divendres, 21 de març del 2008

Les lluites internes s'exterioritzen

Ahir fent zapping a no ser quin canal, vaig veure un tros de no ser quina pel·lícula on sortien les trifulgues arran de l’assassinat de César, amb Marc Antoni de protagonista. Avui llegia la notícia del llibre de Jordi Mercader “Mil dies amb PM”, on sembla ser que explica les causes de la caiguda en desgràcia de Maragall, dins el PSOE i el mateix PSC. Arran dels mals resultats d’ERC a les eleccions generals últimes, han sortit a la llum les velles discrepàncies entre els seus líders i ha retornat l’exalcalde de Puigcerdà, liderant un corrent crític.
Salvant totes les distàncies, són tres casos de lluites internes per aconseguir el poder. Ja sé que algú em voldrà fer creure que no es tracta tant de poder com de liderar un projecte de futur que beneficiï a tothom, però ja som una mica grandets.
M’imagino que tots entenem que aquestes picabaralles, a vegades pujades de to, existeixen a tot arreu, a dins de tots els partits, i sinó feu un repàs des dels més grans, Bono-Zapatero, al PSOE; Aguirre – Ruiz-Gallardón, al PP; Mas-Duran, a CIU; també dins el PNB i fins i tot Ciudadanos... Per què?
Si la política és un acte de servei al poble, per què tantes traves i cops d’estat? Si no comporta poder, per què tan interès en trepar dins els partits?
La meva reflexió us l’estalvio, però no hi passeu de llarg. Jo, des de que vaig prendre la decisió de presentar-me en unes llistes, amb opció de sortir escollit, l’he anat fent, i he estat capaç de saber-hi veure la llum del voluntarisme, de l’esperit de servei, i això sempre passa quan no hi ha intencionalitat de perpetuar-se en la política.
No sé si estareu d’acord amb mi, però jo hi crec fermament: hi ha una gran diferència entre les persones que han decidit que la política sigui la seva professió i mitjà de vida, i aquelles que entenen el seu pas per la política com un fet efímer, amb data de caducitat. Hi ha una gran diferència entre responsabilitat vers els electors que t’han votat, i necessitat imperiosa de mantenir la seva fidelitat, per poder continuar al capdavant. Quanta més pressió es té per no quedar a fora, més tripijocs calen dins les estructures dels partits. Estic content perquè he tingut l’oportunitat de sortir escollit per treballar per al meu poble, i només tinc la responsabilitat d’actuar en conseqüència, que no és poc, però estic alleugerit de qualsevol altre lligam, que em podria prostituir.