El mentider maliciós

El pitjor que et pot passar és treballar amb algú que menteix, que no diu la veritat, que actua de sota mà, amb traïdoria, sense donar la cara. No s'adonen que tard o d'hora t'assabentes de tot, encara que a vegades és massa tard. Però no els importa l'opinió que puguis tenir d'ells. Van a la seva sense que res els aturi, només quan es poden desfer tots els embolics, totes aquelles actuacions ocultes.

He treballat amb gent de pocs recursos, i jo mateix tampoc he donat la talla en moltes ocasions, però a mi no em sap greu, si el teu contertulià va de bona fe, és transparent i net. Sempre ets a temps a resoldre els problemes que hauran sorgit, amb la bona voluntat de tots, i amb la crítica que faci falta. Quan s'actua amb malícia, sense donar la cara, és quan perds la confiança i no vols tenir cap més tracte amb aquella persona.

Segur que teniu exemples de persones amb qui heu confiat, o potser no hi heu confiat del tot perquè alguna cosa estranya hi vèieu, però no us imaginàveu que pogués anar tan enllà. Segur que quan us hi heu trobat heu tingut una primera reacció d'emprenyamenta, per després passar a menysprear l'altre. A mi em passa. Em costa de creure que hi pugui haver gent d'aquesta manera, que arriben tan amunt, que juguen amb la innocència de les persones. Perquè les persones, en el fons, som bones, i perilla caure a les urpes dels desaprensius.

No cal parlar de política per trobar persones d'aquestes, encara que n'hi ha que fan la seva carrera política, i que només els importa el seu ego. No van a servir a ningú. Això és un tòpic que no es creuen. És el seu anar bé, el poder tenir un reconeixement que no es mereixen, però que la ciutadania els atorga.

També s'acaben descobrint i llavors tot va a parar en un nores. Malauradament, si és massa tard, hi ha massa gent que hi ha sortit perdent, i la recuperació es fa difícil. És per això que convé denunciar-ho des del primer dia, i no deixar que l'embolic es faci més gran. S'ha de dir amb la veu ben alta qui està enganyant, qui no té paraula, qui davant diu una cosa, però en pensa una altra.

Ja sé que és difícil. Que no resulta agradable fer la denúncia. Que a vegades hi ha massa coses interconnectades com per posar-se a esbombar-ho tot, però... és bo per a tothom, és saludable, i a més aquestes persones no es mereixen estar on estan, ni ser reconegudes per allò que realment no són. Si tots ens hi esforcem, segur que reduirem el nombre de persones d'aquest tipus tan deplorable. Fem l'esforç!

El canvi que ens prediquen

Fa una estona m'ho deia un amic que ha passat per casa. Ha arribat el canvi i ara tot funcionarà. M'acabo de connectar a Internet i veig que fins i tot el Tribunal Constitucional ha desestimat els recursos del defensor del poble i de la comunitat de La Rioja. Ho veieu? ja ho tenim tot solucionat!

Si us haig de ser franc, només per deixar d'escoltar segons quins periodistes i llegir-ne uns altres, ja val la pena el canvi. De fet des del primer dia del pacte d'Entesa, certs informadors no han parat de posar llenya al foc. Finalment han aconseguit que el Tripartit sigui fora. De totes maneres, com que hi ha gent que necessita empastifar contínuament, encara es podran agafar a les eleccions municipals i continuar la seva tàctica fins aconseguir que tot sigui monocolor. Llavors, però, ens avorrirem i haurem de buscar excuses per passar el temps.

No he pogut seguir la sessió del Parlament, però he vist que ni PP ni PSC volen posar les coses fàcils a Mas, i fins i tot amenacen en votar en contra en la segona convocatòria. Tot plegat es tracta de seguir el joc democràtic que el nostre sistema ens permet, però és evident que l'única opció vàlida és nomenar Artur Mas president de la Generalitat. Tota la resta crec que sobra, no pas perquè no sigui interessant conèixer què farà a partir d'ara, sinó perquè ara pot prometre tot el que li sembli, però després veurem en què queda tot plegat.

El canvi que viurem ara no tindrà res a veure amb el canvi que hi va haver fa set anys. Llavors portàvem 23 anys de CIU, en què tot s'havia anquilosat, amb vicis acumulats, sense transparència ni cap possibilitat de participar. En aquells moments hi havia la necessitat de canviar la manera de fer política, acostant-la a les persones i perdent aquella actitud paternalista que ens feia fills sotmesos a la voluntat del pare. 

Els anys de govern del Tripartit, amb els encerts i els errors comesos, ha servit perquè la societat es fes gran, assolint la majoria d'edat. El govern s'ha humanitzat i fins i tot s'han vist reflexos de transparència i participació. El canvi que ara viurem no pot ser de tornar a la situació inicial d'ara fa set anys, sinó de millorar allò que no s'ha fet prou bé, sense oblidar que la ciutadania vol estar assabentada del què passa. No podem suportar més secretismes i encara menys corrupteles. 

El canvi que portarà Mas ha d'anar en la línia d'enfortir el govern català, ajudar-nos a sortir de la crisi econòmica que no ens ha dut el Tripartit, sinó que l'ha patit, fer ressaltar els nostres valors i mèrits com a poble, amb voluntat d'estat, sense posar en perill la cohesió social que és bàsica per a qualsevol projecte que vulguem endegar a la nostra societat.

Caldrà estar atents quins són els socis naturals del grup en el govern, i observar si realment es creu les paraules que pronuncia, sobre la necessitat que el PSC jugui un paper important en aquest canvi de govern. Oblidar-se del PSC seria tan erroni com ho ha estat per al Tripartit, oblidar-se de CIU. 

L'E d'Esquerra Republicana

Entremig dels comentaris que han sorgit sobre els resultats electorals i més concretament sobre la desfeta del Tripartit, darrerament ha pres relleu els moviments que hi ha hagut dins d’ERC, amb la dimissió de Puigcercós, o millor dit, amb la promesa de no tornar-se a presentar quan tingui lloc el congrés del partit a la tardor.

De fet Puigcercós conserva l’acta de diputat i a més s’encarregarà de liderar ERC fins al congrés de l’any vinent, per la qual cosa queda molt per veure en què consisteix la seva dimissió o renúncia. Ja vaig dir l’altre dia que era una persona molt jove que difícilment renunciaria a continuar actiu a la política, i de moment ja té la presidència del seu grup municipal al Parlament, fins al 2014, i després Déu dirà.

Llegia a la premsa l’expressió assignada al PSC de les dues ànimes, però en aquest cas referit a ERC. Parlaven de l’E d’esquerra i la C de catalana. Venien a dir que el protagonisme de la C se l’havia emportat SI i Reagrupament, i li retenien l’E. En aquest punt he volgut recordar el que jo conec d’ERC i la veritat que em costa molt de veure-hi una correspondència entre el que jo entenc per esquerra i els militants que jo conec d’aquest partit. Més aviat us haig de dir que d’esquerranosos res de res.

Si resulta poc creïble el seu posicionament a l'esquerra, és molt natural que els seus ulls estiguin posats a SI i Reagrupament, per veure si a les properes eleccions, les municipals, poden fer alguna cosa plegats. Amb el PSC, titllats d'espanyolistes, amb més raó o menys pels mèrits acreditats, l'única via que queda és la nacionalista. Aquesta, però no és única sinó que no cal oblidar el discurs de CIU, ara al govern. 

És ben cert que cada municipi és diferent i en les eleccions municipals pesa més els protagonistes que no pas els partits que es presenten. Se'm fa difícil pensar que Arenys de Mar ERC pugui presentar-se amb SI, observant qui presumiblement aniria al capdavant de les dues formacions. Al nostre municipi és més fàcil la coalició amb CIU encara que pugui significar la desaparició del missatge autòcton d'ERC. Sovint compta més la cadira que les idees.

De ben segur que en altres poblacions, la coalició de partits independentistes, amb la CUP inclosa, pot ser molt més fàcil, però em queda una pregunta sense resposta: on és l'esquerra? Si pressuposo que ERC ha perdut l'E, amb més raó puc afirmar que ni Reagrupament ni SI són portadors del discurs de l'esquerra, sobretot mirant quines són les persones significatives.

Per tot això, penso seriosament que els únics representants de l'esquerra catalana són el PSC i ICV, amb matisos i puntualitzacions. A ICV hi ha un bon grapat de gent que és més ecologista i catalanista que esquerranosa, i al PSC hi ha militants que la C els fa més nosa que servei.
Però per sobre de tot, a les eleccions municipals, encara que hi haurà qui em criticarà, té més importància les ganes de treballar per al poble i les hores i recursos dedicats a la gestió, que el conjunt d'ideologies i creences polítiques. Més aviat resulta evident que qui es perd amb principis ideològics deixa d'actuar per al poble per al qual s'ha presentat a treballar. Més valdria que els vilatans es fixessin amb les persones que els demanen els vots, sense importar-los el partit que els avala, per garantir que siguin les persones que de veritat treballin per tirar el poble endavant, i es deixin de tants consells nacionals i picabaralles internes de partits.

Tindrem temps per anar-ne parlant fins al mes de maig, quan veurem per a quina opció es decanten els electors.

Concert de Nadal

Aquest vespre hem assistit al concert de Nadal que ha tingut lloc a l’església parroquial, amb la intervenció del Cor l’Aixa, la Coral del Remei, el Cor de noies i el cor infantil de l’Escola de Música i la coral els boixets.

L’església estava plena de gom a gom i l’expectació era total. Les famílies esperant veure actuar els seus fills i nets, i els cantaires concentrats per iniciar el concert. Nosaltres també hi teníem la filla que hi cantava i per tant érem part interessada.

Sempre he pensat, i ho he dit en aquest blog, que en Jordi Lluch era un gran músic i un fantàstic director de cors, i avui ho ha tornat a demostrar. A més, podríem dir que ha creat escola, i la Gemma Ruiz n’és una bona deixeble.

El concert ha estat interessant, amb moments brillants on es podia apreciar un bon treball vocal. Com sempre haig de destacar el paper de la coral de noies, que demostra el seu gran nivell, i déu n’hi do el cor infantil. Tots plegats ens han ofert un bonic concert de Nadal, que s’ha acabat amb el bis de l’Adeste Fideles.

Molt bon record a diferència del partit del migdia entre els dos Arenys, a la categoria de cadets, que ha acabat amb un espectacle desgraciat per part de l’entrenador de l’Arenys de Munt, que en un moment determinat m’ha semblat com si es tornés foll. Una reacció molt estranya i que de ben segur li sabrà greu recordar.

L’exemple que ha donat al seus jugadors ha estat lamentable, i jo, si això ho hagués fet l’entrenador del meu fill, m’hauria queixat i demanat responsabilitat. Si a l’edat de cadet no entenem que l’educació està per sobre de qualsevol resultat...

Sortosament el dia s’ha acabat bé, i a més l’Athlètic ha guanyat i també el Barça. Felicitats al Cor L’Aixa i a l’Escola de Música d’Arenys de Mar, i a totes les persones que han intervingut en aquest concert de Nadal. Bones Festes.

L'actualitat política és al Parlament

Aquests dies tota l'atenció política de casa nostra està dirigida al Parlament català que s'ha constituït sota la presidència, per primera vegada, d'una dona. Una composició més o menys equitativa, no pas per casualitat sinó perquè existeixen les quotes. El següent pas és el nomenament del president del Govern de la Generalitat que, tret de grans sorpreses, recaurà en la persona d'Artur Mas, en primera o segona convocatòria.

Tot fa pensar que caldrà una segona votació per poder ser nomenat president del govern, amb la col·laboració d'algun dels partits de l'oposició. Aquests primers dies ja es poden observar moviments i decisions que poden il·lustrar els pactes que podrem trobar-nos durant la legislatura.

Tal com jo ho estic veient, penso que el PSC no entrarà en la pugna de les coalicions puntuals, sinó que més aviat seran  el PP per una banda, i ERC i ICV per l'altra. El primer exemple l'hem tingut a l'hora de decidir els membres de la Mesa en que CIU s'ha decantat pel PP a qui, fins i tot, li ha ofert la primera secretaria.

Una de les incògnites és saber el paper que jugarà el sobiranisme en les intervencions parlamentàries dels diferents grups. D'entrada el PP ha demanat explícitament a CIU que aparqui el tema i en canvi Solidaritat per a la Independència li ha reclamat que es definís independentista.

Avui llegia el diari i parlava de serietat. Ho deia com si fos una necessitat després de viure a xauxa. Es referia al PSC com si després d'haver conviscut de la mala manera amb ERC i ICV, s'ho prengués seriosament i s'acostés a CIU, o encara més, com si tractés CIU, PSC i PP de partits seriosos i deixés els altres en un altre estat.

Hi ha força gent que ha vist, en el tripartit, un PSC amb aptituds, però sotmès per les innocentades d'ERC i ICV. Com si el PSC no pogués fer bé la feina per la dependència del pacte amb els altres socis. Aquesta idea no lliuraria de culpa al PSC, sinó que en tot cas l'explicaria.

La història alliçona i segur que l'experiència viscuda pel tripartit al govern de la Generalitat no passarà desapercebuda, sinó que a més d'un tripartit farà reflexionar, i qui sap si hi haurà qui provarà de canviar la sort abans no sigui massa tard. La responsabilitat compartida és molt dura i no sempre es pot aguantar, sense que algú defalleixi.

Seguirem les notícies i comprovarem si és dijous quan Mas és proclamat president de la Generalitat, amb la contribució del PSC i PP, o bé s'hi afegeix algun dels partits més petits.

El fred no paralitza la feina

S'ha activat la fase d'alerta del Neucat pel risc de nevades al centre i nord del país. No crec que ens afecti a Arenys de Mar, però de fred en fa una estona. Avui estàvem citats a les 8 del vespre a la plaça de l'Església i hi hem arribat puntualment, de fet massa aviat. El lloc no era el més apropiat per un dia fred com avui, però fa quinze dies, quan ho vàrem decidir, no pensàvem que pogués fer-ne tant.

Tot i que volíem anar a la idea i poder entrar al Calisay el més aviat possible, se'ns ha fet tard i quasi agafo una pulmonia. No sé si hem fet la feina que s'esperava que féssim, però hem pogut continuar bé a la sala d'entitats del Calisay, amb una temperatura més adient. El fruit del treball el podrem veure més endavant i desitjo que sigui satisfactori i puguem arribar a un acord més o menys consensuat.

Aquests dies el tema estrella és el Wikileaks. Tot i que no ho he seguit massa de prop, no cal parar massa les orelles per sentir-ne comentaris i agafar-ne opinió. Jo sempre estaré a favor de la transparència i tot allò que ajudi a conèixer la veritat de les coses, ho donaré per ben pagat. 

M'ha fet gràcia conèixer fins on arriba la informació en mans del senyor Assange i col·laboradors. Vull dir que és curiós que en els documents descoberts s'arribi a parlar del Tripartit, un simple govern d'un país petit sense estat. Això et fa veure que potser els nostres moviments també hi ha qui els coneix i no ho sabem. De fet, escrivint a Internet, deixes de ser un desconegut i el teu perfil queda definit i assequible.

Avui els nostres passos són fàcilment controlables i és per això que es fa difícil d'entendre com poden passar fets imprevistos. Això vol dir que hi ha qui sap passar desapercebut, o si més no dissimular els seus actes i intencions. La nostra intenció, avui ales 8 del vespre, era discutir la millor manera d'ubicar el mercat setmanal dels dissabtes, perquè afavorís a tothom, o si més no, disgustés el mínim possible. No sé si ho aconseguirem.

Jugar amb els diners dels altres

Un dels defectes que he detectat en la gestió pública és la manca de sensibilitat vers el cost real de les coses. M'explicaré. A diferència de la gestió del pressupost personal o familiar, en què tens clara consciència de quins són els ingressos i què costa cada cosa, sovint a l'hora de gestionar el pressupost públic falta aquesta consciència i no es mira tan prim a l'hora de fer la despesa.

Per entendre'ns bé, caldria plantejar als responsables d'administrar els recursos públics que ho fessin com si fos per a ells. Ser més cauts a l'hora de programar una despesa, assegurant-se de l'encert de la seva decisió. No es pot permetre realitzar despeses inútils o mal plantejades.

Però no tan sols cal rendibilitzar al màxim la despesa pública, sinó també tenir cura que la gestió pública no ocasioni despeses supèrflues a la població. M'he adonat que no sempre es té en compte i a vegades es prenen decisions massa a la lleugera, provocant que el ciutadà tingui una despesa que no caldria o que podria ser menor havent optat per una altra cosa.

No sé si heu collit d'on m'ha sortit aquesta reflexió. Avui he pogut llegir a la premsa escrita que l'Ajuntament de Barcelona havia decidit tirar enrere el projecte de parades de les Rambles. Varen voler canviar el model de les antigues parades d'ocells i ara s'adonen que no els agrada, que són un obstacle per a la gent que es passeja. Les persones que varen optar a les parades van invertir uns diners que ara no saben si recuperaran. Si l'administració local els fa el retorn, és un cost sobrevingut per a l'Ajuntament. Tot per culpa d'una decisió errònia.

La responsabilitat del gestor públic és vital, i a vegades no s'assumeix. No es pot jugar amb els diners dels altres. Si amb els teus has d'anar en compte, amb els dels altres la vigilància ha de ser més gran, i això... no passa sempre.

Al cap del dia

Avui és d'aquells dies que costa trobar-hi rèdits. M'he passat una bona part del dia a la carretera, dues vegades a Vic i dues a Barcelona, i a tot això cal afegir-hi quatre hores a l'hospital, esperant. He pogut, això sí, llegir el diari més a fons, no només les notícies sinó també els articles. ARA té uns bons articulistes.

He assistit a la reunió de la Coordinadora de Ciutadans pel Canvi, però estava tant cansat que només he pogut escoltar i no he fet cap intervenció. El primer punt de l'ordre del dia era analitzar els resultats electorals, i com a segon hem parlat del paper de la nostra entitat en aquesta nova situació. El tema té molt de suc i convida a parlar-ne extensament.

Algú ha comentat que ahir, a l'entrevista de Carod-Rovira a l'Àgora, ens va mencionar. A mi també em va cridar l'atenció. És ben curiós com a la vida no saps de qui refiar-te o amb qui confiar... Montilla va tenir molt clar que no volia concórrer a les eleccions amb nosaltres. No sé si pensava com en Puigcercós que li podíem fer perdre vots. Més? Vàrem signar un acord...

Herrera ja ha respost a Carod sobre la seva proposta de plataforma catalanista d'esquerra. Penso que moviments d'aquests no acostumen a sortir de partits consolidats, amb més o menys projecció. Una plataforma com CpC?

Berlusconi ha guanyat, a cop de talonari, la moció de censura. Estem parlant de democràcia representativa o dictadura del poder del diner? Si en democràcia poden passar coses com a Itàlia, és que el model no és perfecte. Alguna cosa falla. La corrupció hi té cabuda, i al nostre país en tenim proves.

Ha estat un dia d'idees disperses, que han vingut a batzegades. Com a l'escrit d'avui. Això no vol dir que no tinguin importància. Aquests dies veurem més declaracions i tothom anirà clavant cops d'espatlla per fer-se lloc. Ningú es voldrà quedar com un quadre, però qui serà l'últim?

En política no tots són flors ni violes

Avui volia parlar del poc agraït que és l'ofici de polític, i voldria que s'entengués bé. És cert que a la vida política d'una persona poden haver-hi moments feliços i brillants, però en el fons es pateix més del que un pot imaginar des de fora. No és cert que dedicar-se a la política és un "xollo", perquè si fos així hi hauria més esgarrapades per entrar. En un moment determinat, en un procés de creixement pot semblar que tot són flors i violes, però tard o d'hora arriben els disgustos.

Mirem alguns exemples, com poden ser... el futur president de la Generalitat, Artur Mas, que ha assolit la presidència després de molts anys d'estar a l'oposició. Però malgrat l'èxit, no li faltaran problemes i moments en què haurà de prendre decisions difícils i guanyar-se enemics. 

Fixeu-vos amb Puigcercós. Després de molta insistència ha aconseguit estar al capdavant del partit, però just ara quan podia començar a despuntar, ha patit la gran patacada que posa en perill la seva continuació al capdavant del partit, havent rebut la petició perquè plegui. És una persona jove que ha somiat estar al davant, i quan ho aconsegueix li demanen que es retiri, que quedi en un segon pla. No és fàcil de fer el pas, i per això la seva gran resistència a no moure's.

He començat dient que volia parlar... i finalment ho he anat comentant, però l'entorn no era el més idoni després d'una tarda-vespre molt feixuga, gens amable i difícil de pair. He arribat a casa que no tenia ganes de fer res, ni tan sols sopar. Tenia el cap com un embut i les neurones despistades. Si no hagués decidit presentar-me a unes eleccions, m'estalviaria mals de cap... però llavors no podria defensar els meus punts de vista amb la passió que acostumo a dedicar-hi, sense que dubtés dels meus drets per criticar els altres, els que actuen. Si no fas res, no hi ha perill d'equivocar-te. Si actues tens moltes possibilitats de cometre errades. Demà estaré més inspirat.

Cultura de coalició

Avui al Consell Nacional del PSC Montilla ha fet una exposició exhaustiva de les raons de la derrota, moltes de les quals hem pogut anar sentint aquests dies a través de diferents entrevistes que li han fet. Montilla assumeix la seva responsabilitat i la del seu partit, però insisteix que al nostre país no hi ha la cultura per a governs de coalició, un fet que és força habitual a altres països. No tenen la cultura els partits de l'oposició, ni la premsa ni la societat civil, i penso que tampoc els mateixos integrants del pacte o coalició.

Montilla ha acusat els seus socis de govern d'estar moltes vegades més pendents de la seva quota de govern que per governar. Això es tradueix en fer la seva en les seves conselleries i oblidant-se que formen part d'un govern més ampli, amb més responsabilitats que les pròpies, o posar pals a les rodes per evitar avançar. Tots n'hem vist exemples, però segur que n'hi ha hagut més que no els hem pogut detectar. Només des de dins ho vius dia rere dia, i us asseguro que és molt depriment. 

Adonar-te que cadascú va a la seva només interessat en quedar bé i deixar en entredit els altres socis de govern, és el més trist amb què et pots trobar quan has optat a servir el teu poble o país. Pretendre governar sense un mínim de sensibilitat és un altre entrebanc que et priva de governar com cal. Puc entendre Montilla, i amb això no pretenc disculpar-lo, com ha hagut d'afrontar la crítica externa dels mitjans de comunicació i de l'oposició de CIU, per aquesta manca de cultura cap a formes de govern en coalició, però al mateix temps haver de fer front a individualitats dels seus socis en lloc de fer pinya davant l'adversitat.

La campanya, al meu entendre, va ser dolenta, però al mateix temps era complicada de plantejar si no es volia deixar ben clar que no es pensava reeditar el tripartit. Si es deia, com així va ser, donava a entendre que la fórmula era equivocada, i si no es feia, resultava difícil criticar els socis de govern, quan durant els quatre anys havien estat això: socis.

El mes de maig hi haurà eleccions municipals i a moltes poblacions els socialistes hauran estat governant amb la mateixa fórmula que la Generalitat, i hauran de fer campanya per aconseguir ampliar el nombre d'escons i no haver de dependre tant dels altres socis. ¿Com enfocaran la campanya, per no ferir susceptibilitats, però ser sincers i on no hi ha hagut responsabilitat deixar clar qui n'ha estat el culpable? Si durant els quatre anys cadascú ha fet el que ha volgut, és lògic que en campanya es digui i s'assumeixi la part de culpa. Estic d'acord que falta cultura de govern de coalició, però sobretot entre els membres que la configuren. Si no tothom té clar i assumit que el seu alcalde o president del govern és d'un partit determinat, però que a l'hora de governar s'ha de prescindir d'aquesta etiqueta i treballar conjuntament, és segur que el model de coalició no funcionarà.

Montilla ha reconegut els propis errors, i això és bo per a la democràcia representativa, perquè és una mostra d'humilitat, que tanta falta fa, i al mateix temps és un exemple per a no tornar a caure en els mateixos errors. Governar en coalició és bo, sempre i quan tothom jugui el mateix partit.

Feina de formigueta

Avui aquesta tarda he assistit a la conferència que des de l'Ajuntament hem organitzat dins el cicle commemoratiu dels 75 anys de l'Arxiu Municipal. Si a la primera xerrada parlàvem de l'inici de l'Arxiu d'Arenys, el període 1934-39, avui s'ha centrat en la política i activitat arxivística en el període de la guerra civil espanyola. Tota la planificació arxivística que es va iniciar l'any 1931 es va haver d'aparcar per dedicar-se, de manera urgent, a salvar els arxius de Catalunya, públics i privats, en temps de guerra.

M'ha cridat l'atenció, perquè no ho sabia, que Viladrau va ser un dels arxius-refugis més important de Catalunya. El motiu és perquè Durant i Sampere, responsable màxim de la Generalitat en matèria d'arxius, hi passava les vacances d'estiu, i que el municipi és prou lluny de Barcelona, per evitar els bombardejos.

A l'Arxiu de Viladrau s'hi va guardar els principals documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, tot i que aquests estaven gestionats per l'Estat, que hi va enviar persones de la seva confiança per fer-se'n càrrec.

Una de les coses de què estic més satisfet d'aquest mandat, ha estat tots els treballs que hem iniciat a l'Arxiu Municipal. Quan vaig arribar a l'Ajuntament, el 2007, i em vaig fer càrrec, entre altres, de la regidoria d'Administració General, vaig poder observar que l'Arxiu administratiu estava abandonat de manera increïble i fins i tot, jo penso, punible. Des de l'any 1953 els expedients no estaven referenciats i resultava molt complicat poder-los localitzar. La planta baixa de l'Ajuntament, que encara guardava la estructura de residència, amb cuina lavabos i menjador, tenia expedients als armaris i racons. 

Després de les obres realitzades per adaptar la planta baixa a arxiu, i la col·locació d'un parell de mòduls d'armaris compactes, vàrem començar a informatitzar tots els expedients, que a la data d'avui són 12.000 i arriben a finals dels anys vuitanta. Paral·lelament s'ha començat a digitalitzar les fotografies de l'Arxiu, que en aquests moments ja ha arribat a la xifra de 4.000, i fa pocs dies que s'ha començat a digitalitzar els llibres d'actes dels plens municipals que daten de l'any 1599, o la restauració de llibres antics.

Es tracta d'una feina de formigueta, que no es veu ni es nota, des de fora, però que resulta tan important per endreçar la història i permetre treballar amb la documentació arxivada. És una satisfacció personal que m'he permès expressar en aquest post, aprofitant la referència a la conferència que forma part de la commemoració dels 75 anys del nostre arxiu local.

On és el projecte polític?

Aquests dies tots plegats parlem molt de què ha de fer el PSC o ERC en el futur per evitar caure més avall i recuperar-se per a les properes eleccions. Tothom hi diu la seva i es parla molt de persones, de qui liderarà el PSC o si Puigcercós ha de continuar al capdavant del partit. Tot això és important i ho han de resoldre. No està tan clar quan s'ha de fer, si abans o després de les eleccions municipals, que ja les tenim al caure.

Paral·lelament no ens podem oblidar d'una cosa tant o més important, que és el projecte polític. Ens equivocaríem si no veiéssim que el PSC ha tingut una reculada tan exagerada perquè ningú ha entès el seu projecte de futur. No cal donar totes les culpes al tema identitari que, amb més o menys força, ha pogut incidir, sinó que s'ha d'analitzar perquè tots aquells factors i elements diferenciadors del programa convergent han desaparegut o bé no s'han explicitat suficientment. 

Si caiem en l'error de jugar amb personatges anem arreglats. És cert que té molta importància la persona que es posi davant, que haurà de dinamitzar el partit i fer-li obrir els ulls i treure-li aquest to pessimista de perdedors, però és necessari que hi hagi un discurs polític clar, que sigui trencador respecte al que predica CIU, amb presència dels valors d'una socialdemocràcia d'esquerra que ens hem de creure. Si fem el mateix discurs que els adversaris, només ens discutirem la figura que volem davant, i això no té cap mena d'importància.

Cal recuperar la lluita per a la transparència, per a l'equilibri econòmic i la cohesió social. Cal potenciar la participació i, per tant, la confiança amb l'administració pública. Cal definir ben clarament si el PSC és un partit catalanista, amb veu prou valenta davant de qualsevol pacte, relació o vinculació amb el PSOE. No ens creguem que amb un discurs catalanista es perdrà l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè la història ens ho ha deixat clar. Es perden militants i simpatitzants quan el projecte polític és confús, es va a la deriva i es perd la confiança dels electors.

Està molt bé que es deixi per després de les eleccions la revisió a fons del partit, PSC o ERC, però si des d'ara no es realitza una anàlisi del per què s'ha arribat tan avall; no s'explica els avenços que sí que hi ha hagut en política social, sanitària i educativa; no es treballa per presentar un projecte clar i creïble als ulls de la ciutadania, ens podem esperar qualsevol desastre també en les municipals, perquè l'etiqueta els dos partits la porten penjada i no es treu així com així, i encara menys dient que a la tardor vinent posaran les coses al seu lloc.

Em fa por sentir parlar del poder del PSC en el món municipal, si no hi sé veure un projecte que el justifiqui i que sigui garant per a la ciutadania, de progrés i cohesió social. Ja està bé tant de populisme, buscant els electors a través d'amiguismes i favors. Em preocupa que estiguem mirant quins caps tenim per defensar una força democràtica, si no hi ha al darrere uns objectius ben definits i atractius per a la majoria, per al bé col·lectiu.

Que cadascú faci el que més bé li sembli, però que ningú s'equivoqui, que en la davallada, si no hi ha bons frens, ningú serà capaç d'evitar la patacada final.

Inútil total i cara dura

Amb aquestes paraules el Congrés de diputats ha explotat. Les ha dit el cap de l'oposició, el senyor Rajoy, referint-se al ministre de Foment, encara que de seguida ha afegit que aquestes varen ser les paraules de Rubalcaba contra el ministre del PP, Rafael Arias Salgado.

La pregunta que em faig és si al Congrés de diputats, al Parlament o al Ple municipal, els polítics s'han d'insultar o ha de predominar la diplomàcia, encara que sigui totalment fingida, i que tombant la cantonada se'n va tot en orris. Rajoy ha dit que Blanco era un ministre a temps parcial i que calia que posés ordre al seu ministeri. 

Sempre hem recordat o millor dit, ens han explicat, la gran oratòria de diputats en temps de la República, i ha sortit a la conversa tot lamentant que ara no passés, que el comportament actual sigui molt barroer, sense gràcia ni massa capacitat oral. No hi ha dubte que és més agradable si la gent es comporta, però també crec que quan hi ha algú que no ha jugat net, els adversaris polítics el puguin castigar anant directe al gra, sense retòrica.

Governar no és fàcil, com tampoc ho ha de ser estar a l'oposició. Tothom té la seva feina per procurar fer-ho bé, i per tant estem a mercè de la crítica, tant si governes com no. També des de l'oposició es pot estar enredant el personal, encara que les conseqüències puguin ser diferents.

El bipartidisme espanyol fa que el líder de l'oposició prengui un gran protagonisme i que el comparteixi amb el president del govern. És fàcil que tot giri al voltant d'un intercanvi sistemàtic d'atacs personals. A més, ni Rajoy ni Zapatero brillen per la seva dialèctica i llavors han de destacar pel lèxic emprat. Sovint quan hi ha cridòries fa l'efecte que siguin criatures barallant-se, i perden molta credibilitat. Potser per això és millor tenir enginy en el diàleg i no caure en l'insult, que al cap davall et posa en evidència.

El pont no ens allibera dels problemes

Aquesta tarda havíem quedat amb en Joan Miquel per fer-la petar. No tenim gaires ocasions, però quan podem ho aprofitem. En Joan Miquel té les idees molt clares i no són pas senzilles. Vull dir que ha pres decisions molt valentes i, malgrat les dificultats que ha trobat, se n'està sortint molt bé. M'imagino que ha rebut crítiques, algunes potser malintencionades i tot, però ell ho ha sabut conduir bé.

Hem parlat de diferents temes, la majoria ens afectava a algú de nosaltres. M'ha comentat les dues conferències que tenia previst organitzar i un seminari amb participació de gent de prestigi. La immigració i l'Islam són dos temes que no hi poden faltar. En Joan Miquel els viu de prop.

El temps ha passat volant i ho hem hagut de deixar estar per a un altre dia. Jo havia quedat a les set de la tarda per trobar-me amb els companys i el rellotge ha corregut més de pressa del compte. El pont ha estat generós malgrat no m'ha alliberat de tots els temes pendents, de problemes que cada dia es presenten i que s'han d'anar resolvent.

Des de farà quatre anys, no he sabut desconnectar i sempre he portat la motxilla més o menys plena. Entenc que no és bo, però sempre ho he preferit a desconnectar massa de pressa. És per això que tot i el pont generós que hem tingut, demà no em vindrà res de nou.

La trobada amb els companys ha estat tranquil·la, encara que ens costava prendre decisions, o millor dit, la decisió. Diuen que va bé dormir-hi i això ja ho hem fet, però deu ser que la decisió no és una qualsevol, sinó que se les porta. Al final hem decidit, sense dir-ho explícitament, que hi dormiríem una nit més.

Si una cosa he pogut fer àmpliament aquests dies ha estat la lectura. He llegit "El món no se'n surt" de Tony Judt, editorial La Magrana, que us aconsello. M'ha refrescat conceptes i és de fàcil lectura. Discutible, però ben argumentat. L'altre llibre és un entreteniment i pràcticament ja me l'he polit. "Bella Malícia" de Rebecca James, editorial Columna. Feia temps que no dedicava tant temps seguit a la lectura i he decidit que no torni a passar més. Ah, i el mercat medieval de Vic també l'hem visitat... i Tavertet, una població que si no coneixeu us aconsello que us hi acosteu, i us hi quedeu a dinar, que es menja molt bé. I el futbol... i... tot hi ha cabut. I bona setmana, que només té dos dies!

Això escrivia a primers de novembre

L'escrit que segueix es va publicar a la revista l'Ametlla d'Arenys, a primers de novembre i per tant encara no havia començat la campanya electoral, però sí la precampanya. La base de l'escrit eren les enquestes que havien anat sortint quant als resultats electorals, i pretenia ser una reflexió sobre la importància d'anar a votar.

Tot i que les eleccions ja han passat i l'escrit ha caducat, l'he penjat al bloc perquè entenc que hi ha algunes idees que encara són vigents i no hi renuncio.

Aquest mes de novembre hi ha convocades les eleccions al Parlament català. L’estadística ens demostra que els catalans ens mobilitzem més per a les eleccions generals que no pas per a les autonòmiques. La raó que s’acostuma a donar és que aquestes interessen menys, perquè hi ha una creença força generalitzada que el que importa són les generals, en què s’escull els membres del Congrés i en conseqüència el govern espanyol. La feina que tenim els catalanistes, independentistes o autonomistes, convençuts, és de convèncer els altres que les eleccions al Parlament català també són importants, i per a alguns més importants. Hem d’engrescar-los a votar pels nostres representants al Parlament, i prendre partit pel govern autonòmic.

Enguany hem vist néixer dos projectes independentistes que finalment es presenten per separat. Dos projectes amb un mateix objectiu: la independència de Catalunya, però amb protagonistes diferents. Aquest fet amplia el ventall d’opcions electorals que vénen a sumar-se a les sis amb representació al Parlament català. Una mostra més de les diferències entre Catalunya i Espanya, on pràcticament només existeixen dues alternatives.

El dia 28 de novembre els catalans i catalanes haurem de decidir si volem un govern d’esquerres o un govern de dretes; si volem un govern federalista o bé independentista. El resultat de les eleccions, però ens donarà no només el tipus de relació amb Espanya que preferim, sinó també la manera com volem arribar-hi i els protagonistes que volem que hi participin. La seva força i el programa que els sustenta. El govern que sortirà dels resultats electorals, haurà d’afrontar, però una realitat més immediata per sortir de la millor manera possible de la crisi econòmica en què estem immersos. No podem defugir el model de relacions amb Espanya, però no ens podem quedar només aquí, perquè hores d’ara hi ha molts catalans i catalanes que al marge de la seva relació amb Espanya, tenen problemes de subsistència, estan a l’atur i no tenen pis on viure.

A vegades ens deixem portar massa pels sentiments i poc per la raó. Hem de lluitar per aconseguir una situació econòmica millor, i si aquesta passa per independitzar-nos, farem bé d’encaminar-nos-hi, però em preocupa que la independència sigui per ella mateixa un únic objectiu, sense cap programa econòmic i social que l’acompanyi, que l’avali. En aquestes eleccions ens juguem el futur del nostre poble, maltractat per l’espoli, per les decisions del Tribunal Constitucional, però no hem d’actuar per venjança, sinó de manera racional, buscant la millor opció. Hem de llegir bé els programes electorals, i descobrir què hi ha d’imaginari i què de realista, de promeses factibles, de programes assumibles. No ens podem deixar enlluernar. Davant del compromís d’emetre el vot, hem de saber destriar el gra de la palla. Decantar-nos per opcions plenament democràtiques, amb programes transparents i participatius, sense falses promeses.

Em preocupa discursos populistes, alguns de xenòfobs i racistes que hem pogut escoltar darrerament. Discursos que engresquen les persones que més pateixen, perquè se’ls promet un paradís inexistent, irreal. Perquè juguen amb la bona fe i innocència dels més febles, mentint sobre la realitat. També em preocupa les veus catastrofistes que intenten fer creure que el model polític i social és un caos, que veuen en lleis com la immersió lingüística o de defensa del català, les culpables d’una desestabilització que no existeix, que neguen les millores socials d’aquests darrers anys de govern d’esquerres i es queden només en la superficialitat de les anècdotes.

És per tot això que hem d’engrescar els nostres veïns i amics, perquè vagin a votar, fent notar la importància de la seva opinió, de la seva implicació en el projecte comú. Hem d’explicar-los que un govern fort a Catalunya, i un Parlament amb ampli suport, són un benefici per a tothom. Perquè no és el mateix aconseguir una representació parlamentària amb el suport del 50% de la població que ser-ho del 70% o 80%. Hem de ser capaços d’engrescar tothom a participar en les eleccions al Parlament català, perquè esdevingui de veritat el Parlament de tots els catalans, on tothom s’hi vegi representat. El dia 28 de novembre anem a votar per Catalunya.

Puigcercós es justifica

Puigcercós demana perdó, però no demostra penediment, sinó que ho aprofita per donar les culpes als altres com si la gestió d'ERC fos modèlica. De fet ERC ens hi té força acostumats i sempre ha volgut jugar el paper del salvador, pactant amb uns o altres, exercint el seu poder decisori com un perdonavides.

Valdria la pena que Puigcercós recordés quin ha estat el seu paper des d'ERC, però fora del govern, deixant en ridícul els seus propis companys de partit. Potser s'hauria d'adonar de com ha jugat amb la persona que l'ha precedit al capdavant del partit, deixant-lo fora de joc i culpant-lo de tots els mals del partit.

ERC té una trajectòria recurrent a l'hora de provocar escissions provocant alts i baixos constants amb les conseqüències que aquests tenen de cara a construir positivament el país. Després la culpa sempre és dels altres.

Sempre des del meu blog els he reconegut el paper sacrificat que han jugat quan han optat a governar essent un partit independentista. La independència és molt fàcil de reclamar des de fora i no tant des de dins. Malgrat això penso que el seu joc no ha estat sempre net respecte als socis de govern i ha jugat a posar en dubte el lideratge del president del govern, en benefici propi.

