Avui hem assistit al funeral de la Teresa, una veïna a qui estimàvem molt i que era, per als meus fills, com una àvia.
La Teresa era una dona valenta que vivia des de feia cinquanta-vuit anys amb el seu marit, en Jordi, un barber jubilat. En Jordi, que es mou de manera feixuga, ha vist com la seva companya de bona part de la seva vida, ha iniciat aquest llarg viatge misteriós, que els humans desconeixem i cadascú interpreta segons la seva formació i les seves creences.
Gairebé cada dia, a l’hora de la fresca, et trobaves en Jordi i la Teresa asseguts al pedrís, davant de la seva casa, i t’aturaves per fer-la petar una estona. Els agradava que els expliquessis d’on venies o allà on anaves, i et feien el seu comentari. En Jordi, com a bon barber, és força tafaner i la Teresa no li anava al darrera. T’adonaves, però, que t’estimaven i que et desitjaven el millor.
L’Ignasi i la Clara han passat estones a casa seva tot esperant que arribéssim a casa. Sempre sortien amb una galeta o llaminadura, o bé amb alguna joguina de la seva filla o els seus nets. La Montse, l’única filla d’en Jordi i la Teresa, està casada amb en Santi i tenen dos fills. La seva residència és a Badalona, prop de la feina, on la Teresa hi va passar les primeres setmanes de convalescència. El seu anhel, però, era tornar a Arenys.
Ara fa vint dies, en Jordi exclamava: quin sant Zenon! La Teresa es trobava ingressada a l’hospital de Calella, sense cap possibilitat de sortir-se’n. La nit de dimecres a dijous, la M. Àngels va ajudar a la Montse a vetllar la Teresa. A la matinada de divendres, la Teresa va deixar de respirar.
Avui, el funeral, ha estat la primera vivència dels meus dos fills. Quan la meva mare va morir, a primers de 2003, vàrem considerar que eren massa petits per assistir-hi. L’Ignasi, que ha volgut fer d’escolà, s’ha mantingut molt ferm tot i observar durant l’ofici, el dolor d’en Jordi, la Montse, i el de tota la resta de familiars, amics i veïns.
No sé si tindrem en Jordi de veí o bé anirà a viure amb la filla. En Jordi estima molt Arenys i es troba molt bé a casa seva. Amb la mort de la Teresa tot canviarà i caldrà que s’adapti a la nova situació, un fet prou difícil després de vuitanta-cinc anys de vida i cinquanta-vuit de matrimoni. Penso en la Teresa, però ara és en Jordi qui necessita el nostre suport, i segur que no li faltarà.
La Teresa era una dona valenta que vivia des de feia cinquanta-vuit anys amb el seu marit, en Jordi, un barber jubilat. En Jordi, que es mou de manera feixuga, ha vist com la seva companya de bona part de la seva vida, ha iniciat aquest llarg viatge misteriós, que els humans desconeixem i cadascú interpreta segons la seva formació i les seves creences.
Gairebé cada dia, a l’hora de la fresca, et trobaves en Jordi i la Teresa asseguts al pedrís, davant de la seva casa, i t’aturaves per fer-la petar una estona. Els agradava que els expliquessis d’on venies o allà on anaves, i et feien el seu comentari. En Jordi, com a bon barber, és força tafaner i la Teresa no li anava al darrera. T’adonaves, però, que t’estimaven i que et desitjaven el millor.
L’Ignasi i la Clara han passat estones a casa seva tot esperant que arribéssim a casa. Sempre sortien amb una galeta o llaminadura, o bé amb alguna joguina de la seva filla o els seus nets. La Montse, l’única filla d’en Jordi i la Teresa, està casada amb en Santi i tenen dos fills. La seva residència és a Badalona, prop de la feina, on la Teresa hi va passar les primeres setmanes de convalescència. El seu anhel, però, era tornar a Arenys.
Ara fa vint dies, en Jordi exclamava: quin sant Zenon! La Teresa es trobava ingressada a l’hospital de Calella, sense cap possibilitat de sortir-se’n. La nit de dimecres a dijous, la M. Àngels va ajudar a la Montse a vetllar la Teresa. A la matinada de divendres, la Teresa va deixar de respirar.
Avui, el funeral, ha estat la primera vivència dels meus dos fills. Quan la meva mare va morir, a primers de 2003, vàrem considerar que eren massa petits per assistir-hi. L’Ignasi, que ha volgut fer d’escolà, s’ha mantingut molt ferm tot i observar durant l’ofici, el dolor d’en Jordi, la Montse, i el de tota la resta de familiars, amics i veïns.
No sé si tindrem en Jordi de veí o bé anirà a viure amb la filla. En Jordi estima molt Arenys i es troba molt bé a casa seva. Amb la mort de la Teresa tot canviarà i caldrà que s’adapti a la nova situació, un fet prou difícil després de vuitanta-cinc anys de vida i cinquanta-vuit de matrimoni. Penso en la Teresa, però ara és en Jordi qui necessita el nostre suport, i segur que no li faltarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada