Al programa Nocturn de Ràdio Arenys

Al programa Nocturn de Ràdio Arenys d’ahir dijous, mentre estava conversant amb els meus convidats, jo pensava, amb el perill de perdre els papers, que era molt afortunat poder reunir a tres persones de la seva vàlua i escoltar les seves paraules i gaudir del seu coneixement, encara que només fos per uns moments. Després, fora d’antena i quan ja m’havia acomiadat de tots tres, vaig tornar-hi a pensar però de seguida m’entristia perquè em venia al cap lo malament que ens ho muntem i el poc profit que en traiem de tot plegat en aquesta societat que només hi som de passada.
És un problema d’actituds i no pas d’ignorància perquè ara som molt més intel·ligents i tenim molts més recursos que els nostres avantpassats, encara que mirat des de fora no es demostri. I no es demostra perquè l’actitud que prenem davant dels fets diaris, és negativa, gens solidària i encara menys receptiva. No escoltem. No ens interessa què diu l’altre i només ens afanyem a cridar més fort per ofegar la seva veu. Això ho veiem a la televisió, als debats on es conviden les persones pels seus mèrits i també pels demèrits. Ho veiem al Parlament i a les Corts, on els protagonistes són els nostres representants, els que hem escollit per fer avançar el nostre país, el nostre estat. També ho llegim als xats i fòrums d’internet. Cada vegada és més fàcil insultar sense donar la cara. Cada vegada resulta més difícil trobar una mà per avançar. El més fotut és que s’escolten, es llegeixen i es senten satisfets!
De seguida vaig tornar a recordar els bons moments de la tertúlia i la passió amb què parlava en Miquel Fané, doctor en arquitectura i amb un llarg currículum, a qui havíem convidat perquè ens parlés de la seva professió. Però també resultaven interessants les aportacions i la visió dels altres dos tertulians, la Teresa Verdura, professora d’infermeres a la Universitat de Barcelona, i en Sebastià Sardiné, advocat amb una llarga trajectòria. Al final pensava que el meu treball de cada dijous a Ràdio Arenys venia recompensat amb escreix per la satisfacció d’escoltar i conversar amb persones que aporten coses, sobretot quan estàs bombardejat per intervencions de personatges que no aporten res de bo.

El procés participatiu del Xifré en marxa a internet

Des d'aquest dimecres 16 de novembre i fins al 7 de desembre ja es pot participar, des d'internet, al procés participatiu per a consensuar l'ús del Xifré. Cal esperar que tota la gent que no va poder assistir a les sessions presencials al Calisay i estigui interessat a donar la seva opinió, es connectarà a internet per expressar les seves opinions. No només cal votar sinó que considero molt important que es facin comentaris i es proposin alternatives.
Podeu accedir-hi des d'aquest vincle.

Candidatures independents

Aquests dies es poden llegir rumors de possibles candidatures i també de caps de llista per a les eleccions municipals de 2007. Queda encara un any i mig de legislatura i els partits polítics, segons la premsa més sensacionalista i la confidencial, es troben negociant pactes i caps de llista. Un fet que em pregunto si és bo o es tracta d’una servitud de la democràcia representativa.
L’aspiració a governar un ajuntament és totalment lícita i, contràriament al que se sol escriure sovint, lloable pel component de servei a la població. És cert que no tots som iguals i per tant, no tots pensem de la mateixa manera. Cadascú creu defensar els interessos dels altres, encara que a vegades es posi en dubte. El que no em semblaria tant interessant seria que els partits estiguessin especulant noms i candidatures alternatives des de l’endemà de les eleccions i s’oblidessin de la responsabilitat de governar. Massa sovint s’ignora el treball que fa l’adversari i només es pensa en fer-lo saltar de la poltrona.
La crisi que s’endevina en el model de democràcia representativa, sobretot en el món local, comporta que es torni a parlar de llistes d’independents. No sé si es tracta de poca confiança en els partits o que és una alternativa a les llistes obertes, que molta gent creu que en poblacions mitjanes i petites podria ser una bona solució.
Arenys de Mar no n’està al marge i l’especulació periodística i els rumors al carrer ja parlen de dues possibles llistes. El veïnatge amb Arenys de Munt i l’exemple del grup independent que està al govern, al marge de l’opinió que en pugui tenir cadascú, és un element que pot ajudar a endegar aquesta experiència.
Malgrat tot, Arenys de Mar té uns temes claus per resoldre i no es pot paralitzar l’activitat municipal ni tampoc els contactes per consensuar el futur del nostre municipi, amb l’excusa que només falten 18 mesos per a les properes eleccions. No podem estar sempre pendents de la convocatòria. Probablement si el Ple Municipal es podés dissoldre i convocar noves eleccions, s’aprofitaria més el temps i els regidors del govern i els de l’oposició anirien més per feina (o no).
No sé si veurem mai les llistes obertes ni tampoc si les candidatures independents tenen futur. El que m’agradaria seria trobar la manera que la capacitat de gestió política dels nostres representants no baixés i que tothom que es presentés tingués clara la seva voluntat de servei i en reconegués la seva vàlua.
Estarem amatents al futur de les candidatures 2007 però no deixarem d’insistir en la necessitat de desencallar el Pla General d’Ordenació Urbanística; el Pla d’Equipaments; el Pla Especial del Port; la creació de Consells Municipals de Participació... perquè no podem estar contínuament especulant i no recordar-nos que Arenys ja hi ha alternança política i les coses...

Complicitats polítiques

Tot i el risc que quan surti publicat aquest escric, la situació hagi variat (sobretot perquè al moment que llegireu l’article, està previst que ja s’hagi iniciat el procés d’admetre a tràmit la discussió de l’Estatut de Catalunya, al Parlament espanyol), no puc deixar de parlar dels atacs irresponsables a la nostra societat només per treure’n un benefici personal o de grup. Em refereixo a la campanya orquestrada pel Partit Popular a Espanya i consentida i avalada pel Partit Popular Català. Una campanya que només pretén desgastar el poder vigent encara que sigui a canvi de fracturar l’Estat i crear més antipatia cap als catalans.
Al marge de les valoracions que es puguin fer sobre el text aprovat inicialment al Parlament català; a l’encert dels acords presos per àmplia majoria; a l’encert o mà esquerra dels nostres polítics en les seves declaracions, el que no és acceptable és la reacció folla del PP que només s’explica però no justifica, per la seva frustrada derrota electoral i les ganes de recuperar el govern espanyol, trepitjant a qui faci falta, de manera demagògica i populista, crispant els ànims i fent brollar la irracionalitat més absoluta. Però el més trist de tot això és que hi ha uns quants catalans, representats pel Partit Popular del senyor Piqué, que hi estan d’acord.
Si anem buscant complicitats en trobarem més. Els partits polítics també són presents als ajuntaments i encara que la seva primera missió és la de gestionar el municipi, no es poden deslligar del seu vincle polític del partit al qual formen part. I el PP és a Arenys, i està representat per la regidora Rosa Zaragoza, que no solament forma part del Ple Municipal sinó que és membre del govern pel pacte signat amb CIU.
I encara trobarem més complicitats. Si el PP figura al govern municipal és perquè la coalició guanyadora en les darreres eleccions, CIU, va pactar formar govern i l’ha continuat mantenint fins ara. És per això, que als ulls dels arenyencs, existeix una complicitat entre CIU i PP, dos partits que han votat de diferent manera el projecte de nou Estatut, i que a més, un d’ells, s’ha dedicat i pensa continuar fent-ho, a escalfar els ànims contra els interessos i les persones de Catalunya, siguin o no nascuts al país, vinguin o no d’altres zones d’Espanya.
Ja sé que qui vulgui justificar el pacte d’Arenys trobarà molts arguments. Un d’aquests serà que són a l’Ajuntament per treballar per Arenys, i no els nego part de la raó. Però m’han de permetre que els digui que les formes són també importants i massa sovint això s’oblida. No dic que la gent hagi d’agafar mania a la regidora arenyenca del PP, per actituds que molt probablement ella no mantindria, però qui s’aixopluga sota el paraigües d’un partit polític ha d’acceptar que les accions d’aquest l’esquitxin.
Sempre m’he manifestat molt lluny dels partits polítics, precisament pel principi de l’obediència total al partit i he preferit tenir una visió i activitat al marge, per aconseguir eliminar traves que no em permetin opinar i expressar els meus propis judicis. Entenc doncs les dificultats que pateixen molts militants polítics, sobretot davant de declaracions i accions com les que ens està brindant el partit del senyor Rajoy.
Crec que si bé la regidora del PP, que em consta que és molt treballadora, no és culpable directa de la situació que està creant el seu partit arreu d’Espanya, políticament sí que n’és partícip i per tant CIU hauria de ser coherent amb els seus principis, els seus votants i el seu país, i desfer aquest pacte que el manté lligat a un partit que demostra poca estima vers la voluntat de la gran majoria del nostre país. Ara, que ja no compta amb la majoria absoluta per governar però que ho pot continuar fent en minoria, pactant punts concrets amb els partits de l’oposició, no li seria cap trauma estratègic i donaria una imatge més evident de la seva catalanitat i treball per al país, que els seus dos partits i federació han demostrat des del primer dia d’existència.
A vegades els polítics es queixen que la ciutadania és molt crítica vers ells i que és poc solidària amb la seva feina de servei al país o municipi. És cert que hi ha professions o ocupacions que sempre s’emporten les bufetades, però cal adonar-se que en política tot queda justificat, sempre hi ha raons o excuses per defensar una posició o una altra. La culpa mai és pròpia sinó de l’adversari. Estic convençut que si els que es dediquen a la política fossin més autocrítics i reconeguessin els seus errors, els conciutadans entendrien millor el seu treball, les seves dificultats per dur a terme el seu projecte i les seves promeses electorals. Quan una persona o un col·lectiu té excusa per a tot, només et vénen ganes de passar d’ells o, si això no és possible, et dediques a criticar la seva prepotència i poca transparència.

(article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de novembre 2005)

El salt al programari lliure

L'Ajuntament d'Arenys de Munt va aprovar, al darrer ple municipal, una moció de suport al programari lliure. El consistori iniciarà una progressiva migració al programari lliure en el propi Ajuntament però també ho promourà al municipi. No és el primer ajuntament que ho fa, ni és una tasca fàcil. Hi ha força dependència de les empreses de software, i a més cal formar a tots els usuaris, però és bo començar a fer els primers passos. M’imagino que el més senzill podria ser l’ofimàtica.
Desconec si l’Ajuntament d’Arenys de Mar que, tal com comentava fa uns dies en aquest mateix blog, ha organitzat unes sessions de programari lliure, s’ha plantejat aprovar alguna moció semblant, però vull pensar que, a no trigar massa, també bellugarà fitxa. I seria important conèixer què farà l’Ajuntament de Mataró. El pes de la capital del Maresme donaria una bona empenta a la introducció del programari lliure per aconseguir que l’administració pública deixés de pagar tants diners per llicències. Diuen que els informàtics són els més reacis a fer el canvi.
Contra el que algú pugui pensar no es tracta de cap guerra contra ningú. Una altra cosa és que unes empreses que ingressen diners per les llicències, hagin de transformar la seva activitat principal i dedicar-se més a donar servei a empreses i particulars.
En tot cas, treballar amb programari lliure pot fer l’efecte que quedes una mica desemparat, però l’experiència demostrarà que no és així. Hi ha molta gent interessada en anar augmentant el nombre d’aplicacions i totes venen molt documentades. I la importància de fer a mida segons quines aplicacions, cosa que avui dia es fa pregar molt, deixaria de ser un problema per moltes administracions.

Il·lusió a l'Ajuntament

Sempre s’ha vist que quan una cosa no es fa amb ganes difícilment surt bé. Cal arremangar-se i il·lusionar-se i encomanar-ho als altres. La vida no és fàcil i tots ens hi hem d’esforçar. Per què ho dic tot això? Doncs perquè la meva percepció de la política local és que li falta il·lusió. Això no vol dir que no es treballi. No confonguem les coses! També voldria matisar que una cosa és la percepció i l’altra és la realitat. No és menys cert que a vegades una mala percepció pot tenir més força que la pròpia realitat i això ens ha d’animar a vetllar perquè aquesta no es vegi ofegada per les falses percepcions.
Hi ha actuacions i decisions municipals que desprenen una certa passivitat i molt poc convenciment de qui les pren en consideració. Un cas seria l’actual procés participatiu per consensuar l’ús del Xifré. No entro a valorar la idoneïtat o no d’iniciar ara aquest procés perquè ja n’he parlat en altres escrits, sinó que em fixo en la manera de presentar-lo i d’animar els ciutadans a participar-hi. La meva opinió és que s’ha iniciat un procés sense massa interès i bastant incrèduls, complint la promesa electoral i aprofitant uns diners de la Generalitat i la Diputació, que no vol dir que no ho paguem els arenyencs perquè també contribuïm en els seus pressupostos.
Amb la gairebé nul·la pràctica participativa, els arenyencs necessitàvem més entusiasme, més publicitat, més explicacions, més complicitat. He trobat a faltar una carta del nostre alcalde, dirigida a les famílies, explicant els motius d’iniciar el procés; del per què ens demanen la nostra opinió; també una referència de l’edifici, la seva història, les característiques arquitectòniques... (això es va explicar a la primera sessió presencial). Sense aquest esforç és molt fàcil de caure el tòpic de que a la gent no li interessa participar. Les persones som poc innovadores, ens guiem massa per la inèrcia i és per això que convé que ens expliquin bé les coses perquè ens hi manifestem interessats.
El dijous 3 de novembre vàrem concentrar-nos una cinquantena d’arenyencs, amb una mitjana d’edat que s’acostava als 60, i amb més equilibri entre dones i homes que en la primera trobada. Una mostra de l’edat dels participants podria ser el llistat de mancances d’Arenys: l’ampliació del CAP; el transport urbà; el Centre de dia; els serveis de Benestar Social... i en canvi no es varen consensuar propostes més pensades pel jovent: espais de creació artística; bucs d’assaig insonoritzats i equipats, per grups de música locals... Sí però que hi va haver coincidència ne la necessitat d’ampliar la Biblioteca Municipal o sales d’exposicions més grans que les actuals, o bé l’alberg.
Ara voldríem que el procés no s’adormís, que rebéssim ben aviat la documentació promesa i que es trobés la manera d’ampliar el nombre de participants en el procés. I aquí hi té molt a dir l’equip de govern, amb l’assessorament que consideri millor. No podem aspirar a concloure el procés participatiu amb una minsa participació i massa biaixada.
Per altra banda, també m’agradaria més il·lusió a l’hora de preparar els pressupostos. Que no es converteixi en una simple aplicació d’un coeficient al pressupost de l’any passat. Ja no demano un Pressupost per programes perquè aquest govern municipal ja va declarar que no es veien capaços de fer-ho. Caldrà esperar una nova legislatura.
Il·lusió en l’aplicació de la recollida selectiva de la brossa! Ja se’n parlava a l’Auditoria Mediambiental realitzada a l’anterior legislatura (també en procés participatiu). Il·lusió i convenciment en la creació dels consells municipals. Il·lusió i ganes per trobar la millor manera de gestionar el Teatre Principal. Il·lusió i orgull per disposar d’una Escola Municipal de Música, del nivell de la d’Arenys i que enguany s’ha de revisar la concessió administrativa...
Són molts temes. La gestió municipal no és fàcil. Hi ha molts entrebancs: el més important és la manca de recursos; un fet que sembla ser que tothom reconeix però que ningú ha fet cap pas per solucionar-ho. El repte dels governs municipals és alt i necessiten de la complicitat i col·laboració dels vilatans, però ens han de demostrar que en tenen ganes; que si senten compromesos i capacitats; que confien en nosaltres. Si no hi ha il·lusió, la rutina s’ho menja tot i llavors tothom pensa:” qui dia passa any empeny”

Ple Municipal Extraordinari

El Ple Municipal d’aquest vespre no ha arribat a la mitja hora. Es tractava d’un Ple Extraordinari, amb un únic punt a l’Ordre del Dia: l’aprovació de les Ordenances Fiscals de 2006.
Tots els grups municipals han vingut amb la lliçó apresa i tenint molt clar el seu posicionament. Avui podem parlar de grups perquè el regidor no adscrit s’ha excusat i no hi ha assistit.
L’Alcalde ha clos l’acte felicitant el to i les aportacions dels grups municipals, especialment el PSC i ERC. A ICV només li ha agraït el to de la intervenció. Els portantveus del PSC i ERC havien agraït la situació de minoria del govern municipal, que ha fet capgirar la seva manera d’actuar, molt més dialogant i negociadora. Tot i haver assegurat l’Alcalde que en cas d’una recuperació de la majoria aquesta actitud no canviaria, tothom hi ha posat bona cara, però ni els grups de l’oposició, ni el públic assistent al Ple, ni els mateixos regidors de l’equip de govern, Alcalde inclòs, s’ho han cregut, però ha quedat molt bé.
L’aire que es respira als plens és molt diferent. Aquest canvi però, no es produeix amb la sortida de Lluís Blanchar de l’equip de govern sinó per un fenomen més recent. Aquesta exagerada amabilitat i repartiment de floretes entre govern i oposició ha sorgit amb les primeres manifestacions de divergència entre els grups municipals de l’oposició. No ha estat fins que l’Alcalde i l’equip de govern han comprovat que l’oposició no era homogènia i que es feia difícil una moció de censura, que no ha deixat de banda aquella agressivitat i victimisme dels primers dies. Ara, que veuen assegurada la continuïtat al govern, tot són agraïments i bones cares. Els que assistim als plens ens hi trobem més a gust. El que no tenim tan clar si hi haurà més resultats o es tracta de maquillar la cara a l’espera del 2007.
Una vegada més les diferències s’han deixat veure i en la votació de la proposta d’Ordenances Fiscals (OOFF), només els regidors de l’equip de govern (CIU+PP) hi han votat favorablement; PSC i ERC s’han abstingut i ICV hi ha votat en contra.

Què pagarem els arenyencs l’any 2006?

- Majoritàriament haurem de calcular un increment del 3,7%, equivalent a l’increment dels preus del consum (IPC) estimat.
- El tipus impositiu de l’IBI (Impost de béns immobles, més conegut pel Cadastre) passarà del 0,94 al 0,89. Amb això, segons els càlculs de Ramon Vinyes, exregidor d’Hisenda, l’increment real serà de prop del 4%.
- La taxa de clavegueram també s’apujarà un 3,7% i es deixa per més endavant calcular-la sobre el consum de l’aigua. Els propietaris de places de pàrking que no tinguin connexió a la xarxa de clavegueram, quedaran exempts de la taxa (s’haurà de sol·licitar).
- La taxa de la brossa també s’incrementa en un 3,7% perquè es deixa sense efecte la proposta d’incrementar-la en un 5% per la incorporació de la recollida orgànica (que no vol dir recollida selectiva).

ICV ha justificat el seu vot negatiu, bàsicament per no presentar-se a aprovació les OOFF i el Pressupost 2006 de manera conjunta, entès que les OOFF representen bona part dels ingressos del Pressupost, que en aquests moments desconeixen. També ha lamentat que no hi hagués cap referència a com havia anat el tema de les bonificacions de la taxa de la brossa per l’ús de la deixalleria.
ERC ha lamentat també que l’aprovació de les OOFF i el Pressupost no es fes al mateix temps. Ha fet notar les aportacions del seu grup i que l’equip de govern a recollit, i ha criticat que s’incrementessin les taxes del Mercat Municipal i encara estigués pendent l’estudi de viabilitat. Ha agraït la retirada de l’increment del 5% de la taxa de la brossa i ha demanat que s’estudiés bé quin tipus de recollida es volia fer, tot recordant que en l’Auditoria Mediambiental es va tractar aquest tema però se suposa que l’estudi està dins d’un calaix.
PSC ha detallat més els diferents impostos i taxes, potser pel fet que Ramon Vinyes les va confeccionar durant quatre anys. Quant a la taxa de la recollida de la brossa, ha coincidit amb el grup d’ERC i en relació a la taxa de clavegueram ha insistit en la necessitat d’estudiar a fons la manera d’aplicar-la amb uns criteris més adequats a la seva naturalesa. També ha lamentat que s’haguessin d’aprovar les OOFF abans que el Pressupost i ha volgut deixar constància que si bé l’increment que es proposa es fixa a partir de l’augment de l’IPC, la pressió impositiva dels darrers anys ha estat molt gran i per tant l’increment real global continuarà essent alt.
L’única contrarèplica de l’equip de govern han estat les paraules de l’Alcalde, que ha manifestat el seu desig d’aconseguir, el seu grup o el que governi a Arenys, que s’aprovin les OOFF i el Pressupost al mateix temps, cosa que encara no ha succeït a Arenys de Mar.
Un Ple molt tranquil on s’han aprovat les ordenances fiscals pels vuit vots de l’equip de govern.

Artistes arenyencs

Aprofitant l’avinentesa que l’arenyenc Jordi Coll té oberta una exposició a la sala del Calisay, us passo el vincle de la seva pàgina d’internet a infomercat.com, on podreu visionar part de la seva obra i llegir el seu currículum i alguna de les crítiques que ha rebut el seu art.

Al mateix temps crec que val la pena fer una ullada i encara diria més, afegir al llistat d’adreces d’interès, la web que té oberta un altre artista arenyenc, en Pere Planells, on també parla i mostra l’obra de diferents artistes, un dels quals és l’Enric Maas.
Considero que Arenys compta amb un bon grapat d’artistes plàstics i potser fóra hora que des de l’administració local s’articulés alguna acció per promoure nous artistes i potenciar els que ja tenim. L’altre dia al procés participatiu una persona parlava de l’Escola d’Arts i Oficis, com una de les mancances d’Arenys. Jo no sóc massa partidari d’inaugurar escoles amb tot el que representa, sobretot a nivell pressupostari, però crec que Arenys hauria de disposar d’un centre de creació artística on els joves i no tan joves, poguessin crear la seva obra, aprendre a partir dels altres i dels talles i cursets que s’anessin organitzant. Arenys li falta mirar una mica més els joves i deixar que siguin ells que desenvolupin les seves capacitats i aficions.
La primera obra és d'en Jordi Coll; la segona d'en Pere Planells i la darrera de l'Enric Maas.

