Més diàleg, menys crispació

Aquest mes de setembre hem viscut uns moments de tensió que tots plegats hauríem de ser capaços de valorar, sense que ens deixem portar per la passió ni els prejudicis. No hi ha res més detestable que prohibir que les persones es puguin expressar lliurement sense ofendre els altres, o voler apagar la veu dels que pensen diferent a nosaltres. Les lleis serveixen per regular les relacions socials i mai podran servir per oprimir ningú, ni tampoc ser incomplertes per conveniència pròpia.

Els darrers esdeveniments d’Arenys de Munt han desestabilitzat la convivència i convindria analitzar el perquè i com podem tornar a la normalitat, que no vol dir necessàriament a la situació anterior. La decisió de convocar una consulta popular sobre un fet d’enorme transcendència, no ha de suposar mai l’enfrontament entre veïns o entre poblacions, sinó en tot cas la discussió i el diàleg. Tot això al marge de la legalitat i de la manera que s’enfoca per respectar-la, sense que se’ns privi el dret a expressar el nostre pensament i voluntat de futur.

Si bé tenim el dret a manifestar-nos i a determinar què volem ser i com, no podem caure en el parany de menystenir els altres. Si volem fer valdre la nostra opinió ho hem de fer convencent els que no pensen igual que nosaltres, i no pas insultant-los o atacant-los encara que sigui a base de pintades.

El dia 13 de setembre va ser una diada de festa a Arenys de Munt i en vindran d’altres, però no aconseguirem res si volem que les nostres idees reïxin tot trepitjant els que no pensen igual. No ens confonguem i creguem que nosaltres som millors que els altres i que tenim més raó que tothom. La comunitat la conformem tots, ens agradi o no, i faríem un flac favor a la nostra idea de país si pretenguéssim imposar res a ningú.

Hi ha persones que aquests dies s’ho estan passant malament, ja sigui perquè han estat escridassades o insultades, o bé perquè simplement detesten la crispació, la incertesa, i creuen que per avançar com a poble cal sumar esforços i no pas dividir. El fanatisme no porta enlloc i en tot cas provoca enemistats que després poden arribar a ser un obstacle per al propi objectiu perseguit.

Catalunya porta molts anys defensant la pròpia identitat, però no sortirem gaire ben parats si per defensar-nos ataquem els altres amb prepotència i menyspreu. En un món globalitzat viure aïllats és impossible, i segons com defensem els nostres drets l’única cosa que podem arribar a obtenir és un menyspreu de la resta d’estats veïns.

El pitjor de tot, però, és pretendre erigir un estat propi a esquenes d’una bona part dels integrants que se senten catalans, sense necessitat de trencar amb res ni ningú. Aquesta idea que exaspera molts radicals, és bàsica per entendre quina és la nostra realitat. No caiguem en la temptació de valorar les persones pel seu grau d’identitat, pel seu origen, cultura o llengua, perquè cometríem l’error que altres pobles europeus han patit al llarg de la història.

Sense negar la capacitat dels pobles i ciutats a manifestar quin futur volem, no hi ha dubte que si creiem en la democràcia, acceptarem que els nostres representants legítims són els diputats i diputades del Parlament de Catalunya a qui hem d’exigir que treballin pel futur del nostre poble, legislant i exercint els drets i poder que se’ls ha delegat, i nosaltres, des dels ajuntaments de cadascun dels pobles i ciutats de Catalunya, tenim l’obligació d’atendre tots els vilatans i procurar resoldre els seus problemes, sobretot en aquest temps de crisi en què moltes persones han perdut la seva feina i tenen veritables dificultats per sobreviure, i sobretot explicar i donar exemple del respecte que es mereix tothom, per aconseguir una comunitat forta, capaç de vèncer les dificultats del moment, i resoldre els dubtes sobre el nostre futur. Hem de lluitar, sí, per defensar els nostres drets, però mai negant els drets dels altres; hem de protegir la nostra llengua i cultura, però mai negant la dels altres.

En un món tant globalitzat, que entre tots hem fet desaparèixer les fronteres, no vulguem posar obstacles ni limitar l’entrada a ningú, pel sol fet de ser diferent a nosaltres. Hem d’evitar la crispació actual en què estem dividint el nostre país en dos bàndols, i caient en la temptació de considerar que els equivocats són els altres i que nosaltres sols podem trobar la solució a tots els mals.

Avui em comentaven que es comença a sentir parlar massa de la campanya electoral, quan encara falta un any per a la primera convocatòria, i els nervis que provoca tota consulta els hem pogut entreveure aquests dies. Si no som capaços de dominar-los, aconseguirem que la nostra comunitat estigui sempre crispada i a punt d’atacar o defensar-se, i la solidaritat que tant reclamem, serà absent en una societat que haurà perdut tots els valors que al llarg dels temps havíem anat conreant.

Tant de bo siguem capaços de donar-hi un tomb, i obrir els ulls a la realitat, sense renegar dels nostres drets, però anteposar el respecte als altres i ser conscients que per aconseguir la nostra fita, ens cal el suport de tots, i creure i pensar que la seva opinió és tan vàlida com la nostra. Que prevalgui el seny en la nostra actitud i accions.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, aquest mes d'octubre

Diada de la gent gran

Un dia plujós que, d'entrada, hauríem d'agrair ja que al nostre país no plou suficientment i poden passar molts mesos sense veure caure ni una gota, però en canvi no ha anat tan bé per a la celebració de la diada de la gent gran. Ja ho diem sempre que mai plou a gust de tothom, i que estem de sort que no podem escollir, perquè llavors no plouria mai.
Menys gent de la prevista, dels que varen encarregar el tiquet del berenar, però molt d'agrair als assistents, perquè em pensava que serien molts menys. L'aigua queia a raig i la Riera i molts carrers de la vila semblaven rierols. (tot i que farà trenta anys que vaig arribar a Arenys, encara em sorprèn veure com l'aigua de les canals de les teulades va a parar a sobre les voreres).
La mateixa Riera, que va ser canalitzada, té el defecte que l'aigua de la superfície no té sortida fins al final de tot. Si això hi sumes l'aigua recollida a les teulades, és fàcil imaginar que en dies com avui, que cau tant aigua i durant tanta estona, els carrers siguin veritables afluents de la Riera.
Una altra cosa a destacar: l'afició dels avis a ballar. Potser és que no freqüento les sales de ball ni discoteques, però estic segur que el fort del ball no és en les generacions actuals, sinó a la generació dels 60 enrere.
La música, pot ser la mateixa de sempre; no cal buscar novetats ni temes estrafolaris. Jo, per por a fer el ridícul, em quedo mirant com ballen, i d'alguna manera els envejo, perquè també m'agradaria saber portar el pas.
M'han explicat dos acudits per si els podien publicar en alguna revista. Els que hi llegeix, no li fan gràcia, i en canvi en coneix de molt graciosos. Els passaré a la redacció de la revista per si creuen oportú publicar-les. I també hem parlat un moment del voluntariat. Ja sabem que no serà fàcil, però estic segur que engrescarem suficients persones per tirar-ho endavant.
Podia haver anat millor, amb més participació, però els assistents feien cara de passar-s'ho molt bé i l'alegria que desprenien m'ha fet content. Confio que en guardin un bon record.

A la recerca de la notícia positiva

He intentat trobar un tema positiu per no insistir tant amb fets negatius, notícies que no voldríem que passessin, però que omplen totes les pàgines dels diaris. M'he trobat amb les declaracions de la presidenta del Parlament balear, Maria Antònia Munar, imputada per un cas de corrupció, en què diu que és normal que la citin a declarar. De fet és trist que aquests esdeveniments siguin normals.
Però jo buscava un tema positiu. Parlar de la derrota del Madrid, per alguns podria ser el tema falaguer, però enriure's de les desgràcies dels altres tampoc és correcte. Tampoc vull parlar del cas Gürtel, ni de Millet i Montull, ni d'Hondures, ni del fracàs escolar degut al consum de cànnabis, ni de les dues morts en una masia de Torelló, ni dels hostatges del Canadà... canvio de diari... ni de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del país valencià, a favor del tancament del repetidor que dóna cobertura de TV3 a València, ni de la victòria a Brussel·les de Berlusconi i la seva censura als mitjans de comunicació italians, ni...

Ja l'he trobada! ja no busco més: "La neu ha fet acte de presència per primer cop aquesta temporada, aquest dimecres a la tarda, a les cotes més altes de les muntanyes del Pirineu."

Cinisme o clavegueram

Aquesta tarda-vespre, per uns moments, m'ha entrat aquella sensació de ràbia continguda i de sortir a dir-ho tot pel seu nom, abans no et ve al pensament allò de... no es pot dir tot, s'ha de viure en la hipocresia. "Cornut i pagar el beure".
Què pots amagar que no se sàpiga? t'has d'anar empassant saliva? Des de fa temps l'esforç és més intens i freqüent. De fet no és cosa d'un dia, sinó que apareix amb qualsevol excusa, i sobretot quan estàs cansat.
Sempre queda el consol de pensar que la gent no és tonta i que sap col·locar a cadascú al lloc que li pertoca, per més dissimulat que es presenti, per més hipòcrita que sigui. Malgrat tot, a vegades dubtes i t'imagines que els altres no ho saben veure, que potser viuen enganyats i no saps què pots fer per obrir-los els ulls.
Sumeu, resteu, compareu i reflexioneu, i segur que hi caureu. I ells? creuen que ensarronaran a tothom? com justificaran el què ha passat fins ara? com ho justificaran si ara s'ho salten a la torera?
No veuen que hi ha temes molts més transcendents que cal combatre i solucionar? hi ha gent que no pot pagar el lloguer de casa, els llibres de l'escola, els aliments de la setmana. És difícil acceptar el frau i l'engany quan veus el que està passant.

En legítima defensa

Amb aquest títol la senyora Nebrera presenta el seu llibre carregat, sembla ser, de crítiques cap al PP, el partit on ha estat afiliada i del qual n'és representant al Parlament català. Pel títol llegit i les referències que n'han fet, diríem que segueix la tàctica que la millor defensa és un bon atac, i s'ha de dir que és una pràctica molt habitual en política. Us hi heu fixat?
Ja veieu que he caigut en la trampa i he acabat parlant de la senyora Nebrera, però m'ha interessat les seves declaracions sobre Aznar, i en concret quan afirma que Aznar li va dir que Catalunya era una població malaltissa. Jo no sé si és veritat, però haig de pensar que sí. De què en trauria de dir-ho si no és cert? però sobretot, què creieu que pensen molts espanyols de nosaltres?
Som un país que ens queixem del tracte que rebem per part de la resta d'Espanya, però som incapaços d'anar junts, i fins i tot critiquem la manera de fer-ho. Posats a transcriure dites, n'hi ha una altra que ve com l'anell al dit: divideix i venceràs. El senyor Carretero ja ho ha fet, i no ha estat el primer; ell ja ho havia vist a fer al seu ex partit, en mans de Pilar Rahola, Àngel Colom, que varen inventar-se el PI, o bé Hortalà, Carod-Rovira i ara... el senyor Puigcercós que ha escenificat un entronament que m'ha fet pensar amb el darrer emperador xinès.
Seguirem la senyora Nebrera per veure si es converteix en una segona Rosa Díez, o bé es queda a casa i deixa a córrer la seva carrera política.

Manifestacions

Avui a Barcelona com en altres ciutats s'ha commemorat el dia internacional de la pobresa, amb una manifestació on hi ha participat unes dues-centes persones, segons llegeixo a les notícies. Evidentment no té res a veure amb la manifestació d'ahir a Madrid, contra la reforma de la llei de l'avortament, ni amb els participants a la festa del Super3.
Podem analitzar el perquè i treure'n les nostres conclusions. No es tracta de quantificar qui genera més morts, si els avortistes o bé els globalitzadors (disculpeu la meva simplificació). També podem fixar-nos en què fa més mal al govern actual, una manifestació contra la fam al món o bé contra una llei que presenta el govern al Congrés de diputats. O també diferenciar què tenim més proper, si la mort de gana o els avortaments.
Actuem sempre en funció de la repercussió més propera, i si no fos perquè podem llegir les notícies d'altres contrades, ignoraríem que avui dia, a ple segle XXI hi ha morts diàries per falta de menjar. Però tot i això, també ignorem el nostre veïnat, i segur que desconeixem que no massa lluny de casa hi ha gent que pateix gana, que està enganxada a la droga, que pateix violència de gènere, o estan a punt de perdre la casa.
Està molt bé que sortim a manifestar-nos, però m'agradaria pensar que som coherents i no hipòcrites, i que quan demanem o exigim alguna cosa, no estem fent el joc per una altra banda, o vivim ignorant allò que fa mal, allò que ens implica, allò que no tenim manera de justificar.

El post 1.500

L'apunt d'avui és el 1.500 des que em vaig decidir a escriure en el meu blog. El que va començar el gener de 2005, de manera esporàdica i es va intensificar el 2006, s'ha convertit des de llavors en un escrit diari sobre pensaments, fets, actuacions, crítiques, descripcions... que a darrera hora del dia recullo i transcric al meu blog.
Tot i que la categoria de política predomina al llarg del blog, també hi ha molts escrits de caire social i cultural, i també sobre viatges, família, treball..., sempre amb l'esperit de comunicar, sense haver pogut aconseguir el diàleg, per culpa dels insultadors que aprofiten l'anonimat per engegar tota la seva bateria d'insults, demostrant la seva poca categoria com a persona.
He procurat que no fos un blog monotemàtic ni obsessiu, encara que és evident que hi ha algunes referències que s'han repetit i que els seguidors més fidels hauran captat perfectament. També la societat on vivim es repeteix sovint i vivim de manera cíclica uns episodis que recuperem periòdicament.
No planifico els escrits, sinó que escric allò que en aquells moments estic pensant, llegint, escoltant... fruit dels esdeveniments del dia, de les notícies dels diaris, i si alguna vegada tinc pensat el tema de què parlar, em passa com avui que surt un imprevist que et canvia l'argument.
Avui, que volia assistir a la conferència "Catalunya, renovació moral i material" a càrrec de l'empresari i articulista Xavier Roig, organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt, i per tant podria comentar-ho al blog, m'he trobat que s'havia suspès, per la grip A. A l'obrir el blog i comprovar que escriuria el post 1.500, he pensat que era motiu suficient per comentar-ho i dedicar-li un post.
Estic atent, però, per veure què passa amb la senyora Nebreda, en Fèlix Millet, en Puigcercós, o en Camps i en Rajoy, per continuar seguint el "culebron" en què s'ha convertit la política en aquest país.

Sessió participativa a Sant Elm

Avui hem presentat tres projectes urbanístics integrants del projecte de la Llei de barris de Sant Elm, amb finançament de la Generalitat i l'Ajuntament d'Arenys, cadascú amb el 50%. Els projectes, en fase d'avantprojecte a l'espera de rebre opinions dels veïns afectats, consistien en la urbanització dels dos carrers que limiten els habitatges del barri: Montplana i Camí de la Pietat; l'espai entre blocs, i l'equipament cívic.
La sessió d'aquesta tarda pretenia donar la màxima informació de la proposta de projectes, perquè els veïns tinguessin una base sobre la qual opinar i suggerir, com a persones que coneixen el terreny, les persones i les relacions d'aquestes entre elles i amb el propi terreny.
Els dos equips d'arquitectes redactors dels projectes han presentat la seva proposta tot apuntant aquells elements opinables i que podien acabar definint les persones interessades i afectades. Uns apunts que el dinamitzador de la reunió ha recollit per poder-los treballar en les properes sessions.
El proper pas, una vegada els veïns tinguin una setmana de reflexió i recollida de idees, serà un taller amb participació veïnal, per treballar aquells elements que s'han deixat damunt la taula o bé que han sorgit arran de les explicacions d'aquesta tarda.
L'assistència no ha estat la que tots hauríem desitjat, però confio que amb el boca-orella i les informacions que poden donar els mitjans de comunicació presents a la sala Josep M. Arnau del Calisay, la participació de la propera setmana sigui més intensa i àmplia, pel propi interès dels veïns de Sant Elm, i la millora del resultat del projecte a realitzar durant l'exercici 2010.
Una vegada més s'ha demostrat la voluntat de l'equip de govern de practicar una política participativa i transparent, malgrat les dificultats que comporta tot procés participatiu i la malfiança que encara desperten entre la ciutadania més escèptica. Malgrat tot, sempre defensaré aquesta actitud i faré el possible perquè hi hagi més gent que hi cregui i li doni suport.

Voluntariat a Arenys

Aquesta tarda ens hem trobat per parlar del voluntariat. No es tractava de teoritzar, sinó d'assentar les bases d'un nou voluntariat a Arenys de Mar. No anàvem a inventar res, ni tan sols a implantar res per primera vegada a la nostra vila, sinó recuperar un moviment que fa anys va ser un referent per a molta gent, i que en moments de crisi es fa més necessari i útil.
I és per això que hi hem convidat a la Remei Garcia, un clar referent del voluntariat i del moviment social, i també hi ha assistit una persona clau de l'activisme social, la Carme Parera. La resta d'assistents configuraven una bona representació de la societat civil, que és qui pot respondre i mantenir viva la idea del voluntariat.
La il·lusió de treballar per als altres és el que més et pot omplir com a persona. Tot el que pots fer per als altres és un premi que et regales, i en un temps com l'actual, on presideix l'esperit individualista, qualsevol proposta de treballar per a les persones que s'ho estan passant pitjor, és el millor regal que es pot fer a la societat on vivim.
Estic segur que el projecte triomfarà, perquè surt de les mateixes persones, dels propis protagonistes. Tindrem temps d'anar-ho seguint i valorant, i per què no, per compartir i participar-hi. T'hi apuntes?

Llei d'Acollida d'Immigrants

Una vegada més el Partit Popular de Catalunya es queda sol, bé, sol no perquè ara té el seu aliat Ciudadanos. Ha estat a l'hora de votar la tramitació de la futura llei d'acollida que ho han fet en contra perquè la llei atorga prioritat del català com a llengua vehicular en l'acollida d'estrangers.
És evident doncs, que tot i els canvis de líders al partit, continuen pensant que la seva política contra la defensa del català els dóna més bons resultats que no anant-hi a favor. És per això que ningú s'ha d'escandalitzar si després se'ls titlla d'anticatalans, perquè els seus raonaments costen d'entendre, a casa, des de dins.
Hi ha una manera de pensar, que ve de lluny, que es creu que als estrangers se'ls ha de parlar en castellà, encara que siguis un catalanoparlant. Recordo, ja fa anys, que amb la Mieke ens fèiem un tip de riure quan m'explicava com s'estranyava la gent quan els deia que no li parlessin en castellà, ja que ella només entenia català. La Mieke ens va deixar a primers d'any, després de molts anys de sofriment.
Avui també el PSC i CIU s'han manifestat a favor de la Llei d'Educació Catalana (LEC), tot i les reticències del govern espanyol. És bo que sapiguem anar junts defensant allò que és defensable i evitar les frivolitats que no porten enlloc.

Costa planta cara a Rajoy

Quan semblava que Rajoy tornava a conduir amb una certa tranquil·litat el Partit Popular, apareix el cas Gürtel, amb el senyor Ricardo Costa embolicat, que li gira la truita i torna a tenir problemes reals de lideratge.
Les dues derrotes electorals de Rajoy, com a substitut d'Aznar al capdavant del Partit Popular, amb la presidenta madrilenya fent-li la punyeta, varen deixar molt tocat a Rajoy que va sobreviure, políticament, gràcies al club valencià, amb el president Camps al davant. El mateix president a qui ara l'ha obligat a cessar el secretari general del PPV, Ricardo Costa.
Però no ha passat pàgina amb el cessament, sinó que la rebeldia del senyor Costa, encarant-se a Rajoy i demanant-li explicacions, ha tornat a afectar la seva solidesa, i qüestionant la seva capacitat de portar el Partit Popular al govern de l'estat.
De seguida veurem com es posen a treballar, o millor dit, a dissimular tots els fronts oberts i les cicatrius provocades, perquè sembli que al PP tothom va a la una i que aquest passatge ha estat un accident puntual, fàcilment superat i tancat.
Quan pitjor ho estava passant el PSOE sembla que el PP no ho ha sabut aprofitar, o bé és que hi ha massa enrenou a dins com per dissimular-ho més temps.
El pitjor de tot és que la política se'n ressent i el sistema democràtic també. Cada vegada hi ha més gent que dubte i es malfia dels polítics, sovint com excusa per no fer res ni implicar-se en res.
No sóc profeta i no sé dir amb què acabarà tot plegat, però no m'estranyaria gens que el senyor Rajoy tingués els dies comptats, políticament parlant, i comencéssim a veure els moviments del seu substitut o substituta. Temps enrere podíem pensar en Esperanza Aguirre, però crec que en aquests moments l'alternativa no és tan clara.
Sigui com sigui el futur polític del PP, m'agradaria que el futur judicial de la causa o causes obertes fos descobrir els culpables i fer-los pagar pel mal provocat. Tant de bo que ho puguem veure.

Dos no es federen si un no ho vol

L'escridassada de Madrid al president Zapatero amb motiu de la desfilada de la Hispanitat, no sé si és un insult o un premi. Potser en el cas de Zapatero no és cap mèrit perquè el motiu que l'ha portat a la desfilada li plau i li dóna suport, però per a d'altres seria una mostra més que demostraria que no som "d'aquest món".
Avui el fet que et xiulin ja no és símptoma de res, perquè la societat s'ha acostumat a escridassar per qualsevol cosa, bàsicament per tot allò amb què no es combrega. La discrepància és una cosa i l'insult o l'escridassada són una altra. És massa fàcil protestar i massa complicat suggerir. Perquè això és el que jo demanaria.
Els fòrums d'Internet estan plens d'insults, menyspreus i crítiques generalitzades, però ni es dóna la cara, ni es concreten les crítiques, i encara menys es proposen alternatives. Això gairebé ni ho fa l'oposició política.
Avui, per a molts catalans és un dia festiu, un dia que no es treballa, però que no ens aporta cap input que ens faci reflexionar. De totes maneres jo pensava que de la mateixa manera que celebrem una derrota, la de l'11 de setembre de 1714, també podríem pensar que estem celebrant una desgràcia, la del 12 d'octubre de 1492, quan s'inicià l'extermini de cultures que es trobaven a l'altra banda del món.
Sigui com sigui, hi ha una posició fanàtica, centralista i de dretes, que continua viva a l'Espanya de sempre, l'Espanya de les províncies, com en temps de l'imperi romà. I aquesta Espanya aprofitarà qualsevol cosa, qualsevol relliscada que tinguem, per justificar la seva posició intransigent i d'odi permanent cap a qualsevol iniciativa que s'aparti del motlle establert i dictat des del centre. Estic pel model federal, però en primer lloc ens han de demostrar que ho veuen bé i no com a mal menor.

Un matí a Cantonigròs

No sé si era perquè aquest cap de setmana és més llarg que els altres, o perquè el Cor de Noies de l'Orfeó Català interpretava un concert a l'Església Parroquial, o perquè han dit que s'hi trobaven bolets, el cas és que avui a Cantonigròs estava ple de cotxes i de gent, com si alguna cosa anormal succeís. Fins i tot una persona, a qui no coneixíem, ens ha demanat quina festa era que hi hagués tant gent.
Feia dies que no anava a Vic i hem aprofitat aquest cap de setmana llarg per dedicar-hi un dia i arribar-nos a Cantonigròs per fer una ullada com estava tot. No havia anat al pis des que el veïns ens varen pintar les habitacions que donen al seu costat i que s'havia florit una mica, pel temps que varen tenir les obres aturades i la nostra paret descoberta.
Hem aprofitat per fer una passejada fins al final del poble, que ara és molt més llarg de quan hi passava els estius d'infantesa. Amb el carrer asfaltat no té l'encant de quan era de terra i havies de vigilar de no posar les rodes de la bicicleta en algun punt massa sorrenc, o amb alguna pedra punxeguda. Tampoc hi havia tants cotxes, ni el camí cap a Can Rispet i al pla de Can Codina era tan transitat com ara. Llavors gairebé era una proesa, però t'estalviaves quilòmetres si volies anar a Tavertet. De fet el trajecte de Can Codina fins a Cantonigròs l'acostumàvem a fer a peu, quan el de Can Baró ens hi portava des de Tavertet amb la seva DKW de color verd.
Després de ventilar el pis hem tornat a Vic on hem dinat amb la resta de la família. Avui hi havia més trànsit que mai, i a Roda de Ter hem ensopegat amb la mitja marató de la vila, amb gairebé 300 participants, o almenys això era el que podies veure als seus dorsals.
Entretant el senyor Costa deu estar arribant a Santiago de Compostela, per fer una abraçada al Sant i qui sap si demanar-li que en president Camps s'hi repensi i no faci efectiu el seu cessament. Després direm, però tot es fa en clau de partit polític i els seus interessos, i no pas per ser transparent i donar comptes als seus votants, els que els han escollit per servir i no servir-se'n. Ara uns i després els altres...

Samsung, creu i ratlla

Parlem molt de sostenibilitat potser perquè estem vivint una època gens sostenible. Hem avançat en tecnologia, però el aparells que comprem, quan s'espatllen, ja no es porten a arreglar, sinó que es porten a la deixalleria i se'n compren de nous. Això fa que cada vegada hi hagi més ferralla i que es tanquin tallers de reparació.
Aquests dies ho estic vivint amb un ordinador portàtil que a primers del mes d'agost es va espatllar i vàrem portar a reparar. D'entrada ja ens van avisar que la marca Samsung, pel que fa a ordinadors, era molt poc formal i que trigava mesos per solucionar els problemes dels seus ordinadors. També ens varen comentar que el tipus d'averia podia costar força diners, i que potser ens podíem plantejar la idea de no reparar-lo i comprar-ne un de nou.
Vaig dubtar, però em va semblar que per poc que fos possible valia la pena arreglar el portàtil, encara que poguéssim estar unes setmanes sense ell, ja que teníem l'alternativa de l'ordinador de taula que hi ha al despatx.
Han passat dos mesos i encara no ens han donat el pressupost de la reparació, i estem esperant la trucada que ens havien de fer un dimarts, de fa moltes setmanes; un dimarts que a base d'anar passant per la botiga, ha anat canviant de setmana, però encara no ha arribat.
No sé com acabarà, però el més fàcil és que ens decidim per comprar-ne un de nou, deixant de banda aquella cosa de la sostenibilitat que queda tan bé, però que no pots arribar a practicar.
Crec que tots plegats ens ho hem de fer mirar, i valorar si el camí que seguim és el més encertat. No es pot anar contra corrent, però potser podem empènyer una mica perquè desviem un xic l'orientació. D'entrada haig de reconèixer que el botiguer tenia raó quan em va dir que la marca Samsung, en la divisió d'ordinadors, no era prou seriosa. La primera conseqüència d'aquesta experiència va estar desestimar un mini portàtil Samsung, deixant de banda les prestacions o el preu; el nom ja m'ha marcat a l'hora de comprar, i m'imagino que deu tenir pocs repetidors. Malgrat tot, procuraré que en la propera ocasió, que no serà amb Samsung, pugui optar a arreglar l'aparell abans de portar-lo a la deixalleria.

