho aprofita per diluir la qüestió. Una pregunta pot ser més o menys expressiva, pot anar més o menys directe a l'assumpte, pot ser més pedagògica o menys, però el que no pot fer és confondre la gent, i el que encara és pitjor, no pot provocar dubtes interpretatius després de conèixer el resultat.

Deia que no ho voldria pensar, però estic molt convençut que hi ha polítics que voldrien passar de puntetes la consulta, quedant bé amb la vianda al plat, fent una pregunta que no aporti res de nou i que després de la consulta quedem en la mateixa situació d'abans. No ens podem precipitar, però tampoc marejar la perdiu. Si la pregunta no ha de ser clara i amb unes possibles respostes definitòries del futur de Catalunya, val més que ens oblidem de la consulta i ens dediquem a una altra cosa. Com en Duran ha dit, encara que no pensi igual que ell, no podem caure en el ridícul. Els catalans ja l'hem fet, prou vegades.

Chacón torna per salvar-nos del desastre

Una cosa és l'ambició i una altra la fatxendaria. Es pot ser cregut, però al nivell de Carmen Chacón no hi arriba gaire ningú. La senyora va marxar quan pintaven bastos, però deu haver pensat que si no treia el cap aviat, se li covaria l'arròs. Torna, encara que només sigui per treure el cap, i es creu que pot anar donant consells i exigint actituds als seus i als altres. Qui s'ha cregut que és? La salvadora de la nació? del partit? Fins i tot el senyor Felipe González li ha volgut fer abaixar els fums.

Certament, amb aquest pas, el PSOE té molt difícil recuperar el timó del país, per més que el PP n'erri una darrere l'altra. Es busca líder, no corrupte, amb carisma i voluntat de sacrifici, que prioritzi el servei a la ciutadania, amb capacitat de gestió i visió de futur. Probablement això és massa difícil avui dia, però és l'única manera d'aconseguir alguna cosa.

Avui sortien expectatives de vot dels dos grans partits i no ha agradat gens al PSOE. Tothom sap que la gent s'apunta al guanyador, i per això és important saber vendre que ets el millor, l'única opció amb èxit. Si cada dia t'expliquen que el bo és el PP, per què has de voler votar el PSOE. Això els partits polítics ho saben i se'n valen.

Chacón i Aznar tenen en comú la seva enemistat amb el líder del seu partit, però mentre un viu dels records i els calerons d'un ex, l'altra somia poder arribar a liderar el seu partit, i per què no, traslladar-se a viure a la Moncloa. Les maneres no els ajuden, sobretot si la feina està per fer. 

Fins quan aquest país haurà de suportar prepotents alliçonant a tort i a dret? N'estic fart i els desitjo un fort revés en el món de la política.

Avui Canal 9 i demà Telemadrid?

La notícia estrella d'avui és, a casa nostra, el tancament de Canal 9, que va fer públic ahir el president Fabra, després que es conegués que el Tribunal Superior de Justícia havia tirat per terra l'expedient de regulació d'ocupació que deixava al carrer a gairebé  mil treballadors. El govern valencià va dir... com que no ens deixen acomiadar mil treballadors, els hi enviarem a tots.

S'ha escrit molt en vint-i-quatre hores, i s'ha escrit de tot. S'ha criticat molt la decisió del govern valencià per les repercussions que té. No deixa de ser una bufetada a la llengua i cultura valenciana, que no és la del president ni el seu govern. Ha estat una bona excusa la decisió del Tribunal?

També hem pogut llegir crítiques a la direcció i treballadors de la Radiotelevisió Valenciana, a qui acusen de moure's quan els tanquen l'emissora, però que fins ara han anat fent el joc al PP, contra els interessos dels qui ara els demanen suport.

La informació que ens ha arribat a Catalunya no ens feia caure simpàtic el Canal 9, però s'ha de reconèixer que els ulls que ho jutjaven no eren massa objectius. Aquí sempre hem mirat el País Valencià amb ulls de Països Catalans, totalment en contra del postulat del PP. És per això que qui ho ha de jutjar són els teleespectadors valencians i valorar què s'ha fet malament i quina part de culpa té cadascú, o si només es tracta d'una jugada del partit en el govern per arraconar tot allò que faci olor a catalanisme i fins i tot valencianisme.

Coincideixo amb alguns comentaristes que lamenten el tancament perquè perdrà protagonisme la notícia de proximitat. Les emissores generalistes i privades acostumen a perdre's en els programes globalitzats, amb poc arrelament en el territori. És una llàstima i, al meu entendre, un error més del PP.

Els treballadors de Caixa Laietana en tenen la culpa

Avui, al Parlament de Catalunya, el senyor Jordi Torrents, a qui no tinc el gust de conèixer, excap d'auditoria de Caixa Laietana, ha declarat que la responsabilitat del presumpte frau de les preferents és dels directors i treballadors de la caixa, perquè, segons Torrents, tot el personal havia rebut formació sobre el producte que després venien als seus clients, avui presumptament enganyats.

Des que va sortir a la llum pública la presumpta estafa de les preferents, se n'ha dit de tot i tothom s'ha anat traient les puces de sobre, però el que ha declarat avui Jordi Torrents és gruixut, perquè culpa la cara amable de les oficines de Caixa Laietana, aquells treballadors que s'havien guanyat la confiança dels seus clients, els quals acudien a l'oficina buscant consell pels seus petits estalvis.

Fins ara, més o menys tothom volia creure que els treballadors no eren prou conscients del que estaven fent als clients a qui endossaven aquests dipòsits preferents. En municipis com Arenys, qui estava atenent els clients era el fill de la senyora tal, o la neta del veí de més avall, o el propi veí. Qui en podia desconfiar? 

Jordi Torrents també culpa els clients, per haver signat, però... si bé formalment qui signa un document esdevé responsable de tot el que hi figura, moralment, quan és evident que l'entitat s'ha aprofitat de la confiança i desconeixement dels productes bancaris, és reprovable.

Potser calia que una persona com Jordi Torrents digués el que ha dit avui al Parlament català, però el que és evident, que si ens ho hem de creure, els rostres dels nostres veïns que treballen a l'esmentada caixa no es veuran de la mateixa manera, i qui sap si això provocarà una baralla entre veïns. Com és que el fill d'en Pep, ens enredés d'aquesta manera? si no ens ho paga la caixa, ara Bankia, que ens ho torni el fill d'en Pep! 

Quatre anys de la mort de Carles Riera

Aquesta tarda a Catalunya Música han recordat la mort de Carles Riera el 4 de novembre de 2009. En Carles va néixer a Granollers, va ser professor de Clarinet al Conservatori del Liceu, i director de l'Escola de Música Josep Maria Ruera, època en què vaig tenir ocasió de conèixer-lo. 

També vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo en el seu vessant concertista, amb el grup Stadler Trio, però va tocar amb moltes altres formacions d'arreu del món, i també com a solista. Era un gran music, exigent i un molt bon pedagog, col·laborant en les campanyes escolars de la Fundació "La Caixa".

Recordar la mort d'en Carles Riera m'ha fet pensar en la Sophie i la Mieke, totes dues belgues i ja desaperegudes, en edats molt joves, massa joves. La Sophie Wattillon i la Mieke Van Weddingen varen venir amb dos músics més per fer una mini gira de concerts, entre els quals hi va haver els de les escoles de música de Granollers i d'Arenys de Mar. Vaig plorar la mort de la Sophie i de la Mieke, i molt dolorosa ha estat la mort d'en Carles. Musicalment són una gran pèrdua, però en aquestes tres persones també ho és humanament. Des d'aquest meu humil bloc, el meu record a unes grans persones.

L'exjutge Garzón s'ofereix al PSOE

Llegeixo que l'exjutge Garzón i altres persones públiques s'han ofert al PSOE per enfrontar-se al PP i aconseguir fer-lo fora del govern. Sempre s'ha dit que el PSOE necessitava uns bons resultats del PSC per aconseguir guanyar les eleccions generals. En aquests moments està clar que el PSC no passa per una situació massa bona i això fa, si la dita és correcta, que el PSOE ho tingui molt difícil per superar el PP en unes eleccions espanyoles.

Intentar fitxar persones de renom i credibilitat pot ser una alternativa al caos actual del PSC, però això no és fàcil, ja que avui dia no hi ha gaires personalitats ben valorades que estiguin disposades a ficar-se en política, i els que en viuen, prefereixen remenar les cireres des del darrere.

Ignoro si actualment Garzón aporta credibilitat i vots a una llista electoral. Sí que és veritat que en són uns quants els que no varen veure bé que se l'apartés del món judicial, però caldria veure si és degut a la seva personalitat o bé als casos que ell portava pels quals molts espanyols han reclamat justícia.

La resposta de Rubalcaba ha estat molt freda, probablement perquè tampoc té clar que aquest suport els aporti gaires beneficis. De totes maneres, alguna cosa haurà de fer el PSOE si no vol veure com, a Madrid, el partit de Rosa Díez guanya adeptes i votants, en detriment del partit socialista. A Catalunya el PPC i el PSC ho pateixen a mans de C's, que amb un discurs populista i sense cap experiència de govern que els condicioni, avancen posicions estimulats pel discurs de la CUP i els partits sobiranistes.

M'agradaria pensar que el PP té els mesos comptats per continuar governant amb majoria absoluta i amb tanta impunitat i despotisme, però no estic massa esperançat en què els meus desitjos es converteixin en realitat.

Creix l'incivisme i la mala educació a Arenys de Mar

No sé què hem fet malament i el pitjor de tot és que ho continuem fent fatal. Hi ha qui confon tradició amb bretolada, i no s'acontenta amb embrutar la vila per cap d'any que hi ha afegit una segona excusa en la seva incívica agenda. I els pares?

Els pares som tant o més culpables del que està passant. Quina gràcia hi trobem en les bretolades dels nostres menors? Tothom conviu amb uns referents que l'identifiquen en un entorn, una ciutat, un país, però resulta massa senzill i pobre que aquests referents es limitin en pensar quina en podem fer perquè sigui la més grossa, la gamberrada més grossa, s'entén.

La idea de la nit de naps, la tradició, no sempre esdevé la protagonista i deixa pas a iniciatives o estratègies de gamberrisme. Aquesta simplicitat no ha pogut esperar el mes de gener, i en els darrers anys ha sorgit i s'ha deixat veure la nit del 31 d'octubre, la nit de la castanyada. Brètols menors d'edat s'han assortit d'ous per embrutar les façanes dels nostres carrers. A què ve això? volem instaurar una nova tradició? com que el halloween és mol americà i la castanyada massa sonsa, escollim-ne una altra més nostrada: l'incivisme, fer el brètol, fastiguejar els nostres veïns, i això... fa tanta gràcia.

On són els nostres fills i filles la nit del trenta-u d'octubre? a celebrar la castanyada? segur? o intuïm que alguna en fan? Ells són els protagonistes, però nosaltres els ho posem fàcil, i no ens podem alliberar de la responsabilitat que cal assumir. Penso que Arenys no es mereix una segona nit d'incivisme i bretolades, però depèn de tots no consolidar-la.

Les víctimes del terrorisme, una joguina del PP

El Partit Popular s'ha aprofitat de les víctimes d'ETA durant molts anys i ara se li ha vist el llautó. El populisme del PP ha arribat a límits insospitats, jugant amb els familiars de les víctimes per guanyar vots, fent-les anar allà on volien, com titelles, aprofitant la seva superioritat política arreu i l'actitud dubitativa del PSOE.

Ara, quan el Tribunal d'Estrasburg els ha destrossat la doctrina Parot, i han hagut de creure i deixar anar els presos d'ETA, les víctimes del terrorisme s'han considerat traïdes pel seu aliat, i no ho entenen. Perquè el PP sempre els ha donat suport, i ara? 

Cospedal, per defensar-se, els ha insultat. El PP tampoc no ho pot entendre ni acceptar, i no sap fer res més que insultar, perquè qui pensa diferent no es mereix res més que l'insult, o el menyspreu. Espanya insulta, ho fan els bisbes espanyols a través de la seva emissora de televisió, ho fa la premsa, ho fa... els catalans hem aconseguit ser l'objectiu de tota la crítica, menyspreu i insults dels nostres veïns.

Vull afegir que, malgrat no tinguin raó, entenc perfectament el sentiment de les víctimes del terrorisme. De fet els diferents governs espanyols els varen enredar i fer creure que les decisions que prenien polítics i juristes, eren encertades i justes, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans els ha posat el punt sobre la i, no han entès res, s'han sentit traïts, i s'han manifestat en contra, cridant contra el PP i és aquí quan ha entrat Cospedal.

El concepte de diàleg en espanyol és confús

Llegeixo encuriosit que el diàleg ha començat a caminar entre Catalunya i Espanya. No sé si és un miratge o bé és cert que Espanya accepta el diàleg com a via d'entesa. Perquè, digui el digui la senyora Camacho, fins ara ha estat el govern del senyor Rajoy qui ha tancat les portes al diàleg, a no ser que s'entengui per diàleg la imposició d'unes normes estrictes sense capacitat de replicar.

Penso que Espanya viu en el món del monòleg, i el més trist és que no se n'adona i ho confon per diàleg. Haurien de saber que el diàleg només és possible quan les dues parts tenen la capacitat i voluntat d'escoltar-se mútuament. Si un xerra i no escolta, no està dialogant, i això sembla que en espanyol no s'entén.

Ara diuen que s'obren a dialogar sempre i quan es renunciï a la consulta. Posar condicions al diàleg no és una bona manera d'iniciar-lo, ja que una part surt condicionada. La consulta pot acabar essent matèria de discussió i moneda de canvi per aconseguir una alternativa de consens, però això ha ser fruit del diàleg i no com a imposició prèvia.

És per això que la meva confiança en el suposat diàleg és molt minsa, i penso que poc avançarem. Tant de bo m'equivoqui.

Les farmàcies, entitats financeres del país

Avui el problema no és trobar un tema de què parlar, sinó de prioritzar sense caure en la rutina. Cada dia hi ha noves informacions sobre els mateixos problemes: el sobiranisme, l'ofec econòmic, la crisi... Ens volen fer creure que anem pel bon camí, i ens enganyen. No pagar no és resoldre la crisi, sinó traspassar-li al proveïdor.

Les farmàcies es volen plantar. Jo no entenc per què no ho han fet encara. El Govern no els pagarà les noves factures ni els deutes pendents. Qui ho finança? el farmacèutic? El Govern no paga el deute als municipis? qui ho finança? els ciutadans. Nosaltres.

Això no es governar, i cal exigir una sortida d'aquest món irreal i absurd, de totes totes injust, que sacrifica els ciutadans en pro d'una classe poderosa que continua obtenint beneficis. No cal ser comunista per adonar-se que aquest món és injust. Només ho ignoren aquelles persones que en surten beneficiades.

Segur que l'expresident de la Caixa Penedès no és el principal culpable de la situació d'injustícia que viuen moltes persones, però tampoc va ser una víctima en mans del diputat de la CUP. L'escena podia ferir sensibilitats, no ser apropiada, però uns quants han fet molt més mal que ferir sensibilitats. Han llençat al carrer famílies estafades.

