dimecres, 1 de desembre del 2010

Conseqüències de les eleccions

Cada dia hi ha noves reaccions als resultats del 28 de novembre, algunes de les quals són dignes de comentar. Avui em quedo amb tres d'elles perquè m'interessen o per trobar-les fora de lloc. Em refereixo a Castells, a qui més d'una vegada en aquest blog he manifestat la meva simpatia per les seves idees, i a Puigcercós i Hereu, que cada dia em deceben més.
Crec honestament que la tossuderia d'Hereu portarà la derrota del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. A vegades penso que el PSC ja ho desitja, no sé si cansats de tants anys de govern socialista. Hereu no té carisma ni la seva història com alcalde mereix l'aprovat. Ell té moltes ganes de ser alcalde de Barcelona, però hauria de pensar més amb la resta de companys socialistes i, sobretot, amb tots els simpatitzants socialistes de la ciutat.
Per altra banda, Puigcercós s'ha manifestat sempre amb un caire prepotent, i una figura així no té futur enlloc, tampoc a la política. Ha pujat fins al cim d'ERC aconseguint una derrota que fa història. Ningú li ha perdonat el mal que ha fet a Carod, ni fins i tot els que no votem ERC ni som afins a Carod-Rovira. L'excés d'orgull es paga i el mal és que s'encomana. Aquest pot ser el gran error d'ERC i el seu mal intrínsec.
Castells per la seva banda pot ser criticat per la seva actitud gens solidària amb el PSC, en els moments tristos, però no se li pot negar que ha estat coherent amb els seus principis, i les seves paraules han estat clares i rotundes. No ha enganyat a ningú. Desconec si té intenció d'organitzar cap moviment o partit, però estic segur que de seguida tindria seguidors que l'avalarien i donarien suport.
Som moltes les persones properes al PSC que fa massa temps que estem cansats d'una imatge que s'ha volgut amagar, però que ha portat al fracàs, encara que no en sigui l'única causa. Obiols, Castells, Tura, Geli, Maragall i molts més podrien fer un favor al país, organitzant una esquerra forta i catalanista, sense necessitat de demanar la independència, però si el respecte a tots els drets fins ara negats per Espanya. Seguirem de prop les declaracions i els moviments, si n'hi ha, i si convé ens apuntarem al carro.
A Montilla, que ha estat el meu president durant quatre anys, agrair-li el seu esforç i perdonar-li els errors que ha comès. Ell s'ha manifestat el màxim responsable de la davallada socialista. El màxim potser sí, perquè era el president, però ha caminat amb uns mals companys de viatge, que no li han posat gens fàcil. Montilla finalment va voler presentar-se sol, i fins i tot va vetar la col·laboració de Ciutadans pel Canvi, una manera de deixar al marge de culpa a l'entitat, que li hem d'agrair, encara que en el seu moment no el vàrem entendre.
Demà més.