Frikis al poder

Avui llegia la notícia del regidor de la plataforma independent CORI, a l'Ajuntament de Reus, que proposava traslladar, pedra a pedra, la Sagrada Família a Reus, per evitar el seu ensorrament durant la construcció del túnel de l'AVE.
Amb notícies com aquesta, no saps com reaccionar. Per una banda et posaries a riure per l'ocurrència, per sortir-se dels cànons establerts. Però també, si ho penses bé, et fa ràbia per com es banalitza una institució prou seriosa.
El regidor reusenc no és un cas únic; hem vist exemples de tots tipus que han creat situacions esperpèntiques. Ara em ve a la memòria el cas de la Cicciolina; diputada italiana que acostumava a ensenyar un pit en totes les seves compareixences. Després penso en el sistema de llistes obertes que molts defensem i m'adono que, d'aplicar-se, podria representar un trampolí per a frikis, per habituals de les cadenes privades de televisió, en aquests programes tan penosos, on tothom crida i insulta, però que té tants seguidors.
Podríem fer moltes lectures de tot plegat, ja que en el cas que ens ocupa, el regidor reusenc es manifesta contrari al pas de l'AVE pel centre de Barcelona, per la qual cosa, pots pensar que no tot és conya.
Sense perdre l'alegria convé treballar seriosament i no donar peu a vots estranys per a persones esperpèntiques.

Les entitats han respost

Estic content i agraït, i això em dóna forces per tirar endavant el projecte que he dissenyat i que necessita la col·laboració de les entitats i dels ciutadans a nivell particular, els mateixos que avui han respost a la convocatòria que els vàrem fer, i dels molts que convocarem properament.
Avui començàvem el procés participatiu per decidir una part del Pressupost d'Inversions de 2008; un procés que, com ja he dit en aquest mateix blog, pretén ser una prova pilot, però tan important com perquè esdevingui la base del futur participatiu d'Arenys de Mar.
Si la memòria no em falla, havíem convocat a vint-i-vuit entitats i ciutadans, i han estat vint-i-cinc les persones que han assistit a la reunió de constitució de la Comissió de seguiment del procés participatiu. És cert que d'alguna entitat ha vingut més d'un representant, però, exceptuant a quatre entitats que s'han excusat, només n'hi ha hagut dues que no s'han presentat a la cita. Amb aquestes xifres n'hi ha per estar-ne content.
Hem dissenyat el model participatiu d'enguany, i ens hem emplaçat per a una nova reunió que tindrà lloc abans de festes o immediatament després d'aquestes, perquè puguem acabar de decidir les directrius del procés, que s'haurà d'exposar a la reunió on es convocarà a totes les entitats i ciutadans interessats a participar en el procés.
Estem traçant un recorregut interessant, que ens haurà de permetre experimentar un nou sistema de treball, participat, amb informació i deliberació, que complementi la gestió pública en benefici del sentiment de pertinença a una comunitat que vol millorar el seu entorn, físic i humà.

Ahir no hi vaig ser

No recordo els mesos que fa, que de manera ininterrompuda, he anat escrivint diàriament sense faltar mai a la cita. Ahir, però, no va poder ser. Una reunió més enllà de la matinada ho va impedir, encara que el motiu era prou important, i espero que també productiu.

Demà iniciarem el procés participatiu, tal com us comentava aquest cap de setmana, i tot fa pensar que les persones convocades assistiran a la trobada. Entenem que és una prova pilot molt interessant, perquè de l'èxit en vindran altres processos i, sobretot, la consolidació d'una infraestructura participativa.

Avui ha estat un dia complet, amb moltes reunions i amb avenços. Mantinc l'esperança, fruit d'una trucada d'ahir la tarda. El disseny s'està configurant, i els resultats es podran veure aviat; potser més aviat del que pugui semblar ara. Es tracta d'anar tancant cercles, i avançar en la dinàmica escollida. Les adversitats existeixen i no sempre són fàcils d'afrontar. La raó és compartida i el seny necessari. Hi ha possibilitats, però no cal refiar-se en excés.

Montilla reclama, però jo també!

