Som massa benèvols amb els qui varen desencadenar la guerra a l'Iraq

Vivim la ressaca de l'atemptat de divendres a París. Les reaccions han estat les lògiques i els més preocupats són els musulmans honrats que viuen entre nosaltres, en principi, els més perjudicats. Perquè és molt fàcil posar tothom en el mateix sac i en el moment que sabem que han estat uns musulmans actuant en nom d'Al·là, o això és el que diuen fer, ja veiem tots els creients musulmans que són uns criminals en potència.

És important reflexionar en serenitat i no deixar-se portar pels primers impulsos, normalment irracionals. Sempre he dit que el dolent no es coneix per la cara. Si totes les persones que ens han de fer mal ho portessin senyalat a la cara, tindríem molta sort, perquè els evitaríem. Més aviat al nostre país els que actuen contra la llei acostumen a ser els més ben vestits, els que tenen diners per comprar allò que faci falta, també la complicitat, i qui sap si també la justícia.

Sense desmerèixer el sofriment dels ferits i familiars i amics dels morts en els atemptats de París, permeteu-me que faci un recordatori als milers de morts de Síria i altres països del món no occidental, que moren dia rere dia. La seva notícia als nostres diaris ja no ocupa la primera pàgina. No passa el mateix amb els crims a Europa. Les vides valen el mateix, però potser ens espanta perquè els tenim més a prop i són molt semblants a nosaltres. Som massa benèvols amb els qui d'alguna manera varen encendre aquest foc que s'eternitza.

Barcelona comparteix Art, Cultura i barraquisme

Al Poble nou, a pocs metres dels nous Encants, l'Auditori, el Teatre Nacional i el Museu del Disseny, ens trobem un descampat de barraques on, segons l'ajuntament de Barcelona, hi viuen més de 400 persones, en unes condicions deplorables que avergonyirien al menys sensible dels mortals.

Unes quantes vegades hem vist els documentals sobre el barraquisme a Barcelona, de l'època d'arribada de la immigració dels anys seixanta del segle passat. Uns documentals que ens podrien fer creure que tot és història, perquè no ens parlen de la situació actual. 

Avui és un dia per pensar i reflexionar sobre els fets de París d'ahir la nit, perquè són greus i deixen entreveure que n'hi haurà més. Pensar en què es va fer malament, perquè ara visquem aquests terribles atemptats. Avui hi pensem i opinem, però no ens podem oblidar de què passa a pocs metres de casa, des de fa anys.

Molts han vist en la nova alcaldessa de Barcelona el canvi dràstic que requeria el govern municipal d'una ciutat que ha brillat, però que té mancances i problemes sota l'estora que convé aflorar. Colau té molta feina i difícil, si vol satisfer les persones que reclamaven una ciutat més justa, on tothom tingui oportunitats. Convé que l'alcaldessa no passi gaires estones al seu despatx i en canvi es passegi també per aquests indrets plens de barraques, brossa i rates, on hi malviu una colla de barcelonins, majoritàriament de procedència de països de l'Est i el nord d'Àfrica.

Però no només l'alcaldessa s'hi ha de passejar, sinó també la resta de barcelonins que viuen còmodament en habitatges amb totes les condicions, i persones que no vivim a Barcelona, però que formem part d'aquesta mateixa nació. Probablement veient el panorama, la nostra opinió i actitud serà diferent, i ajudarem a que els polítics amb responsabilitat de govern, prenguin mesures per reduir aquesta situació tan injusta.

Montoro amenaça de tancar l'aixeta dels calers

Ja em corregirà qui hi entengui més que jo, la qual cosa és fàcil, però em sembla que si el govern de l'Estat amenaça Catalunya de no transferir els diners que ens correspon, és que no s'està enfocant bé el 'problema català', la rebel·lia. Crec que les mesures a prendre per part del govern espanyol s'han de limitar a recórrer les lleis i actuacions anticonstitucionals, sense caure en l'error de prendre mesures il·legals, per no posar-se en el mateix nivell.

De totes maneres, qualsevol cosa es pot esperar d'un govern, l'espanyol, que s'ha dedicat a establir murs a qualsevol tipus de negociació, incomplint acords i compromisos, tant econòmics com d'inversió. Un govern que s'ha dedicat a legislar en contra de l'Estatut, que ha recorregut lleis del Parlament, no només de caire polític, sinó social, com el cas de la llei sobre pobresa energètica.

És cert que nosaltres ho mirem des del nostre cantó, però hi ha temes que no tenen justificació, i només s'expliquen per la voluntat evident de recentralitzar el poder decisiu, traient competències a les autonomies, especialment de Catalunya. Llavors, no és estrany que la tendència a la independència vagi a l'alça, ja no és per nostàlgia història, sinó també per supervivència.

Des de l'Hospital Universitari de Vic

Avui el post el redacto des de l'hospital de Vic, esperant que la meva germana es recuperi de l'operació quirúrgica d'aquest migdia. La vida hospitalària és un món molt desconegut per a la majoria de mortals, que en un moment o altre de la vida vivim escenes que desitgem oblidar. Tot això anant bé, com sembla que és el cas que ens ocupa.

Avui dia es limiten molt els ingressos, procurant que el pacient entri i surti el mateix dia. Això fa que en lloc de disposar d'una habitació, comparteixis una sala separada per cortines, i assabentant-te de tot. També dels familiars absents a través dels telèfons mòbils.

Fa una estona, doncs, hem viscut unes corredisses per una dona que no s'acabava de trobar bé i refer-se de l'operació, amb risc per un passat amb problemes de cor. Tot plegat una mica com en les sèries televisives d'hospitals, que ara sembla que no estan tant de moda.

Esperarem que la germana s'acabi de recuperar i ens donin l'alta. El post operatori el viurà a casa, amb una llista d'instruccions i calmants. Demà vindran uns altres pacients a ocupar aquests compartiments tan poc discrets.

Rajoy demana o exigeix la suspensió?

El Tribunal Constitucional està estudiant el recurs presentat pel govern espanyol contra la proposta de ruptura aprovada dilluns en el Parlament català. Tots sabem que s'admetrà a tràmit, però el dubte està en si el Tribunal seguirà estrictament la petició o 'exigència' del govern espanyol, o bé farà la seva interpretació dels fets i, sobre aquesta, dictarà la seva resolució.

Encara que no hi entenguem gaire, sabem que el govern espanyol va canviar les regles de joc perquè el Tribunal Constitucional tingués més paper i no es limités a admetre a tràmit els seus recursos i estudiar-los amb tranquil·litat. Aquesta vegada seria la primera en què el Constitucional faria ús de les atribucions que li dóna la llei modificada, i està per veure si l'exercirà.

La solució probablement la sabrem abans d'acabar de llegir aquesta meva aportació al tema, però el que m'interessa més és valorar la capacitat del Tribunal Constitucional d'obrar amb independència de les exigències del govern de l'Estat. Prengui la decisió que prengui, hi haurà qui en farà una valoració interessada, i això ho saben. De fet, el problema que tenen els magistrats del Tribunal Constitucional no és resoldre si la proposta aprovada pel Parlament català és constitucional o no, sinó com determinen els passos a seguir davant d'una molt probable execució d'accions basades en el contingut de la proposta. Tothom està pendent de la seva decisió, però encara ho hem d'estar més de la decisió dels dos grups parlamentaris independentistes, i de la seva capacitat per tirar endavant amb el full de ruta fixat.

El PSC també es retrata

Aquesta setmana serà probablement una de les més recordades en la història de Catalunya del segle XXI, si més no això és el que fa pensar l'aprovació al Parlament català de la proposta de ruptura amb Espanya, i les dificultats de Mas de poder revalidar la seva presidència. 

Cada passa pot suposar un avenç o un retrocés, i això ho han de tenir molt en compte els diputats catalans, sobretot els que els resultats electorals es va posicionar en àrbitres del futur català. Madrid està en alerta per frenar qualsevol error o acte contrari a la Constitució, que molts considerem ja que ens immobilitza i impedeix avançar com a societat democràtica, estiguem a favor o no de la independència.

Ahir parlava del posicionament de Catalunya sí que es pot, i el molt que el condicionava de cara el futur, però no són ells els únics que han ensenyat les cartes. El PSC, votant en contra dela proposta de resolució que Catalunya sí que es pot presentava ahir al Parlament, es posicionen clarament, no només contraris a la independència, sinó també al dret a decidir. Definitivament el PSC actua amb fidelitat al PSOE i deixa enrere molts anys de defensa de la nació catalana. Em sap greu.

El difícil paper de Catalunya sí que es pot

La conjuntura política actual i la posició que ocupa Catalunya sí que es pot, amb el conjunt de partits polítics que la configuren, provoca que la situació de la coalició sigui molt difícil de digerir per unes i altres sensibilitats que acullen. Diuen que alguns diputats del grup parlamentari s'han vist obligats a votar a contracor, en contra de la declaració de ruptura proposada i aprovada pels grups parlamentaris de Junts pel sí i les CUP. 

No entraré a parlar de si els diputats han de votar el que els ve donat per la direcció o bé han de poder votar lliurement allò que pensen individualment. Entraríem a discutir què vol dir formar part d'un partit polític, on es troba la representativitat, i sobre llistes obertes o tancades... 

