Nexus Piano Duo o Orfeó de Sabadell, aquesta és la qüestió

Avui he rebut la invitació per assistir a dos concerts a la mateixa hora i dia a Arenys de Mar. Sense voler-ho ni provocar-ho, hi ha qui m'ha posat davant d'un dilema que preferiria no haver de resoldre. És cert que Arenys de Mar acull una gran varietat d'actes culturals al llarg de l'any, però tampoc en són tants com perquè coincideixin dos del mateix estil.

No he entrat a analitzar qui són els organitzadors d'ambdós concerts, ja que la invitació m'ha arribat des dels propis concertistes, però en tot cas seria bo que recuperéssim l'exercici de la coordinació i d'aquesta manera poguéssim evitar contraprogramacions com la del vespre del dia 25 de maig.

Dit això, i aclarint que les invitacions les haurà rebut bona part de la població, voldria engrescar les entitats a no defallir i continuar organitzant actes culturals que, com a mínim, tenen una significació i un valor mil vegades millor que els actes que pugui organitzar la brillant i "pija" delegada del govern espanyol a Catalunya.

Ara resultarà que després de ser insultats i considerats nazis, són els espanyols els que premien les forces armades que varen lluitar junt amb el nazi Hitler. És ben bé que la vida és molt més complexa i sorprenent del que molts la consideren. Cada vegada em fa més fàstic formar part d'un Estat amb una direcció tan miserable, embustera i deslleial. Diu Bono que "la llei està per sobre dels sentiments i la història". Suposo que ens ho explicarà amb exemples històrics palpables. La ignorància és l'element més present en la majoria dels polítics espanyols. Quants anys fa que no en tenim d'aquells de qui en guardes bona memòria! També conservadors, eh!

Ah! Per cert... en aquests moments el perillós salafista, casualment vinculat a CDC, i encara més casual, proper al moviment sobiranista, està volant cap al Marroc, expulsat pel gover espanyol. Tenim un govern que té les idees molt clares i pren les decisions de manera àgil i contundent, oi senyor Rajoy?

El PSC continua sorprenent-nos

Decididament les decisions del PSC no deixen de sorprendre'm. Intento entendre-les, però em costa i no sé veure-hi ni l'estratègia ni els motius. Si estiguéssim parlant d'un partit qualsevol, d'un partit minoritari, sense història ni futur, seria versemblant, però el PSC no és ni un partit minoritari, ni sense història ni futur. Com a mínim, això del futur, ho penso jo, i de la història ningú no ho pot negar.

Avui llegia que el PSC ha votat al costat del PP i C's a favor de deixar d'utilitzar el català com a llengua prioritària a l'administració pública. La decisió sorprèn perquè quan es varen fer públiques les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, anul·lant els reglaments d'usos lingüístics de les diputacions de Lleida i Girona, els socialistes s'hi varen oposar. Ara pensen diferent? Per què han canviat? Hi ha alguna cosa que no sabem? Algú els ha fet canviar d'opinió o només de vot?

Avui tocaria parlar de Participació, després de la sessió d'aquesta tarda amb en Xavier Pastor i en Daniel Tarragó. Una sessió per a iniciats, però amb responsabilitats. El que passa és que la lectura d'aquesta notícia m'ha deixat glaçat, i em sap greu. Si és una estratègia tipus "la puta i la Ramoneta", ja m'explicaran com continua, però si és un error (no seria el primer), val la pena que s'hi mirin més.

Que no s'equivoquin els que tenen més pressa i ignorin el futur del PSC. Catalunya hauria de canviar molt per poder-ne prescindir, i és per això que convindria que els passos que faci el PSC siguin clars, que convencin a uns quants, però que convencin. Voler acontentar tothom és impossible i qui ho intenta acostuma a fracassar.

Defensem el nostre país amb elegància i intel·ligència

Les xarxes socials fan possible que persones com ara jo escrivim amb naturalitat i atreviment dia rere dia, sovint improvisant i caient en el perill de no mesurar prou bé les paraules. Fan que no siguin els il·lustrats només els que donin a conèixer els seus pensaments, sinó que una bona colla de persones, amb poca o nul·la cultura literària i pocs recursos lingüístics, ens sumem als que en saben i aporten coneixement. Malgrat tot, si som capaços de separar el gra de la palla, també dels menys preparats en podem aprendre alguna lliçó, i potser només per això ja val la pena perseguir-ho.

Per què ho dic això? El motiu és la reflexió que he fet de la lectura continuada d'escrits independentistes que trobo a la xarxa, sobretot perquè algú en va incloure en una xarxa local per la independència. Ja sé que a vegades sóc massa exigent, però entenc que reclamar la independència no és un fet menor, sinó que és prou important com per agafar-s'ho seriosament i evitar la frivolitat.

Cadascú utilitza els recursos que vol i pot, però seria interessant pensar abans d'opinar i, sobretot, abans de criticar. És important avançar amb pas ferm sense passos en fals. No és bo que els nostres adversaris tinguin motius per desprestigiar-nos. No els hi podem fer fàcil. La crítica fàcil, l'insult, el menyspreu són actituds que no ens fan millors, que no ens deixen en una posició de la qual puguem enorgullir-nos.

No siguem simplistes, intentem sumar i, als nostres adversaris, els que pensen diferent a nosaltres, no els insultem, sinó fem-los envejar tot el que tenim, tot el que sabem, tot el que ensenyem. Si ens situem a la part barroera de la discussió només hi podem perdre.

Demostrem que saber argumentar els nostres somnis, els nostres objectius de poble sobirà i independent.

I avui podem estar molt orgullosos del resultat del català de l'any, perquè com a poble, hem escollit una formigueta del nostre país que ho ha donat tot, per amor, professionalitat i esperit de superació. No hem anat al més fàcil, com podia ser l'opció de la Carme Forcadell, a qui felicito per la feina realitzada. Mirem-ho positivament, que és el que quedarà.

Salvados, un retrat de la mediocritat a Espanya

Sempre s'ha dit que s'atrapa abans un mentider que un coix, i també podríem afegir que qui té boca s'equivoca. Per què ho dic? M'ha vingut al cap quan he recordat el programa Salvados d'ahir diumenge. No el vaig veure tot, sinó només una part del mig, quan em vaig despertar ja havien acabat.

L'alcalde de Saragossa, el senyor Alberto Belloch, que havia estat ministre de justícia del president Felipe González, opinava sobre certs indults, reconeixent que eren decisions errònies. Belloch deia això sense recordar que ell també signat indults molt discutibles, si més no de la mateixa naturalesa dels que poc abans criticava. Concretament va dir que no es recordava d'haver indultat a Jesús Gil.

Entenc que després de tants anys i havent viscut etapes difícils de la política d'Espanya, un pugui haver-se oblidat de detalls i actuacions concretes, però en tot cas és aquí quan el subconscient treballa millor, i a vegades et traeix. De totes maneres se'm fa difícil pensar que Belloch hagi pogut oblidar l'indult al senyor Gil.

El programa Salvados té la virtut de deixar retratades les persones que l'Évole entrevista. A vegades tens la impressió que es tracta d'un muntatge; que no és possible que una persona pugui quedar en evidència tan fàcilment. Probablement és aquest el gran mèrit del programa televisiu, el gran mèrit de Jordi Évole.

Continuem indignats

Coincidint amb l'aniversari del 15-M hi ha hagut més manifestacions, perquè continuem indignats. Som més i estem més indignats també. Hi ha prou motius per indignar-se. La veritat és que també ens hauríem d'indignar de nosaltres mateixos perquè no sempre actuem com caldria i no s'hi val a donar sempre la culpa als altres.

Si féssim una anàlisi de tot el que s'ha fet durant aquest any per treure indignació als manifestants del 15-M, ens adonaríem que no s'ha fet res, absolutament res. Al marge dels problemes econòmics que són els mateixos o pitjors, l'actitud dels polítics i les institucions que ens governen és prepotent, opaca i contrària als interessos dels més febles.

Com he dit moltes vegades, encara tenim massa cosa a perdre perquè sortim en multitud al carrer, però amb el pas que anem potser sí que ens hi trobaran. El perill és que ens acostumem a viure en aquestes circumstàncies, i això dóna força al govern que constata que no té res a témer. La situació catalana és singular per la coincidència del procés sobiranista, però no podem oblidar-nos que la pèrdua de drets i benestar social està malmetent la nostra salut com a societat dinàmica.

La nostra actitud, doncs, és protagonista i condiciona el futur. És per això que a l'inici deia que també tenim la nostra part de culpa. Hem d'exigir als nostres polítics, però nosaltres hem de prendre partit, donar la cara i apostar per una societat més justa.

Només és notícia allò que interessa

La manipulació de la informació té molts graus i moltes maneres. En aquesta societat mediàtica en què a l'instant et pots assabentar del que passa a l'altra punta del món, vivim informats només d'allò que es vol informar i només és notícia allò de què s'informa. El que està passant avui al centre del continent africà amb prou feines és notícia, però les persones estan morint com abans, quan ho deien els diaris.

Aquesta situació és molt perillosa perquè ens hem cregut allò del dret a la informació, sense caure en què ho sabrem si es vol que se sàpiga, i ens quedarem tan amples llegint només allò que publiquen els diaris.

Aquesta confusió és la que ens porta a beneir el que hauria de ser criticable. Escollim uns canals informatius massa a la lleugera i som poc crítics i exigents. Amb aquesta actitud tenim les de perdre ja que fàcilment ens condicionen fins i tot la nostra manera de pensar. Critiquem allò que ens diuen que s'ha de criticar i acceptem per bo allò que els nostres informants aplaudeixen.

Tot això, portat a l'extrem, explicaria el per què de l'odi que es genera a Espanya vers els catalans, després de veure el documental de Telemadrid, per posar només un exemple. Estic igualment d'acord amb Sergi Pàmies, en el seu article de La Vanguardia d'aquest dissabte, i no em sembla que documentals com l'Hola Europa!, siguin la millor manera d'ajudar-nos en el litigi que tenim per assolir la plena sobirania. Com en totes les coses, cal tenir en compte totes les opinions, sobretot si són argumentades, encara que no ens agradin. Estic convençut que és més efectiu veure un reportatge on hi ha discrepàncies, que no pas un altre on tothom està d'acord en una mateixa línia argumental.

La societat avança però cada vegada som més mesells, ens ho creiem tot, o passem de tot, sense argumentar-ho, ni fer les nostres reflexions. Actuant d'aquesta manera probablement tindrem molta informació, però tan sols de tot allò que ens vulguin explicar. El nostre univers serà molt reduït i el nostre discurs molt pobre.

Al Tribunal Constitucional se li ha girat feina

Sempre ens hem queixat que les decisions del Tribunal Constitucional s'allargaven molt en el temps. Els veredictes o sentències es feien esperar, i entretant tot quedava aturat. Criticàvem aquesta lentitud i no sabíem a què es dedicaven. Darrerament, però les coses semblen haver canviat i potser seria hora de reclamar alguna comissió atès que tenim entretinguts els jutges del Tribunal, que arribarà un dia que justificaran el sou que reben. Fins i tot han agilitat els tràmits.

La vicepresidenta espanyola ja ha avisat que portarà al Tribunal Constitucional, la Comissió pel dret a decidir, creada recentment pel Parlament català, i tot el que vingui. Si el govern català i la força majoritària del Parlament mantenen el tipus, no ens cansarem de veure circular amunt i avall els recursos, i els jutges del Tribunal els ho agrairan.

En aquest pols entre institucions espanyoles i catalanes hi ha un fet que no passa desapercebut. Amb amenaces no es va enlloc, i encara menys no s'aconsegueix encaixar i avenir-se amb qui no et respecta. Entre bandes i als patis dels col·legis pot funcionar aquest estira i arronsa, però quan estem parlant de governs democràtics, tot trontolla.

Mentre el poble doni el suport majoritari al govern català, aquest podrà enfrontar-se a qualsevol embat de l'espanyol, encara que compti amb el vistiplau del Tribunal Constitucional. Amb el poble al darrere no hi ha qui ho faci caure. Aquesta actitud és l'única garantia d'èxit amb què compta el president Mas.

El futur d'Espanya és el segle XX

Una raó més per voler sortir d'Espanya és la involució que s'està patint en aquesta etapa governada pel Partit Popular. Si algú havia pensat que amb el govern d'Aznar vivíem sota l'ombra del conservadorisme extrema i insuperable, estava ben equivocat. Amb Rajoy i ministres de la talla de Wert i Gallardón, el retrocés democràtic experimenta una força que difícilment podíem imaginar.

Si en alguna cosa havíem avançat, no pas per mèrits del govern de Zapatero, ara tornem enrere. Lleis com la d'Educació, d'accés a la Justícia, l'avortament, llei de costes... són una mostra prou significativa de la reculada que patim, amb el problema afegit que per més que hi hagi una alternança política, costarà molt recuperar tot el que estem perdent. El panorama català no és tan pessimista, en una hipotètica independència. Hi ha més equilibri de forces i estem lluny del bipartidisme espanyol que tant mal ens ha fet i ens fa.

Sempre he defensat que PSOE i PP no eren el mateix. Entenc que qui ho deia pensava només en el fet diferencial català, i en això tenen part de raó, però en el fet social i democràtic seria una ofensa al partit socialista dir que estan al mateix nivell. El problema del partit socialista és que li costa molt fer els canvis, cosa que el PP, quan governa, aviat ho ha transformat.

Els catalans estem vivint uns dies un xic esquizofrènics. Les trifulgues sobiranistes ens amaguen una mica el que estem perdent en benestar social. La política del PP, que no és la que varen prometre, segueix el fil i ritme adequat per afavorir les grans riqueses i augmentar la diferència entre rics i pobres, atacant sobretot la classe mitjana que, a Catalunya, és la que ha aixecat el país.

Anem acumulant motius per demanar l'estat propi i el que cal és no perdre la calma, caminar junts, fent tots els passos necessaris per arribar a l'objectiu final. Hi hem d'anar tots.

Ja fa temps que no ens creiem el Constitucional

Som molts els que fa temps hem deixat de creure'ns la legitimitat del Tribunal Constitucional i la mateixa Constitució. Alguns la vàrem acatar per imperatiu legal, però ara hem pogut constatar que ens l'han girat en contra. Crec, però que és culpa d'una interpretació restrictiva de dubtosa legitimitat democràtica, més que no pas del propi text.

Sigui com sigui, decisions com la d'avui [suspendre cautelarment la declaració sobiranista del Parlament català] són claus per prendre partit i concloure que a Espanya no hi ha voluntat ni possibilitat de pacte ni negociació. La prepotència espanyolista no ens permet ni tan sols conèixer quants catalans estan d'acord en seguir essent espanyols. Serà la por a rebre un disgust o la mateixa incapacitat de desenvolupar un sistema democràtic que defensi el dret d'autodeterminació. Es pensen que mantenint-nos lligats aconseguiran una cohesió espanyolista?

Els polítics catalans es troben desorientats i l'únic remei és la confiança en el poble sobirà. Si treballen de valent, amb ganes, honestedat i transparència, ens tindran al costat, però és hora que ens aclareixin què pensen fer i què esperen de nosaltres. Som més de set milions i no en poden deixar perdre cap. La seva capacitat per sumar serà el que decidirà finalment de quin costat es decanta la balança. Que no juguin amb nosaltres. Que diguin clarament què pretenen, i allà hi serem. Si només busquen el seu anar bé, no ens hi trobaran.

La crisi espanyola no és només econòmica

Des de fa temps ho estem dient de diferents maneres, però no avancem gens. Cada dia hi ha nous elements que corroboren la crisi política a Espanya, i en això Catalunya no queda enrere. No hi ha dia que els partits polítics no demostrin estar desbordats, i que ja no és que no ens representin, sinó que a més cauen en el ridícul més profund.

Fastigueja i cansa haver de repetir constantment com els atacs a la llengua catalana els provoca el deliri al Partit Popular, que no té cap vergonya en fer el ridícul, convertint un tema filològic en polític. Entenc que el partit compta amb una bona colla d'ignorants, i uns dirigents que se'n valen per tergiversar els plantejaments i fer creure allò que una ment lúcida rebutjaria automàticament.

A Catalunya també tenim la quota de ridiculesa en les actituds dels partits polítics catalans, encara que avui, el PP i C's han demostrat que la seva lluita contra la immersió lingüística en català, no treu que declarin que és una animalada rebatejar el català de la Franja tal com ha fet el Parlament aragonès (LAPAO).

Deia, però que a Catalunya també fan el ridícul els partits polítics, i sinó mireu què va passar ahir dilluns amb la cimera pel dret a decidir. En aquest cas caldria analitzar l'actitud del PSC, que no és fàcil. L'actitud, no és fàcil, analitzar-ho tampoc. La carta de la socialista Carmen Chacón a Pere Navarro és una demostració clara de qui posa per davant de tot l'interès personal, i deixa de banda el tòpic del servei a la comunitat. En aquest cas ja no estaríem parlant de ridícula sinó més aviat mala fe. En un primer moment s'ha criticat, des de dins mateix, però després... hi ha qui creu que ha tingut el seu efecte.

Cal una reforma política. La llei de finançament dels partits polítics, la llei electoral, la transparència i la participació de la ciutadania. És cert que vivim una crisi econòmica seriosa, però no és menys cert que ens trobem en una crisi política profunda i que convindrà resoldre.

El populisme arrelat a la política espanyola

Si mirem la paraula populisme a la Gran Enciclopèdia Catalana, trobem: Corrent ideològic, polític, etc, que diu voler defensar els interessos del poble. La definició és clara, però de ben segur no és la que buscàvem, si més no la intencionalitat. Normalment quan parlem de populisme ho fem de manera despectiva pensant en que qui l'exerceix no és honest, sinó que utilitza el poble per obtenir-ne un benefici, com per exemple el seu vot.

Els polítics volen el vot dels ciutadans, la qual cosa és totalment legítima. El que a vegades no ho és tant, és la forma que s'utilitza per obtenir aquest vot. Estem molt acostumats que els polítics menteixin i utilitzin la demagògia per enlluernar els votants i aconseguir els seus vots.

Les tècniques populistes són molt diverses i sovint passen desapercebudes, perquè l'engany és prou bo. Comprar el vot a canvi de favors, subvencions, regals... que només beneficien a uns quants. Les grans promeses i els favors personals ocupen una part important de la pràctica política. A vegades, discernir entre favor i resultats es fa difícil, i no sempre els beneficiats són prou honestos per desvetllar la trampa. La pràctica continuada de comprar el vot amb favors, es torna en contra del polític perquè arriba un moment que ja no ho controla ni pot tornar enrere.

El nostre país ha abusat d'aquesta política populista i és molt difícil fer neteja. En aquests moments de penúria econòmica, molts polítics es troben esclaus de la seva mala praxis. Ara, però, és massa tard i només hi ha lloc per un trencament sobtat, i això no agrada a ningú.

Espanya s'ha acostumat a viure de les subvencions i ha perdut la creativitat, la iniciativa, la llibertat d'acció, i ja no pot fer res si no rep subvencions. A nivell personal, d'entitat, d'administració pública...  Els polítics ho saben i tenen assumit que aquesta és la penyora que han de pagar per tants anys de favors prestats. Si volem que tot canviï, amb independència o sense, hem de ser valents, honestos i transparents, donant la cara i renunciar a aquest pràctica política que només fa que criar persones i entitats sense criteri ni voluntat. Un país necessita millor sort, i en això hi hem de treballar tots.

Els catalans som la pesta!

Aquesta és la tàctica del govern espanyol: escampar a tort i a dret que som molt dolents i que no ens escoltin ni ens rebin, perquè portem la pesta. Demà, a l'ARA de paper, surt una entrevista al Secretari d'Exteriors i de la Unió Europea, en Roger Albinyona, i explica que el Ministeri d'Exteriors espanyol es dedica a parlar amb el cos diplomàtic i els expliquen la seva versió dels nostres somnis independentistes, i fins i tot sembla ser que els pressionen perquè no rebin els representants catalans.

Si algú es pensava que el govern espanyol aniria amb el lliri a la mà, estava molt equivocat. Sovint som nosaltres els que portem el lliri, i ara no podem ser febles ni agafar-nos-ho a la lleugera. És per això que no entenc que ERC proclami que la consulta l'hem de fe ja, d'aquí a pocs mesos. Crec que es tracta d'una manca de reflexió i d'una visió massa simplista de la situació.

Aquesta pressa i superficialitat en totes les seves decisions deu ser l'explicació del alts i baixos tan freqüents del partit; canvis de dirigents; naixement de corrents interns...

No us oblideu que sou la pesta i que per això passa el que passa. Demà, si us insulten pel carrer, no dubteu que serà algú que ha vist el documental de TeleMadrid, o bé no ens coneix de res, però es considera capacitat per jutjar-nos i insultar-nos.

En dubte la representativitat dels partits polítics

Diu Cospedal que si tots aquests moviments socials es creuen representatius, que es presentin a les eleccions, i té raó. La té si ens limitem a tenir en compte el model vigent de democràcia representativa, on els partits polítics són els grans protagonistes, amb un sistema electoral com el que tenim. El problema ve quan posem en dubte la legitimitat de la representativitat dels partits polítics de qui dubtem del seu funcionament democràtic intern.

Ens hem arribat a creure que votant tot queda justificat i legitimat. Hem de començar a entendre que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat. Els catalans ho podem entendre més fàcilment si ens fixem què ens permet la Constitució espanyola i per tant és legal, i allò que no ens permet, i per tant és il·legal, però pot ser legítim: el dret a decidir, per exemple.

La gent que milita en un partit polític posa en dubte, a vegades, la representativitat de la junta d'una associació de veïns, que ha estat votada per tots els seus socis. Per altra banda no accepta que dels dirigents polítics se'ls pugui discutir la seva representativitat. No pretenc posar en el mateix sac uns i altres, perquè hi ha els seus matisos i diferències, però sí que és bo analitzar què vol dir que una persona hagi estat votada.

Si jo voto un partit polític s'ha d'entendre que ho faig perquè m'agrada com pensen i conec què faran si tenen la possibilitat de governar. Si és així i executen el seu programa polític podré afirmar que em sento representat, però si resulta que no fan allò que varen dir que farien, continuen sent els meus representants? En aquest cas, no m'haurien de tornar a demanar si vull que em continuïn representant? No ho haurien de posar a votació?

És per això que ens equivoquem quan ho supeditem tot a les eleccions. Una persona escollida no té legitimitat per fer tot allò que vulgui. Si defenséssim aquesta teoria, resultaria que estaríem legitimant  les actuacions dels polítics corruptes, i això crec que tots estem d'acord que no és correcte. Una persona és escollida en funció d'un programa i unes promeses electorals, sempre sota el respecte a les lleis. Qui es corromp, deixa de ser un representant legítim.

Si tu has votat Mas en les darreres eleccions, és perquè estaves d'acord amb el seu programa i volies avançar en el camí cap al dret a decidir el futur de Catalunya. Si Mas es tirés enrere continuaria sent el teu representant? Oi que no et sentiries representat? Doncs aquí rau la importància de no confondre els termes i de treballar per aconseguir un model més representatiu, en què puguis renovar el teu contracte amb l'escollit, d'acord amb les circumstàncies, i sempre amb la veritat per davant. Per això sempre defenso la transparència, com a única arma per conèixer si el polític actua tal com li correspon i va prometre. Un altre dia parlarem de a qui representa una junta d'una associació de veïns. Als veïns? als socis de l'entitat? Ho té tothom clar?

El govern extremeny o el sentit del ridícul

És cert que al costat dels insults de nazis que els catalans rebem per part de molts polítics espanyols, les declaracions del senyor Monago o bé, en aquest cas, del seu conseller d'administració pública, el senyor Pedro Tomás Nevado-Batalla, queden molt descafeïnades. Dir que el govern català ha de retallar per culpa de l'independentisme només es pot considerar ignorància o mala fe ridícula.

Ens trobem en aquella situació en què no saps si fer cas omís de tot el que es diu de nosaltres, o bé anar-ho guardant a la llibreta dels apunts, per si un dia ho hem de menester. El que desconec és si algun dia tota aquesta colla d'insultadors del regne s'adonaran del que han estat fent i els caurà la cara de vergonya, o bé són tan desgraciats que mai despertaran d'aquesta ignorància suprema.

Perquè hem quedat que era ignorància, oi? O ho deixàvem en mala fe? Tenim un sociòleg, el senyor Amando de Miguel, que de ruc no en té res. En el seu cas es tracta de venjança per no haver aconseguit els seus propòsits espanyolistes quan l'esperit independentista era cosa d'uns pocs i a més indefensos. La seva hipocresia no va ser prou forta per enredar a més gent, i ara es dedica a predicar per les espanyes, conreant un sentit anticatalà a partir de tòpics falsos i injúries. Els perjudicats són aquests polítics mediocres que corren per les files del PSOE i PP, que amb ple desconeixement de tot, es creuen les bajanades que els expliquen els falsos profetes. (S'ha de dir que durant molts anys, nosaltres els catalans també hi hem ajudat força. L'estratègia no ha estat mai el nostre punt fort).

Parlava de mala fe ridícula perquè ni en mala fe treuen un aprovat. Les seves declaracions no s'aguanten perquè no tenen arguments. Tot ho basen en les nostres aspiracions independentistes, i no veuen que quant més ens insultin i ens vulguin arraconar, més ganes tindrem de marxar-ne. A ningú no li agrada quedar-se en un lloc que no és estimat ni volgut. Aquesta és l'Espanya que ens detesta, però no ens deixa decidir què volem fer. Jo, així, no em quedo.

Els equilibris de Rajoy per guardar la paradeta

Podria parlar del senyor Monago, però... no es mereix tanta dedicació. Deixem-lo per inútil, com també a tots aquells que ens titllen de nazis. Hi ha prou temes a comentar, com el cop baix del govern amb la retallada de la llei de la dependència, feta amb nocturnitat i traïdoria. Aquest és el programa del PP, un partit que de ben segur el varen votar milers de persones que ara perdran la subvenció o bé l'increment del cost els resultarà impossible d'afrontar. S'adonaran del seu error?

Parlo de nocturnitat i traïdoria perquè a la roda de premsa de després del Consell de ministres del divendres no es va parlar d'aquesta retallada. No quedava bé. Tot i així s'ha de reconèixer que aquesta llei va néixer amb mal peu i sempre ha comportat problemes. Va crear moltes expectatives que després no ha pogut satisfer. Probablement ara rebrà l'estocada final. És el que molts ideòlegs del PP prediquen des de fa temps. El paper de l'Estat els molesta, sobretot l'estat de les autonomies.

Ara Rajoy es dedica a fer equilibris per acontentar els seus barons que es revolucionen. Cada vegada que obre la boca, i ho fa poc sovint, hi ha algú de la seva colla que rondina: Aguirre, Monago... Els seus pateixen perquè tenen por que se'ls acabi la bona vida. Aquell peatge dels partits polítics, d'acontentar els seus diputats, senadors, secretaris generals, assessors... el que Daniel Lacalle anomena despesa política, que és inherent a la classe política actual, a qui se li demana transparència que és el mateix que demanar peres a l'om.

Cal augmentar la despesa pública per sortir del clot

Si ahir us animava a llegir l'article de Sebastià Alzamora a l'ARA, avui us recomano La Contra de La Vanguardia. Penso que la distinció que l'entrevistat fa entre despesa política i despesa pública és important i encertada. Estic d'acord en què a Espanya s'ha confós els dos tipus de despesa i en lloc de despesa pública el que ha primat i s'ha accentuat és la despesa política.

Daniel Lacalle, l'entrevistat, quan parla de despesa política es refereix a les subvencions a la clientela, les obres públiques inútils (AVE, Aeroports...), les comissions, les duplicitats administrati

ves (tots sabem que les competències en Cultura es varen traspassar a les comunitats autònomes, però hi continua havent el ministeri de Cultura...). Estic d'acord amb l'entrevistat que sortir de l'austeritat per augmentar la despesa política no ens traurà de la depressió on hem caigut. Aquest és el gran perill que tenim.

També estic d'acord quan diu que la classe mitjana és la més malparada, tot i que és qui millor ens pot fer sortir de la crisi, perquè consumeix. No són els "pijos" de la delegada del govern a Catalunya, sinó la classe mitjana, la que es carreguen quan apliquen les mesures restrictives que ens han portat a la misèria.

M'han vingut ganes de llegir el seu llibre Nosotros los mercados. És allò de poder llegir d'un altre aquelles idees que tens, però que no acabes d'ordenar per fer-te creïble. No et sorprèn, sinó que reforces conceptes.

Lacalle afegeix que Merkel és innocent. El problema és no haver fet bé els deures. L'Estat ha malgastat. No culpem la despesa pública, sinó que hem de culpabilitzar qui ha fet una despesa política per augmentar el seu poder i el del seu partit. No ho tenim gens fàcil. Han de canviar molt les coses perquè tots canviem i encarrilem el bon camí.

UGT i CCOO, uns sindicats inútils

Subscric totalment el que escriu Sebastià Alzamora a la seva columna de l'ARA d'aquest dimarts 30 d'abril, vigília del dia del treball. Els sindicats es troben en la mateixa situació que els partits polítics: ningú no confia en ells. Moltes persones pensen que no serveixen per a res, i que esdevenen un cementiri d'alumnes dolents dels vells sindicalistes.

Evidentment que en Sebastià Alzamora sap escriure i en resulta un text encertat de principi a final. Què podem esperar d'aquests grans sindicats? No tenen afiliats. S'han preguntat per què? A qui defensen? Saben que som al segle XXI?

Els grans sindicats han esdevingut unes institucions inútils. Només han estat capaços de fer grans proclames, però no han defensat alternatives creïbles a la política dels governs del PP i el PSOE. No n'hi ha prou en criticar. S'han de presentar sortides a una mala política econòmica. Han de lluitar per evitar unes taxes d'atur tan elevades. S'han limitat a fotografiar-se amb el poder executiu de torn, sense iniciativa ni resultats satisfactoris.

Els nostres representants sindicals, com els polítics, no només han de ser honrats i treballadors, sinó que a més ho han de semblar. Ens queixem dels sous dels polítics, de que quedin alliberats del treball, però... i els sindicalistes? Si reclamem una reforma del sistema electoral i una classe política més representativa i transparent, què no hem de demanar dels sindicats? El sindicat s'ocupa del treballador fins que perd la feina. Després... ja no se'n recorda. Es converteix en una xifra que utilitzen demagògicament. Si no es transforma el món sindical, en pocs anys podrem enterrar els sindicats, i es convertiran en subjectes de la història.

El cinisme de la ministra Báñez

El govern espanyol ha decidit iniciar una campanya d'autocomplaença. Com que ningú els alaba, han decidit fer-s'ho ells mateixos. El president Rajoy lloa els ministres d'Hisenda i Economia, perquè ho fan tan bé i s'hi esforcen molt.

La ministra d'Ocupació, la senyora Fátima Báñez, diu que es nota l'encert de la reforma laboral. Gràcies a la reforma ara només hi ha 6.202.700 persones a l'atur. Diu la ministra que gràcies a la reforma s'ha passat d'un increment intertrimestral de l'atur, del 19% al 10%, i jo em pregunto, no serà perquè cada vegada hi ha menys persones per poder anar a l'atur?

La ministra afegeix que gràcies a la reforma laboral el mercat de treball evoluciona "amb coherència" amb la situació econòmica. Suposo que vol dir que cada vegada hi ha menys feina i més aturats. Aquesta és la coherència.

Em sorprèn la manca de d'autocrítica dels polítics. Si sents els populars, ells ho fan tot bé. Si escoltes els socialistes, són unes víctimes a qui tothom els carrega amb les culpes d'on hem arribat. Si la ciutadania els critica és per enveja o perquè són uns antisistema.

Tenim a punt la prova del cotofluix. Els partits polítics diuen que volen aprovar una nova llei electoral. Sabeu què els preocupa? El model. Per què? Perquè no hi volen perdre. No es tracta d'analitzar quin és el sistema més apropiat, més just, més favorable per a la ciutadania. No es preocupen en saber quin model representa millor els electors, sinó el que afavoreix els resultats del seu partit.

Aquesta hipocresia és la que fa mal al país i allunya els polítics de la ciutadania. És aquest egoisme el que provoca desconfiança, i amb aquests no anirem gaire lluny. Per cert, avui he sentit que no podem declarar-nos independents perquè només el poble espanyol és sobirà. És igual el que volem els catalans, perquè això no serveix de res. Si és així... per què hem de votar? Aquí rau el problema. Tard o d'hora haurem de fer el pas... encara que no vulguin.

Polítics incapaços, confiança perduda

Iniciem una nova setmana sense que les coses hagin canviat gaire. Les noves mesures presentades pel govern, el darrer divendres, no ajuden a obrir els ulls a l'esperança, sinó que es veuen més com un nou signe d'inconsistència del govern i incapacitat per guanyar-se una població que li ha perdut la confiança i potser aviat el respecte.

En una tertúlia improvisada d'aquesta tarda ens lamentàvem del nivell dels nostres polítics, la corrupció i la nul·la exigència de responsabilitats per la mala gestió pública. Polítics sense coneixements ni formació suficient per gestionar l'administració pública. Alguns d'ells amb interessos privats i corruptes, i un sistema judicial que permet que els més rics i influents no paguin per la seva culpa i deixin d'entrar a la presó. Aquests tres elements provoquen rebuig i desconfiança vers els polítics i les institucions.

Ens estranyàvem que no hi hagués més crispació i revoltes, sobretot si es confirmava que les xifres de l'atur eren reals. Que 267.000 famílies catalanes tinguin tots els seus membres a l'atur, no és poca cosa i les conseqüències desastroses. Que el nivell d'atur juvenil sigui tan elevat, i que la ministra Báñez digui que la fuga de joves a l'exterior s'ha de considerar mobilitat exterior, és preocupant, per ara i pel futur del país, i demostra la ignorància o el cinisme de la ministra.

Jordi Savall deia avui al diari ARA, tot parlant de cultura, que l'enemic més gran és la ignorància, i té molta raó. Sovint penso que els polítics combaten la cultura fomentant la ignorància de la ciutadania, per evitar el rebuig a una manca de creativitat cultural, però també política i social.

És per això que trobem tants motius i exemples de baix nivell cultural. Una manca d'intel·ligència en els models que intenten imposar-nos, i llavors sorgeixen polítics com Antonio Cantó, que a més d'ignorant és un perill per a la convivència de la nostra societat.

Comentàvem també, aquesta tarda, que els polítics prioritzen el partit polític a la població. Demanem democràcia i transparència i caldria que es comencés a dins els partits. No és bo que els mediocres arribin més amunt, només perquè juguen amb la hipocresia, l'adulació al líder i no es tingui en compte les seves qualitats, la seva capacitat de gestió. Si no es canvia la manera de fer i de ser, el futur del nostre país no té futur.

Un adéu a l'Ivan Llensa

Vull dedicar el post d'avui a la memòria de l'Ivan Llensa que ahir ens va deixar. Ha lluitat dins al darrer moment per superar una malaltia injusta que no ha pogut vèncer. L'Ivan, amb qui compartíem equipament aquests darrers anys, es feia estimar. La Mari, que treballa al centre cívic Pla d'en Boet, segur que l'ha trobat a faltar tot aquest temps de baixa per la malaltia. La Mari era una de les víctimes de les bromes de l'Ivan, una víctima agraïda i que s'estimava.

Només he coincidit amb l'Ivan dues vegades des que vaig saber que estava malalt, i se'l veia animat, o si més no ho aparentava, tot i que les possibilitats de sortir-se'n eren ben poques. Totes les persones que conec i sé que coneixien l'Ivan, l'estimaven, perquè això ho tenia l'Ivan, es feia estimar. Podies ser molt diferent i pensar d'una altra manera, però això no treia que et sentissis bé amb ell.

Demà a la una del migdia, a la Basílica de Santa Maria de Mataró, molts amics de l'Ivan aniran a acomiadar-se i agrair-li els anys d'amistat. Encara que pugui semblar un tòpic, de ben segur que l'enyorarem. Sobretot els companys i amics amb qui compartien moltes hores de treball. A Mataró Ràdio tots els seus oients i seguidors. I a Pla d'en Boet, la Mari, l'Anna, i tots els que coincidíem en els passadissos del centre cívic, i intercanviàvem salutacions i alguna broma. Adéu Ivan. Gràcies per haver-te conegut.

La delegada del govern vol "pijas" i banderes

Diu que ella no és "pija", sinó una treballadora de tota la vida, però que és bo que hi hagi gent "pija" i rica, perquè són els que gasten. En aquests moments de crisi profunda, doncs, seria bo que tinguéssim molts "pijos", perquè necessitem persones que consumeixin i tal com van les coses ningú no té un "duro" a la butxaca.

De fet és cert que és molt treballadora i el seu partit ho sap. És per això que l'han nomenada delegada del govern a Catalunya, perquè té més de 900 pobles a qui tocar els nassos si no col·loquen la bandera espanyola al balcó.

Com és que a les casernes de la Guàrdia Civil, o la Policia Nacional només hi tenen la bandera espanyola i els Mossos d'Esquadra les dues? No són oficials totes dues? Jo entenc que la policia de Madrid no pengi la senyera, però els policies destinats a Catalunya, no haurien de penjar-la? A no ser que... tinguin el mateix tracte que les ambaixades, però això seria tenir-nos massa en consideració, oi?

Per cert... a la delegació del govern hi té la senyera?  li correspondria, oi?

L'atur va guanyant terreny

Avui tocaria parlar de les noves dades de l'atur que s'han conegut i que supera una xifra reocupant, la dels 6 milions d'espanyols, dels quals 900.000 corresponen a Catalunya. I una altra dada preocupant: 267.000 famílies on ningú treballa.

També podríem parlar del ministre Wert que ha perdut una batalla amb el dictamen del Consell d'Estat on rebutja que la Generalitat hagi de pagar a qui vol escolaritzar-se només en castellà. S'entén en una escola que només ho facin en castellà.

El senyor Wert ho intentarà per una altra banda, ja que el seu únic objectiu és fer mal al català. És per això que el PP l'ha col·locat. El tema de l'atur, però, ja no està tan clar que el govern hi trobi una solució. Recordo quan parlaven de si s'arribaria als 4 milions... I insisteixen en l'austeritat. Sobretot retallem-ho tot perquè ningú tingui quatre calerons a la butxaca per gastar.

Parlaven de 400 nous aturats diaris. Qui ho para això? Demà divendres el Consell de ministres ens sorprendrà amb noves mesures econòmiques. Què es carregaran ara? Diu Rajoy que no apujarà els impostos. També va fer moltes promeses durant la campanya electoral i després les va capgirar totes. Ja no ens mereix cap tipus de confiança.

I a Arenys un brot solidari amb el naixement d'una entitat que aglutinarà les persones amb risc d'exclusió social. L'Entitat Apresa calcula que a la nostra vila hi pot haver un 30% de la població en aquesta situació. Els desitjo encert i sort en aquest projecte, i la màxima col·laboració per part de tots.

Dersu Uzala, la pel·licula de Kilian Jornet

L'altre dia vaig veure d'esquitllada una entrevista a Kilian Jornet, al programa Crackòvia. De fet més que una entrevista és una paròdia que representen conjuntament amb el seu doble. Em va cridar l'atenció la pregunta de quina era la pel·lícula que li havia agradat més, o una cosa així, i va dir Dersu Uzala.

Aquesta pel·lícula, que vaig veure fa molts anys, em va agradar molt. En guardo un bon record, sobretot per la manera de ser del personatge, molt ben descrit, en una pel·lícula didàctica i alliçonadora. Plena de tendresa i bons sentiments, que posa en relleu l'erroni que són molts dels principis que governen actualment la nostra societat.

M'agradaria tornar-la a veure i engrescar-vos a fer el mateix si no l'heu vist ja. Suposo que avui, amb tota la tecnologia i Internet, no deu ser gaire difícil localitzar la pel·lícula i gaudir-ne. No hi espereu fenòmens espectaculars, ni grans emocions, sinó la supervivència de l'espècie en estat pur.

Es poden fer moltes lectures, com ara l'impacte de la nostra civilització sobre la natura, la contradicció entre una manera d'entendre la vida i viure-la, amb una altra de ben diferent. Jo em quedo amb la bondat i la classe magistral de valors positius que ens proporciona el personatge de la pel·lícula. El director, Akira Kurosawa, ens brinda una altra gran pel·lícula del seu repertori. Busqueu-la i si la mireu, ja em direu si ha volgut la pena. M'agradaria que fos així.

Inútils quixots sense vergonya

Aquest vespre el Barça ha rebut una estocada pràcticament letal. La propera setmana només pot intentar recuperar l'autoestima que, estic segur, avui va per terra. La vida continua i ja vindran millors temps. La bombolla d'èxits s'ha desinflat, però no amb el resultat d'avui sinó que ja fa unes quantes setmanes. Tot això ho diu una persona que no hi entén res, però quan els equips juguen bé, en gaudeix.

El més preocupant d'avui no és el resultat del partit de futbol, sinó adonar-nos de la mena de govern tenim a Madrid, i això que ja ho avançava fa pocs dies: Rajoy no pensa canviar el seu criteri sobre Kosovo, encara que Sèrbia hagi pactat la independència. Això només s'explica si entenem que el govern espanyol és un govern d'inútils quixots sense vergonya.

És demanar molt que tothom sigui honest i sincer en les seves declaracions i arguments? Si Espanya no vol reconèixer Kosovo per poder negar la independència de Catalunya, que ho digui, que no li faci vergonya reconèixer-ho.

M'he perdut buscant una notícia que parlava de la possible aprovació al Parlament que les companyies dels subministres dels habitatges puguin tallar-los per manca de pagament. No sé si ho he somiat o bé és existeix. En tot cas seria bo analitzar de quantes famílies estem parlant. Les persones que hem passat per Benestar Social sabem que els ajuntaments han de subvencionar amb caràcter d'urgència a moltes famílies necessitades que no poden fer front als pagaments de lloguer, aigua, llum...

Ahir parlava de la política de l'austeritat que no ens ha tret de la crisi, sinó que encara ens hi ha enfonsat més. Parlàvem a nivell global, de país, però no ens oblidem de les famílies que no tenen ingressos assegurats i sí moltes despeses. Siguem conscients que hi ha molta gent que no havia estirat més el braç que la màniga, i en canvi en paga les culpes. Per què no podem demanar responsabilitats als veritables responsables? Per què els polítics que han empenyorat el país no ho paguen i són els més febles els que assumeixen el deute? El Barça ha perdut, però hi ha molts catalans que no fa tant que ho han perdut tot.

Tota la misèria per un excel erroni

Quants anys fa que una bona colla d'economistes han estat argumentant que no podia ser bo portar l'austeritat tan a l'extrem? Que tantes retallades ens portaria a la recessió... Eren crits al desert, sense que ningú en fes cas. Els que prenien i continuen prenent les decisions seguien la teoria de dos economistes de reconegut prestigi, que asseguraven haver demostrat que el creixement econòmic patia una forta reculada en països amb un deute per sobre del 90% del PIB.

Suposo que ja ho haureu llegit, però en tot cas dir-vos que un jove estudiant ha descobert que la teoria en que es basaven els eminents economistes estava plena d'errors. Al full de càlcul hi faltaven dades significatives i una vegada corregit, no quedava demostrada la relació entre nivell de deute i decreixement econòmic. És més, es demostrava que tot i superar el 90% del PIB hi continuava havent creixement.

Podem afirmar que hem mal viscut per culpa d'un excel mal dissenyat? Hem engegat milers de persones a la misèria per uns errors de càlcul? Què ens deia el sentit comú? Ja sé que no queda bé venint de mi, però em pregunto per què no ens hem deixat portar per la intuïció i no per un model econòmic que ha resultat erroni?

Ara que s'ha comprovat l'error, es flexibilitzarà el nivell d'endeutament?  Podrem respirar i sortir del pou de l'agonia en què ens trobem? Faran cas als defensors de racionalitzar el nivell de deute i el de la despesa? Aquesta obsessió per reduir el deute a base de no deixar ni un euro a la butxaca de la gent, ens ha portat on som. Ho podem canviar? Cal més proves?

La majoria absoluta pot segrestar l'estat de dret

Diuen que tot torna. Parlem dels cicles econòmics, o de la moda que va i bé, en què allò que s'havia dut fa temps ara torna a estar de moda. No sé si és qüestió de falta d'imaginació o bé que ens agrada reviure el passat. Sigui com sigui hi ha coses que no voldria reviure, encara que estic veient uns fets que em preocupen. Tot i que el sistema polític on estem immersos és de democràcia representativa, la majoria absoluta del PP i la interdependència entre els tres poders (legislatiu, judicial i executiu) fa témer un "revival" autoritari, i posa en perill la llibertat d'expressió.

Ho hem vist amb la delegada del govern a Catalunya o ara amb el delegat al País Basc. També en certes decisions judicials i amb les noves lleis que prepara un ministre que ens havien fet creure que era l'ala lliberal i més "light" del PP, un partit que, quan té majoria absoluta, és molt perillós.

No es tracta ja de la pressió que PP, C's o UPyD fan contra tot allò que fa olor de català, sinó dels principis més elementals de la democràcia: poder-nos expressar sense patir cap detenció o sanció. Que Sortu parli de presos polítics dels empresonats d'ETA, pot agradar més o menys, hi pots estar més o menys d'acord, però en cap cas ha de ser motiu d'il·legalització del partit polític. Aquest mirar amb lupa tot allò que fan els partits minoritaris, és una obsessió dels grans partits, ara el PP, però no quedava enrere el PSOE. El fet de confondre la majoria absoluta amb la veritat, l'única veritat, és un error colossal que distorsiona i fa malbé el sentit democràtic de la societat. Els quaranta anys de dictadura encara són massa presents en la ment de molts espanyols, sobretot en militants i polítics del PP que no farien cap fàstic als principis del "Movimiento", la dictadura del general golpista.

Baixarà del burro Espanya?

Ara que sembla que Kosovo i Sèrbia s'han posat d'acord, què farà Espanya? Acceptarà que Kosovo sigui independent o es mantindrà tossuda que no, que no pot independitzar-se de Sèrbia?

A Espanya li anava molt bé que Sèrbia no reconegués la independència de Kosovo. Això li permetia mantenir-se en la idea que no es pot acceptar una decisió unilateral d'independència, per allò de la coherència si arribés el moment. Ara, però, si Sèrbia pacta, què haurà de fer? Seria absurd posar-se en contra de tothom, però... i si els catalans forcen la situació? Com ho justificarà?

Seria bo poder pensar que Espanya aprèn la lliçó de que les solucions passen pel diàleg i no per la prepotència i l'immobilisme de les lleis. Haurien de saber que les lleis estan al servei de les persones i no al revés. Un excés d'orgull no és bo i a la llarga s'acaba pagant.

Puc entendre que no s'imaginin una Espanya sense nosaltres, però ells són els únics que ho poden evitar, i no precisament amb l'estratègia aplicada fins ara. Quantes més traves ens posin, més força tindrem per sortir, més fàcilment ens unirem per vèncer.

Una visita a la mesquita

Diuen que ja tenim exèrcit, o si més no ja l'estem organitzant. De fet són una colla de rumors i imaginacions les que fan circular aquestes pors, perquè no es pot dir d'una altra manera. També avui donaven a entendre que es començaven a creure que alguna cosa es movia, i no era pura imaginació ni ganes de fer volar coloms.

El president Mas demana que els jutgin per les obres i no es quedin només en converses de cafè o afirmacions condicionades pel moment i l'entorn. Si ens haguéssim de creure tot allò que es diu ompliríem llibreries de novel·les i art i assaig.

L'experiència d'aquesta tarda m'ha traslladat uns 900 quilòmetres sense moure'm de la ciutat, a la mateixa ciutat, però en un món a part. Un món que no coneixem i que ens desperta tabús i desconfiança. El silenci, l'esforç i l'exquisida amabilitat han presidit la trobada. El tè amb menta i les pastes ensucrades, ens han acompanyat durant gairebé un parell d'hores.

I al final un obsequi: la seva Bíblia, l'Alcorà en espanyol. Una bona vesprada per començar el cap de setmana. Només falta conèixer-nos més per convertir el silenci en paraules, per desar desconfiança, per cohesionar-nos i avançar plegats.

La societat reclama justícia i seguretat

Sense que pugui semblar una posició populista o demagògica, voldria dir que massa sovint ens lamentem, després d'un accident o un acte terrorista, de no haver-ho previst o haver fet més per evitar-ho, i afegim que les lleis són massa garantistes i la seva aplicació excessivament tova.

Quantes vegades no hem dit o sentit a dir que els detinguts entren per una porta i surten per l'altra, acumulant detencions i engruixin el currículum delictiu, però sense que passi res. Són afirmacions gratuïtes o bé s'ajusten a la realitat?

De l'explosió d'una fàbrica de fertilitzants als EUA hem pogut llegir que l'any 2006 va ser multada per manca de mesures de seguretat. M'imagino que els propietaris varen preferir pagar la multa que no pas invertir per dotar la fàbrica de la seguretat necessària. Set anys més tard hi poden haver quinze víctimes mortals i unes dues-centes de ferides, totes elles innocents.

Amb la delinqüència passa una cosa semblant. Quantes vegades no hem vist que l'assassí o el violador no era pas la primera vegada que se l'enxampava? Les víctimes segones o llurs familiars, no haurien de demanar doble indemnització?

No és un tema fàcil, i molts l'esquivem perquè no sabem massa què dir. Si volem ser políticament correctes, creiem que hem de ser més flexibles a l'hora d'aplicar la Llei, però si escoltem els comentaris de la gent veurem que es reclama més sancions, més mà dura perquè no siguin els delinqüents els que visquin impunement i les víctimes s'hagin d'amagar i visquin atemorides.

Em preocupa el ministre de Justícia perquè està molt disposat a canviar les lleis, amb una orientació que va en detriment de la llibertat de les persones, i en canvi no es fa res per endurir les penes dels infractors, dels que roben, sobretot quan es tracta de persones de vestit i corbata.

Thatcher se'n fot del pobre fins al darrer moment

Avui canviaré d'escenari, però no serà pas per millorar. És una prova més de que no som els únics que fem pena, ni els únics en mantenir un estat injust. Em refereixo a l'enterrament de la que fou Primera ministra de la Gran Bretanya, la senyora Margaret Thatcher. Segons he pogut llegir, el cost és d'uns dotze milions d'euros, i no ho paga la família, que s'endú una bona fortuna, sinó l'Estat, és a dir, tots els contribuents i persones a l'atur, també.

Si això no és una injustícia i un escàndol, ja no sé què és. L'Església, en aquest cas suposo que l'anglicana, s'hauria de negar a participar en una festa tan injusta. No pot ser que el país tingui una classe de nivell baix, cada vegada més gran, i es permeti aquesta despesa per dir adéu a una sola persona, per important que hagi pogut ser.

En aquesta nostra societat tot s'hi val. Una representant política de primer nivell pot anar fent comparacions sobre el nazisme, amb tota la ignorància del món i sense sentit, i no passa res. A Londres enterren una persona amb un cost que en podrien viure unes quantes famílies durant força temps, i tampoc passa res. Llavors no els sembla bé que apareguin indignats del 15M o grups de persones practicant l'escrache, que a mi no m'agrada, però que no em ve de nou que passi.

A la feina no em canso de dir-ho i riuen, però... no anem bé! No pot ser que haguem d'aguantar aquesta situació tan injusta, en què uns pocs viuen a l'esquena de molts. Ens pensàvem que era qüestió passada, de l'època dels esclaus, o de l'Edat Mitjana, o dels inicis de la revolució industrial. En cada etapa n'hi ha hagut uns quants que han viscut feliçment. Ara deu ser l'edat d'or dels banquers, que durant anys han anat acumulant patrimoni

Hi ha algú que pronostica que el pitjor encara ha de venir. Que explotarà tot i no sabrem on agafar-nos. Sapigueu que no gaire lluny de casa vostra hi ha una família que passa gana, els seus fills no poden fer tots els àpats, i no paguen ni el lloguer ni els consums, però que tots són a l'atur. No és una excepcionalitat, sinó que ho trobarem més fàcilment del que ens pensem. Aquí un record per a en Manel, que dedica bona part del seu temps per fer costat als que no tenen on agafar-se. No ho oblidem!

El món de la política va de parelles

Ja han passat dos dies d'una quinzena realment carregada, i això ha fet que em quedés una mica al marge de les notícies. També hi ha fet la convocatòria de vaga de les emissores de ràdio de la Corporació catalana. M'imagino que tot seguirà més o menys igual, però en tot cas m'ha cridat l'atenció la notícia de Ràdio Arenys, sobre l'Assemblea d'ICV local. Aquest partit ha posat de moda la direcció compartida i paritària, i Arenys no ha volgut ser menys.

Segons veig al web de Ràdio Arenys, aquest dissabte l'Assemblea d'ICV va escollir Assum Baliu i Ramon Puigvert nous presidents locals del partit. No acabo d'entendre massa això de la presidència compartida, però en tot cas sempre és bo compartir i fer les coses de manera col·legiada.

Forcades i Oliveres també actuen en parella a l'hora de proposar un moviment, encara que en aquest cas no sé si el que volen és representar el 15M i implicar-lo al joc polític. Diu Oliveres que a l'ANC li faltava l'eix social, que és el que ells representen. La seva pretensió d'aglutinar "l'esquerra alternativa  i compromesa amb l'estat propi" en què es tradueix? Pensen en el 30% que en el millor dels casos no vota? O bé pensen en els votants d'ERC, ICV i la CUP? No n'hi ha prou, eh!

I les ànsies de protagonisme? Que no saben que a casa nostra tothom vol manar? Ells dos presenten el projecte i es queden a segona fila, però seran capaços de fer que s'acostin aquells que ja estan organitzats políticament? De segur que continuaran d'actualitat un temps més.

Rouco Varela, la veu d'una Església retrògrada

Una vegada més, monsenyor Rouco Varela ha sortit en defensa de la vida, condemnant l'avortament i el matrimoni entre persones del mateix sexe. Una defensa totalment legítima per un cardenal catòlic. El problema no està en el fet que defensa, sinó en la pressió que exerceix sobre el poder legislatiu perquè actuï de manera confessional. És aquí on s'equivoca i no deixa gens ben parada l'Església catòlica.

Monsenyor no en va tenir prou amb els quaranta anys de dictadura, en què un general assassí es trobava emparat per l'Església oficial, que continua insistint que el govern de l'Estat espanyol exerceixi com a govern catòlic.

Les creences religioses s'han de poder exercir en l'àmbit personal, amb plena llibertat, i el govern de l'Estat s'ha de mantenir al marge, i en cap cas traslladar les creences i pràctiques religioses en la vida pública. L'Església ha de defensar els seus valors i escampar el seu missatge, sense pretendre imposar res a ningú.

L'actitud de Rouco Varela no aporta res de bo a l'Església dels pobres i per als pobres, que predica el Papa Francesc. Tinc molt clar que ni per un instant el Papa va pensar en el cardenal, president de la Conferència Episcopal espanyola, a l'hora d'escollir un dels membres assessors per a la reforma de la Cúria romana. Rouco Varela és la veu d'una Església retrògrada, que lluita per mantenir els drets de la classe rica, menystenint els més dèbils a qui procura adoctrinar sota l'amenaça i la por.

Avui la bandera republicana s'ha deixat veure

Als 82 anys de la II República, avui algú demanava per la III. A Montjuic han hissat la bandera republicana. Jo us diré que no és aquesta la meva prioritat. No dic que em sembli bé la monarquia, però el primer problema amb què ens trobem no és si som república o monarquia, sinó la corrupció a la política en mans d'uns quants que fan dolents a tothom.

Mas diu que no pensa en la proclamació unilateral de la independència, i penso que és assenyat. Això no treu, però, que el temps ho canviï tot. Ningú es podia imaginar fa un any, que estaríem on som. És per això que ja veurem què ens depara el futur.

El 14 d'abril de 1931 es va proclamar la república que va durar ben poc. No hauríem de repetir la història sense haver après la lliçó. Algú parla d'una segona transició, i d'altres estan pel trencament. Després de llegir les declaracions de Cospedal, la número dos del PP, després de Rajoy, ens podem imaginar qualsevol cosa. No ens ha d'estranyar tot el que veiem a l'APM. És una explicació del nivell de molts polítics.

Benet Maimí surt a escalfar

Una vegada més el nostre diputat comença la legislatura a la banqueta, però també és cert que no triga massa a entrar al Parlament. Sembla ser que Artur Mas acaba de donar l'ordre de fer tres canvis i un d'ells serveix perquè entri en joc l'arenyenc Benet Maimí, militant d'UDC, de la corda de Duran i Lleida i, per tant, amb un càrrec important dins el partit. Secretari executiu d'organització i conseller nacional.

Benet Maimí va renunciar a presentar-se com a alcaldable d'Arenys de Mar, en el moment que Miquel Rubirola (CDC), alcalde durant dos mandats, no es presentava i agafava més força que fos un militant d'UDC qui anés de cap de llista per CIU.

Els motius de Benet Maimí els deu saber ell, però us asseguro que en aquests moments ser alcalde no és cap regal. La situació econòmica en què es troben la majoria de municipis és crítica, i encara que Arenys de Mar estigui més o menys sanejat, no hi ha possibilitat de fer gairebé res, sobretot pel que fa a inversions. Just anar fent bullir l'olla per poder pagar les factures dels serveis bàsics i imprescindibles, i uns pocs calerons per aixecar la moral dels vilatans.

Benet Maimí sap que el seu paper al Parlament és molt més agraït que no pas anar donant la cara per solucionar els mil i un problemes que es troba un alcalde. En èpoques de lluïment, pot estar bé passejar per la Riera, saludant els veïns i veïnes, però en els darrers anys, es creen enemics, dins l'ajuntament i a fora.

Ben aviat doncs, Benet Maimí tornarà al Parlament, i la pregunta que em faig és si, arribat el cas d'haver de votar pel sobiranisme, el nostre diputat hi seria favorable o no. Estic segur que si el sistema electoral hagués estat el que ahir comentava, per districte, els que l'haurien votat ho haurien fet perquè es posicionés a favor de la independència. En aquests moments, però, farà el que li digui Duran i Lleida, i per tant no ho tinc clar. Des d'aquí li desitjo sort i encert en aquesta nova etapa. 

Un parèntesi a la pluja de provocacions i injustícies

Avui he decidit fer vaga de notícies. Vull dir que m'he negat a escoltar Catalunya Ràdio anant i tornant de la feina, i esperar el vespre per saber què havia passat. He gaudit de la música que m'agrada, a Catalunya Música, per fer endreça al meu cap i descansar de tanta tonteria dels darrers dies.

No pot ser que visquem amb tanta pressió per culpa d'una colla d'ineptes i d'uns irresponsables que, tal com escrivia ahir, busquen desestabilitzar-nos. És per això que he decidit compartir l'estona amb Vivaldi, Bach i Beethoven. És una bona teràpia, sobretot si t'espera un dia complicat i vens d'un altre encara pitjor.

Ahir vaig fer servir la paraula xantatge i no va agradar. Podríem aplicar aquesta paraula al que patim els catalans? o potser és prevaricació? o... simplement injustícia?

Em demanava si era bo arribar a la feina sense conèixer les darreres notícies i esperar a saberor al Telenotícies del vespre. Per contra, també pensava que probablement era confortant començar delectant-me de la bona música. D'aquelles píndoles musicals que et fan sentir bé.

M'han preguntat què en pensava del projecte Forcades-Oliveres, i he respost que no hi creia. Penso que Forcades i Oliveres, cadascú per la seva banda, ja realitzen un paper polític important i probablement més efectiu i d'àmbit més ampli que no pas optant per la constitució d'un partit polític, encara que declinin participar-hi.

Vaig llegir el post de Ramon Bassas, contrari també al tàndem, però jo hauria matisat la defensa dels partits polítics. Jo també crec que el nostre model de democràcia es basa en els partits polítics, però que convindria reformular-los. Els convé una reforma i, m'atreveixo a dir, una democratització interna. 

Segueixo els articles que Xavier Roig publica a l'ARA del divendres, i que darrerament dedica als sistemes electorals. Jo defensava el sistema de llistes desblocades (crec que les anomenàvem així), però gairebé m'ha convençut a canviar-me a l'opció del diputat per districte. Les llistes obertes no és una bona solució, i Xavier Roig ho deixa molt clar, però les desblocades tenen més sentit, perquè l'elector escull quins candidats, de la llista preferida, vol que surtin elegits. El model que defensa Xavier Roig té l'avantatge que comporta una responsabilitat més gran del diputat, que dóna la cara per un districte, per sobre d'aquell que figura en una llista que ha confeccionat la direcció del seu partit.

Algú pretén desestabilitzar Catalunya

Algú pretén desestabilitzar Catalunya i això hauria de ser castigat, però... qui castigarà els que volen una Catalunya sotmesa? De nosaltres, Espanya només vol els nostres diners, perquè gràcies als nostres diners poden obtenir descomptes i serveis que els catalans no podem aconseguir. Quant costa la mensualitat en una residència a Catalunya? i quant costa cada mes una residència extremenya? Quin és el salari mínim interprofessional a Catalunya? i la renda bàsica a Extremadura?

Deia que algú pretén desestabilitzar-nos, d'una manera especial a través de sentències judicials que ho són tot menys justes. Quina confiança podem tenir els catalans amb la Justícia? Ni Constitucional, ni Suprem, ni Superior, ni res.

La nostra conformitat a viure sistemàticament explotats i sense rondinar, fa que tinguem més arguments per engegar-ho tot a rodar. Hem empassat tanta saliva que ja res ens ve de nou, potser ens falta saber reaccionar, però mai sentir-nos derrotats.

La demagògia que utilitzen els que lluiten contra el català, ens desgasta, però dóna sentit a la nostra lluita per defensar la llengua. Ens fa més forts i units. Qui treballa per desestabilitzar-nos no ho aconseguirà, però ens fa perdre oportunitats i en distreu de la nostra tasca de fer gran la nostra nació.

Avui Joan Tardà ha enfurismat el president del Congrés de diputats de Madrid, i al Parlament era Jordi Cañas qui treia de polleguera la presidenta. He vist els dos vídeos i no saps si riure o plorar, però si més no el que fan és confirmar que hi ha algú que pretén desestabilitzar-nos. Nosaltres, si som forts, aconseguirem el nostre objectiu.

Amb independència o sense, ningú no ens podrà fer callar

Vull pensar que la notícia que donen els diaris de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sobre l'ús del català a les escoles no s'ajusta a la veritat, i que la interpretació que en feia el jutge Santiago Vidal, avui a TV3, és la correcta. El que passa és que hi ha gent interessada en desviar l'atenció i nosaltres els catalans som una mica masoquistes.

Seria molt ridícul, per no dir antidemocràtic, que un alumne condicionés la voluntat de vint-i-nou més. Ja sé que de més verdes en maduren, però hi ha uns límits que no crec que pretenguin superar. La Justícia correria un greu perill al nostre país si la sentència fos la que interpreta Convivencia Cívica i la premsa d'aquesta tarda. En tot cas el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària, estaran al mateix bàndol per defensar els drets dels catalanoparlants. Només les actituds nacionalistes espanyoles podrien aplaudir una sentència favorable, no al bilingüisme, sinó a la llengua castellana en detriment de la supervivència del català.

Sigui quina sigui la interpretació oficial, la Generalitat no ha de permetre una injustícia com aquesta, i el Parlament català s'ha de pronunciar. Nosaltres, però, haurem de continuar lluitant per defensar els nostres drets, i cada vegada ens carregarem de més raons per menystenir tot allò que faci olor d'espanyolisme ranci, i d'aquelles persones que no defensen el bilingüisme, sinó que neguen el dret a parlar i aprendre en català.

És per això que hem d'estar ben units, cedint quan faci falta, si és en benefici d'aquesta unitat que ens ha de fer forts. És per això que s'equivoquen aquelles forces polítiques catalanes que no entenen que l'adversari no és la dreta o l'esquerra, sinó que l'adversari és l'espanyol que ens nega el dret a decidir el nostre futur, amb ells o sense.

Sampedro, Thatcher, Carrasco i Formiguera, tres morts diferents

Avui hem conegut la mort de l'escriptor i economista José Luís Sampedro. Va morir precisament el mateix dia que Margaret Thatcher i Sofia Loren, tres personatges prou coneguts i ben diferents entre ells. Sampedro, un indignat, segons ha comentat algun diari, estava totalment en contra de l'actual política econòmica espanyola. Un intel·lectual, humanista, professor i novel·lista. Un polifacètic molt volgut i molt vital, que ha mort als 96 anys amb plena forma.

Avui també es commemoren els 75 anys de la mort de Carrasco i Formiguera, assassinat pel dictador Franco, un assassí beneït per l'Església Catòlica d'una Espanya marcada pel dolor i la injustícia. Una Espanya que setanta-cinc anys després continua negant el dret d'autodeterminació dels pobles.

Lucerna, entretant, afirma que el PSC és el pont entre Catalunya i Espanya. Jo em pregunto quin tipus de pont deu ser quan no és capaç de defensar el dret a decidir davant els seus amics i socis del PSOE. Quin pont es creuen que volem i amb quina Espanya? 

Seguint el documental de TV3 sobre la figura de Carrasco i Formiguera, t'adones que en el fons no estem tan lluny. Evidentment el marc no és el mateix, però aquella ràbia contra tot allò que es resisteix a la uniformitat continua vigent. No tenim un dictador assassí, però tenim una Constitució que ens va en contra i esdevé un mur infranquejable.

Després de recordar Carrasco i Formiguera, encara hi ha militants d'UDC que es resisteixen a la consulta sobiranista? Tant ha canviat el partit? No serà que era Duran qui havia de marxar i no pas Vila d'Abadal?

Quina vergonya de país!

Com que en aquests moments TV3 no fa res a la nit dels diumenges, que m'interessi, quan va acabar 30 minuts vaig fer zàping i em vaig aturar al canal que fan Salvados, i que no recordo quin és. En Jordi Évole estava entrevistant un industrial farmacèutic, crec, però de seguida es va acabar i va començar un reportatge sobre el ministeri de defensa.

Em trec el barret davant l'actuació d'en Jordi Évole. Dic actuació perquè no és una simple entrevista el que ell fa, sinó una sàtira burlesca a l'entrevistat. Jo em pregunto si les persones entrevistades es miren el programa. Si és així, el que va ser ministre de defensa, el senyor Eduardo Serra, li deuria caure la cara de vergonya, o està a punt de presentar-li una denúncia. Esclar que tal com va respondre les preguntes de l'Évole, pot molt ben ser que no s'hagi adonat de la pena que feia i del molt que se n'enreia l'entrevistador.

Aquell moment en què prioritza Defensa davant de Salut i Educació és fantàstic! No té preu! Aquells metges que vénen dels EUA, crec que va dir, per operar-se de franc. O aquesta mania dels pares de voler que els seus fills estudiïn a la Universitat, per anar a l'atur! La Defensa sí que és important per evitar que ens envaeixin els musulmans.

Quina pena! Quin nivell!

Us asseguro que em fregava els ulls i em pessigava els braços per assegurar-me que no somiava. Mirava al voltant de la sala per si hi havia alguna càmera oculta que m'estigués vigilant les meves reaccions. M'agradaria que em diguéssiu que també ho vàreu veure i que no són al·lucinacions meves.

Jo estic acostumat a veure inútils i ignorants a l'APM, però no em pensava que en aquest programa d'en Jordi Évole es poguessin escoltar i veure persones amb responsabilitat política, ara o abans, amb un nivell intel·lectual tan baix. Realment busco un país nou, però millorat, perquè si ha de ser igual, no calen esforços.

A veure polítics... ens hi posem seriosament?

No sé si es tracta d'un sainet o ho fan seriosament, però l'estira-i-arronsa del Pressupost entre CIU i ERC ja arriba a cansar. De fet ERC ens hi ha acostumat des de sempre. La seva ambigüitat, que l'ha permès anar fent la viu-viu, cansa molt, sobretot a qui li interessa saber què està pensant o què vol exactament. ERC és un partit que ha jugat amb aquesta ambigüitat per tastar poder i no quedar-se sempre fora de joc.

Avui la CUP deia que estaven convençuts que tot això era comèdia i que ERC ja tenia clar que havia d'acceptar el Pressupost que planteja CIU. Jo voldria pensar el mateix, si més

no per coherència. Se'm fa difícil pensar que ERC signa els pactes i documents sense saber què signa, o bé perd la memòria tan fàcilment.

Divendres comentava a una colla d'amics, que aquesta vegada l'Oriol Junqueras havia aconseguit ser considerat una persona seriosa durant més temps que els seus predecessors, però que potser ja s'havia acabat la història. Les organitzacions duren el que duren i no s'hi pot fer més.

Sí que és cert que tots tendim a afirmar allò que creiem que dirien els altres, sense gaires arguments, o per interès. Som més papistes que el Papa. Avui, sense anar més lluny, arran de l'acte d'homenatge a Carrasco i Formiguera, afusellat dimarts farà setanta-cinc anys, tothom deia què pensaria i faria si visqués entre nosaltres. L'actual UDC afirma que Carrasco i Formiguera estaria pel diàleg amb Espanya, perquè això és el que interessa a Duran i Lleida, i en canvi n'hi ha d'altres que els recorden que va morir cridant Visca Catalunya Lliure!

Conscient que cansaré a més d'un, repetiré una vegada més que mentre cadascú vagi a la seva, els catalans ho tenim tot perdut. Si no som capaços de posar per davant de tot, el bé del nostre país, ho tenim magre! No pot ser que cada partit, i també dins d'un mateix partit, tothom pensi de la seva manera i sigui incapaç de cedir en res, per tal d'aconseguir avançar. Aquesta és la gran sort que ha tingut Espanya per mantenir-nos a ratlla i viure a costa nostra. A veure si n'aprenem d'una vegada, i no fem més el passerell.

Salvador Espriu i el comissari que costa un ronyó!

Gregorio Morán acaba les Sabatines Intempestives d'avui dissabte, dedicat a Espriu, dient: "Sempre vaig considerar Espriu l'últim gran escriptor de la cultura catalana. Després van venir onades de grimpadors, una generació de barrufets que encara es conserva, i aquest vernís olorós de les subvencions per a genis en potència...". "...Gràcies a Joan de Sagarra m'assabento que ha estat designat un tal Bru de Sala comissari del centenari Espriu. No podien haver escollit un home més representatiu de tot allò que un intel·lectual com Espriu hauria menyspreat. El que té menys importància, diguem-ho en to aristocràtic, és que facturi 6.883 euros al mes, i durant un any i mig, a càrrec del fallit erari públic català; un desvergonyiment elogiat pels barrufets. Em costa d'imaginar Salvador Espriu davant aquesta fauna. Recitar-los el Càntic en el temple sonaria a sarcasme."