Reflexió i sentiment d'impotència

Avui he passat un moment de vergonya barrejada amb ràbia i sentiment d'impotència, quan uns vilatans m'han vingut a ensenyar unes fotografies d'un racó arenyenc, que no és un racó qualsevol, sinó que té un component turístic i mediambiental important.
No és la primera vegada que rebo fotografies denúncia, motivades per l'incivisme i la deixadesa d'alguns vilatans i vilatanes que, sense cap mena d'escrúpols, deterioren l'entorn urbà que és de tots i totes.
No tota la culpa, però, és dels vilatans, sinó que hi ha una responsabilitat política que no acabem d'assumir, i per això la meva ràbia i impotència, en no poder fer més per solucionar aquest problema que es repeteix massa sovint.
Si dius, perquè ho dius i si no ho dius perquè no ho dius, facis el que facis sempre hi haurà algú que et penjarà la llufa, però arriba un moment que ja no pots més i et culpes a tu mateix per aquesta mena de conxorxa no volguda, però no rebutjada, i això és el que et fa explotar.
Es pot treballar més bé o més malament, amb més encert o menys, però treballar, i ser realment responsable de la gent que està al teu costat, o bé sota la teva responsabilitat. Hi ha qui treballa i s'equivoca, però hi ha qui no ho fa i potser no comet errors, però impedeix que el projecte comú avanci i llança tothom al precipici. Ja n'hi ha prou d'hipocresia, i ja va sent hora de dir les coses pel seu nom, totes les coses, també aquelles que no fem bé, reconeixent els errors propis, i treballar per corregir-los, però amb el mateix nivell d'exigència caps als altres.
L'individualisme que predomina a la nostra societat fa molt difícil el treball comú, el respecte per a la cosa de tots, de l'espai públic, de les relacions entre diferents, però tenim l'obligació de lluitar per recuperar aquells valors que beneïen les nostres relacions socials, i exigir, quan aquesta sigui la nostra responsabilitat, que tothom respecti els altres.
Les coses no es fan soles i cal el nostre esforç, la nostra capacitat organitzativa, l'estratègia per aconseguir els objectius amb eficiència i també eficàcia. Si creiem en l'empresa pública, en l'obra social, en tenir en compte tothom, hem de donar exemple de treball i seriositat, i si no és possible, tenim sortides, no ens cal aferrar a res.
La visita d'aquesta tarda m'ha despertat de cop i m'ha fet adonar que ja va sent hora d'obrir els ulls i dir les coses pel seu nom, i si volem ser ben considerats, hem de ser clars i transparents, perquè tothom pugui veure que no amaguem res, ni les nostres capacitats, ni les febleses i mancances. La societat no ens demana que siguem perfectes, sinó que treballem amb honradesa i aportant el nostre valor afegit.

El Banc del Temps d’Arenys de Mar

Aquest vespre hem tingut l'oportunitat de conèixer una mica més què és el Banc del Temps, gràcies a la xerrada a càrrec de la Josefina Altés, de la Fundació Salud i Família, en el primer acte organitzat en motiu de la posada en marxa del banc a Arenys de Mar.
"El temps és or", és una frase que acostumem a sentir, i en el cas que ens ocupa té un sentit especial, perquè la "moneda" que s'utilitza és el temps, mesurat en hores. Un projecte que necessita la implicació de tots i, en primer lloc, que ens ho creguem i ho veiem útil.
Una vintena de persones ha seguit les explicacions de la ponent, la majoria dels quals ha deixat les seves dades perquè se'ls pugui informar de tots els treballs necessaris per posar en marxa el banc a Arenys. Persones grans, però també joves, que s'han mostrat interessats en participar en el projecte i que de ben segur seran vitals perquè pugui reeixir.
Preparant la xerrada i bàsicament el projecte, he pensat que caldria organitzar un taller sobre la gestió del temps. Perquè diem que el temps escasseja, però el que realment passa és que no el gestionem bé. Ens acostumen a dir que no tenim temps per allò que no ens agrada, però que en trobem sempre per allò que estimem. Proposaré el taller, però de moment, ens dedicarem a construir el banc del temps d'Arenys, i ens caldrà l'ajuda de tots i totes; l'ajuda dels que creuen que el projecte és positiu i que ens pot ajudar per afrontar la crisi, però sobretot per aconseguir una cohesió social. Però n'hi ha més, i aquests els podreu trobar a Consensus.

Les coses petites de cada dia

Avui, com va sent habitual els dimecres, ha estat un dia atapeït, però al mateix temps interessant i profitós. Tres reunions importants al matí i una a la tarda, acompanyades d'entrevistes, trobades i mini reunions, alguna a peu dret. Al final el que compta és la satisfacció de notar que s'ha avançat i que allò ja no caldrà tornar-ho a preparar i discutir, perquè allò ja ha sortit.

És el dia a dia que a vegades ens fa por perquè voldríem fer grans gestes i d'aquestes en cauen molt poques si és que n'arriben a caure, però la suma de moltes passes et fan arribar a l'objectiu pretès.

En política, ni des de dins ni des de fora, sabem valorar massa les banalitats i ens pensem que per estar satisfets i ser reconeguts pels altres ens cal aconseguir grans fites. A la llarga, però, t'adones que és la suma d'aquests petits guanys el que et satisfà, encara que els altres no se n'adonin. Segur que un dia o altre ho recordaràs com una proesa i el premi te'l donaràs tu mateix.

