Avui és un dia trist per Arenys; per a les persones que han compartit espai i temps amb en Manel Calvo; per als regidors i regidores que s’han assegut al seu costat, com aliats o rivals, però tots i totes amb les ganes de servir Arenys.
Amb en Manel hi podies estar d’acord o en contra, però una cosa tothom li reconeixia, que era un “pencaire”, i a més ho feia amb vocació i interès.
Tot i que no ens vàrem tractar massa, ni tampoc pensàvem de la mateixa manera, amb en Manel vam coincidir en més d’una ocasió. Recordo que tots dos vàrem fer milícies, i vam coincidir a l’acadèmia de cavalleria de Valladolid. Allà els catalans ens trobàvem sovint, i un cap de setmana, vam compartir viatge de Barcelona a Valladolid. Un viatge accidentat perquè el cotxe es va avariar, i vam continuar en taxi.
Bastant després el vaig trobar en reunions per temes de Padró d’Habitants i Cens Electoral. En Manel venia en representació de Sant Vicenç, si no m’equivoco, i jo de Mataró. En aquest cas coincidíem molt a l’hora de qüestionar les instruccions que el delegat de l’IME, a Barcelona, ens dictava. Després d’una anys a Vic, a la tornada, en Manel era regidor a l’oposició, i quan CIU va recuperar el govern, en Manel es va posar al capdavant de la regidoria d’Hisenda, i va dedicar moltes hores del seu temps. Recordo les presentacions acurades de les audiències del pressupost, que li reconeixia encara que jo pensés que no n’hi havia prou.
Aquestes morts costen de pair. En Manel era massa jove per marxar. Ahir em comentaven que als cinquanta anys és un bon moment per a les persones, perquè s’hi barreja experiència i vitalitat per continuar treballant. Només la fe pot aturar la ràbia que està a punt de sortir, i superar la impotència que pateixes, per una mort com la d’en Manel.
Des d’aquest modest racó internauta, reto homenatge a en Manel Calvo, i acompanyo en el dolor, a la seva família, amics i a tots els arenyencs i arenyenques.
Amb en Manel hi podies estar d’acord o en contra, però una cosa tothom li reconeixia, que era un “pencaire”, i a més ho feia amb vocació i interès.
Tot i que no ens vàrem tractar massa, ni tampoc pensàvem de la mateixa manera, amb en Manel vam coincidir en més d’una ocasió. Recordo que tots dos vàrem fer milícies, i vam coincidir a l’acadèmia de cavalleria de Valladolid. Allà els catalans ens trobàvem sovint, i un cap de setmana, vam compartir viatge de Barcelona a Valladolid. Un viatge accidentat perquè el cotxe es va avariar, i vam continuar en taxi.
Bastant després el vaig trobar en reunions per temes de Padró d’Habitants i Cens Electoral. En Manel venia en representació de Sant Vicenç, si no m’equivoco, i jo de Mataró. En aquest cas coincidíem molt a l’hora de qüestionar les instruccions que el delegat de l’IME, a Barcelona, ens dictava. Després d’una anys a Vic, a la tornada, en Manel era regidor a l’oposició, i quan CIU va recuperar el govern, en Manel es va posar al capdavant de la regidoria d’Hisenda, i va dedicar moltes hores del seu temps. Recordo les presentacions acurades de les audiències del pressupost, que li reconeixia encara que jo pensés que no n’hi havia prou.
Aquestes morts costen de pair. En Manel era massa jove per marxar. Ahir em comentaven que als cinquanta anys és un bon moment per a les persones, perquè s’hi barreja experiència i vitalitat per continuar treballant. Només la fe pot aturar la ràbia que està a punt de sortir, i superar la impotència que pateixes, per una mort com la d’en Manel.
Des d’aquest modest racó internauta, reto homenatge a en Manel Calvo, i acompanyo en el dolor, a la seva família, amics i a tots els arenyencs i arenyenques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada