A casa

Finalment hem arribat a casa. No ens ho han posat fàcil. Hem estat més d'una hora dins de l'avió sense sortir de Stansted. Probablement la pressió ha fet que em tornés el mal de cap.

Com que és prou tard no llegiré els diaris que s'han acumulat a casa, fins demà, que serà quan m'assabentaré del què haurà passat durant aquests quatre dies. Com va anar el Ple extraordinari del Parlament, de divendres? Hi va haver un posicionament unitari o estem com sempre? Quin paper jugarà el PSC a Madrid?

Estic segur que de seguida em posaré al dia, però la desconnexió d'aquests dies m'ha anat molt bé.

Per cert, al petit self service de l'aeroport de Girona estava envaït de mosques. Feia fàstic de veritat. Pensàvem que les persones que vénen a visitar-nos, quan arribem es deuen creure que són a un país marginal, brut i sense condicions higièniques. Potser fins i tot s'arribaran a vacunar per venir a passar uns dies amb nosaltres. Fa pena!

Covent Garden

Avui era el darrer dia sencer que érem a Londres i no havíem d'estar pendents d'aeroports ni avions. El dia ha estat càlid i assolellat, i caminar per parcs i carrers resultava feixuc.

Hem visitat el Regents Park i hem entrat al parc zoològic. L'Ignasi que és molt aficionat als animals, volia veure l'aquàrium i també els rèptils.

La tarda l'hem començat descansant i agafant forces per al vespre. Hem anat a veure el Tower Bridge i l'exterior de la Torre de Londres. Comentàvem que a diferència del nostre país, no vèiem tants pidolaires. Amb prou feines n'hem vist cap, com tampoc l'ambient de prostitució del final de Les Rambles. Em refereixo a la part turística que és la que hem visitat.

Hem acabat el dia al Covent Garden, amb l'ambient característic, potser més típic dels anys seixanta o setanta.

Com us podeu imaginar, continuo desconnectat de la realitat del meu país.

Kew Gardens

Es tractava d'anar a deixar la Clara al curs de dansa a un part de Londres desconeguda per a nosaltres, per sota del riu Thames, a la universitat de Roethampton. Allà hi hem trobat el grup d'Arenys que acabava d'arribar aquest mateix matí. La Mercè Freixas ja fa quinze dies que hi és, amb el grup de més grans. 

Pensem que serà una gran experiència per a la Clara, una més.

Després, ja només amb l'Ignasi, hem visitat els Kew Gardens, sota un sol de justícia que ens ha deixat ben torrats de cara i braços. Durant la visita m'he adonat que ja hi havia estat fa bastants anys.

La darrera passejada ha estat pel lateral del Hyde Park, on hi ha tot tipus de cotxes espaterrants, i després per dins el parc fins al nostre hotel.

Estem cansats de tantes passejades i ens cal dormir per agafar forces per a demà. Continuo sense notícies de la meva terra.

Hyde Park

Ens hem llevat dos, però anem a dormir quatre. Avui han arribat els fills des de Poole i els hem anat a esperar a Heathrow.

Hem fet un tomb per la ciutat, la part més turística, on es fa difícil trobar-hi un autòcton. A casa nostra encara ens estranya veure-hi persones d'altres contrades, però hi ha ciutats i barris on es fa evident.

A mitja tarda ens hem deixat caure pel Hyde Park. És envejable tenir tants parcs al bell mig de la ciutat. L'hem travessat de dalt a baix i després hem volgut anar a veure l'ambient dels voltants de Harrods. No sé com definir-ho...

Hem acabat el segon dia havent fet tantes coses que sembla que faci més que som per aquestes terres. 

Continuo incomunicat amb Arenys, Catalunya i Espanya. Espero que no hagi passat res irreversible.

Una estrena sonada

No sé què passa a Arenys ni tampoc a Catalunya. No he llegit notícies ni he vist la televisió. Aquest matí ens hem llevat i l'objectiu ha estat clar: London.
S'ha de dir que tot ens ha anat molt bé, però com m'acostuma a passar, ens hem fet un tip de caminar.
Hem visitat l'església de Saint Martin in the Fields, que feia molts que no hi havia estat. Estaven assajant el concert del vespre amb un programa de Bach i Vivaldi.
Després d'una primera passejada hem visitat la National Gallery, que també feia més de vint anys de l'última vegada. Visitar un museu no és cap descans i per això comptabilitzem la segona passejada.
Per acabar la visita d'avui hem anat fins al Parlament, hem continuat pel London Eye, un altre cop Trafalgar Square, Buckingham Palace i Victoria Station on hem agafat el metro. Ha estat la passejadaque ens ha acabat de matar.
Per tot això ens hem regalat un sopar a un restaurant grec. Ara a dormir perquè demà continua el viatge. Anirem a rebre els fills, que fa tres setmanes que no veiem.
I d'Arenys, Catalunya o Espanya, ja tindrem temps de pensar-hi.

Parèntesi d’estiu

Som en temps de vacances i és recomanable fer algun parèntesi al ritme habitual de l'any, encara que siguin quatre dies, o un cap de setmana llarg. Això és el que he pensat fer i que confio m'anirà bé per afrontar el repte que se'm presenta d'aquí a uns quinze dies. Un repte que consisteix en retratar qui ha viscut amagat entremig del dubte, la prepotència, el límit del delicte. Us asseguro que fa uns dies que tinc mal d'estómac, i no és per res que hagi pogut menjar, sinó per la tensió en què visc per un pobre desgraciat, que de pobre no en té res, però de desgraciat tant com vulgueu.

Un parèntesi per recollir els fills, fer un tomb per la ciutat estimada, practicar l'idioma i canviar la rutina. Amb ganes de poder reproduir al blog les sensacions experimentades durant aquests dies, si la màgia de l'Internet m'ho permet.

Espero retornar a la vila i recuperar les persones, la feina, els problemes, però també els plaers i... tornar a escoltar els nostres polítics com planifiquen la reacció unitària a la retallada de l'Estatut. Això no canviarà mai i em vindria molt de nou que a la tornada m'haguéssiu de dir que s'han posat d'acord i han fet front comú. Més aviat penso que passarà el mateix de sempre i servirà per preparar la campanya electoral de la tardor. Per cert, la data que sona és el 24 d'octubre, la qual cosa faria que tornant de vacances ja ens trobéssim plenament.

Si teniu la sort de fer un parèntesi, endavant i aprofiteu-lo que la tardor serà calenta i estic segur plena de sorpreses, algunes que tots voldríem i que hi hem somiat des de fa temps. Es compliran els somnis?

Debat o més sobre el mateix

No he pogut seguir el debat sobre l'estat de la nació, sinó tan sols he escoltat el resum periodístic de TV3 al final de la jornada. Demà continua. El paper de cadascú estava decidit i tots han seguit el guió amb fidelitat. Rajoy repeteix, amb altres paraules, el famós "vayase señor González", reclamant la convocatòria d'eleccions anticipades. Zapatero ha continuat amb la seva tàctica de parlar molt i no dir res, mantenint un doble discurs depenent de qui l'escolta. Duran ha fet l'ofès i ha dit clarament que no donarà més suport a Zapatero. Ridao s'ha posicionat en la via independentista i ICV demana modificar la Constitució.

No és estrany que cada dia hi hagi més desafecció política i tot plegat encara podrà ser pitjor en funció de com acabin els contactes entre els partits catalans, per donar una resposta política a la sentència del Tribunal Constitucional, després de la manifestació civicosocial de dissabte.

El paper de Montilla i del PSC en general, no és fàcil. Porta una llosa molt pesant que no pot despendre's-en fàcilment, per no dir senzillament que no ho pot fer. Ha jugat fort defensant els drets dels catalans, però no pot oblidar que va de la mà de Zapatero i tot el PSOE, el d'Andalusia, el de Múrcia i el d'Extremadura. Si vol jugar el partit ha de seguir les regles, i si no li agraden les ha d'intentar canviar, però necessita els altres, els que no tenen cap interès en canviar res. Deixar el partit a mitges no és possible, només ho pot pensar un irresponsable. El que cal és molta convicció que es té la suficient força per canviar les normes, per convèncer que tots hi sortiran guanyant. Des de dins és difícil, però des de fora impossible. La proximitat de les eleccions autonòmiques els pot fer mala jugades. Molta pressió i por a tirar per terra tot el treball realitzat, mal venut, però fet. Dissabte potser no haurà estat un punt d'inflexió, però segur que com a mínim haurà servit per engrescar alguns dubtosos, i als líders polítics una mostra de la força que té la societat civil i un recordatori que no poden actuar-hi d'esquena. Seguirem els moviments de prop.

