Arriben males notícies del Sàhara

No és fàcil parlar del Marroc i el Sàhara, sense caure en el perill de decantar-te per a un d'ells, després de 35 anys de domini dels primers, després de 16 anys d'incomplir el compromís del Referèndum. Quan els països estrangers et són favorables, ho agraeixes, però quan en van a la contra els exigeixes que no es fiquin en afers nacionals. Això és el que està pensant el Marroc quan sent l'opinió de la majoria de països occidentals, en relació a l'ocupació del Sàhara i la no convocatòria del Referèndum promès.

Hi ha massa interès econòmic per part del Marroc, per deixar anar el Sàhara, i massa interès polític i estratègic a països com els EUA, com per fer un lleig al Marroc, si el Sàhara no els pot donar res a canvi.

Salvant les distàncies, passa una mica com a casa nostra en què a mesura que et fas gran sacrifiques part dels teus ideals, no pas perquè els traeixis, sinó que el cansament et va vencent i arribes a sentir-te impotent de continuar lluitant per allò en què creus.

És d'admirar la constància i energia mantinguda pel Front Polisari que, amb totes les seves imperfeccions, s'ha mantingut ferm en els seus ideals, i confia aconseguir el reconeixement internacional més tard o d'hora. Una mica el que alguns pensen de casa nostra i s'aferren en aquestes possibilitats per somiar la victòria.

Malgrat hem de tenir en compte que els dos casos comentats en paral·lel, només tenen en comú que una part de la seva gent té l'objectiu d'assumir la independència, però ni les condicions en què viuen, ni la capacitat de desenvolupament de les parts oprimides, són les mateixes. I si a casa nostra es tracta de millorar, en el cas dels sahrauís estem parlant de subsistència.

Em dol aquesta situació, i encara més quan et porten notícies de morts d'un i altre bàndol, perquè per un costat m'identifico amb els sahrauís, i potser per això vàrem decidir tenir-ne un a casa durant l'estiu, però per l'altra banda he visitat el Marroc i m'ha encantat, tant la terra com les persones. No puc defensar una opció sense que brillin els meus records del Nadal de fa dos anys. Em poso a la pell d'un francès, anglès o belga, que entengués el fet català, però mantingués uns bells records de les terres i gent de l'Espanya diversa.

No és fàcil, però no es pot jugar amb les persones, i per això s'han de complir els compromisos assumits, costi el que costi, encara que sigui la pèrdua de la sobirania sobre una part del globus terrestre.

Evitar la llista de l’atur

Aquest cap de setmana, tal com ja s'anava donant, la notícia de portada ha estat la visita del Papa a Barcelona. Una oportunitat per manifestar-li el suport i també la crítica. Segons les informacions rebudes, s'esperava més persones pels carrers de Barcelona, i els contraris han estat més que res testimonials, com calia esperar. La Sagrada Família ja és Basílica i serveix, si més no, per convèncer els que no s'ho acabaven de creure, que l'obra s'acabarà.

El meu cap de setmana ha estat avorrit, acabant de passar els dies de mal de panxa que ja detectava el dimecres quan escrivia el post. Quan estàs malalt no tens ganes de fer res i el dia es fa molt llarg. He deixat d'anar a diferents actes que s'han celebrat de divendres a diumenge, un cap de setmana, per cert, ben farcit.

No hi ha mal que per a bé no vingui, i això ha passat avui, que he tingut més temps de llegir el diari, de manera més exhaustiva, sense limitar-me a les notícies, com em passa sovint. L'article que m'ha cridat l'atenció el signava Núria Peláez, a La Vanguardia, i el titulava "Massa preparats", amb el subtítol "La crisi incrementa la sobrequalificació i dispara la xifra d'universitaris que somien ser funcionaris".

Segons CCOO uns 450.000 catalans estan més ben preparats del que es necessita per al lloc de treball que ocupen, un 14,5% de la població activa (dades 2009), i un 30% si ens fixem només amb els joves. Segons l'articulista la crisi ha afavorit la qualificació, en què les persones a l'atur ho han aprofitat per formar-se, i els universitaris han pres el lloc a moltes persones de l'atur, encara que el treball requerís una formació menor. 

Si ens fixem en el món del funcionariat, hi ha un cert malestar per part de les persones sense titulació acadèmica pel fet que hi hagi titulats universitaris ocupant plaça d'auxiliars administratius. A l'article també diu que un 35% dels aturats es plantegen estudiar oposicions com a alternativa, i que un 15% ja les estan preparant.

De tot això se'n poden fer moltes lectures, per entendre com pugen els nostres fills, conèixer quines possibilitats tenen per al seu futur, a nivell formatiu, però també laboral. A casa sempre diem que la competència serà important i per això cal la formació, perquè a l'hora de la veritat, compta i desfà l'empat. L'altra cosa és confiar que una vegada acabada la carrera ja es trobi la feina. Això també s'ha de tenir molt clar.

Precampanya electoral

Paral·lelament a la visita del Papa a Barcelona, la precampanya electoral continua i cada partit va definint la seva estratègia, sense deixar d'escoltar què diuen els altres partits. El PP està molt envalentit arran de les sentències del Tribunal Constitucional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els ha donat ales i defensa d'una manera ben clara i sense cap mena de dubte, la subjugació de Catalunya a Espanya. C's també està en aquesta mateixa línia i només caldrà veure qui s'emporta els vots dels que pensen que Catalunya està massa capficada amb l'independentisme i la defensa del català.