Itinerari Ferran de Pol

Arenys ha inaugurat un nou itinerari; un nou motiu perquè els veïns vingueu a visitar-nos, i una nova oportunitat perquè els arenyencs passegem amb la mirada atenta a les cases, racons i placetes de la nostra vila. Es tracta de l’itinerari Ferran de Pol, de qui commemorem els 10 anys de la seva mort i també la de la seva esposa Esyllt T. Lawrence.
És important que les noves generacions estimin la seva vila i coneguin la història i la cultura del nostre poble recordant tots els personatges que ens han precedit. La rapidesa en que tot funciona avui dia no ens ha de fer perdre la memòria, ni ignorar tot allò que ha succeït i que d’una manera o altra ha condicionat els nostres dies.
Recordo les paraules del doctor Torralba quan parlava de la necessitat d’educar els nostres fills, obrint-los les portes al món d’avui sense ignorar les nostres tradicions. Actes com els d’aquests dies, a Arenys, serveixen per mantenir viva la flama d’aquelles persones que han deixat petja; que no es varen limitar a viure sinó que han esdevingut peces del trencaclosques de la nostra societat, sense les quals no podríem completar-la mai.
A Arenys tenim una formigueta que treballa incansablement i provoca que una bona colla de gent gaudim d’actes culturals que ens formen, ens delecten i ens reafirmen com a arenyencs, catalans i universals. Aquesta formigueta és la Mercè Cussó, la directora de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita, a qui li hem d’agrair tanta dedicació i a qui hauríem d’ajudar per aconseguir un espai més ampli per acollir totes les activitats i totes les persones usuàries de la Biblioteca. Un espai d’entrada a la cultura del nostre poble i del nostre país, per a totes aquelles persones més allunyades del fet cultural, i per a totes les nouvingudes, que sense renunciar a la seva identitat, s’obren camí en un nou marc de qui esperen comprensió, suport i amistat.

Linux a Arenys

Aquest matí he assistit a una sessió de formació de programari lliure Linux, organitzat per l’Ajuntament d’Arenys amb la col·laboració de l’entitat Arenys.org. Cada vegada hi ha més persones que s’interessen per un programari que no és propietat de ningú i que permet fer les modificacions i aplicacions necessàries per a la seva activitat, sense haver de demanar permís a ningú.

Crec que la gran batalla del programari lliure és convèncer als usuaris com ara jo, sense massa coneixements d’informàtica, perquè ens llencem a instal·lar un programari que no té l’abast del Windows, ni el suport de la majoria d’informàtics d’arreu. La por al desconeixement o al fet de trobar dificultats en aconseguir l’assessorament necessari per resoldre els problemes que es vagin presentant, i les dificultats de compatibilitat amb els ordinadors que continuïn funcionant a l’entorn de Windows, són alguns dels obstacles a batre per facilitar la migració de més usuaris.

Sessions formatives com la d’avui; experiències d’entitats com Arenys.org; iniciatives de l’administració pública per entrar a treballar amb programari lliure; decisions com la de la Comunitat Europea de definir un format estàndard per a la confecció de documents per part de l’administració pública... són unes mesures importants per aconseguir ampliar l’abast del programari lliure.

La iniciativa de l’Ajuntament d’Arenys de Mar d’organitzar unes sessions com la d’avui, que tindrà continuïtat el cap de setmana vinent, són molt positives i elogiables. Una altra cosa és però, aconseguir que l’activitat administrativa del nostre Ajuntament pugui migrar cap al programari lliure. Calen molts esforços per part dels usuaris, però també una predisposició de les empreses subministradores de software perquè els seus productes es moguin dins els paràmetres del programari lliure.

M’imagino que el Govern de la Generalitat ho té clar i farà els possibles per ajudar als ajuntaments i a les empreses a realitzar aquesta migració que no podrà ser traumàtica ni accelerada, si es vol aconseguir l’objectiu final. Estic convençut que l’arenyenc Oriol Ferran, Secretari General de Telecomunicacions i Societat de la Informació, del nostre Govern, i que va crear l’entitat Arenys.org, no escatimarà esforços per aconseguir una bona implantació del programari lliure a l’empresa pública i també a la privada.

A la xarxa d’arenyautes on hi col·laboro amb els meus escrits, hi ha una bona colla d’entesos en informàtica, alguns d’ells amb dedicació professional. Penso amb en Marc Soler, l’Àlex Acero, l’Andreu Bertran, l’Esther Soler, en Quim Mateu, en Ramon Vinyes... que avui també han assistit al curs. Però la llista no és exhaustiva ja que n’hi ha molts d’altres. Alguns ja naveguem per Internet amb programes com el Mozilla Firefox, o bé enviem els nostres correus amb el programa Mozilla Thunderbird. Ara serà l’hora d’entrar al món del Linux i començar a sentir-nos més lliures (informàticament parlant).

Recollida de la brossa orgànica

El regidor socialista arenyenc a l’oposició, Ramon Vinyes, comenta en el seu blog quina és la proposta de l’equip de govern actual (CIU+PP) sobre l’aplicació de la recollida selectiva de la brossa a Arenys. Aquesta informació surt de la proposta del govern per incrementar en un 5% la taxa municipal, per la introducció de la recollida de la brossa orgànica.
Segons diu Ramon Vinyes, l’equip de govern no implantarà la recollida selectiva porta a porta sinó que la reorganitzarà de manera que limitarà la recollida de l’orgànic a tres dies per setmana, passant a recollir la resta de brossa diàriament, sense seleccionar-la.
Els pocs o molts arenyencs (crec que som pocs), que tenim el costum de separar el vidre, del cartró, del plàstic, envasos..., haurem de continuar llençant la brossa als contenidors i en tot cas perdrem el servei diari de recollida de l’orgànic, per la qual cosa se’ns incrementarà la taxa en l’esmentat 5%.
Paral·lelament els qui no separaven la brossa, se’ls incrementarà la feina (hauran de separar l’orgànic de la resta) i només podran treure la brossa tres dies a la setmana. També se’ls hi apujarà la taxa en un 5%.
Desconec els motius que empenyen a l’equip de govern a posar en marxa el servei d’aquesta manera. No sé qui els ha assessorat ni si tenen garanties d’èxit i estan convençuts que milloraran el procés de recollida de la brossa.
És cert que a l’Audiència Pública sobre Ordenances Fiscals del 2006, el regidor d’Hisenda, Manuel Calvo, va anunciar la proposta d’incrementar en un 6% (ara sembla que s’hauria rebaixat un punt), la taxa de la recollida de la brossa, pel fet d’introduir la recollida de l’orgànic. Al fer el resum de l’Audiència a més d’un ens va entrar el dubte si es tractava d’un error, i el regidor volia dir recollida selectiva, o bé es referia al que, segons Ramon Vinyes, serà la proposta final.
Davant d’aquesta notícia i acceptant que no sóc cap entès en la matèria, m’agradaria escoltar (o llegir) dues opinions: En primer lloc la dels grups ecologistes i persones que coneixen i treballen el tema de la recollida selectiva de la brossa. També voldria saber si els grups de l’oposició (amb 9 regidors en front dels 8 de l’equip de govern) donaran suport a la iniciativa del govern i aprovaran l’increment de la taxa de la brossa per la posada en marxa d’aquesta pseudorecollida selectiva. Dimecres vinent hi ha convocat el Ple extraordinari per l’aprovació de les Ordenances Fiscals i podrem comprovar en què acaba tot plegat.

Ja tenim hereu!

Per primera vegada a la història, Arenys compta amb un hereu. Potser arriba una mica tard i la majoria de vilatans, sobretot els més joves, no saben de què es tracta, ni quines funcions li pertoquen, ni a sant de què se l’anomena hereu.
El nostre regidor de cultura és un gran amant de les tradicions; sobretot de les pubilles i ara els hereus. Cadascú s’afecciona en allò que vol i estima i de ben segur que té els seus seguidors i defensors. Els detractors varen voler boicotejar l’elecció de la pubilla ara fa un parell d’anys, i la reacció del regidor ha estat valenta i enginyosa. Aquelles veus que l’atacaven per considerar el concurs de falta de sensibilitat vers la dona, ara s’han trobat amb la concurrència de l’home. Caldrà en tot cas buscar una nova estratègia.
A mi, si em deixessin escollir l’hereu de la nostra vila, no tindria cap dubte. El meu candidat seria en Pep Quintana. Crec que és la persona ideal per encarnar aquest títol i representar-nos arreu. No vull dir pas que sigui el model de l’arenyenc. En Pep no es deixaria mai classificar i encara menys servir d’exemple a les noves generacions. En Pep és un personatge que no deixa indiferent a ningú. Té els seus amics; els seus bons amics; també els seus detractors; els que no l’entenen i els que l’envegen.
Com també he observat en fòrums mataronins, a Arenys hi ha la lluita, ara més dissimulada, entre els atv (arenyencs de tota la vida) i els que hem vingut de fora. Però jo, si m’ho permeteu, parlaria de dos tipus d’arenyencs: els que coneixen en Pep i els que no saben qui és. Els primers són arenyencs, atv’s o vinguts de fora, que han arrelat bé a la nostra vila.

El per què del Pla d'Equipaments

Amb el perill de ser reiteratiu, voldria insistir en la meva teoria de començar amb l’elaboració del Pla d’Equipaments abans de consensuar l’ús del Xifré, per més singular que sigui. Podria donar-se el cas que arribéssim a la conclusió que a l’edifici del Xifré només hi pot anar un servei determinat. Tot i així se’m fa difícil d’endegar un treball per a consensuar-ne el seu ús, sense tenir en compte les necessitats que té Arenys, les possibilitats d’ubicar-les als equipaments existents i també als futurs, com ara la caserna de la Guàrdia Civil.
Un podria pensar que al Xifré hi hauria d’anar l’Arxiu Històric, amb la qual cosa l’Ajuntament s’ampliaria en el lloc actual i no caldria moure el Museu de la Punta. Però què passaria amb la segona fase del Teatre Principal?
Un altre hi podria situar la nova Biblioteca, que tothom reconeix que s’ha fet petita i per això es va preveure una ampliació als baixos del Casal Parroquial que, tot i pagar el lloguer a la Parròquia, no s’ha mogut ni un totxo. D’aquesta manera l’Arxiu Històric podria desplaçar-se a Can Juncosa (seu de la Biblioteca) i l’Ajuntament podria ampliar-se al lloc actual. Però torno a preguntar: què passaria amb la segona fase del Teatre Principal?
Un tercer podria dir que al Xifré s’hi hauria d’instal·lar el Museu de Mineralogia i el de Punta, i potser també el nou museu del mar (pensant que el museu d’arqueologia pogués anar a la Torre dels Encantats). L’Arxiu podria anar a l’actual museu de mineralogia. L’Ajuntament s’ampliaria en el lloc actual i la segona fase del Teatre Principal podria tirar endavant.
Però tot això sense tenir en compte ni les característiques arquitectòniques, els m2 i, sobretot, sense referir-nos a serveis que algú pot pensar que necessitem: Viver d’empreses; Alberg; Espai de música (amb bucs d’assaig insonoritzats); Espai per a la creació artística... Tampoc s’ha tingut en compte el nou equipament que pot venir amb la compra de la caserna.
Podria allargar-me més però crec que m’he fet entendre. Es tracta de completar un trencaclosques, sense oblidar-nos de cap peça, ni situar-ne cap de malament, perquè llavors no hi ha manera de què encaixi.

Els fòrums a internet

La grolleria, el menyspreu i la incultura cada vegada es fa més present als diferents mitjans de comunicació. De la televisió tothom en parla i a casa, per exemple, hi ha uns canals que sembla que no existeixin. Malauradament la televisió pública no està exempta, encara que per alguns pugui semblar que sentir-ho en català no molesta tant.
Internet ens dóna l’oportunitat d’expressar-nos més fàcilment i mantenir una conversa amb gent que desconeixem. Aquesta facilitat però s’ha d’utilitzar bé i no caure en el parany de basar tota la nostra creació en l’insult.
Acostumo a mirar molt poc els fòrums perquè d’entrada no m’agrada gens l’anonimat. Agraeixo a les persones que amb nom i cognoms reals, opinen i critiquen els comentaris, actituds i accions dels altres. Evito qualsevol crítica que no vagi signada i encara més quan només es tracta d’insultar i calumniar els altres.
Tothom que em llegeix ja sap a què em refereixo. Tots hem llegit, encara que només sigui una vegada, fòrums on només es busca ofendre l’altra. Fixeu-vos però en una constant: els ofesos acostumen a ser gent que treballa, activa; els que ofenen acostumen a estar al darrera de la tanca, observant de manera passiva i no contribuint en res en la millora de la nostra societat. Amb això està tot dit.
Cal ser una persona crítica, però respectuosa. També és necessari donar alternatives a tot allò que critiquem. No ens podem limitar a dir que NO i esperar que els altres ens ho canviïn.
M’agradaria que els propietaris i impulsors de fòrums d’internet, diferenciessin la llibertat d’expressió del què esdevé llibertat per dir tot allò que els passa pel cap, sense tenir cap consideració al respecte a la persona i als seus drets. Mantenir escrits que fereixen els sentiments de les persones i que només busquen això, els fa còmplices i corresponsables dels que ho escriuen.

Procés participatiu: el Xifré

Aquest dijous hi va haver la primera sessió del procés participatiu per decidir l’ús del Xifré. Els mitjans de comunicació ja s’han fet ressò de tot el que va passar però m’agradaria fer la meva valoració, com assistent a l’acte, també pels comentaris que havia escrit a la revista local l’Ametlla d’Arenys i que posteriorment vaig incloure en aquest blog, i finalment per intentar treure’n la part positiva d’una jornada que aparentment es podria qualificar de fallida. Em va agradar molt l’exposició feta pel tècnic municipal, en Pere Matabosch.
No repetiré què en penso de la iniciativa d’aquest procés participatiu, perquè ho podeu llegir a l’article esmentat però sí que insistiré en la necessitat de crear els consells municipals de participació, perquè esdevinguin la base de l’aprenentatge i pràctica del model democràtic participatiu. Posar en marxa un procés participatiu com el que ens ocupa, sense experiència i sense un coixí que ens ho faci més fàcil, és i serà sempre un risc. Aquest podria ser un dels motius de per què la gent va reaccionar, mig espantada i sorpresa, a les paraules del conductor de l’acte. Probablement la campanya informativa de la regidoria de Participació Ciutadana es podia haver fet millor: una carta a tots els caps de família, enlloc de limitar-ho a les entitats (malauradament hi ha molts comunicats adreçats a les entitats que es queden a casa del president, o triguen força temps a ser llegits pels seus socis). Internet tampoc té un abast massa ampli a la nostra població, i les falques de la Ràdio municipal, serveixen de recordatori però necessiten anar acompanyades d’escrits.
Tot i així no en traurem res de buscar-hi només els problemes sinó que convé trobar-hi la part positiva. Hem d’acceptar que ens cal molt temps i molta pràctica per aconseguir un desenvolupament participatiu que ens satisfaci. Ara convindria que les persones que vàrem assistir a la jornada de dijous, animéssim als nostres veïns, familiars i amics a assistir a la convocatòria de dijous 3 de novembre. Personalment continuaré pensant en la inoportunitat del procés. Perquè no s’ha contemplat la resta d’equipaments i no s’ha integrat en l’estudi i redacció del Pla d’Equipaments d’Arenys. Malgrat tot, assistiré a la sessió del proper dijous, amb les ganes d’aportar les meves idees, però sobretot d’escoltar les dels altres. Només aprenent a dialogar i escoltar, ens estarem entrenant per formar part d’una democràcia participativa on la nostra opinió no solament s’escolta cada quatre anys sinó que ens corresponsabilitzem de l’acció pública.
Animo doncs als arenyencs a participar-hi i als nostres polítics a mirar endavant. Caldrà analitzar bé per què ha passat, i proposar-nos a millorar-ho. Al capdavall el que convé és que ens creiem això de la participació, la ciutadania i els polítics.

Ple Municipal d'Arenys

Acabat el Ple d’aquest dimecres, un regidor em comentava que la sortida de Lluís Blanchar de l’equip de govern, si més no havia ajudat a millorar el clima i les actituds de la resta de regidors en els plens municipals. Més d’una vegada he criticat les formes i també actituds que prenien molts regidors i regidores quan escoltaven als seus adversaris polítics. També els comentaris o les respostes fora de to. Ahir el vespre vaig sortir content del Ple, per la manera de fer i de parlar dels nostres representants polítics. Fins i tot el regidor Stanis Fors (abans Garcia) va dissimular moltíssim el seguiment que feia del partit de futbol del Barça, en conxorxa amb els tècnics de Ràdio Arenys.
Del conjunt de punts tractats n’hi ha un que normalment passa desapercebut però que jo voldria comentar. Es tracta del primer punt de l’Ordre del Dia: “Aprovació de l’acta de la sessió anterior”. Normalment s’aprova per unanimitat però ahir el regidor no adscrit hi va votar en contra perquè no s’havia inclòs literalment la seva intervenció del Ple anterior, tot i que havia demanat utilitzar l’enregistrament que fa Ràdio Arenys, per a la seva transcripció. L’Alcalde va donar la paraula al Secretari perquè justifiqués l’omissió. Per més legal que sigui, a mi mai m’ha agradat que les formes impedeixin accions totalment lògiques i coherents. Quan assisteixes al Ple Municipal avui dia, tens la impressió que no ha canviat res dels plens de fa quaranta anys, amb excepció de la seva retransmissió en directe per Ràdio Arenys. Algú s’imagina que tots els ajuntaments funcionessin de la mateixa manera? i el Parlament Català? i les Corts o el Senat espanyols? És qüestió del senyor Secretari? de l’Alcalde? del conjunt de regidors? Crec que entre tots s’ho haurien de fer mirar i adonar-se que ja hem arribat al segle XXI.
En la modificació de crèdit considero que cada partit va fer el paper que li tocava jugar. L’oposició criticant la destinació del deute eixugat per la Generalitat de Catalunya, pel servei de dipòsit de detinguts, i l’equip de govern justificant que no es dediqui a millorar els equipaments esportius, com s’havia promès, atesa la important disminució de l’import rebut finalment.
La creació del Consell Municipal d’Urbanisme i Medi Ambient és un pas endavant en la política participativa del nostre Ajuntament. Serà el segon consell de participació que es creï, després del Consell Municipal de Comerç, Consum i Turisme, encara que no n’hi hagi cap de constituït.
No hi va haver problemes amb l’aprovació inicial del projecte tècnic de les obres de la xarxa de clavegueram de la Platja Cassà – Riera. Davant la petició del grup socialista d’aprofitar l’obertura de les rases per incloure un tub per una posterior instal·lació de la fibra òptica, l’Alcalde els va demanar ajuda en el moment de l’aprovació del Pressupost de 2006, per dedicar-hi els diners necessaris atès que en aquests moments la partida pressupostària és insuficient.
El cinquè punt va ser aprovat per 15 vots a favor i dos en contra (ICV i regidor no adscrit). Es tractava de deixar sense efecte l’aprovació inicial de la modificació del Pla General d’Ordenació en el sector del P18 El Canadell i la Torre dels Encantats. En aquella ocasió es proposava eliminar la zona verda del Canadell i requalificar la zona de la Torre dels Encantats, de no urbanitzable, a urbana per equipaments i zona verda. Tots aquests canvis eren conseqüència dels convenis signats entre Ajuntament, propietaris de la Torre i promotor urbanístic, a qui li cedien 14 parcel·les del Canadell a canvi de la cessió a l’Ajuntament, de la Torre i el seu conjunt arqueològic, a comprar als actuals propietaris. Una operació que en aquests moments no és factible per l’entrada en vigor de la nova Llei del Pla Director Costaner. La intervenció de l’Alcalde va ser especialment llarga i minuciosa i tothom va recriminar a l’equip de govern la seva actitud contrària, fins fa pocs mesos, a l’adquisició de la Torre per part de l’Ajuntament. La idea de l’equip de govern passava per declarar-ho espai públic de titularitat supramunicipal. L’oposició va demanar però que el tema no quedés aturat i que es treballés per aconseguir l’adquisició de la Torre dels Encantats. En aquest punt vull fer notar la intel·ligència del nostre Alcalde, que va canviar el sistema d’intervencions dels diferents portaveus, a la seva conveniència, i quan Joaquim Doy va dubtar si li toca respondre o no, l’Alcalde va dissimular d’una manera molt elegant. Necessitava nou vots i no li convenia deixar de respondre les dues primeres intervencions, que serien les més polèmiques, amb el risc de no poder convèncer a ERC i PSC que hi votessin a favor.
La moció sobre l’aprovació del Nou Estatut va tenir el resultat previsible: 16 vots favorables i 1 en contra, el de la regidora del Partit Popular. Vàrem haver d’escoltar la lectura d’un llarg escrit, de Rosa Zaragoza, que justificava el seu vot en contra, un fet legítim però criticable en tot cas per algunes consideracions i comentaris que sobraven, un dels quals va motivar la rèplica del representant del grup socialista Santiago Fontbona. La regidora del PP (que governa pel pacte municipal amb CIU), va referir-se al cap del govern espanyol, per dues vegades, com a “President per accident”. També va dir una frase que no vaig acabar d’entendre “nosaltres el PP no volem ser la nota discordant”. La veritat és que no sé què entén per nota discordant, quan és l’única formació política que hi va votar en contra (?).
Durant el Ple hi va haver altres frases que vaig retenir. La primera la va dir l’Alcalde en resposta a la intervenció del representant d’ICV, Ramon Puigvert: “Nosaltres gestionem i vostès decideixen”. Més tard Santi Fontbona li va recriminar, a la qual cosa l’Alcalde va sortir per la tangent, que sap fer molt bé i aquí va quedar.
Joaquim Doy, en representació del grup municipal d’ERC, també va dir una frase que he retingut. “Possiblement la població no ens haurà entès de res”. La deia en la discussió sobre el Canadell i la Torre dels Encantats, pel fet que s’estés retransmetent per ràdio. No crec que dubtés de la nostra capacitat per entendre’ls sinó potser pensava que els polítics compliquen les coses més simples.
Per tràmit d’urgència, dues mocions: a favor de l’alliberament de Lluís M. Xirinacs i de suport als pescadors d’Arenys que estan en vaga. La primera moció va rebre 7 vots favorable (ICV, ERC, Regidor no adscrit i 2 vots de CIU) i 10 abstencions (PSC, PP i 5 vots de CIU). La segona moció va obtenir el vot favorable de tots els regidors i regidores.
El setè punt de l’ordre del dia: 3 preguntes, una compartida per ICV i PSC, demanant informació sobre la instal·lació a Arenys de repetidors per a la televisió digital terrestre, i dues del mateix PSC: sol·licitant informació de l’estat de l’estudi sobre el Pla d’Acció Cultural, i de la redacció del Pla especial del Nucli Antic, respectivament.
Les respostes varen ser molt concretes: Arenys instal·larà ben aviat un repetidor de televisió a la banda de ponent, per eliminar els punts foscos que existeixen. L’estudi cultural es tindrà durant la primera quinzena de novembre. La memòria i propostes del Pla especial del Nucli Antic ja s’han redactat i a la primera reunió del PEPPA (primer dimecres de cada mes) es farà el comunicat.
Al final hi va haver una pregunta del grup Arenys Sostenible, en relació a l’adquisició de la zona de la Torre dels Encantats, que l’Alcalde va considerar que havia quedat contestada en el moment de tractar aquest tema en el Ple.
Per acabar deixeu-me insistir en el canvi d’actituds de tots els regidors i regidores, que facilita la compressió per part dels arenyencs, i dos apunts més: ara l’equip de govern ja no podrà dir que l’oposició fa conxorxa per fer-li perdre totes les propostes, ja que s’ha demostrat que no són homogenis sinó que tenen divergències importants. I la segona: Si us plau, si cal modificar l’article 58 del Reglament Orgànic Municipal (ROM), modifiqueu-lo perquè estem farts de sentir a dir que voldrien incorporar el regidor no adscrit, a les comissions sectorials però… l’article 58 no ens ho permet!!!!. Tot i així m’agradaria que es rellegís l’esmentat article perquè hi ha dues coses que no m’encaixen: “2) L’acord de creació d’un consell sectorial haurà de determinar la seva composició… Els partits polítics amb representació municipal hauran de tenir com a mínim un representant en cadascun dels consells sectorials. Aquest nomenament no ha de recaure necessàriament en un regidor…”. Que algú m’ho expliqui perquè enlloc veig que digui que els regidors no adscrits no puguin formar-ne part i en canvi sí que veig que en el moment de la creació del consell s’ha de determinar la seva composició. Un fet que no va tenir lloc al Ple d’aquest divendres.

Exposició de pintura i escultura de Jordi Coll

En Jordi Coll m'ha fet arribar el catàleg de l'exposició de pintura i escultura que s'inaugurarà el divendres 4 de novembre, a la sala del Calisay. Es tracta d'una mostra de 25 anys d'exposicions que, tal com diu en la seva presentació la Pilar Vélez, directora del Museu Marès de Barcelona, es tracta d'una etapa prou llarga per valorar la trajectòria d'un artista.

Em satisfà que en Jordi pugui mostrar-nos la seva obra, en primer lloc per l'amistat que ens uneix, també per la qualitat del seu treball, i com a tercer element perquè l'organització d'aquesta exposició es va pactar després del debat sobre la Cultura a Arenys, organitzada pel Grup de Debat i Tertúlia d'Arenys de Mar. Un debat amb presència d'uns quants representants del món cultural local i amb l'assistència entre el públic, de l'alcalde i del regidor de cultura de la vila, on, després d'una crítica basada principalment en la poca participació ciutadana en les decisions de la regidoria, es varen comprometre estudiar la creació d'un Consell Municipal de Cultura. Un consell que no s'ha creat a l'espera del resultat d'un estudi sobre la realitat cultural del municipi, que va subvencionar la Diputació de Barcelona, però que no n'hem sabut res més.

Adjunto a l'escrit una petita mostra del seu treball: "el quixot del nas de puny de paraigua", any 2005, que figura a la portada del catàleg, i "la puntaire", any 1986.

Us animo a passar pel Calisay a gaudir de l'art d'en Jordi Coll, i si us va bé, assistir el divendres dia 4 de novembre, a les 8 del vespre, a la seva inauguració.

Codi deontològic

Vivim en un món competitiu on cada vegada se’ns demana més preparació, més títols, més coneixements... per trobar una feina, que no t’asseguren per sempre, però que necessites per fer-te un lloc en aquesta societat. L’experiència et demostra també, que aquesta norma que afecta a la immensa majoria de mortals, a vegades és evitable. La fortuna, els diners i altres factors més o menys justos socialment, permeten saltar-se tot l’aprenentatge i aconseguir reputació, posició i beneficis.
Permeteu-me que parli d’un ofici, professió o hobby, segons qui i com ho entomi, com és el cas del polític, que no requereix titulacions, ni estudis, ni coneixements. Un fet però que no es pot generalitzar ja que la gran majoria dels nostres polítics tenen una bona formació. Molts metges fent de polítics a casa nostra!
Els primers anys de la democràcia, després de la mort del dictador, varen servir per col·locar a un bon grapat de ciutadans en l’ofici de polític. La majoria d’ells s’havia compromès durant el franquisme i havien esdevingut líders populars que deixaven de ser clandestins. Al pas dels anys la classe política s’ha renovat i hi ha entrat més teòrics de la política, persones que s’han preparat per exercir de polítics, en representació i al servei de la ciutadania, però també n’hi ha que s’hi han colat per treure’n beneficis personals, no necessàriament econòmics però sí de reputació i prestigi. No vull deixar-me aquells que tenen un sentiment altruista i volen aportar el seu granet de sorra per millorar el bé públic. Als petits pobles, sobretot, potser no hi ha massa polítics de formació però sí gent que dedica bona part del seu temps lliure per gestionar l’administració pública local.
De tot aquesta barreja de persones, preparació i coneixements, hi trobo a faltar un valor que considero molt important, sobretot ara que es parla de la pèrdua de valors. Els advocats, economistes i molts altres oficis col·legiats, tenen el codi deontològic que regeix en l’exercici de la seva professió. Els polítics, i això ho podem observar bé aquests dies, no tenen cap fre que els forci actuar amb sentit de l’ètica i fins i tot de l’estètica. Ja no ens sorprenen, no tan sols actituds populistes i demagògiques, sinó tampoc les manifestacions tergiversades conscientment per confondre la ciutadania, i ni tan sols els preocupa possibles conseqüències de la seva actitud.
Ningú pot fer-hi res? No es poden tipificar com a delicte afirmacions falses que creen alarma social, lluita entre ciutadans i animadversió cap uns pobles d’Espanya? Crec que no deu ser possible, perquè ni tan sols la jerarquia eclesiàstica espanyola, que és tan sensible segons en quins temes, no mou un dit per evitar crispacions i odis, sinó que a més contribueixen, en els seus mitjans de comunicació, a fer més sòlid l’insult i la mentida.
Seria faltar a la veritat posar a tots els polítics al mateix sarró. Fins i tot a tots els polítics del Partit Popular que ha endegat aquesta campanya destructiva amb l’única missió de desgastar el poder i recuperar-lo encara que sigui jugant brut i fent mal a molta gent. Malgrat tot però, crec que les persones que es dediquen a la política haurien de fer un mea culpa i analitzar si el corporativisme que a vegades exerceixen, és present també en campanyes tan negatives per la nostra societat, i si no valdria la pena consensuar uns límits i determinar qui vetllés pel seu compliment.
Ah! I els mitjans de comunicació; sobretot els confidencials; i també els creadors d’opinió que no s’identifiquen, tot jutjant des de l’anonimat, que hi reflexionin, no fos cas que es trobessin al mateix bàndol.
Que ningú tregui conclusions del que no he dit ni del que sembla que he volgut dir. És important que observem la nostra actitud i continuem endavant, cadascú servint a qui s’ha compromès a servir.

