Aquesta tarda hem fet una visita a la nova escola Sinera, inaugurada aquest curs escolar i per tant encara poc trepitjada. Tothom ens havia parlat molt bé de com havia quedat i per tant hi anàvem amb el convenciment que ens agradaria.
S'ha de dir que des de fora, la sensació que tens resulta estranya, perquè veus molt ciment i res et fa preveure el que et trobaràs un cop ets a dins de l'escola. Perquè precisament una de les coses en què destaca és en la lluminositat de tots els seus espais. És també una escola molt ben pensada, tant pel que fa a la seva distribució com en l'accessibilitat i la independència de les diferents dependències.
L'arquitectura ha tingut en compte les necessitats dels seus usuaris, la mateixa organització de l'empresa, en aquest cas un centre educatiu infantil, i també els possibles usos per part d'altres entitats externes. Una població com Arenys no pot gaudir de molts equipaments com l'escola Sinera, i per això és important que tingui la màxima utilitat i se'n pugui treure el màxim profit per al més gran nombre de persones i entitats.
Els que visitàvem l'escola recordàvem en veu alta el nostre pas per centres, algunes vegades depriments, que tindrien moltes coses a envejar. El mateix gimnàs (que apareix a la fotografia), no tenia l'aspecte fred que esperes amb instal·lacions d'aquest tipus, sinó que resultava acollidor com tota l'escola.
Arenys pot estar content d'aquest nou equipament de què gaudim des d'aquest mes de setembre i ara caldrà que en sapiguem treure el màxim profit.
El Parlament francès acaba d'aprovar l'endarreriment en dos anys de l'edat de jubilació. França passarà dels 60 als 62 anys gràcies als vots favorables del partit conservador del president Sarkozy. A casa nostra ja fa temps que corre el rumor que també s'endarrerirà, encara que el nostre punt de partida són els 65 anys, és a dir, cinc anys més tard que els francesos.
Aquestes decisions no es prenen perquè sí, sinó que es basen en la intranquil·litat que suposa garantir les pensions per a més endavant. El tema és, però, que la decisió és massa fàcil i jo diria injusta per a molta gent. Si el motiu són les pensions, probablement seria més just allargar en funció del nombre d'anys cotitzats que no pas per l'edat del treballador. No és el mateix haver començat a treballar als 18 anys que haver-ho fet als 30. Quan arribin als 65 anys, el primer haurà cotitzat durant 47 anys mentre que el segon ho haurà fet 35 anys.
Aquests 12 anys de diferència cotitzant són significatius i podrien ser la referència a l'hora de modificar l'edat de jubilació. A l'hora de posposar l'edat de jubilació, resulta molt més injust per a la persona que ha cotitzat més anys, per la qual cosa trobaria més correcte que no s'allargués a tothom de la mateixa manera, sinó en funció del nombre d'anys cotitzats. En definitiva estem dient que el motiu és assegurar les pensions, doncs que es tingui en compte les quantitats aportades per a cada persona.
Veurem si la decisió presa a França, que ara ha de passar pel Senat, tindrà efectes al nostre país, i el president Zapatero planteja una excusa més per justificar la vaga general del dia 29 de setembre. Les persones que ja comencem a tenir una edat, tenim el costum de practicar el compte enrere. Ara, si ens allarguen el temps de la jubilació, patirem l'efecte d'una galleda d'aigua freda i haurem d'endarrerir l'inici dels nostres projectes per a la jubilació.
França darrerament és notícia per temes relacionats amb altres cultures, com són els gitanos romanesos i els musulmans més ultres, concretament els que vesteixen el burka o el niqab. El govern francès ha adoptat una actitud molt decidida contra la comunitat gitana romanesa enfrontant-se a Brussel·les per la seva expulsió. Ara ha fet un nou pas que provoca discrepàncies, com és la prohibició de l'ús del burka i el niqab a l'espai públic.
No és fàcil opinar sobre aquestes decisions, sobretot si tens la honradesa de posar-te al lloc de qui les pren, amb tot el que això comporta. No costa res dir que no es pot ser racista i que tothom té dret a fer el que vulgui amb la seva vida personal, cultural i religiosa, però s'han de considerar totes les variables i la vida en societat, i encara més en un societat multicultural, és complexa.
Personalment em costa acceptar l'expulsió dels ciutadans d'origen romanès, sobretot tractant-se d'una expulsió massiva. Tot i que no vull sentir a parlar de comparacions amb passats obscurs de la vella Europa, sí que em produeix un cert regust i no em semblaria bé que aquesta pràctica esdevingués habitual, perquè no considero que sigui la manera de resoldre els problemes socials, perquè em resigno a equiparar immigració i delinqüència.
Més dubtes tinc amb la prohibició de l'ús del burka i el niqab, perquè si bé existeix la llibertat personal de vestir-se com un vol mentre no fereixi la susceptibilitat dels altres, i que no crec que aquesta indumentària sigui feridora, no és tan clar que pugui representar un perill per a la seguretat pública. La possibilitat d'ocultar-se darrera la vestimenta no es pot descartar i tota mesura que previngui possibles atemptats és benvinguda. Llavors... hem de respectar la indumentària d'acord amb la seva cultura i religió? Si es presenta l'ocasió de votar-hi a favor o en contra... per on ens decantarem?
Qualsevol resposta té arguments a favor i en contra, i això comporta desgast i risc a qui té l'obligació d'assumir la responsabilitat de decidir. Qui opta a governar, assumeix la responsabilitat d'encertar o errar amb les seves decisions, però en cap cas l'allibera de prendre-les. És per això que és difícil opinar, perquè l'opció comporta conseqüències. Que cadascú reflexioni i decideixi.
Aquest vespre tenim problemes amb l'electricitat i no sé si podré escriure i penjar el meu post. Un post en què volia parlar de la intervenció del president Montilla a Madrid, dins dels actes de la Diada de l'Onze de setembre a la capital d'Espanya.
Montilla recupera el missatge que fa temps va iniciar, de fer veure a Espanya que Catalunya no es queixa perquè si, sinó que hi ha un cert cansament i sensació de frustració, que condueix a que surtin les proclames independentistes. Un discurs que vol fer veure que no es pot jugar amb foc sense perill de cremar-se, i que els sentiments independentistes no són fruit d'una casualitat.
Montilla parla com a president d'un país en què la seva opció, la federalista, potser no és la majoritària, però que si més no en aquests moments, està molt poc considerada pels defensors de l'opció de moda, la independentista. Una moda que hi ha qui pretén que ho arrasi tot al seu pas, fent sentir culpables els que no pensen de la mateixa manera, com si se n'haguessin d'amagar. Una moda que avergonyeix fins i tot a qui s'ha sentit independentista, però amb projecte de futur, amb respecte a tots i acceptant l'opinió majoritària.
Però també cal parlar del recorregut de la campanya electoral en què cada partit polític està dirigint els canons, preparant les estratègies per superar l'obstacle del 28 de novembre. El principal adversari no és tal altre partit, sinó l'abstenció, el desencís, la desafecció política.
Els partits polítics i els seus dirigents ho han fet prou malament, com per allunyar la ciutadania de la política, convertint-la en una cosa estranya, com si no tingués res a veure amb ells. I ara, que surt una idea força compartida, no són ni capaços d'anar junts, per allò de sumar, sinó que es deixen portar per l'ànsia de protagonisme. Ningú cedeix terreny i això és el que podreix la política.
El president Montilla diu que no refusa res, cap pacte post electoral, amb l'excepció del PP a qui acusa de tenir una visió d'Espanya molt diferent, i de ser el causant de la crispació que hi ha entre Catalunya i Espanya. Estic d'acord amb ell, tant pel que fa a l'opinió sobre el Partit Popular, com al fet de no fer escarafalls a cap pacte, en funció dels resultats electorals. I és bo dir-ho ara, perquè després no surtin els de sempre dient que es fan pactes contra natura.
El nostre sistema democràtic és un sistema parlamentari i té sentit que la suma de vots defineixi i marqui el camí a seguir. No es tracta de que governi el partit amb més representants parlamentaris, sinó el partit que aconsegueix reunir més parlamentaris siguin d'un, de dos o tres partits diferents. Repeteixo que és bo recordar-ho ara, perquè ningú, després, pixi fora de test.