Del grup independentista sembla que Carretero queda una mica fora de joc, agafant el relleu Joan Laporta, davant d'un partit sense cap més objectiu que la independència. Per contra, ERC que té el desgast d'haver estat governant amb coalició amb el PSC i en temps de crisi, s'esforça per presentar un programa coherent amb els seus principis.

Els dos grans continuen com sempre amb el seu discurs, uns demanant el canvi, recordant ara fa set anys que l'oposició al seu govern també el demanava, i els altres, en hores baixes, defensant el govern d'esquerres com a única solució per al nostre país. Les estadístiques són favorables al canvi, però no queda clar si amb majoria absoluta o bé necessitaran els vots de partits menors.

M'ha cridat l'atenció la por d'Alicia Sánchez Camacho per la possibilitat d'editar un govern tripartit independentista, és a dir, amb Mas, Puigcercós i Laporta. No sé si Mas ho veuria clar, però els altres dos segur que si. Per una banda Laporta només pot anar de tercer en alguna combinatòria i si es manté a l'oposició ja sabem el discurs que farà. Puigcercós ha estat al govern i per tant ha moderat el seu discurs. Continuar en el govern li aniria bé per aprofitar l'experiència d'aquests darrers anys. Si passés a l'oposició, perdria la bona posició com a partit independentista, ja que el partit de Laporta defensa una posició clara, sense tocar de peus a terra.

Veurem com continua la precampanya, però de moment no hi ha massa misteris.

Un clam al voluntariat

Encara que pugui semblar que és anar contra corrent, la figura del voluntari és tan important com sovint ignorada. En el nostre dia a dia, amb alts i baixos, amb problemes per fer-nos un lloc en aquesta societat, a vegades inhòspita, i també cruel, però amb dosis de bondat i generositat, existeixen unes persones que, per principis, per educació o per opció, es mostren oberts als altres, amb tota la naturalitat, sense buscar res més a canvi que la pròpia satisfacció d’haver ajudat els altres en aquelles coses en què tenen habilitat o possibilitats.

És d’agrair la predisposició a dedicar part del temps lliure a ajudar o col·laborar amb altres persones i institucions, sense buscar-ne una retribució econòmica, ni cap reconeixement social o polític, i això, en una societat limitada, amb dificultats econòmiques, com passa ara, permet que existeixin visitadors de malalts, bombers, protecció civil... però també entitats festives, d’esbarjo, culturals... en què els seus membres actuen a canvi de gaudir de la festa i fer-la gaudir a la resta de ciutadans.

A més de l’actitud de grup, hi ha la personal, aquella que es manifesta les vint-i-quatre hores del dia, en el nostre ambient familiar, de treball i lleure. Aquella actitud despresa, sense que signifiqui un sacrifici, sinó que surt de manera espontània i natural, i que afavoreix els que comparteixen espai i temps amb nosaltres. En aquest grup de persones hi hauria els voluntaris de carrer, que en aquest mandat, i des de Serveis Socials, s’ha impulsat. Són aquelles persones observadores que detecten possibles situacions de risc al seu veïnat, ja sigui per problemes econòmics, per temes de salut o dificultats socials, i que n’informen als professionals perquè n’estiguin al corrent i procedeixin a actuar per resoldre el conflicte.

També trobem el voluntari que dedica temps a formar persones amb més dificultats d’aprenentatge i sense possibilitats econòmiques per procurar-se un professor o una acadèmia, i les persones que acudeixen a la comunitat caputxina d’Arenys a preparar i servir el dinar a persones sense recursos que han trobat en la comunitat la via per alimentar-se dia rere dia. O el voluntari que observa anomalies de la via pública i n’informa al serveis tècnics municipals perquè ho resolguin

Una societat amb persones que tinguin el perfil del voluntari que hem definit, és una societat més justa socialment i més preparada per fer front, entre tots, situacions de crisi com l’actual, en què els més vulnerables necessiten d’un cop de mà. No es tracta pas de viure com ONG’s, ni convertir-nos tots en sants de guix, sinó que es tracta d’actituds davant el dia a dia, sense deixar d’atendre les nostres obligacions laborals, les familiars, les que haguem assumit socialment, sinó viure la realitat amb un esperit de servei als altres.

La meva experiència política m’ha permès observar i conèixer persones anònimes que desenvolupen una tasca de voluntariat, a vegades sense premeditació, fruit de la casualitat i circumstàncies, però que han assumit un compromís d’ajuda, assistència, visita, companyia, que fa més fàcil la vida dels altres. Són persones que no ho proclamen als quatre vents, sinó que forma part de la rutina de la seva vida, i que ho desenvolupen per pròpia voluntat.

El voluntariat té la virtut d’engrescar les persones a seguir amb l’exemple de coneguts, i això permet crear entitats voluntàries, bàsicament per a temes socials, d’ajudar a col·lectius, sectors o poblacions amb problemes concrets, i també la creació de xarxes que aglutinen les persones que a títol individual adopten aquesta actitud. Defensar el voluntarisme no és anar contra la professionalització, sinó que cadascú hi té el seu paper. Els voluntaris són totalment compatibles amb els professionals, sempre que cadascú desenvolupi la seva tasca. Els voluntaris han d’ajudar els professionals perquè aquests puguin fer la seva feina, mai substituir-los. 

Per tot això, la importància que a la nostra vila el voluntariat es mantingui viu i animi més gent a formar-ne part. Per aconseguir un Arenys més ric socialment, combatent les injustícies i el dolor de les persones vulnerables, entenent que tots formem part del mateix col·lectiu, i que la millora d’uns reverteix en tots.

Article publicat el mes d'octubre a l'Ametlla d'Arenys

Arran de la visita del Papa a Barcelona

L'Església catòlica està prou arrelada a casa nostra com perquè es faci difícil actuar amb coherència en un estat definit aconfessional. Arran de la visita del Papa se'n parla a tort i a dret i veus el posicionament d'uns polítics i la crítica d'altres. No és fàcil distingir què hi ha de sentiment religiós i què de protocol d'estat. Si ens fixem amb el Papa com a cap de l'estat del Vaticà, el que ve a darrere no té res a veure amb la fe religiosa que una persona pot tenir. Entenc que des de posicions allunyades de la religiositat costi distingir una posició de l'altra, i que els nostres polítics tinguin la tendència a equivocar-se en el seu posicionament, o encara pitjor, en les justificacions.

Avui llegia que el PP criticava la no assistència del president Zapatero als actes religiosos del Papa, en la seva visita a Espanya, i en canvi ho hagués fet a la missa d'oració dels Estats Units. Caldria veure què em pensa el propi president i de quina manera explica la diferent actitud. 

No cal, però que esperem a que vingui el Papa per destapar tota aquesta polèmica. Els pobles del nostre país celebren la Festa Major el dia del Sant Patró, i un dels actes que s'acostuma a fer és la Missa del Sant, amb l'assistència dels membres de la Corporació, sigui quina sigui la seva creença religiosa.

A nivell de partit potser hi ha qui ho té més clar i no acudeix a la celebració, però a títol personal t'adones que la cosa no funciona de la mateixa manera, essent el dia del Patró, el dia de l'any en què un assisteix a la Missa. Quina és la posició més correcta? S'ha de ser coherent i si no creus no t'hi has de presentar? Actues a títol personal o en representació de la població que t'ha escollit? En aquest cas quedaria justificada la teva presència encara que no siguis creient?

Com en totes les coses és important analitzar la situació i actuar segons ens diu la raó. La crítica no la podràs estalviar, però com a mínim ningú no et podrà dir que no ets coherent, sinó que actues d'acord amb allò que creus que cal fer.

De què s'ha parlat avui?

Hauria de parlar de la fiscalia, de Mas i de CDC, perquè avui han estat protagonistes de les notícies, però us haig de confessar que no ho seguit, i no ho he fet perquè estic fart de la politització judicial, aquesta barreja entre poders que haurien de ser independents, però que a la pràctica es confonen.

Exigir transparència és l'única cosa que ens queda, però també s'ha convertit en la cançó de l'enfadosa. Tothom en parla i ningú s'ho creu. La reacció dels polítics, i em sap greu que així sigui, sempre és la mateixa siguin uns o altres els beneficiats o perjudicats pels fets jutjats. Jutjats normalment més per la premsa i la ciutadania que per l'organisme judicial corresponent.

En precampanya electoral tot s'exagera i surt de mare. Els partits a qui les enquestes donen com a perdedors s'afanyen a trobar forats negres i causes que inculpin els proclamats com a futurs vencedors. Aquests amaguen tot el que poden perquè no es descobreixin les seves misèries. I el poble? doncs el poble a veure-les venir i callar. Anar a votar allò que els sembla millor, però sabent que al cap de quatre anys es trobaran amb la mateixa simfonia.

Estic negatiu, ho reconec, però és que em fa un mal la panxa que no l'aguanto. No sé si és per alguna cosa que he menjat i no se m'ha posat bé, o per l'estat de nervis que visc darrerament. Els nervis es posen a l'estómac i me'l deixen com una pedra.

Penso que els partits que han estat governant s'haurien de dedicar més a explicar la feina feta, que jo considero que ha estat important, però que no els ha acompanyat la fama. Em fan pensar amb no sé qui...

És molt fàcil ensorrar l'altre i molt difícil fer mèrits perquè et valorin. Això ho hauríem de saber tots. Potser només els queda la tranquil·litat de la consciència, que no és poca cosa, i la satisfacció d'haver-ho donat tot.

Carregar el mort a l'altre

No descobreixo res si dic que ja de ben petits aprenem l'art de carregar el mort als altres. Gairebé no sabem parlar que ja ens acostumem a treure'ns les puces de sobre i assenyalar el germà, l'amic, el company de la guarderia, com a culpable de la malifeta. Aquesta postura no la descuidem i ens segueix tota la vida, a l'escola, a la família, a l'empresa. Nosaltres ho fem tot bé, o gairebé tot, en canvi els altres sí que ens perjudiquen i fan que no tinguem èxit en això o en allò altre.

Segur que a tots ens vénen a la memòria exemples que il·lustren aquesta pràctica i sentiment. Si anem malament econòmicament és perquè el govern ha pres tal mesura o no n'ha pres cap; és perquè la competència està més ben tractada i reben favors; perquè els bancs no ens deixen diners; perquè la gent no té diners per comprar-nos les mercaderies; perquè els treballadors són massa ganduls i no aprofiten tot el temps de feina...

Tenim l'habilitat de justificar tant la culpa dels altres que ens ho arribem a creure i no som conscients que el castell ens l'hem creat nosaltres per justificar les nostres febleses, els nostres errors. Ens pensem que som objectius i que tenim en compte totes les variables i que la conclusió és verídica i irrefutable.

Aquests dies de crisi qualsevol excusa és bona per quedar lliures de culpa. No podem negar que hi ha crisi, però hem de ser capaços de valorar quin és el grau de culpa externa i quina part hem d'assumir, per allò que no hem fet, o perquè el que hem fet no ha estat la millor opció.

Tothom s'ho passa malament? Tothom hi posa el coll, o bé hi ha qui s'ho agafa molt a la lleugera? Hem fet tot el que podíem? Hem fet bé la feina en temps de vaques grasses? 

No podem desatendre ningú, i ens hem d'ajudar mútuament, però està bé de reflexionar per què hem arribat on ara som. Potser ens va enlluernar deixar els estudis per començar a treballar de paleta i guanyar molts diners. Ara no tenim feina i no podem pagar la hipoteca, i encara devem el cotxe que ens vàrem comprar. Potser no vàrem fer les inversions necessàries en el moment oportú, perquè l'empresa es posés al dia, i ara ho paguem car. Potser no vàrem tenir en compte que els costos eren massa alts, i ara amb la recessió no els podem assumir...

No es tracta de flagel·lar-nos, sinó de reflexionar i aprendre de l'experiència. No vulguem enganyar-nos culpant els altres de tot, perquè ni arreglarem la situació, ni aprendrem a resoldre els problemes que puguin tornar a venir si ara ens en sortim. No carreguem el mort a l'altre, sinó que assumim la nostra part de culpa.

90 anys

Acabem d'arribar de Vic, on hi hem anat a celebrar els 90 anys del pare. En tenia ganes i ho va dir fa temps. Avui, però l'ha sorprès veure reunits a tants familiars. La nostra és una família ben nombrosa, i per això quan ens trobem, ens fem notar. Avui ratllàvem el centenar, i això que n'hi ha hagut uns quants que s'han excusat perquè viuen lluny o els era impossible venir.

Quan et trobes amb amics i familiars que fa temps que no has vist, t'adones que el temps no passa en va, i si nosaltres que érem els cosins més petits, ja tenim una edat, els més grans...

Tot ha anat molt bé i tothom estava content d'haver-ho pogut celebrar. El pare, abans de començar la festa em deia que no sabia entendre que ja tingués 90 anys. Suposo per allò de pensar que noranta són molts anys. Abans les persones vivien menys anys i quan el meu pare era jove segur que trobava la gent de 60 anys com si fossin uns avis. Ara noranta...

Ahir parlava de la família i en situacions com la d'avui és quan la valores i, pensant-hi, et ve a la memòria aquelles persones que s'han fet grans sense ningú al costat. La vellesa pot ser molt trista i cruel, i en canvi si la família t'acompanya, pots arribar a ser molt feliç.

A la residència geriàtrica hi ha persones que tenen visita gairebé diàriament, però d'altres pràcticament no tenen ningú que els vagi a veure, i això ha d'afectar les persones. A casa el pare va perdre la dona de la seva vida, amb qui havia viscut casat cinquanta anys, però que en feia més de setanta que es coneixien. El pare, però té una família que el cuida nit i dia i de cap manera es pot sentir sol. I això té molt mèrit.

La castanyada i la família

La castanyada és una de les poques excuses que ens queden per viure en família. Vull dir que cada vegada la gent va més a la seva i, a diferència de quan érem petits, es fa més difícil que tota la família celebri algun acte plegats. La castanyada salva els papers, encara que el Halloween li tira cosses.

Encara són moltes les cases que fan panellets, amb l'excusa que a les pastisseries els preus són molt cars. Fer panellets s'ha convertit en un treball de tota la família, i el menjar-los també. A casa, quan hi havia la mare, també hi anàvem a torrar les castanyes a la llar de foc. Els temps canvien i les persones se'n van.

Pensant amb la castanyada i les famílies, m'ha vingut al cap que hi ha moltes famílies que, per diferents raons, no poden celebrar-la. Potser perquè ja ni tan sols els serveix de motiu per reunir-se tots, o bé perquè tenen massa problemes com per pensar a fer castanyes i panellets, o no tenen ni diners per comprar els ingredients. Això és bo tenir-ho en compte mentre estem fent els panellets o fem la trobada per menjar-los. És una sort que tenim que no tothom ho pot dir.

Paral·lelament hi ha la policia que està en alerta per prevenir les bretolades que els joves, menors, i que els seus pares deixen que vagin sols pels carrers, es dediquen a fer pel simple fet d'espatllar i embrutar el mobiliari urbà i les cases dels veïns. Confonen sortir de festa amb fer bretolades, i els seus pares en són els responsables. L'educació l'han delegat als professors i se n'han rentat les mans. I així anem.

Vull ser optimista i pensar que ho redreçarem, però el cas és que ens hem fet grans i ens hem oblidat que una de les nostres obligacions és educar els nostres fills, sobretot ensenyar-los a respectar i comportar-se en societat. Mentre siguem tan individualistes, la nostra societat estarà malalta. Probablement la tradició de fer la castanyada ens pot salvar de mantenir unida la família i evitar que els fills es dediquin a les bretolades.

La coherència del meu independentisme

Avui hem celebrat la castanyada, començant per una exposició política i un posterior debat. En una intervenció del debat s'han referit a mi sense nomenar-me, perquè en més d'una ocasió m'he definit com independentista tot i formar part, com independent, del grup municipal socialista a l'Ajuntament d'Arenys.

Hem menjat castanyes i panellets i he tastat una mica de vi bo i un licor d'herbes d'una companya d'Arenys de Munt. Ha estat una festa senzilla, però simpàtica, sobretot perquè les persones assistents són agradables, també senzilles i de bon cor. Entre queixalada de panellet i castanya hem continuat el tema sorgit, en què jo no hi he intervingut, per no donar més importància de la que realment té.

És cert que des del meu bloc he manifestat la meva condició d'independentista i em semblava que havia quedat clar. També en les votacions al Ple municipal, en què el meu grup municipal ha determinat llibertat de vot, per ser temes d'àmbit no municipal, les meves votacions han estat coherents amb la meva manera de pensar. Malgrat tot sembla que calen més explicacions.

No sóc un independentista convulsiu, ni obsessionat ni malaltís. Tinc altres prioritats que la independència i la primera de totes és aconseguir cohesió social a Catalunya, i defensar els drets dels que pensen com jo i dels que pensen diferent, dels que són independentistes convençuts i dels que parlen castellà i es consideren espanyols. Si aconseguíssim un model federalista que respectés la diversitat dels pobles espanyols, no hi faria cap lleig, perquè el problema que pateixo és la desconsideració vers el meu poble, la meva llengua i la meva cultura, per part de la resta de l'estat espanyol. Si em respectessin, jo estaria feliç.

És més, em preocupa aquells catalans que només pensen en la independència, però són incapaços de presentar un programar per sortir de la crisi, donar feina els que estan a l'atur, i reflotar les famílies que no tenen suficients ingressos per passar el mes. Són uns independentistes insolidaris, que només pensen en ells mateixos i se'ls en fot si els altres pateixen gana. D'aquests independentistes jo no en vull saber res.

El tripartit a nivell català ha fet un esforç considerable per cohesionar el país, després de 23 anys de política de dretes i de diferències socials. Ha fet un treball que els passarà factura a les eleccions. A ERC li han sortit partits més independentistes, però que no tenen experiència de govern, i per tant no toquen de peus a terra. Tot el que aquests partits guanyin a les eleccions, seran vots perduts per a l'anar bé del nostre poble. 

Em vaig presentar com a independent a les llistes dels socialistes arenyencs perquè estava convençut que era el millor grup per fer créixer el meu poble, i acabaré el mandat amb el mateix convenciment, per les proves demostrades, malgrat el que pugui anar escampant el partit principal de l'oposició, que en el seu darrer mandat no va fer ni la meitat de la feina d'ara, tot i les dificultats que representa un govern de tres partits.

Per tot això no em considero incoherent, sinó que he actuat totalment d'acord amb els meus principis, i amb la millor gent possible.

La visita del Papa

Aquests dies podem llegir diferents informacions i també opinions sobre la visita que el Papa farà a Barcelona, en què es consagrarà la Sagrada Família. Com sempre que es parla de temes religiosos, hi ha qui ho aprofita per desbarrar contra l'Església i tot el que l'envolta, així com d'altres que es deixen portar per la passió, a vegades irracional.

Seria bo que fóssim capaços d'analitzar la seva visita a partir de la raó i féssim l'esforç d'entendre el que significa per a molts creients, encara que a nosaltres no ens aporti res. La màxima autoritat dels catòlics en un país que, malgrat ser aconfessional, està arrelat en un passat catòlic cent per cent, no passa inadvertit i és lògic que els preparatius siguin complexes. No es pot oblidar que al mateix temps el Papa és cap d'estat i això comporta tot un protocol especial.

Les opinions que tots podem exposar no tenen la mateixa repercussió si som persones sense responsabilitat política ni representativitat institucional, que si l'exercim. És per això que les declaracions del tinent d'alcalde d'ICV a l'Ajuntament de Barcelona, el senyor Gomà, o les que ha fet el secretari per a la Immigració, el senyor Amorós, d'ERC, no han estat oportunes. En això dono la raó al senyor Josep Antoni Duran.

Podem ser crítics quan som respectuosos. Quan parlem de l'Església catòlica els més crítics són els que des de dins, i amb el respecte que es mereixen tots els creients, intenten renovar-la, traient força a l'estructura i ressaltant les persones, la base de l'Església.

No seré a Barcelona a rebre el Papa, però no em fa cap nosa que vingui, ni que se li faci una rebuda. Em preocupa la salut de l'Església i l'actual Papa, al meu entendre, no és la persona més idònia per guarir-la. Això no treu, però que els creients de Barcelona i rodalia el puguin anar a saludar, i acompanyar-lo en un moment important del protocol religiós, com és la consagració de la nova basílica.

Veureu que la majoria de les informacions que els diaris donaran seran sobre temes menors al voltant de la visita, convertint-los en estrelles dels diaris i noticiaris. Avui mateix es parlava del temps que el Papa utilitzaria el català o el castellà i podies llegir opinions de top tipus. De fet els catalans tenim una obsessió sobre la llengua, que té la seva explicació, però que hem de saber reconèixer. Una obsessió malaltissa, que jo no n'estic al marge.

Diada de la gent gran

Avui ha tingut lloc una altra activitat del conjunt d’actes programats aquest mes d'octubre, per a la gent gran. Ens hem trobat a l’Ateneu per celebrar, un any més, la diada de la gent gran. Un berenar amb molt bones postres, i l’animació d’en "Ramon", que tots recordem pel seu pas per TV3, al programa Filiprim, amb el paper d'operari.

Precisament he estat parlant amb ell durant el berenar, abans que pugés a fer la seva actuació, i hem recordat la mort de l’avi de Filiprim, en Llàtzer Escarceller. Estava preocupat per la col·locació de la gent. Notava que el públic quedava molt espaiat i massa lluny d'ell. També em comentava que no era un públic fàcil per ell, encara que segur que se l'estimava molt. I hem parlat de política, que es veia que era un tema que li agradava. Era molt crític amb els presidents de la Generalitat i del govern de Madrid, i una mica nostàlgic, recordant polítics d'anys enrere.

L'actuació d'en "Ramon", l'operari de Filiprim, ha fet riure a molta gent, doncs sap molt bé quins temes cal tocar segons el públic que té davant seu.

