Propers sempre i no cada quatre anys

Aquests dies escoltem moltes vegades l'expressió "ser propers a les persones". Estem en campanya electoral, i això ven molt. La llàstima és que només sigui quan demanen el vot i després no es recordin de què han dit i promès.

Durant quatre anys he lluitat perquè el govern fos proper a les persones, al marge de les seves idees i preferències polítiques. Una obsessió per obrir les portes i facilitar els tràmits als vilatans. Perquè totes les preguntes tinguessin una resposta, per evitar tràmits innecessaris, per ampliar els horaris i llocs on entrar les queixes i suggeriments.

No tothom pensa igual. Hi ha qui s'omple la boca de proximitat i d'escoltar les persones, però a l'hora de la veritat fa el que li dóna la gana. Hi ha també qui només té ulls per als que els voten i ignoren els altres encara que siguin majoria.

És per això que, per l'experiència viscuda, em resulta tan trist escoltar segons quines proclames, per part de qui saps perfectament que és incapaç de complir-les. És per això que m'entristeix segons quins episodis del món de la política que la desllueixen i provoquen desafecció.

La demagògia es nodreix de les campanyes electorals i es manté gràcies a una pràctica equivocada de la política. Hi ha qui es pensa que ensenyant les cartes, els adversaris s'enforteixen. Potser és cert, però què hi ha de dolent en això? si estem convençuts que el nostre programa és bo, no ens ha de fer por que els altres ho coneguin. Hem de ser transparents i deixar participar tothom. 

Probablement el nostre país no està preparat per incorporar el model de democràcia participativa, i ens hem de continuar movent en el model representatiu. Malgrat tot, jo sempre defensaré la participació de tots. L'exigència de responsabilitat a tothom ens fa més grans com a poble, i més ferms personalment.

De moment no ho hem aconseguit, caldrà veure si els rellevistes tenen més èxit, tot i que... no hi confio gaire. És molt fàcil predicar-ho i massa complicat complir-ho. És qüestió d'actitud i molts repetidors no hi són gens aficionats.

Debat d'alcaldables d'Arenys

Aquest vespre, a la Sala d'actes de la Biblioteca Pare Fidel Fita d'Arenys ha tingut lloc el debat d'alcaldables a les municipals 2011, organitzat pel Grup de Debat i Tertúlia. Un debat que ha esdevingut tradicional, atès que és la tercera vegada que té lloc, des de la creació del grup el gener de 2002.

Un debat amb set candidats i candidates no és fàcil de moderar per fer-lo atractiu, ni tan sols programar. No hi ha dubte que un cara a cara pot resultar molt més àgil. Malgrat tot, el grup organitzador vàrem pensar que valia la pena encetar els debats electorals, per conèixer una mica més els candidats, els que es presenten per primera vegada i els que ja tenim vistos, i donar-los l'oportunitat d'expressar-se i avançar programes i projectes.

A les reunions que vàrem fer per preparar el debat, apareixia la preocupació per la situació econòmica que estem passant i per això vàrem decidir fer una tanda de tres preguntes concretes, tenint en compte la realitat econòmica, per resoldre situacions que ens semblaven importants. A la segona part volíem escoltar quin era el projecte estrella de cada candidatura i que s'esplaiessin una mica més per definir-lo. Al final donàvem pas als assistents perquè fessin preguntes als candidats, sobre temes del seu interès.

Durant el debat, els membres del grup organitzador s'han encarregat d'aprendre apunts per poder fer un resum i penjar-lo a la pàgina de l'entitat, al web de l'Ajuntament. Per la meva part, voldria deixar anar algunes de les sensacions que m'han transmès els diferents alcaldables, tots sols davant unes 170 persones, que és l'assistència que hem calculat amb la Mercè Cussó, a qui vull agrair-li la seva generosa amabilitat.

No tots els candidats i candidates han estat al mateix nivell. La qual cosa no vol dir res o ho vol dir tot. Depèn de què s'esperi d'ells i elles en un debat com aquest. Tampoc se'n poden desprendre conclusions de cara a les eleccions. Hi havia qui semblava que s'hi trobava incòmode. Potser la representant d'ICV o el candidat de CIU. El candidat del Bloc municipal se'l veia molt motivat i a la candidata del PP una mica fora de joc. El candidat del PSC probablement massa seriós i concentrat, per contraposició del representant d'ERC. L'alcaldable per la CUP l'he vist com el mateix dia que va presentar la llista de candidats i el programa. Amb les idees molt clares, però poc factibles.

Algú, després del debat comentava que no li havia aclarit a qui calia votar. Aquesta, però no era la pretensió del Grup de Debat i Tertúlia. Tot i així jo he fet l'exercici de mirar a qui li donava més punts, i al final els haig d'agrair la seva amabilitat de participar al debat, i desitjar-los sort.

Que no vingui!

Després del desastre electoral que va patir el PSC a les passades eleccions autonòmiques, i atès com ha anat tot, amb el govern de Madrid, quan és hora de fer campanya per a les municipals, els candidats socialistes han tingut tots el mateix desig: "Que no vingui!".

La senyora Chacón, com a màxim representant del PSC a Madrid, no és el millor regal per un alcaldable socialista dels nostres pobles, com tampoc ho són els membres del partit vinculats amb el darrer govern tripartit a Catalunya. Són molts els i les alcaldables socialistes que poden exposar el seu programa, la seva experiència i les seves qualitats, per guanyar vots, sense necessitat que ningú els vingui a fer la campanya, que més aviat els perjudicaria.

No és estrany que els pocs diputats que s'han acostat a la nostra vila, ho hagin fet mig d'incògnita i sense fer massa propaganda, i a nivell de país, ja s'ha fet saber a la senyora Chacón que no els convé la seva presència, fins al punt que el PSC no l'avala com a candidata a substituir el president Zapatero.

Ara és el moment de votar veritables gestors, amb experiència reconeguda, que no vol dir necessàriament molts anys a l'ajuntament, sinó molta feina feta i ben feta. No és el moment de fer experiments amb persones que només aporten la marca, ja que la seva voluntat està induida, ni tampoc podem permetre'ns ser governats per persones que només tenen ulls per als seus i les seves circumstàncies. Necessitem polítics generosos, comprensius, transparents i honestos. Persones responsables de tots els seus actes, sense necessitat de confessar-se amb gurus ni patriarques.

Estic convençut que a Arenys no hi veurem gaires polítics professionals durant la campanya, i sí, en canvi, una gran presència de qui ha dirigit, amb encert, aquests darrers quatre anys, l'ajuntament de la nostra vila.

Tot és qüestió d’actitud

Avui he vist el partit del Madrid / Barça una mica d’esquitllada ja que la Clara havia de repassar matemàtiques, que demà té un examen, bé ara ho diuen d’una altra manera.

He mirat el partit i m’ha avergonyit l’actitud dels jugadors del Madrid, perquè s’autodestrueixen ells mateixos. No sé com no s’adonen que amb agressivitat no es va enlloc, o potser sí que massa sovint els ha servit, però avui no.

Després, a la roda de premsa, l’entrenador del Madrid només ha sabut parlar de l’expulsió de Pepe, i es preguntava per què. Jo li hauria respost fàcilment, perquè em sembla que tinc el secret. Mentre la seva actitud sigui l’antifutbol i l’agressió com a sistema, té tots els números per acabar jugant amb 10 jugadors.

A la vida, a la llarga, les males arts fracassen. Potser en un principi pot semblar que s’obtenen bons resultats, però sempre arriba el moment que ho paguen. Com a mínim això és el que vull creure, en benefici dels que se saben comportar en societat, respectant les regles de joc.

En política també passa i hi ha persones que tampoc se n’adonen, o bé culpen als altres del que pequen, potser com a estratègia defensiva. Diuen que l’atac és la millor defensa, i si pots posar-hi boira o fum, molt millor.

No diguem blat fins...

Política d’assaig

El Govern ha congelat les retallades, fins després de les eleccions del 22 de maig, diuen els titulars periodístics. Jo penso que això no és precisament el que vol el Govern, sinó que la congelació ha de ser per fer temps i poder arribar a un consens amb els centres afectats. 