El pacte PSC-PP a Catalunya no tindria cap sentit, a diferència del País Basc. El PP català ha manifestat ben clarament quina és la seva voluntat i el seu concepte de catalanitat, i aquesta no s'assembla en res al PSC, encara que molts voldríem que la diferència fos més clara i la catalanitat del PSC més manifesta en tots els seus components, militants i simpatitzants.
La renúncia de Castells de seguir en un lloc avançat dins el PSC s'ha de contrarestar amb l'auge de les altres persones significatives d'aquesta línia catalanista, com pot ser l'actual consellera Tura, o la consellera Geli, per posar dos exemples, i també per una aliança més acurada amb Ciutadans pel Canvi (Cpc), que en tot moment han defensat la sobirania catalana en un marc federalista, d'una manera més clara i contundent que el propi PSC.
No sé si això s'ha de manifestar a través de la inclusió de membres de Cpc a les llistes del 28 de novembre, o amb un pacte de col·laboració per aconseguir objectius comuns, com és el cas del model federalista a Espanya, o la millora de la transparència i participació ciutadana en la política activa.
La sortida de Maragall del capdavant del PSC va refredar les relacions amb Cpc, que en tot moment han estat al seu costat i que tenien com una de les raons d'existir, encara que no l'única, el fet d'aconseguir que Maragall arribés a la presidència de la Generalitat i es produís el canvi tan anhelat després de 23 anys de govern de Convergència i Unió. Seria bo, doncs, que les relacions entre PSC i Cpc recuperessin la força per fer front posicions més il·lusionistes, però irreals.
Mas advertia els seus que no hi ha res guanyat i que la derrota del Barça en el partit d'ahir la tarda podien veure què pot passar quan no es té tot al sac i aquest ben lligat. Les estadístiques els donen un fort avantatge, però el PSC no pot perdre la il·lusió ni l'orgull d'haver fet, malgrat les dificultats del pacte i del temps de crisi, uns canvis en la manera de governar al nostre país, que feia molts anys que estàvem anhelant. La política a vegades és injusta i no recompensa qui s'ho mereix, però el temps ho cura tot i acaba donant la raó els que la tenen. Com diu el president Montilla, cap pacte post electoral és rebutjable si hi ha coincidències de base en el plantejament polític i aquestes hi han de ser si es vol el millor per Catalunya i els catalans, tots els catalans.
Si una cosa s'ha de demanar als partits polítics i als seus militants i dirigents, és coherència. Només així podrem garantir afecció pública a la seva tasca i representativitat política. És la manca de coherència el que avorreix la ciutadania i els allunya de l'activitat pública i engreixa l'abstenció electoral. No pot ser que el discurs polític divergeixi de la pràctica política, sinó que s'ha de donar exemple amb el dia a dia, sense trair els principis i objectius establerts.
Avui el Partit Popular, encara que amb excuses discutibles, ha estat coherent amb el seu tarannà polític. El seu poc interès perquè Catalunya recuperi el grau de sobiranisme que es mereix, no justificaria la seva presència als actes d'homenatge als combatents de 1714. Enguany no s'ha presentat a l'ofrena a Rafel Casanova i ho ha explicat per l'aire independentista que ha pres la Diada. No és estrany que el PP es trobi fora de joc després de la sentència del Tribunal Constitucional i el rebrot independentista amb els seguidors de Carretero i els de Laporta. La realitat, però no s'inventa, sinó que es dibuixa dia a dia, amb la col·laboració de tots, dels que defensen els interessos de Catalunya i també dels que posen pals a les rodes.
Hi ha persones que voldrien situar el PSC en el mateix bàndol del PP, per interès partidista, però sense cap tipus de justificació. El fet de no demanar la independència no es motiu per considerar-lo contrari als interessos de Catalunya. El federalisme, que defensa el PSC, és una opció que pot permetre un rellançament del sobiranisme català, caminant al costat de la resta de nacions espanyoles, defensant els interessos propis sense que aquests hagin d'anar en contra de les relacions bilaterals amb l'estat espanyol.
Si la defensa de la independència es fa amb ofuscació de la realitat i de les possibilitats reals d'avui dia, difícilment aconseguirem un acord global de país per avançar, i continuarem marejant la perdiu sense aconseguir l'objectiu ni treure'ns de sobre l'espoli que en aquests moments estem patint.
Si bé la defensa de la independència és legítima i fins i tot saludable, l'opció al federalisme no pot ser menystingut, a no ser que sigui per interessos partidistes o de protagonisme polític. És per això que ara més que mai cal actuar amb coherència per fer creïbles les nostres paraules i no desencisar més la ciutadania.
La vida ens ensenya que tot és relatiu i que ens equivoquem quan ho mirem des d’una sola perspectiva i no tenim amplitud de mires. Mentre nosaltres celebrem una efemèride, a l’altra punta del món en celebren una altra, i més a prop també. La vida ens ensenya, sí, que no podem jutjar els altres a partir de nosaltres, perquè els altres són diferents.
Avui pensava en la diada de demà, l’onze de setembre, que els catalans aprofitem per recordar la pèrdua dels nostres drets com a poble, en temps de Felip V. Però pensava amb els xilens que tenen molt present el cop d’estat del dictador Pinochet, i els nord-americans, que recordaran els atacs terroristes a les torres bessones de Manhattan .
Realment l’onze de setembre no ens aportat bons records, sinó més aviat desgràcies que durant molts anys després hem continuat patint. Els anys de dictadura a Xile, la dependència frustrant d’Espanya, o els records dels familiars i amics de les víctimes de New York i les guerres iniciades posteriorment als atacs.
Malgrat tot, segur que trobaríem esdeveniments positius d’aquesta data, al llarg de la història. Fets que moltes persones recordaran, ja siguin personals o de petites comunitats... Seran els grans titulars els que ens repetiran any rere any els fets més luctuosos d’una data: l’onze del nou, que almenys per a mi no serà mai una data qualsevol.
Demà els partits polítics, sobretot aquest any que som a les portes d’unes eleccions, faran l’ofrena floral, amb més o menys convenciment segons siguin els seus anhels sobiranistes. Sembla ser que el PP ha donat instruccions a totes les seves delegacions, perquè no assisteixin a l’acte, i s’estalviïn, molts d’ells, monumentals xiulades per part de gent d’amplitud de mires ben escassa.
Jo assistiré a l’ofrena floral de la meva vila, amb el convenciment que podem anar avançant en l’assoliment de la sobirania, si som intel·ligents i no ens deixem il·luminar per quatre embogits, que va bé que hi siguin, però no porten enlloc, i treballem fort per convèncer els espanyols que la diversitat és riquesa i la uniformitat és pobresa.
Hi ha dies que em vénen moltes ganes de retirar-me a casa i deixar de treballar per a la vida pública. Dies que em sento molt distant de l'aire majoritari que es respira, o potser no és majoritari, però sí el que es fa notar i passa per ser el que domina el món de la política. No és perquè es faci més o menys bé, sinó per la incoherència i interessos en la presa de decisions i declaracions.
Deixant de banda la pràctica rectificadora del govern espanyol, a què ens té acostumats, hi ha actituds de polítics rellevants (no tant per la seva virtut com per la responsabilitat política que tenen) que no mereixen cap tipus de reconeixement ni consideració. I tot s'encomana i arribes a tenir por de convertir-te en un d'ells, si ja no ho ets.
El govern va decidir, massa de pressa, anul·lar la possibilitat d'endeutament dels ajuntaments per a l'any 2011. Fa trenta anys que venim reclamant la modificació del finançament de l'administració pública, que perjudica els ajuntaments, i l'única modificació que obtenim és la prohibició a endeutar-nos. Ara el govern espanyol, una vegada més, ha rectificat i diu que modificarà el decret anti crisi perquè els ajuntaments més sanejats es puguin endeutar.
Estic d'acord en què s'ha de regular l'endeutament, i no es pot permetre que es converteixi en una espiral que no s'acabi mai. Trobo lògic que es fixi un topall a partir del qual s'ha de controlar rigorosament el grau d'endeutament, però el que no es pot fer és anar prenent decisions i rectificant a continuació, perquè el que s'aconsegueix és la desorientació de tots, però també l'enuig dels que surten perjudicats.