Temps de debat

Ja sé que és poc original, però ho haig de dir: quina calor que ha fet avui! A mi la calor em desarma, prefereixo mil vegades el fred, i la gent que està amb mi ho sap. Aquests dies, doncs, els passo força malament, sobretot si haig de sortir més del compte, és a dir, anar a algun lloc més que als dos ajuntaments.

Aquesta tarda m'he deixat caure a la capital. Hi baixo poc sovint, però ara hi hauré anat un parell de cops en una setmana. Dissabte el passeig de Gràcia no era el que es veia avui, de fet dissabte no es veia encara que l'estaves trepitjant. Quan he sortit del cotxe, al pàrking que acostumo utilitzar, m'ha caigut foc a sobre. No sé a quants graus devíem estar, però n'hi havia per tornar a entrar al cotxe, que amb l'aire condicionat és tota una altra cosa.

Avui hi havia reunió de la Coordinadora a Ciutadans pel Canvi, i a diferència de durant el curs que només hi baixo quan es fa en dissabte, aquesta tarda tenia un forat, després d'haver atès, a l'Ajuntament, a una senyora que té problemes de salut i també de diners per arribar a finals de mes. No em cansaré de recordar on faci falta que encara que no ens ho pugui semblar, hi ha molta gent a prop nostre que s'ho està passant malament. Ser-ne conscients ens pot fer més sensibles.

A la Coordinadora d'avui hi havia més gent que mai i també cares noves, no sé si és que ha entrat gent nova o que s'han acostat a la Coordinadora persones que fins ara no ho havien fet. Com sempre el debat ha estat intens i, encara que he marxat abans d'acabar, estic segur que no s'haurà pogut tractar tots els temes de l'Ordre del dia, si més no amb el temps que requeriria cadascun d'ells.

A la Coordinadora hi ha persones que dóna gust escoltar-les i, tot i la calor, s'ha mantingut un bon diàleg, en algun moment intens i controvertit. Es notava, però que amb poc temps hi haurà canvis importants, interns, com són les eleccions de la nova Junta rectora, i externs, bàsicament relacionats amb la relació de CpC amb el PSC en vistes a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Avui s'ha marcat un tret de sortida, el guió està preparat, però els resultats són incerts. Haurem d'estar a l'aguait, i si volem construir, esmolar les eines.

Manifestar-se civilitzadament

Ahir diumenge Barcelona també va veure desfilar gent, però per motius diferents. Cadascú es mou per allò que el motiva i vol, i no hi ha res a dir. Tots som de casa, desagradi a qui desagradi. El futbol mou multituds i algú ens dirà que per veure 22 homes darrere d'una pilota. La copa del món, és la més preuada competició de futbol, i aconseguir guanyar la copa és el somni de molts estats, també l'espanyol.

Personalment tinc molt clar quina manifestació prefereixo i quina sento més meva, o per quina em mouria, però no se m'acudiria mai dir que la meva és millor que l'altra, i aquí resideix l'error de molts. Som molt diversos i no tots tenim els mateixos valors ni el mateix ordre a l'escala. Aquesta apreciació seria bo que la tinguéssim sempre present, perquè evitaria molts malentesos.

Em consola pensar que els efectes al mobiliari urbà i a les persones ha estat molt diferent en una i altra manifestació, i m'agrada saber que la manifestació on vaig participar va ser pacífica, familiar, però no per això buida de contingut reivindicatiu. Perquè les coses es poden exigir i defensar sense insultar ni menysprear els altres, ni tampoc fent destrosses.

La manifestació de diumenge a la nit va comptar amb la presència d'energúmens, que destrossen qualsevol moguda, per més benintencionada que sigui. En alguna part d'Espanya fins i tot hi va haver morts i molts ferits. Aquesta manera de celebrar les coses no em va, com tampoc em va, reivindicar els meus drets trepitjant els dels altres.