Al final de la festa han improvisat una mica de ball, però la veritat és que no ha tingut gaires seguidors, un d'ells l'alcalde, a qui han tret a ballar malgrat que sempre diu que no en sap. Jo hauria de dir el mateix, perquè no ho he fet pràcticament mai. Em caldria seguir algun curs, perquè trobo que és interessant saber ballar, però em moro de vergonya, i en aquests moments no trobaria temps per fer-ho.

He parlat amb alguns avis, i estaven molt contents. Els avis són agraïts i cal agrair-los el que han fet per nosaltres, i que alguns d'ells encara fan, com per exemple: de cangurs. Una àvia venia per primera vegada sola, després de la mort del seu marit. D'alguna manera es disculpava de participar de la festa després d'haver perdut el marit.

Ha estat una festa senzilla, amb dos petits parlaments, de la regidora de Gent Gran, la Maribel, i de l'alcalde. Suficient com per recordar els avis que pensem en ells i que volem agrair-los tot el que han fet per les nostres famílies i per Arenys.

Viure de rumors

Viure en un poble petit - Arenys té gairebé 15.000 habitants - a vegades no és fàcil, sobretot per aquelles persones que els preocupa que la gent sàpiga què fa i deixa de fer. En poblacions petites la gent es coneix força i hi ha xafarderia, no sempre en negatiu. A mi mai m'ha preocupat que els altres sàpiguen com penso, què faig i què m'agrada. Això no vol dir que no et sàpiga greu quan se't critica, però aprens a conviure-hi.

A vegades la rumorologia és curiosa i fa riure, i t'agrada descobrir com s'hi ha arribat. La imaginació de les persones és gran i en ocasions creen tot un món complex i rebuscat. És cert que en segons quina situació i segons quin sigui el tema, pot arribar a ferir.

Darrerament estic immers en un embolic de rumors que m'ha sorprès. Sobretot perquè no sé com ha pogut sorgir, ni d'on ha vingut. M'ha arribat per dos cantons diferents i m'imagino que hi deu haver força gent que s'ho ha cregut. No em preocupa, sempre i quan no se'n faci mal ús. Vull dir que, estant en política, algú ho pugui agafar per fer la seva campanya destructiva.

Haig d'agrair els companys que m'han fet la pregunta directa, perquè com a mínim al cercle més proper he pogut explicar la veritat, o millor dit, desmentir el rumor que algú ha fet córrer. 

En Jack l'altre dia comentava que li cridava l'atenció la manera de saludar-nos pel carrer. Se li feia estrany que ens diguéssim "Adéu", sense aturar-nos a comentar res ni encaixar la mà. Quan vius en un poble, et fas un tip de saludar gent. Persones que coneixes molt i d'altres que només els tens vistos. Per a les persones de ciutats grans, també els estranya i no entenen que si ens aturéssim a parlar amb tothom que creuem pel carrer, no acabaríem mai d'arribar a casa.

Sapigueu, doncs, que si us ha arribat el rumor, no és cert. Estigueu tranquils i confiem que els fets no arribin mai a ser reals. Un no pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré. Bona nit.

El Reglament d'ús del català, suspès cautelarment

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès cautelarment el Reglament d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona, a l'espera de la resolució del recurs presentat pel grup municipal del PP, preocupat per la discriminació del castellà. És evident que costa d'entendre que la preocupació sigui pel castellà i no pel català. Donant una volta per Barcelona t'adones que cada vegada és més difícil sentir parlar en català, i ja no dic res sobre parlar-lo bé, i encara menys escriure'l.

Si les administracions no procuren pel català, qui ho farà? Com es pot regular l'ús del català, que està en inferioritat, perquè ningú ens acusi de discriminar el castellà. Jo el discrimino totalment i conscientment, perquè encara pateixo discriminacions per parlar i sentir en català. Entenc que tothom ha de parlar amb la llengua que vulgui, i m'agradaria que no ens quedéssim només amb aquestes dues llengües, però si no discriminem en positiu el català, la nostra llengua morirà ofegada.

Hi ha sentit comú en les lleis i en la seva aplicació? Hi ha possibilitat legal d'afavorir a uns, quan hi ha consciència que són els perdedors? De fet la Justícia la representen amb una dona amb els ulls tapats...

Tot plegat explica perquè el català no necessita dictadors, ja que en democràcia tampoc ens en sortim. Resulta que preferim torturar una llengua i, si podem, anihilar-la, abans de valorar la riquesa de parlar-ne més d'una. Perquè és fals que el PP actuï en defensa del castellà, sinó que actua en contra del català, perquè voldria que tothom parlés castellà i fóssim iguals els del nord i els del sud. La uniformitat que tant els agrada és la grisor del seu programa de gestió pública. No ens deixen cap més opció que desestimar-los com a opció política i descartar-los com elegibles per a un Parlament dels catalans.

Catalans a Madrid

Els catalans tenim el costum, jo diria més aviat el vici, de fixar-nos en el nombre de catalans que ocupen càrrecs públics i de relleu a nivell espanyol. Ho fem comptant la quantitat de catalans abans que la qualitat. Sembla com si no ens interessés saber si aquell o l'altre català és representatiu nostre, i ens quedem amb el fet de que sigui català a Madrid, per exemple.

Ho dic pels comentaris de CIU sobre el nombre de ministres catalans en el govern de Madrid, però també penso en el cas de Joan Rossell, si acaba presidint la CEOE. En el primer cas, al tractar-se de política, hi posem més cullerada.

Parlant de Rossell, tot fa pensar que pot acabar essent el nou president de la CEOE, i això tiraria per terra aquell tòpic que ens hem arribat a creure tant de que mai podrà haver-hi un català al capdavant d'una entitat espanyola, cosa que no pensem d'un basc, com podria ser un altre cas.

Malgrat que la política no ha estat al marge de la vida empresarial de Rossell, durant els darrers anys ha despistat una mica, i als ulls de molts ja no porta el segell del PP com anys enrere, potser pel fet de sentir-lo parlar i defensar Catalunya. Tot i així no posaria la mà al foc. En tot cas aquest canvi d'actitud, més moderada, el pot portar a la presidència de la CEOE, i llavors no hi faltarà qui busqui en la seva actuació la mirada de complicitat cap a Catalunya.

Avui escoltant la tertúlia de Catalunya Ràdio, de les 3h de la tarda, m'ha agradat la resposta del diputat socialista, ara no recordo el seu nom, en que defensava com a més important aconseguir resultats per a Catalunya, al marge del nombre de ministres catalans que hi pogués haver. És per això que potser seria bo que minimitzéssim les anècdotes i ens quedéssim amb els fets que poden transformar la nostra societat. La forma és important, però el que més interessa és el contingut.

L'enterrament del tripartit

El president Montilla ha declarat que el tripartit ja és història i que no pensa reeditar-lo. Ha deixat clar que el tripartit ha funcionat, que s'ha fet feina, però que ara és hora d'anar sols per no haver de "sacrificar la coherència socialista per una colla de vots". Ha recordat les proclames que fan els socis, jo penso que es referia a ERC i la promesa de la convocatòria del referèndum d'autodeterminació, per dir que no es pot anar junts.

Si us haig de ser sincer, crec que Montilla té raó. No sé si es pot descartar una reedició sense conèixer els resultats, però si més no diu molt a favor d'ell, doncs més clar no ho podia dir, i això el condiciona. Un pacte a tres no és fàcil i només es pot fer quan hi ha necessitat de canviar la inèrcia de molts anys. Per aconseguir establir una política social que reguli les diferències existents a la nostra societat, beneficiant els que menys recursos tenen. 

Jo també penso que amb el tripartit s'ha fet molta feina. Probablement no l'han sabut vendre i algú es pugui creure la dreta quan es dedica a proclamar a tort i a dret que han estat set anys perduts. Potser han estat perduts per la dreta nacionalista de CIU, però no pas pel nostre país. Fins i tot amb temes nacionals s'ha avançat, i potser per això el PSC n'ha rebut conseqüències que l'ha fet trontollar internament.

Si realment el PSC té un programa per a Catalunya, és hora que el posi en pràctica, si més no que ho intenti, defensant-lo al 100% sense la crossa dels seus socis de govern. Serà, però el moment d'analitzar aquest programa per si és el millor per a la nostra nació. Anant sols és quan no es pot posar cap excusa als altres, i s'ha de donar la cara i respondre dels propis actes. La pregunta que molts es faran serà... i als ajuntaments també s'aplicarà la mateixa consigna?

75 anys d’Arxiu Fidel Fita

Aquesta tarda de dissabte, després d'una reunió inusual, hem anat a veure els amics de l'Esplai de la Gent Gran que feien una festa dins dels actes "+ per a la gent gran". Hem pogut observar una mostra dels seus treballs de pintura, puntes, ceràmica... i les fotografies de les seccions d'informàtica, català, anglès, ioga... també fan tai-txi. Ens han convidat a xocolata desfeta amb coca i hem fet petar la xerrada. La seva presidenta és encantadora i s'ha pres la feina amb molta serietat i amb moltes ganes. És una persona admirable.

Després hem anat a la conferència que obria el cicle de xerrades amb motiu dels 75 anys de l'Arxiu Municipal d'Arenys. El conferenciant és l'arxiver municipal, l'Hug Palou, que ens ha parlat de l'Arxiu Municipal Fidel Fita en el període 1934-1939.

L'Hug ha fet una exposició molt exhaustiva de la creació de l'Arxiu, amb detalls dels fets ocorreguts aquells anys, molt moguts per cert. Mentre parlava em reafirmava en la satisfacció d'haver apostat per posar al dia l'Arxiu municipal que, des de l'any 1953 estava sense classificar ni emplenar cap fitxa. Una feina que des de fora no es veu i que fins i tot ha estat criticada, com ha recordat l'alcalde amb una anècdota de carrer, i que m'ha fet pensar amb la regidora del PP que també va considerar que no era el moment de fer-ho...

La història la fem tots plegats, amb més o menys encert i amb més o menys projecció, incidència, però al cap i a la fi el nostre present és una part del passat. Avui he conegut una mica més de la història de la vila que m'ha acollit, i els presents a la Biblioteca crec que, tot i la durada de la conferència i la seva densitat, l'han agraït.

Al final s'imposa la intel·ligència

Carmen de Mairena es presentarà a les eleccions autonòmiques com a número 2 per la Coordinador Reusenca Independent (CORI), que ja té representació a l'Ajuntament de Reus. La notícia pot sorprendre, però té una possible explicació en el desencís de la ciutadania sobre la política, la poca serietat d'alguns polítics i la corrupció detectada en algunes administracions, la qual cosa fa que sorgeixin "frikis" capaços de riure's del mort i del qui el vetlla.

Fa pocs dies també podíem llegir de Belén Esteban, protagonista habitual de programes d'ínfima categoria i nivell cultural, a qui l'opinió pública li pronosticava molts èxits si entrava al món de la política. La ciutadania com a massa pot reaccionar de la manera més irreflexiva, sobretot quan es troba desorientada, sense uns objectius clars i desencisada.