Gallardón i Barberà, alcaldes de Madrid i València, han protestat la modificació perquè se senten discriminats. No recordo quines varen ser les seves declaracions quan la mesura del govern abastava tothom. És ara, que hi haurà ajuntaments que podran continuar endeutant-se, que protesten enèrgicament.
Ja entenc que cadascú ha de defensar el seu, però demano seny i coherència. Si el nostre país ha de reduir l'endeutament, hem de fer passes per aconseguir-ho i col·laborar tots. Ningú recorda que els treballadors de l'administració han vist reduït el seu sou un 5% de mitjana? Són els únics afectats per la reducció? N'hi ha prou amb el seu sacrifici?
Tots hem de col·laborar, però no era just que els ajuntaments no poguessin endeutar-se el 2011, perquè significava el caos per a l'administració local. Un ajuntament sense possibilitat d'endeutar-se és un ajuntament sense inversió, i sense poder invertir, la maquinària administrativa local no funciona. El govern va cometre un greu error amb la decisió presa, però ara hauria de vigilar de no tornar a equivocar-se. El deute no es pot tallar en sec, sinó que s'ha de conduir.
No és tan difícil tot plegat si hi ha voluntat d'entesa i d'avançar, al marge de les discrepàncies ideològiques. El que passa és que no tots i no sempre tenim la voluntat d'actuar responsablement i amb esperit de servei. Hi ha dies que això em preocupa tant, que només tinc ganes d'engegar-ho a rodar.
Hi ha polítics que perden els papers, que la política els puja al cap i comencen a delirar. També hi ha partits polítics que perden militants que hi han deixat la pell, quan més els necessitarien. Tremosa i el Partit Popular podrien ser els protagonistes dels meus exemples.
Us haig de confessar que mai m'ha agradat el senyor Tremosa i per tant no sóc objectiu parlant d'ell. Malgrat tot, crec que molts coincidiran amb mi en dir que les declaracions que ha fet sobre el president Montilla, són propis d'una persona que s'ha begut l'enteniment. No pot ser que amb l'excusa de fer campanya electoral, es pugui dir qualsevol cosa. Què sap de Franco i el seu temps, si amb prou feines era un marrec amb mocs a la cara? M'indigna la poca qualitat de persones que exerceixen la política. El senyor Tremosa serà el que serà, però jo mai el podré considerar com una persona a escoltar i seguir, no pas per la seva afiliació política, sinó per la seva categoria personal.
I el PP es deixa perdre persones que han demostrat la seva honestedat i dedicació, en defensa dels seus principis. Penso amb la Rosa Zaragoza, regidora experimentada de la nostra vila, que ha treballat molts anys per servir la població, tal com ella sap, i que properament deixarà el seu càrrec, i també la seva militància al partit. Un partit polític ha de tenir cura dels seus militants, sobretot d'aquells que han dedicat moltes hores de la seva vida per defensar la ideologia del partit, mossegant-se la llengua quan ha calgut, i rebent bufetades sense merèixer.
Ideològicament probablement estic més a prop del senyor Tremosa que no pas de la Rosa Zaragoza, però em mereix molt més respecte i reconeixement la senyora regidora popular que no pas l'eurodiputat convergent.
Avui s'ha sabut oficialment que les eleccions autonòmiques seran el diumenge 28 de novembre, i els partits polítics ja poden començar a quadrar el calendari i la seva agenda. Són uns vuitanta dies que cal planificar minut a minut, per aconseguir brodar una campanya que venci el gran enemic de l'abstenció.
C's ja ha fet el primer pas amenaçant portar als tribunals Montilla i Maragall, si no deixen d'aplicar la política d'immersió a l'escola, d'acord amb la sentència del Tribunal Constitucional. Unes declaracions que poden conduir C's a repetir representació al Parlament. Un Parlament que pot veure créixer el nombre de partits, sobretot si els nous grups independentistes aconsegueixen engrescar suficients persones. Un Parlament que pot veure canviar els pactes de govern i deixar enrere set anys de canvi que havien de suposar un revulsiu després de 23 anys de govern de CIU.
El mateix dia que La Vanguardia publicava dades estadístiques sobre el grau de suport a la independència que, de manera estranya, ha baixat en set punts. Dic que és estrany perquè tot feia pensar que ens trobàvem en un boom independentista, però sempre la realitat sorprèn a qui només mira en una sola direcció, on hi ha els seus.
M'estic acostumant a llegir els fòrums que s'originen a partir de les notícies dels diaris virtuals, i avui em fixava en la notícia de l'amenaça de C's, que comentava abans, i es bo adonar-se que una mica més enllà del nostre entorn més immediat, hi ha opinions totalment contràries a les que molts ens volen fer creure que són majoritàries. Unes opinions que poden engreixar la maquinària de l'anticatalanisme que caldrà observar en què es converteix de cara als resultats electorals.
Montilla demana missatges clars i joc net, en una campanya que serà llarga, però que ningú podrà negar l'herència d'uns anys molts complicats, en què hi ha hagut joc brut i tampoc s'han sabut explicar bé les coses. Seguirem la campanya de prop i l'anirem comentant.
Remenant entre notícies he anat a parar a la que parlava del senyor Jesús Neira, i m'ha semblat que era bo fer una parada i escriure alguns comentaris. Ja sé que és perillós opinar a partir d'una sola notícia, perquè s'ha de conèixer la intencionalitat, si n'hi ha, i la subjectivitat de l'articulista. Si les coses són tal com es diuen a la crònica, realment aquest home seria despreciable, orgullós i fins i tot perillós.
Hi ha una frase que m'ha fet pensar amb el senyor Aznar. Tots dos argumenten, en el seu moment, que beuran les copes que ells vulguin, venint a dir que ningú ha de decidir per ells, les copes que poden beure. Quan ho va dir el senyor Aznar ja em va semblar que era típic d'una persona mediocre o prepotent, i ara penso que la frase està en joc amb la descripció que se'n pot fer de la seva persona, després de llegir la notícia.
Desconec l'afiliació del senyor Neira, però m'imagino que si treballa per a la senyora Esperanza Aguirre, deu ser proper al PP. Llavors ja tindria raó de ser la frase semblant a la de l'Aznar, com també el to en dir les coses i l'orgull que desprèn.
No pots dir mai que a tu no et passarà això o allò, però almenys has de tenir la humilitat de reconèixer els errors i demanar-ne perdó. Neira assegura que no pensa demanar perdó a ningú, ni renunciar al seu càrrec, perquè es considera "éticamente intachable". Podríem parlar d'ètica i no sé si estaríem afirmant que conduir begut és ètic o no ho és, però el que no té perdó és no voler demanar perdó.
Probablement no cal dimitir d'una responsabilitat després d'haver comès una irresponsabilitat, però el que trobo totalment necessari és que es dimiteixi després d'una demostració tan clara de prepotència i orgull. Perquè el fet d'anar begut (i em considero condescendent) pot no perjudicar la seva tasca al capdavant de l'Observatori, però exercir amb prepotència i excés d'orgull, sí que és incompatible amb una tasca de servei i responsabilitat. La senyora Aguirre farà molt bé de cessar-lo, per al bé de la Institució i de la societat.
La tornada del ministre Celestino Corbacho a la política catalana ha provocat moltes lectures i comentaris. Jo mateix en parlava en aquest blog no fa massa dies. El president Montilla està convençut que l'efecte serà un increment de vots i ho deu pensar més per la seva campanya com alcalde de l'Hospitalet de Llobregat que no pas per la seva etapa de ministre. L'oposició de seguida ha irromput assegurant que el retorn aniria en contra dels interessos del PSC, la qual cosa resulta estrany atès que això hauria de ser motiu d'alegria i no pas de preocupació, o simplement ocupació.
No insistiré amb els meus dubtes sobre els efectes, sinó que em referiré a les declaracions del president Montilla quan se li parla de l'ala catalanista del PSC. La seva resposta és totalment lògica, que no vol dir que se la cregui ni que sigui real, però és el que toca dir. Si ens deixem de romanços i analitzem la història i components del PSC, veurem clarament que hi ha hagut unes famílies catalanes que no tenen res a veure amb, perquè ho entengui tothom, els militants socialistes del Baix Llobregat. I amb això no faig cap tipus de valoració.