Rectificar és de savis i això sembla ser el que ha fet el govern català, després d'haver alarmat innecessàriament la població. No és fàcil anar tots a l'una i aquí el conseller de sanitat es va precipitar o va utilitzar un discurs equivocat. Convenia fer pedagogia, però no crear alarma social. El conseller Mas Colell tampoc el va ajudar, ni la consellera Rigau.

Segons el portaveu del govern, en una primera fase es treballarà les reduccions en la despesa corrent, i es deixarà per a una segona fase, pactada amb el sector sanitari, les actuacions més estructurals, les que havien rebut més oposició.

Paral·lelament, el govern català insisteix en reclamar els 1.450 milions d'euros del fons de competitivitat, a un govern central a qui Homs ha tractat de morós, que no vol pagar el deute i posa en dubte la xifra. Aquest tema posarà en evidència els 25 diputats del PSC a Madrid, doncs si no hi ha acord previ, difícilment que els diputats catalans votin de manera diferent al grup socialista espanyol.

Perquè quan parlem dels 25 diputats catalans, estem parlant de Carmen Chacón i els seus boys, que lluitarà per ocupar el número u del partit, i no li aportaria gaires beneficis, per no dir cap, si votessin en contra de la majoria, trencant la disciplina de vot. No podem negar que tot plegat està viu, i la pugna per a les eleccions del 22 de maig també hi acompanya.

De tornada

Noto la mateixa sensació que tens quan estàs de tornada d'un temps de vacances, en què has canviat de vida, prescindint de la rutina i experimentant situacions noves. Poc a poc vas recuperant el teu lloc, la teva manera de ser, les característiques del teu entorn, i comences a imaginar-te com ho trobaràs tot, què haurà canviat i com t'hi integraràs novament.

Fas un balanç del què ha estat aquest període de la teva vida, què has après, amb què t'has sentit realitzat, què has trobat a faltar i què ha fallat, i procures que et serveixi per a la teva vida. Notes que has estat absent, però amb moltes vivències. Amb uns nous amics i col·laboradors, amb persones amb qui has discutit i no t'has entès del tot, i d'altres amb qui has coincidit en idees i manera de fer.

El viatge de tornada no ha de ser sinònim de melancolia ni tristor. Ha de servir per valorar la teva capacitat d'experimentar situacions noves, temporals, arriscades, de compromís, i intentar que et serveixi, que no quedi només en un record, sinó que germini i en treguis profit.

La capacitat de ser conscient en tot moment del que estàs fent, els motius per actuar d'aquella manera i les conseqüències que se'n deriven, és el que et fa gran. No vius de manera inconscient, sinó que saps en tot moment els passos que fas i perquè els dones. D'aquesta manera és més difícil que les relacions socials trontollin i que es visqui a la lleugera. La repercussió amb als altres és més bona i crea més lligam, més pertinença, i resulta més complicat el trencament.

Ha estat un viatge interessant, amb sorpreses positives i alguna de negativa. Amb companys de viatge que han fet més suportable les contrarietats. Un viatge que hem après noves experiències, n'hem aplicat d'altres i hem aportat el nostre coneixement, el treball i dedicació. Ens hem discutit sense arribar a les mans, però l'interès no era egoista, sinó gratuït. Hem acomplert les grans etapes que ens havíem proposat, amb algunes dreceres i alguna marrada, però sense perdre mai el nord, arribant a la meta el dia previst, i deixant les rendes amb normalitat, sense desitjar eternitzar-nos en la trajectòria. Ha estat un bon viatge, que tenia un final preconcebut.

Les arrels no es perden mai

Avui hem menjat la típica mona de Pasqua a Vic, amb la família. El fet d'estar a tres quarts d'hora amb cotxe, fa possible participar a la tribuna política de Ràdio Arenys i dinar amb el pare i germana lluny del mar. Conservar la tradició i fer-la petar per unes hores. Per cert, el Pirineu s'entreveia molt nevat.

Aquests dies, quan em trobo en família, ho valoro més i em felicito haver pres la decisió de deixar la política activa, la responsabilitat de treballar per a tots. No deixa de ser un pensament egoista i interessat, però penso que ara toca a uns altres, i potser aquells que no s'hi han fet prou, podran tenir una segona oportunitat.

Si fa temps que no heu visitat la ciutat de Vic, us la recomano. Crec que val la pena acostar-s'hi sense necessitat de visitar el Museu Episcopal, ni el Museu de la Pell, o les pintures de Sert a l'interior de la Catedral, ni la llotja del blat, la sala de la columna, l'edifici el Sucre... simplement caminant pel casc antic, observant les façanes de cases monumentals, els carrerons estrets i places empedrades... dinar en algun dels molts restaurants amb què compta la ciutat, donar un volt per la plaça i prendre un refresc en alguna de les terrasses.

De totes maneres, si us agrada l'art us animo a entrar al Museu Episcopal, de nova construcció al costat de la catedral, i pensat per l'obres que havia d'acollir. Us adonareu de la bellesa de les seves peces i la importància en art medieval. També podeu entrar al Museu de la Pell, on us sorprendrà alguns elements fets en pell. Comparteix espai amb la Biblioteca Municipal Joan Triadú, a l'antic convent del Carme.

A vegades fem molts quilòmetres per veure coses que tenim molt a prop. Ja està bé, però no ens perdem el que tenim a casa. Quants arenyencs han visitat Bruges, a Bèlgica, i no han estat mai al museu Marès de la punta? Fem turisme a casa i gaudim del nostre patrimoni.

La Pasqua entre llibres

Els protagonistes del dia són els llibres, encara que les estadístiques ens donin un resultat força decebedor, amb una mitjana de quatre llibres l'any, en què quatre de cada deu catalans no llegeix. Avui, però sortim a comprar llibres, perquè sembla que si no ho fem, no celebrem bé la festa.

I els partits polítics també hi participen. Ho acostumen a fer cada any, però quan toca eleccions municipals, molt properes en dates, s'intensifica i cadascú es procura un regal per als vilatans. ICV amb un maduixer, si no és una tomaquera; el VIA amb un rosa de color blau, i CIU amb una ampolla de vi. Tot això a Arenys.

Suposo que això és el que toca fer i no cal donar-hi gaires voltes, però em consolo pensant que la gent no actua a partir del regal de Sant Jordi, sinó de les seves preferències, i tan de bo fos, per la manera d'actuar o no fer-ho dels partits polítics durant els quatre anys.

He anat a felicitar un Jordi, amic de la família, que sense que jo li digués res relacionat amb política, m'ha comentat que de tots els que es presentaven, només se salvava en Ramon. Jo li he comentat que també ho tenia així de clar. Sobretot per l'experiència d'aquests quatre anys, i per les perspectives de futur. Però això no ho decidirem en Jordi i jo, encara que hi podrem col·laborar.

I aquesta nit celebrarem la Pasqua. Es fa estrany el fet que coincideixi amb Sant Jordi. Per als creients, avui és la nit de la resurrecció, la llum, la vida. Però tots vivim la Pasqua personal en moltes situacions de la vida. Al moment que ens parem a reflexionar sobre la nostra actitud i busquem la manera de viure plenament, amb sentit solidari per créixer individualment, però també social.

En aquests moments hi ha moltes famílies que no estan en condicions de celebrar res, perquè la seva situació és delicada. Sense ingressos per fer front a les despeses diàries. Hem de confiar que també els arribarà la Pasqua, i tots plegats hi hem de col·laborar. 

Arenys compta amb dues entitats solidàries, que fan un gran esforç per apaivagar els problemes de moltes famílies. Caritas i Creu Roja, compten amb voluntaris que fan possible que moltes famílies rebin aliments. Però n'hi ha uns altres que són formiguetes que fan molta feina. Són la comunitat de caputxins que cada dia tenen cura de moltes persones i no tenen un no per a ningú. Ells necessiten celebrar la Pasqua per recuperar forces per seguir treballant per als menys afavorits.

Visca la diversitat!

La riquesa es troba en la diversitat, i això que nosaltres tenim tantes ganes d'uniformitzar, donar per bo un criteri, una versió i rebutjar la resta. Però dia a dia ens adonem que estem equivocats i que és gràcies a la diversitat del nostre món que ens trobem amb vida i som rics. 