Vaig veure el partit de futbol i vaig agrair que fos Espanya qui guanyés Holanda perquè només ells varen practicar un bon futbol. No en faig cap lleig, ni penso que sóc menys catalanista en no renegar de la selecció espanyola. Senyors, hi ha molta feina a fer i no ens podem perdre amb les escorrialles.

A la ressaca de la manifestació

Després de la festa reivindicativa d'ahir, la ressaca d'avui passa per resoldre la incògnita de quin serà el paper de la classe política. La societat civil ahir es va manifestar reclamant els nostres drets més elementals, ara els partits polítics en un sistema de democràcia representativa han d'utilitzar les institucions per resoldre els problemes plantejats, coneixedors del suport d'una bona part de la societat civil.

L'estratègia política passa precisament per aprofitar els mecanismes constitucionals per, fins i tot, arribar a canviar la mateixa Constitució. Els clams manifestats ahir a Barcelona no poden quedar en un no res, i això exigeix un grau de responsabilitat més alt per als nostres representants. Sabem que Espanya menystindrà els resultats, però des de Catalunya no pot passar desapercebut, ni tampoc des del PSC al Congrés de Madrid. 

Ara és hora que el PSOE i especialment el seu president, escoltin els seus col·legues del PSC i busquin la manera de contrarestar la sentència sectària del Constitucional. El PSOE està obligat a creure's què demana Catalunya, i amb més motiu, què demanen els seus companys de viatge del PSC. Tapar les orelles seria una irresponsabilitat que no poden assumir, a no ser que tirin la tovallola davant l'oportunitat de construir una Espanya federal, una Espanya d'avui, amb una Catalunya sobirana.

Demanar que el PSOE defensi la independència de Catalunya és una utopia, però sí que els hem d'exigir que puguem créixer en el grau d'autogovern i, si arriba el dia, poder exercir el nostre dret a l'autodeterminació. Nosaltres, entretant, hem de treballar per implicar més catalans en el projecte, posant èmfasi en els temes economicistes i de proximitat, explicant els greuges soferts per tots nosaltres i la necessitat de poder governar-nos. No és hora d'exaltats, sinó de persones amb seny, però amb contundència i sense doblegar-nos. És hora d'anar junts, encara que això als catalans ens costa molt. Si tots volem dir-hi la nostra i no sabem escoltar la majoria, no arribarem enlloc. Veurem si predomina el seny o la rauxa.

Èxit de la manifestació

Hem tornat de la manifestació, contents per l'èxit assolit, cansats perquè ha estat dur i costava molt d'avançar. Però tornem amb una gran incògnita: i ara què?

M'imagino que la lectura que els partits polítics en faran serà diferent en funció dels seus interessos. M'ha agradat veure-hi famílies, amb persones grans i també de petites, anant a la manifestació en pla festiu encara que reivindicatiu.

Ens preguntàvem l'origen dels manifestants i ens ha semblat advertir que hi havia molta gent de fora de Barcelona, i això pot tenir diferents interpretacions. També, arribant a Barcelona amb cotxe, hem vist moltes banderes espanyoles, amb l'escut o amb el toro, dirigides a "la Roja", o contraposant-se a les senyeres.

A Catalunya som més de set milions de persones i molta diversitat. En som d'arrel catalana i també persones vingudes de fora, de primera o segona generació. Som catalans que parlem català i d'altres que parlen castellà, persones que demanen la independència i d'altres que no en senten la necessitat. Tots som catalans, i tenim prou elements que ens uneixen i que podem treballar per aconseguir la sobirania.

Hem de lluitar contra l'espoli. Una cosa és la solidaritat i l'altra ser l'ase dels cops. I això ho pot entendre un català de tota la vida i un català vingut de fora. Hem de reclamar més sobiranisme per aplicar les polítiques de govern que el nostre poble necessita. Podem reclamar la independència o el federalisme, o l'estructura estatal que creguem més adient, però el que tothom ha de reclamar és el dret a l'autodeterminació. Som una nació i nosaltres decidim. Si no encaixem a la Constitució espanyola, que es canviï o ens deixin marxar.

