diumenge, 14 de setembre del 2008

Por a la mort

Encara impressionats pel desastre aeri d'aquest estiu a Madrid, amb 154 morts, tornem a llegir d'un nou accident aeri, aquesta vegada a Rússia i amb els vuitanta-set passatgers morts. No hi ha dubte que els esdeveniments com aquests, per ells mateixos són motiu d'alarma i por, però acostuma a passar que un no ve mai sol, i això fa que la preocupació i percepció de desastre sigui més elevada.
Ahir mateix, a casa, poc abans d'anar a dormir, parlant com estàvem de viatges, la meva filla va fer constar que no tenia cap ganes d'agafar un avió, havent passat tants desastres. Li havies d'explicar allò de tants vols que funcionen, i que el percentatge d'accidents és tan baix i que la probabilitat que et toqui a tu és baixíssima. Tot i així és com l'explicació del mig pollastre per cap, quan li dius a qui s'ha quedat sense dinar.
Ahir, al canal 3/24 entrevistaven al Dr. Moisès Broggi, cirurgià de 100 anys, en motiu de la concessió de la medalla d'or de la Generalitat. No era la primera vegada que sortia a Televisió de Catalunya, ja que el mes de maig va ser entrevistat pel periodista Manuel Campo Vidal, que per cert ho va fer molt millor que la periodista d'aquesta setmana.
La periodista d'ahir ho podia haver fet millor, perquè es va encallar en preguntar-li sobre com veia el seu futur i si ja ho havia fet tot, i què n'esperava de la vida futura, sense saber sortir-se'n, amb l'excepcionalitat de fer-lo parlar de la guerra civil, que ja ho va fer l'anterior vegada que Televisió de Catalunya el va entrevistar. Hi ha experiències i actituds prou interessants com per fer sortir en una entrevista com la d'ahir. Donava la impressió que era improvisada.
He pensat en l'entrevista pel sentiment de la mort: la por de la meva filla després de sentir parlar del desastre aeri de Madrid, i la tranquil·litat de qui ha viscut 100 anys i és totalment lúcid.
A la majoria de les persones ens fa por la mort, però si fóssim capaços de tractar-la amb naturalitat, deixaríem, no pas de pensar-hi, però si de témer-la, i passaríem a considerar-la coma la cosa més natural que passa al final de la vida de les persones, també de la nostra.
L'acceptació de la mort com a fet evident, ens permet gaudir més de la vida, de treure'n més profit, i a relativitzar el poder i el diner. Si bé és cert que una persona gran ha tingut temps per viure i decidir el seu futur, i una de jove pot estar en el començament de la seva cursa, la mort no ens pot atrapar distrets, i això serà impossible si aprofitem cada moment de la nostra existència.