I el més important de tot és adonar-te que has aconseguit arribar a un acord, a vegades d'intenció, amb les persones amb qui t'has reunit, encara que no penseu el mateix, però sí que teniu com a objectiu servir la comunitat amb qui t'has compromès.

Avui estic satisfet de com ha anat tot plegat, encara que no vulgui dir que s'ha solucionat tot, sinó que alguna cosa s'ha obert i que caldrà resoldre de la millor manera possible, mirant sempre endavant, i sobretot, sumant.

Destapant les vergonyes

Rajoy demana als seus que passin pàgina del cas Gürtel, perquè el PP ha d'estar pels temes que preocupen a les persones, i té raó, però es descuida que els casos de corrupció política també preocupen a la gent, perquè no saben amb qui poden confiar.
La democràcia al nostre país ha fet possible que les corrupteles es facin públiques, encara que algunes triguen massa temps. Abans tot era opac i no hi havia càstig per als corruptes, perquè el mateix estat els protegia i ocultava.
L'allau de noticies dels darrers temps, en relació a casos de corrupció, no beneficien en res el futur de la nostra societat, ni les possibilitats de tenir uns governants que liderin el canvi d'actitud. És cert que es tracta d'uns fets puntuals i que afecten a una molt petita part del món de la política, i això s'ha de dir amb veu ben alta, però també és cert que la repercussió és molt negativa i provoca que paguin tots per culpa d'uns pocs.
Davant de tot això el que cal és demanar transparència, perquè els ciutadans puguem veure les interioritats de la gestió pública; per fer més difícil el mal ús del diner públic; per posar en evidència els que es valen dels càrrecs públics per a l'enriquiment personal.
No es tracta de demanar dimissions dia si, dia també, però valdria la pena que fos una pràctica més usual que no hi ha ara. Si volem salvar el sistema polític, cal que les persones que han defraudat dimiteixin, per assumir personalment el seu error i no carregar-ho a l'esquena de tots.

De quin país estem parlant?

"Nosaltres mai, mai trairem el nostre país". Amb una frase així queda tot dit: qui la pronuncia es creu l'únic defensor del seu país. Probablement és cert, però pot ser que aquest país sigui d'un milió d'habitants, i no dels set milions i mig que en aquests moments habiten Catalunya.
Aquí rau el greu problema del senyor Carretero i dels seus seguidors. Es pensen que és hora de combatre els infidels, els que parlen en castellà, els que no pensen com ells. No saben que la democràcia és diàleg i construcció, i en canvi practiquen el menyspreu i la destrucció de la convivència.
Per aquells que ens sentim catalans, que hem patit el franquisme i no hem deixat de defensar la llengua i la nostra cultura, quan això era complicat i també ara que és infinitament més fàcil, ens sap greu aquests salvadors de la pàtria que no toquen de peus a terra i ignoren els problemes reals de la població a qui diuen defensar i voler servir. Potser precisament perquè tant ens estimem aquest país, ens dolen actituds com les de Carretero, més pel que diu i com ho diu, que no pas pel que fa.
Amb prepotència no es pot anar enlloc, i amb actituds absolutes tampoc. És amb el diàleg, amb la seducció, és sumant que s'aconsegueixen els èxits. Carretero divideix i no podrà mai aconseguir que tots treballem junts per aconseguir el bé de tots.

Nou partit, nou president

La notícia política d'aquest cap de setmana seria la proclamació de Joan Carretero com a president de Reagrupament Independentista, una escissió d'ERC de qui tothom vol fer la seva lectura. El PSC ho aprofita per espantar CIU dient que el nou partit és la seva amenaça, i CIU respon que és ERC qui ha d'estar espantat.
La reacció de la gent és imprevisible, tot i que hi pugui haver raonaments que expliquin comportaments lògics. En política no sempre funciona la lògica i en el cas que ens ocupa pot quedar perfectament en evidència. Una cosa és els trànsit de militants entre un i altre partit, però al final el que compta és el trànsit de vots, i això no és tan clar.
De totes maneres, ho deia l'altre dia i ho reitero, el senyor Carretero no m'ha demostrat ser un líder capaç de portar a terme un projecte de manera seriosa. I amb això no vull dir que la idea de l'independentisme no sigui seriosa, més aviat és una utopia, però el món es mou gràcies a les utopies. Si només avancéssim a ritme de la lògica, poques passes faríem. És més per la sensació que em dóna, pels fets i les declaracions, i molt hauria de canviar de quan era conseller de la Generalitat.
El panorama polític català queda remogut i caldrà veure quin paper fa cadascun dels altres partits. El PSC s'afiançarà més cap a una posició espanyolista? ERC voldrà competir amb sobiranisme o bé intentarà ensenyar la seva faceta d'esquerres, comptant que Reagrupament té un model més de centre-dreta? Serà el pacte CIU-Reagrupament el que retornarà CIU al govern de la Generalitat? Serà la fi d'ERC i per tant del tripartit?
Entenc que Reagrupament no tindrà interès en les eleccions locals, o sí! El seu plantejament és clarament independentista i poca cosa es pot fer des de l'àmbit local, si no passa per ensarronar els vilatans fent-los creure que les consultes populars promogudes per l'administració local tenen efecte sobre temes que no són de la seva competència.
Els ajuntaments necessiten finançament, però també persones capaces de gestionar l'administració, amb més dedicació i no tant perdre el temps somiant i creant falses expectatives. Necessiten persones que sàpiguen netejar els carrers, urbanitzar les ciutats, tenir cura de les persones dependents, millorar les infraestructures, invertir en equipaments esportius, culturals i socials, realitzar una política preventiva de la salut... tot això amb els quatre duros de què disposen.
Tenim un nou partit, que treballarà per la independència del nostre poble, però caldrà que tingui en compte i expliqui quin model d'estat volen. Ens farien un flac favor si aconseguissin la independència i no tinguessin clar quina política seguir en educació, en sanitat, seguretat, economia o esport. Perquè si l'única cosa que es pretén és desenganxar-nos d'Espanya, queda la feina a mig fer, i les feines així no porten enlloc i acostumen acabar pitjor del que estaven.
Seguirem de prop el nou partit i també les reaccions dels altres. Jo els convidaria (als altres) a deixar clar què volen, per ells mateixos, i treballar per aconseguir-ho. Si el que tots volen és el bé per al nostre país, segur que es trobaran al mateix trajecte, si no és així és que alguna cosa falla.

Partit ensopit

Aquesta tarda-vespre hem assistit al partit del Barça contra l'Almeria gràcies a l'Aurora i en companyia de la Penya Barça d'Arenys.

El partit no ha estat brillant, més aviat avorrit per l'actitud de l'Almeria que l’ha encomanat al Barça. L'àrbitre ha engrescat i enfurismat el públic, la qual cosa ha trencat l'apatia que dominava l'ambient.

Els darrers minuts han desvetllat els que no havien superat l'ensopiment, amb un córner a favor de l'Almeria en els minuts de descompte que ha provocat més d'un esglai.

L'ambient a can Barça és fenomenal i encara que no t'agradi el futbol, és un espai que, com al Liceu, tothom hauria de conèixer i participar.

De tornada a Arenys, la Penya, silenciosa, escolta el resum i les valoracions d'en Puyal. S'han aconseguit tres punts i aixó en una lliga és el que compta. Nosaltres, però, hem pogut constatar que el futbol mou milers de persones. Diu que érem més de setanta mil, per veure un partit que jugava contra l'Almeria, que es troba molt avall de la classificació. Malgrat tot, la gent hi va, crida, anima, insulta a l'àrbitre, pateix i aplaudeix. Més a tenir en compte.

Hem parlat del jovent

Avui a la tertúlia hem parlat del jovent i ho hem fet a partir del guió que ens ha presentat en Toni Curto, director de l'Institut Tres Turons d'Arenys de Mar. El tema és apassionant perquè ens afecta de ple en tant i en quant afecte la nostra societat, les nostres relacions, el nostre present i el futur.
El plantejament ha partit del jovent a l'escola i per això els temes més presents han estat les relacions familiars, el tracte amb els professors, les relacions entre els alumnes, també segons la seva procedència.
La veritat és que estàvem tots sorpresos tal com ens ho estava presentant, potser perquè tots els que érem a la tertúlia formàvem part d'aquell 15% que ens salvàvem de passar-ho malament.
Tinc ganes de resumir unes quantes frases que en Toni Curto ens ha deixat anar; experiències, actituds, respostes... però ara és tard i demà no serà un dia fàcil.
(Avui també m'hauria agradat parlar d'en Carretero, que l'he sentit a parlar en una tertúlia radiofònica. De fet cada vegada tinc més clar que no té la talla per, no ja presidir un govern, sinó ni tan sols dirigir cap proposta política. Ho deixo per un altre dia).

El gegant del PI

Els problemes amb el finançament dels partits polítics és un tema que arrosseguem des de fa molt temps i se n'acostuma a parlar quan es descobreixen irregularitats o sorpreses com ara ha passat amb el Partit per la Independència (PI), un partit efímer resultat d'una deserció més a ERC. El PI, amb Pilar Rahola i Àngel Colom al capdavant, va fracassar estrepitosament, com podria tornar a passar, ara amb Reagrupament, o no?
Aquests dies hem sabut que l'Àngel Colom, que amb la desfeta del PI va anar a buscar refugi a Convergència Democràtica, va recórrer a Lluís Millet perquè li eixugués els seus deutes amb diners del Palau de la Música. Segons Colom, sempre va pensar que eren diners de Millet i no pas manllevats al Palau.
La situació que es crea resulta complicada perquè algú podria pensar que una vegada coneguda la procedència dels diners el que hauria de fer l'Àngel Colom és retornar-los al Palau. Seria això el més just? Abans de respondre posem-nos al seu lloc i després opinem.
Oi que resulta difícil opinar quan et poses a la pell de l'altre? doncs perquè no s'ho va pensar dues vegades el mateix Àngel Colom, abans de fer el sermó a Arenys de Munt el dia que uns quants líders de partits polítics catalans varen pujar a donar suport al procés de votació per a la independència.? Allà va opinar per boca de tots els catalans, sense pensar que hi ha molts catalans que són diferents al model que ell defensa i per tant ha de ser més caut a l'hora d'opinar. Si s'hagués posat a la pell dels altres, probablement no hauria dit tot el que va dir.
Per cert, ja que parlem d'Arenys de Munt, per què Mas i Carod no volen portar el tema al Parlament? per què passen la pilota als ajuntaments? de què hi ha por? jo no en tinc i en canvi tinc clara la meva posició que busca la coherència i rebutja l'exclusió; sempre sumant, mai dividint.
I el títol? Bé, si els diners varen sortir del Palau, podríem cantar una cançó, oi?.