Felicitats a tots els que han participat a la manifestació, i als que l'han seguit emocionats i amb esperit reivindicatiu. Estarem atents per veure si hi ha un abans i un després del 10 de juliol.

La festa continua

Xop de suor tot i ser gairebé mitja nit, i després de travessar amb dificultats la Fira d'atraccions, he arribat a casa amb una nova experiència. Avui hem contemplat els focs d'artifici des de Varador 2000, a dalt d'un vaixell cultural que exposa l'obra artística de Guido Borghi "Synertus" (Arenys-Toscana).

La idea és interessant i si algú ho vol, es pot visitar fins dilluns 12. És qüestió de rendibilitzar els recursos i fer rutllar la imaginació. Allà, al bell mig de la festa, sortien nous projectes per aquest any. La crisi ens farà més imaginatius. Feia massa anys que vivíem de la rifeta, i ens havíem oblidat que els recursos són escassos i tard o d'hora es troben a faltar.

Els focs des de la distància arribaven en retard, però guanyaves amb perspectiva. Hem pogut apreciar millor la bellesa artística i hem perdut en intensitat. De totes maners el lloc és molt agradable i les persones que eren a la festa n'han gaudit.

El capellà convidat a l'ofici de Sant Zenon havia estat un parell d'anys a Arenys, fa més de 30 anys, quan era seminarista. Ara és rector de la parròquia de Sant Josep de Girona. Fins que no s'ha presentat crec que les persones assistents a l'ofici no l'han reconegut, però una vegada explicat qui era, feia gràcia els comentaris de les persones més grans.

Estem en plena Festa Major i Arenys és ple de gom a gom, amb molts visitants amb ganes de passar-ho bé i gaudir de tots els actes que s'han organitzat. Demà hi haurà un parèntesi per a molts arenyencs que, malgrat ser un dia ple d'activitats, farem cap a Barcelona per assistir i participar de la manifestació en defensa del nostre dret a decidir què volem ser.

Glòria a Sant Zenon 2010

Com és obligat, hem assistit a les Solemnes Completes i al cant de l'Himne a Sant Zenon, patró de la gaia vila d'Arenys de Mar. La cerimònia té un component de mofa consentida quan s'omple l'església per cantar l'Himne. Es crea una situació, per alguns còmica, per altres irritant, per uns de tradició popular, per altres de menyspreu a les creences. Cadascú ho viu de diferent manera, però tots plegats participem de l'inici de la Festa Major, poc després del pregó, que enguany ha anat a càrrec de les germanes Reixach, del restaurant Hispània. 

El pregó ha tingut el color i to que ens tenen acostumats les dues germanes al capdavant de la cuina del restaurant. Un text senzill i casolà que no els treu categoria ni emoció, fent memòria de la seva festa major, dels inicis del restaurant, l'antic garatge Hispània.

L'acte ha anat precedit de la interpretació de diferents peces a càrrec de la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, una escola que vàrem fundar ara fa vint-i-cinc anys. Quin itinerari recorregut! un escola que ja té història i sembla ahir que ens decidíem a començar sense saber què arribaria a ser.

La Banda de l'escola ha anat agafant taules i experiència, i ja no atrau només per la simpatia o originalitat, sinó que les seves interpretacions fan de bon escoltar, i el resultat és exportable.

Pregó i concert han disposat d'un espai afegit, aconseguit a darrera hora amb les obres que s'estan fent a la Riera. Un projecte que contempla aquesta plaça davant l'Ajuntament i també davant la plaça de l'església, a l'altra banda de la Riera. De mica en mica el projecte urbanístic va desvetllant els seus secrets i posa en pràctica els dibuixos amb què ens varen il·lustrar el projecte. Amb tres setmanes més podrem tenir mitja galta arreglada i es farà una pausa abans d'afrontar la remodelació de l'altra. 

Us convidem a venir a la Festa Major. No us espanteu per les obres que veureu a l'entrada de la vila, ja que l'activitat cultural està assegurada. Bona Festa Major!

Dictamen contra la llei de vegueries

El Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat en contra del projecte de llei de vegueries del govern català. Un projecte que preveu la transició de les quatre províncies a les set vegueries. El Consell dóna la raó a CIU, que surt reforçat, i que demana que no es porti a votació la setmana vinent.

Ja fa dies que en vaig parlar en el meu bloc i avui, arran de la notícia, torno a afirmar que no veig bé posar en marxa la llei de vegueries si el que aconseguim és només canviar el nom de les demarcacions. Penso que el govern necessita aprovar la llei per no haver d'acceptar el fracàs de tot el procés territorial des de que va assolir el govern de la Generalitat en temps de Maragall. Un govern que no haurà aconseguit tirar endavant una llei electoral i que encara que es portés a votació aquesta llei de les vegueries, només tindríem una maquillatge insignificant de la divisió territorial.

Una divisió territorial que ha creat problemes en el territori, perquè s'ha volgut respectar una divisió basada en la història, però sense un estudi suficient de les interrelacions comarcals d'avui dia. Amb protestes al Penedès, l'Alt Ter, Lleida, Tarragona-Reus... que se soluciona pel cop de puny dels líders dels partits polítics que conformen el govern, però no de les seves bases.

Veurem si el govern escolta i té en compte les veus contràries i també el dictamen del Consell, i rectifica i no tira endavant el projecte de llei, perquè no hi ha cap pressa i es pot millorar i, sobretot, esperar el moment idoni per aprovar-lo.

Contrastar i rectificar

El que temia que passés, i així ho comentava dilluns, ha acabat passant. Una informació errònia crea malestar a la plantilla. Parlava de la necessitat de contrastar les notícies i del poc que s'acostuma a fer. Vaig esmentar la revista l'Agenda que era qui treia la notícia de l'acord de govern amb el col·lectiu de la policia municipal, quan es tractava d'una proposta retributiva pendent de la valoració dels llocs de treball i el pacte que s'arribés amb l'Intercomitè.

Avui he rebut una trucada d'un responsable de la revista desmentint que la notícia no s'hagués contrastat. Jo em crec la seva paraula, però en tot cas la notícia no era correcta, hi havia un error no pas de matís, sinó bàsic que desfigurava tota la notícia i comportava problemes a les persones implicades.

Malgrat tot no em cansaré de demanar que les notícies que han de sortir a la premsa, ràdio o televisió es contrastin sempre, sobretot si poden comportar malentesos o generar problemes. Els periodistes han de ser responsables dels seus escrits, no només responsables judicialment, sinó també moralment. Han d'adonar-se de la repercussió dels seus escrits i les seves opinions, i del mal, però també del bé que poden causar.

En el cas que parlem s'haurà tractat d'un malentès i espero poder contrarestar els efectes de l'error, amb els arguments certs amb què comptem, perquè sacsejar l'audiència és fàcil, però compensar l'efecte és molt complicat.

Des d'on siguem, des del què estiguem fent i proclamant, només val la veritat, l'honestedat i tot l'esforç perquè sigui així. Només d'aquesta manera podrem créixer tots, sense exclusions.

A la recerca de la notícia

Avui m'he entretingut amb la notícia de les declaracions d'Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem (Fundació Catalanista Demòcrata), que ha comparegut davant la Comissió parlamentària que investiga el Cas Millet. L'actitud m'ha fet pensar amb l'Àngel Colom quan va respondre amb una actitud contundent contra els que l'interrogaven. M'imagino que és una bona manera de desviar l'atenció del veritable objecte que es tracta.

Colomines ha declarat que la comissió li semblava un frau de llei i que la comissió havia de citar a declarar el tinent d'alcalde de Barcelona, el senyor Ramon Garcia-Bragado, imputat pel cas de l'hotel del Palau. Ha defensat la gestió actual i passada de la Fundació i ha declarat que dimitiria si es constatés que s'ha obrat malament.

Xavier Bosch és un bon periodista i l'entrevista que li fa al president del Parlament és intel·ligent. Li ha dibuixat una Catalunya amb un dissabte ple de senyeres i estel·lades, i una mateixa Catalunya plena de banderes espanyoles el diumenge, per la victòria de la selecció.

Benach sap quina és la realitat catalana, representada al Parlament, on només 21 diputats dels 135 són independentistes. Cal, doncs, treballar per ampliar la representació i això, ja no parlo de l'entrevista, no s'aconsegueix a base de crits ni menyspreus, sinó buscant complicitats.