El president de la Generalitat, José Montilla, ha reclamat un sistema de finançament nou per poder dur a terme les polítiques socials que, segons que ha dit, són ambicioses.
Jo també el vull! i tot l'equip de govern municipal el vol! i també els grups municipals de l'oposició! i estic segur que també la vila d'Arenys en ple!
Fa anys que se'n parla; que s'ha de fer un repartiment diferent; que els municipis necessiten més diners; que l'administració local realitza funcions que no li pertocarien, i no rep prou finançament.
El president de la Generalitat es queixa perquè no té prou recursos per dur a terme polítiques socials, però els alcaldes, els regidors, què reclamen? A qui ho reclamem? al govern de l'Estat espanyol? al govern del país?
No hi ha prou consciència? no es coneix suficientment el problema?... No serà pel fet que als ajuntaments, al parlament català i al mateix govern, al Congrés de diputats, al Senat, al govern espanyol, hi ha els mateixos partits? No deu quedar bé que un alcalde socialista, es queixi d'un govern socialista! i el mateix devia passar als alcaldes convergents quan CIU governava a la Generalitat!
Per què és tan difícil promulgar lleis de finançament de les administracions públiques? de la divisió territorial del país? o la llei electoral? Pels interessos creuats. Però són interessos ideològics o purament de supervivència? Poden els ciutadans sense afiliació política influir des de dins? Aquesta és la qüestió! la pregunta del milió!

El procés participatiu del Pressupost 2008

Aquesta setmana s'inicia el procés participatiu per a la determinació d'una part del Pressupost d'Inversions del 2008. Un procés que haurà de servir també com a plataforma de creació de l'estructura participativa dels pressupostos i plans d'actuació municipals de cada any.
Després d'uns quants anys d'experiència participativa amb la convocatòria de l'Audiència Pública de les ordenances fiscals i el pressupost, volem posar la primera pedra del que haurà de ser la pràctica participativa a Arenys de Mar.
Aquest dijous s'ha convocat a representants de les entitats veïnals i de les associacions que configuren la coordinadora d'entitats, per constituir la Comissió de seguiment del procés participatiu, que tindrà com a primer objectiu la definició del propi procés i l'elaboració de la proposta participativa.
El segon pas del procés serà una sessió informativa amb totes les entitats i consells participatius, prevista per al mes de gener, que servirà de presentació i discussió de la proposta de participació elaborada per la Comissió de seguiment, i també per determinar el qüestionari a presentar a tota la població perquè puguin presentar-hi propostes.
El mes d'abril es convocarà a totes les associacions i les persones que a nivell individual hagin participat amb aportació de propostes, a una jornada de presentació de totes les aportacions rebudes, la priorització i ordenació d'aquestes i la confecció de la proposta final.
El mes de maig es trobarà la Comissió de seguiment per avaluar tot el procés i s'enviarà a les entitats i persones participants la informació de les accions que s'han incorporat en el pressupost.
L'èxit de l'experiència serà el que decidirà la continuïtat de la pràctica participativa a l'hora de decidir les actuacions de l'equip de govern per a cada exercici, i només tindrà bons resultats si hi ha una clara voluntat de la ciutadania en participar-hi, i una actuació dinàmica i transparent per part del govern municipal.
Des de l'equip de govern hi ha il·lusió per iniciar aquesta nova etapa participativa, i tenim ganes d'encomanar-la a tota la població.

Alimentant l'oïda

Havia de redactar l’escrit de l’Ametlla d’Arenys, del mes de desembre, i tenia clar de què volia parlar. M’he posat a redactar-lo acompanyat de l'audició de fragments musicals, alguns dels quals feia temps que no reproduïa.
No sé si a vosaltres us passa, però jo necessito recuperar de tant en tant aquelles peces musicals que en alguna època de la meva vida he tingut molt present. Aquelles obres que després d’adquirir-les, escoltava de manera seguida fins a conèixer a fons.
No és que no m’agradi descobrir peces noves, per engrandir la meva col·lecció, el meu àlbum virtual, però la meva oïda necessita haver-les escoltat unes quantes vegades, en alguna ocasió força vegades, abans no en pugui gaudir plenament. Conèixer quin és l’acord immediatament següent al que estic escoltant en aquell instant, és tot un plaer auditiu.
Les peces que m’han fet reviure moments passats, quan no vivia ni tan sols a Arenys, o no em dedicava a les tasques que avui m’omplen l’agenda, ni tenia la sort de viure amb la meva actual família, han estat el Rèquiem, de Gabriel Fauré, una peça deliciosa, que no em cansaria mai d’escoltar, i la Missa Salisburgensis, atribuïda a Orazio Benevoli (1605-1672), però també a Andreas Hofer (1629-1684), i a Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704), que per ara sembla que és qui té més números, encara que ningú posaria la mà al foc.
De la mateixa manera que haig d’alimentar el meu cos, la meva oïda necessita, encara que sigui molt de tant en tant, alimentar-se de peces excel·lents que m’ajuden a superar els moments difícils, els dies d’acumulació de feina, els dies aparentment menys gratificants. Després... és tota una altra cosa!