Les postures absolutes faciliten molt la feina. El PP, C's i l'actual PSC tenen molt clar què volen i què no, i això els uneix. Catalunya sí que es pot és una agrupació de partits i sensibilitats diferents, que tenen discursos semblants, però poc clars i a vegades contradictoris, i sinó fixeu-vos en les declaracions de Joan Herrera al llarg dels darrers anys, i això complica la seva existència i el compromís assumit davant dels seus electors.

La posició de Catalunya sí que es pot en la votació d'aquest dilluns al Parlament català es pot entendre, però hi ha gent que no, i això els debilita, provocant baixes de militants i marxa enrere d'electors i simpatitzants.

ICV, EUiA i Podemos s'agafen, ara, a l'embranzida que encara té l'Ada Colau, però si no es paren a pensar què volen ser de grans, tocant de peus a terra, ni l'Ada Colau es podrà salvar. 

La posició de les CUP tampoc és gaire còmoda, oscil·lant entre el seu compromís electoral i la clatellada al procés independentista. Facin el que facin seran criticats per uns o altres, i el seu futur com a força parlamentaria es pot veure afectada negativament. En aquest cas estaríem a la banda contrària del que estava dient abans: una posició estricta i coherent amb les promeses electorals els pot fer perdre la confiança de molts dels seus votants sobrevinguts.

Ara és Duran qui s'encomana a la majoria silenciosa

Sembla ser que els partits polítics que són incapaços d'obtenir suficients vots per al seu projecte s'excusen en la majoria silenciosa. És una manera com una altra de buscar culpables en lloc d'acceptar que potser el programa que prediquen no és prou atractiu. En això hi han jugat d'una manera especial els partits espanyolistes a Catalunya. En les darreres eleccions catalanes, però, es va demostrar que tot i l'alta participació, els independentistes varen mantenir-se a dalt.

Ara és Duran i Lleida, que va perdre estrepitosament les eleccions al Parlament català, quedant-ne al marge, qui està reclamant que aquesta majoria silenciosa surti a salvar-lo de quedar definitivament fora de joc i perdre totes les prebendes d'aquests llargs anys de vida política. Sempre li quedarà l'amistat del PP per rebre'n algun regal compensatori.

Des de fa molt temps Duran i Lleida ha demostrat que no té cap tipus de problema de caure en  ridícul. Sempre havia xulejat davant de CDC de la seva força i aportació a la Fundació CIU. A la primera ocasió que ho podia demostrar, però, s'ha vist clarament que el 25% de quota era un regal excessiu. 

Aquests dies se'ns presenta com el Messies que ha de salvar-nos de l'infern de la DUI. L'única persona capaç de dialogar amb l'inepte president del govern espanyol. Insisteix perquè ens ho acabem creient, però la seva credibilitat ja fa temps que ha arribat a mínims insòlits. Les eleccions al Congrés espanyol li poden salvar el cul, parlant clar, però en cap cas serà decisiu en les possibles determinacions que es prenguin des de Madrid. El PP el volia perquè arrossegués CIU, i no per aportar-los la mínima expressió d'UDC.

25 anys del Cor l'Aixa

Aquest dissabte tindrà lloc un concert d'aniversari del Cor l'Aixa, un dels actes que configuren la celebració dels 25 anys del Cor. Totes les persones que en un moment o altre hi vàrem participar hi hem estat convidats i ho he acceptat amb goig per recordar bells i vells temps. Vaig ser-hi als seus inicis i en vaig marxar molt aviat, arran del meu trasllat a Vic per qüestió professional. D'això ja en fa vint-i-dos anys, que aviat és dit. 

El Cor l'Aixa ha estat la darrera entitat coral on he participat. Si la memòria no em falla, vaig començar a la Coral Canigó de Vic, el 1972, un any abans que celebréssim els 10 anys de la seva fundació i, amb més o menys participació m'hi vaig estar fins a l'any 2000, quan tornàvem a viure a Arenys de Mar. Ja dic que ho vaig fer amb més o menys dedicació, perquè paral·lelament vaig cantar en dos cors de Barcelona i en el cor universitari de Palma de Mallorca, aprofitant estades en aquestes ciutats, i en la Coral A/3 i el mateix Cor l'Aixa. Un nucli important de l'A/3 va ser la llavor del Cor actual. Varen ser, doncs, uns quants anys en què compartia més d'una coral.

El món coral ha presidit una bona part de la meva vida, que m'ha permès gaudir de la música, aprendre'n i viatjar. Vaig assistir a setmanes cantants a Europa i en cinc edicions de la trobada 'Europa Cantat', que es celebrava cada tres anys. Va arribar un dia, però, en què vaig decidir que la meva etapa com a membre d'una agrupació coral havia acabat i d'això ja en fa vint-i-dos anys. 

Aquests dies d'assaig m'han servit per recordar el que havia estat habitual en mi quan cantava i m'ha agradat, però al mateix temps he vist clar que es tractava d'una etapa superada, de molts bons records, i que el concert d'aquest vespre era un regal que agraïa haver-hi estat convidat. Qui sap si d'aquí a vint-i-cinc anys més, tindré l'ocasió de compartir nou aniversari. Felicitats Cor l'Aixa!!!

Les discussions del Ple de les ordenances fiscals es repeteixen com el dia de la marmota

Hi ha dos moments clau en la gestió dels ajuntaments, com són l'aprovació de les ordenances fiscals i la del Pressupost anual. De fet hauria de ser una sola actuació, perquè les ordenances fiscals determinen una part molt important dels ingressos municipals, que formaran part del Pressupost. Normalment s'aproven a part, simplement perquè les ordenances tenen un calendari tancat, que obliga a l'aprovació definitiva abans de l'1 de gener de l'any en què han d'entrar en vigor. En el cas del Pressupost això no és necessari i sempre s'hi arriba tard. Per deixadesa, normalment.

És per tot això que em sembla ridícula, irresponsable i penosa l'actitud dels grups municipals del nostre ajuntament, que només donen excuses i són incapaços d'afrontar la realitat com caldria i actuar amb rigor i responsabilitat.

La majoria dels grups municipals de l'oposició s'excusen en el govern que els ha donat la informació amb poc temps d'antelació, com si no sabessin que cada any s'han d'aprovar, i ho han de fer en les mateixes dates. Hipocresia absoluta perquè abstenir-se en massa vol dir permetre que s'aprovin. Doncs, si no els hi agraden que hi votin en contra, i si s'abstenen que assumeixin la responsabilitat d'haver-les aprovat de manera passiva.

Sisplau, que no ens vulguin confondre ni enganyar. Govern i oposició saben molt bé quin és el calendari i, per tant, el poden preveure amb el temps suficient. En lloc de dedicar-se a criticar i a presentar mocions, moltes vegades sense competència, que treballin durant tot l'any per presentar propostes de treball, que les puguin debatre, i consensuar les més beneficioses per a la majoria dels vilatans. Amb un govern sense majoria absoluta es pot treballar molt bé el diàleg i el consens. Si no es fa, o és que no interessa o és per deixadesa i poques ganes de treballar per a la vila. Els arenyencs els hem elegit perquè ens representin i s'esforcin per governar o, en el seu cas, vigilar que el govern ho fa pel bé de tots.

Desafecció, avorriment, o ganes de marxar corrent?

Qui ho diu que la política no interessa? Si accediu a les notícies que treu La Vanguardia a la seva pàgina d'Internet, veureu la quantitat d'aportacions de tertulians anònims, la majoria són insults contra els catalans i els nostres polítics. Si la política no interessés les notícies moririen d'avorriment. Qui penjaria comentaris a la xarxa?

El president Montilla va avançar que la política del govern espanyol provocava desafecció. Tots pensàvem que tenia raó, però ens equivocàvem en matisos importants. La política del govern espanyol ha provocat una febre independentista que ha assolit graus insospitats ara fa pocs anys. I aquesta febre ha comportat una reacció a l'altra banda de l'Ebre, que ha despertat molts patriotes espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols, privats i públics, han col·laborat de manera excepcional al desvetllament general de la població, aconseguint unificar sentiments i determinar l'enemic únic, al qual s'ha de desterrar.

Aquest acaparament de les primers pàgines dels diaris i telenotícies ha deixat en segon terme notícies tan importants com l'ajornament de l'aplicació de la LRSAL (Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local), que ofegava els ajuntaments i posava en quarantena molts serveis que es donen als vilatans, des de l'administració pública que tenen més propera, i que detecta abans els problemes que pateixen els ciutadans.

Una de les conclusions a què arribes després de treballar o fer un seguiment acurat de l'administració pública, és que l'eficiència i eficàcia són encara una utopia, no pas per la capacitat de treball, sinó pels interessos polítics i econòmics dels que tenen la potestat de legislar. Es prenen massa decisions per interès de partit o classe, que no pas per principis economicistes o de cohesió social, o fins i tot de sentit comú. La llei que esmentava més amunt, es va aprovar sense haver valorat suficientment la capacitat de posar-la en pràctica amb un mínim d'èxit assegurat. Els legisladors haurien de tenir el conte d'El petit príncep a la tauleta de nit, per llegir de tant en tant els arguments del rei... "...A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables."

