No s'entén el govern de coalició, ni des de dins ni des de fora. Els quaranta anys de dictadura encara ens arrosseguen i marquen el sistema polític. Entendre que en el govern d'un país o d'un poble hi pugui haver diversitat d'opinió no està ben vist. Es considera debilitat, incapacitat per governar. Encara ens pensem que només es pot governar amb un sol criteri imposat a la força o per por, o per interessos personals. Un govern de líders intocables i voltats, normalment, de polítics mediocres.
Això ho pensa l'oposició i ho transmet a la població, encara que ho maquilla, però tampoc els partits en el govern no ho tenen del tot clar, si més no algunes persones. I aquí hi ha la diferència. Però el problema, general en política, és que l'arma preferida és sembrar el dubte, practicar la demagògia i evitar la transparència, la veritat.
Qui no ha sentit a dir que el president Pujol, durant els vint-i-tres anys de govern, va anar retirant els polítics que li podien fer ombra i es va quedar amb els dòcils i obedients? La discrepància semblava impossible, com també s'ha dit d'Aznar i altres polítics. No passa el mateix amb els presidents del tripartit, o el senyor Rajoy dins el PP, o el president Zapatero en el PSOE, encara que en el govern central no quedaria tan clar, perquè també hauríem de pensar que qui no l'ha interessat, l'ha acomiadat o ajudat a marxar.
Avui Castells o Montserrat Tura sortien a la defensa de Maragall. Tampoc es varen interpretar del tot bé les seves paraules i es varen treure una mica de context. Aquesta tarda em comentaven que potser també estava cansat després de tants anys dedicant-se a la política.
En política es parla massa en clau electoral, i enguany que toca votar només es té la vista fixada en la campanya que ja està en marxa. Si bé és lícit que qui vol seguir en política ho tingui en compte, el que no es pot acceptar és que només s'actuï pensant en les eleccions. Si a tot això li afegeixes el fet que els partits col·ligats hauran d'iniciar una campanya d'uns en contra dels altres, ja et pots imaginar com pot anar el treball de conjunt. L'única cosa que et salva és l'honradesa i si això falla, val més plegar.
Això ho pensa l'oposició i ho transmet a la població, encara que ho maquilla, però tampoc els partits en el govern no ho tenen del tot clar, si més no algunes persones. I aquí hi ha la diferència. Però el problema, general en política, és que l'arma preferida és sembrar el dubte, practicar la demagògia i evitar la transparència, la veritat.
Qui no ha sentit a dir que el president Pujol, durant els vint-i-tres anys de govern, va anar retirant els polítics que li podien fer ombra i es va quedar amb els dòcils i obedients? La discrepància semblava impossible, com també s'ha dit d'Aznar i altres polítics. No passa el mateix amb els presidents del tripartit, o el senyor Rajoy dins el PP, o el president Zapatero en el PSOE, encara que en el govern central no quedaria tan clar, perquè també hauríem de pensar que qui no l'ha interessat, l'ha acomiadat o ajudat a marxar.
Avui Castells o Montserrat Tura sortien a la defensa de Maragall. Tampoc es varen interpretar del tot bé les seves paraules i es varen treure una mica de context. Aquesta tarda em comentaven que potser també estava cansat després de tants anys dedicant-se a la política.
En política es parla massa en clau electoral, i enguany que toca votar només es té la vista fixada en la campanya que ja està en marxa. Si bé és lícit que qui vol seguir en política ho tingui en compte, el que no es pot acceptar és que només s'actuï pensant en les eleccions. Si a tot això li afegeixes el fet que els partits col·ligats hauran d'iniciar una campanya d'uns en contra dels altres, ja et pots imaginar com pot anar el treball de conjunt. L'única cosa que et salva és l'honradesa i si això falla, val més plegar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada