dimecres, 21 de juliol del 2010

Recuperem la normalitat

S'ha de dir que no he tingut temps d'adonar-me que el cap de setmana llarg s'havia acabat, per trobar-me de sobte amb tota la feina del dia a dia, del dimecres. Tot i que no he tingut temps de llegir els diaris endarrerits, he pogut captar alguna notícia, i us haig de dir que no estic content. Ho hauré d'analitzar amb calma, però tinc clar que tot té una resposta i hem de ser valents per donar-la, encara que correm el risc d'equivocar-nos. El més important és la sinceritat i el no jugar brut.
M'he adonat, això si, que els meus textos no havien quedat penjats dia rere dia. Només hi havia el títol del comentari i prou. Avui, doncs, els he transcrit des de la meva PDA perquè, encara que a temps passat, figurin al lloc que els correspon. 
Reconec que abans del parèntesi de viatge vaig escriure un post molt amarg. Estava emprenyat i avui ho he recuperat. Sortosament durant aquests dies n'he estat al marge. L'he recuperat perquè el procés obert no s'ha acabat. Tinc moltes ganes d'escriure-ho amb pels i senyals, però això no podrà ser fins d'aquí a uns mesos.
La culpa del malestar és la maldat, les males arts que s'han pogut exercir durant més de 30 anys, amb la complicitat involuntària de moltes persones; persones bones, amb bona fe, però sense la gallardia necessària. Jo també he estat massa temps passiu, encara que ganes no me n'ha faltat, però no he tingut l'ajuda necessària ni la valentia suficient... fins ara... probablement ara serà diferent - encara tinc alguns dubtes...
A casa sempre m'havien dit que mentre hi hagi burros hi haurà gent que anirà a cavall. Més clar l'aigua. Feu l'exercici d'analitzar a la vostra feina, al vostre barri, a la vostra població, a l'equip d'esport, a l'activitat del lleure... i segur que hi trobareu persones que acostumen a trepitjar els altres, i aquests massa passius aguanten estoicament el que per ells és un fet, insalvable.
Hi ha persones que no tan sols trepitgen i es valen dels altres, sinó que a més, gràcies a la seva posició, ho fan amb prepotència, sota l'amenaça i provocant por i dolor. És per això que permetre aquesta manera de fer, girant els ulls a l'altra banda, no és de bona persona.
El meu cap dóna voltes i l'estómac se'm regira quan penso que tots plegats hem permès viure a cos de rei, qui s'ha servit dels altres, sense cap mena d'escrúpols.