Ara Puigcercós posa el seu càrrec a disposició del partit, però ho fa davant d'un òrgan col·legiat que domina ja que hi té col·locats tots els seus amics, i per tant s'assegura la seva continuïtat. Seria massa dur per ell haver de renunciar al càrrec i passar a ser soldat ras, un paper molt lluny del que sempre li ha agradat jugar.

M'agradaria que ERC recuperés el paper que li pertoca jugar perquè crec que seria bo per al nostre país, sobretot ara que el PP ha pujat i C's s'ha mantingut, i només unes veus poc madures han irromput al Parlament demanant la independència. No sé si l'ERC que volem ha de ser dirigida pel mateix Puigcercós, però en tot cas li demanaria un acte de contrició sincer i una voluntat d'esmenar els errors comesos, respectant millor els seus adversaris i també els propis companys de partit.

Hi ha molts municipis governats pel tripartit que hauran de decidir, si així els ho permeten els resultats electorals, si volen continuar amb la fórmula o bé trenquen el pacte. ERC tornarà a buscar ser decisiu, però estaria bé que definís quin model de país i municipi vol, i deixés de ser el taloner de torn o comparsa.

Veus discordants al Tripartit

L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, atribueix el fracàs del PSC no pas a les relacions amb el PSOE, sinó al fet que la ciutadania ha optat per "un govern únic molt personalitzat, amb un projecte únic de país". Ros ha manifestat que "els ciutadans han castigat el fet que hi hagi hagut un govern que es veia més amb tres veus, a vegades discordants, malgrat haver fet una brillant acció de govern".

Ho deia fa pocs dies, parlant dels resultats electorals i del reconeixement del fracàs del PSC, per part del president Montilla, que havia faltat cohesió de govern, una situació que també s'ha pogut observar a altres indrets on el tripartit governa. A vegades els interessos de partit es posen per davant de la gestió de govern i és quan es fa un flac favor a la política i en conseqüència a la gestió pública, sigui municipal o autonòmica.

La meva experiència en la política m'ha ajudat a reafirmar-me en la idea que la salut dels partits polítics té molt que desitjar. Malgrat que el nostre sistema polític es basi en els partits polítics, aquests cauen sovint en l'error d'obsessionar-se massa en quedar bé davant dels seus votants, i deixen una mica de banda la feina que han vingut a fer i per a la qual els han votat. No és estrany doncs que en la lluita per triomfar com a força política, en el cas de les coalicions de govern s'observin espurnes que en una situació sanejada no passaria.

No sempre pots dir el que penses, i encara menys fer allò que voldries, però un excés de mossegar-te la llengua tampoc és bo, i cansa. T'acostumes a corresponsabilitzar-te d'allò que tu hauries fet diferent, però no és fàcil. T'agradaria poder dir que no hi estàs d'acord i que tothom ho sabés, però la situació no t'ho permet, fins que un dia ja no pots més.

Montilla va reconèixer que en alguna de les actuacions de consellers d'un altre dels partits del govern havia d'haver actuat amb contundència i qui sap si treure-li la delegació, però no ho va fer. Ha estat aquesta "no acció" el que l'ha portat al fracàs electoral? No és fàcil tenir la resposta a pilotes passades, però ens fa pensar i fins i tot venir ganes d'actuar perquè no passi el mateix.

Diuen que la gent no és cega i que coneix de cadascú el seu esforç, capacitat i entrega, i que després actua en conseqüència, però sempre penses que si no s'explicita prou bé, això no es tradueix a les urnes, i emprenya.

La diversitat enriqueix, però pot resultar ineficàcia si no tothom hi posa el mateix interès i ganes. La negociació i justificació del per què de les decisions preses és saludable, sempre i quan no s'entri en un carreró sense sortida. A vegades el tripartit ha estat simplement un atzucac, per la impossibilitat d'arribar a cap acord.

Ros demana que es deixi preparar les eleccions municipals abans d'entrar a discutir sobre el futur del PSC. Probablement té raó, però hi ha molts ajuntaments que han governat amb el tripartit, que convindria que fessin els deures abans del mes de maig si no volen patir el mateix càstig que el govern de la Generalitat.

Vaga irresponsable

De vaga irresponsable defineixo l'actitud dels controladors aeris el dia que s'iniciava un llarg pont i, per tant, la sortida de molts ciutadans per passar uns dies de vacances abans de les de Nadal. Irresponsable ha estat decidir no presentar-se a la feina sense que s'anunciés i es pogués organitzar el protocol en temps de vaga. Un col·lectiu que tenen un salari prohibitiu per a totes les nostres butxaques, i que caldria analitzar les causes. Uns treballadors que tenen el poder a l'hora de condicionar tota la mobilitat aèria d'Espanya i la seva zona d'influència.

M'equivocaria, però si no definís també d'irresponsable la decisió del govern de treure en aquestes dates el decret que tirava per terra molts mesos de negociacions. No ho entenc. Costa tant de preveure reaccions com les que s'ha donat? No podia pensar el senyor Blanco que els controladors no es quedarien plegats de mans i braços?

Sense voler treure cap mena de responsabilitat als controladors aeris, cal deixar ben clar que el govern tampoc ha estat a l'altura que caldria esperar. Negociar és dur, però no es pot fer el titella i cal preveure totes les conseqüències de les decisions que es prenen.

Estic d'acord amb la decisió de militaritzar el servei, amb el decret d'estat d'alarma, i em solidaritzo amb totes les persones afectades. A mi, en el seu lloc m'hauria fet molta ràbia. Considero, però que una vegada més el govern espanyol ha actuat tard, obligat per les circumstàncies, i el que és pitjor, per les seves decisions poc meditades. Puc entendre que els controladors són uns privilegiats i que cal adreçar la situació, però s'ha d'estudiar bé de quina manera es fa i quan. Potser caldria obrir l'entrada de noves persones en aquesta professió, de manera que el poder d'influència no quedés reduït en unes poques mans, al mateix temps normalitzar els salaris que no es corresponen en la mitjana de la nostra societat, per molta importància que vulguem donar a aquesta professió. Tot això s'ha d'estudiar, però evitant que la ciutadania en rebi les conseqüències d'una manera tan salvatge com ha estat aquesta vegada.

El Tripartit, tants caps i tants barrets

En l'anàlisi que es fa de la derrota dels partits que configuraven el govern hi cap bastant tot, i com sempre és allò que de l'arbre caigut tothom en fa llenya. Malgrat tot és interessant estudiar què s'ha fet malament i, sobretot, no oblidar-se que s'han fet coses bé. No es pot negar que en certs camps s'ha avançat molt i potser ha fallat més en la comunicació, en fer-ho veure a la ciutadania.

