dilluns, 13 de març del 2006

Discriminació religiosa?

Arran de la concessió del Premi Internacional Catalunya al bisbe emèrit Pere Casaldàliga, moltes persones hem recordat la seva figura i el que encara és més important, la seva tasca de solidaritat i defensa dels més pobres, en nom de Déu. Per a moltes altres persones probablement haurà estat una descoberta i hauran pogut comprovar que no tots els representants eclesiàstics són de la talla dels que acostumem a veure i llegir a casa nostra.

És cert que ens han ensenyat a valorar el fons de les coses i ens han repetit una i mil vegades que els clergues són humans i que per tant s’equivoquen. No és menys cert que rebre missatges equivocats dia rere dia poden fer pensar que aquesta és la veritat i confondre’ns.
Avui llegia la notícia referida a Sevilla on un rector d’una parròquia havia dit prou a les celebracions del diumenge, per part de cristians ortodoxes. Sembla ser que durant un any ho va consentir però l’home ja en tenia prou. Algú dirà que és una anècdota però no deixa de ser trist que després de predicar la caritat cristiana es pugui actuar d’aquesta manera.
Insisteixo que no ens podem fixar només en anècdotes però jo voldria demanar a qui correspongui que vetlli per unes reaccions més humanes dels encarregats de predicar la bondat de Déu.
Sens dubte que el testimoni de Pere Casaldàliga destaca per sobre de qualsevol relliscada com aquesta de Sevilla, però els dos-cents cristians ortodoxes no hauran entès res, o el que encara és pitjor, hauran comprovat de primera mà que viure a Espanya no els representa només un problema econòmic, social i cultural sinó també religiós. L’Església Catòlica, per boca d’algun dels seus ministres, encara discrimina.

dissabte, 11 de març del 2006

La frivolitat d'alts càrrecs

No hi ha dia que no et sorprenguis per unes manifestacions fora de to de personatges que tenen una rellevància ja sigui en la política, la indústria o la societat civil. No entenc que es pugui ser tan frívol a l’hora de fer declaracions sense valorar-ne les conseqüències. O potser el què passa és que ja s’han valorat i tothom s’atreveix a carregar sobre els mateixos.
Els catalans sempre hem estat en boca de molts espanyols ressentits o acomplexats. De manera cíclica i d’acord amb les circumstàncies, la tibantor ha estat més o menys forta però sempre ha existit. Des dels comentaris que rebíem durant el servei militar fins a les crítiques directes del govern espanyol i els seus afins. Tot això deixant de banda els anys de dictadura que encara molts recordem.
No es pot pensar però que tota la culpa és dels altres. Nosaltres també els hem donat facilitats. Algú dirà perquè sempre demanem i no en tenim prou. Altres diran que ens agrada massa nedar i guardar la roba. El cas és que sempre tenim les de perdre: passem per usurers però paguem el beure. Ens titllen de privilegiats i no ens deixen ni les engrunes. Quan demanem que aflorin els números, tot fa l’orni no fos cas que es descobrís que teníem raó. Volem presumir però no sabem moure la fitxa correcta. Sovint actuem com el gos que borda molt però que tothom sap que no mossega.
Polítics de tots colors (Bono, Zaplana, Acebes, Ibarra...), magistrats, defensors del “pueblo”, empresaris, bisbes i cardenals... tots s’hi atreveixen. Critiquen el nacionalisme quan aquest s’aplica a Catalunya o al País Basc, però no pateixen cap vergonya quan defensen el nacionalisme espanyol. Només faltava que el perpetuat president de la CEOE, el senyor José Maria Cuevas, caigués en l’error de fer públic allò que sempre ha pensat dels catalans, encara que es tractés d’empresaris com ell. Una frivolitat més que s’ha sumat a la llista que diàriament acumulem.
Tenim el bufó Boadella, que algú va arribar a fer sant per haver liderat una bufetada al règim dictatorial i sobretot als militars colpistes, i que va anar simplificant el guió i es va obsessionar amb el president Pujol mentre els socialistes li reien les gràcies. Amb el canvi de govern, la brillant Consellera de Cultura es va desplaçar al sud d’Espanya, per assistir a una estrena dels Joglars. Era la manera de demostrar-li que els seus ja governaven a Catalunya. La clatellada a la consellera ha estat evident i l’ha deixat amb un pam de nas. Boadella ha canviat el guió i ara juga el paper de nacionalista espanyol. Ha enredat a una colla d’il·lusos, que ja no saben si són de dretes o d’esquerres, i vol competir amb en Vidal Quadras per veure qui la diu més grossa. Però a diferència d’aquest últim, Boadella no s’ho creu. Boadella segueix el guió que ha escrit i l’interpretarà a la perfecció, tal com la seva companyia acostuma a fer sota la seva direcció. Els actors són uns altres però es mostren igualment fidels.
I mentre els polítics catalans s’estan discutint qui defensa millor els nostres interessos, la ciutadania esperarem que passi un nou dia per llegir a la premsa algun altre atac o acudit contra els catalans. Amb resignació pensarem que no ens estimen però també que no ens deixaran marxar mai.

dijous, 9 de març del 2006

Coral Càrmina

Aquesta tarda m’he passejat per la web de la Coral Càrmina. Feia temps que no la consultava i m’ho he passat molt bé. La Coral Càrmina és relativament jove (es va fundar l’any 1972) però des de sempre ha destacat pel seu nivell musical i per la seva activitat. Ha tingut molt bons directors i també molt bons cantaires.
Us animo a visitar la seva web i navegar a través dels seus vincles. Descobrireu coses interessants i també podreu escoltar Mozart.
Us confesso una cosa: hi he anat a parar perquè buscava un vincle molt divertit que figurava a la seva pàgina però que ja no l’he trobat. S’hi podia escoltar una diva que ens va presentar en Xavi Bosch o en Jordi Pera (ara no ho recordo bé) a arenyautes.
Tot i així val la pena que us hi deixeu caure i... si teniu l’oportunitat d’assistir a un concert de la Coral Càrmina no us ho perdeu!

dimecres, 8 de març del 2006

La divisió territorial: proximitat i eficàcia

A mesura que les notícies de les negociacions del nou Estatut ja no són a primera pàgina dels diaris, tot i que no hi hagi res tancat encara, van aflorant temes que fins ara havien quedat mig amagats: la nova llei electoral la divisió territorial de Catalunya...
Quan es parla d’aquest darrer tema, la divisió territorial, s’hi barregen dos conceptes que ens porten a confusió. Per una banda, hi ha l’efecte de sentiment de pertinença, aquell que ens aproxima a uns quants i ens diferencia d’uns altres. Aquella sensació que ens determina formar part d’un poble, d’una comarca o d’una província, d’acord amb la divisió actual. Per altra, hi ha la necessitat d’acostar l’administració a la ciutadania i facilitar les gestions: estem parlant d’efectes de proximitat.
És per això que quan es decideix modificar la divisió territorial del país, substituint les províncies per les vegueries, trobem elements sentimentals i n’hi ha d’estratègics per aconseguir l’efecte de proximitat i eficiència administrativa. Els dos elements són importants i no es poden minimitzar.
Tots recordarem la proposta Roca Junyent, que aconsellava reduir el nombre de poblacions catalanes, per aconseguir una administració local més eficaç. La proposta va provocar moltes crítiques i oposició, perquè la majoria de catalans no volia renunciar a pertànyer al poble on havia nascut i crescut. És obvi que l’alternativa a aquesta concentració municipal és la mancomunació de serveis. Un fet que cada vegada és més habitual.
Les filtracions sobre la notícia de la creació de set vegueries, en substitució de les províncies, ha comportat força polèmica en alguna part del territori. Penso en les plataformes del l’Alt Ter i del Penedès, per posar dos exemples. Unes comarques que s’han alçat contra la proposta d’agrupar-les en una vegueria, amb la qual no se senten identificades.
La decisió que es pugui prendre no és fàcil, sobretot si es vol mantenir el criteri de la participació i consulta als municipis afectats. Considero que s’ha treballat poc i convé esforçar-s’hi més, per no ferir susceptibilitats i tenir present el principi de proximitat i eficàcia.
Malgrat el que jo pugui pensar, pel fet de trobar-s’hi implicada la comarca on vaig néixer i viure tota la meva joventut, em preocupa més que es pugui aconseguir el segon element exposat. M’amoïna comprovar que l’administració pública no és àgil, que continua posant molts entrebancs, tot i les millores introduïdes, que encara existeixen massa parcel·les administratives on t’has d’adreçar per diferents gestions... i em preocupa que això no quedi solucionat amb la proposta de divisió territorial que es presenta.
La divisió territorial només té sentit si alleugereix i soluciona els problemes de relació entre l’administrat i l’administració, i aquesta necessitat no acabo de veure que es contempli en la proposta territorial.
Donaria per un llarg estudi parlar de la finestreta única i també de l’Administració única i això no és possible en aquest escrit, però sí que es pot apuntar. Imagineu-vos que a Arenys hi hagués una única finestreta on poder-s’hi dirigir per sol·licitar certificats de convivència, llicències d’obres, pagar els impostos, demanar un certificat de naixement, fer la declaració de la renda, demanar la cèl·lula d’habitabilitat, inscriure’s a l’atur, registrar la propietat d’una finca, renovar el DNI, sol·licitar el Passaport, inscriure el fill a l’escola...
Examinant aquest pocs exemples de tràmits administratius, us adoneu quantes finestretes haureu de visitar? Però no tot s’acaba aquí. Fixeu-vos a la part baixa de la Riera i mireu quantes administracions hi intervenen: la Dirección General de Costas; Ports de la Generalitat; RENFE; MOPU; ACA... i per d’alt? ACESA. Veieu amb quantes administracions s’ha de posar d’acord el nostre Ajuntament?
La proposta de divisió territorial de Catalunya no soluciona aquest problema. La finestreta única continuarà pendent i les diferents administracions que he esmentat, continuaran tenint competències, i el que encara és més greu, molts problemes per a una entesa. D’aquí que em faig aquestes preguntes: Per què tant interès per una nova divisió territorial? Només per qüestió sentimental? Quant temps trigarem a poder simplificar l’administració? És només qüestió de competència política?
La ciutadania vol respostes i solucions. Ens movem per sentiments però no es tracta d’anar remenant la perdiu i prou. Defenso la revisió territorial; defenso una divisió més nostrada; defenso tot allò que tingui en compte els sentiments de la gent, però busco eficàcia administrativa i més atenció a les persones, simplificant la burocràcia i comptant amb una administració eficient i pràctica.
Arenys ha obert una oficina d’atenció ciutadana i queda pendent l’ampliació horària de l’atenció municipal. Són passos que ara per ara s’han d’anar fent, sense oblidar però que encara som molt lluny d’una administració àgil al servei de les persones.

Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, el mes de març de 2006

dimarts, 7 de març del 2006

No en diguem de tot participació!