És normal, doncs, que les persones estranyes al PSC vegin diferències entre Nadal, Tura, Castells, Obiols o Geli, i altres destacats socialistes com poden ser el mateix president Montilla, Corbacho, Manuela de Madre o Chacon.
Serà encertat o no, però la imatge i, sobretot, el seu discurs difereix, i en uns moments en què el fet independentista està de moda, resulta lògic que els observadors polítics dediquin comentaris a les diferències observables, de cara a preveure possibles complicitats en l'anhelada consulta sobiranista. És lògic que tingui lloc en un moment que s'estan elaborant les llistes per a les properes eleccions autonòmiques, en què totes les estadístiques preveuen un canvi de color en el govern de Catalunya, propiciat, sobretot, per la crisi econòmica que estem patint i el posicionament del PSOE, a nivell espanyol, davant els problemes d'encaix de Catalunya dins l'estat espanyol.
Respecto, doncs, les paraules del president, però hi discrepo, la qual cosa no és cap disbarat, ja que en un col·lectiu sempre hi ha matisos o principis que no són acceptats per tots, sense que això debiliti les seves forces, sempre i quan es reconegui i es tingui en compte.
Arribant al final de les festes d'estiu, ens trobem la celebració del Pla dels frares, vuit dies abans de la festivitat de l'Onze de setembre. La tradició arenyenca de les festes de carrer s'inicia a principis d'estiu amb el carrer del Tossol i s'acaba quan arriba la tardor. Una bona manera de conrear les relacions de veïns, per evitar que la vida en societat ens deixi indiferents.
No hi ha cap secret ni cal buscar-hi valors artístics, fantàstics grups municipals... és la simplicitat plena de valors socials, de sentir-se membres de l'entorn, veïns amb les pròpies febleses i riqueses, que tenen ganes de compartir una estona per parlar del que més els plagui, sense cap guió preestablert.
Aquest vespre-nit he participat de la festa del Pla dels frares, convidat per la Cinta que és una de les ànimes de la Festa, on hi dedica molt esforç, perquè s'ho estima i perquè estima molta gent que mai li agrairà prou.
La crisi econòmica ens farà canviar alguns hàbits i caldrà reduir despeses, però les festes de carrer podran continuar celebrant-se perquè els únics recursos que requereixen són els humans i aquests estan garantits per la il·lusió i entrega de tothom. Si mai predominessin els econòmics, faríem un flac favor a la festa i seria el principi del seu final.
La notícia del dia, o com a mínim jo me n'he assabentat avui, és la marxa del govern de Madrid, del ministre del Treball, Celestino Corbacho, perquè es vol presentar a les eleccions autonòmiques a la llista de Montilla. Avui corria el rumor que un tercer exministre, el senyor Borrell, podria també formar part de la llista del PSC-PSOE a les eleccions d'aquesta tardor.
La pregunta que ens fem és si el fet de presentar-se Corbacho a les llistes farà augmentar el nombre de vots al PSC o serà motiu perquè hi hagi més persones desencisades i per tant es rebin menys vots. S'ha de dir que el currículum aconseguit com a ministre de Treball no ha estat massa positiu, i amb això vull ser just i posar en evidència que els temps no l'han ajudat gens. Que ningú vulgui ser més papista que el Papa, i es pensi que ell hauria evitat la gran taxa d'atur. Sigui com sigui, però, no en pot lluir, i la crítica fàcil el farà responsable, per tant no rebrà, popularment, gaires afalagaments, sinó tot el contrari.
Jo no sé si s'ho ha pensat bé, tant el ministre com Montilla, ni conec l'estratègia (algú, aquest matí, entenia perquè Castells havia decidit no presentar-se). L'entrada de Corbacho als primers llocs de la llista és un avís important per al clan catalanista del PSC, que està en hores baixes, però que es resisteix a aixecar la veu i reivindicar el seu paper dins el partit. Aquesta reorientació del PSC, si més no electoralment, els col·loca en una posició més difícil per aconseguir la centralitat necessària per liderar el govern del país. La veig una posició més propera a una bona falca per a les eleccions generals de 2012, però menys apta per governar la nostra nació.
Probablement jo estigui equivocat i resulti que els estudis que haurà fet el partit, els hagi portat a fer aquest plantejament, com a solució per implicar més simpatitzants socialistes, que es mobilitzen en les eleccions generals, però es queden a casa en les eleccions catalanes. Segurament no hi havia manera d'aconseguir mobilitzar més socialistes catalanistes, i en canvi hi hagi molt camp a córrer a l'hora d'implicar els menys motivats per a unes eleccions autonòmiques.
L'encert o no d'aquestes decisions es podrà constatar a finals de novembre, si es confirma la data que en aquests moments es rumoreja. Coneixerem si Corbacho haurà tret les lleganyes als més mandrosos i l'hauran ajudat a donar un empenta a Montilla, a qui les estadístiques el donen com a gran perdedor. Tindrem temps per anar-ho comentant.
La pau a Palestina ha estat, per a les persones de la nostra generació, una reivindicació constant, omplint, de manera cíclica, totes les pàgines dels diaris i telenotícies. Les negociacions han començat i s'han aturat moltes vegades, i les dificultats per arribar a una solució han estat, fins ara, impediment per aconseguir-la.
La situació no ha estat exempta de curiositats com l'atorgament de premis Nobel de la Pau a negociadors, que en algun cas han sorprès i fins i tot s'ha posat en dubte la seva idoneïtat. Diferents personatges hi han deixat la pell per aconseguir el que en molts moments s'ha previst impossible, i d'altres han manifestat prou motius com per pensar que, en el fons, no hi havia voluntat de solució.
El paper dels EUA ha estat fonamental, i per això la importància del personatge resident de la Casa Blanca. L'altra curiositat és el paper que han desenvolupat els ex-presidents, tots ells ambaixadors de la Pau, malgrat que durant el seu govern hagin impulsat la guerra. M'agradarà veure què fa el senyor Bush.
Amb l'arribada d'Obama a la presidència dels EUA, es varen generar expectatives de canvis en la manera de governar el país, però també de cara l'exterior. Canvis més enllà dels petits detalls que es podien observar entre republicans i demòcrates. Els humans som més innocents del que aparentem.
Obama ha forçat una nova negociació entre Israel i els palestins, que aquests dies comença a caminar. Un nou intent d'aconseguir la convivència de jueus i palestins en una terra reivindicada per tots. Voldria creure que Obama té prou força com per garantir que aquesta vegada vagi seriosament i s'aconsegueixi un acord de pau. El problema no són tant els negociadors, com les parts interessades en que no s'arribi a cap acord, i d'aquests n'hi ha a cada bàndol.
Crec que és important que dediquem una estona de la nostra existència a pensar en el problema palestí, perquè forma part de la nostra vida i no ens en podem desentendre si volem exercir com a persones compromeses amb la societat que ens ha tocat viure. I hem d'atrevir-nos a prendre partit, no pas per veure amb qui estem d'acord, sinó en l'anàlisi de la situació i el rebuig als interessos d'uns pocs que perjudiquen a molts.
Avui m'ho he pogut combinar i, encara que amb un quart de retard, he assistit a la darrera sessió dels vespres digitals d'enguany, que han tingut lloc els dimecres d'agost a l'hotel Sa Voga d'Arenys de Mar.
Això de parlar d'hotel d'Arenys fa una certa gràcia perquè és l'assignatura pendent, i en aquest cas estem parlant d'un hotel amb unes poques habitacions que busca l'encant i el tracte familiar dels seus hostes.
A la sessió d'aquest dimecres ens han presentat El Diari de la Música, com a medi de promoció digital de la cultura i la música. La xerrada, presentada per l'arenyauta mataroní Xevi Galceran, ha anat a càrrec de Joan Salicrú i Eloi Aymerich.
Segons els seus creadors, Diari de la Música és el primer mitjà informatiu multimèdia sobre l'actualitat musical de Mataró i el Maresme. El seu secret és la implicació en el territori, i amb la gent de la comarca, a diferència d'altres productes que són més generalistes, però en els quals molts grups locals no hi tenen accés ni promoció.
