dimecres, 23 d’octubre del 2013

És injust, hi ha xifres que no sé calcular

Hi ha xifres que em costa d'entendre. Com en tot, suposo que t'acostumes a moure't en un tram, i tot allò que se n'allunya et resulta difícil d'imaginar. En euros, per exemple, més enllà dels milers ja se'm fa difícil calcular el valor de les coses. Si són cents de milers, no diguem, però si passem al tram dels milions, ja em perdo.
Avui podíem llegir dues notícies d'aquestes que s'enfilen sense topall. Berlusconi i Franz-Peter Tebartz-van Elst en són els protagonistes. El primer, conegut de fa molts anys, i el segon l'hem descobert fa pocs dies. Bé, l'hem descobert nosaltres, perquè la gent de Limburg el coneix prou bé i també la seva obra.
El motiu del nou judici a Berlusconi serà molt probablement pel fet que, el 2006, hauria pagat 3 milions d'euros al senador Sergio de Gregorio, perquè fes caure el govern de Romano Prodi. Però aquesta no és la notícia que volia comentar, sinó la sentència del Tribunal de Monza que ha reduït a menys de la meitat els diners que haurà de pagar a la seva segona esposa, Veronica Lario. En lloc dels 3 milions mensuals, la seva ex només cobrarà 1,4 milions d'euros al mes. Quatre duros! 
També em resulta incomprensible el cost de la rehabilitació de la casa del bisbe de Limburg. Més de trenta milions d'euros. I em pregunto... els diners eren dels feligresos? de la recaptació de totes les parròquies del bisbat? què es pot fer amb 30 milions d'euros? ni idea!
Aquestes xifres són reals i els fets també. La nostra societat és injusta. No pot ser que unes poques persones en tinguin tants i la gran majoria tan poc, que amb prou feina poden sobreviure. No sé com va viure la senyora Lario al costat de Berlusconi, però sí que sé que a partir d'ara, de diners no n'hi faltaran, o sí? el que no sabrem mai és si serà feliç, perquè els diners no fan la felicitat, encara que hi ajuden.