Els creients recordaran la frase “no prendràs el nom de Déu en va”. Si em permeteu la retocaré i l’aplicaré a la idea de la participació, és a dir: “No utilitzaràs la participació en va”. Ho dic perquè és massa freqüent que els nostres polítics parlin de participació i es quedin tan amples. Gairebé tots tenen pàgina web. La majoria d’ells et permeten opinar però quan es tracta d’anar a fons en els temes, la cosa canvia.
Avui llegia la carta que la Plataforma de l’Alt Ter ha enviat a Pasqual Maragall, demanant-li audiència per parlar sobre la nova divisió territorial, i recordant-li que des de l’estiu de 2003, quan encara era candidat a la presidència, ja en són quatre les cartes que li han adreçat i encara esperen resposta.
Resulta difícil d’entendre que això estigui passant amb un president d’esquerres, que tan han criticat l’autoritarisme de la dreta. Continuo pensant que a la gent de Ciutadans pel Canvi encara els queda molta feina a fer, perquè si bé és cert que ha canviat la configuració del govern català, no ha passat el mateix en la manera de fer política. Potser no han tingut temps, però valdria la pena afanyar-s’hi perquè els queda poc més d’un any.
S’ha criticat molt la política del NO! practicada per grups descontents en la política seguida pels diferents governs. Probablement se n’abusa i a vegades no es presenten alternatives viables i tot queda en una anècdota. Però no sempre és així i el cas de la Plataforma de l’Alt Ter en seria un exemple.
No em posicionaré sobre la necessitat o no de crear aquesta vegueria però sí que considero una mala practica política, negar el diàleg a una plataforma ciutadana i paral·lelament utilitzar la política dels fets consumats. És ridícul per no dir maliciós, anar descentralitzant els serveis de la Generalitat en set vegueries i encara poder escoltar dels llavis dels protagonistes, que no hi ha res decidit.
Una vegada l’Honorable Conseller Joan Carretero va contestar que només se sentia obligat a escoltar als legítims representants de la ciutadania: els alcaldes. M’agradaria pensar que el nostre president voldrà escoltar les plataformes ciutadanes que tenen interès en dialogar amb la màxima autoritat del país, encara que les propostes que puguin presentar no es corresponguin amb la intencionalitat del Govern.

dilluns, 6 de març del 2006

Quina comarca volem?

Aquest vespre llegia a Vilaweb la notícia sobre els resultats de la votació a Sant Bartomeu del Grau, per decidir a quina comarca es voldria pertànyer en cas que la Generalitat demanés (com ha promès) l’opinió de la Corporació Municipal.
Es tractava de decidir entre Osona, a la qual pertany en aquests moments, o bé el Lluçanès, si s’acabés convertint en comarca. El resultat ha estat favorable a continuar a Osona, per un 94,3%. La participació fou del 35% de la població més gran de 18 anys.
Immediatament he pensat què passaria a Arenys si es donés el cas d’haver de decidir entre el Maresme i la Selva Marina. Si ho recordeu, s’havia parlat de la possibilitat de crear una nova comarca, al litoral, que aniria des de Tossa fins a Arenys de Mar. Més tard es deia que la nova comarca no arribaria tan cap aquí i Arenys continuaria al Maresme.
Penso que el tripartit no té massa clara la divisió territorial que vol, tret de la divisió en set vegueries malgrat l’oposició d’algunes comarques centrals. Caldria veure exactament quines funcions es reserven per a cada nivell i després valorar la conveniència de les agrupacions. És cert que la idea de pertànyer a la Selva Marina no es fa del tot estranya entre els historiadors i lletraferits arenyencs. S’ha escrit sobre la Marina de la Selva i també es poden observar prou trets diferenciadors del territori que anomenem Baix Maresme.
Insisteixo però que a més de tractar amb delicadesa i amb la participació efectiva dels habitants del territori, convé deixar molt clares les millores que comporta qualsevol canvi. Hem d’aconseguir una política de proximitat i això passa per simplificar els tràmits no per un canvi de noms.
L’experiència de Sant Bartomeu del Grau és interessant. La mateixa notícia diu que moltes persones no sabien veure els beneficis de pertànyer en una o altra comarca i que la majoria que potser s’hauria decantat pel Lluçanès no va votar. Tot i així l’alcalde ha promès que aquesta és l’opció que defensarà davant la Generalitat si finalment els demana l’opinió.
A mi si em demanessin l’opinió sobre Maresme o Selva Marina, abans m’haurien de respondre moltes preguntes, perquè amb la informació que ara tinc no sóc capaç de prendre una decisió raonada. Aquí rau la base dels processos participatius: la informació. Sense aquesta els resultats són dubtosos i poc significatius.

diumenge, 5 de març del 2006

L'educació de les dones

Aquest migdia he assistit a la inauguració de l’exposició sobre l’educació de les dones des del franquisme fins a l’actualitat, que ha preparat l’Associació de dones per a la igualtat en col·laboració amb la regidoria de Participació Ciutadana i el Museu de la Punta, on es troba instal·lada.
La veritat és que s’ha de felicitar l’esforç que ha suposat l’exposició, que no deixa de ser un acte més dels que s’han preparat al voltant de la data del 8 de març, dia internacional de la dona treballadora. Us recomano una visita en calma per poder observar el màxim de detalls que hi trobareu i que no pretén alliçonar a ningú ni descobrir res extraordinari sinó tan sols, i no és poc, il·lustrar la història de l’educació de la dona des del temps de la dictadura fins ara.
Per a les noves generacions potser valdria la pena d’insistir que el sistema educatiu a Catalunya abans del franquisme, havia assolit uns nivells de llibertat, no tan sols de la llengua i cultura sinó també social, i que se’ns va negar amb l’arribada del dictador.
La visita l’hauríeu de fer amb tota la família, per comentar-la i donar a conèixer als vostres fills la història del nostre poble, de la nostra nació, i que no l’hagin de saber a partir de la versió tendenciosa que darrerament ens volen imposar.
Hi ha una imatge en un dels pòsters que m’ha captivat i no pas perquè em vingués de nou sinó perquè me n’estava oblidant. S’hi pot veure al dictador al costat del bisbe a la porta de la catedral, tots dos amb el braç enlaire tal com els feixistes saludaven i obligaven a saludar. És la imatge de la submissió de l’Església al poder de l’Estat feixista i autoritari. Hi he vist la imatge de Franco a la seva visita a Vic, i que fa pocs anys varen fer-ne el simulacre Els Joglars. Aquesta imatge l’haurien de tenir present els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, perquè s’ho pensessin dues vegades abans de dir i fer les accions a què ens tenen acostumats darrerament.
És bo que l’Ajuntament col·labori en aquestes iniciatives i és d’agrair la implicació de la regidoria de Participació Ciutadana, encara que jo pugui considerar que queda molt camí per anar fent. M’hauria agradat però, trobar-me a l’exposició al costat de l’Alcalde i la regidora Joana Asénsio, a la regidora del PP. Ho dic perquè crec que al seu partit li fa falta memòria històrica i assumir la responsabilitat de mantenir dins les seves files, i amb poder de decisió, massa personatges del passat autoritari, que no han entès ni accepten els principis de la democràcia representativa i que fins i tot han arribat a comprendre i justificar accions tan deplorables com l’intent de cop d’estat de l’any 1981.
Dimecres es commemora el dia internacional de la dona treballadora, i és bo que els homes hi parem més atenció. Només en la pell de la dona es pot entendre el què ha significat l’educació diferenciada per raó de sexe. Avui això està resolt legalment, ara però cal que també ho estigui socialment. Encara queda molt camí pendent.

dissabte, 4 de març del 2006

Teologia de l'alliberament

Aquesta setmana hem conegut la notícia de la concessió del Premi Internacional Catalunya al bisbe emèrit de Sao Felix do Araguaia (Brasil) i molts ens n’hem alegrat.

Entre les noves generacions pocs n’hi ha que coneguin a Pere Casaldàliga, un català, nascut a Balsareny i que va travessar l’Atlàntic per anar a donar testimoni d’amor. Avui això es veu antiquat i un s’oblida que amb la seva tasca ha rebut amenaces de mort perquè posava en entredit la política dels forts i la submissió dels pobres als seus mandats.
Per a mi Pere Casaldàliga ha estat i és un referent. Sempre havia tingut dubtes sobre Missions. Se’m barrejaven conceptes i imatges de l’evangelització. Pensava en el descobriment d’Amèrica i l’aniquilació dels indígenes sota la imatge de la creu. A Pere Casaldàliga el veia diferent. No el considerava un convertidor d’heretges sinó més aviat l’àngel de la pau i la justícia. Aquella persona que aprofitava la seva intel·ligència i imatge per solidaritzar-se amb els pobres atacant el poder dels rics.
No hi havia ONGs i l’Església era de les poques institucions que es dedicaven al tercer món. Però la imatge d’aquesta església no era la mateixa que podem observar a Roma. La seva imatge era més semblant a la idea que tenim dels primers anys del cristianisme.
La Teologia de l’alliberament comença després del Concili Vaticà II, i obté molta força a Brasil, amb el moviment de comunitats de base i més endavant els moviments d’estudiants i treballadors compromesos, amb el suport d’intel·lectuals catòlics. Calia dignificar l’home, eliminar la pobresa i l’explotació, garantir l’educació i la salut, i una cosa que considero molt important: abans d’adoctrinar amb l’evangeli calia aconseguir unes condicions dignes de vida i després deixar escollir si es volien adoctrinar.
El Concili Vaticà II ha esdevingut un oasi al bell mig de la jerarquia eclesiàstica, però les bases cristianes conserven el missatge, i el moviment de la Teologia de l’alliberament ha afrontat, amb respecte però sense defallir, les mil i una traves que des de Roma els han col·locat.
És bo el reconeixement a Pere Casaldàliga. Ha estat testimoni de vida per una bona colla de creients a qui la jerarquia eclesiàstica els començava a fer perdre la fe. En un temps que la jerarquia espanyola es manifesta tan conservadora i poc fidel a la lletra de l’evangeli, fer sortir la veu de Pere Casaldàliga i reconèixer-li la tasca feta, és un encert que agreixo de tot cor.

dijous, 2 de març del 2006

Opes entre partits polítics

Avui somnia despert i m’imaginava la incursió o moda de les “Opes” en la política. Us imagineu una Opa hostil del PSOE a ERC? Primer pensava l’Opa del PSOE al PSC, però després me n’he adonat que aquesta ja fa molt temps que es va fer; quan encara no se’n parlava.
Per altra banda jo diria que el PSOE ja va plantejar una Opa amistosa a CIU i li ha sortit bé. Resulta que varen pactar abans de començar a discutir i ara tots els discursos són paper mullat perquè és com si ja coneguéssim el final de la pel·lícula que acaba de començar.
Una altra Opa amistosa podria ser la del PP sobre “Ciutadans de Catalunya”. Algú diria que seria més fàcil una Opa amistosa sobre el PSOE (ells es defineixen antinacionalistes i d’esquerres). També ERC podria plantejar una Opa hostil a “Catalunya Acció” (aquests preveuen la independència de Catalunya per allà el 2014 i darrerament es mostren molt crítics amb ERC).
Em queda un partit (ICV) que no sé qui li podria plantejar una Opa. Les seves accions cada vegada es cotitzen més avall i el seu potencial és feble. No n’hi ha prou amb idees i plantejaments per assenyats que puguin ser ja que en el món dels negocis, la pela és la pela, i en política el vot és el vot.
A partir d’aquí podríem entrar en el camp internacional. Penso que a Berlusconi i a Rajoy els aniria molt bé d’unir-se i començar a presentar “opes” a tort i a dret. De ben segur però que en podeu trobar de més interessants. Tot és posar-s’hi.

