L'Estatut supera el Congrés

Avui s’ha aprovat la proposta de nou Estatut per a Catalunya. Una proposta que ha tingut un llarg procés, amb moltes singularitats i amb un resultat que caldrà analitzar amb claredat. Som moltes les persones que opinem sobre l’Estatut però no tantes les que l’han llegit. Uns opinen sobre el contingut i d’altres sobre les formes. En el primer cas convé conèixer bé el text de l’Estatut que es proposa i les diferències respecte al vigent. En el cas de les formes només cal ser bon observador i tenir memòria històrica per constatar les contradiccions en que cauen molts dels nostres polítics, per no parlar dels partits que ja han perdut la seva dignitat.
No he pogut seguir la sessió parlamentària per coincidència amb el meu horari de treball. Només he pogut llegir les informacions que surten a Internet i n’hi ha prou per constatar que el PP continua la seva tàctica demagògica i catastrofista que tant d’èxit obté per l’Espanya profunda, per l’Espanya confosa i enganyada a qui s’ha presentat els catalans com la tinya. Una concepció que no és exclusiva de la dreta recalcitrant sinó que també comparteix l’esquerra, encara que els seus diputats, en aquesta ocasió, hagin realitzat un acte de subordinació i obediència al seu cap.
A Arenys de Mar també en tenim d’aquests. Encara que el nostre alcalde, cap de llista de la coalició Convergència i Unió, la defensi, la regidora Rosa Zaragoza (PP) va deixar prou clar en el darrer Ple municipal quina era la seva opinió de Catalunya, del procés de confecció de l’Estatut i de l’actitud del seu partit polític envers Catalunya i els catalans. L’abstenció de CIU a la moció presentada pel PSC i votada favorablement per la resta de forces polítiques, podria interpretar-se com la penyora de la coalició a canvi de no haver de penjar la bandera d’Espanya al balcó de l’Ajuntament, o d’algun altre favor de caràcter condescendent.
Mentre Zapatero ens parla del principi de la fi d’ETA, el senyor Rajoy es refereix a l’acte d’avui com “el principi de la fi de l’Estat”. Torna a parlar de “la reforma encoberta de la Constitució” i es lamenta de l’obligatorietat d’aprendre una llengua, com si això no passés a Espanya, a França o Alemanya, per donar alguns exemples. És clar que si per Rajoy el català és un caprici d’uns quants nacionalistes, té molta raó de dir que no es pot obligar la resta a parlar aquesta llengua. Si el seu pensament és aquest vol dir que no ha entès res i que no té capacitat per liderar cap projecte polític ni exercir com a cap de govern espanyol, si es tracta de pura demagògia tampoc és d’aconsellar que algun dia arribi a governar-nos.
El senyor Rajoy sap que existeix el Tribunal Constitucional i que no li cal amenaçar-nos a presentar un recurs d’inconstitucionalitat. És per això que existeix el Tribunal. El que no pot pretendre és que d’entrada no s’aprovi una llei perquè a ell li sembli inconstitucional.
No hi ha dubte que actituds com la del senyor Rajoy o manifestacions com les del senyor Aznar radicalitzen sentiments nacionalistes i d’independència, que en situació normal defensarien posicions federals. De tot això sembla no adonar-se’n els nacionalistes espanyols que són incapaços d’estar exercint com a tal, perquè ho troben com la cosa més natural del món.
El procés d’aprovació de l’Estatut no ha acabat. Cal que passi pel Senat espanyol i, sobretot, l’ha de votar la ciutadania catalana (no l’espanyola). Tindrem temps per analitzar i veure com s’acaba. Estem tots molt cansats i ens sentim una mica defraudats.

Ha passat a Marbella

Avui hem pogut llegir per internet la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Marbella i dinou persones més acusats de corrupció. D’entrada hem de respectar la presumpció d’innocència fins que no es demostrin els fets, una altra cosa és allò que puguem imaginar-nos d’una població on des de fa molts anys hi han anat desfilant uns polítics d’ètica dubtosa i envoltats de polèmiques. Una població que ha experimentat un creixement exagerat amb un grau d’edificació altíssim.
No massa lluny de casa també s’ha fet públic un cert malestar en la gestió municipal. També a Arenys, des de la nit de reis, existeix un clima tens entre grups polítics i una part de la població, que no acaba de normalitzar-se. Tot això no li fa cap bé a la gestió pública, de la qual no podem prescindir-ne. Seria bo doncs un esforç per recuperar-nos de situacions com aquestes per avançar tots plegats.
No cal dir que hi ha molta diferència entre mala gestió i corrupció, i per tant no s’hi val a posar-ho tot en el mateix sac. Uns fets poden ser deguts a incapacitats o ignorància dels càrrecs públics, la corrupció però és un delicte i com a tal ha de seguir els tràmits judicials. La ignorància o incapacitat per gestionar una administració pública haurà de ser jutjada per tota la ciutadania en el moment que es presentin a la reelecció.
Convé doncs no confondre les actuacions d’uns i altres i ser exigents però a la vegada honestos, a l’hora d’emetre els nostres judicis i valoracions. Si es confirmen els motius de la detenció de l’alcaldessa de Marbella, la democràcia haurà rebut una sotragada però, al mateix temps, la justícia haurà vençut com a garantia de l’exercici democràtic de les nostres institucions.

Es votarà l’Estatut i...

Aquesta setmana tots els polítics catalans estaran pendents del resultat de la votació, al Parlament espanyol, de la proposta de nou estatut per a Catalunya. Crec que no podria dir el mateix de la ciutadania, tant la catalana com l’espanyola, i no penso que sigui perquè l’esdeveniment no s’ho mereixi sinó per cansament i manca d’interès.
Som uns quants que ja vàrem viure la campanya per a l’Estatut de Sau, i ho recordem a més o menys il·lusió. Tot formava part del procés necessari per despendre’ns del passat dictatorial i a la recerca d’un sistema democràtic com el dels nostres veïns europeus. A més, aspiràvem a recuperar els nostres drets com a catalans, a poder emprar la nostra llengua sense témer represàlies i defensar els nostres trets diferencials. Tot això per qui no somniava amb un camí cap a la independència. En aquests moments però, potser ens falta la il·lusió. Probablement els responsables de consensuar el nou Estatut no han sigut capaços d’engrescar-nos, o bé ja vivim suficientment bé i no trobem necessari avançar en l’autogovern.
Em comentava un amic, que cada vegada la gent s’excita més, protesta i insulta, però tot això no va a parar enlloc perquè ningú mou fitxa. És cert que hi ha moltes coses que ens desagraden, que fins i tot considerem denunciables, però ens limitem a comentar-ho amb més o menys èmfasi, però no passem al següent pas que seria la denúncia formal o la defensa aferrissada. Amb l’Estatut em sembla que passa una cosa semblant. Ja ens agrada que els polítics aconsegueixin millores per Catalunya, i si no se’n surten ja els criticarem, però que no ens vinguin amb romanços que ja vivim bé, tenim el nostre patrimoni, la nostra família i amics, i feina assegurada. I pels que no en tenen, com per exemple molts joves, o bé és de forma precària, poques respostes els hi estem donant i encara menys perspectives.
La proposta consensuada de l’Estatut s’aprovarà i el dia 18 de juny ho podrem ratificar en referèndum. Hi anirem uns pocs, molts menys que l’any 79, i s’aprovarà pels pèls (en relació a tota la població amb dret a vot), i haurem passat pàgina a dos anys de negociació política, de picabaralles, d’insults, de boicots... i ningú no ens assegura que no hi haguem de tornar més aviat del compte. La història continua i les limitacions humanes són visibles, sobretot en política.
Ah! i pels que no viviu a Arenys, us diré que res no ha canviat massa. El mediador continua mediant, encara que les dues parts (Ajuntament i napaires) es manifesten públicament molt poc decantats al diàleg i a reconèixer la seva part de culpa en l’afer de la nit de reis. El nus viari de Vallvidrera continua essent un obstacle pels vianants i el Nou Pla General d’Ordenació continua pendent, i el Pla Especial del Port, i el Pla d’Equipaments, i el Mercat Municipal, i les Comissions Municipals de Participació encara no es reuneixen, i encara no sabem res de l’estudi sobre la realitat i futur cultural de la població, i...