Reflexions abans de mitjanit

Vivim en un món globalitzat però no ens estranya assabentar-nos de les reivindicacions dels pescadors gràcies a la televisió o al fet que el nostre peixater no té tot allò que voldríem. M’imagino que si fóssim una societat solidària i ens interesséssim pels nostres conciutadans, sense necessitat d’esperar desgràcies, hauríem conegut abans els problemes que es troben per l’alça de preus del carburant. També entendríem les queixes del nostre veí taxista i del pare del nostre amic que es dedica al transport de mercaderies.
Probablement quan hem anat a carregar el dipòsit de benzina del nostre cotxe, ens hem queixat de l’augment de preus, sense adonar-nos que l’amic del nostre germà, que el seu cotxe és l’instrument del seu treball, no pot apujar el preu als seus clients per la por a la competència.
Crec doncs que no tan sols vivim globalitzats sinó també atontats. Ens perden les paraules però no encertem on col·locar-les. Potser valdria la pena ajuntar tots els esforços per sortir del cercle viciós on es trobem. La nostra dependència és alarmant i crítica, i fins i tot en allò que podríem alliberar-nos, ens hi fiquem de quatre potes.
No cal somiar en cercar grans solucions si no som capaços de resoldre els entrebancs més elementals. Com veuríeu poder conrear el diàleg amb el vostre veí? compartir l’espai i el temps amb els vostres amics? treballar per fer més fàcil l’existència del que ho té més cru? participar en la gestió de la vostra comunitat? prescindir dels excessos i gaudir de les renúncies?
Sabeu per què s’apuja el petroli? coneixeu com es calcula l’IPC? us expliqueu per què el vostre sou no s’apuja de la mateixa manera que la majoria de productes del mercat? teniu informació de la rendibilitat de la inversió en construcció d’autopistes a Catalunya? sabeu com es finança el manteniment de les autovies espanyoles? us heu preguntat mai per què no s’agafa de referència l’IPC català en la revisió de sous? enteneu per què els maresmencs hem de pagar més cara l’aigua per la planta dessaladora, al mateix temps que ens apugen l’aigua embotellada del Montseny?
Aquestes preguntes i d’altres, les heu discutit amb els vostres veïns? creieu que són interessants? tenen resposta? algú ho pot justificar formalment? i èticament?

Me’n vaig a dormir.

Cap de setmana a Arenys

Arenys ha viscut aquests dies una marató d’activitats que es fa difícil de seguir. Per una banda és bo perquè tens on elegir però per altra banda la poca gent que et trobes en els actes culturals s’han de repartir i el resultat no és de poca assistència.
El dissabte vaig assistir a la conferència organitzada pel Centre d’Estudis Josep Baralt, a càrrec de l’historiador Joan B. Culla. El tema escollit "Israel: reflexions sobre el passat, perspectives de futur". Cal dir que érem una bona colla tot i que a la mateixa hora s’inaugurava l’exposició sobre els escriptors Ferran de Pol i Esyllt T. Lawrence. Una exposició que ens han recomanat veure.
Joan B. Culla va fer una interessant i completa exposició de la història dels dos nacionalismes que comparteixen territori: jueus i palestins, que jo no resumiré però sí que apuntaré unes idees que va destacar durant el seu parlament.
“El retorn dels jueus a Palestina es deu a l’antisemitisme europeu”. En cinquanta anys (1897-1947) el sionisme predicat per Theodor Herzl ,va passar de considerar-se una bogeria a convertir-se en una realitat necessària, i d’això en som responsables els europeus.
“Durant els anys 1932-1943 Palestina, un país de 27.000 m2, va acollir a 232.000 refugiats jueus, mentre que USA solament n’acollia 170.000. Palestina va esdevenir l’únic lloc habitable pels jueus que fugien d’Europa”. Els contingents nord-americans varen forçar que la majoria de jueus anés a Palestina.
“Varen ser Anglaterra i França qui es van repartir el territori àrab que actualment tenim delimitat per fronteres i estats. El nacionalisme àrab neix a partir del recel que representa la tornada massiva de jueus a Palestina”.
“El sionisme rep l’aval europeu a partir de les imatges esgarrifoses de l’Holocaust”.
“El conflicte palestí no té una base econòmica, que es podria solucionar, sinó que es tracta d’un territori sagrat que ningú vol renunciar-hi. Per això l’omnipresència mediàtica, a diferència d’altres llocs amb guerres i fins i tot molts més morts”.
“La posició dels dos nacionalismes, a l’hora de negociar els acords, no ha estat la mateixa. Mentre els jueus acabaven acceptant les propostes, els àrabs mai han estat disposats a renunciar a res i han defensat tornar a la situació anterior a l’existència d’Israel”.
Per acabar va destacar uns fets del darrer temps que són importants pel futur del territori: El fracàs de la segona intifada, que va començar l’any 2000; els fets de l’11 de setembre a New York; la imatge de corrupció al voltant d’Arafat; la seva mort i la renovació de la cúpula dirigent; la metamorfosis de Sharon, que ha estat capaç de fer allò que fins ara cap altre primer ministre d’Israel s’hi havia atrevit. Joan B. Culla va afirmar que l’acord entre ambdues parts vindrà després de molts esforços i de fregar la guerra civil. Si no és així, difícilment s’assolarà un acord definitiu. Joan B. Culla, que en aquest cas no accepta el mot optimista, es va manifestar esperançat.

Tocata i fuga

Després que em signés el seu llibre “Israel, el somni i la tragèdia” i que us recomano, vaig sortir corrent perquè en menys d’una hora hi havia la representació de la primera obra de teatre d’aquesta temporada al Principal. La companyia Dei Furbi ens va delectar amb una creació a l’estil de la Commedia dell’Arte. No érem massa gent, cal fer més propaganda i animar els nostres veïns a anar al teatre. Ens va agradar, vàrem riure i aplaudir. Confiem que en les properes actuacions s’animi l’assistència.

I avui a Santa Maria de Palautordera el segon partit de la lliga. A la primera part perdíem per 3 a 0. La mitja part ha estat crucial. No sé que els hi han dit als nostres fills perquè al final del partit hem guanyat per 3 a 5. Tot un èxit!