Sempre ens apuntem al guanyador

Arran de les acampades dels indignats, és curiós fixar-se en la reacció dels diferents partits polítics, els mitjans de comunicació i opinadors diversos, sobretot la manera que van evolucionant a mesura que s'allarga l'estada a les diferents places del país. Curiós perquè t'adones que tothom s'apunta al que està més ben vist, el que diu la majoria. No ens agrada defensar el que té les de perdre, sinó que ens apuntem al guanyador.

Si bé és cert que alguns articulistes, com en Salvador Cardús, ja havien qüestionat l'actitud dels indignats, amb el perill de ser considerats retrògrads, no ha estat fins avui que s'hi han llançat amb més èmfasi. Ara, els indignats, ja s'haurien de retirar, perquè corren el risc que tothom, o la immensa majoria, se'ls tiri a sobre, i tot allò que han aconseguit, sobretot sensibilitat, se'ls torni en contra.

Ho veureu sempre. Són molt pocs els que es juguen el prestigi social, apostant pels perdedors. La majoria busca qui té més punts per guanyar, i llavors fa el pas. Encara que es contradigui amb el que va dir fa pocs dies. En política passa molt, i per això és tan important la imatge i les expectatives, a l'hora de decantar el vot. Això explicaria la conducta de molts electors, en ciutats com Lleida, en què el PSC va vendre amb contundència que seria la llista guanyadora, o bé a Badalona, amb el PP. Altres municipis propers, com Mataró, també se li podria aplicar la teoria a CIU, encara que el resultat hagi estat més ajustat.

Rubalcaba ha iniciat el trajecte que l'ha de portar a demostrar i convèncer que la victòria a les generals de 2012 no està tan clara per al PP. En aquests moments ningú es creu que pugui capgirar la balança, però ell és prou tossut com per voler-ho intentar. Les campanyes que ha fet el PSOE d'espantar la gent amb l'anunci de l'arribada de la dreta (la por a la dreta), han consistit en convèncer tothom que la dreta és dolenta i que no es pot votar, però que si no votem el PSOE, la tindrem governant. Una tàctica per evitar que la majoria voti el partit que es presenta com a guanyador, el PP.

Per cert, m'ha cridat l'atenció com Rubalcaba afirmava que té la solució per a les relacions Catalunya-Espanya. Resultarà que després de tanta guerra, tantes picabaralles i demés, hi havia un senyor del PSOE que tenia la vareta màgica. M'agradarà veure per on va. Estarem parlant de federalisme? o d'independència?

A no trigar, els indignats tornaran a casa, i tindran una excusa per recordar i parlar de com varen sacsejar la rutina en què havíem caigut. Fins i tot varen fer creure, als partits polítics, que potser estaven fent alguna cosa malament. Als polítics en exercici, recordar-los allò que fa temps que es repeteix: no viuen la realitat, no escolten prou el clam de la ciutadania, no donen resposta als veritables problemes del país i la seva gent. Haurà servit, l'acampada, per fer canviar el guió dels nostres governants? o simplement els haurà desplaçat uns metres del seu camí, per recuperar-lo més endavant? Perquè crec amb el sistema democràtic, vull pensar que a partir d'ara s'anirà mes en compte de no viure tant als núvols, i trepitjar més els carrers i les places.

La por a la dreta

Feia dies que no escoltava Haendel, i avui he trobat el moment oportú. Haendel és més que el Messies. Precisament l'altre dia, per ràdio, i no pas un canal clàssic, comentaven que era una llàstima que tinguéssim tant sentit el Messies, que se'ns feia una mica escudella. Haendel té moltes altres peces precioses. Per exemple, avui he estat escoltant l'obra "Aci, Galatea e Polifemo" amb l'Emma Kirkby de solista, i la London Baroque Orquestra dirigida per Charles Medlam. Us la recomano.

Tot i que hi estava molt atent, he aprofitat l'avinentesa per llegir la premsa del dia i... he trobat una notícia que es repetia molt. Jo l'he anomenat "la por a la dreta". És una por que no sé ben bé si és real ni perquè afloreix, ni ben bé perquè ens la volen posar al cos.

Des de sempre he sentit a dir que el PSC i les esquerres en general, eren municipalistes, tenien aquesta base. De fet és cert que la majoria de les ciutats grans, per no dir totes, han estat fins ara governades pel PSC, en coalició amb ICV i també ERC. Que consti que ni a Vic ni a Arenys han tingut gaire protagonisme, però deixem-ho amb allò de les ciutats importants.

Aquesta vegada, però, CIU ha fet un salt important i ha entrat amb força a moltes de les grans ciutats. Una força que en la majoria de les vegades no els permet governar amb majoria, i aquí crec que rau el problema. Els resultats de les eleccions municipals han configurat una majoria de CIU, a vegades pels pèls, però no suficient per deixar arraconat el PSC. A més ha coincidit amb una davallada d'ERC que no li ha permès canviar de soci, després que se li hagi dit que el pacte amb el PSC l'ha portat a perdre.

La possibilitat d'un pacte amb el PP, fa aparèixer molts dimonis, perquè durant molts anys hem vist el PP com el senyal equívoc de l'anti Catalunya. De fet s'ho han guanyat força a pols, i a més ara han vingut amb un discurs ratllant la xenofòbia (i no penso només en Badalona), de manera que pensar amb l'aliança t'agafen unes pessigolles estranyes. Però si parles de la sociovergència, també s'alcen veus escandalitzades, sobretot a ciutats on fins ara han governat els mateixos.

Estem una mica en un atzucac, i CIU es pot trobar que la seva victòria resulti amargant. Però... l'objectiu és crear governs forts per fer front la crisi que encara durarà uns quants anys, oi? Doncs potser ens podríem oblidar una mica de les ideologies, a nivell local, en un moment que no es podran prendre grans decisions. Dediquem els nostres esforços per assegurar un bon equip sigui quina sigui la ideologia. Ens calen uns pactes de govern entre persones treballadores, transparents i que comptin amb els vilatans i vilatanes durant els quatre anys. Si s'aconsegueix això... més que bé.

A partir d'aquí, que cadascú es fixi en el seu municipi i en tregui conclusions.

No calen paraules

Em meravella la ceguesa a l'hora d'analitzar segons què. Potser no és ceguesa, sinó tan sols voler enganyar-se un mateix. El que passa és que la realitat, sortosament, es palpa, més tard o més d'hora, però no es pot amagar. Diria que és més fàcil amagar-s'ho un mateix, per interès, però la gent ho veu i no se l'enganya tan fàcilment.

L'experiència et demostra que no per més insistir la realitat es transfigura. Potser s'aconsegueix confondre algú, sobretot si li falta perspectiva o coneixement, però... no cal donar-hi més voltes.

Ho he viscut quatre anys, ho he patit i compartit, no només amb els meus companys i persones properes, sinó amb persones amb qui poca cosa ens ha unit, excepte l'assumpció de responsabilitat, que no tothom ha sabut fer.

Ara tothom pot dir-hi la seva, pot anar a buscar les excuses que es vulguin, la ideologia, els grans objectius de país... tot és just i bo i... però jo em quedo amb la gestió, amb la disposició per treballar amb risc d'equivocar-te, amb la responsabilitat de satisfer tothom al marge de la seva ideologia i simpatia. Amb això en tinc prou i no haig d'afegir res més. Tothom és prou gran per defensar-se, sense que ningú vulgui amagar la veritat per justificar no sé què.

No vulguem enganyar ningú més i que cadascú entomi les seves culpes. Tots en tenim, i tots podem fer molt per millorar allò que no hem fet bé. Però no vulguem enredar la gent, enredant-nos nosaltres mateixos. Podria ser que al final ens creguéssim les nostres pròpies mentides.

Ara no em toca moure cap fitxa. Puc opinar per coneixement i experiència, encara que això no m'asseguri la raó. És totalment subjectiu, i així s'ha d'entendre. Accepto els errors, però em costa molt escoltar segons què, que s'allunya tant de la realitat. Desitjo el millor per a tots.

Desarmar la PxC

Arran de l'entrada de PxC amb 67 regidors i regidores a diferents consistoris catalans, tothom ha volgut descobrir els protagonistes. A diferència del que és habitual, és a dir, coneixes unes persones que es fiquen en política i entren als partits polítics, en el cas de PxC acostuma ser al revés. Entra un nou partit polític i la feina és teva per saber qui són els regidors. No em refereixo a les llistes fantasmes, perquè en aquest cas són persones que viuen a l'altra punta del país.

A Mataró, les publicacions de la vila han publicat les fotografies dels nous regidors i regidores. En el cas de PxC, que n'han entrat tres, només hi ha la fotografia de la cap de llista, que figurava a les cartelleres de la campanya, encara que sembla que força maquillada. Dels altres dos...

Hi ha, però alguna excepció, i en aquest cas em refereixo al cap de llista de la ciutat de Vic, el líder de la Plataforma, el senyor Josep Anglada. Us recomano que llegiu l'article de l'Albert Om, a l'edició d'avui de l'ARA. El retrata perfectament. Jo no ho hauria fet millor: "el pinxo del barri".

No sé l'historial dels nous regidors de Mataró, però sí que hem sabut alguna cosa del nou regidor de Badia. Detingut per haver robat xecs-restaurant, per valor de 70.000 euros. Detingut en companyia del número 6 de la llista. Vull pensar que no necessàriament els representants d'aquesta Plataforma tenen un fons delictiu, o molt poca cultura (recordo l'entrevista radiofònica a la cap de llista per l'Espluga de Francolí). Però el cert és que el seu discurs és monotemàtic, sense arguments i a més fals. I conec el currículum del senyor Anglada, breument ressenyat en l'article de l'Albert Om, abans esmentat.

Caldrà veure el paper que faran aquests 67 regidors i regidores de la Plataforma, però és cert que el seu èxit ha servit com a toc d'atenció a la manera de tractar la immigració fins ara. Segur que la seva irrupció a l'activitat plenària de molts ajuntaments, servirà per reflexionar i, probablement, canviar la política immigratòria. Hi ha municipis que s'ha ignorat la realitat de la immigració, i a d'altres llocs, s'ha treballat molt l'acollida i formació dels nouvinguts, però potser ha mancat un treball més present en el barri per a la convivència. 

Tots som responsables d'evitar una fractura social al nostre municipi. No ho podem deixar tot a les mans dels polítics de torn, perquè és una problemàtica que ens afecta a tots i ens implica. Caldrà intensificar els esforços per aconseguir una plena convivència a tota la ciutat, i els polítics locals no podran ignorar-ho. Només d'aquesta manera podrem inutilitzar la veu de PxC, provant que no hi ha motiu per alarmar-nos. Voler tapar la boca de la Plataforma, és enganyar-nos i no solucionar el problema. Cal ser actius, eficaços i contundents. Llavors la Plataforma caurà pel seu propi pes.

A Arenys, un pacte per a un govern fort

Us comentava ahir que m'acabava d'assabentar de la renúncia a recollir l'acta de regidor, del cap de llista d'ERC, i la seva substitució per Annabel Moreno. Parlava de coherència, i s'ha de dir i repetir mil vegades que la política és desagraïda. Quan les coses van bé, tothom et vol, però quan es torcen...

La decisió de Jordi Pera obre un camí a l'esperança. L'entrada de l'incansable Annabel Moreno, pot provocar un tomb en les expectatives de pactes, i revalidar un govern progressista i amb experiència.

Arenys necessita per aquests propers anys, un govern fort i amb experiència. L'alternativa de lluïment pot esperar quatre anys, quan les coses funcionin millor. Ara és hora d'aplicar tots els coneixements per fer viable que Arenys superi la crisi amb nota. Fins ara ho ha aconseguit, tancant el mandat amb un superàvit important. Però els anys que vénen seran tant o més difícils, i necessitem un gran alcalde i un gran equip.

Des d'ahir, quan vaig conèixer la notícia, el meu cap ha anat donant-hi voltes, i he arribat a la conclusió que teníem davant nostra la possibilitat de formar un equip de regidors i regidores, que han demostrat la seva vàlua. Però, a més, a aquest equip hi ha la possibilitat d'incorporar-hi nous valors de la política arenyenca, com és el cap de llista de la CUP. Ja vaig comentar que el seu programa electoral era il·lusionador, i en tot cas li faltava coneixement de la realitat de l'administració pública, en aquest cas municipal. La barreja d'experiència amb il·lusió i claredat d'idees, podria formar un equip idoni per a la nostra vila.

Des que he arribat a aquesta conclusió, he pensat que ho havia de proclamar a cel obert. Perquè estem parlant de persones de vàlua contrastada, i això és el que es necessita ara. A l'amic Estanis li demano que esperi quatre anys a realitzar el seu somni. Estic convençut que ho pot entendre.

Renunciar per coherència

Abans d'escriure el post d'avui he fet una rellegida a les notícies del dia, a Internet. Encara tinc dos diaris per mirar-me i són gairebé les onze. He vist la notícia de la renúncia del cap de llista del PSC a l'ajuntament de Vic, i he pensat que era coherent. Ha encapçalat la llista en diferents ocasions, i no ha aconseguit uns resultats satisfactoris, que s'ha agreujat enguany amb la pèrdua de dos regidors i quedar només dos regidors al Consistori.

M'ha semblat oportú parlar d'aquest acte de coherència i valentia. No necessàriament s'ha d'endur la culpa dels mals resultats, però com a màxim responsable del partit, a nivell local, és bo que ho assumeixi i doni pas a altres persones que puguin intentar fer-ho millor.

La notícia, però no m'ha arribat sola, sinó que he llegit a la web de Ràdio Arenys que a la nostra vila, el cap de llista d'ERC havia pres la mateixa decisió. Els resultats no han estat gens bons per al seu partit, i és lògic que s'hagi plantejat la renúncia. És un encert? Es carrega tota la culpa injustament?

He llegit tota la notícia i hi he trobat alguna afirmació en què no hi estic d'acord. No és correcte dir que el resultat ha estat injust. El resultat ha estat la decisió dels vilatans i vilatanes d'Arenys, i no té res a veure amb la justícia. Estaríem d'acord que el guanyador de les eleccions, el senyor Fors, digués que el resultat ha estat injust? Ho podria dir perquè ha estat el pitjor resultat de CIU a la nostra vila, i ho ha estat en un moment de glòria del partit. 

No s'hi val a carregar les culpes als altres. Cadascú ha de carregar amb els seus propis errors, i és bo fer una autoanàlisi, per esbrinar en què s'ha fallat. Estic segur que el senyor Jordi Pera trobarà motius perquè alguns vilatans els hagin tret els vots. Com també els trobarem tots els que hem format part del govern, i també l'oposició.

Arenys ha parlat i ha dit que el PSC es quedés amb quatre regidors, ICV en guanyés un, i ERC en perdés dos. Voler jutjar la decisió dels electors és posar en dubte el propi sistema democràtic.

Celebro que la regidora Annabel Moreno entri finalment al Consistori, perquè estic convençut que des de l'oposició o des del govern, podrà continuar fent bona feina per Arenys.

Un càrrec públic està disposat a sentir-s'ho dir tot, però això mai serà una excusa per justificar les pròpies febleses. Si aconsegueixes la pau interior per la feina realitzada, que mai és perfecte, ho has aconseguit tot.

Fent càlculs

Mentre els polítics estan fent els seus càlculs per formar govern, jo estic barallant-me amb els angles inscrits i l'angle central d'una circumferència i les seves mesures, i amb les multiplicacions i divisions de graus, minuts i segons... Recordo que m'ho havia passat molt bé amb les matemàtiques, encara que actualment les tinc força rovellades.

De fet els càlculs que han de fer els càrrecs electes són més senzills aritmèticament, però resulten molt difícils d'explicar. Què passarà si CIU pacte amb el PSC? que diran els nacionalistes de CIU? i els militants d'ideologia d'esquerres? I si CIU pacte amb el PP? perdrà tota la credibilitat? o serà una prèvia al pacte de la primavera següent? A qui faran content? a qui decebran?

Facin el que facin no deixaran satisfets a tothom. És per això que convé que analitzin com se sentiran més còmodes, i decideixin. Governar és això: prendre decisions. Ho vàrem fer fa quatre anys i, malgrat tot, penso que no ens vàrem equivocar. Ara està molt complicat. Hi ha molts ajuntaments que tenen veritables problemes per quadrar majories que els permeti governar còmodament durant els quatre anys. Són segurs els pactes? Cal fer masses combinacions perquè surtin els números?

Jo ja he acabat la lliçó. El control anirà d'angles i segments, de bisectrius i... per al pacte encara queden 15 dies.

L'entrada de PxC als consistoris

Aquests dies es poden llegir i escoltar molts comentaris sobre l'entrada de la Plataforma per Catalunya a molts consistoris. Personalment ja ho vaig viure fa quatre anys, perquè a la meva ciutat de naixement i joventut la PxC ja va obtenir la segona posició en nombre de vots, i quatre regidors. No cal dir que per a molts és una mala notícia i fins i tot ens sentim avergonyits. Jo potser una mica més perquè el seu líder, l'Anglada, és vigatà.

Dit això cal matisar les paraules i analitzar les valoracions, perquè podem equivocar-nos. Estem en un sistema de democràcia representativa en què, cada quatre anys, podem escollir els polítics que volem per a les nostres institucions. Tothom es pot presentar, sempre i quan acatin la Constitució i l'Ordenament Jurídic, i tots els ciutadans més grans de 18 anys poden votar el partit que els faci patxoca. 

PxC ha entrat al joc democràtic, amb un missatge molt clar i reiteratiu, i ha presentat uns candidats a diferents poblacions catalanes. Els ciutadans i ciutadanes han emès el seu vot i n'hem obtingut uns resultats que, en el cas de PxC, són 67 regidors i regidores. Fins aquí res anormal.

Podem discutir la veracitat del missatge, la demagògia o l'engany que pregonen, i podem valorar els efectes que provoca a la nostra societat, però també podem analitzar perquè hi ha gent que els vota. Per què, per exemple, a Mataró han obtingut 3 diputats i en canvi ERC ha perdut els seus dos representants? Per què a Vic han obtingut un nou regidor, arribant a 5, mentre el PSC en perd dos i es queda amb només 2 regidors? i per altra banda, per què a Lleida ciutat PxC només ha obtingut un 2,50% dels vots i per tant no han obtingut representació? És que no hi ha immigració a Lleida? o a Guissona, on només han tingut 37 vots...