Avui he llegit que França ha inscrit les corrides de toros com a patrimoni cultural immaterial, i que l'entitat que ho avalava es basava en què la tauromàquia dóna valor a l'instint ofensiu del toro i es basa en el respecte a l'animal. Com podem veure, doncs, res a veure amb el que va aprovar fa uns mesos el Parlament català.

Cadascú té els seus arguments i tots són vàlids, encara que uns agradin més que d'altres. A mi, per exemple, tampoc m'agraden les curses de bous i tot allò que fan amb el foc a les banyes, i en canvi aquí vàrem ser tan simpàtics prohibint les curses de braus i protegint la festa amb bous.

La diversitat ens pot portar contradiccions, i això penso que ja no és tan saludable, tot i que el nostre món n'està ple, però això no vol dir que no les haguem de combatre. Si a més, tenim responsabilitats polítiques o socials, encara hem de ser més escrupolosos, però sobretot no frenem la diversitat.

Us imagineu un món en què tothom pensés el mateix? Seria molt avorrit, perquè des del moment que et llevaries al matí, ja ho tindries tot resolt i sabut. No podries discutir ni tan sols et caldria argumentar. Tot el que aprenem a través del diàleg, la discussió i l'aportació d'idees, s'aniria en orris i la nostra vida seria plana, sense sentit.

Ens fa por el nostre món perquè tenim uns veïns, que han arribat d'una altra cultura, i no segueixen els mateixos paràmetres que hem après des de petits? és això un obstacle per créixer com a persones, i com a societat? No penseu que ens aporten valors, cultura i coneixement? és que nosaltres érem perfectes i ara ens vénen a espatllar el muntatge?

Sens dubte que amb diversitat és més complexa l'organització, però és més ric i per tant val la pena l'esforç, per millorar i aprendre, i no veure la societat sempre des de la mateixa perspectiva. Visca la diversitat!

Processons en campanya

Els meteoròlegs anglesos recomanen als seus ciutadans que no viatgin a Espanya, perquè tenen el sol assegurat i en canvi a la península farà mal temps. En temps de crisi és important el consum, i si es marxa a l'estranger, no se'n treu cap profit, mentre que si es queden a Anglaterra, consumiran i els efectes també es quedaran a l'illa. Suposo doncs que el govern britànic deu estar ben content i aplaudint l'anunci dels meteoròlegs.

La situació econòmica ha fet que els desplaçaments siguin més curts i es celebrin les festes a prop.Tot això pot beneficiar els punts turístics que rebran més persones, moltes de les quals, en situació normal, optarien per fer més quilòmetres, a països més exòtics.

Però sigui quina sigui la destinació de les vacances, cada vegada hi ha més gent que desconeix el per què d'aquest parèntesi a escoles i treball. Cada vegada hi ha menys gent que practica la religió catòlica i ho contrastem amb la pràctica dels amics musulmans que, observem i interpretem segons més ens convé. Encara que no sé com hauríem de definir les processons d'aquests dies. Són una pràctica religiosa? o una atracció turística? un ritus?

No es tracta de riure's de res, però no deixa de ser curiós el seguiment que en fan els polítics, sobretot enguany que hi ha les eleccions a tocar. No és un partit polític concret, sinó que tots fan el mateix joc. Alguns més descaradament que d'altres. Probablement es tracta d'anar a buscar vots als seguidors i amants de les processons, com es fa amb els membres de les associacions de veïns o de tot tipus d'entitats, a canvi de vots? Si es tracta de portar el "cristo gros" no hi ha inconvenient. Tot per la causa!

Un somni maliciós

Tard o d'hora surt la mala llet, per més ben dissimulada que es tingui. Aguantar gaires anys persones sectàries, falses i sepulcres emblanquinats, utilitzant expressions del Nou Testament, arriben a cansar i a tenir ganes d'engegar-ho tot a rodar. Hi ha gent turmentada i gris que els agrada convertir-ho tot al mateix color quan no els va de cara. Són persones amb qui no tens ganes de compartir res, perquè només van a la seva i esperen que tu els vagis al darrere, agenollat i suplicant atenció.

Estic emprenyat perquè no pots confiar amb persones a qui has hagut de sentir-t'ho tot. T'han criticat els teus col·laboradors i després, quan els han necessitat, els han convocat per enlluernar-los i mentir-los descaradament. Aquesta falsedat no porta a res de bo, i malauradament hi ha gent que viu immersa en les tenebres de l'odi, l'enveja, la ràbia i la prepotència. Persones que tenen molts defectes, però no els hi pots retreure perquè es creuen divines, immaculades i posseïdores de la veritat. T'estimes més els adversaris que aquells que es fan passar per amic.

La veritat s'acaba sabent i per molt que es dissimuli la transparència ho deixa veure tot. Amics i parents se'n ressenten i no els aguanten. Tan sols un somriure fals i ens posem a córrer que tenim pressa.

Que tranquil puc quedar en deixar de respirar la seva presència, i deixar-los fer encara que això signifiqui intoxicar més gent. No cal ser màrtir, no estem obligats a canviar ningú, encara que representés la millora de la societat en què ens ha tocat viure. Que es podreixin en el seu egoisme i en la seva pedanteria. Que els vagi de gust. Total, continuaran mentint i fent-se passar per bons, quan són pura escòria.

Em vaig despertar i em vaig adonar que havia tingut un malson. Suposo que és l'estrés i la necessitat de fer vacances i canviar els hàbits. Ens distraurem en la lectura i prendrem un bon refresc.

Polítics mediocres

Avui llegia com Jordi Pujol s'autoculpava de que Catalunya no sigui compresa per Espanya, i es lamentava que l'esforç per acostar-se ambdues comunitats hagués desaparegut, sense aconseguir l'encaix desitjat. Segons Pujol, en aquests moments viu l'enfrontament més gran entre Espanya i Catalunya. Probablement té raó, perquè quan ens ho passàvem pitjor, en l'època franquista, no hi havia l'enfrontament territorial, sinó que teníem en comú la lluita contra el feixisme.

Segurament els catalans no n'hem sabut prou i els nostres aires de grandesa han provocat rebuig a la resta d'espanyols. Però hi ha hagut incomprensió volguda o degudament provocada per polítics i mitjans de comunicació cavernícoles, a qui sovint els hi hem posat fàcil la trama.

Hi ha, però un factor important a tenir en compte, i aquest és el baix, molt baix nivell dels nostres polítics, els catalans i els espanyols, tret d'honroses excepcions. Potser algú em dirà que el nivell dels polítics està d'acord amb el nivell mig en tots els àmbits, però el cert és que els governants que tenim i hem tingut els darrers anys, tenen molt que desitjar.

És visible als fòrums polítics, pel llenguatge simple i barroer que utilitzen, la poca imaginació i la mala educació. Tot això es tradueix a l'hora de gestionar. Penso que una persona que no se sap comportar tampoc és de fiar en la seva manera de treballar, sobretot quan estem parlant d'un treball desinteressat, amb esperit de servei. Us imagineu quina podia ser l'actitud del president Aznar, quan ara fa aquestes manifestacions arreu on va? Creieu que podia ser un polític al servei del poble? A mi se'm fa estrany, però n'hi ha d'altres.

Això també passa als ajuntaments. A tots ens vénen al cap els polítics corruptes, però aquests són els mínims. N'hi ha més de ganduls, sectaris, mentiders, barroers... que passen dissimuladament, però hi són. Polítics que només pensen en quedar bé i no saben reconèixer les pròpies mancances, els errors... només saben treure les equivocacions dels altres, desmereixen el treball que no fan ells i es posen medalles com el màgic Andreu. No són corruptes, però porten l'administració al caos i amb ella la societat que diuen servir. Enyoro polítics de debò que ens ajudin a crear una societat on es pugui viure amb respecte i cohesió social. Això no s'improvisa, sinó que s'ha de sembrar per després recollir-ne els fruits.

En podem dir alarma social?

Durant molt temps hem estat escrivint sobre la improvisació del president Zapatero. De les seves continuades contradiccions i rectificacions. Avui deia una cosa i demà en feia l'altra. Prometia i no complia... tot això ens ha fet perdre-li la confiança i la seva cotització ha anat a la baixa estrepitosament.

Doncs, ara sembla que li ha sortit un competidor. Tenim un govern català amb un missatge poc clar, molts dubtes. Té els mateixos símptomes que el senyor Zapatero. Avui diuen que reduiran els impostos als que més cobren, i després rectifiquen i ens asseguren que de moment no ho toquen.

De fet, d'un partit de dretes és lògic esperar que protegeixi més les rendes altes, cosa que ens estranyava del partit socialista. Però les circumstàncies actuals no són les més adients per rebaixar els ingressos. Ens estem queixant que Madrid no ens paga el que ens deu, i els ho demostrem rebaixant ingressos.

Un articulista, avui, ja preparava la sortida del conseller de Sanitat, i la situava a l'horitzó de les eleccions generals de l'any vinent. No sé si ja és hora de demanar o esperar dimissions, quan encara no han tingut temps de fer gestió. El problema ha estat que s'han equivocat a l'hora de passar-nos el missatge. Han volgut demanar comprensió i sacrifici, però ens han espantat. S'han presentat amenaçant-nos de perdre la feina, posant la por al cos i desanimant aquells que estan buscant feina. Han punxat on fa més mal, com són les llistes d'espera dels hospitals. No han comentat si es podia fer més control de la despesa en farmàcia, o en la reorganització dels hospitals. Bé, sí que ho han dit, per amb la veu prima, posant per davant les grans retallades, aquelles que poden fer més mal.

I d'Ensenyament podrien parlar de despeses supèrflues en material, infraestructures, en consums, abans que retallades en sous o en hores escolars. Ells són els que en saben o n'han de saber, doncs es tracta de fer servir la picardia, per semblar seriosos sense alarmar la gent.

A veure si aquest govern, s'atura un moment, respira a fons, i s'hi torna a posar, i aquesta vegada sense fotre la pota a la galleda. Nosaltres també tenim la nostra part de responsabilitat. No ens hem d'enganyar i la situació és difícil, però... mantinguem els ulls oberts.

El PSC i la CUP a Arenys

Ahir vaig assistir a la presentació de dues llistes per a les eleccions municipals a Arenys. La llista que presenta l’actual alcalde, en Ramon Vinyes, i la llista d’en David Caldeira. Al marge de l’escenografia que cadascú va fer lluir, em vaig fixar en el programa i les persones de les dues llistes, sense pretendre fer cap comparació exhaustiva.

No és estrany que en Ramon Vinyes, del PSC, amb experiència a l’administració des de fa molts anys, com a treballador, regidor a l’oposició, i regidor de govern i alcalde, podia parlar amb coneixement de causa i per tant, si feia vola coloms seria perquè l’interessaria, doncs és molt conscient de la situació econòmica actual i de les possibilitats d’actuació.

En David Caldeira, de la CUP, va plantejar un programa de govern amb quatre pilars i vint-i-vuit propostes, la majoria d’elles jo les subscriuria, i d’altres també m’agradaria defensar-les, però sé que són impossibles.

En parlava l’altre dia sobre el desconeixement que es té de l’administració, en aquest cas, local, i el poc marge de maniobra de què es disposa. Quan sento segons quines promeses, no puc estar-me de somriure per sota el nas, pensant que quan siguin a dins veuran que no són possibles.

Però és bo tenir programa, creure-hi seriosament i tenir la voluntat de portar-lo a terme. Després la realitat ja els farà adaptar. El que no pot ser és veure persones que volen ser govern i saps positivament que no mouran un dit per canviar res del que no funciona i, en tot cas, encara ho acabaran d’espatllar. Hi ha candidats que són perillosos. Els dos que vaig escoltar dissabte no m’ho semblen.

Quatre anys d’il·lusió i treball

Una de les crítiques que es fa a les persones és el grau d’individualisme i la seva poca implicació en la societat. Ens hem tornat molt crítics, més a base d’insults que d’arguments racionals, i no som capaços de donar el pas i actuar. Som crítics passius que culpem els altres i no reconeixem que qui no fa res segur que no s’equivoca.

Ara fa quatre anys vaig reflexionar molt sobre el meu paper en la societat en què visc. Sempre havia col•laborat en treballs associatius, des de la creació de l’Escola de Música a l’organització del Grup de Debat i Tertúlia. M’agrada la política, però no hi havia entrat mai. És per això que em va semblar que podia col•laborar en la gestió de l’administració local, en alguns aspectes que considerava que calia millorar i que jo hi podia aportar coneixement i temps.

Era un afortunat perquè entrava en un món que ja coneixia, i que molts, amb tota la voluntat del món, el costa entendre. L’administració pública actua de manera diferent a l’empresa privada, hi ha un concepte molt important i que ningú no pot oblidar: es gestionen els recursos dels altres, per la qual cosa se n’ha de donar compte i ser el màxim de transparents possible.

Durant aquests quatre anys he treballat intensament, amb més o menys encert, coneixedor que em devia a la responsabilitat que havia assumit en ser elegit regidor, i comprometre’s, el partit socialista, a governar en un pacte a tres.

El mandat no ha estat fàcil, perquè ens hem trobat amb una crisi econòmica que ha afectat la població, però també l’administració pública. Hem vist reduir els ingressos i en canvi hem hagut d’augmentar l’ajuda social. Trobar l’equilibri no ha estat fàcil, i ha calgut molta serietat a l’hora de gestionar els recursos públics.

Malgrat tot han estat moltes les actuacions que hem dut a terme, algunes de molt visibles i d’altres que es belluguen dins l’anonimat. Gestions que no es veuen però que són indispensables per millorar l’atenció ciutadana i la gestió dels expedients administratius, els presents i els passats.

Vaig assumir el repte de crear el Servei de Recursos Humans que, paradoxalment per a una empresa de més de dos-cents treballadors, no existia. Necessitàvem un servei potent que donés el màxim de servei als treballadors i treballadores de l’Ajuntament, millorant les condicions de treball, fomentant la seva formació i actualitzant la seva retribució, però també exigint el treball i dedicació necessaris.

Per coneixement personal, sempre he respectat el treball del funcionari públic, a qui només se li reconeixen els deures i sovint se n’obliden els drets. El treballador de l’administració no sempre té el suport logístic adequat i el nivell de retribució és, en alguns perfils, molt baix en comparació al mercat laboral. Això va fer que, havent-nos trobat amb un procés inicial de valoració dels llocs de treball, assumís com a repte personal l’elaboració d’aquesta valoració, amb les ganes que el nivell retributiu fos idoni al moment actual.

Les circumstàncies actuals han fet que, abans de finalitzar la valoració dels llocs de treball, que ha estat consensuada entre el govern i representants dels treballadors, un decret estatal obligués a reduir el salari de funcionaris i treballadors de l’administració pública, al voltant del 5%, i no es permetés l’increment de la massa salarial per als exercicis pressupostaris següents.

Malgrat tot, aquest govern s’ha compromès a portar a l’aprovació del Ple Municipal, l’esmentada valoració, deixant en suspens la seva aplicació retributiva fins que la legislació vigent ho permeti. Aquest compromís que ha estat explicitat als representants dels treballadors municipals i als de la policia local, de manera especial, posant fins i tot la data de la seva aprovació, no ha evitat que, durant el mes de març, es pengessin diferents pasquins reclamant la valoració dels llocs de treball, amb sorna i ganes de desprestigiar els responsables polítics, la qual cosa només es pot entendre per l’existència d’uns interessos electorals sindicals, atès que es trobaven en plena campanya.

Tothom és lliure d’expressar els seus pensaments i reclamar els seus drets, però hi ha una cosa que se’n diu responsabilitat, que no permet jugar brut per interessos ocults. El treballador públic, i aquí incloc els polítics, és responsable davant de tots, dels seus actes i no pot utilitzar l’engany per desacreditar els altres, amagant les pròpies misèries que sovint han quedat paleses en l’exercici de les seves obligacions.

Durant aquests anys he viscut mogudes plantejades per interessos personals, en contra de decisions que beneficiaven el conjunt de la vila, i no sempre m’he sentit arropat a l’hora de fer sentir la veu del vilatà. Satisfer les demandes de totes les persones que configuren la nostra població no és fàcil, però això no pot ser excusa per no posar-hi tot l’esforç i coneixement. El benefici que n’he tret ha estat veure acomplertes demandes que s’arrossegaven en el temps i haver contribuït a simplificar i agilitar l’operativa administrativa.

Només puc demanar disculpes dels errors que hagi pogut cometre, però tinc la satisfacció d’haver-me entregat per treballar per al poble que em va acollir ja fa uns quants anys, un poble que m’estimo i del qual m’enorgulleixo.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, aquest mes d'abril

Problemes a Internet

Avui volia parlar de les llistes que es presenten aquests dies a la vila, però els problemes que tinc a casa de connexió amb Internet fan que hagi de ser molt breu. Simplement us animaria a participar d'aquestes presentacions, perquè sempre va bé de conèixer quin peu calcen.

És lògic que tots ens ho expliquin amb molta il·lusió, doncs sense aquest component, la veritat és que no val la pena fer l'esforç. Quan falta la il·lusió, tot se'n va en orris. Ara bé, una cosa és il·lusió i l'altra il·lusionisme. El moment ha de ser màgic, però sense abusar de la màgia i l'encant, sinó tocant de peus a terra, però amb el cap clar i moltes ganes de treballar. Qui no acostuma a fotre brot, difícilment el trobareu a l'ajuntament treballant. No hi ha més cera de la que crema. Impossibles mai!

Jo penso assistir a alguna d'aquestes presentacions, per veure què diu la gent nova, malgrat tot tinc molt clar què vull per al meu poble. Em decanto per la gent treballadora, amb experiència i voluntat de transparència i honestedat. Amb tots aquests adjectius, ja n'hi ha uns quants que salten i no hi tenen res a fer. No vol dir que no siguin els escollits pels electors, i ho acceptarem amb l'esperança que vagin pel bon camí. El problema és quan hi ha experiència i res de positiu per posar al sac. Llavors difícilment que la cosa canviï, i podem arribar a passar quatre anys molt desgraciats.

Aneu-hi i ho valoreu. Després penseu que no estem jugant, sinó que hem de decidir qui volem que ens governi durant quatre anys, i que ho faci amb ganes de servir, amb la màxima transparència, tenint en compte els vilatans i oblidar-se qui els ha votat. Això no tothom ho sap fer. N'hi ha que només es recorden de la gent quan necessiten els seus vots. Llavors són els més propers de tots. Però no s'hi val. Això és trampa. L'alcalde, ja el tenim

La manipulació de les paraules

En temps d'eleccions és perillós parlar de manipulacions, però dissortadament és un període massa temptat al seu exercici. De totes maneres la idea m'ha vingut a partir de les manifestacions que aquests dies es programen contra les retallades. Em sembla que ja vaig dir que el clima que ens havia preparat l'actual govern català no era el més propici per sortir de la crisi, la qual cosa no vol pas dir que no em cregui que hi ha problemes reals de finançament i de tresoreria, però és en situacions així quan s'ha de ser molt caut, prudent, saber enfocar bé el tema i donar la sensació que saps on vols anar a parar i com ho vols fer. No em val que una vegada encès el foc, ens diguin que no n'hi ha per tant i que encara s'ho estan estudiant.

Però torno al tema de les manifestacions i el relaciono amb el títol del text, la manipulació de les paraules, i podríem afegir de la gent. Deia que la idea m'ha vingut arran de les manifestacions, perquè he recordat com aviat farà quatre anys vam patir un reguitzell de protestes molt ben canalitzades, però entenc que ben poc raonades, davant la decisió de l'equip de govern municipal de convertir els patronats municipals en consells municipals de participació.

Vàrem intentar fer entendre que el que preteníem era simplificar la mecànica administrativa, suprimint una figura que no s'havia adequat a la normativa vigent, per alleugerir els processos sense pretendre amagar res. A qui li va interessar fer demagògia li ho vàrem posar molt fàcil, pel desconeixement de la majoria de la gent i la presumpció de delinqüents que tenen els polítics.

Han passat quatre anys i no s'ha perdut res, ni patrimoni ni activitat ni transparència. La supressió dels patronats fins i tot ens va permetre amortitzar una plaça de funcionari i, per tant, reduir costos.

Què vull dir amb això? Recordar el passat? No. Vull fer constar que davant de qualsevol mesura presa pels nostres governants, del nivell que sigui, s'ha d'estudiar bé per no ficar la pota. A mi em preocupa les retallades, i és bo que les persones enteses (penso amb el senyor Vilardell, assessor del president Mas) posin un toc d'atenció i obliguin a reflexionar els impulsors de qualsevol mesura, però no és bo que els partits polítics juguin amb la gent per interessos partidistes. Siguem cauts, donem un marge de maniobra al govern, amb tota la nostra col·laboració i esperit crític constructiu, i després actuem.

La Independència haurà d'esperar

Haig de dir que ERC m'ha decebut amb el seu vot favorable a la tramitació parlamentària de la llei d'independència, ja que sempre els he considerat seriosos, malgrat alguna sortida de to. De SI ja es pot esperar, doncs és la seva obsessió i únic objectiu, però a ERC cal exigir-li més rigorositat. No es pot començar la casa per la teulada i quan es tenen responsabilitats polítiques no es pot jugar amb el futur de la societat.

Penso que la intervenció més clara i intel·ligent ha estat la del representant d'ICV, Jaume Bosch que ha defensat el dret a l'autodeterminació, "sempre que hi hagi la constatació que la majoria social és prou àmplia i sòlida com per plantejar un procés d'aquestes característiques sense risc de ruptura social".

Hi he insistit més d'una vegada i la seva importància permet que em reiteri. La pau social és bàsica per a una bona convivència i no podem jugar-nos el futur de tots per una obsessió d'uns quants. En temes de sobirania la societat civil hi té molt a fer, i la classe política ens hi pot ajudar, ens hi haurà d'ajudar, però si deixem que siguin els polítics els que liderin els moviments reivindicatius, ens estarem equivocant. Les lleis hi són per complir-les i en tot cas cal aconseguir la necessitat de canviar-les, i això no es fa amb atzagaiades.

Avui, a l'acampada davant del Parlament s'hi ha presentat en Jimmy Jump i la Maria Lapiedra, en topless, i ha deixat en evidència als participants a la manifestació, que esperaven l'inici del debat de les esmenes a la llei d'independència, la qual cosa ha comportat un to friki afegit.

Són els polítics que ens calen?

No crec que el paper que ha jugat el subgrup parlamentari amb l'assentada davant el Parlament, sigui la millor manera d'avançar cap a la independència. Tothom és lliure de fer el que cregui millor per defensar les seves idees, sempre respectant els altres, però actuacions com aquesta més aviat provoquen enuig i rebuig. I el que ens cal ara és sumar i no pas dividir.

L'anècdota no sempre fa mal, si som capaços d'entendre que és això, una anècdota, però la feina l'ha de fer l'altra gent, la que creu en la necessitat d'arribar a més persones perquè siguem més els que defensem els nostres ideals, els nostres objectius. L'enfrontament no és bo, si més no és arriscat i pot portar moltes decepcions.

Els diputats han volgut donar la nota. No ha estat la primera ni serà l'última. Tothom deixarà que vagin experimentant, fins i tot molestant, la qual cosa no és del tot negatiu. També se li pot veure la part positiva. Però el treball per aconseguir que la independència no sigui una quimera, estarà en mans de la majoria del Parlament, i el partit o partits que han estat cridats a jugar aquest paper, convé que en siguin conscients i no s'adormin.

Però l'actitud dels parlamentaris del SI no ha estat l'única que ha merescut pàgines de diaris, sinó que hi ha altres polítics que també han donat la nota. Em refereixo al líder d'Unió Democràtica desvetllant el vot de la vicepresidenta del Govern. I sobretot la manera que ha utilitzat per justificar-se. Jo encara no he entès què pretén amb això. Fer veure que domina qualsevol moviment d'UDC? que ningú li porta la contrària? De fet Duran està fent molts esforços per caure bé a Madrid. En tota la seva carrera política se l'ha acusat de voler tenir un paper rellevant al govern de Madrid. No sé què hi ha de veritat, però és evident que ha deixat molt clar que no està per la independència, i això no agrada als sobiranistes del seu soci. 