Declaracions d'impotència o ràbia

Sembla ser que Albiol ha manifestat que no hi veuria cap problema que s'apliqués l'article 155 de la Constitució. A mi no em ve gens de nou, perquè fa molt temps que ho vinc dient: al PP català no li importa per res el Parlament català ni la Generalitat. Si fos per ell les convertiria en símbols sense cap poder efectiu. Abans jo deia que envejava el PP basc, perquè ells sí que defensaven el País Basc i les seves institucions. Ara, amb el que li va passar a l'anterior presidenta, Arantza Quiroga, potser ha canviat i es troben com aquí.

Diuen que la vicepresidenta del govern espanyol, la senyora Sáenz de Santamaría, ha dit que el que passa a Catalunya s'assembla amb el franquisme. M'imagino que el que li han explicat del franquisme no és el mateix que van viure els meus pares ni jo mateix.

Entenc que les decisions que es prenen aquests dies a Catalunya els emprenyi i fins i tot els pugui amoïnar, però això no és excusa per fer aquest tipus de declaracions. No penso que siguin curts de gambals, és una mica el que passa amb els jugadors de futbol quan no tenen opció de guanyar i fan faltes barroeres d'impotència.

La Fiscalia investiga el president de "Manos Limpias" per blanqueig de diner

El titular d'avui té delicte! És molt interessant! Un sindicat, que m'agradaria que algú m'expliqués per què es considera 'sindicat', que s'anomena "Manos Limpias", i que el seu president, que es dedica a netejar tot allò que fa pudor de corrupció i independència, ara se l'acusi de blanquejar diner. Deu ser una altra manera de fer neteja!

Realment el nostre país no té perdó. L'altre dia uns comentaven la cara d'estranyesa d'uns belgues quan se'ls prevenia d'una possible estafa. Hi pot haver voluntat d'estafar entre amics? A casa nostra sí.

No he tingut la paciència ni les ganes de buscar tots els casos en què el 'sindicat' ha presentat querella, però tots sabem que n'hi ha una bona colla. És trist que ens enredin de mala manera fent-se passar pels defensors de l'honradesa, i que hi hagi tant gent que s'ho cregui. No és estrany que moltes persones inculpades pel 'sindicat' es neguin a respondre les preguntes dels seus advocats. Ara, que s'ha descobert la possibilitat que el seu president no sigui aigua clara, encara resultarà més complicat aconseguir estirar de la llengua les seves víctimes, i la gent... se'ls continuarà creient?

Fins ara no havia sortit l'estat de setge

He convocat una reunió per aquest divendres, però de seguida m'ha entrat el dubte. I si declaren l'estat de setge a Catalunya? No podrem assistir-hi, o millor dit, si ho fem, no en podrem sortir fins a l'endemà, ja que les reunions acaben més enllà de mitjanit.

No sé si són moments d'histèria col·lectiva o bé què passa. El grup del PP al Parlament no s'ha constituït per allargar l'inici de les sessions plenàries. La presidenta del Parlament vol convocar els portaveus dels grups, sense que hi siguin tots. Uns fan comèdia, però l'altra per què té tanta pressa? No podem esperar que hi siguin tots i llavors començar? No hi entenc, però no hi sé veure el problema.

M'imagino que la presidenta, amb el visca la república catalana li va sort d'ella, però ara la convocatòria amb presses suposo que no, oi? que ve d'un dia?

He intentat entendre el PSC i C's amb la claudicació al PP, i no ho veig. Els feia més intel·ligents. Pensava que el ruc era el Rajoy, i ara resultarà que no ho és tant, si més no comparat amb els altres dos.

Quant al joc que tenen muntat les dues candidatures independentistes, començo a veure-hi l'entrellat. Es tracta de fer posar nerviosos a tothom. Per una banda fer creure al govern espanyol que tot això acaba amb una picabaralla i en un no-res, i al seus votants els mantenen vius i amatents a tots els seus passos, per acabar amb una rialla general. Esclar!

Es tracta d'anar passant els dies i les setmanes, demanant de tant en tant si hi ha alguna novetat, però sense tenir l'orella a la ràdio, que no ens deixa fer res! Per cert, diuen que hi ha judici per l'atemptat a l'Aznar, d'ara fa uns catorze anys? Realment la Justícia està al dia. Bé, a l'hora de suspendre lleis catalanes sí que hi ha pressa, però ja hi estem acostumats.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!

Definitivament el PP no vol guanyar

Veient el cap de llista per Barcelona, queda clar que el PP, o bé no necessita els vots catalans o no té cap interès en guanyar les eleccions. Els catalans que podien tenir dubtes entre votar el PP i C's, ara ja ho tindran clar. S'ha de ser militant molt fidel per donar suport al pitjor ministre de la història d'Espanya.

De fet els que estimem Catalunya, la història, la cultura i la llengua catalana, els partits espanyolistes ens ho han posat molt fàcil. PP, PSC i C's, fent els discursos en castellà, i defensant la unitat d'Espanya, ni tan sols obrint l'escletxa al dret a decidir, no ho podien dir més clar. Més fort segur que ho diran. Tenen un parell de mesos per marejar-nos en precampanya i campanya electoral.

Aquesta vegada, a ICV li han posat molt fàcil. Si no milloren posicions ja poden plegar i quedar-se a casa. La decisió de Joan Herrera de no liderar el partit dins de la candidatura "En Comú Podem", és un primer pas. Ara falta saber si els socis d'UEiA decideixen integrar-se en la coalició o no. La posició del PSC i el fet que la CUP no s'hi presenti, fan les coses més fàcils a ICV i els seus socis. A veure si reben un bon impuls i capgiren la inèrcia a la baixa i la pràctica desaparició.

L'altra notícia de les eleccions generals és la decisió d'ERC i CDC de no presentar-se junts. Amb això pretenen guanyar adeptes. El resultat de les negociacions de Junts pel Sí i la CUP pot condicionar el vot a les generals. Hi ha molts votants d'ambdues candidatures a les autonòmiques que estan molt desencisats. De ben segur que si la solució passa per convocar noves eleccions el mes de març, el resultat serà ben diferent. La CUP rebrà una patacada important, però CDC i ERC tampoc no ho tindran fàcil. La sensació de molts catalans mobilitzats és que els polítics els han pres el pèl, i que... ja s'ho faran. Per cert, al PP no li hauria anat més bé posar de cap de llista en Duran?

El govern català desafina

La Vanguardia publica la notícia del desconcert d'aquest dimarts en la reunió del govern català. Consellers disconformes amb la declaració de ruptura presentada a la mesa del Parlament, ho varen manifestar clarament, i fins i tot es va criticar el discurs de la nova presidenta del Parlament català.

No vaig escoltar el discurs ni l'he anat a buscar. No hi tinc cap interès. Ja vaig comentar, però, que el seu "visca la república catalana" em va sobrar. Va ser l'única referència al seu discurs que vaig escoltar a les notícies.

No m'agrada la presidenta del Parlament. De fet, no m'ha agradat mai, però molt menys com a presidenta, i no acabo d'entendre les negociacions de Junts pel Sí i la CUP. De totes maneres, com que les desconec, no puc criticar-les, però puc entendre el malestar d'alguns consellers i consellera.

Paral·lelament estem presenciant, acomodats al sofà, les morts a Síria i a la travessia pel Mediterrani. Tota una vergonya per als occidentals que estem representats per uns governs que no només s'hi posen d'esquena, sinó que varen col·laborar en l'inici de la gran mortaldat.

Ho vaig dir fa poc. Les formes són importants. Necessitem uns governants amb les idees clares. No ho tenen fàcil, però cal compromís i responsabilitat. La presidenta del Parlament és una icona dels Onze de setembre, però no dóna la talla. No sé si haurem de lamentar la iniciativa.

L'independentisme català uneix Espanya

Ningú no podrà dir mai que els catalans no hem contribuït a la unitat d'Espanya. Els independentistes, els dos milions que varen votar opcions independentistes, han aconseguit que Rajoy, Sánchez i Rivera es posin d'acord en la defensa de la unitat d'Espanya. A les properes eleccions generals, Catalunya no serà motiu de discòrdia, tots vendran als seus electors potencials que tot el que passa a Catalunya és culpa d'un president boig que ha embruixat dos milions de catalans.

Iglesias és el cigró negre que ha vingut a dir que la solució de tot plegat és el dret a decidir. Als ulls dels grans pares de la pàtria aquest jove no va bé, i ja s'ha vist la feina que ha fet a Europa. Les eleccions el posaran al seu lloc.

D'alguna manera el favor de l'independentisme és la torna a l'empenta que Rajoy els ha donat. No sabem com acabarà, però ens trobem en una situació que pocs s'havien imaginat. En primer lloc que Mas liderés una CDC independentista, i després que Rajoy s'hi posés tan bé per engrescar-hi joves i vells.

A veure-les venir entre Catalunya i Espanya

M'imagino que ens haurem d'acostumar a l'espectacle de tennis entre el govern català i l'espanyol, sense poder-hi participar gaire. Cadascú va a la seva intentant jugar el seu paper, pensant en la ciutadania. Uns la que els ha votat i els altres la que volen que els voti. Aconseguir la unitat del PP el PSOE i C's és la millor manera que el 'problema catalan' no els perjudiqui electoralment. A Podemos els deixen de banda perquè han gosat defensar el dret a decidir. Tot un crim!

M'ha cridat l'atenció la iniciativa d'UPyD de presentar una querella criminal contra Forcadell i quatre diputats més del Parlament català. No és que pensi que no hi tinguin dret, ni que sigui una iniciativa sorpresa, sinó que em pensava que el partit ja no existia. Que havia sucumbit sota les urpes de C's.

D'aquestes iniciatives en sortiran. Hi ha pendents les del 'sindicat' Manos Limpias, que no es deixa perdre pistonada, o de Societat Civil Catalana, si han estat capaços de digerir la retirada del seu líder... I a tot això caldrà sumar-hi les amenaces, sentències i escorcolls de torn, que no deixaran tranquils ningú.

Per l'altra banda, m'imagino que hi ha un conjunt d'assessor i juristes que tenen els ulls clavats a manuals i reglaments, per trobar les escletxes que els permetin anar avançant sense prendre gaire mal. La seva destresa serà clau per anar teixint la sortida al llarg túnel del full de ruta. Nosaltres a l'expectativa. Agafar-nos-ho bé i procurar no fer cap pas en fals, però tampoc tancar-nos a l'armari. Som a la tardor i els colors, encara brillants, s'aniran enfosquint per rebre un llarg hivern.

Sainets i vodevils per a una situació política de crisi

Per a Rajoy, tot el que està succeint al Parlament català és un sainet que es desmuntarà en quatre dies o, el que és habitual, amb quatre sentències. Per a molts de nosaltres, tota la moguda d'escorcolls, ara als Pujol, ara als gestors del 3%, és un vodevil, que acabarà en no-res, o no!

Una cosa i l'altra no són jocs, sinó que és molt més seriós que això. Els dos milions d'electors que varen votar Junts pel Sí i la CUP, segueixen de prop els seus moviments, per tal que no es desviïn gaire del full de ruta promès. Miren la capacitat dels escollits per salvar totes les traves que els col·loca el govern espanyol, i d'aquesta manera poder avançar en el camí iniciat. Caldrà veure de què són capaços, però el que és evident, és que no es tracta de cap entreteniment.

Els escorcolls que s'estan fent a diferents domicilis, també a seus del PP, per les obres de les seves oficines, tenen la seva intencionalitat, al marge de la floritura que hi posa la policia judicial, però al darrere hi ha un greu atac a la democràcia, si es confirma la corrupció.

Estem molt acostumats a la república bananera, encara que es tracti d'una monarquia europea. Tenim un president del govern espanyol que no ens mereixem. Se l'ha titllat com el pitjor president de l'època democràtica posterior al feixisme del general. Malgrat tot la gent el vota, i té molt clar que guanyarà les eleccions, que el PP serà el partit més votat, la qual cosa li donarà la legitimitat de poder repetir com a president. A molts això ens preocupa, encara que ens diguin que és l'artífex de l'independentisme. A diferència de Guatemala, on ha estat escollit president un comediant professional, a Espanya hi tenim un aficionat, però que no té res a envejar al guatemalenc. 

Carme Forcadell, la millor opció per presidir el Parlament?

Jo penso que no, però la majoria de parlamentaris creuen que sí, i per això l'han votat. A la Carme Forcadell només la conec a través de la televisió al capdavant de les manifestacions de l'Onze de setembre. No he assistit a cap conferència a porta tancada, ni l'he sentit a parlar en petit comitè. És així quan podria tenir una opinió més argumentada. Es tracta simplement d'impressió, i a mi no em fa peça.

Potser és perquè la figura del president o presidenta del Parlament la veig molt institucional, al màxim d'equànime, procurant exercir per a tots, sense oblidar que té una ideologia i es presenta per una candidatura. 

També és cert que li hem de donar un marge de temps per opinar a favor o en contra. Caldrà seguir les seves decisions per assegurar que ho fa prou bé, o que és totalment partidista. Recordo la intervenció del president del Congrés espanyol, Jesús Posada, l'altre dia quan va obligar al ministre d'Exteriors a retirar l'insult contra el diputat català. Ja sé que en situacions normals s'hauria d'actuar d'aquesta manera, però no hi estem gaire acostumats.

Hauria preferit que la president del Parlament s'hagués estalviat el "visca la república catalana". Penso que no calia. Si realment volen aconseguir una república catalana independent, que treballin el fons i deixin una mica de banda les formes més sensacionalistes. Ja hi haurà temps. El que cal és aconseguir un govern fort, que marqui les pautes i doni resposta als seus votants, però sobretot, lluiti per la justícia social.

Retiro la meva desconfiança cap a la nova presidenta del Parlament. Li dono un marge de confiança, però que moderi els seus impulsos. El Parlament ha de legislar, i a Catalunya hi ha moltes lleis pendents, una d'elles l'electoral, que ens avergonyeix a tots.

Aznar no demanarà mai perdó! // Ja no estem excomunicats!

A diferència de l'exprimer ministre Tony Blair, José M. Aznar mai no demanarà perdó per haver donat suport a la invasió a l'Iraq. Aznar és massa orgullós i cregut, i no se li acudiria mai donar armes als adversaris reconeixent que en alguna cosa s'ha equivocat. Aquest és el gran problema dels nostres polítics. Són massa savis i no accepten que són humans i cometen errors. 

Ho podem dir d'Aznar, però és totalment traslladable a Rajoy, Zapatero o Felipe Gonzàlez, per posar exemples espanyols. Els polítics catalans també s'han equivocat, i molt, però tinc la impressió que no s'han discutit mai amb ningú per defensar la seva infal·libilitat. Pot ser que la memòria em falli.

I és cert que en el moment que acceptes que t'has equivocat, es posa en marxa tota una maquinària per desqualificar-te. És allò de l'arbre caigut que tothom en fa estelles. Per una banda tenim el que es defensa tancant-se i no acceptant l'error i per l'altra qui espera trobar les escletxes que deixin en evidència el primer.

_______________

Els divorciats tornats a casar ja poden començar a buscar bisbats misericordiosos que els acullin. El sínode de la família s'ha tancat amb una declaració ambigua que dóna la potestat als bisbes perquè decideixin si els divorciats que s'han tornat a casar poden rebre la comunió o bé han de continuar empestats. Aquesta és una demostració evident que la caritat cristiana continua essent una utopia, si més no dins de la jerarquia eclesiàstica. 

Volen que els gais també estiguin contents perquè es demana que se'ls respecti. La veritat és que s'han quedat molt curts i això és una altra evidència de l'anquilosament de l'Església que viu relegada al passat, sense adonar-se de la realitat del món. Algú podia esperar més bons resultats de la trobada, però són massa anys d'anar a remolc com per pensar que en tres setmanes es pot canviar la història. Caldrà confiar en la força del Papa Francesc, per enfrontar-se a la resistència d'una bona part dels cardenals a posar-se al dia sense que això vulgui dir necessàriament renunciar a l'esperit de l'Evangeli, més aviat el contrari. El que es demana des de la base de l'Església és precisament l'aprofundir en les paraules i l'exemple de Jesús.

Més cadàvers polítics al PSC

Amb la proclamació de la llista de Carmen Chacón a les generals espanyoles ha caigut definitivament Pere Navarro. Qui va amonestar Chacón quan era secretari general del PSC no podia formar part de la llista que ha pactat la líder socialista per anar a defensar els interessos catalans al Congrés espanyol. 

Era un temps en què el dret a decidir encara es comentava entre les files socialistes catalanes, mentre els seus representants a Madrid ni en volien sentir a parlar. Ara que els sobiranistes han desaparegut del partit, i que Miquel Iceta ha confiat amb Chacón per a la llista de Barcelona, no tindria gaire sentit que Navarro anés a la llista.

Pere Navarro, a qui molts hem criticat, va jugar un paper molt difícil, sobretot intentant agradar tothom. L'empenta definitiva dels unionistes l'ha fet fora per haver volgut fer-se estimar pels sobiranistes. L'única sortida per continuar a la primera fila de la política era l'opció de l'alcalde de Lleida, que no ha tingut escrúpols per renegar de tot allò que havia defensat, quan estava més de moda. Hem criticat molt els polítiques que han canviat de jaqueta, però això no passava només a començaments de la transició, sinó que el PSC n'ha tingut uns quants i, en aquest cas Pere Navarro ha sigut coherent i això l'ha perdut.

Pere Navarro haurà de patir una altra humiliació. En el cas que el fracàs de la llista de Chacón es confirmi, ni ella ni Iceta prendran cap mal. El 2014 Pere Navarro va assumir el fracàs de les eleccions europees i va dimitir.

No és per casualitat que jo sempre hagi renunciat a formar part de cap partit polític. Aquest peatge forçat no l'accepto i prefereixo la llibertat d'opinar i actuar per mi sol, acceptant els meus propis errors, fent costat en cada moment allò en què crec sense haver d'actuar hipòcritament per aconseguir que sap quin privilegi o poltrona.