El president del Parlament és autocrític i això ajuda a l'interès de les persones per la política. Estem massa acostumats a escoltar discursos autocomplaents i picabaralles entre partits polítics, que són la base de la desafecció, i això Benach ho sap, i el periodista li sap treure.

Per què a Catalunya no hi ha tertúlies televisives tipus Intereconomia? De què es parlaria? quin seria el safareig? Jo em quedo amb Àgora i per fotre'm del mort i qui el vetlla, amb Polònia.

Els quatre exaltats ens poden fer perdre

La manca d'intel·ligència i el fet que quatre baladrers es moguin només per sentiments i no facin servir el cap, ens ha portat moltes vegades a perdre les nostres reivindicacions. Hi ha persones que no han entès res de la política i es mouen com si estiguessin jugant, fent criaturades. Són persones que no hi ha manera de fer-los entendre quins són els protocols a seguir si creiem que les nostres institucions són defensables.

Quin país volem ser si no som capaços de pactar una manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Tan difícil és entendre que en situacions com aquesta el més important és fer ressaltar el què tenim de comú i deixar per més endavant les diferències i matisos?

Una cosa són els resultats aconseguits i l'altra el ritme lent per arribar menys lluny d'on voldríem. Estem en un joc complex amb interessos totalment contraposats, però no podem esquinçar les cartes perquè llavors no aconseguirem mai guanyar la partida. La partida s'ha de jugar, agradi o no, i en tot cas hem de ser capaços d'entendre'ns per aplicar la millor estratègia.

Queda molt bé dir quatre atzagaiades independentistes, fer moure els cors de molts, però no tocar de peus a terra. On es pensen que ens portaran? a la independència? de qui? dels quatre exaltats? si són quatre superbs que es creuen millors que els altres, que miren els altres amb menyspreu. Que no s'han mirat al mirall? que no s'han escoltat? Sovint la seva supèrbia els perd i els fa ridículs. Reben el suport de molts inconscients moguts per la passió, però sense conèixer la realitat. 

Vull confiar amb el seny del nostre poble per avançar encara que sigui unes poques passes, però no fer un salt mortal que no ens porti a cap lloc. Som una nació i decidim nosaltres! ho hem de proclamar a tot arreu, i els nostres polítics han d'aprofitar les institucions i els seus reglaments, per aconseguir fer arribar aquesta veu, i forçar els canvis necessaris perquè això sigui una realitat.

Sempre he respectat i respectaré les nostres institucions i els nostres representants, sigui quin sigui el seu color polític, sempre i quan actuïn en nom de tot el poble català. Qui no en sigui capaç, poc respecte i credibilitat em mereix.

Pausa cultural

Aquesta tarda m'he deixat caure a la Biblioteca per assistir a la presentació dels 26 reportatges realitzats per en Pep Quintana, per encàrrec de la televisió d'Andorra. Uns reportatges al llarg de la geografia catalana, amb narració de costums, història, art i cultura.

Recordo que quan vàrem anar al Marroc amb en Pep, ja ens en va parlar. Ens deia que li comportava feina, però en Pep no s'espanta i té el do de la paraula, de l'espontaneïtat, i del seu bon saber en surten els resultats. La Mònica Huguet ha presentat en Pep com si es coneguessin de tota la vida. L'ha ben descrit a un públic entregat al protagonista. Segons ha comentat la Mònica, es varen conèixer en un viatge a Turquia en què en Pep va esdevenir protagonista i fil conductor. Després varen coincidir en un dels viatges que en Pep ha guiat pel Marroc, com el mateix que vàrem fer la meva família fa dos Nadals.

Després de les presentacions i explicacions hem pogut veure el reportatge sobre Arenys - Sinera, amb imatge del port, del museu de puntes, el retaule barroc i el cementiri de Sinera.

Avui es notava que som a vuit dies de la Festa Major perquè un acte s'encavalcava amb un altre. A part de la presentació del Correllengua, aquest vespre, a l'Església Parroquial tindrà lloc la interpretació del Rèquiem de Mozart, a càrrec del Cor l'Aixa. Es tracta d'una obra molt agraïda de cantar perquè el cantaire la viu molt intensament, i el públic en gaudeix.