I també Ferrussola hi ha dit la seva. S'ha jugat la mà dreta que la vicepresidenta havia votat Si a la consulta. Duran li ha recordat que ell no menteix. Encara que a l'ex primera dama se li pot perdonar. Ara veurem com continua el seu marit, que ja animava a Mas a convocar una consulta sobre el Pacte Fiscal. Aquesta legislatura, amb tants galls podem estar ben distrets (penso amb el conseller Boi Ruiz i les retallades sanitàries, la consellera Rigau i la sisena hora, l'uniforme...). Ben distrets.

Per què ha estat un èxit?

És bo sentir-se eufòric si no es perd la capacitat de raonar les coses. En èpoques en què tot ens va en contra, resulta gratificant trobar quelcom amable i que ens animi un mica. Això seria la lectura positiva de la campanya Barcelona decideix, que ha provocat una participació d'un quart de milió de barcelonins, que sumats amb la resta de poblacions, arriba a la xifra de gairebé 900.000 participants, la majoria amb el vot favorable a la independència.

Està molt bé i s'ha de felicitar totes les persones que ho han fet possible, sense oblidar-nos de quin és el sentit real de tot plegat, i intentar fer-ne una lectura gens idealista de què ens espera a partir d'ara. Quan llegim la premsa espanyola observem que els seus titulars coincideixen en afirmar que la campanya ha estat un fracàs. I tenen tota la raó, des del seu punt de vista. Ells només miren les xifres i és cert que aconseguir que et voti només un 20% és un fracàs. Què hi trobem nosaltres per considerar que estat un èxit?

Mobilitzar les persones avui dia és una feina impossible. Les persones que hem assumit algun tipus de responsabilitat i obligacions a tercers, ho constatem cada vegada que aixequem un dit. Aconseguir-ho sense l'ajut de l'administració pública, encara és més difícil. Lluitar contra corrent de molts poders fàctics, encara ho acaba de complicar més.

Per tot això només podem dir que ha estat un èxit. Un èxit relatiu perquè podia haver anat millor, però també molt pitjor. Però no ens podem equivocar amb la continuació, amb el futur proper. La campanya ha estat un parèntesi que tindrà les seves repercussions, però ara ens toca obrir els ulls, adonar-nos que encara som molt pocs els que pensem que la independència és possible, i per tant tenim la tasca d'animar els que encara no ho veuen clar, que són molts!, no ho oblidem.

Si volem convèncer no podem forçar, ni tampoc adormir-nos. Hem d'anar a tocar la fibra, i aquesta és l'economia. Hem de demostrar que som capaços de sortir-nos de la crisi malgrat els inconvenients que patim, entre ells l'expoli fiscal, i hem d'explicar bé com ho faríem si tinguéssim les mans lliures, però res de fantasies, tocant de peus a terra.

Penso que és un error portar al Parlament la votació sobre la independència. Tot allò de positiu que podem treure de la campanya iniciada a Arenys de Munt, se'n pot anar en orris per una visió simplista i poc racional d'un partit, o coalició, minúscula del nostre Parlament.

L'honorabilitat no dóna vots

És una llàstima perquè alguna cosa haurem fet malament quan ser honrat i treballador no és mèrit suficient per accedir a un càrrec polític, sinó tot el contrari. Tenim uns bons exemples a Balears, València... tots els coneixem, també els italians en la figura del seu primer ministre.

I no cal anar massa lluny ni carregar les culpes a un sol partit polític. Malauradament a tots els partits polítics hi ha de tot, en alguns més que en altres, sobretot en aquells que hi ha possibilitat de tocar el poder. Estar a l'oposició no és el somni de ningú, i menys d'aquells que només busquen manar i gaudir de privilegis.

No tots els polítics, o persones que es dediquen a la política són així. No us ho cregueu. També hi ha gent honrada, però aquests fan poc soroll. Són els que treballen dia rere dia sense que se'ls noti ni ho aprofitin per aparentar, però a la llarga donen resultats. No els cal anar-se anunciant i fent-se propers a la gent quan hi ha alguna cosa a rebre. Vots per exemple. Ells són sempre tan propers o menys al marge dels esdeveniments.

Preocupa, però que entre la classe política hi hagi qui es mou per interessos personals i dels seus. Persones que juguen brut i que s'embutxaquen els diners dels altres. I el pitjor de tot és que ho fan amb el consentiment dels ciutadans més innocents. Demaneu-los als habitants de Lampedusa si no és Berlusconi el seu salvador i ídol. No els pregunteu per les seves actuacions fraudulentes. Ell sap com vendre'ls-hi. Els té bocabadats.

Creieu que el senyor Camps pot perdre les eleccions perquè estigui acusat de no sé quantes corrupcions? i la seva gent? intenteu, en tot cas, esbrinar perquè personatges com aquests són capaços d'acaparar tanta atenció, tantes acusacions, i tants vots favorables al mateix temps. Només ens queda el consol que això no passa a casa nostra, o si? que els fet llunyans no ens ensombreixin la visual curta i estiguem pecant del mateix a casa nostra.

Als EUA també retallen

Aquestes darreres hores moltes persones hem estat amb les orelles atentes per saber què passava als EUA entre republicans i demòcrates. Una falta d'acord podia provocar la paralització del govern americà i posar en perill el sou de molts funcionaris.

Obama no s'ho està passant bé, i el fet d'estar en minoria al Congrés, està força lligat de mans i peus. A més, els republicans ja estan pensant en les eleccions de 2012, i es volen fer notar. El pacte que ha evitat la paralització del govern, ha estat una retallada de 37.800 milions de dòlars en les despeses del Pressupost que s'ha d'aprovar aquesta setmana.

Estem de retallades, però en aquest cas ha esta l'oposició (per entendre'ns) qui les ha forçat, i ho feia amb segones intencions, perquè el president demòcrata no pogués tirar endavant lleis que els republicans consideren perjudicials per als EUA.

Al nostre país les retallades poden fer mal, si afecten els pilars del sistema. Avui el diari ARA publicava unes declaracions de metges de renom que no veien clar les retallades si aquestes afectaven el nivell de la salut pública. La dificultat està en encertar quina és la despesa inútil, i quina la que no es pot tocar si no volem que les conseqüències siguin negatives. Probablement no podrem mantenir el nivell de resposta actual de la sanitat pública, però no es tracta de perdre tot el que hem guanyat fins ara. Veurem també com acaba la sisena hora.

Saül Gordillo rellevat de l'ACN

L'Agència Catalana de Notícies perd el seu director i impulsor Saül Gordillo. Aquest migdia li han comunicat el seu cessament, després de quatre anys intensos per posar l'ACN al nivell que li correspon i que no tenia. Com no podia ser d'una altra manera, Gordillo ha acceptat la decisió amb molta professionalitat, sense amagar el seu disgust, perquè Saül Gordillo ha tingut una relació amb l'ACN com de pare a fill. Se l'ha estimat i l'ha fet gran.

Ningú podrà negar la seva transparència a l'hora de mostrar la seva ideologia política, la qual cosa no priva de fer un periodisme professional i vàlid, i sap greu pensar que hagin pogut ser precisament motius polítics els que l'hagin apartat de la direcció, una vegada assumit el canvi polític al front de la Generalitat de Catalunya.

Tot plegat té la seva lògica i es mou per les regles del joc, però és igualment lícit demostrar sentiments d'enuig quan un bon professional no se'l mira per la seva feina, sinó per la seva afiliació o tendència política. És cert que no passa el mateix que anys enrere, i que avui et pots trobar persones al capdavant de projectes en mans de colors polítics diferents, però encara hem d'avançar molt perquè l'afiliació o simpatia política no esdevingui la primera causa decisòria per atorgar o treu responsabilitats d'àmbit professional.

Segurament les persones que no formem part de cap partit polític, se'ns fa més fàcil entendre que no tot depèn del carnet de militant, i que hi ha més coses més enllà dels partits. Hauríem de ser capaços de valorar trajectòries i objectius finals, i permetre que els tècnics utilitzin els camins que considerin més idonis. Marcar massa la traça, empobreix, perquè anul·la espontaneïtat i les idees fresques, i ens encasella en mòduls prefixats i sense marge de maniobra.