Aquests dies, arran d'un editorial de La Vanguardia, tothom parlar de la moderació i dels moderats. Hi ha el perill d'aparellar moderació amb no tocar res, que ja estem bé. Si això és el que defensen els moderats, jo no m'hi apunto. La situació és crítica i només es pot resoldre amb mesures contundents. Hi ha actituds dels nostres polítics que són immorals i que s'ha de denunciar. Ens convocaran o no a les urnes, però el que no es pot continuar fent és passar el mort als altres, per acabar ofegant-los. 

Fa quatre dies un propietari d'una farmàcia tenia la vida solucionada. Avui un farmacèutic té tots els números per acabar a sota el pont.

La vergonya dels bisbes catalans

El bisbe Francesc Pardo, que dijous serà a Arenys, ha aprofitat la celebració de Sant Narcís, patró de Girona, per demana perdó pels insults que l'emissora de televisió 13TV, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, ha dirigit contra els catalans i el procés sobiranista. Sens dubte, l'actitud del canal episcopal, segons diuen (perquè jo no el sintonitzo), no és precisament exemple de caritat cristiana, sinó més aviat de secta ultraconservadora i espanyolista. De fet, amb el president que la CEE té, amb monsenyor Rouco Varela, no cal esperar res de bo.

És ara quant en vénen a la memòria aquells comentaris contra l'Església, sense capacitat de discernir entre uns membres i altres. Ho deia l'altre dia quan diferenciava l'Església catalana de l'espanyola. Ara, tot i que els actuals bisbes no tenen el perfil catalanista d'uns quants anys enrere, encara hi trobem diferències a ressaltar, i en aquesta ocasió, la valentia del nostre bisbe no pot passar desapercebuda. És una vergonya com funciona la CEE i els seus mitjans de comunicació, i és molta la vergonya que passa el nostre bisbe, amb uns col·legues espanyols tan rebutjables. Això passa avui que el PSC s'ha desmarcat dels seus socis espanyols. Catalunya és diferent.

Quan el polític està mal assessorat

Interessant article el de Francesc-Marc Álvaro, avui a La Vanguardia, "Càrrecs de goma". Si teniu l'ocasió de llegir-lo veureu que es basa en les reflexions en veu alta del conseller d'Interior, el senyor Ramon Espadaler i com s'ha arribat fins aquí.

La seva exposició em sembla molt correcta i explicativa de què passa quan no es fan bé les coses, o bé quan no es compta amb les millors persones per liderar els projectes i decisions. Una cosa són els polítics, a primera fila, i l'altra les persones que els polítics trien per assessorar-los i prendre les decisions encertades. Els polítics poden no ser entesos en les matèries que tenen al seu càrrec, però això no pot passar en els segons que se'ls ha de suposar entesos en el que porten entre mans, o sinó què hi fan? Sovint en política es cau en l'error de col·locar els amics al marge dels seus coneixements i capacitats, i això ha fet i continua fent molt mal.

L'articulista escriu que en el moment que el conseller manifesta que s'estudiarà la substitució de les pilotes de goma dels cossos antiavalots, ja ha perdut la batalla de l'opinió pública sobre aquest material. D'aquest error en culpa el director dels Mossos, Manel Prat, de perfil més polític que tècnic, com ja passava en temps del conseller Joan Saura.

Governar és difícil, perquè s'ha de prendre decisions, i aquestes no sempre són fàcils, per no dir que no ho són mai. Cal capacitat d'improvisar, que no vol dir estar improvisant sempre. Diguem-ne capacitat de reacció, pensada abans d'haver-la d'utilitzar, i molt coneixement del que s'està fent. Si el polític no ho té per mà, per això existeixen els càrrecs de confiança. Per això i no per anar ocupant llocs de treball amb amics i coneguts, quan no tenen ni la formació ni l'experiència que el càrrec requereix.

No defugim la responsabilitat d'educar

El perill de la tensió monotemàtica que estem vivint actualment és que deixem de banda molts valors i esforços que ens fan grans, sense els quals la nostra societat se'n pot ressentir. Es tracta d'obrir els ulls i fixar-te en els petits comportaments de la gent, de petits a grans. El respecte, les atencions, la pulcritud, la sensibilitat, l'ajuda, la voluntarietat...

Les famílies han renunciat a l'educació dels fills en el respecte vers els altres. Una falsa idea de la competitivitat ens ha portat a menystenir els altres i a procurar només per a nosaltres. A simplificar la crítica posant tothom al mateix sac. Sempre he pensat que som poques les famílies que, amb més o menys encert, procurem educar els fills en el respecte als altres, a assumir els desencerts i a valorar la convivència.

L'articulista de l'ARA, Xavier Roig, que a vegades es desboca, acostuma a parlar de les petites coses i encertar força en la crítica a la nostra societat. Aquest divendres em va agradar parlant de les exigències a l'Església catòlica pel seu comportament al costa del dictador. Roig es pregunta si els monjos de Montserrat han de demanar perdó. Jo hi afegiria el bisbe de Vic, Ramon Masnou. És molt fàcil posar tothom al mateix sac. L'Església catalana va jugar un paper no precisament del costat de Franco, malgrat hi pogués haver de tot. Potser critiquem sense coneixement.

Si no eduquem els nostres fills en la modèstia, el respecte i l'honradesa, estarem minant el futur de la societat, que provocarà inseguretat, inestabilitat i fractura social. No deleguem l'educació dels nostres fills. És una responsabilitat que no podem defugir.

Arenys actualitza el ROM d'esquena a la ciutadania?

La modificació del Reglament Orgànic Municipal podria ser una oportunitat per demostrar que el govern de la vila creu en la participació i no només ho maquilla amb uns pressupostos participatius.
El ROM regula el funcionament dels òrgans municipals i en el seu títol tercer estableix quina i com s’informa i la participació dels ciutadans en l’administració local.
Si demanem més transparència a l’administració pública és perquè considerem que el nivell d’informació no és bo ni suficient, i discutir com ha de ser, ara que es modifica el Reglament, seria una gran oportunitat. Suposo que treballaran el consens, per evitar el que acostuma a fer el PP espanyol, que es val de la majoria per aprovar les lleis a la seva conveniència. Malgrat tot, seria encertat obrir-nos les portes per poder-hi dir la nostra.
L’actual ROM en el seu article 87è diu: “L’Ajuntament facilitarà la més àmplia informació sobre la seva activitat i la participació de tots els ciutadans en la vida local”, i es queda tranquil. En l’article següent, del dret a la informació, es limita pràcticament al dret a rebre la informació sobre les actuacions que els correspon. A diferència de quan es va aprovar l’actual reglament, el món de la informació ha avançat molt i de ben segur que se’n podria treure profit.
El Capítol II del Títol Tercer parla de la Participació Ciutadana i en els seus articles es regula la participació de la ciutadania en els plens. És un fet que acostuma a no agradar massa als equips de govern, però que és important si de veritat volem que la ciutadania s’impliqui en la gestió pública. És per això que en tots aquests apartats, a l’hora de revisar-los, seria bo comptar amb les persones que hi tenen alguna cosa a dir. Ho fem possible?

No necessitem marques blanques, sinó un PSC fort

Aquests darrers dies s'ha comentat molt les peticions que algunes agrupacions locals del PSC han fet a la direcció del partit per poder-se presentar a les eleccions municipals amb altres noms i no amb el nom del PSC, amb "marques blanques".

Sembla ser que el sector crític del PSC veuria bé aquesta solució, davant dels dubtes i trifulgues existents dins del partit. Ho veurien bé perquè no tenen clar quina és la intencionalitat de l'aparell del partit. Alguns, els més crítics, creuen que la cúpula del PSC està treballant de valent per arraconar el sector crític, de manera que el 2015 no tingui un paper destacat en les eleccions municipals.

Crec que el nostre país necessita un partit socialista fort, que no hagi d'amagar el seu nom ni les seves sigles. Un partit socialista que defensi un estat també fort, regulador de les injustícies socials i econòmiques. Un partit socialista que defensi Catalunya, la seva economia, la seva identitat, els seus drets com a nació. Si l'estratègia socialista és que les seves candidatures amaguin el nom, alguna cosa no funciona bé, no anem bé. 

El PSC, en aquests moments, no ocupa el lloc que li correspon per història i treball de tots els polítics que ens han precedit. És hora de solucionar la crisi on es troba i fer-ho amb la cara alta, defensant els seus principis pels quals han lluitat milers de persones. Una cosa és que, per les característiques del municipi, es puguin formar coalicions electorals, una altra que s'hagin d'amagar darrera un cortina per enganyar els electors. Caure en aquest error no fa cap bé al PSC.

La infecció dels catalans es cura llegint i viatjant

El ministre Margallo ha dit avui a Madrid, que el nacionalisme excloent es cura llegint i viatjant. Interpreto que, per l'entorn on ha fet aquest comentari, el nacionalisme excloent és el nostre i no l'espanyol. Ja sé que no podem lluir del nivell de lectura del nostre poble, però no és pas més gran el nivell lector de la resta d'Espanya, i de viatjar, crec que està força demostrat que els catalans som els més viatjats.

No hi ha dubte que som els veritables protagonistes del moment, la qual cosa no sé si és positiu o bé ens perjudica. Sempre m'havien dit que passar desapercebut era el millor amb què et podien obsequiar. Normalment, quan destaques, et crees molts enemics que intentaran enfonsar-te. 

En aquests moments ens trobem en l'objectiu de moltes mirades i no s'hi val a badar. Cal anar amb peus de plom i actuar seriosament, perquè el nostre discurs sigui creïble, tant si es decanta per la sobirania com pel federalisme, però pallassades. Penso, i ho he dit diverses vegades, que ERC hauria de valorar les seves intervencions al Congrés de Diputats, per no donar armes als adversaris, perquè ens titllin de comediants i de passar una malaltia que no trigarà massa a desaparèixer. Llavors serem els catalans de sempre, els submisos i creients, que de tant en tant mereixem alguna relaxació, que mai no ens portarà enlloc.

És injust, hi ha xifres que no sé calcular

Hi ha xifres que em costa d'entendre. Com en tot, suposo que t'acostumes a moure't en un tram, i tot allò que se n'allunya et resulta difícil d'imaginar. En euros, per exemple, més enllà dels milers ja se'm fa difícil calcular el valor de les coses. Si són cents de milers, no diguem, però si passem al tram dels milions, ja em perdo.

Avui podíem llegir dues notícies d'aquestes que s'enfilen sense topall. Berlusconi i Franz-Peter Tebartz-van Elst en són els protagonistes. El primer, conegut de fa molts anys, i el segon l'hem descobert fa pocs dies. Bé, l'hem descobert nosaltres, perquè la gent de Limburg el coneix prou bé i també la seva obra.

El motiu del nou judici a Berlusconi serà molt probablement pel fet que, el 2006, hauria pagat 3 milions d'euros al senador Sergio de Gregorio, perquè fes caure el govern de Romano Prodi. Però aquesta no és la notícia que volia comentar, sinó la sentència del Tribunal de Monza que ha reduït a menys de la meitat els diners que haurà de pagar a la seva segona esposa, Veronica Lario. En lloc dels 3 milions mensuals, la seva ex només cobrarà 1,4 milions d'euros al mes. Quatre duros! 

També em resulta incomprensible el cost de la rehabilitació de la casa del bisbe de Limburg. Més de trenta milions d'euros. I em pregunto... els diners eren dels feligresos? de la recaptació de totes les parròquies del bisbat? què es pot fer amb 30 milions d'euros? ni idea!

Aquestes xifres són reals i els fets també. La nostra societat és injusta. No pot ser que unes poques persones en tinguin tants i la gran majoria tan poc, que amb prou feina poden sobreviure. No sé com va viure la senyora Lario al costat de Berlusconi, però sí que sé que a partir d'ara, de diners no n'hi faltaran, o sí? el que no sabrem mai és si serà feliç, perquè els diners no fan la felicitat, encara que hi ajuden.

40 anys de la mort de Pau Casals

Avui els mitjans de comunicació catalans ens han recordat que el 22 d'octubre de 1973 moria Pau Casals, músic català de reconegut prestigi mundial. Amb Casals es fa difícil separar la seva faceta musical de la patriòtica. Casals va defensar la nació catalana arreu, i no ens cansem d'escoltar les seves paraules davant les Nacions Unides. Probablement, de Casals només es coneixen aquestes paraules i la interpretació del cants dels ocells, que equivocadament molts li atorguen l'autoria.

Aquest matí, mentre comentàvem aquest aniversari, intentava fer memòria de què estava jo fent quaranta anys enrere. En una situació normal, jo hauria iniciat els meus estudis universitaris, però aquell curs al ministre de Educación y Ciencia no se li va ocórrer res més que canviar el calendari acadèmic, de manera que començaria el gener de 1974 i havia d'acabar el desembre, amb vacances d'estiu pel mig. Certament el curs va començar el gener, però va acabar com sempre el mes de juny. Ja en aquells temps experimentaven amb l'ensenyament, quan Franco encara trigaria dos anys a morir.

Pau Casals va lluitar contra el franquisme i es va negar a tocar en cap dels països aliats, com a protesta per no haver fet res contra la dictadura de Franco. Vilaweb en fa una descripció força interessant, que ajuda a conèixer millor la figura del gran mestre.

També avui fa vint-i-quatre anys de la mort de Ramon Trias Fargas, destacat polític català, que va fundar Esquerra Democràtica de Catalunya que posteriorment es va fusionar a Convergència Democràtica de Catalunya.

Qüestionat el Tribunal Constitucional

Podia haver escollit un altre títol, més incisiu. Podríem dir que el Tribunal Constitucional queda en evidència. Ha quedat demostrat que havia defensat un posicionament totalment polític i no jurídic. El que no sap el Tribunal Europeu dels Drets Humans és que aquesta pràctica és força habitual. Potser ens hauríem d'acostumar a enviar-hi totes les sentències del Tribunal Constitucional espanyol.

A Madrid li costa acceptar la sentència. No estan acostumats que algú amb més poder els porti la contrària. Haver de claudicar és una patacada massa forta per a un prepotent i quixot. No estem valorant el contingut de la sentència sinó el fet que la Justícia espanyola faci i desfaci per raons polítiques i no jurídiques.

La tranquil·litat que ens hauria de brindar l'estat de dret, no existeix. La manipulació política de la justícia a Espanya només pot portar inseguretat i indefensió. Fa molts anys que estem criticant la politització de la Justícia i s'ha hagut d'esperar una sentència com la d'avui per evidenciar-ho arreu.

Entenc el sentiment dels familiars de les víctimes, però convé no confondre les coses. La culpa del resultat de la sentència és dels diferents governs espanyols que no varen modificar la llei quan calia. Aquesta política d'ajornar les revisions de les lleis - pensem també en la Constitució - és un error que s'acaba pagant. Ara el ministre de Justícia diu que això no passarà més. A bona hora s'encomana al sant. No passarà amb els presos condemnats després de 1995, però tots els altres condemnats, anteriors a la llei actual, sortiran de la presó d'acord amb la llei vigent quan varen cometre els delictes.

A Arenys, un nou bar sense estètica

Haig de confessar que quan camino pels carrers no em fixo gaire en les botigues. Això fa que puguin inaugurar un establiment i jo assabentar-me'n gairebé quan estan a punt de tancar-lo. Com passarà amb les e-cigarette.