Mentre els partits amb representació parlamentària busquen noms de polítics que puguin atraure vots, confeccionant unes llistes amb gent preparada per gestionar la política, hi ha qui s'ho agafa a broma utilitzant els instruments democràtics per desprestigiar la política.

No som una excepció en el món democràtic, sinó que països com Itàlia ja n'ha tingut exemples, no tan sols de possibles candidats, sinó de polítics electes. És per això que quan parlem de llistes obertes, fa por pensar que no sigui la manera d'obrir la porta a personatges sinistres, elegits pel seu populisme i no per la seva vàlua.

Estic convençut que si la CORI tira endavant el seu projecte, tot quedarà en res, però no puc dir el mateix d'altres propostes que, sense ser comparables amb Carmen Mairena, també utilitzen la imatge pública per aconseguir un lloc a la política, sense cap programa específic que els avali. Al final de tot confies amb la intel·ligència de la ciutadania a l'hora d'anar votar, i deixes per a una minoria les ganes de cridar l'atenció.

Èticament deplorable

ERC no vol que l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat cedeixi un equipament públic a la Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, per la realització d'un acte polític de precampanya. ERC titlla la Plataforma de xenòfoba i racista, i que només aconsegueix trencar la convivència.

No hi ha dubte que el discurs polític de Josep Anglada i la seva Plataforma és populista i racista, però ningú li pot negar la seva capacitat d'engrescar persones, per ignorància o pocs principis ètics. Es tracta d'aprofitar-se dels problemes i els errors, de la mateixa crisi econòmica, per mobilitzar descontents contra unes persones arribades de fora, però per sobre de tot persones.

El meu disgust més gran dels resultats electorals de les municipals de 2007 va ser l'èxit obtingut per Josep Anglada a Vic. La seva Plataforma és la segona força política d'aquest mandat, encara que arraconada per la resta de partits polítics, avergonyits pels vots obtinguts.

La Plataforma per Catalunya és legal, i per això no hi ha possibilitat legal, encara que sí ètica, de prohibir-li manifestar-se i organitzar actes públics. Crec que caldria anar a fons i en tot cas intentar aconseguir que el partit polític es declarés il·legal, i per tant no es pogués presentar a les eleccions.

No podem culpar l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat per deixar les instal·lacions públiques, encara que li dolgui, com de ben segur li deu passar. Paral·lelament hem d'aprendre argumentacions que convencin les persones que votar la Plataforma és votar xenofòbia, racisme i totalitarisme, i el més important de tot, saber explicar que aquest vot és un vot perdut, perquè no té cap sortida, perquè és anar en contra de la realitat del moment, de que no hi ha marxa enrere, sinó que el nostre poble és divers, i que lluny de ser un problema és una oportunitat de créixer com a civilització.

Podem protestar l'organització d'aquests actes, però per sobre de tot hem de ser capaços de convèncer la ciutadania que el camí de la Plataforma és un camí equivocat, que només porta dolor i cap solució. Defensar la Plataforma no és defensar ni la classe obrera ni els menys afavorits, ni els aturats ni els desvalguts. Defensar la Plataforma és reviure episodis xenòfobs que els europeus recordem molt bé.

Canvis al govern de l'estat

La notícia d'avui és la remodelació dels membres del govern espanyol, després que el president anés afirmant, els darrers dies, que només faria el canvi del ministre Corbacho. Finalment hi ha hagut una reforma important, pels canvis realitzats i també per la supressió de dos ministeris, els d'Habitatge i d'Igualtat.

Davant de qualsevol reforma s'hi troba les lectures interessades, partidistes, però també aquelles que intenten explicar-ho en detall. El presidenciable Artur Mas ha destacat "l'escombrada del PSC", perquè ha perdut un representant al govern, el senyor Corbacho, i el PP que demana el canvi de govern i no dels seus membres.

No hi ha dubte que el canvi més destacable és la del ministre Rubalcaba que, sense deixar Interior, assumeix la vicepresidència primera, que abandona Fernández de la Vega. Feia dies que fins i tot es rumorejava que Rubalcaba no acabés succeint Zapatero com a presidenciable. No és estrany que sigui ell el nou home fort del president, per afrontar la segona part de la legislatura.

Sense pretendre fer cap anàlisi d'expert, també destaco l'entrada de Jáuregui per ocupar el ministeri de Presidència, un altre reforç per al president Zapatero a qui probablement li calien dues crosses per poder continuar endavant. El tercer canvi que remarco és la sortida de Moratinos. Pot ser que hi hagi arguments que ho expliquin, però a mi m'ha sorprès perquè em semblava que era de la plena confiança del president. L'ha substituït Trinidad Jiménez, no sé si per compensar el seu fracàs a les primàries de Madrid, o bé té prou mèrits per ocupar la cartera.

Aparentment semblaria que Zapatero ha fet cas a qui li demanava que fes una reestructuració important del govern, i que ho hagi fet pensant en persones amb experiència perquè canviïn la imatge d'incertesa i de dubte constant, que ens ha vingut donant fins ara. Penso que pitjor que ara no podrà anar, però caldrà veure si el president està a l'alçada de les circumstàncies. I... sobre la pèrdua d'influència del PSC, no sabria que dir-vos. És cert que només hi ha quedat la ministra Chacón, però no sé si el fet d'haver-hi un o dos ministres del PSC significa que el partit tingui més o menys influència al govern. Dispenseu el meu escepticisme sobre influències del PSC a dins el PSOE. L'experiència ens ha demostrat que a l'hora de la veritat... res de res.