dimecres, 1 de març del 2006

El somni europeu i la globalització

Les persones que ja tenim uns quants anys entenem què volem dir quan parlem del somni europeu. Vàrem viure la dictadura feixista com un ofec del qual volíem escapar-nos. La frontera francesa era la vàlvula d’escapament i Europa, a l’altra banda dels Pirineus, era el paradís anhelat.
Poc a poc, el nostre país, amb la península a la motxilla, s’ha anat fent lloc a Europa. De mica en mica hem deixat aquell llast històric i hem intentat rentar-nos la cara. Hem pogut dir que ja som europeus.
De la mateixa manera que el fill descobreix que el seu pare no és un déu, ens hem adonat que Europa no és la panacea. Hem observat les dificultats per mantenir l’equilibri polític i hem descobert que les fronteres no són només polítiques i territorials sinó també econòmiques. El món de la globalització ens ha canviat els esquemes i ara hem d’observar d’una altra manera l’Europa somniada.
El primer signe desestabilitzador s’ha pogut observar en el procés de redacció d’un projecte de constitució europea. S’ha vist com els països que en són membres no veien tan clara la cessió de competències estatals al projecte més o menys federal europeu. En aquests moments estem vivint una situació desestabilitzant, amb les mesures proteccionistes dels governs estatals davant les “amenaces” d’opes hostils. Es pot comprovar com cada estat tira per casa seva i entén que la millor defensa dels interessos de la seva ciutadania passa per evitar que les empreses estatals caiguin a mans de les grans empreses d’altres estats europeus. El sentiment d’europeus ja no es troba al mateix nivell.
La situació actual va començar amb l’opa hostil de Gas Natural vers Endesa. Als ulls de l’Espanya més rància es va veure com un atac als interessos espanyols per part d’uns provincians que només els exploten. D’alguna manera el subconscient els delatava i a alguns catalans això els donava armes per justificar la seva fe en l’autodeterminació. Encara és hora que s’analitzin les conseqüències econòmiques per a la nostra butxaca. Però els treballs d’Endesa per impedir caure en mans dels “catalans”, van arribar fins Alemanya on tenen els seus mecanismes, més o menys subtils, per defensar-se de l’exterior. Després s’ha vist a França movent fitxa per evitar que una empresa nacional fos absorbida per una italiana. Ara és Itàlia qui vol prendre mesures per protegir les seves empreses...
Creieu que aquesta és l’Europa que volem? És l’única Europa que podrem assumir? Estem realment creant una Europa forta i solidària?
Sincerament crec que aquesta no és l’Europa que somniàvem els anys setanta! Aquesta és una Europa de circumstàncies, sense credibilitat a la resta del món, i amb una guerra d’interessos estatals que no l’enforteixen sinó més aviat la retraten. El projecte de Constitució Europea pretenia recollir els valors humans i socials perquè deixessin de ser exclusius els econòmics. El projecte s’ha quedat a mig camí. El per què el podem veure fàcilment.

dimarts, 28 de febrer del 2006

Recordant els refugiats sahrauís

Trenta anys de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Trenta anys d’exili. Trenta anys de negociacions internacionals. Trenta anys de resolucions de l’ONU. Trenta anys d’incompliment dels acords, per part del Marroc. Trenta anys de vergonya. Trenta anys des que Espanya va permetre que el Marroc i Mauritània es fessin càrrec del Sàhara.
Sovint recordo l’estada de l’Ahmed a casa nostra. Va ser dur per ell i per nosaltres. Al començament no ens enteníem, i l’Ahmed estranyava el país. Com l’Ahmed, molts nens i nenes sahrauís visiten cada any el nostre país i comença la discussió de si és bo per ells o no. Una discussió raonada i difícilment consensuada. Hi ha però un fet evident que no té perdó i és el joc d’interessos internacionals en detriment d’unes vides humanes.
El poble sahrauí es mereix justícia i més fermesa en les posicions dels països que es diuen amics. No s’hi val a jugar amb la vida i salut dels altres perquè són pobres i mancats de recursos. Com a molts altres llocs del món, els sahrauís pateixen en la pròpia carn, el efectes més cruels de la injustícia.

dilluns, 27 de febrer del 2006

L'objectivitat en els meus escrits

Si em permeteu vull fer públic un aclariment en relació als meus escrits, i d’una manera especial als que es refereixen al Ple Municipal d’Arenys de Mar.
Tot sovint expresso en els meus escrits que aquests no són objectius. Són de collita pròpia i per tant tenen un fort component subjectiu. Quan comento una xerrada, una conferència, un acte... parlo d’allò que ha passat des de la meva perspectiva. És evident que la notícia queda automàticament filtrada encara que sigui inconscientment. Si a més hi poso qualificatius, encara és més evident la subjectivitat. Pel simple fet que són escrits subjectius, comporten valoracions i opinions de tot tipus, totes elles tant o més vàlides que les meves.
Des del naixement de la revista l’Ametlla d’Arenys, cada mes escric un article on expresso la meva opinió sobre fets que succeeixen, els meus pensaments, les meves reivindicacions... Des del mes de gener de 2005, i amb una periodicitat pràcticament diària, penjo escrits al meu blog, que travessen la frontera d’Arenys de Mar. També he escrit a Arenys Vida Parroquial i puntualment a l’Agenda. Tots sabeu també que em manifesto a la xarxa d’arenyautes, encara que darrerament només reprodueixi aquells temes del meu blog que es refereixen de manera directa a la població i que han pogut comportar polèmiques, que en alguna ocasió he hagut de matisar o rectificar. Sempre m’he defensat dient que eren opinions subjectives i mai he pretès confondre ni fer creure allò que no era. La meva credibilitat o descrèdit deriva d’allò que he dit o opinat.
En relació als meus escrits sobre el Ple Municipal vull afegir-hi que no em considero el cronista de cap mitjà periodístic ni corrent política ni social. Ni em sento obligat a escriure cada mes. Simplement escric tot allò que em reporten les intervencions al Ple, i no sóc exhaustiu sinó que parlo d’aquells temes que hi entenc, o m’interessen o bé em criden l’atenció. Segur que em deixo temes que potser són encara més importants. És evident que no sóc objectiu ni ho pretenc i, tot i la meva ideologia política, no em dec a cap partit polític en concret i per tant opino a favor i en contra, al marge de cap afinitat partidista. Deixo l’objectivitat perquè la practiquin, si així ho creuen necessari, Ràdio Arenys; El diari El Punt; Arenys Vida Parroquial...
M’agradaria pensar que tothom ha entès el meu plantejament i el subratllo recordant una idea que vaig sentir a dir a Vicent Partal, en relació als mitjans de comunicació i els periodistes: No cal que siguin objectius; el que han de ser és honestos. I això és el que jo intento ser.
Gràcies.

diumenge, 26 de febrer del 2006

Pancartistes

Us en recordeu dels pancartistes? Sí home! Aquells que sempre anaven darrera una pancarta, fins i tot al Parlament de Madrid. És bo tenir memòria i nosaltres en tenim poca. Es tracta d’exercitar-la. Segur que ho recordareu. El senyor Aznar va ser president del govern espanyol, els darrers anys per majoria absoluta.
El senyor Aznar va confondre la raó amb l’ostentació del poder. Es pensava que pel sol fet d’haver estat escollit president per majoria absoluta, tenia tota la raó del món. Com si es tractés de la infal·libilitat del Papa de Roma. Aquest president doncs, acusava al grup polític de l’oposició de ser uns pancartistes, és a dir, d’anar sempre darrera d’unes pancartes. Ara no se’n recorden ni saben que han superat amb escreix les vegades que havien sortit al carrer a demanar qualsevol cosa. El problema que tenen a més, és que llavors es demanava la pau i ara demanen que es limitin drets, ja sigui de nacions, ja sigui de col·lectius: homosexuals, dones...
La jerarquia eclesiàstica espanyola també els fa costat. La nova promoció de bisbes i cardenals no té res a envejar a l’Opus Dei. Estan més per mantenir el poder de la paraula que no pas per servir als més necessitats. Prefereixen parlar des de la trona abans que solidaritzar-se amb els que més magre ho passen. Sort n’hi ha que la base de l’església és forta i manté la fe vers un Déu fet home, nascut en la pobresa i amic dels marginats. El poder de l’Església és terrenal i això ho haurien d’entendre aquests bisbes i cardenals de l’Espanya profunda.
Senyor Rajoy, deixi de fer l’indi i respecti més bé la seva pròpia imatge i persona. No es deixi portar per exabruptes i sigui més seriós en els seus plantejaments i més responsable pels danys que provoca. Al partit del govern li pot fiscalitzar moltes altres coses sense necessitat de donar a entendre que el seu cor viu amargament el bany d’odi i enveja per no haver assolit el poder. La vida dóna moltes voltes i podeu arribar a governar l’Espanya que tant dieu que estimeu, sense necessitat d’encendre fogueres que no sabeu si podreu apagar.

dissabte, 25 de febrer del 2006

Les engrunes de l’Estatut i l’autodeterminació

Si fóssim capaços de recollir totes les engrunes que van caient, dia rere dia, en la negociació de l’Estatut, podríem omplir-ne un bon sac, que no serviria per res però com a mínim ens adonaríem de les retallades que està patint.
Al final tindrem Estatut i haurem de donar les gràcies als nostres polítics per les hores que hi hauran dedicat. L’Estatut que tindrem serà el que ens permetran des de Madrid. Nosaltres continuarem reclamant més competències i els espanyols pensaran que no estem mai contents.
Durant la negociació cadascú s’ha vist retratat i de tot n’hem d’aprendre la lliçó. Al començament tot són plantejaments clars i contundents. Tothom té molt clar què vol i així ho manifesta. Tots se senten valents i capaços de fer passar la seva per sobre dels altres. A mesura que avança la negociació van suavitzant les declaracions i justificant les renúncies. Hi ha algú que fins i tot arriba a dir que encara és millor del que defensaven en un primer moment.
El més sorprenent de tot és que llegeixes a un i altre i la informació que et comuniquen és totalment diferent. Deixant de banda al PP, que es va manifestar en contra en la votació del Parlament de Catalunya, les altres quatre forces polítiques, que varen defensar el model d’Estatut aprovat, de mica en mica s’han anat distanciant i algú, a més, ho ha fet de manera sorprenent. CIU està més d’acord amb el PSOE que no pas amb el PSC. ICV va de la mà del PSC, i ERC es manté més distant i és l’única força política que no accepta, de moment, la manera que es va confeccionant el nou Estatut.
Tothom fa una lectura política i especialment electoral. Ningú s’oblida que en poc més d’un any hi haurà eleccions municipals i una mica més endavant autonòmiques. Cada partit necessita vendre una imatge de fortalesa, coherència i bon fer, davant la ciutadania que els haurà de ratificar la confiança. S’ha dit que CIU ha pactat el retorn al govern català, cedint davant el PSOE tot allò que ningú hagués pogut preveure. ERC juga el paper del partit nacionalista. Vol aconseguir ser la imatge de Catalunya a la resta d’Espanya, de la mateixa manera que ho havia fet CIU en temps de Pujol.
Catalunya Acció, que es defineix com un projecte polític i no pas un partit, i que treballa per aconseguir la independència l’any 2014, ha esdevingut al gran crític per a ERC, a qui no perdona cap detall que signifiqui submissió a l’ordre espanyol establert. Paral·lelament tenim la plataforma Ciutadans de Catalunya que en aquest cas vol convertir-se en partit polític i que es troba al pol oposat, defensant a tot aquell que vagi en contra del sentiment nacionalista català. No creuen en nacionalismes encara que amaguen que són nacionalistes espanyols.
El panorama per Catalunya és incert. S’ha dit que des d’Espanya ens volen espanyols, encara que no permeten que fiquem el nas enlloc. De fet ens volen com a dòcils contribuents. Si fem qualsevol reclamació, ens diran que no hi tenim dret. I encara menys si se’ns acut aixecar-nos i marxar. El dret a l’autodeterminació només el tenen els països de l’altra banda del món. Nosaltres ja estem determinats per sempre.