En record de Paco Candel

Se'ns han acumulat les defuncions de personatges reconeguts per la seva obra, el seu testimoni, el seu art. Avui quan he arribat a casa, prou tard per sopar gaire i amb moltes ganes d'anar a dormir, he fet una ullada a la televisió, i m'ha sorprès veure en un canal a Fernando Fernán Gómez, i en un altre canal l'Espinàs entrevistava a Paco Candel, a qui els que menys el coneixen, saben de l'obra "els altres catalans".
És normal que en memòria de les persones que ens han deixat, les televisions ho aprofitin per recuperar programes que tenen enregistrats amb elles, i per tant no és gens espontani ni imaginatiu. De totes maneres tant un com l'altre es mereixen ser recordats, encara que sigui efímerament. Sobretot, al meu entendre, en Paco Candel que ha estat un referent de la immigració dels anys cinquanta i seixanta, i que ha deixat un testimoni de persona amable, gens conflictiva, i molt didàctic.
En Candel és una d'aquelles persones que deixen petja i que a mi m'agrada recordar. Suposo que algunes persones el coneixeran a partir de la seva mort, i estic convençut que ho agrairan. Sigui aquest post el meu petit homenatge a una gran persona, a un defensor dels més humils, un defensor dels drets humans.

El defensor del ciutadà d'Arenys de Mar

Al Ple Municipal d'ahir dimecres es va aprovar per unanimitat la nominació de Manel Pou com a defensor del ciutadà de la nostra vila. Després de molts anys de tenir definida la figura del defensor, i d'uns quants mesos d'haver-ne aprovat el seu reglament, l'Ajuntament en Ple ha nomenat el que serà el primer defensor del ciutadà del nostre municipi.
En Manel Pou, per a les persones que el coneixen bé, és un enamorat dels altres i la seva gran afició és ajudar les persones, des de Caritas, de la Comunitat dels caputxins, des de qualsevol lloc i a qualsevol moment.
Quan parlo amb en Manel descobreixo que per ser feliç la millor manera és fent feliços els altres. Amb ell al costat et ve la pau, la serenor, però no us penseu que sigui un home tranquil ni que es deixi intimidar o prendre el pèl. Coneix molt bé els seus drets, i encara més els drets dels altres, i no accepta la prepotència d'alguns o els enganys d'uns altres. Penso que en Manel podrà exercir molt bé aquesta responsabilitat, i que malgrat l'opinió del Síndic de greuges, estic convençut que els vilatans en sortiran guanyant.
El primer que s'haurà de fer és explicar ben bé quines són les seves funcions i per a quins casos es pot recórrer al defensor. Tot i que les seves decisions i informes no són vinculants, de ben segur que seran la veu de la consciència dels polítics i responsables de l'administració local, i contribuirà a eliminar inèrcies poc eficients, i ajudarà a resoldre temes que a vegades queden encallats sense saber massa per què.
Celebro el nomenament i li desitjo molt encert, alhora que espero poder-li posar les coses difícils, evitant al màxim situacions que requereixin la seva intervenció, millorant el servei cap els vilatans i vilatanes.

Dol a Canet

Aquest vespre he conegut la notícia de l'ensorrament d'una part de l'Odeon de Canet de Mar, que s'estava rehabilitant. La pitjor notícia ha estat la mort d'un jove treballador, en quedar sepultat per la runa caiguda.
La rehabilitació del Teatre de l'Odeon de Canet ha estat una vella reivindicació d'una bona part del món cultural del nostre poble veí, i les obres que s'estaven realitzant havien de suposar la recuperació del Teatre per al municipi.
Ara caldrà veure les decisions que es prenen sobre la continuïtat dels treballs. Entretant, però, el nostre condol a la família i els amics del treballador que hi ha deixat la vida.
Però hi ha més notícies relacionades amb les obres, i que vivim molt de prop. Avui es coneixia la notícia de l'aturada de les obres de canalització del Rial del Bareu; una aturada motivada per problemes detectats en el projecte. Caldrà modificar el projecte i començar l'obra amb plenes garanties. Esperem que sigui cosa de poc temps i que quan es reiniciïn ho facin amb bon ritme.

Dedicat als lectors que no m'entenen

Escrivint a Internet no saps mai qui t'arriba a llegir. D'entrada, però, haig de suposar que qui ho fa m'entén perquè sinó quin sentit tindria? Sembla, però que no sempre funciona així, i sinó que els hi demanin a en Jaume Roura i l'Enric Stern.
Avui els jutjaven per la crema d'unes imatges de la família reial. Ells dos, com no podia ser d'una altra manera, han parlat en la seva llengua, la de la seva família, la dels seus amics, i el jutge José Maria Vázquez Honrubia, que inicialment els exigia que parlessin en la seva de llengua (la del jutge), al final ha accedit a continuar el judici sense importar-li la llengua que feien servir. De fet, sense importar-li què deien perquè segons sembla no ha entès res.
Jo no entraré a valorar si la sentència és justa o no, perquè no és tant la sentència com l'actitud del jutge el que em preocupa. Perquè si no ha entès als declarants i a més, segons el seu advocat defensor, el jutge no ha parat d'interrompre'ls amb comentaris desagradables i amb menyspreu, quina podia ser la seva predisposició a l'hora de escollir la sentència?
Jo no sé si els hi passa als jutges, però quan analitzes les persones i les seves actituds t'adones que l'ambient de l'entorn ens condiciona. En un ambient crispat i sorollós no reaccionem de la mateixa manera que en una plàcida ombra de faig, al bell mig del Collsacabra. D'aquí que, sense posar res en dubte, constato que el senyor jutge ha jutjat amb uns condicionants, que potser justifiquen que l'advocat defensor es plantegi demanar-ne la nul·litat.

Avui ja és demà

Quan érem petits hi havia un parell de dies a l'any que anàvem a dormir molt tard. Arribàvem a travessar la línia de les 12h, i llavors la meva germana sempre feia la mateixa pregunta: "Avui ja és demà?". Experimentàvem el canvi de dia, fet gens habitual i que d'alguna manera ens impressionava.
Doncs avui ja és demà i s'ha de dir que el dia ha passat volant. I això es deu a tenir l'agenda ben atapeïda, que no et deixa pensar en què vindrà després perquè ja t'ho trobes a sobre. Massa dies com aquest no seria bo, perquè és molt important tenir temps per pair les coses, i disposar del temps suficient per analitzar i resoldre.
No he tingut d'analitzar les notícies del dia, però m'ha agradat un titular: "Blázquez demana perdó pel paper de l'Església en la guerra civil". M'hi imagino que amb matisos, però és bo que de manera formal la jerarquia eclesiàstica espanyola reconegui errors i males pràctiques durant la guerra civil, la qual cosa no els condemna ni els titlla com a dolents de la pel·lícula, ja que hi va haver errors a totes bandes, però sí que és d'agrair que s'accepti que no tot ho va fer bé l'Església durant la guerra civil, i jo encara afegiria durant la postguerra, donant suport a un colpista dictador i torturador. M'imagino que tot anirà arribant. Bona nit