Sintetitzar què s'ha dit durant la xerrada seria difícil, però hi ha algunes idees que resulten significatives del seu projecte. Una d'elles ja l'he esmentat, i és el convenciment de la força que Internet i tots els seus rostres té per arribar a multitud de persones. També el coeficient de voluntariat del projecte, sense el qual seria difícil sobreviure, sense treure protagonisme a la seva professionalitat. La idea de xarxa virtual i d'aconseguir la màxima implicació en el projecte, i el fet de no limitar les vies per aconseguir els seus objectius, sinó que contínuament estan treballant noves maneres i vincles.
Ha estat una xerrada d'hora i mitja que ha passat lleugerament, perquè la seva explicació era molt natural i arribava fàcilment a la vintena de persones que l'hem seguit. L'Enric l'ha enregistrat i de ben segur que tindrem l'oportunitat de visualitzar-la.
La primera dama francesa ha vist com des d'un medi de comunicació iranià se la insultava, tractant-la de prostituta. L'excusa o l'explicació ve donada per les seves paraules de suport a una dona iraniana acusada d'adulteri i condemnada a morir lapidada.
L'insult no té cap justificació i en canvi sí que és recriminable la condemna, sigui quina sigui la falta comesa, per a totes les persones que estem en contra de la pena de mort. Recordem, però que la pena de mort no és una exclusiva dels països musulmans, sinó que en trobem a molts d'altres, amb els EUA al capdavant (alguns dels estats) - ho dic per allò de criticar només als altres.
Deixant clara la meva condemna a la pena de mort, i més tenint en compte la causa, puc entendre que la imatge d'una dona occidental com la Carla Bruni, als ulls de persones musulmanes, amb la consideració que tenen de les dones, pugui resultar xocant i, en medis ultraconservadors, aberrant. Però és allò de ficar el nas on no et pertoca, o defensar els drets humans sigui on sigui.
Tenien dret els pro sahrauís canaris, d'anar al Sàhara (Marroc oficialment) a reclamar la independència del poble sahrauí? És lògic que el govern espanyol no els hagi donat la raó, sinó que s'hagi posat al costat del govern marroquí?
Es tracta de manifestar l'opinió o defensar els drets manllevats? Podem entendre les altres cultures i civilitzacions? jutgem amb els nostres paràmetres, els quals no són fàcilment transportables. És una confrontació de cultures o bé aquestes poden conviure?
No veiem bé els vels ni la burka a les nostres ciutats, però ens costa definir el motiu. És por i en diem racisme? por a la cosa desconeguda, als paràmetres desdibuixats... l'insult a la primera dama francesa s'haurà resolt amb una gestió diplomàtica, i ningú s'exaltarà ni sortirà als carrers a cremar banderes iranianes ni dibuixos del seu president. Cada cultura ho resol a la seva manera i en el seu moment. Les comparacions ens perden i no resolen res.
El món polític ha viscut un dia pendent dels moviments del president Montilla, concretament expectants per si signava el decret de la convocatòria d'eleccions autonòmiques d'aquesta tardor. Avui era el darrer dia possible si la data escollida per a les eleccions era el 24 d'octubre. Montilla ha mantingut el suspens tot el dia, com si li agradés jugar amb tots.
Com no podia ser d'altra manera, tots els partits polítics han dedicat les seves declaracions al protagonista del dia, criticant-lo perquè no convocava ja les eleccions. La senyora Camacho, amb el to que la caracteritza que, a mi em desagrada, però que deu tenir els seus admiradors, exigia Montilla la convocatòria de les eleccions. Mas també demanava que s'acabés la, per ell, esgotada legislatura. També la gent de Ciudadanos reclamava les eleccions, ara que estan convençuts que ampliaran la seva representació dins el Parlament.
S'ha acabat el dia sense el decret, per la qual cosa ja es pensa en el mes de novembre. Montilla creu que encara hi ha feina a fer durant les properes setmanes i que les eleccions ja arribaran abans del límit legal de mitjans de desembre.
Però aquesta no era l'única notícia política del dia a Catalunya, sinó que també s'ha parlat de la reunió que varen tenir ahir, en un lloc secret, els principals dirigents de Solidaritat Catalana i Reagrupament. Dues entitats que defensen l'objectiu de la independència i que s'havien de trobar per decidir si feien un front comú en les properes eleccions. El resultat ha estat que cadascú anirà pel seu compte, encara que respectant l'adversari, per principis.
Cadascú ho veu de la seva manera, i jo penso que és un error. La llei d'Hondt beneficia les grans formacions en detriment de les més petites. Quant més fraccionat sigui el resultat, més difícil és poder entrar al Parlament. Dit això només entenc la seva posició per culpa del protagonisme que volen mantenir tots els líders dels dos moviments, i aquest orgull els portarà a perdre i no faran cap favor als que defensen la independència de Catalunya.
No em crec que el president no especuli amb la data de les eleccions, perquè les expectatives dels resultats varien d'un mes a l'altre. Els partits ho saben i tothom, si pogués, especularia per escollir la data més favorable. Les estadístiques han donat molt bons resultats a CIU i dolents per al PSC. Pensant que el temps tot ho cura, quant més enllà... De la mateixa manera que l'eufòria dels independentistes, després del veredicte del Tribunal Constitucional i la febre de les consultes populars, s'ha anat apagant i el retard de la convocatòria els pot perjudicar i, en canvi, afavorir ERC.
Els alcaldes estan discutint quines accions cal fer més perquè el govern de Madrid i també la Generalitat s'adonin que els problemes de finançament dels ajuntaments estan arribant a situacions crítiques. El més trist és que després d'explicar perquè hi ha tants problemes, sembla que no els preocupi i tampoc es rep el suport de la ciutadania, que carrega contra els polítics, indiscriminadament, sense conèixer o voler conèixer la realitat financera del seu ajuntament.
Avui llegia en un fòrum escrits contra els alcaldes i regidors, demanant fer fora gran part de la plantilla municipal i deixant de fer els serveis que els ajuntaments no en tenen competència. Són declaracions molt simplistes sobre una realitat preocupant que caldrà trobar-hi solució.
És cert que les plantilles a vegades són importants, però no és menys cert que la ciutadania demana en tot moment serveis, que les altres administracions no brinden i que acaben fent els ajuntaments. Els serveis no es fan sols, sinó que requereixen de personal per dur-los a terme.
L'opció de deixar de prestar serveis no és descabellada, però s'ha de ser conscient de què significa, i coherent després amb la crítica. Les escoles bressol, per exemple, no són competència municipal, però si aquestes no existissin la ciutadania les reclamaria. L'escola reglada és competència de la Generalitat, però el manteniment dels edificis i el personal de consergeria els paga els ajuntaments. Les competències de la Riera, d'Arenys de Mar, per posar un altre exemple, són de l'Agència Catalana de l'Aigua, però el manteniment l'ha de fer l'Ajuntament, i si baixa sorra, sempre que plou, l'ha de treure l'Ajuntament, amb el cost que això suposa.
Podríem parlar dels serveis socials que, malgrat tenir subvencions de la Generalitat, cada vegada són més les necessitats que hi ha, sobretot ara amb l'actual crisi, i això obliga els ajuntaments a posar-hi més diners propis. O bé el servei d'acollida, que diuen que afrontarà la Generalitat. El que és, fins ara, representa una despesa per als ajuntaments. Les platges no són municipals, però el seu manteniment sí que ho és, i el cost és important.
Podria anar donant exemples i potser ens adonaríem que, si bé no és descabellada, potser sí que la idea de deixar de prestar serveis no és tan fàcil d'adoptar. Seria bo que, amb la màxima transparència per part dels governants locals, la ciutadania els fes costat per aconseguir la garantia d'uns serveis que, si no els presta l'Ajuntament, difícilment ho farà cap altra administració. Com en totes les coses, cal anar junts.
Viure en societat vol dir viure amb responsabilitat i és per això que ens cal educació cívica, que rebrem a la família, l’escola, al treball, al lleure... quan aquesta educació no existeix o bé és deficient, la convivència se’n ressent i en donem la culpa als altres. Des dels detalls més insignificants, com llençar un paper al carrer, fins a destrossar mobiliari públic o, fins i tot, agredir persones, tot passa per un aprendre a conviure i a compartir espais i materials.