Ja he mencionat més d'una vegada que era un lector dels articles, a La Vanguardia, de Gregorio Morán. Com acostuma a passar, hi ha dies que hi estàs més d'acord que d'altres, però sempre hi aprenc i valoro la seva opinió. Avui he tingut un interès especial a llegir-lo i he recordat el dia que vàrem acomiadar Espriu des de Sinera.

El final de l'article, que he reproduït al començament d'aquest post, lliga amb el que vaig escriure fa pocs dies en aquest blog. En uns moments de crisi extrema, ens podem permetre el luxe de nomenar un comissari amb aquests honoraris? No sé què en pensa la Montserrat, que durant els 365 dies de l'any realitza un treball de formigueta per mantenir viu el llegat de l'escriptor i poeta que ha immortalitzat Sinera. Personalment considero que no li fa cap favor a la Cultura, perquè enforteix aquells que no veuen necessària la Cultura per mantenir viu un poble. Malbaratar els recursos és un error i no dignifica el país, ni en aquesta ocasió, el poeta homenatjat.

Sert, un català reconegut arreu

Avui al grup de Debat i Tertúlia hem parlat de Josep Lluís Sert, després de Gaudí, l'arquitecte català més universal. Ha estat en Josep Badosa qui ens ha presentat l'arquitecte i la seva obra. En Josep ens deia que Gaudí ha estat reconegut mundialment, sense sortir de casa, i en canvi Sert va sortir a fora "situant-se en el lloc apropiat en el moment adequat"

Barcelona, París, New York i Boston, serien els quatre grans referents de l'obra de Sert, segons en Josep, on pots trobar edificis emblemàtics. Arenys de Mar llueix amb orgull el que havia estat l'escola dels nens i nenes que estaven ingressades a l'hospital, l'edifici Xifré, i que en aquests moments allotja el Centre Espriu. Quants vilatans no l'han vist mai?

Les explicacions d'en Josep Badosa han estat molt interessants, perquè ens ha fet conèixer un gran arquitecte català, força desconegut a casa nostra, la seva obra escampada pel món, i la més propera, que podem trobar a Barcelona o al mateix Arenys.

Després, com és habitual en les nostres trobades, hem parlat de l'actualitat, destacant la conferència de Vicent Partal, en què presentava el seu llibre A un pam de la independència, a l'Ateneu arenyenc. Els assistents, una bona colla dels tertulians, han arribat molt optimistes. Sembla ser que Partal els ha plantejat aquest pam d'una manera molt clara. Gairebé ja es veien independents. Els que no hi havíem assistit els hem fet baixar del núvol, però no massa, perquè l'optimisme també és bo, sobretot si no ens deixem enlluernar.

ICV i el sou del comissari de l'Any Espriu

ICV no està d'acord en que el 10% del pressupost de l'Any Espriu es destini a pagar el sou del comissari. Segons diuen la remuneració de Bru de Sala és de 123.420 euros. Plena dedicació? em pregunto.

Estem d'acord que ara més que mai la transparència és indispensable per poder recuperar la confiança de la ciutadania. Saber com es gestionen els recursos públics, els nostres diners, és la millor manera d'aconseguir la nostra complicitat.

És bo, doncs, conèixer el detall del pressupost d'actes culturals on es destinen recursos públics, com l'Any Espriu, perquè per molt que la majoria aplaudirem la seva organització, no podem fer els ulls grossos a l'hora de valorar l'eficiència. Si no tenim prou recursos per fer tot allò que voldríem, ni per evitar el retrocés de l'estat del benestar, no podem gastar més del compte, com si estiguéssim en els millors moments de la nostra economia.

La xifra dels honoraris del comissari per ella mateixa no ens dóna prou informació. No sé fins a quin punt podem calcular quin és el percentatge desitjable, però en tot cas sí que és important tenir en compte els salaris actuals i la pèrdua del poder adquisitiu dels que encara tenim la sort de treballar i guanyar un sou a final de mes.

Probablement caldria ajustar el sou per trobar un millor equilibri al mercat de treball, sense oblidar la responsabilitat del càrrec, però tampoc malbaratant els diners dels altres. De la mateixa manera que hi ha polítics que viuen de la política, hi ha comissaris que també ho fan. La qüestió és anar encadenant càrrecs fins que arribi la jubilació.

Tots som iguals davant la Justícia

O una cosa semblant, va dir el rei espanyol no fa massa temps. Hem de riure o plorar?

Vull que quedi clar des d'un principi que no tinc cap interès ni voluntat perquè declarin culpable la Infanta Cristina. Simplement reflexiono sobre les paraules del rei. Si tots fóssim iguals no hi hauria els casos d'injustícia que sovint observem. Si fóssim iguals davant la Justícia, ningú s'hauria d'escandalitzar perquè s'imputa la Infanta. Oi que ningú ha dit que sigui culpable? La Infanta Cristina continua innocent fins que no es demostri el contrari.

El rei és inviolable. Encara que hi haguessin indicis de culpabilitat, ningú el podria inculpar. Al marge de la reflexió de si això és just o no, que sí legítim, no creieu que les paraules del rei no varen ser massa afortunades?

La Justícia no és igual per a tothom i qui em digui el contrari, menteix. Si tens diners et pots lliurar de molt sofriment que no pas si ets un pobre pelacanyes. El processos judicials de les persones adinerades són molt més llargs i força sovint prescriuen. El nostre món, la nostra societat està pensada per i per a les persones riques. Els pobres s'emporten les engrunes, i ho tenen tot en contra.

El PP i el Fiscal Anticorrupció, que és "la voz de su amo", s'han afanyat a criticar i recórrer la imputació de la Infanta per part del jutge José Castro. Ja ha begut oli! On és la justícia si no es pot imputar una persona quan hi ha indicis d'haver obrat malament? Primer se la imputa i desprès caldrà demostrar si realment és culpable. Ser filla del rei de quins deures i comportaments l'allibera?

Acabo tal com he començat, desitjant que es pugui demostrar la innocència de la Infanta Cristina, tal com desitjo, per un bé de la democràcia, que siguin declarats innocents Oriol Pujol, Manuel Bustos, Daniel Fernández i Xavier Crespo, per dir-ne uns quants. Potser és demanar massa, però ja seria hora que poguéssim recuperar una mica l'optimisme.

La ràbia de certs presidents autonòmics

Un dimarts com un dilluns qualsevol. Un dimarts de primavera amb xàfecs a la tarda, esperant temperatures més baixes. Cansat després de festes i molest amb tot el que està passant, o millor dit, amb tot el que s'està dient en contra nostra.

Ja sé que hauríem d'estar-hi acostumats, però hi ha coses que per més que es repeteixin no t'hi acostumes. La ràbia que despertem en molts polítics espanyols del PP i del PSOE és solemne. Sabeu aquella dita sobre l'envejós que podia demanar el que volgués a condició que el seu adversari rebria el doble, i va demanar que li traguessin un ull? Doncs molts presidents regionals farien el mateix.

Els presidents murcià i extremeny, i el socialista andalús són uns clars exemples de l'enveja que els despertem. Uns presidents que no accepten de cap manera que es tingui en consideració que Catalunya està aportant a la resta d'Espanya fins al punt de perdre posicions en el rànquing del PIB entre regions espanyoles, un fet que no té cap sentit ni és just. Després no volen que parlem d'independència.

Jo podria estar d'acord amb aquells que defensen un canvi en les condicions financeres i evitar el trencament amb Espanya, si fos capaç de veure voluntat per part de Madrid i dels dos partits majoritaris espanyols per consensuar-ho, però ho sento, no ho sé veure per enlloc. L'únic que aprecio són moltes ganes d'apagar la flama sobiranista, perquè tot quedi tal qual. Així no anem enlloc.

Els partits polítics que ens tenen por

Avui, mentre llegia l'article de Joan Subirats al diari ARA, pensava que estem molt lluny d'una veritable democràcia participativa. Com heu pogut comprovar, els partits polítics no és que no escoltin el poble, sinó que els fa por i li neguen qualsevol oportunitat perquè hi diguin la seva. De fet només se'ns permet donar l'opinió cada quatre anys, i això perquè no ho poden evitar.

L'exemple de les PAH és una mostra de la nosa que fa la ciutadania que s'organitza per protestar contra una situació injusta, però, seguint l'argumentació de Subirats, què passa amb els governs que incompleixen les promeses electorals? Com ho justifiquen davant els seus electors?

Les úniques administracions públiques que s'atreveixen a portar a terme processos participatius són els ajuntaments, però molt limitats pels pocs recursos amb què compten, sobretot en aquests moments de crisi. Uns ajuntaments que aposten per la participació, però no ho tenen fàcil. D'una banda per la seva capacitat financera, però també perquè els costa trobar uns bon interlocutors.

Avui dia no és fàcil mobilitzar les persones si no és per uns fets molt concrets i puntuals. Organitzar una manifestació té les seves dificultats, però organitzar la ciutadania de manera participada per treballar a mitjà termini, és gairebé una utopia. Volem resultats immediats i això no és fàcil per no dir que és impossible. Conjugar el model representatiu amb el participatiu també té la seva dificultat i, probablement aquí rau l'esca del pecat.

La ciutadania vol veure voluntat participativa en les altres administracions, que no tot quedi en els ajuntaments, que es trobin canals per participar en els debats previs a la promulgació de lleis. Avui que tenim tantes facilitats tecnològiques, hauríem de poder dir-hi la nostra. També caldria que els polítics es creguessin més les iniciatives legislatives populars (ILP), que no ens enganyessin. Aconseguir el debat d'una ILP en el Congrés de Diputats o el Parlament català és molt complicat, primer que s'accepti i després que no sigui capgirada com un mitjó.

De moment ens hem d'acontentar en seguir votant cada quatre anys, mirar d'escollir la millor opció, els que siguin més oberts a escoltar-nos, no només en campanya electoral. Lluitar amb les nostres eines per ser escoltats, exigir justícia social, i fer fora els corruptes, els manipuladors i els mentiders, aquells que l'única cosa que els interessa és tenir poder i fer anar els altres com ells volen. I tot allò que ens deixin fer, saber-ho aprofitar al màxim.