La Lucia s'esgargamella

Avui se m'ha donat per escriure el post amb l'opera de Donizetti Lucia de Lammermoor , de música de fons, on la Lucia, en aquest cas la soprano Joan Sutherland, s'esgargamella d'allò més, però amb una veu que és d'admirar. A la versió que tinc el tenor Pavarotti interpreta el paper d'Edgardo. Com podeu veure, una gran parella vocal que enamoren els amants de l'òpera i ens fan passar una bona estona als que no en som seguidors, però que ens agrada la música, i especialment l'instrument de la veu.
De totes maneres em resulta difícil concentrar-me en l'escrit, perquè sóc d'aquelles persones que la música que m'agrada l'haig d'escoltar i no em val sentir-la de fons, perquè hi hagi text o no n'hi hagi, la música s'expressa, dialoga i requereix ser escoltada perquè la teva ment la correspongui.
Sempre he pensat que la gent que no troba plaer en la música, la deu trobar com un encadenament de notes i silencis, amb més o menys ordre, i llavors m'adono de la sort dels que gaudim escoltant música, sigui quina sigui: actual, antiga, clàssica, moderna, contemporània, jazz, rock, pop, country, disco... la qüestió és respondre sensiblement als estímuls de l'art.
Immediatament em pregunto si ja conreem suficientment la sensibilitat, si la treballem per anar-la ampliant, en intensitat i en diferents camps. Si no tenim cura d'aquest aprenentatge ens pot quedar un futur molt gris i uniforme, sense matisos ni relleus; un futur amorfa i linial; un futur que jo no vull per als meus fills.

Gregorio López Raimundo

Avui hem conegut la notícia de la mort de Gregorio López Raimundo, un històric del PSUC, un lluitador antifranquista, empresonat i torturat en més d'una ocasió, un exemple de persona i polític compromès en la defensa dels drets democràtics, en una època difícil. López Raimundi és un d'aquells polítics que mereixen el respecte de tothom, també dels demòcrates que no pensen com ell, perquè per davant de tota ideologia, sempre ha prioritzat la defensa dels drets democràtics del poble i un lluitador contra la injustícia social.
Sempre he tingut un respecte especial a la seva persona, i l'he situat en el grup de polítics del nostre país que ha deixat petja; aquelles persones que quan parlen t'escoltes atent, perquè saps que alguna cosa aprendràs; un d'aquells polítics de nivell, amb un discurs coherent i responsable, força allunyat del que està passant ara en molts fòrums polítics.
La mort de López Raimundo servirà perquè els mitjans periodístiques recuperin instants de la seva vida, i recordem moments del nostre passat per aquells que ja tenim una edat, i tant de bo que els més joves descobreixin un líder polític del nostre país, un nouvingut que va defensar el nostre país davant l'opressió i autoritarisme d'un model d'estat dictatorial.

Frau, corrupció i blanqueig de diners

Ho llegia avui a la premsa, en relació a la reunió de l'organització dels inspectors d'Hisenda de l'Estat, en què una de les mesures que proposen aplicar és la d'estudiar i fer un cens dels artistes i esportistes que legalment figuren empadronats a paradisos fiscals, però que exerceixen a l'estat espanyol.
La proposta que apunten és que un cop comprovat que resideixen en aquests paradisos fiscals, no se'ls permeti representar Espanya en cap esdeveniment o competició esportiva. Però no només això sinó que demanen que es faci pública la llista dels residents en aquests estats, i que quan es parli d'ells, es faci públic el país de residència.
Segons sembla, o almenys això pensa l'organització dels inspectors d'Hisenda, al govern no li fa cap gràcia que s'escampi la notícia d'aquesta situació i intentaria amagar-ho, potser per no haver de reconèixer que hi ha un buit legal que afavoreix uns quants privilegiats.
Ho trobo bé, estaria d'acord amb els inspectors d'Hisenda, sempre i quan es tracti a tothom de la mateixa manera. Sense ganes d'empipar a ningú, i recordant que les generalitzacions són gratuïtes i normalment errònies, ens trobem que els assalariats són els que menys possibilitats de frau tenen; els autònoms són més complicats de controlar; els grans empresaris i terratinents, acostumen a tenir mètodes per burlar la llei, encara que això no vol dir que tots ho facin, però dels esportistes d'elit, dels artistes, n'hi ha una colla que fa temps que tenen solucionada la seva trampa fiscal, i això no pot ser, sobretot si estem a favor d'un sistema just i equitatiu de la societat, on tothom pagui segons els seus guanys.
Estaré atent a les accions i reaccions que puguin sorgir d'aquesta notícia i sobretot em fixaré si els inspectors d'Hisenda se'n surten i aconsegueixen implicar el govern, que davant el perill de quedar-se sense artistes o esportistes que el representin, pot tirar-hi cosses. Ja es veurà!