dijous, 23 de febrer del 2006

Un Ple ple de preguntes

Al Ple Municipal d’ahir el vespre estàvem en família. Sort que Ràdio Arenys ho retransmet en directe i cal pensar que força arenyencs l’escolten. Ahir però molts d’aquests arenyencs ho devien fer tot mirant el partit del Barça. El regidor de Cultura, tot i no trobar-se massa bé de salut, va ser present al Ple. No volia que algú el pogués acusar de buscar-se una excusa i d’aquesta manera poder veure la retransmissió del partit.
Qui no hi va assistir va ser el regidor no adscrit Lluís Blanchar, a qui l’Alcalde va excusar. És per això que el dolent de la pel·lícula va ser protagonitzat per Ramon Puigvert, d’ICV. Tot i així el Ple va discórrer molt tranquil, probablement perquè els punts de l’ordre del dia no eren polèmics.
Temes que voldria ressaltar són: l’aprovació del Reglament del segon Consell Municipal Participatiu, concretament el de Promoció Econòmica, i la modificació de les normes urbanístiques del PGO, pel què fa a l’obligatorietat de preveure aparcaments en la construcció de nous edificis o reformes totals, ja siguin en el mateix edifici o en un altre.
De totes maneres la part més animada encara que sense esveraments, va correspondre al punt de Precs i Preguntes. Dos precs i una bon assortit de preguntes:
ICV feia un prec a l’equip de govern perquè donessin més facilitats als organitzadors del Carnaval, una festa molt tradicional a Arenys de Mar. (vaig haver de fer un esforç per valorar la tradició del Carnaval a Arenys i vaig arribar a la conclusió que el terme “tradicional” té moltes interpretacions).
ERC va demanar per reactivar el procés de converses sobre el Pla Integral contra la violència de gènere. La raó de l’encallament és, segons el regidor de Benestar i Família, la baixa laboral del tècnic.
ICV va demanar el calendari del procés d’elaboració del nou Pla General d’Ordenació d’Arenys. Segons l’Alcalde, a finals de febrer s’haurà constituït el nou equip redactor; a finals de juny o juliol hi podrà haver l’aprovació inicial; a finals d’any la definitiva; a primers de 2007 es podrà enviar a la Generalitat.
ICV també va demanar pels problemes mediambientals de la Depuradora; d’urbanització a La Raureta; i la previsió d’inspecció de les instal·lacions elèctriques. La resposta a aquesta darrera pregunta la faran en el Ple de març.
ERC va demanar pels problemes de relliscades del pavelló nou, i la saturació del vell. Segons va contestar Zenon Tomàs, s’estan estudiant les millores per incrementar l’ús del nou pavelló.
El PSC va demanar per la situació dels equipaments públics: Quina seria la resposta del govern al resultat de la consulta sobre el Xifré; quan es faria efectiu el trasllat als mòduls dels jutjats i qui hi aniria; quines obres de supressió de barreres arquitectòniques es farien a l’edifici actual de l’Ajuntament; quins usos tindrien la caserna de la guàrdia civil i el convent de les Claresses, si s’acaba comprant; com estava l’estudi del Pla d’Equipaments.
En aquest cas considero que les respostes de la regidora de Participació Ciutadana no varen ser massa afortunades: Al Xifré s’estudiarà fer-hi un Alberg però que hi tingui cabuda altres serveis i espais... De la supressió de barreres arquitectòniques va parlar de molts llocs però no de l’edifici de l’Ajuntament. De la Caserna va dir que se li donaria un ús turístic-hoteler. El regidor Ramon Vinyes li va haver de recordar que en el programa electoral de CIU es parlava d’una consulta popular. La regidora es va sorprendre i l’Alcalde li va fer que si amb el cap.
Del Convent de les Claresses es va dir que s’hi estava negociant i de l’estudi del Pla d’Equipaments, la regidora va dir que encara no s’havia fet l’encàrrec, que s’intentava que la Diputació ho fes de manera gratuïta, i que demanaran la col·laboració de tots els grups de l’oposició. Ja ho va dir Ramon Vinyes, que potser es començaria a estudiar quan tot ja estaria decidit!
La darrera pregunta del PSC era pel transport públic urbà. El regidor Benet Maimí va dir que el transport des d’Arenys de Munt havia millorat molt, perquè ara hi havia més parades a Arenys de Mar, i la freqüència era més alta. (Vaig pensar que era una manera molt pràctica de solucionar les coses, com ho és el fet d’esperar que Arenys de Munt incorpori nous canals de TDT al repetidor de Collsacreu perquè en puguem gaudir els de Mar). S’haurà de veure què en diu el pressupost de 2007.
Per acabar, la pregunta la va fer l’equip de govern al grup municipal d’ICV. Li varen demanar pel viatge a Oviedo: Qui havia sol·licitat ser convidats per l’Ajuntament d’Oviedo? Qui va pagar les despeses? Quin cost varen tenir? Quin criteri van seguir a l’hora de convidar als vilatans?
Ramon Puigvert va respondre que la invitació per anar a Oviedo la va tramitar una persona de contacte del regidor no adscrit Lluís Blanchar i que en tractar-se d’un viatge particular no es veia obligat a respondre la resta de preguntes. En tot cas l’Alcalde no va entendre l’escrit que els hi varen adreçar que parlava d’una invitació de l’Ajuntament d’Oviedo.
Es va acabar el Ple i sabíem que a Londres encara hi havia empat a zero. Qüestió de noves tecnologies, compenetració absoluta regidor-director.

dimecres, 22 de febrer del 2006

El “Record Guinness” de la Consellera

Cada conseller o consellera té el seu estil, la seva manera de governar i d’organitzar el Departament. La Consellera Mieras està batent tots els rècords possibles a base de dimissions. La veritat és que n’he perdut el compte, però amb poc més de dos anys en porta una bona colla. Hi haurà qui dirà que està “de pega” d’altres pensaran que potser no és culpa de tots sinó que caldria autoanalitzar-se.

Quan es va filtrar a la premsa els canvis de consellers i conselleres que tenia previst fer Pasqual Maragall, ningú s’estranyava que una d’elles fos la consellera de Cultura. Després quan els procés es va frenar, tothom pensava que se n’havia escapat pels pèls. No sé si hi ha relació entre una cosa i l’altra però en tot cas el nombre d’entrades i sortides a Cultura no és massa corrent i de ben segur que el seu funcionament se’n ressent. Potser fóra bo trobar-hi remei a no ser que realment es vulgui aconseguir el Guinness.

dimarts, 21 de febrer del 2006

Aquesta OPA sí que és beneficiosa!

L’Espanya casposa pot respirar tranquil·la: Endesa no serà absorbida per una empresa catalana sinó per una d’Alemanya! Sembla doncs que tot va tornant a la normalitat. Ara que l’Estatut està de rebaixes i que el boicot als productes catalans han obtingut els seus fruits, calia solucionar, per totes, l’atreviment dels catalans de posar peus al coll a una empresa nacional.
Tot és formalisme, també el discurs d’aquest meu primer paràgraf. En el fons de tot plegat només cal veure-hi l’animadversió vers Catalunya. De fet, la classe social més humil, catalana o no, encara no sap si hi sortirà guanyant o perdent, amb una o altra operació econòmica. No sabem si tindrem millor servei elèctric o si el preu augmentarà més o menys de pressa. Però això en política barata, que és el que més abunda, no interessa. La qüestió és frenar els moviments de la perifèria que podrien fer ombra al centre. Només a la perifèria activa i creativa, encara que Catalunya cada vegada és més passiva, per culpa de fora però també de dins. Si mai ensenya les ungles, ja té qui les hi esmola.
El més greu de tot és que no n’aprendrem mai, i tornarem a ensopegar a la mateixa pedra. És un cercle viciós que té història. De tant en tant ens deixen viure d’il·lusions i esperances, però ben aviat se’ns acaba.
Estic d’acord i tampoc podria fer res en contra, que caldrà valorar els esdeveniments i veure’n resultats. Sigui quina sigui la solució final, serà important examinar en què hi sortirà guanyant la ciutadania, la catalana i la que no ho és. Però no podrem oblidar aquest nou passatge de ràbia i odi cap a una nació a qui es nega el dret a decidir el seu futur. Però no ens equivoquéssim!: se’ns nega des de fora però també des de dins!. Cadascú que en tregui les seves conclusions.

dilluns, 20 de febrer del 2006

El laberint de l'Estatut

Avui, el dia m’ha passat volant sense adonar-me’n. He pogut llegir amb prou feines quatre ratlles dels diaris i vull destacar només la facilitat que té la gent dels partits polítics per sortir victoriosos de qualsevol esdeveniment.
La manifestació de dissabte, que només va comptar amb el suport d’ERC, ha produït diferents lectures dels partits polítics catalans, totes elles diferents. Pel que sembla, cap partit s’ha sentit al·ludit sinó més aviat al revés. Tots ells han interpretat l’esdeveniment com un toc d’atenció per als altres partits polítics. Si no fos que en rebem les conseqüències, n’hi hauria per riure. Com es pot ser tant fals?
Els al·ludits pel meu escrit em direu que a la manifestació hi varen anar quatre gats en comparació al total de població catalana, i és cert. Què ha de passar més però, perquè es vegin obligats, encara que sigui per uns instants, a reflexionar sobre la manera d’actuar? Es pot fer més el ridícul, escoltant una vegada i una altra les declaracions de fa pocs dies i comparant-les amb les actuals? No sé si és sentit del ridícul o bé de la decència!
Tenim els polítics que tenim (no sé si ens els mereixem o no), i pagarem per això. Ens han enemistat de tot Espanya per acabar acceptant un increment del 20% de l’IRPF? Valia la pena tants embolics per aconseguir només un avantatge de punts per als aspirants a jutge que coneguin el català? Conèixer i parlar el català no hauria de ser una condició necessària, com ho és del castellà?
Cada dia anem coneixent retallades subtils a la proposta d’Estatut que es va aprovar al Parlament. Què en quedarà? Són els mateixos parlamentaris que hi van votar a favor o bé ens els han canviat? Aquesta és la capacitat negociadora dels polítics catalans? No em feu riure!
Però no cal ser tan ingenus: cada partit executa el seu programa previst, sense moure ni una coma del guió, encara que s’hagi de llegir entre línies (com fèiem en vida del dictador). Només n’hi ha un que des del primer dia ha ensenyat les cartes (PP), i un altre que encara no té clar que vol ser quan sigui gran (ERC). Els altres... jutgeu vosaltres mateixos.

diumenge, 19 de febrer del 2006

La ciutadania ha parlat

S’han escrit moltes pàgines sobre el poder dels mitjans de comunicació. Tothom és conscient que des dels diaris, la televisió o la ràdio es pot fer molta pedagogia però també es pot manipular les masses. Els polítics ho saben i ho pateixen, però a vegades se n’aprofiten.
Internet i les noves tecnologies converteixen en periodistes amateurs al conjunt de la ciutadania, i esdevé una altra font d’informació, més difícil de controlar, encara que no estigui lliure de ser igualment manipulada.
El boicot descarat dels mitjans de comunicació catalans a la manifestació d’aquest dissabte, no ha obtingut els fruits desitjats per una classe política que utilitza els ciutadans a la seva conveniència. ERC se n’ha aprofitat però no n’ha estat el principal protagonista. Ha estat la ciutadania preocupada per les maneres de negociar el futur de la nostra nació. L’objectivitat i professionalitat de TV3, Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació generalistes ha quedat qüestionada i això no ajuda gaire a la societat catalana que confia en la imparcialitat o si més no en la seva honestedat.
L’enregistrament de les declaracions polítiques possibiliten la seva reproducció dies més tard, i ens ensenyen de quina manera es menteix quan es tracta de sortir a la fotografia. Això ho hem pogut veure i escoltar de la boca del president espanyol Zapatero i també del principal cap de l’oposició catalana, l’Artur Mas.
Només dos partits (PP i ERC) han estat coherents amb els seus plantejaments, i tot i així estem vigilants perquè no es desmarquin quan ho creguin oportú. De totes maneres, no s’hi val posar-los al mateix sac perquè el discurs és totalment diferent. La resta de partits estan massa preocupats per la imatge en vistes a les eleccions de 2007. Aquesta manera de fer és la que desmotiva a la ciutadania i provoca un desinterès per la política i els seus protagonistes.
Tots entenem que en una negociació les dues parts han de cedir posicions, el que no pot ser però és donar per bona una reforma estatutària, renunciant als principis més reivindicats, i després justificar que en pocs anys s’haurà de tornar a canviar.
No és qüestió d’orgull sinó de dignitat, i en la negociació de la reforma de l’Estatut, hi ha algunes forces polítiques que han rebaixat massa els seus plantejaments i han arribat a fer dubtar de la seva sinceritat a l’hora de defensar la reforma.
La ciutadania s’ha manifestat perquè està cansada de victimisme fals que queda en evidència quan es presenta l’oportunitat de defensar els principals drets de les persones i de les nacions.
Catalunya és una nació i als catalans no se’ns pot negar el dret a l’autodeterminació. El català és una llengua de la mateixa categoria que el castellà. No es pot obligar a conèixer el castellà si no hi ha obligació de parlar el català, sobretot en l’exercici de la justícia a càrrec de persones que tenen un bon currículum acadèmic. No es pot ser solidari a compte de les classes socials catalanes menys afavorides. Els nostres representants polítics varen fer un esforç (?) per consensuar una reforma estatutària. Ara no podem obviar l’alt percentatge amb el que es va aprovar.

divendres, 17 de febrer del 2006

Sobrequés, Strubell i Fèlix Cucurull

Dins els actes d’homenatge a Fèlix Cucurull, aquest vespre ha tingut lloc una conferència a càrrec de Toni Strubell i Jaume Sobrequés. L’ha presentat i moderat la professora d’història Pilar Royo.
La Sala Noble del Calisay estava plena i els parlaments s’han seguit amb molta expectació. Tots tres han comentat la seva relació amb Cucurull de qui guarden molt bons records.
En Jaume Sobrequés ha volgut fer ressò de la mort, avui, d’un gran patriota català, com ha estat Francesc Ferrer i Gironès. De Fèlix Cucurull ha dit que tot i tenir un únic compromís, era una persona polièdrica. Ha ressaltat la seva obra com la Història del Nacionalisme Català, i ha fet notar l’actualitat d’una de les grans idees de Fèlix Cucurull, com és la de nació catalana dins una espanya plurinacional, i l’afirmació que ens han amagat la història. Ha acabat afirmant que l’obra de Cucurull no ha estat suficientment difosa.
Strubell ha definit i valorat la vida de Fèlix Cucurull com la d’un catalanista en temps del franquisme. L’anomenat activista de les idees, que va militar en partits i formacions minoritàries que mai l’havien de portar a poder viure de la política. Ha considerat com una de les principals contribucions a la Història, el seu treball per desfer els tòpics sobre el catalanisme. Segons Strubell, Fèlix Cucurull va destacar la personalitat de Josep Narcís Roca i Farreras, el pare del catalanisme d’esquerres.
Els organitzadors dels actes commemoratius als deu anys de la mort de Fèlix Cucurull, fan possible que durant un parell de mesos els arenyencs tinguem l’oportunitat d’assistir a unes conferències i ponents interessants, que ens recorden la persona i l’obra del nostre convilatà.

dijous, 16 de febrer del 2006

Per dignitat, jo no hi seria

Sempre s’ha dit que la realitat supera la ficció. Això ho podem constatar en moltes situacions, on mai hauríem pogut imaginar-nos que els fets succeïssin d’una determinada manera. Malgrat tot se’ns fa difícil entendre com és possible que passi.
Som moltes les persones que estem cansats de tanta hipocresia, de tanta ràbia, de tanta manipulació, de tant odi i maldat. No podia imaginar que tot això que està passant arribés als nivells actuals. Es tracta d’anar tensant la corda, sense vergonya ni miraments. És igual si aconsegueixen fracturar la societat civil, si amb això recuperen el poder absolut per tornar a fer i desfer a l’empara de les seves lleis.
Per dignitat, jo no continuaria en una associació, en una empresa, en un grup polític, que es servís de les mentides, el menyspreu, la calúmnia i la ràbia per estar al davant. El Partit Popular està convençut que la seva tàctica és la millor per guanyar-se la simpatia de les masses, i això és suficient per continuar amb aquest discurs.
En Josep Piqué se’n feia creus i va gosar manifestar-se en contra de la cúpula del partit. Va viure la disjuntiva de mantenir-se ferm en la seva consciència o bé cedir a la pressió dels seus dirigents. Finalment va prevaler la seguretat en la feina. De fet, quin pes té la consciència? És prou fàcil enganyar-se un mateix per emmascarar-la!
No fa massa mesos vaig escriure a la revista l’Ametlla d’Arenys la consideració de si CIU havia de mantenir o no el seu pacte amb el PP a la nostra vila. Feia notar que precisament ara tampoc comptava amb la majoria absoluta que li podria decantar la balança.
No crec massa en els formalismes i prefereixo anar a la part pràctica, com en aquest cas podria ser pensar en l’esforç i dedicació que la regidora del PP realitza a la població. És cert i així li ho vaig manifestar però... em produeix contradiccions i dubtes pensar que la senyora Rosa Zaragoza forma part del govern com a representant dels votants del PP d’Arenys de Mar, uns votants a qui respecto profundament però que són còmplices indirectes de l’actitud dels dirigents del PP. Em produeix dubtes perquè jo no voldré mai girar la cara a un veí que sigui votant d’un o altre partit, però sí que m’agradaria poder dir-los que, en aquest cas, estan donant suport a uns polítics que menteixen i posen la població de la resta d’Espanya en contra nostra. Simplement que en siguin conscients!
Als meus cinquanta anys puc recordar la Catalunya amb el dictador governant; amb Fraga de ministre; amb Adolfo Martin Villa de governador civil de Barcelona... i em dol sentir dir al senyor Rajoy que ara estem fent amb el castellà, allò que la dictadura va fer amb el català. Em dol perquè és fals i tendenciós. Encara em ressonen les paraules del Rei d’Espanya dient que el castellà no va ser mai imposat. Com es pot ser tan cínic i tan fals?
La gent que em coneix sap que jo no estava gens d’acord amb aquells partits que, en el moment de negociar els acords de legislatura, partien de la premissa que no pactarien amb el PP. No ho trobava encertat i molt menys en pactes dins l’administració local. Ara però se’m fa més difícil mantenir els meus arguments. Crec que la situació no pot continuar d’aquesta manera i m’agradaria que fossin els mateixos simpatitzants i militants del PP que fessin adonar als seus dirigents que per aquest camí no s’arriba a bon port. Creieu que això és possible?

dimecres, 15 de febrer del 2006

El mediador

El polifacètic Ramon Verdaguer ha estat escollit per actuar com a mediador en el conflicte sorgit arran dels fets de la nit de naps d’enguany, que va acabar amb la detenció de tres joves, un dels quals ha estat condemnat a una pena d’un any de presó.
En Ramon Verdaguer és la persona idònia per asseure en una mateixa taula a les persones que en aquest moment es troben enfrontades, per la seva capacitat de diàleg, la seva trajectòria professional, el seu caràcter afable però rigorós.
La seva tasca no serà fàcil, en primer lloc perquè el tema fa massa temps que dura, amb massa gent implicada i molts insults entremig. Tampoc serà fàcil perquè hi ha una sentència condemnatòria. Tampoc l’ajudarà la politització que se n’ha fet per una i altra part. Malgrat tot però, en Ramon Verdaguer sabrà trobar la manera de franquejar tots aquests obstacles i aconseguir escoltar i fer-se escoltar.