Des d'aquest meu racó internauta aprofito per felicitar l'amic Saül, agrair-li la feina feta al capdavant de l'ACN, i desitjar-li sort en la seva vida professional.

El PSC als ulls de tots

Japó continua espantat pels terratrèmols successius, avui un de 7.4 graus; joves trastocats cometent homicidis inexplicables, com el de Rio de Janeiro, i les picabaralles entre el govern de Madrid i el català, pel compliment dels pactes assumits.

Zapatero tancarà el seu cicle de 8 anys sense haver aconseguit una política econòmica clara. No és excusa la crisi que hem patit, perquè no li estem demanant èxits, sinó solucions, determinacions, poder veure clar el futur que ens espera. La seva ministra d'Economia actua com si estigués fent mitja amb les veïnes d'escala, i llegint l'Hola. No desprèn cap tipus de confiança. El seu pols de força amb el govern català pot provocar un trencament que algú es pugui penedir.

Zapatero ha malmès qualsevol mostra d'afecte i comprensió que pogués quedar a casa nostra i ha enfonsat encara més la seva reputació com a polític creïble, honest i eficient. Ha donat armes al PP per fer campanya electoral a favor de Catalunya, encara que no ens ho empassem.

El govern català ha de mantenir-se ferm i defensar els nostres drets fins a les darreres conseqüències, i el PSC, si vol continuar existint com a força política significativa, ha de donar suport al govern català, a casa i a Madrid. Ningú es prendrà seriosament l'actuació del PSC si no fa una aposta clara pel nostre país, i no s'enfronta amb els seus col·legues del PSOE. Una postura diferent només pot forçar un canvi de nom i incorporar la "E" d'Espanya.

I a la situació de crisi s'hi ha afegit l'anècdota dels eurodiputats, mostrant la seva cara més negre i interessada davant d'una comunitat sotmesa amb mesures restrictives. No recorden la rebaixa del 5% del sou dels funcionaris? o del 19,5% de taxa d'atur? Amb polítics com la majoria dels eurodiputats, no és estranya la desafecció. En tot cas és estrany que la població no es reveli amb energia. Som massa passius. Encara ho hem de passar pitjor perquè ens mobilitzem i plantem cara a la injustícia que la classe política (no tota) es mostri tan insolidària. 

És curiós com els polítics més criticats són els alcaldes i regidors municipals, quan els seus sous són normals, i en canvi diputats catalans, espanyols o europeus, visquin tan tranquils i tan ben remunerats. La vida, a vegades, no és justa.

El nostre amic Rajoy

El líder del PP espanyol, el senyor Rajoy, acaba de demanar a Zapatero que pagui a Catalunya el fons de competitivitat que li deu, i compleixi amb la llei. CIU i el PSC també hi estan d'acord, de manera que Zapatero es queda sol amb el seu posicionament.

Què ha passat perquè Rajoy surti en la nostra defensa? És que li ha caigut la bena dels ulls i s'ha adonat que els catalans estem maltractats per la resta d'Espanya? o és simplement perquè s'acosten eleccions? Alícia Sánchez-Camacho ja ho va manifestar fa uns dies i ara s'hi ha afegit el seu cap.

Però avui Rajoy estava esplèndid, perquè fins i tot s'ha avingut a parlar del pacte fiscal que el president Mas ha dit que presentarà al govern espanyol després de les eleccions generals de l'any vinent. Ja se sap que les eleccions condicionen molt i tot el que es diu en campanya, o precampanya com som ara, perden valor quan arriba la calma. Tot això ajudat per la poca memòria històrica que tenim tots plegats.

Aniria bé que retinguéssim les paraules de Rajoy, per si acaba guanyant les eleccions de 2012, i jo també tindré en compte les protestes del PSC contra l'actitud del PSOE, o les de CIU de Mataró contra les retallades a l'Hospital de la ciutat. La ciutadania vol el compromís dels polítics per sobre dels interessos de partit. Una bona culpa de la desafecció política és la vida dels partits a l'esquena dels ciutadans.

Posicionament del PSC

El PSC avisa que no donarà suport als pressupostos perquè el govern ha suprimit l'impost sobre successions. Parlem-ne. Quan heu vist que un partit de l'oposició doni suport als pressupostos? jo no ho recordo. Tampoc a l'Ajuntament d'Arenys, ni ara ni abans. Llavors l'excusa de la supressió de l'impost de successions és això, una excusa. Què representa en valors absoluts? 102 milions d'euros? Quants ens en falten? uns quants més, oi?

Per altra banda, reduir els impostos directes és una política de dretes, oi? apujar els indirectes, perjudica les persones amb menys recursos. De què em queixava fa pocs mesos? què s'ha estat fent des de governs socialistes? Qui va apujar l'IVA?

La gran por dels partits que fins ara han estat governant és si, amb l'excusa de les retallades, es perdrà l'essència de l'estat del benestar. Que no s'aprofiti una situació de crisi per canviar el sistema. Privatitzar-ho tot i treure valor a la cosa pública. Com es pot negar el suport als pressupostos si encara no els han vist? Potser perquè tot fa pensar que no seran defensables? 

Tornaríem a parlar de coherència, com en moltes altres ocasions. Si ara tenim un enfrontament amb el govern espanyol, quin ha de ser el paper del PSC? posar-se al costat del seu soci de partit? sumar esforços amb el govern català, per reivindicar allò que se'ns deu?

Només si donem sentit al nostre posicionament, serem creïbles. No s'hi val a fer trampes. No posem excuses. Si som valents en segons quins posicionaments, no ho engeguem a fregar en d'altres.

Marques o candidats?

L'encara president del govern espanyol ha anunciat que vindrà a Catalunya a fer campanya per al PSC a les eleccions municipals. La notícia no sé si és bona ni per a qui. La marca PSC o PSOE no està passant pels millors moments i és hora potser de valorar les persones, sobretot en eleccions municipals, en què la gent coneix millor els candidats.

Tot i així, sempre he pensat que la gran majoria de la gent vota el partit, i sinó no s'entendria que sovint, quan se'ls demana, desconeixen els seus protagonistes. És una minoria la que es fixa en les persones i és capaç de canviar de vot en funció dels seus candidats i no de la marca.

Si mirem els nostres pobles, segur que hi tindrem alguna cosa a dir. Quants electors votaran el PSC i quants ho faran pel seu cap de llista? i així amb tots els altres partits polítics. A casa nostra s'han confeccionat unes llistes que es presten a fer moltes anàlisis i reflexions.

CIU presenta un candidat nou, amb vuit anys de regidor, quatre a govern i quatre a l'oposició, i ho fa amb un equip de gent jove i sense cap tipus d'experiència política. Una llista que té l'avantatge que són persones amb coneixement de diferents matèries, però l'inconvenient que no saben res de l'administració pública. Caldrà observar què pesa més.

El PSC repeteix candidat, amb l'experiència d'haver estat alcalde, amb un número dos que també té el cul pelat en política i coneix l'administració local, i va arribar a ser alcalde durant dos anys, els dos llocs següents són actuals regidores i porten a l'esquena aquests anys d'experiència. L'inconvenient, quan s'ha governat, són les etiquetes que es porten a l'esquena.

ERC presenta un nou cap de llista, amb experiència a l'ajuntament, quatre anys a l'oposició i quatre governant. Els dos primers anys sense massa protagonisme, i amb la sortida de l'antic cap de llista, dos anys amb responsabilitat que els electors hauran de valorar, amb una número dos que li pot fer ombra. Els avantatges són l'experiència demostrada, que es poden convertir en inconvenients.

ICV ha canviat l'ordre i ha incorporat gent nova. Probablement és una de les llistes més pensades, encara que no sempre això se sap apreciar. La cap de llista i la número dos han treballat i qui les ha seguit de prop sap com ho han fet. De la mateixa manera que abans, l'experiència de govern els pot portar avantatges i inconvenients.

El PP canvia totalment el panorama i és una important incògnita. Fins a les darreres eleccions municipals, tothom deia que el PP a la nostra vila tenia un sostre que jugava entre 1 i 2 representants. Ens parlaven de militants que no ensenyaven la cara, però eren fidels en el vot. Ara tot pot canviar.

El VIA es presenta en coalició amb el SI, representat per un ex jove socialista, i Reagrupament amb un fidel seguidor de l'ex conseller Carretero. L'experiència electoral d'ara fa quatre anys no ens serveix de model. El panorama també ha canviat i la incògnita està servida.

Finalment tenim a la CUP, que entra al joc electoral d'Arenys amb moltes ganes. El seu cap de llista és un bon actiu i en tot cas li manca experiència a l'administració. Planifiquen bé la campanya i demostren la seva vinculació amb els actes culturals i socials de la vila. Els avantatges de la llista és la novetat i la incorporació de persones que probablement donaven l'esquena a les eleccions. L'inconvenient podria ser l'haver de disputar uns mateixos vots amb dues o tres altres candidatures, i un tarannà molt diferent a la manera de fer de l'administració pública.

Penso que les eleccions a Arenys de Mar, poden resultar molt interessants. Tant de bo que els candidats escollits siguin capaços de trampejar les dificultats econòmiques que presidiran el nou mandat.

Cent anys de la mort de la beata Carme Sallés

Ahir vàrem anar a Vic per participar a la festa de commemoració dels cent anys de la mort de la beata Carme Sallés i Barangueras, fundadora de les concepcionistes missioneres de l'ensenyament, comunitat que gestiona el col·legi La Presentació, de la nostra vila. 

Per aquesta ocasió es varen reunir germanes de les diferents escoles de l'estat i d'altres països. Es tracta d'una congregació molt escampada arreu, i que Arenys de Mar ja ho va poder experimentar en una trobada que es va fer fa pocs anys. La congregació de la "madre" Carme Sallés és la propietària del col·legi La Presentació, i també d'un col·legi a Barcelona, els dos únics col·legis a Catalunya.

Carme Sallés va néixer a Vic i fou batejada a la catedral, on va tenir lloc la missa de recordatori dels cent anys.

Carme Sallés va ser nomenada vigatana il·lustre i el seu retrat figura a la "Sala de la Columna" de l'Ajuntament de Vic, essent la primera dona que va obtenir aquest reconeixement, una sala farcida de retrats de vigatans que, com Balmes, han fet història. 

Des d'aquest dissabte, la catedral de Vic compta amb una placa commemorativa del bateig de Carme Sallés, una dona nascuda a mitjans del segle XIX.

Desconec què els va semblar la ciutat de Vic a totes les persones que s'hi varen acostar per celebrar el centenari, però la veritat és que la ciutat estava plena a vessar. El mercat dels dissabtes reuneix gent de tot arreu i el comerç assoleix un nivell important malgrat la crisi que estem patint. A la plaça major et costa avançar i també al carrer estret i el passeig. Cada vegada que hi vaig em sembla que hi trobo més parades. La ciutat de Vic té un historial comercial que l'acredita i que amb el temps s'ha consolidat.

Diuen que el món és un mocador i en la relació Vic-Arenys hi he trobat diferents exemples, no sóc l'unic vigatà casat amb una arenyenca, hi ha arenyencs vivint a Vic, i l'escola de la meva família, a Arenys, té com a mare fundadora una vigatana. Curiositats de la vida.

Un president inconsistent navegant en el dubte

La notícia del dia ha sortit de la boca del president del govern espanyol. Zapatero no es tornarà a presentar el 2012. L'any vinent, un nou ex a la llista de la nòmina. L'any vinent, un nou assessor d'una multinacional, o no! Precisament Zapatero no ha brillat massa en el camp de les prediccions, ni tan sols davant l'evidència. La seva nota no pot ser massa alta, i el seu currículum no incorporarà gaires mèrits.

La notícia no ens ha sorprès, encara que podia haver estat al revés. Si s'anunciava avui havia de ser per notificar que no es tornaria a presentar, sinó ens hauria deixat més temps amb el dubte. Ara vindran totes les reaccions, de persones afins i dels adversaris. Alícia Sánchez-Camacho ja li ha demanat la dimissió i la convocatòria anticipada d'eleccions. Una exigència, per altra banda ben raonable, tenint en compte les estadístiques que afavoreixen Rajoy com a nou president del govern espanyol. Zapatero, però, ha de donar temps a que el PSOE trobi el millor substitut per encarar les eleccions amb un mínim de garanties. Si no és per guanyar, si més no per no fer el ridícul i evitar la majoria absoluta del PP.

Penso que Zapatero passarà a la història sense pena ni glòria. El seu mandat s'ha caracteritzat pel dubte constant, les promeses no complertes i el suspens en matèria econòmica. Fent un símil del futbol, Zapatero ha fet moltes faltes per culpa d'arribar tard a la pilota. Tothom se li ha avançat, i només ha triomfat en els períodes en què el PP ha fracassat o ho ha fet pitjor. Els seus mèrits són més aviat el fruit dels demèrits del seu adversari.

Entenc al president Mas que faci càlculs a un any vista, per la desconfiança que li mereix qualsevol tracte amb l'actual govern i, sobretot, amb el seu president. Les eleccions de 2012 seran importants per a Mas, però no ho sé si ho seran tant per a Catalunya. La política pactista cada vegada ens ha portat més desenganys. Arriba el moment que cal cops de timó. Un timó de veritat i no el que té penjat el senyor Mas al seu despatx.

Acomiadarem el president Zapatero, probablement agraint-li que hagués vençut les primàries amb el senyor Bono, i hagués endarrerit vuit anys l'entrada al govern del senyor Rajoy. Tret d'això poca cosa més ens quedarà al costat positiu de la memòria. Han estat vuit anys de promeses que ens han fastiguejat.

Independència de joguina

Ahir el president Pujol, i avui el president Mas han manifestat que havien participat a la consulta per a la independència, i a més que hi havien votat favorablement. Resulta, però que a l'hora de la veritat, a l'hora de planificar la política a seguir, la independència no hi figura. Parlen de pacte fiscal, però saben que avui dia la independència és encara una quimera.

Entenc perfectament el president Pujol defensant la independència com a única sortida davant el posicionament d'Espanya, renunciant a la seva visió i defensa autonòmica de tota la seva carrera política, encara que és conscient de les dificultats per aconseguir-la. Certament, qui ho vegi fàcil, no és prou conscient de la realitat. Que això no vol dir que no sigui possible. L'esperança no es pot perdre mai, per difícil que pugui semblar el recorregut a fer.

Però llavors on som? resulta que votem si a la independència, però no convocaríem un referèndum, suposant que se'ns permetés... Quin valor tenen els resultats de la consulta sobiranista? no ens estem enganyant nosaltres mateixos? o a què juguem?

Sabeu a què ho comparo? al Monopoly (el Palé, que en dèiem a Cantonigròs). Ens dedicàvem a visitar carrers, cases i hotels, invertíem construint i ens arriscàvem a perdre-ho. A vegades les partides duraven més d'un dia... al final hi havia un guanyador, endreçàvem el joc i miràvem a fora, a través dels vidres, i no hi havia ni la calle Alcalà, ni la calle Recoletos, sinó el carrer Major i el camí Ral.

El dia 10 d'abril s'hauran acabat les consultes que s'iniciaren a Arenys de Munt ja fa molt. Coneixerem les xifres de participació i el resultat de la consulta, i ens ho guardarem a casa fins a la propera jugada. Tots i totes contentes perquè haurà guanyat allò que volíem, encara que no ho posarem a la pràctica perquè... la realitat és tota una altra cosa.

De la mateixa manera, d'aquí a poques setmanes tindrem l'oportunitat de votar nous ajuntaments, amb un assortit ufanós de llistes independentistes, les quals, si arriben a sumar prou vots per governar, s'hauran d'endreçar els anhels independentistes a la butxaca, i posar-se a gestionar l'ajuntament i fer créixer el poble. De tant en tant, en algun Ple municipal podran entrar alguna moció reclamant la independència o alguna cosa semblant, declarant el municipi de tal o tal altra manera, nosaltres ja ho hem fet, i la història no passarà més enllà.

Que tot això meu no sembli una agressió al dret a la independència - jo hi crec - sinó una pluja d'humilitat i, sobretot, de realisme.