Ceuta, Melilla, Gibraltar...

Juguem o som seriosos? Quan Espanya defensa Ceuta i Melilla davant les aspiracions del Marroc, pensen en les aspiracions espanyoles sobre Gibraltar? I els catalans? tenim un criteri diferent al de la resta de l'estat espanyol? El dubte sobre la adscripció de les ciutats de Melilla i Ceuta, afavoreix les aspiracions independentistes catalanes?
Seguint els esdeveniments arran de la visita reial a Ceuta i Melilla, t'adones de la facilitat amb què es pot manipular la gent, i recordes anys enrere, les aclamacions al generalíssim. Qui enganya a qui? Els reis saludant els ciutadans de Ceuta o Melilla, veuen els seus aclamadors, com uns fervorosos simpatitzants o una massa humana mobilitzada políticament?
Són moltes les ocasions en què ens comportem com un ramat de bens; a vegades en som conscients i ens agrada, en altres ni tan sols ens n'adonem. Fins aquí una anàlisi crítica, però no és possible pensar que les persones que varen sortir a rebre els reis amb banderes espanyoles, ho estiguessin fent convençudes i amb ganes de manifestar la seva espanyolitat? Podem entendre que moltes d'aquelles persones, per no dir la gran majoria, prefereix ser espanyol que marroquí? No es pot oblidar que des de Catalunya l'anàlisi no es fa pensant en la disjuntiva entre pertànyer a Espanya o França, sinó entre dependència i independència. Aquest no és el cas dels habitants de Ceuta o Melilla. I Gibraltar? Volen la independència o bé pertànyer als britànics? Els britànics els tractarien com ara, si pensessin que no existeix la possibilitat de l'annexió a Espanya. És això la taxa que li toca pagar a la Gran Bretanya?
Ara li ha tocat a les ciutats de Ceuta i Melilla, sota la mirada del rei del Marroc, però nosaltres ens hem oblidat de l'aniversari de la marxa verda. Els sahrauís què hi pinten amb tot això? Arribarà el dia en què podran exercir, amb llibertat, el dret a decidir el seu futur? Es permetrà el vot en referèndum? I a Ceuta o Melilla els deixaran decidir, o la seva dependència és fruit del dret de conquesta? Les autoritats de Ceuta i Melilla varen aconseguir el que pretenien: omplir les places i carrers, de gent i banderes espanyoles. A Catalunya no és el millor moment. Probablement caldrà esperar que funcionin els tres de rodalies, que l'AVE arribi a Barcelona i que la Sagrada Família no rebi cap dany. Només faltaria que després de tants anys construint, ens ho tiressin per terra.

Governar és prendre decisions

No es pot estar només fent bullir l'olla, sinó que cal ser atrevit, que no imprudent, i innovar, crear i avançar. Governar és prendre decisions i en els moments difícils sembla que tothom amaga el cap sota l'ala. Què fas quan et trobes amb el pa amb tomàquet d'un servei de rodalies afectat per les obres de l'AVE? Que dius quan et cauen uns edificis arran de l'obres del metro? Com soluciones els problemes d'accés en un barri en obres?
Hi ha moltes preguntes que es presenten en situacions difícils i que s'han de respondre amb coherència, valor i lideratge. Què va millor, fer poc i assegurar resultats, o bé fer molt, amb el risc d'errar?
Quan el partit de l'oposició critica errors comesos en la gestió pública, què el motiva, els problemes sorgits, o afeblir el govern? Quan s'han de demanar responsabilitats, quan s'actua malament o quan no s'actua? de qui és culpa tot l'enrenou al voltant de l'AVE i Rodalies, de la ministra del govern, o del govern sencer, o de l'anterior govern per no haver invertit suficientment...? Quina part de culpa té la companyia constructora?
Per què el PSC no ha demanat la dimissió de la ministra del govern? Perquè és del PSOE? Perquè no voldria que li fessin a ell, com a govern? Faria i diria el mateix si el govern d'Espanya fos en mans del PP?
Aquestes preguntes són les que els ciutadans demanen respostes clares i verdaderes. Les evasions deceben i originen desconfiança, apatia i abstenció en les votacions. Governar vol dir prendre decisions, assumir responsabilitats i donar la cara, encara que hi hagi el perill d'haver d'agafar les maletes i anar-se'n a casa. L'oposició, però, cal que no es limiti a aprofitar els errors per treure'n profit, sobretot quan s'ha estat al govern i s'han comès errors. No es tracta de tapar-se mútuament, sinó de fer una crítica constructiva, i admetre els errors. Cal una nova manera de fer política.

Escrit sense pretensions

No, no parlaré de la infanta Elena i la seva família, encara que deu ser motiu de molts comentaris, però a mi, això de les monarquies i encara menys els problemes de parella no m'interessen. M'imagino que s'ho deuen estar passant prou malament, i ja hi ha els programes "rosa" o "escombraria" per parlar-ne, i el seu públic per seguir-los.
M'agradaria més parlar d'orgull i d'enveja, que són molt presents en les nostres vides i en alguns casos marquen el tarannà de les persones. Perquè una cosa són atacs o rampells d'enveja o orgull, que fins i tot poden tenir la seva part positiva, i una altra és viure permanentment envejant-ho tot i a tothom, o bé comportant-se de manera prepotent, sense acceptar que els altres també poden tenir raó. Normalment són persones que no reconeixen el fracàs i es rebel·len contra qui els posa en evidència; els insulten per aconseguir estar per sobre, perquè necessiten el reconeixement dels altres; han d'estar sempre al capdamunt i la feina de conjunt no els atrau; estan acostumats a fer sempre el que ells volen, i això d'haver de pactar i consensuar els resulta complicat i gens estimulant.
Segur que tots en coneixem d'aquests i els símptomes són bastant els mateixos. Si no us en ve cap al cap, demà al matí sortiu a donar el vol, llegiu l'Ametlla, l'Agenda o el Vida Parroquial, segur que us en sortirà algun de conegut, perquè és a dins, o perquè no hi és.

Dia de reflexió

Ahir era dia de pedres i no apedregades, i per tant avui no hauria de ser dia de morats sinó, en tot cas, de ressaca per no haver reposat suficientment. Hi ha dies, però, que els fets i les actituds et fan repensar moltes coses. Això és bo, perquè convé tenir sempre una actitud reflexiva i decantar-te del vici a l'estabilitat per ella mateixa.
Tots tenim uns objectius i uns camins a seguir per aconseguir-los. No sempre les coses es presenten fàcils i a vegades posen en perill l'èxit de l'empresa, i cal tenir-ho present per no defallir a la primera sotragada, això, però, no és sinònim d'empassar-se tots els galàpets, sinó que hi ha uns mínims per sota dels quals es posaria en dubte la pròpia dignitat.
Ho he dit en més d'una ocasió: la inèrcia ens porta a actuar irreflexivament; una aturada en el camí és una bona opció, i això cal fer-ho sovint. La freqüència dependrà de cada persona, del seu entorn, dels inputs que rebi, dels projectes que vulgui tirar endavant. La meva freqüència no és exacta, sinó que fluctua en el temps, però tinc clar que després de massa setmanes sense l'aturada, té repercussions.
Avui, doncs, devia tocar fer l'aturada i analitzar el passat més recent, el present i el futur immediat. De tot plegat n'haurà de sortir el conjunt de decisions a prendre i l'actitud a seguir.

