dijous, 30 de juny del 2011

Quan els viatges s'allarguen més del compte

Els avions ens permet arribar ben lluny en poques hores. Travessar l'Atlàntic en vaixell no és el mateix que fer-ho en avió. Però no tot és tan fàcil i a vegades sorgeixen uns entrebancs que no hi comptaves, i... El cert és que he passat dos dies força malament. Amb uns nervis interns que mal dissimulava externament, i tot i que em deixaven fer la feina, no tenia el cap prou clarivident.
He tingut el meu fill un parell de dies gairebé segrestat a la capital de l'Espanya, per problemes de vols. El pitjor de tot no ha estat el temps perdut, sinó la manera com s'ha perdut i el neguit de veure com es podria solucionar. He restat gairebé mut, telefonar a tort i a dret, això sí, però sense fer gaires comentaris, a l'expectativa de com acabaria tot plegat, i quan.
Finalment he sabut que la segona etapa del viatge s'ha acomplert. Ja el tenim a Zurich, a la suïssa alemanya. Demà farà dues etapes més, primer fins a New York i després a Seattle. Confio que aquestes dues etapes de demà, molt més llargues, es facin més fàcilment i amb menys temps. Realment, quan passen coses com aquesta vegada, valores més el fet d'arribar més o menys a l'hora prevista.
Ara que veiem el final del túnel, comencem a gaudir d'unes vacances diferents, amb la confiança que els servirà per créixer i aprendre. Al final de tot, el que estàs buscant és la formació dels que estimes, que per alguna cosa has decidit casar-te i tenir descendència. Ells són una bona part del sentit de viure, l'altra part l'hem de regar molt perquè si no ens cuidem, no serem capaços de transmetre res de profit als altres. Amb en Martí Amagat n'havíem parlat més d'una vegada. Jo vaig descobrir que tenir cura d'un mateix no és luxe, sinó una obligació. De qui no ho fa, poc en podràs esperar.
Per cert, la Clara va tenir més sort i va arribar a la seva destinació amb menys problemes.