Sempre hi ha una excepció i acostuma ser quan hi ha alguna cosa destacable, positiva o negativa, però que com a mínim crida l'atenció. És el cas que m'ocupa avui. He vist néixer un nou bar a qui li desitjo tota la sort del món, però als meus ulls tindria els dies comptats. La sort és que no tothom pensa igual.

Una segona confessió és que no acostumo anar als bars a fer la cervesa, o el cafè. Aquesta setmana encara demanava el lloc de no fumadors. Quan hi vaig, però, escullo un lloc agradable, on es respiri un bon ambient, ben decorat, encara que amb senzillesa i, si ho sé d'abans, que el tracte sigui correcte.

M'ha costat endevinar quan el bar s'inaugurava perquè les cadires sobre les taules, a punt de fregar, no era una casualitat, sinó un costum de la casa. Observar taules ocupades al costat d'altres amb les cadires capgirades és un fet normal, habitual en aquest nou bar.

Una carpa amb el nom del proveïdor tapant el nom del bar, al costat d'una pila de cadires sense utilitzar, configuren un ambient molt poc estètic i gens agradable per compartir una vetllada amb amics.

Serà que ja tinc una edat i que em fixo massa en l'ambient, però no crec que sigui gaire diferent de la majoria, i per tant gens engrescat a asseure'm en el nou bar. L'estètica però no només afecta els clients, sinó també als passavolants, als que decideixen fer una passejada i gaudir de l'entorn que tenim el privilegi de compartir. Tant de bo hi hagi un canvi d'estratègia i no es refiïn només de les pissarres per atraure els clients, sinó també en l'estètica d'una raconada agradable.

Hollande i el Rei Salomó

Ahir parlava de la decisió d'expulsar l'adolescent Leonarda i de la manera com es va fer, però avui permeteu-me que comenti la decisió del president del govern francès. Des de l'expulsió i les manifestacions de suport dels companys de Leonarda, s'ha especulat molt sobre quina seria la reacció del govern francès. Si mantenia l'expulsió es posava en contra bona part del partit socialista, però si decidia rectificar, qui quedava molt compromès era el ministre d'Interior.

Davant del dubte, el president ha pres una decisió salomònica de ni una cosa ni l'altra: que torni la Leonarda, però sense la seva família. Per acontentar tothom, o no! La noia ha de tornar a França sola, deixant la família a Albània? és això una solució coherent? Què pretén el president francès?

No sé com acabarà tot plegat, però al meu entendre Hollande ha perdut els papers i ha volgut salvar el seu ministre que de socialista no en té ni el nom.

La consciència d'un ministre de l'Interior

El que ha passat a França amb la noia kosovar, expulsada del país de la pitjor manera possible, és greu. Si és certa la notícia tal com ens ha arribat, i les manifestacions estudiantils sembla que ho confirmen, deixa en evidència la mala praxis política també al país veí.

No voldria estar en la pell del ministre de l'Interior francès, ni dels càrrecs que varen decidir detenir l'adolescent kosovar mentre estava de viatge amb els seus companys d'escola. No voldria tenir la mala consciència per un acte tan reprovable.

He llegit la notícia i no poso en qüestió la legalitat de la decisió, encara que em pugui semblar immoral, però el que no es pot defensar de cap manera és la forma que s'ha fet servir per expulsar del país una noia adolescent escolaritzada, empaitada per la policia com si es tractés d'una delinqüent, davant de tots els seus companys.

De cap govern no es poden acceptar accions com aquesta, però molt menys d'un govern socialista a qui se li suposa una conducta més propera a la societat marginada, les persones que tenen més dificultats. Avui, a Europa, estem observant uns partits socialistes que han renunciat a l'essència, si més no del que enteníem que els diferenciava de la dreta classista i defensora del poder i el diner.

A casa ho vàrem poder observar amb els governs Zapatero, i a França ho estem veient amb el govern Hollande, probablement per tenir un ministre de l'Interior que ha caigut en la trampa del populisme, pressionat pel discurs d'una extrema dreta que es revifa a Europa.

Amb amics com Duran, ja no calen enemics

A CDC i al President català, compartint federació amb Duran, ja no els calen enemics. Diu Duran que trencar CIU seria un error. Ho entenc. Jo també ho penso. Sobretot per a UDC. L'altre dia ja ens avançava Duran que si sortia de la política no podria viure amb el sou d'un pobre professor. I amb el salari mínim interprofessional?

A vegades imagino que es tracta d'una estratègia, però l'única estratègia de Duran és fer el joc, sense importar-li res més que la pròpia persona. Quan una persona culpa de tot als altres i és incapaç d'acceptar els propis errors, és una persona amb qui no pots confiar. M'agradaria que algú em fes memòria d'un moment de la història en què Duran hagi reconegut algun error, haver-se equivocat. Jo no ho recordo, i en canvi sempre l'he vist carregant les culpes als altres, i darrerament, de manera insistent, a CDC.

Tenir assegurat el 25% dins la federació li ha permès col·locar molts seguidors a bons llocs en el món de la política, però al mateix temps ha fet perdre prestigi a bons polítics seus. En aquests moments que cada moviment o cada declaració fa trontollar les bases i emplenar milers de pàgines dels diaris, el que convindria seria anar junts, i ser més lleial amb els companys de viatge, perquè si un s'ofega, s'ofeguen tots.

L'amic retrobat

Em permetreu la llicència del títol, robat d'un gran llibre de Fred Uhlman. Us el recomano. Però avui no us parlaré d'aquesta obra literària que em va captivar quan la vaig llegir, sinó d'una trobada amb un amic (penso que a en Francesc no li sabrà greu que així el consideri), amb qui feia molt de temps que no parlàvem. N'hem fet memòria.

Sempre he dit que la meva vida cobreix etapes, a vegades ben diferents una de l'altra. No us vull avorrir fent-ne cap ressenya, però sí que actualment el meu temps lliure l'ocupo amb coses ben diferents d'anys enrere, d'altres etapes.

Ha estat una hora interessant, aprofitant una pausa en el meu treball de matí i tarda, un cafè a l'Alèxia. Encara buscava l'espai dels no fumadors. Ha quedat en evidència el poc que trepitjo els bars. Si de mi depenguessin, costaria trobar-ne d'oberts. Sortosament, en aquest cas per a ells, no tothom pensa ni actua igual.

Tertúlies a la Ràdio Municipal, encara a l'edifici del Mercat, i probablement les responsables que uns anys més tard tingués el meu programa setmanal de ràdio. Els meus articles de col·laborador de l'Agenda, i el meu pas per l'Ajuntament de la vila.

Reconec que visc al centre de la vila, però n'estic força allunyat. No és una actitud per mantenir durant massa temps, però sí el suficient per traçar una línia divisòria entre el meu passat i el meu probable futur.

Ha estat una trobada molt senzilla, sense grans efectes, però amb bones sensacions. Algú diria amb bones vibracions. Jo em limito a dir que ha estat interessant, que m'ha agradat tornar a seure amb en Francesc i estic segur que la propera vegada no trigarà tant temps a succeir.

Ara, havent sopat i pensant ja amb la feina de demà, recupero el meu espai virtual, per acostar-me al post 3.000 que arribarà abans de tombar l'any.

El sacrifici del xai i l'assassinat del president

Avui, mentre les forces polítiques catalanes, amb ERC al capdavant, i PP i C's al marge, commemoraven el 73è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys, les comunitats musulmanes celebraven la Festa del Sacrifici, coneguda popularment per la Festa del xai.

El dia d'avui, en el món islàmic, totes les famílies maten un xai a la manera ritual, en record al sacrifici del patriarca Abraham, i després organitzen l'àpat. Una tradició que a casa nostra topa amb la normativa sanitària que prohibeix el sacrifici d'animals fora dels llocs escorxadors legalitzats i amb tots els controls sanitaris.