La consellera de sanitat en funcions, Marina Geli, deia que els ha faltat cohesionar el govern. És cert que la impressió que donava és que cadascú anava a la seva, i no em ve de nou. És difícil actuar de manera homogènia quan tothom vol defensar el seu grup polític per sobre del treball de govern. L'ànsia per quedar més bé que l'altre ha fet que la gestió del govern es mostrés desigual, i els seus consellers fossin massa protagonistes de l'obra de govern, per sobre dels mateixos resultats.

Hi ha polítics que estan més pendents de les properes eleccions que no pas del treball que tenen assignat. Estan obsessionats en posar-se medalles, en realitzar actuacions que destaquin i que els puguin fer lloances, abans d'assegurar que la feina està ben feta i, sobretot, abans d'anar junts amb la resta del govern, de fer pinya. No tothom està disposat a sacrificar-se, si això no ho pot veure la ciutadania.

Aquesta obsessió per mantenir-se en el poder és el que malmet totes les relacions dins el món de la política, i creix quan el govern és compartit per més d'un grup polític. No és estranya la malfiança de molts quan veus el comportament d'uns quants. Malgrat tot continuo defensant que hi ha polítics que són honestos amb la seva feina i que s'han cregut de veritat que estan al servei del poble que els ha escollit, i que la seva gestió no és permanent, sinó transitòria. 

És dur haver d'acceptar que tots som corresponsables d'una mala gestió, encara que particularment ho haguéssim fet d'una altra manera. Per això és tan important el diàleg intern i minimitzar el fals protagonisme, aquell orgull en excés, aquella prepotència que a vegades discorre.

Crec sincerament que els partits polítics han d'aturar-se a pensar en què han fallat; acceptar els errors comesos, i procurar no tornar-hi a caure. I el meu consell és que al marge de l'estratègia i de treballar bé els objectius a assolir, que ho acompanyin amb una bona dosi d'humilitat, d'esperit de servei i sacrifici. Que deixin l'orgull a casa i surtin a la plaça a treballar.

AENA es privatitza

Avui podria continuar amb les reaccions després dels resultats electorals de diumenge, i de ben segur que els propers dies n'hi haurà més, però faig un parèntesi i recupero una notícia d'ahir, quan el president del govern espanyol va anunciar la privatització del 49% d'AENA. També han estat moltes les reaccions a la notícia, i la més assenyada la de Germà Bel, qui demana al molt honorable president que esperi a conèixer els detalls de la privatització.

És cert que no es pot opinar sobre la notícia sense conèixer-ne els detalls. En primer lloc què serà el que es privatitzarà i després saber quin paper tindrà la Generalitat i els ajuntaments, en el cas dels aeroports catalans. El perill, com sempre és que el 51% en mans públiques es quedi a Madrid, deixant sense cap possibilitat de gestió al govern català ni als ajuntaments afectats.

Per tot això el tema serà d'actualitat uns dies, a l'espera de conèixer els detalls, tal com adverteix Germà Bel. Però avui els sindicats ja han anunciat que durant els dies de Nadal faran vaga per protestar contra la privatització anunciada. El ministre de Foment, José Blanco, ha comunicat que els treballadors no perdrien cap dels seus drets laborals i conservarien el seu lloc de treball. Els sindicats es senten traïts i volen manifestar-ho de manera contundent.

Aquí surt la pregunta de si les persones que viatgen en avió per Nadal han de pagar les culpes del malentès, o del rebuig dels sindicats de la decisió del govern espanyol. Coincideixo amb Germà Bel, que cal veure la lletra  menuda per poder valorar l'encert o no de la mesura presa pel govern. Els treballadors, si se'ls assegura lloc de feina i tots els seus drets, no han de témer de passar a formar part d'una empresa privada.

De tot això n'anirem parlant aquests dies, i valorant la decisió presa (si és que està realment presa). D'entrada, però, dir que si no hi deixen jugar a la Generalitat ni als ajuntaments, la notícia serà molt negativa per a les nostres aspiracions, però també per a l'anar bé de la seva gestió.

Conseqüències de les eleccions

Cada dia hi ha noves reaccions als resultats del 28 de novembre, algunes de les quals són dignes de comentar. Avui em quedo amb tres d'elles perquè m'interessen o per trobar-les fora de lloc. Em refereixo a Castells, a qui més d'una vegada en aquest blog he manifestat la meva simpatia per les seves idees, i a Puigcercós i Hereu, que cada dia em deceben més.

Crec honestament que la tossuderia d'Hereu portarà la derrota del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. A vegades penso que el PSC ja ho desitja, no sé si cansats de tants anys de govern socialista. Hereu no té carisma ni la seva història com alcalde mereix l'aprovat. Ell té moltes ganes de ser alcalde de Barcelona, però hauria de pensar més amb la resta de companys socialistes i, sobretot, amb tots els simpatitzants socialistes de la ciutat.

Per altra banda, Puigcercós s'ha manifestat sempre amb un caire prepotent, i una figura així no té futur enlloc, tampoc a la política. Ha pujat fins al cim d'ERC aconseguint una derrota que fa història. Ningú li ha perdonat el mal que ha fet a Carod, ni fins i tot els que no votem ERC ni som afins a Carod-Rovira. L'excés d'orgull es paga i el mal és que s'encomana. Aquest pot ser el gran error d'ERC i el seu mal intrínsec.

Castells per la seva banda pot ser criticat per la seva actitud gens solidària amb el PSC, en els moments tristos, però no se li pot negar que ha estat coherent amb els seus principis, i les seves paraules han estat clares i rotundes. No ha enganyat a ningú. Desconec si té intenció d'organitzar cap moviment o partit, però estic segur que de seguida tindria seguidors que l'avalarien i donarien suport.

Som moltes les persones properes al PSC que fa massa temps que estem cansats d'una imatge que s'ha volgut amagar, però que ha portat al fracàs, encara que no en sigui l'única causa. Obiols, Castells, Tura, Geli, Maragall i molts més podrien fer un favor al país, organitzant una esquerra forta i catalanista, sense necessitat de demanar la independència, però si el respecte a tots els drets fins ara negats per Espanya. Seguirem de prop les declaracions i els moviments, si n'hi ha, i si convé ens apuntarem al carro.

A Montilla, que ha estat el meu president durant quatre anys, agrair-li el seu esforç i perdonar-li els errors que ha comès. Ell s'ha manifestat el màxim responsable de la davallada socialista. El màxim potser sí, perquè era el president, però ha caminat amb uns mals companys de viatge, que no li han posat gens fàcil. Montilla finalment va voler presentar-se sol, i fins i tot va vetar la col·laboració de Ciutadans pel Canvi, una manera de deixar al marge de culpa a l'entitat, que li hem d'agrair, encara que en el seu moment no el vàrem entendre.

Demà més.