dimecres, 13 d’octubre del 2010

Les desgràcies uneixen

Segurament és cert que les desgràcies uneixen, i això ho podem aplicar a la notícia del dia, és a dir, el rescat dels 33 miners que han estat 69 dies enterrats a més de 600 metres de profunditat, suportant altes temperatures i humitat. Davant la desgràcia, que tot fa pensar que acabarà bé, el poble xilè s'ha unit i ha aconseguit resoldre totes les adversitats, i se senten orgullosos del seu país, que ha pogut acabar amb èxit el que podia haver estat una fatalitat.
A casa nostra fa temps que trontolla el nostre sentiment de pàtria, que no és compartit per tothom de la mateixa manera. Els fets polítics i judicials dels darrers temps han provocat el sorgiment reforçat del sentiment independentista, però al meu entendre esbiaixat. Sense adonar-nos-en o voluntàriament, hem decantat els que no pensaven com nosaltres i els hem menystingut i negat, fins i tot, la seva catalanitat, els seus drets com a catalans que no són de la ceba.
Catalunya celebra una desgràcia, l'11 de setembre de 1714, com a diada nacional. Lligaria doncs, amb la premissa del títol, però trobaríem a faltar la unitat i el sentiment de compartir l'orgull de poble, probablement perquè no hem estat capaços de trobar el mínim comú denominador, i anem als extrems sense passar pel mig.
Ahir a Madrid va tenir lloc la celebració del dia de la hispanitat, que vindria a ser la diada d'Espanya. Un dia que s'ha convertit en l'escridassada al govern espanyol, en la persona del seu president, polititzant un acte i traient-li sentit, si és que convenim que en té. Ahir a Madrid no es va manifestar cap tipus d'expressió d'orgull de poble, sinó més aviat la facilitat que té la nostra societat per criticar-ho tot sense voluntat de construir res. 
La nostra democràcia està malalta, i hem convertit el joc democràtic en una lluita de partits polítics, amb l'únic objectiu de governar. No és lògic que l'endemà de formar govern, l'oposició demani el canvi, i això és el que ha passat a Espanya els darrers anys. Una insistència que no afluixarà fins que el canvi arribi, sigui d'aquí a dos anys, sis o deu.
No m'agradaria pensar que ens fa falta una desgràcia perquè actuem de manera unànime i col·laboracionista, però molt em temo que costarà trobar motius per anar junts i defensar els nostres valors i drets com a poble sobirà. Qui esperi la fatalitat, fracassarà, perquè la unió aconseguida d'aquesta manera, dura molt poc i s'esvaeix a la primera dificultat. Si som capaços de teixir el nostre futur, sense influències externes, aconseguirem un progrés efectiu i uns resultats satisfactoris.