Dia de pedres

Avui ha estat un dia de pedres. Matí i tarda envoltats de minerals, autòctons i de l'altra part del món. Tot això gràcies a la iniciativa del Museu Mollfulleda de Mineralogia, i a la seva directora, la Neus Ribas.
Aquest matí, no podem dir a bona hora perquè eren les 10h, encara que després del "tute" del dissabte, estàvem més per tombar-nos al llit que no pas ser fidels a la cita davant del Calisay. Aquest matí doncs, ens hem concentrat al Calisay per anar fer una passejada i conèixer el nostre entorn, de la mà d'en Víctor, que ens ha anat explicant els diferents minerals que existeixen al nostre subsòl. No tenim pirita, or ni plata, sinó uns altres de noms menys coneguts, i que segurament hem vist sense saber-ho, considerant-los simples pedres.
Hem anat cap al parc de Lourdes, i si us haig de ser franc, ni me n'he adonat, tot parlant amb la Neus. D'allà hem pujat fins a la plaça de la Sardana, amb alguna aturada perquè en Víctor ens fes adonar d'alguns minerals que s'hi podien trobar. La torba mediterrània no té res a veure amb la que veus quan viatges per Irlanda. L'Andreu, que hi va viure un quant temps, ho comentava. Sembla que la nostra té poca aigua: plou poc.
Hem pujat fins a l'Institut Tres Turons i d'allà hem anat fins al Rial del Sapí. Us haig de confessar que no hi havia baixat mai. Hem continuat fins a trobar la carretera que porta fins als Mossos d'Esquadra i els Bombers, i després hem seguit avall pel mateix rial. Aquí t'adones que som uns porcs. Hi havia de tot: plats, olles, boles nadalenques, escalfador d'aigua, una aixada rovellada, papers, plàstics, pots i llaunes... No s'hi val a dir que no és un lloc de pas. El que no ha de ser és dipòsit de brossa. Si no som més curosos acabarem per perdre la nostra terra i ja no caldrà proveir de parcs i jardins, si no tenim la sensibilitat de cuidar-los.
Passant per sota les cases construïdes al darrera del cementiri, m'he adonat de la colla que n'hi ha. Des del davant, passant-hi en cotxe no em fa el mateix efecte.
No he pogut continuar la passejada perquè m'esperaven a la Ràdio, però els he agraït la possibilitat de passejar pel territori i de fer-te adonar que no tot són pedres, sinó que hi ha minerals.
A la tarda hem estat veient minerals i més minerals, a l'Expominer de Barcelona, al Pavelló número 6 del Recinte Firal de Montjuic. Hi hem estat tota la tarda, i n'hem pogut comprar algun. Ja hem dit que l'any vinent hi tornarem, perquè la fira s'ho val.

Catalunya serà logística o no serà

Inicio el post número 801, i ho faig parlant de la conferència d'aquesta tarda, a la Sala Noble del Calisay, a càrrec d'en Ramon Tremolosa, que ha organitzat el Centre d'Estudis Josep Baralt, i que, com molt bé es desprèn del títol de la conferència, que ho és també del llibre que ha escrit i que ens presentava com a primícia, dóna molta importància a la logística.
La Sala Noble feia goig, i això és mèrit del Centre d'Estudis i una mostra d'agraïment i d'interès dels assistents, per als temes i conferenciants que presenten.
Us haig de dir que m'ha sorprès el to del conferenciant, que considero que ha estat un oasi al bell mig d'una tempesta de crits, reclams i pessimisme. N'hem parlat tots aquests dies, i hem escoltat denunciar la manca d'inversions estatals que ens han portat a crisis com la de rodalies. En Ramon Tremosa, economista i professor de Teoria Econòmica a la Universitat de Barcelona, ens ha pintat un país molt ben situat i amb moltes possibilitats de créixer econòmicament, sempre i quan entenguem que el nostre futur passa per ser un país distribuïdor. La seva teoria, que es pot llegir a l'entrevista que li fa la revista el Temps, és que Àsia es convertirà en la fàbrica industrial del món, i Catalunya s'ha d'avançar en convertir-se en un punt logístic, per la qual cosa necessita assegurar unes infraestructures capaces de vehicular les mercaderies que li han d'arribar al Port.
Segons Tremosa, l'estat no té cap interès en què Catalunya s'escapi cap endavant, i per això després de les Olimpíades del 92, va frenar tota inversió a Catalunya, espantats per l'impressionant salt endavant dels 15 anys anteriors.
Això, segons el conferenciant, lluny de ser una taca negra per al desenvolupament econòmic català, queda superat per la globalització que ens pot portar a treure'n profit.
S'ha de dir que, tot i el to optimista que li he notat, s'ha encarregat de justificar i raonar-ho, destacant el bon paper de Barcelona com a destinació de creuers, que a més de donar vida al Port, ho encadena amb els moviments de l'aeroport, i de retruc en la supervivència i per què no, augment del tràfic intercontinental (nord-americans volant a Barcelona per embarcar-se en un creuer).
Us recomano el llibre, perquè entendreu molt millor el que he pretès resumir en aquest post. Un llibre que serà presentat aquest dimarts 13 de novembre, a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on m'hi trobava ara fa 30 anys (com passen els anys!).