Podem parlar de valors, però hi ha una actitud clau que és la de ser respectuós, vers les persones i les coses. Amb respecte podem anar a tot arreu i podem esperar molt de la nostra societat, perquè la manca de respecte agredeix la llibertat de l’altre i, per tant, un dret fonamental, bàsic per a tot col·lectiu. Són massa els exemples que tenim que van contra aquest principi de subsistència col·lectiva. La nostra societat ha prioritzat l’individualisme com objectiu a assolir, i aquest xoca contra el treball constructiu de tota civilització: gaudir el moment, sense pensar ni amb l’altre ni amb el propi futur; consumir bojament sense fre; actuar, en definitiva, de manera irresponsable i inconscient.
D’aquí la gran responsabilitat dels polítics, de les persones públiques, que esdevenen referents. La seva actuació ha de ser modèlica ja que se’ls ha confiat la gestió de la cosa pública, i actuen en el seu nom. Però la responsabilitat ha de ser compartida. No s’hi val a passar el mort a l’altre, com acostuma a passar. No podem deslliurar-nos de la nostra part de responsabilitat, com a individus que conformem la societat.
Si per entendre’ns parlem de costos, hem de ser conscients que el dia a dia no només ens representa un cost directe per la despesa que fem, sinó que hi ha el cost indirecte que paga l’administració pública d’actuacions que fa per nosaltres. Si bé és cert que l’Ajuntament ja neteja, no és menys cert que això té un cost i quanta més col·laboració ciutadana menys valdrà la factura.
La despesa d’una administració com pot ser l’Ajuntament es nodreix dels nostres impostos i aquests han d’augmentar si cal incrementar la despesa. Tot el que puguem fer-li estalviar, tot això que ens estalviarem nosaltres de pagar. Aquest raonament elemental, no sempre es practica i ens trobem davant de mil exemples que no es comporten segons aquest principi.
La família, com estament bàsic de la nostra societat, en les seves diferents formes i composició, ha de realitzar un esforç socialitzador important, amb un component bàsic de respecte i educació. No cal tornar als models dels nostres avantpassats, sinó que els nostres ja ens serveixen, sempre i quan assumim aquesta responsabilitat de què parlo.
Per altra banda, hem de ser còmplices del món educatiu i no pas adversaris. Les persones que vocacionalment han decidit dedicar-se a l’ensenyament i al treball públic, necessiten el nostre suport i col·laboració, en benefici dels nostres, o sigui que fins i tot des d’un punt de vista egoista, ens convé.
La importància de l’espai públic fa igualment que necessiti de la nostra implicació, per fer-lo agradable, obert, i receptiu. És en aquest entorn que tenen lloc les relacions humanes, i aquestes són les que configuren l’entramat de la nostra societat. Tenim doncs, una gran responsabilitat a l’hora d’assolir l’èxit o provocar el conflicte; fer fàcil la vida o bé buscar contínuament la confrontació; alegrar la vida o fer-la insuportable.
Cal, doncs, educar, però fer-ho en societat, decantant-nos de l’individualisme, perquè l’èxit o fracàs ve de la mà del nostre entorn social. Si només treballem el nostre ego i ho construïm tot a partir de nosaltres i per a nosaltres, la nostra vida deixarà de tenir sentit en el conjunt de la societat i esdevindrem un corcó o bé un paràsit, en funció de la sort que haguem tingut. I jo no sé vosaltres, però a mi no m’agradaria ser ni una cosa ni l’altra.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys el mes de juliol
Quan parlàvem de partits polítics, a finals dels setanta, sortint de la llarga dictadura, i diferenciàvem l'esquerra de la dreta, sempre teníem clar que les classes socials baixes només podien veure's afavorides amb governs progressistes, i per això uns quants anhelàvem l'arribada del partit socialista, per poder constatar els grans canvis que s'havien de produir.
No pretenc fer cap resum històric de què ha succeït, ni de quina manera ens hem anat frustrant i adonant-nos de la realitat i les seves dificultats. Vull, però constatar que malgrat tenir governs d'esquerra, el món financer, i concretament el món de les caixes i els bancs, és una assignatura pendent i, en temps de crisi com la que estem passant en aquests moments, fa encara més ràbia.
Tot això arran de la notícia que m'ha cridat l'atenció, que no deixa de ser una anècdota més, però que il·lustra el que pretenc comentar. Em refereixo a la notícia que llegia a La Vanguàrdia digital sobre els catorze directius de Caixa Tarragona que es varen apujar el sou un 32% just abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa de Manresa.
Tot això passava mentre els treballadors de l'administració pública i d'empreses públiques i concertades veien rebaixats els sous. Tot això passava mentre les empreses tenien veritables problemes per obtenir préstecs per no haver de tancar, i moltes d'elles han acabat tancant i, per tant, deixant treballadors a l'atur.
Hi ha notícies que creen alarma social i gairebé demanaries que no es publiquessin, si no fos que cal la màxima transparència per poder valorar què està passant i què necessita millorar. Perquè no estem parlant de sous de subsistència. Cal tenir en compte que hi ha personal laboral de l'administració pública, que ha vist reduït el sou, i no arriben ni a mileuristes. Dels sous dels directius de Caixa Tarragona ja no cal ni parlar-ne.
Si la legislació permet aquestes injustícies, caldria revisar-la i, al mateix temps, tenir molt en compte les mesures que pren el govern davant de situacions de crisi com l'actual, i no fer pagar els plats trencats als més innocents. Perquè els bancs i caixes varen ser grans protagonistes de la bombolla immobiliària, i qui en va rebre les conseqüències?
La mort de Raimon Panikkar ens entristeix. Sempre que una persona sàvia mor, perdem una part de nosaltres i no podem quedar indiferents. Panikkar valorava el diàleg i el considerava vital per al bon funcionament del món. Un home que ha conegut diferents civilitzacions i que ha treballat per aconseguir el diàleg entre tots.
El fet que des de finals dels vuitanta es reclogués a Tavertet, on hi ha una petita part de la història familiar, ens va cridar l'atenció. No és habitual que una persona reconeguda mundialment, habiti en un racó de món, desconegut per molts, amb una calma que els més actius poden considerar malaltissa.
Panikkar ha estat i les seves paraules continuaran sent un referent per a la vida de molts que hem cregut en el diàleg com a única força per aconseguir avançar en aquest món divers, i ens hem d'alegrar d'haver tingut la sort de coincidir amb l'existència d'un filòsof com Raimon Panikkar.
Huguet, a través del seu blog, potser és el conseller que amb més força sacseja la dialèctica política i es compromet més fàcilment, amb el perill que això comporta. Vull dir que si tens la boca tancada i no expresses la teva opinió a Internet, segur que no t'equivoques ni et guanyes tants enemics.
Avui criticava Montilla perquè considera que s'atribueix la feina feta del govern com si es tractés del treball d'un sol partit, el socialista, i no tingués en compte la contribució dels altres partits del govern que, com és lògic, dóna més importància a ERC.
Aquí radica la dificultat de fer campanya electoral després d'haver estat governant amb un pacte a tres. CIU, per exemple, ho té molt fàcil ja que només ha de buscar els disbarats del tripartit i les pixades fora de test del PP, per proclamar que són la millor opció de govern, oblidant que els catalans encara recordem els darrers anys de Pujol, més pels seus companys que pel president mateix.
Però els tres partits que han governat, quan es tracta de fer campanya per al seu propi partit, ho tenen més difícil, perquè han d'explicar allò que han aconseguit, malgrat els altres, sense ensenyar massa les vergonyes, per si es presenta una altra ocasió i cal tornar a pactar.
Considero que la seva campanya serà complicada, a no ser que tinguin l'atreviment de dir clarament quina era la posició de cada partit davant de qualsevol decisió a prendre. Jo penso que seria el més honrat, sense necessitat d'estripar res, sinó tan sols explicar les diferents maneres d'entendre la política i la gestió. Els ciutadans agrairíem que fos d'aquesta manera, el més transparent possible, per mantenir la confiança amb els polítics i que ens ajudi a prendre la decisió.
Tinc ganes de mirar com ho fan, perquè sempre aprens dels altres: allò que has de fer i també allò que no has de fer mai. La vida dóna mil voltes i no saps amb què et trobaràs quan menys t'ho esperis, o sí!