No podem carregar totes les culpes als polítics, perquè els que es queden a casa també són corresponsables, però el cert és que alguna cosa s'ha fet malament. Si a Mataró hi ha hagut 4.684 vots per a PxC, és que hi ha 4.684 electors que s'han cregut que la política municipal, autonòmica i estatal va destinada a afavorir els nouvinguts en detriment dels autòctons. No tenim manera de contrarestar aquest missatge? Oi que ho ha sabut fer l'alcalde de Lleida? per què no nosaltres?

No s'hi val a demanar que la gent pengi domassos als balcons demanant que els xenòfobs surtin de l'Ajuntament. El que hem de reclamar és que la política que es faci sigui transparent i el nivell de comunicació millori. Paral·lelament ens haurem d'exigir a nosaltres mateixos, més pedagogia per explicar als amics i veïns quina és la realitat i treure'ls del cap l'engany de PxC. La immigració és una realitat i no ho podem amagar. N'hem de parlar amb claredat i afrontar els problemes que se'n pugui derivar. Si no som capaços de raonar, explicar i convèncer que la immigració no suposa necessàriament criminalitat, que la immigració també aporta beneficis, perquè cotitzen, que la immigració pot conviure a la nostra societat, ja podem anar demanant que surtin del Consistori, que cada vegada n'hi entraran més.

La capacitat d'acceptar el fracàs

Ens podrem equivocar, però el que no podem fer és dissimular i amagar la veritat. Cal dir allò que tots sabem encara que no ens agradi. En aquest cas ERC ha estat valenta i ha assumit la derrota. Per què no ho pot fer també el PSC? Hem de dir clarament que el PSC ha fracassat (tret d'algunes excepcions, com pot ser Lleida o a Arenys). I per què ha fracassat? doncs perquè en els darrers temps s'ha navegat sense timó i s'ha volgut dissimular i no s'ha acceptat que el cicle s'havia acabat i calia un canvi.

Potser s'esperava les eleccions municipals, en què sempre s'ha dit que era el paradís de l'esquerra, i molt concretament del PSC. Doncs, no! També s'ha fallat aquí i convé que ho diguem amb veu clara. El senyor Iceta que no vagi marejant la perdiu, fent veure que la culpa és d'uns altres per intentar mantenir-se a la poltrona. El senyor Iceta també ha de plegar, perquè és tant o més culpable que els senyors Montilla, Zaragoza o Ferran, per dir uns noms.

Cal un examen de consciència i analitzar per què s'ha esdevingut la caiguda. Potser no s'han adonat que cada vegada s'han allunyat més de la gent, i quan s'hi han dirigit ho han fet de manera sectària, regalant per obtenir els vots, comprant realment els vots a canvi de subvencions econòmiques i en espècies. Aquest amiguisme típic de les actituds populistes, ha estat un fracàs, perquè s'han trobat amb altres partits que encara ho han potenciat més, i els han superat.

Fa massa temps que veiem una manera de governar que no és encertada. Estem farts de veure com es creen amics a canvi de vots. Això és un mal de molts ajuntaments, i el PSC ho ha practicat especialment. No hi ha un mateix criteri a l'hora d'actuar amb uns o els altres, el llistó no es col·loca al mateix lloc, i això, a la llarga, s'acaba pagant.

La regeneració que es produirà en alguns ajuntaments governats durant 32 anys pels mateixos partits polítics, haurà de servir per començar de nou amb un canvi de política. Caldrà estar alerta que els nous governants no apliquin el mateix sistema, perquè llavors no anirem a parar enlloc.

Els temps no són fàcils i cal inspirar-se per poder aplicar una bona política. Hi ha bons tècnics que poden fer bona feina, sense necessitat de recórrer als carnets. Cal planificar bé la gestió dels ajuntaments, perquè s'està ratllant la fallida, quan no s'hi ha pràcticament caigut. Hem de confiar amb els nous equips de govern que, sobretot, hagin après la lliçó. Els vilatans i vilatanes volem que els nostres polítics siguin honrats, però també treballadors i eficients. Els recursos són escassos i no podem llençar la casa per la teulada.

Tenim l'escrutini, i ara què?

Una vegada coneguts els resultats de les eleccions a Arenys, cal felicitar els partits que han obtingut bona nota, que no vol dir que siguin els que més regidors o regidores hauran guanyat. D'acord amb la meva valoració dels resultats, diré que un dels guanyadors és ICV. 

Quan es governa és més difícil aguantar els resultats, sobretot si hi ha una crisi econòmica com l'actual. És per això que entenc que ICV, tot i estar al govern ha guanyat un regidor. I això vol dir moltes coses, però segur que n'hi ha una que ningú la pot amagar: els vilatans han reconegut la seva feina i les han premiat.

També cal destacar l'increment d'un regidor al PP i la CUP, que no poden presumir del treball fet, perquè són llistes noves (encara que el PP ja hi era present, però la renovació de la llista ha estat total). I jo vull incloure en el rànquing de guanyadors al PSC. La seva missió era doblement difícil. Primer havia de defensar la feina de l'alcaldia, en una època difícil, i en segon lloc superar els moments difícils pels quals passa el PSC a nivell de Catalunya i el PSOE a nivell d'Espanya. Mantenir el nombre de regidors no ha estat fàcil.

En el següent bloc hi ha els que, a la meva manera de veure, han perdut les eleccions. En primer lloc CIU, que és el guanyador, en nombre de vots i regidors, però ho tenia tot a favor, i no ho ha sabut aprofitar. Crec que és una lliçó que CIU haurà d'aprendre. CIU pràcticament sempre ha guanyat les eleccions municipals a casa nostra, i en aquesta ocasió ha aconseguit tan sols 50 vots més que el PSC, i ha perdut un regidor.

L'altre partit que ha fracassat ha estat ERC. Penso que ja saben què han fet malament i tampoc, el seu partit a nivell de Catalunya, passa pels millors moments. Els èxits s'han de treballar, i no només uns dies, sinó tots els dies de l'any. La gent, quan vota, és intel·ligent, ens agradi o no. 

I per acabar, el Bloc, també ha fracassat estrepitosament ja que les expectatives que havien despertat eren molt grans, i per pocs vots han pogut entrar al consistori. No es pot anar pel món amb prepotència i volent fer fora tothom. L'escombra que regalaven en campanya, els ha anat en contra. S'ha de ser humil, i la vida ens ensenya. Penso que el resultat d'avui ha estat just, ara caldrà veure qui pot formar govern i amb quines condicions.

Com he defensat tot aquest temps, continuo pensant que el millor alcalde per Arenys és en Ramon Vinyes, i espero que pugui formar un govern fort per vèncer el repte d'aquests anys difícils de crisi econòmica. Felicitats a tots per la feina feta, i endavant!

Mn. Martí Amagat ens ha deixat

Quan anava a escriure el post d'avui m'ha arribat la notícia de la mort d'en Martí Amagat. És una notícia molt trista que m'ha deixat glaçat perquè no me l'esperava. En Martí era un amic de qui aprenies cada vegada que parlaves amb ell, l'escoltaves atent perquè no et volies perdre res del que deia.

La darrera vegada que vaig estar amb ell va ser a primers d'any, quan vàrem anar a Banyoles i vam compartir un dinar. Havíem quedat que el recolliríem al peu de la Biblioteca, on hi anava cada matí. D'un tros lluny el vaig veure, amb bastó, la qual cosa em va cridar l'atenció, però no el vaig trobar més gran, sinó que em va semblar que es trobava molt bé. 

Ens va costar trobar un lloc per anar a dinar. La majoria de llocs tenien tancat, o bé per festa setmanal o vacances d'hivern. Fins i tot ens vàrem acostar a Besalú, però també estava tancat. Al final vàrem dinar al lloc que acostumava anar cada dia, un restaurant de treballadors, amb menú del dia... poques taules.

Com no podia ser de cap altra manera, vàrem estar parlant tota l'estona, de diferents temes, però no hi va faltar, com sempre, parlar de la situació de la jerarquia eclesiàstica, dels bisbes actuals...

En Martí ha estat l'ànima del Fòrum Alsina, i això li ha valgut enemistats i incomprensió. En Martí va patir el desterrament a Banyoles com si fes por que es quedés a Arenys, com sí ha pogut fer en Pepe, el seu gran company, amb qui ha compartit bona part de la seva vida. En vàrem parlar aquest dia i ens comentava que ja no tornaria, ja s'havia acostumat a la vida a Banyoles.

En Martí es va portar molt bé amb nosaltres quan ens vàrem casar. Va ser valent i ens va fer molt feliços. També va ser ell qui va provocar que es constituís, a Arenys, l'Aula d'Extensió Universitària de la gent gran. Un fet que segur que no sap molta gent. I mils coses que anirien sortint dels records que els arenyencs tenim del temps que hem compartit.

M'hauria agradat tornar a parlar d'en Martí en aquest blog, amb una altra notícia, però malauradament ens ha deixat, i encara que físicament no el teníem entre nosaltres, sabies que un dia podies anar fins a Banyoles i allà el trobaves. Adéu Martí, gràcies per haver-nos deixat compartir moments de la nostra vida.

Alcalde Ramon Vinyes

Avui és el darrer dia de campanya abans de la jornada de reflexió per escollir qui volem que sigui el nostre alcalde. Personalment ja ho tinc tot decidit, i per tant la jornada de demà em sobra. De fet tota la campanya em sobra, i amb això no vull dir que no hagi anat bé, ni que sigui supèrflua. És bo que els candidats s'esforcin per explicar bé el seu programa i engrescar la ciutadania a què els voti. Algú es convencerà a darrera hora, d'altres, la majoria, ja ho tenen clar, sigui perquè algun parent o amic s'hi presenta, sigui perquè hi ha un partit que els fa peça, o perquè els agrada realment la manera de fer d'aquella gent.

Aquests dies, parlant amb gent, ha tornat a sortir el tema de sempre, el tema de les llistes obertes. És cert que mirant les diferents llistes que es presenten a Arenys, jo assenyalaria a més d'un o una de diferent llista. Perquè en un poble ens coneixem tots, i encara més si durant quatre anys he estat fent de regidor. Però també explico als meus companys de tertúlia improvisada, que les llistes obertes no són la solució de tots els mals. Perquè si ja és difícil conformar una llista tancada que pugui funcionar una vegada obtinguts els vots, no us dic res d'haver de formar govern amb les persones escollides a títol individual, per la població d'Arenys. No dic que sigui dolent, parlo de dificultats. Hi ha també un altre possible problema, i és el "frikisme". Amb llistes obertes es poden presentar fàcilment personatges que en el món de l'espectacle o del còmic, o de què sé jo... poden ser extraordinaris, però fent de polítics... Tampoc hi ha garantia amb llistes tancades...

Sigui com sigui, ens trobem davant una situació en què hem d'escollir el proper alcalde per als quatre anys, i jo em decanto per l'actual alcalde, la millor garantia d'èxit per Arenys (que no es molestin els altres... és la meva opinió subjectiva, personal... - hi ha moltes susceptibilitats).

Jo votaré Ramon Vinyes, perquè vist tot el panorama, el veig el més capaç d'afrontar els problemes econòmics i financers d'aquests quatre anys. Té l'experiència d'alcalde, però també, per dues vegades, de regidor d'Hisenda. Coneix pam a pam tota l'administració, perquè durant aquests anys ha hagut de fer tots els papers de l'auca, substituint a regidors que no estaven per la labor.

Ramon Vinyes no té aquella espontaneïtat i gràcia que tenen d'altres, als quals admiro, però sí que és seriós i es compromet amb les coses, donant la cara on calgui. No és l'únic treballador dels que es presenten, però té les idees molt clares, i sap què fer en tot moment. Està les 24 hores del dia pendent del funcionament de la seva vila, i no escatima esforços per solucionar tot el que es presenta.

Hi ha alternatives que són bones per acompanyar Vinyes al govern, però el perfil d'alcalde, en aquests moments, és el d'en Ramon, i en ell diposito tota la meva confiança, tal com vaig fer ara fa quatre anys, per anar al seu costat a treballar per Arenys. Benvolgut alcalde, que tingueu sort!

Indignats

Les acampades a diferents ciutats del país, que s'ha encomanat a altres ciutats europees, han provocat una sacsejada a la rutina diària i ha despistat els polítics que acostumen a estar més preparats per a qualsevol atac partidista que no pas quan es tracta de moviments contra el funcionament del sistema. El llenguatge és atípic i caldrà veure com es paeix.

Els regidors, parlamentaris i diputats estem més acostumats a lluitar contra l'incivisme, i estem més preparats per combatre els sorolls ocasionats pels joves, que no pas fer front i assimilar crítiques contra la situació política i social. Ens és molt fàcil dir que els joves "passen" de la política i no voten, però quan s'ajunten i protesten contra la manera de funcionar la política, ens deixen una mica fora de joc.

Tothom, més o menys, directament o de reüll, observa els joves i es sorprèn que se sàpiguen organitzar, que no es tracta simplement d'una xarlotada, sinó que hi ha una voluntat evident de canviar el món. És aviat per valorar les conseqüències. Pesa massa el confort de bona part de la població, malgrat la crisi. Els joves, però tenen dificultats per trobar feina, i ja no parlem de feina estable. Això és la base del descontentament, agreujat per la simplesa amb què el govern espanyol tracta i ha tractat la crisi econòmica. També les lluites partidistes que només busquen perpetuar-se en el poder.

Diumenge elegirem els nostres representants als municipis. És el nivell més baix de l'administració. El que rep directament l'enuig del poble, però el que menys competències té i menys solucions pot adoptar. Malgrat tot és bo que les persones que opten a governar els municipis, hi entrin amb il·lusió i, si no és demanar massa, amb experiència i coneixement de l'administració pública. Caldrà que treballin per reorganitzar el funcionament dels ajuntaments, i en aquests moments per evitar l'exclusió social de molts vilatans i trobar sortides per als joves. Caldrà també que es posin al costat dels vilatans per reclamar a les administracions supramunicipals, més compromís per trobar solucions a la crisi. Cal una altra manera de fer política, que la podem començar des dels ajuntaments, però ha d'arribar fins a dalt de tot.

Per un pacte de govern

El cap de llista d'ERC a les eleccions municipals d'Arenys de Mar ha declarat, segons veig a la pàgina web de Ràdio Arenys, que tot i estar obert a qualsevol pacte, excepte amb el Partit Popular, veu molt complicat poder pactar amb el PSC. El senyor Jordi Pera té l'experiència d'aquests quatre anys i deu tenir els seus motius per veure difícil tornar a pactar, vistos els resultats. De fet, ara fa quatre anys, quan hi havia la possibilitat que ERC pactés el govern amb CIU, tothom pensava que Pera s'hi hauria decantat, però el llavors cap de llista, el senyor Ponsarnau, tenia massa clar que no volia pactar amb l'exalcalde Rubirola. Ara però el cap de llista és ell, i CIU presenta a Estanis Fors. De totes maneres, el contingut dels pactes i les negociacions només ho saben els protagonistes, i el que ens arriba són rumors, encertats o no, i als quals hi afegim la nostra cullerada.

Estic segur que el PSC tampoc veu clar revalidar el pacte amb ERC, després de com ha anat tot, malgrat puguem defensar davant de qui sigui, que ha estat un mandat amb molt bona feina i grans resultats. L'oposició, li toca dir que no, però convé repassar el Pla d'Actuació Municipal (PAM) per veure que així ha estat.

No ha estat un mandat fàcil i no tothom s'ha posat les piles. No tothom hi ha dedicat el mateix temps, ni ha hagut de donar la cara davant de les moltes dificultats. És cert que assumir l'alcaldia comporta un complement important de responsabilitat, i la impossibilitat de desconnectar durant les 24 hores del dia dels 365 dies de l'any. Però els regidors també han d'estar al peu del canó, i no tothom pot presumir d'haver-hi estat suficientment.

Puc estar molt d'acord amb molts discursos, i en promeses de canvis organitzatius i demés, però l'experiència demostra qui està per la labor, i les dificultats perquè les persones canviïn de la nit al dia. Em pot semblar molt bé que hi hagi discursos sobre la independència i altres proclames identitàries, però a l'hora de presentar-se davant els vilatans per gestionar l'ajuntament, m'importa el saber fer, el destinar-hi temps i esforços, i demostrar que durant aquell temps, el servei a la ciutadania és el que va primer. Que les preguntes i queixes que es fan, tinguin resposta immediata i es busquin solucions. Tot això és important, i els amics del PSC ho saben. No és estrany doncs que el dia 22 al vespre, tothom faci càlculs amb qui podrà comptar per treballar per Arenys, sigui des de govern o de l'oposició. Reconec que em falta perspectiva i objectivitat, però tinc l'experiència de quatre anys que m'avala.

La feina no s'acaba, sinó que comença

Si no m'equivoco ja ho vaig comentar una vegada en aquest blog. Treballar quinze dies per viure quatre anys. Ara es tractaria de treballar tres o quatre dies més i ja estaria. Perquè hi ha qui se li acumula la feina aquests dies i, amb una mica de sort, podrà viure de la "rifeta" durant quatre anys. També hi ha qui ni tan sols ara va de bòlit. Aquests ho tenen molt ben muntat i dissortadament se'n surten. A vegades la vida no és justa.

A casa nostra segur que podríem trobar exemples de tot tipus, també d'aquells que la feina no se l'acaben i són treballadors de mena, i el que els falla és la imatge, el saber-ho explicar, exterioritzar-ho. A criticar som molts i és molt fàcil quan no tens responsabilitats. És per això que convindria que a l'administració pública hi anés passant tothom, sobretot aquells a qui ens agrada comentar, criticar, explicar... digueu-ho com més bé us plagui.

Aquests dies hi ha qui s'aventura a fer porres sobre el repartiment de les 17 regidories. No sé mai si s'opta per allò que un voldria, o bé per allò que un creu que pot acabar passant. En el primer cas ho tindria molt fàcil, perquè ja m'he manifestat a qui vull d'alcalde, i perquè sigui factible l'equilibri de forces ha d'anar d'una certa manera. És a dir, no convé que qui pugui sumar, sumi. Però si es tracta d'endevinar què passarà, haig de reconèixer que aquesta vegada ho veig més difícil que mai.

Es presenta la CUP, i no té res a veure amb Ciudadanos d'ara fa quatre anys. No em refereixo al missatge, sinó a la credibilitat a la nostra vila. Podria molt ben ser que obtingués suficients vots com per entrar a l'ajuntament. L'altra incògnita és el Bloc Municipal que, al meu entendre, és un experiment estrany, però que pot sortir bé, si més no quant a resultat electoral. Una altra cosa és si pot funcionar durant els quatre anys, no pas perquè els seus membres no en puguin ser capaços. El tercer element a tenir en compte és el PP, que presenta una llista totalment renovada, que pot aprofitar vots que fa quatre anys varen anar a Ciudadanos. I per acabar les novetats hi ha CIU, amb una llista sorprenent que pot ser un miratge. Caldrà veure la fidelitat dels militants i simpatitzants d'ambdós partits polítics, després del cop d'estat del seu cap de llista, amb l'assessorament i guiatge d'un ex, molt competent i experimentat.

La resta de grups ja els coneixem. Els tres han governat, amb més o menys encert. Jo penso que s'ha fet més del que s'ha sabut explicar i del que es reconeix per part dels actuals partits de l'oposició. Tenen la possibilitat d'aprendre dels errors i intentar fer camí novament, per acabar aquells temes que han quedat a mitges, bastant per culpa de la crisi que encara ha de durar uns quants anys. També hi ha la possibilitat que, tot i la meva absència, no sigui suficient per engrescar els tres grups i algú intenti jugar de la mà dels altres. De fet ja va estar a punt de passar fa quatre anys.

Serà l'aritmètica el que decidirà la composició del govern o la proximitat d'objectius? Cal, però uns altres components perquè funcioni: il·lusió, treball i saber escoltar la gent i donar resposta a les seves queixes i suggeriments. En això hi ha qui no ho té gaire clar, i és important, i serem uns quants que els hi recordarem durant els quatre anys de mandat. Arenys necessita 17 persones responsables.

Per què la crisi o la corrupció no afecten la dreta?

A la columna d'Antoni Puigverd d'avui, a La Vanguardia, l'autor esmenta diferents explicacions del per què ni la crisi ni la corrupció passarà factura a les autonomies del PP, i en canvi sí que ho farà on governa el PSOE. Una de les raons que comenta, m'ha cridat l'atenció, i crec que és bo reflexionar-hi una mica. Segons Puigverd "la socialdemocràcia ha donat confort a les classes populars, però no ha exigit res. El ciutadà s'ha acostumat a rebre, però no ha tornat res a la societat. En no exigir-li coresponsabilitat, la socialdemocràcia ha malcriat el ciutadà com malcria els fills el pare que no diu mai no".
Sigui o no cert el plantejament que fa, hi estiguem o no d'acord, no hi ha dubte que cada vegada estem afavorint més un comportament individualista, amb poc sentit social. Si deixem de banda les persones amb un nivell de renda elevat i les que tenen uns ingressos mínims, ens trobem en un escalat social que té per objectiu primer l'enriquiment individual, al marge del seu paper a la societat on viu. Hem fet creïble els drets humans, i ens oblidem dels deures.
Probablement els moviments sorgits per conscienciar les persones dels drets negats per estats repressius i dictatorials, s'han oblidat de ressaltar la necessitat de créixer com a societat. Potser ha estat la trampa que els estats han utilitzat per dividir i crear enveges i competències entre la població i, en certa manera, minvar la seva força.
Feta la crítica a la socialdemocràcia, m'agradaria poder justificar per què a la dreta se li perdona tot. Si la dreta només beneficiés les grans rendes, no seria majoritària i per tant no guanyaria les eleccions. Per què la dreta ho té més fàcil i se li perdona tot? És més convincent?
Jo sempre deia que la dreta juga a casa i l'esquerra s'hi ha de fer més perquè tot li va més en contra. La meva idea era que la dreta defensava el progrés individual i l'esquerra es dedicava a predicar el bé comú. La dreta afavoria l'interès personal, i l'esquerra et predicava que calia sacrificar-se per als altres, perquè ningú quedés despenjat. Hi hauré de donar més voltes per veure on em porta la reflexió.

La Pastoral de la Salut, un actiu de la nostra vila

Aquest matí ha tingut lloc, a l'església parroquial, la missa del malalt que cada any organitza la Pastoral de la salut, una entitat de voluntaris que dediquen temps i esforç per fer més amable la vida de les persones malaltes. És l'ocasió per acostar persones de les set residències geriàtriques de la vila per celebrar l'eucaristia junts, i adonar-se que hi ha gent que els estimen i que vol compartir una estona junts.

No cal dir que quan et trobes al mig de persones tan generoses, se't fa estrany perquè és un moviment que va en contra direcció dels temps que estem vivint. No hi ha competició, ni trampes per ser el millor, ni afany de lluïment, ni picabaralles. Hi ha hagut un intent d'incursió electoral, però ha caigut pel propi pes. Tothom estava allà per ajudar i fer agradable l'estona d'unes persones amb dificultats de moviment, amb dependència total i necessitat d'estima.

Quan som negatius parlant de la nostra societat, ens descuidem d'una part que encara té esperit altruista i pensa en el altres. Persones que estimen i són conscients de les mancances i necessitats que hi ha a la nostra societat, i que gaudeix sentint-se útil i ajudar a qui ho necessita.

A casa ho hem viscut des de molt joves, perquè el pare ha passat bona part de la seva vida pensant i treballant per als malalts. Ell va formar part de l'equip que va posar en marxa l'anada a Lourdes del bisbat de Vic, i no hi ha deixat d'anar cap any. Primer ajudant les persones malaltes, i a mesura que s'ha fet gran, acompanyant-les. Enguany, als seus 90 anys, està preocupat per no ser una càrrega per a qui l'haurà d'acompanyar i tenir cura.

El millor desig de totes les persones que aquest matí han estat al costat de la gent gran i amb dependència, és haver aconseguit fer-los feliços i protagonistes de la vetllada. Actes com el d'avui ens fan més humans, i convé no perdre l'esperit de servei, si no volem veure enfonsar-se els pilars de la societat en què vivim.

Permeteu-me que feliciti les persones voluntàries de la Pastoral de la Salut, els amics de la Creu Roja, de Càritas, i tots els que a títol individual han col·laborat en la festa, i m'han permès sentir-me solidari i útil per un dia. Envejo la seva abnegació i espero que tinguin el suport de tothom per continuar en la seva tasca.

Fernández Díaz perd els papers

Som grans i estem acostumats a tota mena de discursos en èpoques electorals. No ens poden venir de nou segons quines afirmacions, ni tampoc pensar que qui les fa sigui tan malvat com pugui semblar. A fi de comptes estan en campanya i busquen la notícia a la premsa, sortir a primera pàgina dels diaris.

Malgrat això, és bo que recordem als polítics que el millor que poden fer per a la societat que diuen servir, és donar bon exemple i procurar cohesionar la població perquè la seva vida sigui més tranquil·la i amable. Sembrar la discòrdia només porta problemes que no beneficien ningú, ni tan sols ells mateixos.

No sé si el PP català va aprendre la lliçó ara fa quatre anys, en veure com la PxC del vigatà (i això em fa molta vergonya) Josep Anglada entrava als consistoris amb un discurs bàsicament i, jo diria, exclusivament xenòfob, que ara vol arraconar-lo assumint el mateix discurs per guanyar posicions i no quedar com un partit residual, sense poder jugar cap paper als municipis catalans.

El senyor Fernández Díaz, alcaldable per al PP a Barcelona, vol guanyar protagonisme en aquesta campanya en què totes les mirades barcelonines estan posades en el tàndem Trias-Hereu. Sembla voler segui l'exemple del seu col·lega de partit, a Badalona, i basar el seu discurs en la problemàtica de la immigració. Com si nosaltres no tinguéssim altres problemes a resoldre i haguéssim de carregar els neulers als nouvinguts.

Les paraules del candidat popular no poden passar desapercebudes i només poden provocar el nostre rebuig i fàstic i desitjar que la societat que les escolta li resulti hostil i no li comporti cap benefici, ans el contrari. Que les seves paraules l'enterrin en el fang que vol crear i no el deixin assaborir el gust de l'èxit.

Si ara rebutja els nouvinguts perquè ens porten la pesta, quin serà el següent pas? culpar els pobres perquè embruten l'espai i propietats dels rics? es considera potser el senyor del PP una raça superior a la dels altres? Que em perdoni el senyor Fernández Díaz, però a mi mai em tindrà al seu costat, si el camí que segueix és el que ens presenta aquests dies. Per a mi serà sempre un polític de tercera, incapaç de generar cap tipus d'il·lusió ni d'esperança.

Ho deixem fins al 23?

Fa quatre dies que tenim Internet, i quan et quedes unes hores sense, no saps on ets ni gairebé què fer. Ahir em va passar a l'hora de penjar el post, i avui el servidor estava de manteniment, la qual cosa ha fet que el pengés tarda enllà. Avui, però hem recuperat l'Internet, després de barallar-m'hi força, però amb la satisfacció d'haver-ho aconseguit, evidentment gràcies a l'assessorament d'un bon amic, que ja comença està una mica fart de les meves trifulgues amb la xarxa.

"Madrid ajorna les negociacions per les oposicions a mestres fins després del 22-M".

"El Govern de la Generalitat decideix ajornar la presentació dels plans de xoc dels centres sanitaris fins després de les eleccions municipals".

"L'Estat vol ajornar el diàleg del Fons fins després del 22-M".

"Mas culpa Zapatero de l'ajornament dels pressupostos fins passat el 22-M".

"El PSC demana ajornar el debat successori fins passat el 22-M".

I segur que en podríem trobar més. Les eleccions municipals ho paralitzen gairebé tot. Per què? per evitar que condicionin els resultats electorals? El fet que els 25 diputats del PSC votessin contra la moció de CIU al Congrés de diputats, tindrà efectes a les municipals del dia 22 de maig? El fet que el govern de CIU ajorni les retallades, li estalviarà problemes?

Avui a la tarda em comentaven que la gent està molt farta dels polítics, i això és greu. Els polítics són persones que han decidit fer de polítics, i la gent els ha votat. No són diferents de nosaltres, però a vegades es comporten de manera diferent, sobretot quan amaguen la veritat, i es pensen que enreden els altres.

Avui llegia una frase definitòria d'un partit de gent molt treballadora. M'ha sorprès, més que tot pel concepte que devia tenir, qui ho escrivia, sobre "gent treballadora". És important perquè el primer que descobreix el ciutadà és qui treballa i qui no ho fa. És per això que no tindria sentit enganyar ningú, perquè això ho veu tothom.

Parèntesi en la campanya

Avui els partits polítics de moltes comunitats i municipis han decidit fer un parèntesi dins la campanya electoral, com a mostra de dol i respecte a les víctimes i afectats dels terratrèmols d’ahir a Llorca. Uns terratrèmols que segons la classificació dins l’escala de Richter, no semblava que havien de tenir les conseqüències que realment han provocat. De moment es comptabilitzen nou víctimes mortals i gairebé 300 ferits.

L’aspecte que tenia la ciutat de Llorca feia pensar que el terratrèmol havia estat molt més fort, perquè han estat molts els edificis que han patit danys estructurals importants, sobretot a planta baixa i primers pisos. Uns desperfectes que de ben segur farà que s’hagin de demolir una bona colla d’ells.

De moment els maldecaps per als afectats estan assegurats i costa d’imaginar la situació en què es troben, de posar-te a la seva pell i enfrontar-te a les dificultats que tindran per recuperar l’estabilitat econòmica i de salut. És un sentiment de dolor per la pèrdua de vides humanes, i les conseqüències de quedar sense l’habitatge, però també, encara que sembli molt egoista, aquella por de poder-t’hi trobar algun dia.

No podem estar sempre pensant en la possibilitat de patir catàstrofes, però quan aquestes succeeixen és bo aturar-te a pensar sobre la fragilitat dels humans, i amb quina facilitat et poden canviar la vida. Ens han d’ajudar a ser més solidaris i preocupar-nos més pels altres.

No sé si la suspensió, avui, de la campanya electoral té sentit, però és una manera de dir que la vida de les persones està per sobre de tot, també del futur polític dels nostres municipis.