divendres, 27 de juny del 2008

Parelles de fet o de conveniència

Hillary Clinton i Barack Obama fan campanya junts. Feia quatre dies que competien, però ara tenen un adversari comú: John McCain. Fernández Díaz i Nebrera, s'han posat d'acord i han decidit anar junts. Tots dos tenen un adversari comú: Daniel Sirera.
Rajoy i Esperanza Aguirre varen obrir dos fronts dins el PP, encara que al final només un es va presentar, però en aquest cas no és el mateix que els dos anteriors. En aquest cas la senyora Aguirre s'ha retirat, però fins quan? El suport que rebia del senyor Aznar, se n'ha anat en orris, perquè el fill s'ha independitzat del pare, i a més li ha dit que era un jubilat.
Trobem més exemples en política, encara que no sempre es resolen de la mateixa manera. El cas Carod-Puigcercós, es va decidir en una elecció amb participació de les bases del partit. Tampoc ha quedat clar si el resultat té assegurança de continuïtat. Moure's per la maroma no és fàcil i un petit error esdevé fatal.
Algú pensa en altres exemples semblants? El tàndem Duran-Mas té característiques diferents, però no deixa de ser un exemple més de protagonismes.
Tot això fa que la ciutadania no acabi d'entendre la classe política, perquè costa de distingir què hi ha de personalisme i què d'ideologia política. Quan les discussions són tan personificades, es fa difícil trobar-hi una motivació ideològica, i quan aquesta sensació s'escampa, la sintonia entre la ciutadania i la classe política s'esquerda i tothom hi surt perdent.
Ahir sentia uns comentaris d'un locutor de ràdio, parlant de l'equip espanyol de futbol, i deia que havia encantat a tothom, perquè era un conjunt sense grans figures, que jugaven de manera alegre i fent un bon futbol. És qüestió d'equip, i això a vegades no es té prou en compte. No és bo que cadascú vagi per allà on li doni la gana, com tampoc ho és que només sigui un que marqui el joc, obligant els altres a fer tot allò que ell vol. Un equip, en esport i també en política.