En Ramon Verdaguer l’hem vist actuar al Principal; recitar a la Biblioteca; donar una conferència a la Sala Josep M. Arnau; contar històries a la Ràdio... He compartit amb ell excursions al Montseny i n’hem llegit les seves cròniques. En Ramon Verdaguer és també un eminent advocat. Ha estat assessor de polítics locals i s’interessa per la vida social, cultural i política de la seva vila i la seva nació.
Comparteixo moments amb en Ramon però és d’aquelles persones amb qui no en tens mai prou. Amb en Ramon sempre aprens i no només històries i llegendes sinó que també t’ensenya a viure al dia i treballar per la societat que t’ha tocat viure. A poc més d’un any de les eleccions municipals (es parla del 30 de maig de 2007), jo li donaria el meu suport a l’alcaldia, perquè en Ramon és garantia d’equanimitat, de coherència i de bon fer.
No tinc cap dubte que si depèn d’en Ramon Verdaguer, l’èxit de la Taula de diàleg està garantit. Només caldrà bona predisposició per ambdues parts. N’hi haurà prou en que ningú pretengui assolir l’èxit personal. En una taula de diàleg s’ha d’escoltar i després parlar, i és molt important examinar el passat per trobar respostes per al futur, però no donar massa voltes en allò que ja ha passat i no es pot tirar enrere.
Deixem treballar a en Ramon Verdaguer i esperem a veure els resultats que tots desitgem. Un poble enfrontat no va enlloc i Arenys necessita continuar caminant amb el concurs de tothom, i encara més dels joves.

dimarts, 14 de febrer del 2006

Rajoy visita Catalunya a la recerca del seny

Aquest seria un titular que agradaria a força gent, sobretot a militants del Partit Popular a Catalunya, i que no acaben d’entendre la crispació que està generant el seu partit, des de la resta d’Espanya.
M’agradaria pensar que a l’Estat espanyol és possible una alternança política sense generar tanta ràbia més o menys continguda. És bona la divergència i és bona la pluralitat. Cal però ser assenyat i no generar més confrontacions.
Sembla ser que alguns empresaris catalans, la majoria dels quals se’ls atribueix més o menys simpatia a posicions properes al PP, han demanat a Rajoy que variï el seu to de crispació. Rajoy ha acceptat tenir més cura de les formes però ha volgut deixar ben clar que la seva obligació és denunciar l’alt grau d’intervencionisme de la proposta de nou Estatut.
Tots sabem però que demà, quan sigui fora, tornarà a incitar el rebuig cap aquesta part d’Espanya on el seu partit és poc més que testimonial. Aquesta és la hipocresia de la realitat partidista de la nostra política. Es diu allò que convé dir a cada lloc i a cada moment. Allò que un pensa és secundari. La imatge és molt important i l’objectiu és recollir el màxim de vots possibles, al preu que sigui, per després fer i desfer al seu aire sense tenir en compte a ningú. A ningú que no sigui del seu color.
Els polítics catalans haurien també de recuperar aquest seny que ens enorgullim de tenir. És molt fàcil caure a la mateix trampa. Sobretot ara quan ja es comencen a fer les primeres passes per al llarg camí electoral que no acabarà fins al 2008.

dilluns, 13 de febrer del 2006

La participació amb CIU i PP

Acabo de rebre l’informe que l’empresa Serveis de Participació Interactiva, SL ha enviat a tots els participants del procés participatiu del Xifré. En aquest informe, de dues pàgines, a part de resumir com s’ha desenvolupat el procés participatiu, relaciona nou conclusions, que us comento tot seguit:

1- L’Ajuntament realitzarà un estudi sobre l’ús coherent i global dels equipaments disponibles. (sense voler pecar de falsa modèstia, des del primer dia havia demanat que en lloc d’activar aquest procés participatiu pel Xifré, es realitzés el Pla d’Equipaments de la vila).
2- Les propostes sorgides del procés participatiu indiquen necessitats no cobertes (precisament això és el que ens demanaven en una de les sessions presencials).
3- El fet que les 7 propostes hagin tingut més desacord, és interpretat com a senyal que cap d’elles té prou entitat per si mateixa (clarivident!).
4- Durant la sessió ha anat apareixent la idea que cal potser buscar un ús compartit i coherent (no hi faig comentaris).
5- També han sorgit diversos suggeriments sobre l’oportunitat de convertir l’edifici Xifré en un atractiu, en un referent exterior (!?).
6- En aquest sentit, sembla que cal elaborar un preprojecte –amb alguna variant- que parteixi de la proposta més valorada, la de l’alberg (...) en definitiva, un centre amb atractiu cap a l’exterior. (!?)
7- S’han aportat vàries idees amb capacitat d’atracció exterior (...) L’edifici Xifré com a: centre d’estada i intercanvi d’artistes; centre de formació d’artesania; centre dedicat a l’estudi de les arts nàutiques; centre de recerca i formació en noves tecnologies pioneres; escola de restauració... (els punts 5, 6 i 7 podrien anar junts)
8- En qualsevol cas, cal tenir una bona documentació sobre les possibilitats i limitacions de l’espai, tant del punt de vista físic, com jurídic. (interessant, potser d’entrada i no com a conclusió!).
9- S’acorda també, elaborar una memòria del procés participatiu... (m’imagino que és aquest document que hem rebut).

Intento no ser destructiu però... se’m fa difícil entendre la inversió de 8.000 euros per aquest treball participatiu. Haig de pensar que l’Ajuntament haurà rebut un dossier molt més elaborat i extens que li pugui servir de base per a qualsevol decisió a prendre i que a nosaltres només ens han fet arribar els apunts que varen prendre els dies del procés. Seria bo doncs que l'Ajuntament ens expliqués més en detall la informació que han rebut, per no acabar pensant que una vegada més ens han pres el pel i els “quartos”, i desanimar a tothom davant qualsevol altre procés participatiu que ens vulguin vendre.
Paral·lelament hi ha un treball encarregat i pagat per la Diputació per conèixer la realitat cultural d’Arenys i fer propostes (?). Un treball que també s’ha pagat amb diners públics. Se’n sap res? El termini era de sis mesos i ja ha passat un any. L’empresa a qui se li va encarregar la feina, ha presentat cap document? Els vilatans el podem conèixer? Ha estat una altra presa de pel del govern municipal de CIU+PP o els hi han pres a ells? L’oposició en té prou en fer preguntes al Ple o no li deixen fer res més? (recordo que l’administració local que va encarregar el treball no està formada precisament per CIU ni pel PP.
I així anem tirant. Tots tranquils que ja estem representats pels nostres 17 regidors i regidores. L’any vinent ens tornaran a demanar el vot (no l’opinió). Aquest és el model que tenim, i la gent que també tenim.

diumenge, 12 de febrer del 2006

La ciutat és més agressiva?

Aquest matí hem anat a Canet perquè el benjamí ‘A’ de l’Arenys jugava el primer partit de la segona volta del campionat. L’Arenys ha demostrat per què ocupa les primeres posicions de la classificació, però el més important que vull destacar és el bon ambient que s’hi ha respirat.
Immediatament he fet una repassada mental de tots els camps que hem visitat i m’ha semblat veure-hi algunes diferències. No sé si és per casualitat però he notat molta més agressivitat a la gran ciutat que no pas en poblacions més petites, fins i tot on podia haver-hi més competitivitat i motivació.
He reflexionat doncs si l’agressivitat era més present a les ciutats, on la gent es coneix menys i passa més desapercebuda, però contenen un estrés que els fa explotar més fàcilment, arribant a ser grollers, a diferència dels pobles més petits, on potser hi ha més el perill d’enemistats entre veïns, pel fet que gairebé tothom es coneix i també hi ha menys intimitat. Potser és per això que, en la nostra visita a diferents pobles del Maresme i el Vallès Oriental, hem gaudit d’un molt bon ambient, amb molta esportivitat i gaudint de veure jugar els nostres fills.
És cert que el meu anàlisi no té cap contingut científic i pot no servir de premissa per arribar a cap conclusió vàlida. L’Arenys només ha perdut un partit i n’ha empatat un altre, en tota la primera volta, i tots dos han estat en camps de Mataró. Això podria condicionar el meu anàlisi i per això invalidar qualsevol conclusió a què volgués arribar.
Renuncio doncs a donar per bona la meva hipòtesi i em quedo només amb el bon record de tots els camps visitats, i també la del propi. És agradable compartir una estona de lleure i esport amb persones amb qui no tens lligams, amb qui arribes a competir animant a equips adversaris, sense perdre els estreps. És important que tots els pares i mares posem per davant de tot l’educació en el tracte, en els ànims a l’equip i en la crítica, i que ens adonem que els nostres fills aprenen tot jugant a futbol, i que la pràctica de l’esport, en aquesta edat, és també una manera d’educar-los.

dissabte, 11 de febrer del 2006

Carta oberta a ACESA

Benvolguts,
Acabo de llegir la notícia de la signatura, aquest divendres, d'un contracte de col·laboració entre la vostra empresa ACESA i l'Ajuntament d'Arenys de Mar per a l'edició del llibre d'història del Mont Calvari en què, segons diu la notícia de Vilaweb, i a la pàgina web de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, aportareu 6.000 euros i us convertireu en els patrocinadors de la publicació.
Són d'agrair accions com aquesta perquè deixen entreveure un panorama més optimista on no tot són negocis i afers econòmics sinó que també hi ha lloc per a la cultura, que no es tracta tant d'un entreteniment sinó del sosteniment d'una societat, d'un país.
Aprofito l'avinentesa per demanar-vos informació sobre la posició de la vostra empresa, en el litigi que hi ha per solucionar l'accessibilitat a peu entre les poblacions d'Arenys de Mar i de Munt, en el punt d'accés de la carretera C-61 a l'autopista C-32.
D'acord amb la resposta que el Síndic de Greuges de Catalunya ens va donar a la nostra consulta (expedient núm. 3765/2005), la solució passa per un acord entre els dos ajuntaments, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i l'empresa concessionària ACESA.
Tinc coneixement del posicionament dels dos ajuntaments i em consta la voluntat de l'esmentat Departament, de millorar l'encreuament existent. Desconec però la vostra opinió i predisposició a trobar una solució perquè els vilatans dels dos Arenys puguem recuperar la connexió a peu que vàrem perdre amb la construcció de l'autopista C-32 que en teniu la concessió administrativa.
Us agrairia tinguéssiu l'amabilitat d'informar-me en quina situació es troba aquest afer perquè els vilatans puguem entendre si la solució està pròxima o bé encara va per llarg. Confio en la sensibilitat de les administracions públiques implicades i la d'ACESA perquè els arenyencs puguem desplaçar-nos a peu, ben aviat, entre les nostres poblacions.

Ben cordialment,
Xavier Febrer i Claveras

divendres, 10 de febrer del 2006

Taula de diàleg

ERC d’Arenys de Mar proposa crear una taula de diàleg per asseure joves napaires i govern local per intentar trobar una solució a la “crisi” provocada pels fets de la nit de naps, i aconseguir que no tingui efectes de cara a les properes celebracions i festes locals.
Ja fa dies que unes quantes persones estem reclamant aquest diàleg com a única manera de resoldre aquesta crispació entre les dues parts i que afecta a tota la població en general. Se’m fa molt difícil pensar que algú pugui estar en contra de trobar solucions de manera civilitzada i raonada, i vull creure que tothom s’esforçarà per aconseguir acabar, d’una vegada per totes, amb una situació com l’actual.
Celebro la proposta d’ERC i m’agradaria veure que la resta de forces polítiques i també el col·lectiu de joves napaires s’apunta a aquesta iniciativa, amb la voluntat de retornar a la normalitat, sense oblidar els fets ocorreguts però amb l’ànim d’acceptar la part de responsabilitat que cadascú té, i trobar la manera de perpetuar les tradicions sense que comportin enfrontaments però tampoc danys al mobiliari públic i la propietat privada dels arenyencs.
ERC proposa la figura del mediador com a “interlocutor vàlid per a les dues parts”. Al meu article d’aquest mes de febrer, a l’Ametlla d’Arenys, parlo de la mediació com una acció cada vegada més necessària i que els ajuntaments assumeixen per millorar la qualitat de vida, evitant discussions i problemes d’integració social i cultural. No cal dir que també és bo que la ciutadania compti amb un mediador en les seves relacions amb l’administració. Aquesta figura es contempla a molts municipis, a partir del defensor del vilatà.
Per tot això felicito a ERC per la seva iniciativa, i animo als partits polítics, al govern municipal i als joves napaires, familiars i amics, a participar d’aquesta taula de diàleg i defugir d’aquesta situació tan desagradable que estem patint tots els arenyencs i arenyenques.

dijous, 9 de febrer del 2006

La mediació

Fa relativament pocs anys ens hauria semblat estrany sentir a parlar de la figura del mediador com passa ara. La nostra societat ha canviat molt i on es nota més és en la diversitat de cultures, tradicions, maneres de pensar... Probablement la facilitat d’accés a l’altra part del món a partir de les noves tecnologies i l’arribada de persones d’altres cultures han afavorit aquesta diversitat i enriquiment col·lectiu. Tot això comporta més interacció i també més discussió i enfrontaments. No és estrany doncs que es faci necessària la mediació intercultural, la veïnal i en totes aquelles relacions entre persones d’una mateixa societat.
Els ajuntaments, com en tantes altres coses, en ser l’administració pública més propera, han anat assumint tasques de mediació entre ciutadans que eviten haver d’arribar a instàncies judicials per resoldre temes que, moltes vegades, tenen un desenllaç positiu i simple. Per aquesta tasca es compta amb els mediadors, que procuraran posar d’acord les dues parts enfrontades, o en el cas de la mediació intercultural, ajudaran a la integració del nouvingut a una societat que li és estranya i ho sabran explicar a la part acollidora.
Més enllà de la mediació, els ciutadans disposen del Sistema Arbitral de Consum desenvolupat per les Juntes Arbitrals de Consum com a eina de resolució de conflictes entre consumidors i venedors de productes i serveis, que a poc a poc va prenent força, sobretot en les ciutats més grans, i que intervé en els conflictes comercials sorgits de la compra d’un producte, o bé en la prestació d’un servei. Les Juntes Arbitrals de Consum són una alternativa a la via judicial a l’hora de resoldre aquests litigis. Aquest és un instrument que permet al consumidor obtenir, sense formalitats especials i de forma gratuïta, una satisfacció quan s’hagin lesionat els drets o interessos que té reconeguts legalment. És tracta d’un sistema extrajudicial i voluntari, que protegeix consumidors i empresaris, i permet resoldre amb caràcter vinculant i de forma ràpida les diferències sorgides entre les empreses i els seus clients.
La Junta Arbitral de Consum encara no és massa coneguda, tot i que tant la Generalitat com els ajuntaments que presten aquest servei, n’han fet difusió. És important conèixer la seva existència i també la manera de funcionar i accedir-hi.
Quan un comprador considera que el producte adquirit és defectuós o bé que se li ha prestat un servei de manera incorrecta, pot presentar una sol·licitud d’arbitratge davant de la Junta Arbitral de Consum que tingui més propera al seu domicili, per a la reparació dels danys soferts o per obtenir una compensació justa pels danys prèviament justificats. La Junta Arbitral de Consum, amb l’ajuda d’experts en tractament de conflictes, intentarà aconseguir una solució que acontenti a les dues parts, o bé, si no hi ha acord, decideix que ho resolgui un tercer, és a dir, un tribunal arbitral anomenat Col·legi Arbitral de Consum, amb el compromís per les dues parts, de complir amb la solució que aquest dicti. La Llei considera la resolució d’aquest tribunal arbitral com si es tractés d’una sentència judicial i, per tant, executable.
És un servei voluntari per als comerciants i empreses, i que poden adherir-s’hi de manera permanent o bé en funció dels conflictes i a petició de la Junta Arbitral de Consum. És també un servei gratuït, sense costos judicials. És un servei executiu perquè la decisió del Col·legi Arbitral és vinculant. Si no es compleix la decisió presa, la part afectada pot demanar al Jutge de Primera Instància que l’obligui a fer-ho, i sense entrar en la qüestió, aquest executarà la sentència, que s’anomena “laude”. És un procediment ràpid que no pretén defensar a ningú, sinó donar la solució al conflicte, amb total imparcialitat i independència.
L’adhesió d’un comerç a la Junta Arbitral de Consum, doncs, és una garantia per al client i és per això que els comerços adherits ho acostumen a publicitar a l’entrada del seu establiment amb un distintiu específic del Sistema Arbitral de Consum. Això fa que sigui convenient que a l’hora d’entrar en un establiment ens fixem si té l’adhesiu corresponent perquè ens aportarà més confiança a l’hora d’adquirir els seus productes.
La Junta Arbitral de Consum més propera a la nostra població és a Mataró, i el número d’atenció telefònica és el 93 758 2301, per a concertar entrevista de dilluns a divendres, de 9h a 14h, o bé el número 93 758 2280, de dimarts a dijous, d’11 a 14h, per atenció telefònica.
La ciutadania té un grau de responsabilitat a l’hora de potenciar la creació i ús de sistemes de mediació i empara i és per això que cal difondre l’existència d’aquestes entitats i organismes.
Arenys de Mar pot veure néixer enguany la figura del defensor del vilatà, gràcies al pacte a què varen arribar els grups municipals del PSC i ERC amb l’equip de govern. El defensor és un altre mediador, en aquest cas entre l’administració pública i la ciutadania, i ha d’ajudar a facilitar els tràmits administratius i treure’ns de la indefensió en què ens trobem a vegades davant la màquina administrativa pública.
Hem de ser crítics però convé canalitzar-la a través dels mecanismes i institucions que hi ha creades. De ben segur que llavors els resultats seran més positius i la convivència més agradable.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, del mes de febrer

dimecres, 8 de febrer del 2006

Els mossos demanen disculpes

És important acceptar que t’has pogut equivocar, però no hi estem massa acostumats. Partim sempre de la hipòtesi que tenim raó i ho defensem amb totes les energies. Si no som capaços d’escoltar els nostres interlocutors, podem caure en el perill d’errar en els nostres plantejaments. Això ho sabem veure molt bé en els altres però ens costa adonar-nos-en quan som nosaltres qui fallem.
Els polítics són punt de mira per a molts. Qualsevol persona pública està exposada a que la seva feina i les seves decisions siguin seguides meticulosament per part de molts, i que a la més petita tingui efectes importants. És per això que els càrrecs públics tenen moltes responsabilitats i la seva tasca no és gens fàcil.
També la policia rep moltes mirades. Quan actua, per si ho fa de manera excessiva, i quan no actua, perquè deixa de fer-ho. No per això queden eximits de la responsabilitat d’actuar correctament ni de fer-ho en la mesura pertinent.
Arenys de Mar va viure la nit de naps una experiència desagradable que va acabar amb un enfrontament entre policia autonòmica i joves napaires de la vila. Els jutjats i condemnats han estat els joves, però aquests han acusat a la policia d’haver exercit una força innecessària a part d’haver vexat psicològicament als joves detinguts. No hi ha proves gràfiques i les acusacions no han prosperat.
Avui era notícia a Manlleu (Osona) el reconeixement de la policia autonòmica d’haver-se equivocat, per una actuació desproporcionada en una operació policial antidroga que es va portar a terme en un bar de Manlleu. Per això han demanat excuses a l’alcalde i reconegut el seu error.
La notícia no és positiva per l’acció realitzada per la policia, però com a mínim reconeixes el mèrit de que hagin acceptat l’error comès i demanat excuses. A Arenys de Mar tot ha quedat vist per sentència a favor dels mossos però ens han quedat alguns dubtes.

dimarts, 7 de febrer del 2006

La partitura

Feia temps que no em mirava una partitura. Ha anat bé que els meus fills tinguin control a l’Escola de Música, perquè d’aquesta manera el preparem junts i practico la seva lectura que tenia un xic rovellada.
El mètode d’aprenentatge musical del P. Ireneu és extraordinari perquè aprenen sense patir l’avorriment d’haver d’estudiar el “Solfeo de los solfeos” o bé el “Laz”. Aprenen a llegir i a cantar les cançons del nostre patrimoni musical, que fa que al mateix estudiar s’ho passin divertit.
Intentava comparar la música amb la política, per detectar similituds, i n’he trobat: els nois i noies que estudien a l’escola, canten i molts polítics també; alguns desafinen i en política això és l’habitual; tant uns com els altres coneixen el faristol i l’han fet servir en alguna ocasió (els polítics sobretot cada quatre anys, en campanya).
L’Escola de música d’Arenys ha estat una realitat gràcies a la perfídia i voluntat d’uns quants vilatans, que varen aconseguir engrescar els polítics de torn i donar-li forma. L’experiència de treballar durant molts anys amb un esclop i una espardenya, assolint bons resultats, va jugar un gran paper. Ara els meus fills poden estudiar, junt amb dos-cents més.
A Arenys en canvi, no hi ha escola per als polítics. Aquests s’han de formar sobre la marxa i n’hi ha alguns que no en tenen cap ganes i tampoc superarien la revàlida. Però ja se sap... per ser regidor o regidora no calen grans estudis i a vegades t’adones que la ignorància és atrevida. Molts polítics ni tan sols tenen partitura, la intenten escriure cada quatre anys, però llavors no la saben llegir i la perden.

dilluns, 6 de febrer del 2006

Degustació de caça al Lluçanès

Aquest diumenge vàrem anar a dinar a la Fonda Sala d’Olost de Lluçanès, per poder degustar el menú de caça. Feia deu anys que no hi tornàvem. Ignasi naixeria tres dies més tard.
Tot s’ha de dir que sóc persona de menja senzilla. No acostumo a gaudir de grans àpats sinó que menjo per viure. M’agrada el dinar de casa i no haver-te de desplaçar d’un lloc a l’altre. Això no treu però, que de tant en tant puguem fer algun extra. El d’aquest diumenge ha estat important i l’anàlisi que n’hem fet és que ha valgut la pena.
Hem escollit el menú degustació per poder tastar una mica de cada. Hem quedat satisfets i encuriosits per les combinacions de salses i gustos de cada plat. La Fonda Sala és lliure de fum, al bell mig del poble d’Olost, a la subcomarca del Lluçanès. Encara hi havia raconades amb neu glaçada i tot i el sol que lluïa, la temperatura no pujava.
Aquest dinar ha completat el menú cultural del cap de setmana, que vàrem iniciar amb l’acte inaugural de l’homenatge a Fèlix Cucurull, i el concert a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Vic. El proper cap de setmana serà diferent però també amb un bon grapat d’actes per triar i remenar.

diumenge, 5 de febrer del 2006

Dissabte cultural

Ahir dissabte, Arenys va estar a l’altura del concepte que se’n té encara que a vegades posem en dubte. Ahir dissabte hi va haver dos esdeveniments culturals de rellevància que varen omplir les sales i on es varen poder sentir llargs aplaudiments.
A la sala Josep M. Arnau, es va presentar el calendari d’actes commemoratius dels deu anys de la mort de Fèlix Cucurull. L’acte, que va estar presidit per l’alcalde en representació de tota la vila, va comptar amb la intervenció del lingüista i historiador arenyenc Jordi Bilbeny.
Bilbeny va ressaltar com a valors que recordava de Fèlix Cucurull, la seva constància, la fidelitat i la coherència, i es va confessar deixeble seu de qui en guardava un molt bon record com a erudit.
La Mercè Cussó va presentar els actes que tindran lloc fins al mes d’abril, i en Jordi Cucurull va agrair en nom de la família l’esforç i dedicació de les persones que han fet possible programar tots els actes de la commemoració. També va presentar la web creada per aquesta ocasió i que us convido a visitar perquè es tracta d’un gran treball. Després de la recitació de diferents textos de Cucurull, a càrrec de Mercè Sàbat, Miquel Vila i Joan Pera, l’acte es va acabar amb el cant de l’Himne Nacional de Catalunya,
els Segadors.
Mitja hora més tard, al Teatre Principal, l’Orquestra de Cambra de Vic, va omplir la sala per escoltar la interpretació d’obres de Mozart, Toldrà, Casals i Txaickowsky. Considero que l’actuació de l’Orquestra va ser excel·lent i el públic assistent va aplaudir amb insistència per aconseguir escoltar dos “bis” . El concert, que estava inclòs dins els actes d’homenatge a Fèlix Cucurull, era organitzat per l’Aula d’Extensió Universitària de la gent gran, i comptava amb el suport de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, i la col·laboració de la Societat Coral l’Esperança.
Voldria pensar que aquest dissabte no ha estat un oasi dins la crisi que es viu a la vila arran dels fets de la nit de naps, sinó que es tracta d’una remuntada i que ben aviat es crearan les condicions ideals perquè torni la calma, havent solucionat els problemes que han existit i que han afectat una bona part de la població.

dissabte, 4 de febrer del 2006

Boicot, per resoldre què?