Les notícies s'han de contrastar

A casa m'havien ensenyat la dita "si vols mentir, digues el que sents dir", i la veritat és que res és més cert. Aquesta frase avui l'aplicaria a la revista l'Agenda, pensant que les errades en la informació no són voluntàries, sinó poc o gens contrastades. 

Us haig de dir que sense haver llegit la notícia estava molest i pensava que ho havia de manifestar clarament al meu bloc, l'única plataforma que tinc al meu abast. Sense tenir-ne coneixement l'he hagut de desmentir en directe (el tall de veu no l'han passat en directe, però si que ho han set les meves declaracions). I no és per portar la contrària, sinó per evitar que passés el que malauradament ha passat. Que una persona implicada en la notícia es cregués la versió escrita i es molestés per la seva conseqüència.

Desmenteixo des del meu bloc, com ja he fet a la ràdio, que l'acord arribat entre el govern municipal i el representant de la policia municipal sigui que el personal de la policia cobrarà a partir del dia 1 de gener de 2011 un salari augmentat en el 20% La notícia és inexacta i és una llàstima que no es contrastés abans de publicar-la (però això de contrastar notícies no és una pràctica habitual de l'esmentada revista).

L'acord apunta que la nova retribució s'aplicarà una vegada aprovada la valoració dels llocs de treball o el nou conveni que s'està negociant. L'aplicació del nou salari ve també condicionada amb la situació en què ens trobem després del decret llei de reducció de la massa salarial dels funcionaris i personal de l'administració pública. Tot plegat molt diferent del que s'anuncia a la revista.

Tampoc és cert el que es diu en una pàgina de notícies breus, sobre el nombre de contractacions realitzades en aquest mandat. Una vegada més es barreja la convocatòria de noves places amb la convocatòria de places ja ocupades interinament des de fa anys. Precisament va ser en el mandat anterior, governat per CIU + PP, quan més llocs nous es varen crear. En aquest mandat s'ha procurat convertir en places de propietat tota la interinitat, tal com marca la llei.

Amb les meves paraules no pretenc alimentar una picabaralla política ni tampoc amb els mitjans de comunicació, sinó tan sols donar a conèixer públicament la meva versió, que puc demostrar en qualsevol moment i davant de qui sigui.

Perdre els papers

No és bo perdre els papers i en canvi en política tot sovint passa, com és el cas de la secretària general del PP, la senyora Maria Dolores Cospedal, que ahir va titllar de feixista el president de la Generalitat. Per més que avui es disculpi i matisi la seva intencionalitat, no hi ha dubte que les seves paraules varen ser fruit de l'espontaneïtat davant una reacció que no li va agradar. No li pot agradar perquè no pot entendre la realitat catalana sense posar-se al nostre lloc, la qual cosa no fan ni volen fer mai.

També Fraga Iribarne va reaccionar negativament, encara que no m'agrada parlar d'ell perquè de la seva persona només se'n poden dir pestes. Un home fort del franquisme a qui la transició l'ha deixat immaculat tot i la seva participació decidida en el sistema dictatorial. Una situació que fa ràbia, perquè de tan bons arribem a ser tontos.

Es pot perdre els papers insultant l'adversari convertit en enemic, però també es pot perdre els papers fent proclames sense sentit i sense adonar-se de les repercussions que poden tenir. Fa temps que anem llegint i escoltant proclames insultants pel fet de pensar diferent. Hem de ser prou intel·ligents per criticar allò que no ens convenç, sense confondre la nostra manera de veure les coses amb tenir sempre la raó. El fanatisme que es desprèn dels nacionalistes espanyols no es pot combatre amb un fanatisme perifèric. Podem defensar amb totes les nostres forces i arguments el dret a decidir i, per tant, el dret a l'autodeterminació, però ho hem de fer amb el cap clar i prou intel·ligent com per implicar al màxim nombre de persones. Hi ha independentistes que no s'adonen que insultant els que no pensen com ells, l'única cosa que aconsegueixen és ser una minoria incapaç d'aconseguir els seus objectius.

Aquests dies, al meu entendre, molts polítics espanyols han perdut els papers, però tampoc han quedat curts certs personatges que es creuen amb el dret de dir el que pensen, faltant el respecte als seus socis potencials.