El Consell d'Europa es mostra preocupat per l'actuació del govern francès amb l'expulsió de la població gitana romanesa. Declara que s'ha d'eradicar qualsevol manifestació racista, i recorda que la situació actual no s'hi ha arribat per casualitat, sinó que hi hagut un tracte vergonyant contra els immigrants, que no es pot permetre.
Tot això és molt fàcil de dir, sobretot si no hi som a prop, però al mateix temps que critiquem l'actuació del govern francès, hem de mirar què estem fent a casa nostra i si no podem arribar a tenir una situació semblant amb el temps.
Ningú es considera racista, però analitzant les nostres actuacions, hem de fer molts actes de contrició. Quan les coses van malament la culpa se l'emporta el que menys té, el que no té feina, que viu en un entorn difícil, que és foraster i per tant sense arrels. Confonem, a vegades conscientment, la delinqüència amb la immigració i no recordem els anys en què molts espanyols es trobaven treballant a Alemanya, Bèlgica o França. No recordem aquella època que la font d'ingressos espanyola era compartida entre el turisme i les transferències de diners dels familiars que treballaven a l'estranger.
Ara tenim immigrants que han vingut a casa nostra no pas per turisme, sinó perquè al seu país no tenien feina ni possibilitats de trobar-ne. És normal que en situacions de crisi, com l'actual, es vulgui culpar del mal als que han vingut de fora. Els autòctons que estan a l'atur pensen que és culpa dels forasters que els han tret la feina. És important que siguem objectius i no ens deixem portar ni per l'angoixa ni l'excusa fàcil.
Els gitanos romanesos que França ha expulsat, com a comunitaris, tenen el dret de residir-hi, si més no temporalment, i no és just que se'ls acusi, com a col·lectiu, de ser els culpables de tots els mals. El remei aplicat no és cap solució, i només fa augmentar els sentiments racistes de la societat occidental.
Quan es parla de l'atur, s'ha de fer amb la màxima seriositat atès que és una situació crítica per a les persones que s'hi troben i que han de recórrer al subsidi, això els que hi tenen dret i mentre aquest dura. Qualsevol mesura que serveixi per reduir l'atur ha de ser benvinguda, encara que això no vol dir que tot s'hi val i que no s'hagi de regular.
De la mateixa manera que cal defensar que les persones que perden la feina rebin una ajuda de l'Estat, també se'ls ha d'exigir que aprofitin l'avinentesa per a formar-se i buscar una feina d'acord amb el seu perfil. No ens podem permetre el luxe de mantenir aturats que no facin cap esforç per reintegrar-se al món del treball.
No es pot generalitzar i és evident que hi ha un perfil de persones a qui li pot resultar molt difícil trobar una nova feina, i és en aquests on s'ha d'esmerçar més esforç. Per això és tan important convèncer els nostres fills de la necessitat d'aprofitar l'etapa formativa i convèncer-los que la formació ha de ser continuada, per evitar perdre el tren a la primera estació.
Avui el ministre Corbacho manifestava que el govern s'està pensant obligar les persones aturades a acollir-se als cursos de formació, als 30 dies de començar a rebre el subsidi. Això obliga als aturats, però també al govern, que ha de proveir de cursos i formadors adients, d'acord amb les noves necessitats de treball.
Serà o no la solució, però el que no podem és incentivar directament o indirecta els aturats a no fer res per trobar una nova feina, preferint cobrar el subsidi i disposar de tot el temps lliure. Alguna cosa ens sona d'alguna comunitat autònoma que ha fet un mal ús del subsidi públic. El nostre país, Catalunya, ha estat molt inflexible i contundent i no seria bo de copiar mals costums, però s'ha de fer un gran esforç per facilitar les coses als que tenen ganes de trobar una feina, encara que els representi canviar el seu estil de vida i aficions.
Des de fa uns estius s'ha vingut programant concerts a la gruta de la Mare de Déu de Lourdes, d'Arenys de Mar, que resulten molt atractius en dies de calor, malgrat l'espai no sigui el més idoni per als instruments. La xafogor que fa a les nits d'estiu d'Arenys perjudica l'afinació de les cordes i obliga a fer pauses per a la seva afinació durant la interpretació de les peces del concert.
Ahir era el torn de les germanes Cati i M. José Santos, ex professores de violí i guitarra, respectivament, a l'Escola de Música d'Arenys. La Cati va entrar a l'Escola quan jo ja no en formava part, però en canvi la M. José és de gairebé les primeres professores. Si no ho recordo malament devia ser la tercera professora de guitarra que va passar per l'Escola i hi va fer una llarga estada, d'un tracte exquisit.
En el concert d'ahir el vespre varen patir la gota grossa per mantenir el violí i la guitarra afinats perquè va fer un vespre molt feixuc. Malgrat tot, el públic va poder gaudir de la seva interpretació que va anar in crescendum d'acord amb el programa escollit.
La primera peça va ser la Sonata Concertata, de Niccolo Paganini. Una sonata, en tres temps, per a violí i guitarra. En no estar acostumat a escoltar aquests dos instruments com a duet, vaig necessitar una estona perquè les meves orelles assimilessin la composició, i això potser em va fer perdre la visió global de la peça i no gaudir-ne com si faria més endavant del concert. La música de Paganini, al meu modest entendre, requereix un ambient silenciós, per apreciar les seves subtileses, un ambient que no era ben bé el d'ahir el vespre, a l'aire lliure i amb soroll de motos i cotxes al fons.
Va continuar el concert amb les cançons de Federico Lorca, La Tarara, Anda jaleo!... que acostumat a escoltar-les amb veu, sorprenien una mica, però varen saber donar-li tota la intencionalitat. Varen continuar amb Falla i amb la peça Entr'acte, del compositor francès J. Ibert, que em va agradar especialment.
El concert va acabar amb peces de tango de J. A. Amargós i A. Piazzolla, que varen ser, en la meva opinió, els plats forts del concert d'ahir la nit. Cal felicitar l'organització del cicle de concerts a Lourdes, i d'una manera especial a les dues intèrprets d'ahir, que ens varen fer passar una hora molt agradable.
Hem de ser seriosos i si tenim responsabilitats, encara més. Ho dic arran de les declaracions de la consellera Tura, en què parlava de l'engany dels partits que prometen el referèndum. El darrer a afegir-s'hi ha estat ICV, i a més ho han fet d'una manera embolicada com si volguessin enredar a algú. Com bé diu la consellera, per poder celebrar un referèndum a Catalunya cal l'aprovació de dues terceres parts del Parlament de Madrid, és a dir que suposant que el PSOE ho veiés bé, que és molt suposar, també s'hi hauria d'avenir el PP, el partit que ens ha cosit de recursos.
Les coses s'han de dir clarament i deixar d'enganyar els ciutadans, perquè és així com es crea desafecció, quan guanyi qui guanyi no es fa res del que s'ha promès. En això dono la raó a Carretero quan aquesta setmana afirmava que el referèndum no era possible en la situació que ens trobem ara, i a Carretero ningú el pot acusar de botifler o espanyolista, tal com acusen a altres partits quan fan les mateixes declaracions.
Crec que els catalans cada dia tindrem més clar a qui no hem de votar, encara que ens facin propostes enlluernadores. La intel·ligència dels votants es manifesta cada quatre anys, per més promeses que facin els partits polítics, perquè ja comencem a veure el llautó.
Parlant de les declaracions de la consellera Tura, voldria comentar, canviant de tema, que ha manifestat que no vol deixar el PSC en un moment d'hores baixes, manifesta que encara creu en el projecte del PSC i que hi serà de manera activa per aconseguir una victòria a les eleccions de la tardor. La seva posició difereix de l'expressada per Castells, tot i que ambdós militants formen part de l'ala catalanista del PSC, si és que es pot parlar amb aquests paràmetres.
M'imagino que les seves declaracions hauran fet dubtar a militants i simpatitzants que varen entendre les paraules i posicionament de Castells. El temps dirà qui té més raó. Personalment entenc les dues posicions i les situo a nivell personal. Castells sempre ha manifestat en veu alta les seves crítiques al partit, i en canvi la consellera Tura ha estat molt més mesurada i diplomàtica. Serà el tarannà.