Ja fa molts anys que a casa nostra convivim amb persones vingudes de fora, creients i seguidors de l'Islam, i de tots els seus rituals. Aconseguir compatibilitzar els seus costums amb les nostres lleis no resulta fàcil, tot i que cada vegada són més les persones que acaten les normes, per seguretat, però sobretot per estalviar-se la multa.

Els de la meva generació els xais els vèiem pasturant, però recordem la matança del porc que tenia lloc en tots els masos, on s'hi reunia tota la família i els seus veïns que s'ajudaven mútuament. Més tard la matança es va popularitzar i s'organitzaven autobusos per portar-hi els habitants de les ciutats que l'únic porc que coneixien era el de les carnisseries del seu barri.

A Cantonigròs, a l'estiu, hi havia dos fets que ens treien de casa: la màquina de batre, que enfilava el paller de Ca la Filomena, i els crits del porc que portaven a sacrificar al bell mig del carrer Major. També ens afanyàvem a veure com escorxaven els conills. Eren part de la nostra diversió. Ara, una cosa i l'altra seria impossible de veure. Ja no es construeixen pallers ni maten el porc al mig del carrer, ni existeix l'escorxador de conills. En què s'entretenen els estiuejants de Cantonigròs?

Extremadura 'passa' de les balances fiscals, per què?

El president popular del govern d'Extremadura no vol que es publiquin les balances fiscals, tal com ha anunciat el president Rajoy? per què? potser perquè quedaria en evidència? perquè es descobriria que la rebaixa dels impostos extremenys els paguen els altres? perquè ens adonaríem que el xec bebè de 1.400 euros el pagaríem els mateixos de sempre?

Qui pretén amagar és perquè no té la consciència tranquil·la. Qui no vol que es coneguin formalment les xifres, és perquè sap que tothom veuria qui s'emporta els diners. I si qui en surt afavorit s'ha dedicat a donar lliçons de bona gestió i generositat, les xifres li fan caure la cara de vergonya.

Ja està bé d'aguantar tants enganys i ser cornut i pagar el beure. Ningú no es creu que sigui la bona gestió del govern extremeny el que fa que els seus ciutadans es vegin beneficiats per rebaixa d'impostos i subvencions públiques, però cal poder-ho contrastar amb les xifres perquè se n'adonin i no continuïn mentint més.

Ara, el secret de tot plegat serà comprovar quines balances fiscals ens ensenyarà el president Rajoy, perquè també en això hi pot haver molta demagògia i falsedat de dades. No us amoineu que hi haurà prou foscor i manipulació per continuar acusant-nos d'insolidaris, però no per això ens castigaran fent-nos fora de l'Estat.

L'acte d'aquest diumenge no és un acte de desgreuge

No sóc persona molt en sintonia amb les beatificacions, però sí que penso que tots plegats estem confonent els termes. Puc entendre els dubtes que puguin sorgir a l'hora de beatificar els religiosos morts en temps de la República, i discrepo dels que, des de dins de l'Església, entenen l'acte d'avui a Tarragona, com un reconeixement a les víctimes d'un sistema polític.

Si fóssim capaços de dissociar el règim polític dels fets succeïts amb aquestes 522 persones, mortes de manera violenta, podríem entendre el gest de l'Església i l'acte d'avui, i separar-ho del paper que l'Església institucional va realitzar en temps del dictador, i que de ben segur caldria fer una reflexió a fons i demanar perdó.

El problema no està tant en l'acte d'aquest diumenge a Tarragona, sinó en l'actitud de la Conferència Episcopal Espanyola davant la societat i el sistema laic en que es base la nostra democràcia. El problema és que la institució de l'Església al nostre país és molt conservadora i poc democràtica, que pren posició política, o el que encara és pitjor, pressiona el poder polític perquè actuï d'acord amb unes creences determinades, i al meu entendre molt en discordança amb la paraula de l'Evangeli.

És per tot això que entenc la presència del president de la Generalitat a l'acte d'avui, perquè no el veig de cap manera lligat amb el paper que en temps de la dictadura fa jugar l'Església, encara que n'hauríem de parlar molt i, en la meva experiència personal, podria donar molts exemples que no tots els seus membres varen actuar de la mateixa manera, si més no els darrers anys del franquisme, i a Catalunya.

Exaltació de la violència a Barcelona

Com es podia pensar, els grups feixistes que s'han manifestat entre plaça Espanya i Montjuïc, han aplaudit el discurs del líder d'Alianza Nacional exaltant la violència, com a única arma per vèncer els independentistes, i advertint que "no hi haurà secessió de Catalunya si no és a còpia de molta sang".

Sabem que no és el mateix el que pugui dir un nacionalista espanyol del que digui un nacionalista català. No és el mateix o si més no, no té la mateixa resposta, judicial, política ni mediàtica. Nosaltres, els catalans no tenim dret a defensar amb arguments la nostra voluntat, els altres, els unionistes, poden amenaçar amb violència, i fins i tot exercir-la, i no passa res.

De les manifestacions d'avui a Barcelona hem d'estar satisfets de la que tenia lloc a plaça Catalunya, amb Rivera i Sánchez-Camacho al capdavant, perquè hem pogut veure la majoria silenciosa trencant el silenci i ocupant tota la plaça. Sí que és cert, però, que les xifres no quadren amb la majoria silenciosa del dia 11 de setembre. Pot ser un error de càlcul, però a partir d'ara el PP i C's hauran de matisar quan parlen de majoria silenciosa. La del dia 11 de setembre o la d'avui?

Les paraules ens esclavitzen. La memòria o l'enregistrament dels discursos són una pedra a la sabata per

aquells que no tenen arguments per defensar el seu posicionament, sinó tan sols la raó de la força, sigui la violència o la justícia prostituïda.

Intel·lectuals catòlics s'adrecen a la CEE

Mentiria si digués que la programació de 13TV em molesta i fereix la meva sensibilitat, perquè no la sintonitzo. Només sé que cada dia, a les 12h del migdia, retransmeten la missa, perquè el meu pare la segueix fidelment, i que poc abans de la missa apareixen dues religioses que la fan petar mentre ensenyen a cuinar diferents plats.

He llegit la notícia de la carta que uns intel·lectuals catòlics han adreçat a la Conferència Episcopal Espanyola, queixant-se per una bona colla de programes televisius de la "televisió dels bisbes". Signen aquesta carta, Francesc Torralba, David Jou, Josep M. Cullell, Josep M. Carbonell, Eugeni Gay, Jordi López Camps i Josep Miró Ardèvol. Una carta on es lamenten pels mals exemples de virtuts d'alguns programes.

Coneixent el discurs de l'actual Conferència Episcopal Espanyola (CEE) no em ve de nou res del que puguin dir sobre la programació de 13TV. Ja ho hem pogut experimentar amb l'emissora de ràdio La Cope. Què pretenen els bisbes espanyols? Competir en el mercat televisiu amb les pitjors televisions privades? No es veuen capaços de fer una programació d'acord amb els principis del cristianisme? Quina moral diuen defensar?

Fins fa poc, la CEE tenia el vent a favor, amb una Cúria vaticana conservadora i amb trets corruptes, defensora de les prohibicions, culpant tothom i amb un missatge molt allunyat de la paraula de Jesús. Ara, però, el Papa Francesc li està donant un gir de 180 graus, molt proper a l'esperit del Concili Vaticà II, que l'Església amb 27 anys de papat de Joan Pau II havia aparcat.

Tindrà efectes la carta dels intel·lectuals catòlics? Què passarà amb la CEE? Hi haurà canvis? Hi pot haver canvis coexistint amb un govern tan conservador? Difícilment em cridi l'atenció sintonitzar 13TV, per més canvis que hi introdueixin, però seria d'agrair que els bisbes reflexionessis sobre què volen continuar oferint a la ciutadania espanyola.