La corrupció escenificada

Fins i tot la teatralització del govern espanyol amb el fiscal com a protagonista és bo si serveix per descobrir els culpables del frau i la corrupció, i posar-los entre reixes. Malauradament massa sovint veiem escenificacions molt aparatoses que acaben en un no-res. Si només es busca el teatre i fer mal a l'altre sense cap indici o possibilitat de descobrir res de nou, llavors és un engany i no ho hauríem de permetre.

Ningú no es creu que al darrera dels partits polítics no hi hagi frau en el seu finançament. Ara, gairebé ningú no es creu que els partits polítics no tinguin alguna responsabilitat en accions de corrupció. No sé qui ho deia un dia d'aquests, afirmant que probablement a Catalunya no hi ha moltes persones que s'hagin corromput per un benefici particular, però sí que n'hi haurien molts que haurien treballat el benefici col·lectiu, el rèdit per al partit polític.

No sé si es pot considerar un corrupte millor que l'altre, perquè en el fons es busca el benefici propi, ja sigui amb diners a la butxaca, o bé enriquint el partit que d'alguna manera et beneficia si no és que se't recompensa.

Tothom té la mirada fixada en la CUP, i altres partits nous, per descobrir si la persecució que fan a la corrupció els manté lliures de pecat, i són molts els que els voldrien enganxar in fraganti. Probablement és per això que són tan reticents al pacte per evitar no quedar atrapats en casos de corrupció, o bé que els titllin de col·laboradors o socis de corruptes. La virtut, però està en actuar sense caure en el mal, més que no fer res per no caure-hi. En política, o bé ets un fracassat, o tard o d'hora portes la teva motxilla. El que cal, doncs, és portar-la amb dignitat. 

El govern municipal d'Arenys de Mar és acusat d'opac

És trist llegir que el govern municipal no és transparent, sobretot ara que hi ha una llei que serà vigent a primers d'any, en què obliga els ajuntaments a ser totalment transparents a la població. Que la representant d'ERC, el principal grup de l'oposició, hagi de recórrer a sol·licitar poder assistir a la Junta de Govern Local per tal d'assabentar-se de la documentació que tramita el govern, és penós.

La informació que he extret de Ràdio Arenys no deixa ben clar si la manca d'informació a l'oposició és sobre els decrets d'alcaldia o bé dels acords de la Junta de Govern. El Reglament Orgànic Municipal (ROM), que data del 1999, deixa clar que els acords de la Junta de Govern han de passar per la Comissió Informativa corresponent, on hi ha representats tots els grups municipals i regidors no adscrits (Article 44, apartat 2).

De totes maneres, ja ho escrit en alguna altra ocasió, el ROM s'hauria de modificar, per adaptar-se a la realitat actual, a la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, però també per donar més relleu a les Comissions Informatives i, entre altres coses, determinar que també els temes que van a la Junta de Govern hagin de passar prèviament per aquestes comissions, així com el llistat de decrets.

L'equilibri de forces polítiques a l'Ajuntament d'Arenys de Mar permet que s'iniciï un procés de revisió del Reglament Orgànic Municipal i del Reglament de Participació, perquè no haguem de tornar a veure escrit que els grups municipals de l'oposició s'assabenten per la premsa de què està passant a dins de l'ajuntament, sinó que la informació sigui fluida amb el respecte i responsabilitat institucional que requereix l'acció del govern, però també de l'oposició.

La política com a exercici d'un servei públic

No es tracta de jugar amb la Justícia ni fer els ulls grossos davant de presumptes irregularitats. Si CDC és culpable de tot el que se'ls acusa ha de pagar amb la pena que sigui dictada. Això va per a totes les persones responsables, però no només de CDC, també dels altres partits polítics amb causes en marxa.

Per què ho dic? Doncs ho comento perquè em sembla imprescindible que tots els polítics de tots els partits siguin honestos i coherents, i allò que exigeixen als altres s'ho autoexigeixin també. Està molt bé exigir el president en funcions que plegui, però probablement el president espanyol també hauria de fer el mateix camí. Si val per a un val per a l'altre.

El meu lema és de confiar en les persones fins que no es demostri el contrari. Aquesta pràctica hauria de ser lògica i habitual. El problema que tenim és que hi ha hagut massa corrupció descoberta, la qual cosa ha fet que desconfiem de tothom.

C's juga amb avantatge perquè fins ara no ha tingut gairebé cap responsabilitat de govern, però no ens estranyi que a mesura que assumeixi responsabilitats públiques comencem a descobrir que també hi ha corruptes pel mig. Tant de bo m'equivoqui, ja que no és desitjable per al bé de la nostra societat, però el diner i el poder són molt llaminers i els polítics són humans. Quants més n'hi hagi remenant les cireres més fàcil és que en trobem amb les mans brutes.

La professionalització dels polítics no ha estat una bona pràctica. Si aquests saben que només tenen x anys per gestionar els recursos públics, o bé han d'anar molt de pressa o ja no hi són a temps. Aplaudeixo els partits que posen límits a l'exercici de la política, perquè no la consideren una professió, sinó un servei.

La Maria Antònia tenia raó, la Forcadell presidenta

Ja ho deia divendres la Maria Antònia. Aquesta amiga jubilada que s'apunta a tots els cursos, viatges i espectacles, sembla ser que té més informació que tots nosaltres. Divendres ja ens deia que ERC proposaria Carme Forcadell per a presidenta del Parlament català, que es podria constituir dilluns vinent.

La decisió la veurien bé CDC i ERC, i molt probablement també la CUP. El que no està tan clar és que hi hagi consens per elegir el president del govern i ja hi ha qui pensa en unes noves eleccions autonòmiques per al mes de febrer o març.

Potser sí que donarem la raó els que fa temps que demanen que ens deixem d'històries i ens posem a treballar. Estic segur que de treballar ho fan, però si més no la sensació és de pèrdua de temps, i això a vegades és suficient com per aturar-ho tot.

Diu la Carme Forcadell que intentarà ser la presidenta de tots. D'entrada ha de ser la presidenta de tot el Parlament, si finalment és l'escollida, i això vol dir que s'haurà d'entendre i acceptar diputats i diputades tan distants amb ella com C's i PP.

C's entren amb molta força. La força que els dóna haver multiplicat gairebé per tres el nombre de representants, i el que és més important, esdevenir la primera força de l'oposició, amb nou diputats més que el PSC i més que doblant en escons al PP, Catalunya sí que es pot i la CUP.

El paper de C's els primers dies serà clau per entendre quina serà la dinàmica parlamentària durant aquesta legislatura que, com es preveu, pot ser molt curta. D'uns pocs mesos, si no s'aconsegueix formar govern, o d'un any i mig, si es confirma el full de ruta cap a la independència. La campanya i els resultats electorals del 20 de desembre també afectaran significativament el desenllaç parlamentari català.

La Justícia espanyola és cega, però imparcial?

Arran d'un tuit de Pablo Iglesias sobre la impunitat de personatges com Rato, Bárcenas i Aguirre, voldria incidir en el tema i repetir per enèsima vegada les diferències que practica la Justícia en funció dels acusats. Si són rics i apadrinats ho tenen molt fàcil, si són uns pobres assalariats o en atur, ja han begut oli.

Si una cosa ha animat els electors a l'hora de replantejar-se el vot ha estat el discurs de C's i Podemos en contra la corrupció de PP i PSOE, a nivell espanyol, que a la seva manera d'entendre, s'han protegit mútuament. Ningú no es creu que els principals avaladors de la corrupció acabin pagant per la seva autoria, i això provoca enuig i desafecció. 

La possibilitat de comptar amb dos partits polítics nous sense una motxilla a l'esquena que els delati, pot engrescar electors fatigats de tanta corrupció, però és probablement la darrera oportunitat que es donarà als polítics. Si els nous també fallen, ja podrem tancar la barraca.

Fa molta ràbia sentir Rajoy i altres dirigents del PP afirmar que la Justícia és igual per a tots, i que és la garantia dels nostres drets. Quan això ho escoltes recordant imatges no tan llunyanes, en què s'ha jutjat de manera molt diferent en funció del seu poder econòmic, polític o social, t'entren ganes d'enviar-los a pastar fang. No saps si riure o plorar.

El més trist de tot plegat és que centrem les crítiques a PP i PSOE, també a CDC a nivell català, perquè han tingut responsabilitat de govern, però no tenim cap garantia que els nous, si mai obtenen la nostra confiança per governar, no caiguin en el mateix mal. El poder corromp i els polítics són humans. Com a mínim no vagin pel món fent discursos hipòcrites, que assumeixin els errors i més que això, o que com a mínim desapareguin de circulació i callin per sempre.

Finalment el PSC ha vist la llum

Han hagut de patir durant molt de temps davallades, enfrontaments, escissions i esquinçades de carnets perquè finalment el PSC vegi quin és el seu paper per al futur pròxim. Han dedicat moltes hores a discutir quin havia de ser el seu paper en el socialisme espanyol. Havien de recuperar la independència respecte al PSOE? El seu lloc era una secció o delegació del PSOE a Catalunya? Podien aconseguir del PSOE un pronunciament sobre el federalisme? 

Els fets han donat la raó als que volien desmarcar-se i oblidar el seu passat sobiranista i entrar amb força a defensar el model del PSOE i formar part activa del partit. L'elecció de Carmen Chacon com a candidata a Barcelona per a les eleccions del mes de novembre, és una aposta ferma a oblidar-se definitivament del sobiranisme, però també del dret a decidir.

El PSC sap que només amb uns resultats importants a Catalunya pot ajudar a que el PSOE obtingui uns grans resultats a Espanya. En aquests moments les majories absolutes són poc probables, però sí que han d'intentar que el PSOE sigui fort a l'hora de comparar resultats amb el seu adversari tradicional, el PP, però també amb C's i Podemos.

Els que en surten més mal parats de tot això són els sobiranistes d'esquerres, que es troben amb un panorama poc definit i amb molts dubtes a l'hora de decidir el seu vot. ERC ha prioritzat el fet nacional al model social i la CUP ha posat en dubte, després dels resultats de les eleccions autonòmiques, la idoneïtat del seu vot com a garantia de futur per a Catalunya. 

Caldrà veure si amb l'entrada novament en joc d'Ada Colau, revoluciona el trist paper que varen fer Podemos i ICV en les autonòmiques, i és capaç d'arreplegar vots perduts i els de la CUP, que no es presenta, sobretot si mantenen la defensa en el dret a decidir.

Falten dos mesos per a les eleccions generals, i poden passar moltes coses, però en tot cas caldrà veure quines són les opcions que ens presenten a l'hora de decidir el nostre vot. Amb la participació del PSC a l'acte d'avui de Societat Civil Catalana, ens han definit ben bé quina és la seva postura, la qual cosa els hi hem d'agrair.

Quina sorpresa, Duran és ratificat!!!

Quina sorpresa més inesperada. Avui el Consell Nacional d'UDC ha ratificat Duran com a líder del partit i serà candidat a les eleccions generals del mes de novembre. Oi que ningú s'ho pensava? Oi que tothom creia que no el votaria ningú? Valga'm Déu qui ho havia de dir!

Si una cosa cansa dels partits polítics és aquesta teatralitat tan absurda i innecessària. Si resulta que tots els crítics amb la direcció de Duran han sortit cames ajudeu-me del partit, com podíem pensar que hi hagués un sol membre del Consell Nacional que no votés Duran? Calia tanta comèdia? Doncs, sí. Els líders polítics necessiten aquest bany d'aplaudiments i vots favorables per justificar el seu ego i, el que és pitjor, justificar totes les decisions que puguin prendre al marge del partit, sense tenir en compte els altres. Que per això els han votat!

Duran, a diferència del que li ha passat a l'Espadaler, sortirà elegit diputat a Madrid i, d'aquesta manera podrà continuar vivint de la política, i no caldrà que vagi a la privada. A més, tindrà l'oportunitat de vendre el seu vot al PP, per continuar tan amics com sempre. I les seves cartes setmanals, a l'estil arquebisbe de Barcelona, tindran continuïtat en benefici dels seus feligresos d'Unió Democràtica. 

Creia que l'arenyenc Benet Maimí havia tirat la tovallola, però en un reportatge televisiu he vist que continua en la política, i evidentment en el partit. Arenys de Mar, que havia tingut un alcalde d'Unió, amb un bon coixí de regidors i regidores al govern, s'ha quedat sense res. L'únic regidor d'Unió ha marxat a Demòcrates per Catalunya. 

Diu Maimí que és una etapa interessant. Probablement ho deu ser, però això d'haver-se convertit en un partit extraparlamentari no pot ser molt engrescador, a no ser que l'objectiu sigui continuar amb un Consell Nacional sense militants ni simpatitzants, o com a mínim, amb quatre gats.

El llast dels expresidents

Poc s'ho podia imaginar l'expresident del govern espanyol Felipe González, que en una intervenció seva en una universitat li entressin estudiants a interrompre'l tot cridant "fora feixistes" i "fora empresaris de la universitat". A González l'acompanyava l'empresari mexicà Carlos Slim.

Si fem un seguiment de l'evolució de qui va portar el socialisme al govern d'Espanya, fins a la data d'avui, ens adonarem que el canvi ha estat total. No nego el dret a evolucionar, perquè l'entorn també ho fa. El que sap greu és perdre la memòria i actuar tant en contra dels drets i principis defensats.

No penso que la vida de l'expresident hagués de ser de missioner o mileurista, però tampoc calia anar a parar a l'altre extrem. Si més no el seu testimoniatge no deixa massa ben parats els que varen confiar en ell, sobretot quan continua present a la vida pública, donant consells a tort i a dret.

Felipe González no és una excepció entre els expresidents a Espanya i arreu. Nosaltres en patim un altre tant o pitjor, com és el senyor Aznar, que també comporta disgustos als seus i, en concret, al seu substitut nomenat a dit.

Aznar actua com a fals profeta, no pronosticant, sinó amenaçant. És d'aquelles persones que tenen l'ego tan desenvolupat que arriben a creure que són la veritat pura i que les seves paraules són ordres. Malauradament compten amb massa quòrum i simpaties, que no ajuden a obrir-los els ulls. 

El missatge del cardenal Cañizares no surt a l’Evangeli

Ja sé que avui tocaria parlar de la manifestació en suport al president del govern català en el moment de declarar com a imputat pel procés participatiu del 9N, i de la reacció de la Fiscalia General de l'Estat defensant la independència de la Justícia. Em fa tanta vergonya i al mateix temps fàstic, que prefereixo deixar-ho per a un altre dia.

No menys vergonya sento, com a catòlic, quan escolto del cardenal de València les seves declaracions contràries a l'Evangeli. Em refereixo quan parla de l'acollida de refugiats. Només se m'acut pensar que Déu ens ho posa difícil perquè realment creguem amb fe i convenciment. Les mateixes dificultats que procura al Papa davant d'una resistència retrògrada a la seva voluntat d'obrir al món la institució caduca que s'arrossega des de fa tants segles.

Que ningú menystingui les dificultats ni els problemes que suposa rebre els refugiats sirians i d'altres països en guerra. No és un conte de fades, ni les solucions vénen rodades. Això, però, no té res a veure amb el discurs de la màxima autoritat de l'Església a València, que actua com un Rouco Varela qualsevol.

No puc dir que el debat del sínode d'aquests dies no em deixi dormir, però sí que m'agradaria que servís per normalitzar una situació que molts vivim en total naturalitat, bàsicament perquè mirem més enllà d'unes normes fetes pels homes, encara que portin birret i solideu. Res del que ens puguin dir ens podrà distanciar del veritable camí, però sí que s'agrairia més estimació i no tant rancor.

El ministre d'afers estrangers s'empassa l'orgull

Un fet que hauria de considerar-se normal fa que avui el trobem remarcable. Per què serà? El president del Congrés de diputats ha fet quadrar el ministre d'afers estrangers després d'haver contestat de manera inapropiada al diputat de CIU Jordi Xuclà.

Deia que ho trobem remarcable perquè el PP no és un partit que s'hagi caracteritzat perquè els seus càrrecs públics actuïn amb objectivitat. El president del Congrés ha de fer complir les normes de comportament a tots els seus diputats, siguin del partit polític que siguin. Això, que trobem tan lògic, no sempre passa.

Diu el ministre Montoro que alguns militants del PP s'avergonyeixen de ser del Partit Popular, i alguns s'estripen les vestidures. Més aviat el que està passant dins del PP, sobretot al País Valencià, Catalunya i les Balears, és que hi ha corredisses per aconseguir els pocs llocs que aconsegueixen retenir a les respectives institucions, i al País Basc, que mantenia un cert carisma i reconeixement, l'han espifiat forçant a dimitir la seva presidenta. Allà, on C's li havia posat fàcil al defensar la supressió del concert econòmic, s'hi han posat d'esquena.

El PP inicia una campanya electoral que només el pot salvar la mala situació en que es troba encara el PSOE i les dificultats que pot tenir C's per arrencar-li vots a l'Espanya profunda.

Les concentracions d'avui són un atac a la independència judicial

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha declarat que les manifestacions d'avui són un atac a la independència de la Justícia, i això és el que cal preguntar-se. Ho podria ser, si la Justícia actués de manera independent del Poder Executiu i fos molt sensible al que pensen i pateixen les persones, però avui, dir que els tres poder són independents, és un acudit que no es creu ningú.

Probablement no és bo que es facin aquestes manifestacions, no pas perquè puguin beneficiar els imputats, sinó més aviat tot el contrari. Ens podem trobar que el jutge actuï més decidit a enviar-los a la garjola, no fos cas que el govern de Madrid li toqués el crostó.

Ja sé que desconfiar de la Justícia no és bo i també ser que els polítics acaten les decisions judicials sempre que els són favorables, i per això no ens ajuden a respectar-la. Estem farts de sentir a dir que el problema català no és judicial, sinó polític. De totes maneres l'afirmació cau en l'error de parlar de "problema", quan hauria de lloar la singularitat i, per tant, vanagloriar-se de la diversitat que tant anomenen reis i polítics espanyols, però que limiten al folklorisme. Pena!

Avui és la festa dels nostàlgics

Penso que amb bon criteri ni C's ni el PSC no han volgut participar a la manifestació de la plaça Catalunya de Barcelona, perquè avui no es celebrava la unitat d'Espanya, sinó que era, com cada any, una festa dels nostàlgics, aquells que voldrien que Franco continués manant a Espanya.