Feia dies que no m'aturava a escoltar música, sense fer res més que gaudir de la música i fent córrer el pensament, lliurement, sense forçar-lo. No sé si ho heu fet alguna vegada. A mi em va bé amb la música clàssica, que és la que a mi m'agrada i em commou. Avui he escollit probablement l'obra més coneguda del compositor Edward Grieg, el Peer Gynt. És una peça descriptiva que t'apropa al context de l'argument i et fa vibrar amb la delicadesa de la seva expressió melòdica.
És una sort poder dedicar una estona de la teva vida a escoltar en silenci una obra com el Peer Gynt, fent voltar la ment fins a perdre't en el lloc menys pensat. Jo ho aprofito per analitzar el que he estat fent darrerament i fer petits o no tan petits plantejaments de futur. Haig de continuar per on m'estic movent actualment o bé ja toca canviar de rumb?
Segur que em puc equivocar i que és bo contrastar-ho amb la família i amics, però no us penseu que us despisti massa, no. Et permet fer una anàlisi tranquil·la i força objectiva del treball actual i t'il·lumina per al futur. A mi em serveix.
Aquest cap de setmana es presenta tranquil, i desitjo que així sigui. És el darrer cap de setmana de vacances, encara que les meves vacances siguin un xic especials. Dilluns em reincorporo a la feina per iniciar ben aviat el nou curs, el darrer abans de les eleccions municipals del mes de maig.
Surt tot; també els interrogants sobre el paper a jugar. És un període interessant el que es presenta i seria bo aprofitar-lo per preparar un bon futur, no personal, sinó de tots. Hi ha coses a rectificar, però n'hi ha més a explicar i donar a conèixer. Les coses no són tal com les presenta qui no actua objectivament, i això és difícil. És bo que aprenguem a llegir entre línies i creure'ns més d'allò que veiem que no del que ens conten. Podem fer propòsits o simplement deixar-nos portar, però us aconsello que si opteu per la segona, tingueu els ulls oberts i de reüll no perdeu la referència. Tard o d'hora la necessitareu.
Penso que el fet que hagi sortit un Joan Laporta que ens vol salvar, a Carretero li ha anat bé, ja que fins ara li tocava jugar el paper d'excèntric i ja té substitut. Avui llegia unes declaracions seves que m'han semblat molt adients i que poden alliçonar els quatre il·luminats que ho solucionarien tot a la valenta.
Cal un Parlament amb el màxim consens i això no s'aconsegueix creant trenta mil partits independentistes. Si són partits que només proclamen la independència sense entrar en detall de com ha de ser aquesta, i a més no es posen d'acord, no resulta gaire reconfortant ni esperançador. Tot és fruit de les ànsies de protagonisme i d'una manca de maduració política.
Encara falten uns mesos per a les eleccions autonòmiques, no gaires, i per tant hi ha temps d'unir esforços com a única solució per obtenir un ressò que permeti avançar amb els plantejaments sobiranistes. Aquest procés, però ha de partir de la base que els noms i cognoms no tenen importància i sí que en té l'objectiu a assolir. Escoltes ERC per una banda, Reagrupament per l'altra i a Solidaritat Catalana per una altra banda i es fa difícil endevinar si es poden posar d'acord, perquè hi ha massa cares conegudes que volen un lloc a la poltrona. Us imagineu Laporta en un lloc secundari? ha d'anar al capdavant quan no té cap experiència política, ni explica res més que no sigui la independència?
ERC té experiència de govern i sap què vol dir ser al davant de les institucions tot i discrepar en el fons. A ERC, però, li han sortit molts contrincants que els ha mogut les presses per convocar referèndums i tirar pel dret, uns impulsos que poden ser molt atractius però gens reals, si tenim en compte precisament la realitat del nostre país.
Carretero, no havia d'haver marxat mai d'ERC, però també va tenir un cop de geni que potser ara se'n penedeix. Continuarem seguint el serial per veure si hi ha punt de trobada o es van creant divisions. No oblidem que la unió fa la força.
Aznar demostra una vegada més el seu poc nivell com a persona, i el que sempre l'ha mogut a fer de polític: l'orgull i prepotència plena d'interessos personals i sense cap ànim de servei a la població espanyola. L'anada a Melilla podria considerar-se un acte inoportú mentre el govern de l'estat, no el PSOE, està intentant solucionar el problema que s'arrossega des de fa molts anys. No és, però, un simple acte inoportú, sinó que, tenint en compte que durant els 8 anys de presidència del govern no va anar mai a donar suport a les persones de Melilla, la seva visita es pot titllar d'esquizofrènia política.
La història és transparent i ens permet observar, tard o d'hora, la incoherència de moltes persones rellevants o amb responsabilitat social i política. Aznar com sempre, s'ha deixat portar pel seu orgull i ha fet acte de presència a Melilla, com si volgués demostrar que el partit en el govern ho està fent malament. Jo podré entendre discrepàncies polítiques, a vegades simplement per lluita entre partits polítics, però no puc veure amb bons ulls demostracions com la que ha fet avui, presentant-se a Melilla, sobretot tenint en compte la seva actitud durant els vuit anys de govern.
Una de les coses que veig malament de la lluita política entre partits és la manca de respecte a les institucions. Entenc que els partits polítics han d'enfrontar-se per aconseguir liderar els governs locals, autonòmics o estatals, però sense deixar en evidència les institucions. Els partits polítics han de diferenciar els adversaris de la institució on governen i no caure en la deslleialtat institucional. Es queixen quan un govern autonòmic no es posiciona a favor del govern estatal, en un plet amb altres estats, però són els primers de deixar el govern del propi estat amb el cul a l'aire, només per interessos partidistes. Crec que tots plegats ens ho hem de fer mirar.
Precisament aquesta tarda en parlava amb uns amics, a qui uns familiars varen tenir okupes a casa seva. El Síndic de greuges demana als partits polítics que proposin aprovar una modificació de la llei que permeti jutjar via urgència els casos d'ocupació il·legal d'habitatges. La sensació actual és de plena indefensió dels propietaris.
Parlar genèricament d'ocupació d'habitatges és, com en tot, perillós perquè malgrat l'acció sigui la mateixa, les circumstàncies no ho són. No sempre es tracta de propietat privada, i a vegades fins i tot es desconeix. Cal analitzar el fet d'una ocupació, els motius, els objectius, les excuses que s'exhibeixen. També és diferent l'afectació en el veïnat, normalment en funció del tipus d'okupes, la procedència i la filosofia que els va prendre l'acció.
Partint de la base que existeix la propietat privada, qualsevol afectació és il·legal i per tant sancionable. Malgrat tot l'experiència dels casos d'ocupació d'habitatges ha demostrat que el procés per recuperar l'habitatge per part dels seus propietaris és llarg i costós.
Ribó entén que l'ocupació està tipificada com a violació del domicili i usurpació i que per això té una base penal que ha de permetre poder actuar molt més ràpidament. El Síndic es posa clarament a favor del propietari a qui li han usurpat una propietat i que vol recuperar-la.
L'ocupació va començar amb espais públics abandonats que els joves convertien en habitatge, però també en espais de lleure i fins i tot formació. D'alguna manera era la forma amable de l'ocupació que aconseguia tenir defensors entre la ciutadania que no hi veia cap mal, tenint en compte que eren espais inutilitzats.
En el moment que s'afecta la propietat privada, ja no es veu de la mateixa manera, perquè tothom es pot imaginar que li podria passar.
El fenomen okupa, però no és tan simple com entrar en un habitatge buit, sinó que s'ha d'analitzar la situació de la nostra societat, amb problemes per als joves per trobar treball i habitatge. Abans els joves marxaven de la família molt més abans que ara, i això no és casualitat. El fenomen pot no estar justificat, però sí explicat. Crec que els polítics haurien de protegir les víctimes d'una okupació, però treballar perquè les circumstàncies no la provoquin.
S'ha de dir que des de fora, la sensació que tens resulta estranya, perquè veus molt ciment i res et fa preveure el que et trobaràs un cop ets a dins de l'escola. Perquè precisament una de les coses en què destaca és en la lluminositat de tots els seus espais. És també una escola molt ben pensada, tant pel que fa a la seva distribució com en l'accessibilitat i la independència de les diferents dependències. 