Avui llegia un escrit a arenyautes on s’animava la gent a fer un boicot a la revista local Arenys / Vida Parroquial, i a tots aquells establiments i empreses que s’hi anuncien, com a mesura de força en contra de les opinions escrites per la Permanent de Consell Parroquial, al full del diumenge de fa un parell de setmanes, en relació als fets de la nit de naps, i també d’escrits a l’edició de febrer de la mateixa revista Arenys / Vida Parroquial, que encara no he pogut llegir.
Jo sóc subscriptor i en alguna època també col·laborador amb els meus escrits. No estic massa d’acord amb la línia que des de fa anys segueix la revista, ni amb la manera de pensar i d’escriure del seu Cap de redacció que ocupa un bon percentatge dels escrits. Tinc coneixement de baixes significatives per escrits considerats insultants o massa crítics de persones que, per l’ocupació i responsabilitat que exerceixen considero que haurien de ser més tolerants i demòcrates. Aquests darrers dies també hem conegut baixes de subscriptors arran de les manifestacions pels fets de la nit de naps. Encara que no les comparteixo, aquestes les podria entendre millor.
La campanya que semblaria es vol iniciar per boicotejar Vida Parroquial i els seus col·laboradors, em dol i la posaria al mateix lloc que la campanya de bona part de la resta d’Espanya en contra dels productes catalans. Totes dues tenen la mateixa legitimitat i sentit. Un sentit que jo no hi sé trobar perquè sempre posaré per davant la paraula i el diàleg a qualsevol forma de pressió generalitzada. Hi ha doncs moltes passes a fer abans d’emprendre una acció com aquesta que tampoc ens porta enlloc, ni ens soluciona els problemes que ara tenim, perquè no els afronta de cara sinó que va a l’anècdota.
Aquests dies s’ha escrit molt a arenyautes, i de les paraules tothom n’ha pogut treure les seves conclusions. Ha sortit tot el que els seus narradors volien expressar. A mi, com molta altra gent que ho ha manifestat, em preocupa el futur de les relacions del nostre poble; les conseqüències que se’n poden derivar per a les persones i per a la societat en general. Voldria que la ferida, que encara és oberta, cicatritzés el més aviat possible. Però això només ho podrem fer tots plegats afrontant la situació de cara i oblidant campanyes inútils que només poden complicar més les coses.
Jo estic pel diàleg, i vosaltres?

divendres, 3 de febrer del 2006

Cap de setmana amb un cert regust

Aquest cap de setmana podríem omplir pàgines de comentaris sobre activitats culturals a la vila i també de vilatans fora d’Arenys. Podríem estar orgullosos que la societat civil, amb el suport i col·laboració de les institucions públiques, organitzin un ventall tan ampli d’activitats. És una llàstima però que l’estat d’ànims no ens acompanyi i que conservem aquell regust amargant que no ens deixa fruir del tot, dels actes que entre tots hem preparat.
Aquest divendres s’inaugura una exposició de fotografies de Joan Marlet, que per a molts arenyencs ha estat un mestre i continua sent un referent de l’art de la fotografia. Avui mateix el Cor L’Aixa, l’Escola de dansa Sinera i el pianista Joan Miquel Hernández, sota la direcció musical de Jordi Lluch, reten un homenatge a Frederic Mompou, al Foment de Mataró.
Demà dissabte, a la Biblioteca, tindrà lloc la presentació dels actes que la vila d’Arenys ha preparat per commemorar els deu anys de la mort de Fèlix Cucurull. A continuació, al Teatre Principal, s’interpretaran obres de Mozart, de qui commemorem els 250 anys del seu naixement; Txaikowsky; Toldrà i Casals, a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Vic.
El diumenge, el Museu d’Arenys ha programat una visita guiada a l’exposició “Valldemaria, una vil·la romana a Arenys de Mar”, i a la tarda, al Teatre Principal, es representarà l’obra familiar “En Pere beneit” amb Binixiflat, i al Teatre dels Seràfics es representarà l’obra “Llum de gas” de Patrick Hamilton, a càrrec del Grup Nyoca de l’Ametlla del Vallès.
No em direu que no hi ha activitat a la nostra població! La llàstima però és que no tenim la capacitat de moure a molts vilatans sinó que sovint ens hi trobem les mateixes cares, la qual cosa vol dir que quan arriba el cap de setmana, uns pocs hem de fer cabrioles per poder estar a tot arreu mentre que molts d’altres queden voluntàriament al marge dels actes.
A vegades no ens adonem que el percentatge de gent mobilitzada és molt baix, i per això ens estranya el nivell tan alt d’abstenció electoral, tot i que són moltes més les persones que acudeixen a votar. Què vull dir amb tot això?
Aquests dies s’ha parlat molt dels desgraciats fets de la nit de naps, de manera continuada i a vegades repetitiva. Al marge de la raó que vulguem donar a una o altra part; al marge de les conseqüències penals que se’n puguin derivar, i sense menystenir-les perquè no les voldríem haver de sofrir, els nostres clams; les nostres reivindicacions; els nostres posicionaments; la nostra crítica... arriba on arriba; s’escolta on s’escolta; influeix de la manera que influeix... però té uns límits molt més estrets del que ens sembla. Arriba a una minoria!
No deixaré de repetir que ens hem d’asseure i dialogar. Algú parla de fractura social. No sé si pot arribar a passar, però és cert que hi ha uns fets, unes reaccions, uns insults i unes actituds que no podem deixar de banda i ens cal asserenar els ànims i corregir allò que hem fet malament.
M’ha arribat un comunicat de familiars i amics de Fèlix Cucurull que animen la població a participar dels actes d’homenatge però al mateix temps a boicotejar, de manera pacífica i silenciosa, les intervencions del nostre alcalde, i em dol. Em dol perquè entenc la participació de l’alcalde en nom i representació legítima de la nostra població. Estic convençut que la seva manera de pensar i actuar és molt diferent de la que va tenir i tindria en Fèlix, amb qui, molt probablement, m’hi sentiria més unit.
No m’ha agradat gens la manera com l’alcalde ha portat el tema dels fets de la nit de naps, però és el meu alcalde, és l’alcalde d’Arenys. Voldria que s’assegués amb els joves i amics, i les seves famílies, i es procurés posar pau social a la vila. He escrit en alguna ocasió que totes les virtuts de Miquel Rubirola sovint queden ofuscades per la seva incapacitat de dialogar amb qui no opina el mateix, i és més propens a explotar els ànims que no pas a pacificar-los, però és l’alcalde d’Arenys i entenc que en l’homenatge representa a tota la població i de ben segur que ho farà molt millor que no ho faria el seu possible substitut.
Respecto la decisió presa per aquests familiars i amics de Fèlix Cucurull. M’imagino que no és fruit d’un rampell sinó que ho han valorat abans de formular-la. Són gent que donen la cara com ho va fer en Fèlix durant la seva vida. Que poden decebre a molts però no enganyen a ningú. Em sap greu perquè alguns d’ells saben que compartim idees i creences però, en aquesta ocasió, jo m’inclino per veure, en les intervencions de Miquel Rubirola, a l’alcalde que va sortir escollit a partir de les eleccions de 2003. En tot cas l’any vinent, si es torna a presentar, la nostra població tindrà l’opció de renovar-li o no la confiança.

dimecres, 1 de febrer del 2006

La feina bruta del PP

Diran que ho critico perquè va contra nostra i és evident que m’amoïna, però no és perquè vegi perillar la solidesa de la meva nació catalana sinó que em preocupa la lleugeresa en què cau el Partit Popular a l’hora de combatre qualsevol acció que porta a terme el PSOE i la resta de partits democràtics, encara que sigui mobilitzant a les masses amb una acció inconstitucional. Em refereixo a la recollida de signatures per exigir un referèndum a tot l’Estat, sobre el dret dels catalans de comptar amb un Estatut aprovat pel nostre Parlament.
No vull caure en la trampa de classificar al PP com a partit no democràtic, però sí que em permeto la llicència de criticar la seva poca capacitat democràtica per acceptar el joc que entre tots hem pactat. No es pot ser tan insensat de posar en perill l’estabilitat de la societat espanyola, només en benefici propi. No és la primera vegada que ho dic però no em cansaré de repetir-ho mentre la seva actuació no utilitzi el traç democràtic de la nostra societat.
L’oposició política és tan necessària com el govern, sigui en un ajuntament, en una nació o estat. Però de la mateixa manera que no es pot governar amb prepotència i prevaricació, tampoc es pot actuar des de l’oposició utilitzant expressament formes no democràtiques per gastar el govern. No es pot jugar amb la passió, el desconeixement de les regles del joc i la innocència de la gent, per aconseguir estar a dalt.
En període electoral tothom sap que els partits i els seus líders exageren i prometen més del que realment poden. Acabades les eleccions, totes les forces polítiques han d’acceptar els resultats i posar-se a treballar des de la posició que els electors els han col·locat.
Un dia vaig escriure animant al grup municipal de CIU a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, de trencar el pacte amb la regidora del PP, que els va donar la majoria necessària per formar govern. Pocs dies després de ser publicat l’escrit, em vaig trobar amb la regidora i no entenia per què barrejava la política estatal amb la local. Li vaig reconèixer que jo era un gran defensor de prioritzar el treball local al marge de les opcions polítiques, però també li vaig dir que hi havia uns límits. Considero que els militants del Partit Popular són indirectament corresponsables de les actuacions del seu partit, perquè són militants per voluntat pròpia. Qui s’apunta en un lloc, ha d’acceptar les directrius i sinó li agraden té l’opció de sortir-ne. El qui entra en política es “mulla” i qui no ho vol veure així, que s’ho faci mirar.