Si les manifestacions successives de l'Onze de setembre han tingut els seus més i menys entre el dret a decidir i la independència, com a lemes, la manifestació del 12 d'octubre, a Barcelona, sempre ha glorificat el passat feixista de l'Espanya del dictador, a càrrec d'un grapat de nostàlgics que la transició ha estat incapaç d'educar en democràcia. És la quota de predemocràtics que tenim, sense comptar els que s'amaguen dins del PP i també a C's.

Albiol, però ha estat fidel als seus principis i ha acudit a la plaça de Catalunya per fer-se notar i recordar tothom que, encara que vagin perdent suport electoral, continuen pensant en els seus antecessors feixistes que varen fer costat al dictador, i que Rajoy ha sabut mantenir en càrrecs tan importants com al front del ministeri d'Interior.

Fer-se sentir al Congrés de diputats

Estic a favor dels partits polítics catalans que opten a presentar-se a les eleccions generals, i en desacord amb els que decideixen abstenir-se'n, perquè encara que tinguin molt clara la independència i puguin creure que no han d'anar a fer res a Madrid, és important fer sentir la veu a quantes més institucions es pugui, i la CUP hauria de fer memòria de quan es considerava una formació estrictament municipalista i no volia optar a les eleccions al Parlament català. No serien on es troben ara.

Si tenim en compte el trist favor que ens han fet els representants catalans al Congrés de diputats del PP i PSOE, amb més raó és important que Madrid compti amb la veu de catalans que defensen els nostres interessos. 

He llegit que CDC i ERC estan estudiant la possibilitat de tornar a anar junts, ara en unes eleccions generals, vistos els resultats de les autonòmiques. No sé, per altra banda, si Podemos i ICV ho tenen tan clar, encara que aquests dies es parlava que, a diferència d'IU i Podemos, amb ICV hi podria haver pacte.

L'experiència d'ERC al Congrés, encara que en algunes ocasions hagin ratllat el ridícul i l'esperpèntic, penso que ha estat positiva, i tots sabien les nul·les possibilitats d'incidir en res, sobretot tenint en compte la majoria absoluta del PP. Si no parles no tens ocasió de fer-te escoltar.

Al PP i la CUP els separen 12.000 vots

La vicepresidenta diu no creure que Mas pugui pactar amb un partit minoritari i anticapitalista com és la CUP. L'opinió que pugui tenir la vicepresidenta és tan lloable i respectable com la que pugui tenir qualsevol persona, fins i tot jo.

Independentment del que pugui pensar Mas sobre els plantejaments de la CUP, no seria la primera vegada que el govern d'un país obté la majoria per governar gràcies a la concurrència de grups minoritaris. Això el PP, a nivell espanyol, ho sap prou bé. Només cal fer memòria.

Per altra banda, la vicepresidenta s'oblida d'una dada important. A les passades eleccions autonòmiques la CUP va obtenir tan sols un diputat menys que el PP, i en vots, 12.069 de menys, que representa un 0,3% del total de vots. Això vol dir que no hi ha tants catalans i catalanes que hagin preferit el PP per davant de la CUP, la qual cosa ho hauria de tenir en compte a l'hora de jutjar el partit.

En política, també, es jutja de manera subjectiva i d'acord amb els propis interessos. Podem dir que un pacte de 62+18 no hauria de ser un pacte al 50%, però ja se sap que el petit sempre pot fer valdre que el gran el necessita, per exigir més a compte. 

La CUP, doncs, té tota la legitimitat de fer-se estimar i exigir més del que ens semblaria raonable, i ningú li pot recriminar, de moment, perquè si la seva actitud forcés unes noves eleccions autonòmiques, probablement un bon nombre dels vots obtinguts el 27 de setembre, no els aconseguiria mantenir, i el seu projecte tornaria a ser un cant en el desert parlamentari.

Què entén el PP per diversitat?

Darrerament escoltem sovint la paraula diversitat referida a l'Estat espanyol. Des del rei fins al govern de l'Estat quan parlen d'Espanya es feliciten per la unitat d'Espanya en la diversitat. Què entenen per diversitat? Potser que a Catalunya ballem sardanes?

Si Wert volia espanyolitzar els nens catalans i el govern espanyol porta al Tribunal Constitucional totes les lleis que aprova el Parlament català, què entén el PP per diversitat?

Llanos de Luna, la delegada del govern espanyol a Catalunya, reivindica una Espanya plural i diversa, però unida, com a lema a tenir en compte el proper 12 d'octubre, festa de la Hispanitat. Demana continuar "escrivint pàgines d'aquesta història en comú i compartida". Tot això en un discurs amb l'única presència de representants del PP i C's, que explica molt bé com ens trobem políticament a Catalunya.

Ens queden un parell de mesos perquè s'acabi la pitjor legislatura en democràcia per a Catalunya i en general per a tot l'Estat. Rajoy haurà estat el pitjor president espanyol, per la seva arrogància i incapacitat per dialogar. La seva majoria absoluta ha estat un mur a la intel·ligència i a la llibertat. Un malson per a tots que de ben segur trigarem a recuperar-nos-en.

La CUP dificulta el procés constituent?

Si algú creia que el procés constituent seria un camí de roses, després de les diferents manifestacions a l'espai públic des de l'any 2012, estava molt equivocat. La majoria, crec, sabien que no seria fàcil, però potser no s'ho imaginaven d'aquesta manera.

Els resultats electorals, tot i ser significativament importants per als defensors de la independència, no foren suficientment clars perquè s'obrissin les portes a un procés avalat per majoria absoluta. Els resultats, però no només no foren suficients, sinó que a més la suma dels dos partits independentistes és una suma complicada que pot portar-nos a un cul-de-sac.

Avui hem conegut el posicionament de la CUP respecte al nomenament del president que, si no hi ha possibilitat d'esmenar-lo, obliga Junts pel Sí a decidir si la solució passa per unes noves eleccions autonòmiques o bé sacrifica el president que ha canviat CIU i ha liderat el procés cap a la independència.

M'imagino que necessitem més temps i que podem comprendre que encara no hem consolidat un sistema democràtic prou fort com per entrar a fons en negociacions sense prejudicis. Podem pensar que la CUP col·loca pals a les rodes del procés? És just que 10 diputats condicionin el posicionament de 62? Si no hi ha acord, qui serà el culpable? A qui ho haurem de recriminar?

Les respostes no poden ser simples, sinó fruit d'una profunda reflexió, però tenim tot el dret de pensar que la CUP és on és gràcies al president Mas. Qui pot argumentar que és una bestiesa?

Ens deixarem seduir?

Sembla ser que el Tribunal Constitucional continua treballant a fons per resoldre els litigis entre el govern de l'Estat i el català. De fet, el que està fent és anar suspenent lleis catalanes, encara que aquestes poguessin ser favorables a la ciutadania. La tàctica del govern de l'Estat, amb el suport del Tribunal Constitucional, és anar tallant les ales del govern català, deixant sense efecte les lleis que aprova el Parlament català, perquè ningú pugui dir que els catalans van pel seu compte, simplement, perquè no es creuen allò de la diversitat de l'Estat, encara que el rei ho vagi a dir al Parlament europeu.

Tot i només haver pogut llegir les notícies d'esquitllada, he trobat interessant l'oferiment d'Albiol a Junts pel Sí, perquè no hagin de caure sota les urpes de la CUP, un partit anticapitalista. Per cert, Rivera, que vol eliminar el Concert del País Basc, diu que no es pot menystenir que un 47% de catalans volen la independència. Mariano Rajoy demana ajuda per seduir-nos. Us haig de dir que em puc deixar seduir, però no per ell. Us ho ben asseguro.

Un cop d'estat judicial

Arribarà un dia en què els governants entendran que les lleis es poden canviar. Podem estar d'acord en l'obligatorietat de complir la llei, però també haurien d'entendre que les lleis queden obsoletes al cap dels anys, i la Constitució també.

Tot i que pot semblar molt evident, el PP i C's, per posar dos exemples, no ho entenen d'aquesta manera. Estem parlant d'una llei que es va aprovar quan encara no havien nascut molts dels actuals electors, i alguns que la idolatren, hi varen votar en contra.

Hi ha més absurditats en aquesta picabaralla entre independentistes i unionistes. Una d'elles és la idea que tenen els unionistes que els independentistes només busquen fer perillar l'statu quo. O sigui que segons els unionistes per tal que tot funcioni normalment i sense problemes cal que tothom pensi com ells. Són els independentistes els que provoquen la fractura social.

El catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Rojo, afirma que la Constitució no s'ha de reformar, sinó fer-la esclatar. Segons el catedràtic, amb la sentència del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut de Catalunya que havia aprovat el Congrés de Diputats, el Parlament català i va ser referendat pel poble català, va significar un cop d'estat judicial que va matar la Constitució.

En el moment que una llei és utilitzada políticament per negar qualsevol possibilitat de diàleg i de canvi democràtic, significa que la llei té un problema d'interpretació o mal ús, o bé ha quedat obsoleta i cal reformar-la.