Trencant Catalunya s'esquerda Espanya

L'obsessió del govern espanyol i de tot el seu grup parlamentari al Congrés, per ofegar Catalunya, trencant la convivència i reduint els drets més elementals dels ciutadans, fa desgraciada Espanya, aprovant unes lleis sense sentit, purament ideològiques, que envien Espanya al segle XIX quan alguns crèiem haver-ho superat.

Lleis com la d'Educació, aprovada avui al Congrés de Diputats, o la filosofia que impregna la proposta de llei judicial, només busquen la provocació centralitzadora i anul·lar competències de les autonomies. Si això no perjudiqués clarament Catalunya, els ministres espanyols no hi dedicarien tants esforços, però saben que concentrant el poder a l'Estat es minven les competències del govern i institucions catalanes, i només per això ja es donen per ben pagats.

L'ARA ens parlava, en portada, de les mentides de Montoro, que ho comentava ahir, i avui els diaris ens avisaven dels plans del govern estatal d'assaltar-nos per contrarestar el moviment sobiranista, defensant la importància de mantenir-nos units. Jo els entenc. Perdre la gallina dels ous d'or és un greu problema.

No fa tanta gràcia la mobilització ultra per venir dissabte a celebrar la festa de la Hispanitat. Una festa que s'està situant al mateix nivell del 20-N en l'enaltiment del nazisme destructiu, res a veure amb la gravetat de negar-se a parlar en castellà a un guàrdia civil. Jo també penso que el Partit Popular és massa benèvol amb l'extrema dreta feixista, segurament perquè tenen algun tret en comú. Dissabte no sortiré al carrer a manifestar-me, ni celebraré cap botifarrada. Confio que no haguem de lamentar res del que pugui passar. Entretant Espanya va perdent qualitat, prestigi i credibilitat, i el sistema democràtic molt lluny del nivell que seria desitjable.

Com quedem, pugen o baixen els salaris?

Jo, que em crec fil per randa tot el que diuen els ministres de Madrid, avui he tingut els meus dubtes. Els salaris pugen moderadament o baixen? Si miro els meus ingressos i parlo amb els meus amics, arribo a l'evidència que els salaris són més baixos enguany, però si escolto el ministre Montoro, haig d'entendre que els salaris pugen, poquet, però s'apugen. A mi em deu passar com aquells dos del pollastre,  en què un d'ells, sense tastar-ne gens, li sortia que se n'havia menjat mig.

Al govern espanyol li està fallant fins i tot la sort. Mira que és mala sort, mentre el ministre afirmava al Congrés de Diputats, que els salaris no baixaven sinó que pujaven moderadament, va i surt publicat l'informe de l'Institut Klein de la Universitat Autònoma de Madrid, que afirma que en el segon trimestre d'enguany, a Espanya, els sous s'han abaixat un 0,6%.

Estan tan acostumats a mentir-nos que ja ni calculen que els podem enxampar. Tot són proclames i afirmacions gratuïtes, com les d'ahir culpant la LOGSE dels mals resultats d'un estudi de la població més gran de 16 anys, en matemàtiques i comprensió lectora. Com si la LOGSE ens hagués afectat en el nostre aprenentatge en època franquista.

Governar és prendre decisions, amb el perill d'equivocar-te. La solució, però, no és deixar de prendre les decisions, sinó ser més caut a l'hora de prendre-les. Ser honest, perquè mai ningú et puguin tirar en cara que l'has estat enganyant, i ser valent per acceptar els errors. Un no perd credibilitat perquè s'equivoqui, sinó perquè es descobreixi que t'ha estat mentint.

A la cua en matemàtiques i els més irresponsables

El primer PISA per adults, que vindria a ser el Programa per a l'avaluació dels estudiants internacional, però aplicat en persones adultes, ens diu que els espanyols ens trobem a la cua en matemàtiques i en comprensió lectora. Es veu que no sabem interpretar la gràfica del rebut de la llum. El tram d'edat analitzat és el que va dels 16 als 65 anys, o sigui que a mi també m'hi compten.

La reacció del govern del PP ha estat donar la culpa al PSOE i la seva LOGSE, però si fem números veurem que molts d'aquest tram d'edats enquestats som anteriors a la LOGSE. A qui li hem de donar la culpa? a la dictadura?

Les raons que donen els partits polítics que han governat Espanya són que l'altre ho ha fet molt malament, i acte seguit s'inventen una nova llei d'educació, que és més política que educativa. Ara, però, amb el govern Rajoy crec que s'ha arribat a l'extrem, al rècord de la insensatesa. 

El perill de tot plegat és que d'aquí a uns anys, quan tornin a estudiar-nos, descobriran que encara estem més avall, si això és possible. Perquè... els resultats no interessen als nostres polítics. El que persegueixen és controlar-nos, tenir-nos subjectes, feliços i enredats, però no ens adonem que no és cap joc, que ho estem vivint i que el temps no torna.

C's són els més afavorits de tots

L'auge sobiranista i la dependència de Madrid del PSC i el PPC, ha fet que els més afavorits en la situació que estem, sigui C's. Sense la conjunció de les dues variables C's hauria anat fent la viu-viu, sense deixar de ser un grup testimonial al Parlament català. La sort que han tingut ha estat que a Catalunya ha sorgit un nou brot sobiranista, liderat per CIU, i que tant el PSOE com el PP han lligat de mans i peus els seus socis catalans.

De la mateixa manera que diem que els extrems es toquen, quan fas pressió en un extrem, l'altre se'n ressent. El fet de sorgir la CUP, també SI, encara que per poc temps, el nou discurs d'ERC i, sobretot, el canvi de rumb de CIU, va fer que aquell projecte incipient de C's, que molts consideràvem marginal, prengués força, i ara, amb les desautoritzacions al PSC i PPC per part dels seus companys espanyols, ha traspassat molts dels seus votants i simpatitzants cap a C's. No és gens estrany els resultats de l'enquesta que publicava aquest diumenge La Vanguardia, on PSC i PP continuen baixant i en canvi C's pràcticament els atrapa. El desgast de CIU també s'evidencia.

Avui Alicia Sánchez-Camacho ha quedat desautoritzada com a intermediària entre el govern català i el govern del PP. Fins i tot el ministre Jorge Fernández Díaz. Les amenaces del president de la Comunidad de Madrid també ajuden a que el marge de maniobra sigui més estret, sobretot quan el govern dóna mostres de debilitat argumental. Les coses perquè sí no se sostenen, i ja fa massa temps que això passa.

Veurem com va evolucionant tot plegat, però si no hi ha un plantejament seriós, la tendència continuarà en aquest mateix sentit i no ens hauria d'estranyar que C's acabés essent la tercera força política del Parlament. Tenen a favor el desori de PPC i PSC, però també el fet de no haver governat mai. Governar castiga, i ells no han de donar cap explicació de res ni a ningú.

L'informe de les deslleialtats de l'Estat

Estic d'acord amb la confecció d'un informe sobre les deslleialtats de l'Estat cap a Catalunya. M'agradaria que més que un informe fos una relació de totes les deslleialtats, no tant per enviar a fora, com per donar-ho a conèixer als catalans, i que tinguem una informació veraç sobre el tracte rebut per l'Estat espanyol.

Hauria de ser un informe o relació de greuges totalment al marge de valoracions i components subjectius. Les valoracions ja les faríem nosaltres. Hi ha evidències que no necessiten valoracions ja que per elles mateixes es determinen.

Fer-ho arribar ara a les autoritats espanyoles és una pèrdua de temps, i a altres institucions, organismes i estats internacionals pot ser positiu, sempre i quan tinguin l'encert de no posar-hi elements subjectius, per no intentar condicionar els seus lectors, provocant un efecte contrari al volgut.

El PSC diu que és un desencert. Jo penso que el desencert no és tant la seva confecció com l'ús que se'n vulgui fer. És cert que el document no agradarà al govern espanyol, però també és bo que sàpiguen que no vivim enganyats i que les mesures recentralitzadores o de càstig no passen desapercebudes. A vegades sembla que ens considerin uns babaus.

Els fundadors d'UDC ara serien independentistes

L'alcalde de Vic, exmilitant d'Unió Democràtica de Catalunya, organitza un altre moviment polític català perquè n'hi ha pocs i encara no ens hem disgregat prou. Allò de que la unió fa la força es veu que als catalans no ens diu res i no en fem cas.

Si no m'ho han dit malament, el motiu és que no hi ha cap partit polític que es manifesti independentista. La veritat és que no ho acabo d'entendre. Les CUP i ERC no se n'amaguen pas, a no ser que es refereixi a partits de dretes, que en aquest cas tindria raó. CDC defensa el dret a decidir, encara que pugui tenir molts militants i sobretot votants, que es manifestin independentistes.

La història d'UDC ens explica que és Vila d'Abadal més a prop del seu inici que no pas Duran i Lleida. Els temps canvien i les persones i els partits també, encara que en aquest cas podríem pensar que els fundadors d'UDC probablement es puguin sentir traïts per com ha evolucionat de la mà d'un Duran i Lleida gens sobiranista i molt proper a la dreta espanyola de tot el seu temps.

Lluís Vila i d'Abadal, avi de l'alcalde de Vic, i Maurici Serrahima, entre els fundadors, o Manuel Carrasco i Formiguera i Miquel Coll i Alentorn, de ben segur que tindrien una actitud molt diferent a la de Duran i Lleida.

No sé quin serà el paper del nou moviment, si anirà pel seu compte o bé procurarà sumar amb aquells que tinguin objectius comuns. Si no vigilen hi haurà més opcions que no pas persones a decidir-se.

La incompetència d'uns líders

Els moviments sísmics que s'estan produint aquest dies al sud del país són una mostra més que els nostres governants són incapaços de preveure res, ja sigui per incompetència pròpia o dels seus assessors, o bé per interessos ocults que acaben descobrint-se.

Posem-nos a la pell de les persones que aquests dies es desperten amb l'ensurt de que alguna cosa es mou a sota de casa, i la incertesa de si això pot anar a més. Si una cosa funciona malament entre els nostres polítics és la seva incapacitat de conèixer els actes i reaccions de la ciutadania, de primera mà. Les mateixes estructures dels partits polítics els aïllen de la realitat del carrer i els converteix en insensibles davant del sofriment dels altres.

Estic convençut que la majoria de polítics i de ciutadans, desconeixen la crueltat de la realitat per la que passen moltes famílies del país. Parlen i parlem de crisi però desconeixem l'abast real del drama. Davant d'aquest desconeixement podem arribar a dir molts disbarats.

No ha passat desapercebudes les pors de Duran i Lleida en l'hipotètic cas d'abandonar la política, i haver de resignar-se a viure com un simple professor. Hi ha actituds i afirmacions que determinen clarament quin tipus de persona és la que les diu. Ja fa molt temps que Duran i Lleida ha ensenyat la cara més desagradable d'un ésser humà.

Qui s'empassa la tercera via?

Amb la tercera via passa el mateix que amb el dret a decidir. Els contraris no es fien dels seus defensors. Els que critiquen el dret a decidir, es basen en traduir-ho amb independència, sense acceptar que algú pot voler decidir continuar junts, però ho vol votar. Els que no es creuen la tercera via són els que entenen el dibuix d'en Ferreres: la tercera via és més del mateix.

Què pensa Alícia Sánchez-Camacho quan parla de la tercera via? En què pensa Duran i Lleida quan parla de la tercera via? i el Pere Navarro? Tots tres pensen el mateix? És la tercera via una alternativa real a la independència o simplement la renúncia? Qui ens assegura que Espanya mourà fitxa si optem per la tercera via? De fet avui el president espanyol ja ha manifestat que no sabia què volia dir això de la tercera via. Per què? doncs senzillament perquè no volen tocar res. Ells ja ho troben bé. Així, doncs, per què canviar res?

És per això que puc entendre el senyor Navarro i la senyora Sánchez-Camacho, però el senyor Duran? només se'l pot entendre si partim de la hipòtesi que a Duran i Lleida ja li va bé tal com estem. Que no està per la independència ja ho ha manifestat, però pel dret a decidir? Espanya ja s'ha manifestat al respecte, i per tant no cal esperar gaire res més del que tenim, o pitjor, i sinó mireu què passa amb la llengua, amb les inversions, amb el Tribunal Constitucional, amb... Avui una etapa més, demà ja en parlarem.

Atenció amb l'execució dels pressupostos!

Se m'ha fet tard tot practicant la racionalització de denominadors i tinc més ganes d'anar a dormir que no pas d'encetar un debat o, en el meu cas, fer una dissertació temàtica. De totes maneres m'agradaria aprofitar l'avinentesa de la presentació dels pressupostos de 2014 i l'enrenou que provoca, per recordar que el més important d'un exercici econòmic no és ara amb el pressupost inicial, sinó el moment en què es coneixen els pressupostos executats.

És força ridícul oblidar-nos de l'execució d'un pressupost, perquè és en aquest moment que es pot conèixer els imports reals d'inversions, despeses i ingressos. També és força innocent pensar que la ciutadania i fins i tot l'oposició pugui acabar coneixent amb detall l'execució pressupostària. La transparència encara és un somni.

Sí que és cert que arran de les picabaralles entre Espanya i Catalunya, que ens té força entretinguts, ens han explicat que malgrat l'Estatut pugui marcar el nivell d'inversions de l'Estat a Catalunya, el que consta en els pressupostos inicials, no coincideix mai amb les inversions que s'han realitzat realment. Això ho hem après, encara que no ens serveixi per a res. Tan sols per indignar-nos més. Avui l'única persona que estava animada era el conseller d'Obres públiques, Urbanisme i Transports. No sé si és ingenuïtat, o bé que en comparació amb altres exercicis, en aquest departament l'Estat es porta més bé. Mirem, doncs, amb lupa els pressupostos de l'estat per al 2014, però no ens oblidem dels pressupostos executats. Segur que tindrem més motius per sentir-nos traïts. Bona nit!

Inaugurat el nou edifici del Col·legi d'Economistes

Aquest vespre hem assistit a la inauguració de la nova seu del Col·legi d'Economistes a Barcelona, amb la participació del president del govern català, economista, que ha presidit l'acte, i el conseller Mas-Colell, també economista...

Una reunió de moltes americanes i corbates, amb molta història en balanços i moviments comptables. Hi he vist també a professors de la meva etapa universitària, en Martí Perellada, en Joan Hortalà i en Joaquim Muns. No hi he sabut veure la Núria Bosch, catedràtica d'Economia Pública i companya de curs a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

En els parlaments molts agraïments a les juntes anteriors i a tots els col·legiats i, sobretot, una menció especial al moment de crisi i el mèrit d'haver construït l'edifici en aquestes circumstàncies. Ho ha dit el president Mas, dirigint-se al conseller d'Economia i Coneixement: "ells construint edificis i nosaltres els tanquem".

Pastes salades i cava a la sortida, menys per als conductors que havíem de tornar a casa. I la satisfacció d'haver vist que la derrama ha valgut la pena. Per cert! De la mateixa manera que el president Mas, jo també he estat un bon col·legiat, pagant la quota des del primer dia, sense haver-me'n beneficiat en res. Diguem, per ser més exactes, en cap cost per al Col·legi.