Abandonar el vaixell quan les coses van mal dades

És molt fàcil sortir d'UDC quan els resultats electorals han estat un desastre i els han escombrat del Parlament. Quan ho va fer Vila d'Abadal sí que tenia mèrit, i els motius són si fa o no fa els mateixos. O fins hi tot quan ho varen fer Castellà, Rigol i De Gispert, però ara no té cap gràcia. 

El moviment que estan fent els fins ara militants d'UDC, amb càrrec, fa olor a oportunisme. Té certes connexions amb les corredisses que hi ha dins del PP per obtenir un lloc de sortida a les llistes de les eleccions generals. Potser també n'hi ha que s'apuntaran a C's, on les coses pinten millor.

El fet que una persona passi d'un partit a un altre és la cosa més normal, i hi ha mil raons que ho poden justificar. La vida dóna moltes voltes i les persones també canviem. No ho veiem de la mateixa manera ara que fa uns anys. El que no és tan normal és que això passi immediatament després de perdre estrepitosament les eleccions. 

Perquè... la decisió de Duran i Espadaler de no donar suport a la independència no la varen prendre diumenge al vespre, després de conèixer els resultats. Si és així, els que abandonen el partit dient que no estan d'acord amb la línia de Duran i d'Espadaler ho podien haver deixat abans de les eleccions, quan no sabien quins resultats tindrien.

Una altra cosa és la decisió que pugui prendre Podemos de no anar junts amb IU a les generals, després de veure el fracàs de les catalanes. Que de fet no ha estat tant de fracàs per a Podemos, amb 5 diputats, com per a ICV, que s'ha quedat només amb 3. De totes maneres no cal patir perquè Joan Herrera ha dit que el partit té encara recorregut.

UDC es presentarà a les generals, m'imagino per col·locar Duran i Lleida, que encara no es vol jubilar. Ell diu que ha posat el seu càrrec a disposició del partit, però sap molt bé que el revalidaran, perquè ho té tot controlat des de fa molts anys. Tot, menys els resultats d'aquestes darreres eleccions.

Ni C's ni Podemos donen la majoria absoluta

Sortim d'unes eleccions i ja ens bombardegen amb enquestes dels resultats de les properes. De fet són a tocar i és normal que la mecànica electoral dels partits i mitjans de comunicació es posi en marxa. 

Avui és La Razón qui publicava les seves dades. Tot i que no em mereixen confiança, perquè si algú és presumiblement manipulador aquest seria un diari que ens ha donat mostres de parcialitat i interessos electorals evidents, si que els resultats que dóna la seva enquesta no són bons per al PP, però tampoc és per llençar coets C's i Podemos. 

Segons els resultats de l'enquesta cap dels dos partits en ascens podria sumar majoria absoluta amb els hipotètics amics, la qual cosa deixaria un panorama força interessant, sobretot per als que no desitgem una majoria absoluta com la que hem patit durant aquests darrers quatre anys.

Vist els resultats catalans, si els extrapoléssim a Espanya, Podemos s'hauria de desinflar i les esperances d'ara fa dos anys s'haurien frustrat. No és el cas de C's, que l'enquesta no reflectiria el que ha passat a Catalunya. 

El PP diu que la població de l'àrea metropolitana de Barcelona, on C's ha obtingut tants bons resultats, no és la mateixa que hi pugui haver a Valladolid o Salamanca, molt més propers, segons ells, al posicionament del PP. Això els fa pensar que l'extrapolació dels resultats catalans no funciona i que els espanyols valoraran l'esforç del seu partit per fer sortir Espanya del desastre on ens havia col·locat el PSOE.

Tindrem moltes ocasions per analitzar les diferents enquestes que publicaran fins a mitjans de desembre. També haurem d'observar totes les mesures que prendrà el govern del PP per animar-nos a votar-los. Llavors es queixen dels altres que actuen amb finalitat electoralista. Ho fan tots, però el PP és qui lidera el rànquing.

El seguiment que es fa de les obres públiques

Arran de la columna de l'Antoni Pardo a L'Agenda d'aquest mes d'octubre, voldria introduir novament el tema de l'externalització de serveis i obres dels ajuntaments, que ja n'he parlat en aquest blog en més d'una ocasió.

L'Antoni Pardo, que és un vilatà compromès amb Arenys i al mateix temps un bon observador, es refereix a les obres del clavegueram que aquests dies s'estan duent a terme al Rial de sa Clavella. L'Antoni es demana retòricament si a l'Ajuntament d'Arenys no hi ha uns tècnics que facin seguiment de les obres, i per què no col·loquen un tub més gran ara que està feta la rasa, tenint en compte que el cost més important és la mà d'obra.

No parlaré de la mida del tub, perquè no hi entenc res, i tampoc sé veure com es fan les connexions amb els desaigües de les cases. El que m'interessa és parlar del seguiment de les obres que, al meu entendre, és un tema a millorar en la majoria dels ajuntaments del nostre país.

M'he discutit, de manera distesa, amb força gent parlant de l'externalització de serveis. Sempre he pensat que els ajuntaments no tenen la capacitat de comptar amb tècnics amb coneixement de totes les matèries i sobretot poder-los mantenir en plantilla. El fet més important és que quan s'externalitza un servei o obra, cal que estigui tot molt ben calculat i se'n faci un seguiment exhaustiu.

En el cas de l'obres és més evident l'externalització, però no es pot descuidar el seguiment tècnic des de l'Ajuntament, i aquest no sempre ha estat el més adequat. Arenys de Mar compta amb dos arquitectes, un enginyer i més d'un enginyer tècnic i arquitecte tècnic. Té doncs una plantilla ben assistida i això li permet preparar bé els plecs tècnics de les contractacions i poder-ne fer un bon seguiment. 

Penso que sovint els polítics ignoren el tema, i no incideixen suficientment en la necessitat de seguir de ben a prop les obres que s'executen a la vila. Tenim suficients proves d'obres que no han reeixit, i que s'han hagut de repetir i esmenar més d'una vegada. Apuntem-ho a llista de temes pendents.

La vergonya de la guerra de Síria

La guerra civil de Síria és una vergonya per a tota la humanitat. Fa cinc anys que no sabem qui ataca a qui, però sí que sabem que les víctimes són la població civil, indefensa i sense que puguin veure el final del túnel.

Ara només faltava la incorporació, sense dissimular, de la Rússia de Putin, atacant, segons diuen alguns testimonis, els rebels en lloc de l'Estat Islàmic. Això és el que el president Hollande ha reclamat a Putin.

El que va començar com a una revolta de la població armada contra Baixar al-Assad, s'ha convertit en una guerra de tots contra tots, amb una intervenció forastera poc clara. Una força militar assassinant la seva població, uns grups islàmics extremistes, i un Estat Islàmic que ha aprofitat la confusió per fer-se fort i conquerir terreny, amb la intenció precisament de crear l'Estat Islàmic.

Les conseqüències de la llarga guerra és la sortida massiva de sirians en busca d'un asil a l'Europa en crisi. Ara tots ens preocupem de com els podem acollir, de quants ens en tocaran, oblidant sovint que es tracta de persones que s'han vist obligades a sortir de casa seva. No es troben de vacances, sinó fugint del seu país, sense conèixer quan hi podran tornar, i en quines condicions el trobaran.

Estic convençut de la nostra solidaritat, però em fa molt mal l'actitud dels nostres dirigents, que són els nostres representants polítics. Som responsables de la situació de Síria, i ara ens sentirem alliberats de tota culpa, obrint les nostres ciutats. Aquesta Europa incapaç de resoldre els problemes interns, i sense cap resposta al que ve de fora, és la que no volem perdre i ens amenacen de perdre-la si es proclamem independentistes. 

El Viacrucis d'UDC

Si hi ha un partit polític que ha viscut convulsions importants i traumàtiques aquest ha estat Unió Democràtica de Catalunya. Si hi ha una població que les convulsions s'hi han recreat, aquesta és la vila d'Arenys de Mar.

Vila d'Abadal, alcalde de Vic a l'anterior mandat municipal, va provocar una petita revolució dins d'UDC, que l'aparell del partit va poder sufocar. En posterioritat, una votació gairebé amb empat va fracturar el partit. Finalment el trencament de la Fundació CIU, va deixar un partit molt afeblit, que els resultats electorals l'han deixat fora del Parlament català i amb un futur molt negre.

En paral·lel a Arenys de Mar, i arran de les eleccions municipals d'enguany, Unió Democràtica va protagonitzar, amb el suport de les direccions nacionals d'UDC i CDC, un sainet o un drama, segons com es vulgui veure, negant la possibilitat de presentar-se l'alcalde en funcions, que finalment ho va fer amb un grup propi, assolint una majoria esclafant, i deixant Unió amb un sol representant que, finalment, s'ha donat de baixa per afiliar-se a Demòcrates de Catalunya.

Per acabar-ho d'adobar, aquests dies de campanya electoral els familiars del líder d'UDC Manuel Carrasco i Formiguera, condemnat a mort pel dictador Franco, varen prohibir l'ús del seu nom en actes del partit. Sempre he dit que la política de Duran i Lleida mai ha estat d'acord amb els principis que varen promoure el naixement del partit. Duran només ha utilitzat el partit per escalar i obtenir-ne rèdits personals, tan econòmics com de prestigi. El futur del partit pot coincidir amb la jubilació de qui l'ha dirigit cap a aquest cul-de-sac.