Finançament dels partits polítics

ERC ha estat també notícia per una carta adreçada als càrrecs de confiança sense afiliació al partit, perquè contribueixin en el seu finançament. Això ha escandalitzat als altres partits, cosa que podria fer pensar que estan nets de culpa. Fa molts anys que es parla del finançament dels partits i de manera periòdica surten informacions al respecte que omplen la primera pàgina dels diaris. A l’hora de trobar solucions no hi ha manera però, de posar-se d’acord.
Si convenim que el sistema de partits polítics és el millor, valdria la pena trobar una solució al tema del finançament que fos al màxim de transparent i que no portés a equívocs i mals pensaments. Perquè ara et trobes a gent que critica qualsevol forma de finançament com si els partits polítics poguessin actuar sense finançar-se.
Que ERC nomenés a militants d’altres partits com a càrrecs de confiança de la seva àrea competencial era evidenciar que per sobre del partidisme hi posaven la professionalitat del nomenat. Fos per coherència o per no disposar de personal dins el seu partit, la solució era saludable i digne de lloar. Que ara descobrim que se’ls demana contribució al partit que els ha dipositat la confiança mereix una anàlisi més profunda que una simple crítica per part d’altres forces polítiques. És allò de “qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”.
Analitzar aquesta obligació vers el partit no és fàcil. M’imagino que quan varen accedir al càrrec se’ls va informar d’aquesta clàusula. Si no fou així ara tenen l’oportunitat d’acceptar-la o bé renunciar al càrrec. La pregunta que em faig immediatament és de quina manera es tindrà en compte la feina feta fins ara? Pesarà més la contribució financera que la feina ben feta?
Em desmarco de qui els critiquen però incorporo aquests dubtes, que en tot cas ja se n’encarregaran de resoldre des del mateix partit polític.

La talla dels polítics

Encara falta més d’un any perquè es celebrin les eleccions municipals i una mica més per a les autonòmiques, però no hi ha dia que no surtin notícies relacionades amb llistes electorals, caps de llista, o esdeveniments amb un gran component electoralista. D’entrada penses que és negatiu perquè dóna la impressió que es pensa poc en el dia a dia, en les tasques que estan en marxa, i massa en conservar el poder o bé en recuperar-lo.
Em direu nostàlgic però sovint penso en els primers anys de democràcia després de la dictadura, que varen coincidir en el temps que jo podia tenir més consciència del fet polític i social del nostre país. Recordo un bon grapat de gent amb un llarg currículum de defensa dels drets més elementals, amb més voluntarisme que no pas formació política, però amb les ganes de canviar el món començant des de casa mateix. Uns regidors i alcaldes no professionals que varen dedicar hores i més hores a ordenar l’administració pública i donar-li un gir de 180 graus.
La formació actual, els mitjans de què es disposa i l’entorn aconseguit haurien de ser raons suficients per haver avançat molt més del què s’ha fet. La pregunta em surt de seguida i el dubte sobre les causes de la situació actual és de pes. Considero que, al marge de la talla personal dels regidors, alcaldes i polítics en general, la talla política no és la mateixa i probablement tot va molt lligat.
A Arenys de Mar com a molts altres municipis, ha sortit la notícia de desacord, per part de treballadors municipals, en la gestió dels seus alcaldes o regidors. Això també passa a l’empresa privada. Ningú n’està al marge. En política però, el paper dels sindicats no el fan ells sols sinó que també hi intervenen els grups de l’oposició, i penses que no és tant en benefici dels treballadors com per buscar-hi un rèdit per a les eleccions properes.
Ara que tenim força consolidat el model democràtic representatiu i que s’estan fent alguns passos per incorporar-hi elements de democràcia participativa, potser seria bo de trobar la manera de fitxar bons gestors per ocupar la plaça de regidors. L’exercici de la política, sobretot la local, no està reconeguda ni socialment ni econòmica, en contra del que molta gent suposa. Encara hi pots trobar persones voluntarioses que dediquen bona part del seu temps lliure per treballar pel seu municipi. Tots coneixem a persones del nostre poble que podrien realitzar una gran tasca al capdavant d’una regidoria o alcaldia, però que no estan disposats a entrar en el món de la política, on abunden les picabaralles més per l’embolcall que no pas pel contingut.
Els partits polítics, a l’hora de confeccionar les seves llistes, valoren més la fidelitat, antiguitat i generositat dels seus militants més compromesos, que no pas la seva capacitat gestora. Les llistes d’independents tampoc tenen una tasca fàcil a l’hora de cercar persones capaces i disposades a participar del joc polític, ni l’estructura actual els facilita massa la feina. Potser, pensant en poblacions no massa grans, el canvi de llistes tancades a obertes permetria que els partits polítics treballessin més a fons la composició de les seves llistes per aconseguir uns candidats més ben preparats per afrontar la gestió pública municipal.
Tot això són hipòtesis i el que caldria ara serien solucions. La complexa elaboració i aprovació de l’Estatut ha deixat encallades les reformes de la divisió territorial i la llei electoral. Desconec si el govern actual té clar com hauria de ser la nova llei electoral ni la seva capacitat de plantejar un canvi radical de la mateixa. No sé que ens trobarem en el futur però entretant demanaria un esforç als partits polítics per preparar un bon planter de futurs gestors públics, sense oblidar però que encara tenim un any d’aquesta legislatura on es pot fer molt bona feina.

Expectació al Ple Municipal

El Ple municipal d’Arenys de Mar d’ahir dimecres tenia set punts a l’Ordre del dia, a més de les mocions, precs, preguntes i comunicacions d’alcaldia. A diferència del Ple del mes anterior que em trobava només acompanyat de la premsa i ràdio, ahir la Sala de Plens es va omplir i hi va haver gent dreta. També és cert que al final del Ple tornàvem a ser en minoria, amb una baralla dialèctica entre l’Alcalde Rubirola i el regidor i ex-alcalde Joaquim Ponsarnau.
L’expectació venia donada pels punts 2 (Aprovació de conveni urbanístic) i 3 (Aprovació inicial de modificació del PGO, en l’àmbit Col·legi de la Presentació i sector Bareu-Centre). Entre el públic s’hi trobava gairebé tot el claustre de professors del Col·legi La Presentació, amb la titular al capdavant, a més d’alguns pares i mares de l’AMPA. Es portava a aprovar un conveni entre l’Ajuntament i el Col·legi que, segons es podia llegir al web municipal, té per objecte regular la petició de la congregació per millorar i ampliar les instal·lacions educatives del Col·legi i construir part del sostre edificatori que el Pla General li atorga a les zones d’ús residencial de la finca. El Col·legi renuncia a 2.916 m2 de sostre residencial i es proposa la construcció de 30 habitatges, en un lloc de menor impacte paisatgístic. El conveni també estableix noves zones de pas per a vianants i vials i la cessió d’un espai lliure públic de 10.330,24 m2.
Després de les intervencions dels grups de l’oposició en que manifestaven la necessitat d’aprovar el nou Pla General i d’aquesta manera evitar haver d’anar aprovant modificacions de l’actual, la votació va ser de 16 vots favorables i una abstenció (ICV).
L’altre punt on no hi va haver unanimitat va ser en l’aprovació de les tarifes relatives al campus de Setmana Santa que organitza la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. El PSC s’hi va abstenir perquè considera que es va buidant de contingut el Patronat d’Esports tot i que compten amb dos tècnics. Jo hi afegiria un tema que ahir no se’n va parlar i és el tracte a les famílies nombroses. No puc entendre aquesta desconsideració i em temo que l’externalització de serveis, que en principi no hi estic pas en contra, s’està fent molt malament. Penso que els criteris els ha de fixar l’administració a no ser que vulguem privatitzar-ho tot i moure’ns tan sols per criteris de rendibilitat econòmica.
En el darrer punt abans de les mocions les intervencions de tots plegats varen ser poc elaborades i es va produir la baralla dialèctica abans esmentada. Sense voler anomenar la nit de naps, el portaveu d’ERC va criticar que en política de joventut (es portava a aprovar el Pla local de Joventut) no es pensava en tots els joves i demanava un esforç a l’alcalde per convocar i escoltar a tots els joves. Al final es varen referir a la nit de naps i l’Alcalde va recordar-li que eren els joves qui no volien parlar i va insistir que això passava des del primer moment que l’actual govern es va constituir. Tot això va ser dit amb retrets i de manera apassionada. Es varen reproduir frases d’un anterior Ple i jo m’hi vaig sentir incòmode.
El PSC va presentar una moció de denúncia a la campanya contra Catalunya. El text parlava del Partit Popular com instigador i la regidora Rosa Zaragoza va sortir en defensa del seu partit i va argumentar que no hi havia cap prova que fos així. Jo, que no m’agrada riure’m de les intervencions que es fan de manera seriosa, vaig fer un esforç per mantenir els llavis i dents closes. CIU va sortir en defensa de la seva companya de govern i es va abstenir (cadascú que en faci la lectura que vulgui). La resta de grups va aprovar la moció (9 vots).
La moció que presentava CIU parlava del reconeixement de la dona treballadora. L’escrit que va llegir la regidora Joana Asénsio, en tot moment parlava de la dona (a seques). Ningú li va corregir afegint “treballadora”. Jo no podia perquè el públic no pot parlar.
M’he deixat algun punt i preguntes. Permeteu-me però que acabi amb el prec que es va fer sobre la supressió de la festa de St. Patrick. Tots recordareu que existeix una entitat que des de fa uns anys organitza la festa del patró d’Irlanda a Arenys de Mar. Enguany varen decidir que no es faria. Es va dir per manca de recursos, però el regidor de Cultura va argumentar per cansament dels organitzadors. Els que em coneixen saben que sóc un defensor de les entitats, però això no vol dir que pensi que aquestes hagin de viure només de subvencions. Desconec el cas concret dels amics d’Irlanda i per tant no el puc jutjar, només aprofito l’avinentesa per recordar que cal diferenciar molt bé les coses per no trobar-nos amb casos, que molts recordareu, que pretenen fer xantatge polític per aconseguir un local permanent.

ETA anuncia la treva permanent

Avui es fa evident parlar de l’anunci per part d’ETA de la treva permanent. És una notícia que, al marge de la seva credibilitat, farà reflexionar a molta gent, sobretot als polítics que més vegades s’han posat a la boca l’organització terrorista. Tot i que no es poden improvisar opinions resulta interessant captar les primeres reaccions de les persones a qui hem encomanat el govern del país.
Correm el perill de ressuscitar vells tòpics o caure al parany d’analitzar-ho en clau partidista o clarament electoralista. No podem obviar que durant molts anys, tot i l’aparent complicitat de les dues forces polítiques majoritàries a Espanya, ha existit una competició per veure qui s’emportaria la glòria de fer claudicar a ETA. També han estat dues les posicions enfrontades: la de més caràcter polític, amb moltes reserves, i la de caràcter policial, de manera més descarada. Ara veurem com avança tot plegat i com miren d’emportar-se l’èxit a casa. Confiem que no sigui en detriment de l’avenç que tots esperem en la recerca de la solució final.
No hi ha dubte que acabar amb l’amenaça del terrorisme que ha existit durant més de trenta anys al País Basc i a la resta de l’Estat era el somni de la societat democràtica. També és cert que bona part de la gent ha valorat de diferent manera les mateixes accions dutes a terme en temps de la dictadura que no pas les perpetrades darrerament. Sense distinció de víctimes resultava més difícil justificar unes accions de les altres, i això no es diu públicament. També era diferent la reacció en funció de qui era la víctima i això s’ha dissimulat tant com s’ha pogut. Però el més groller i mesquí ha estat la utilització partidista que s’ha fet de les víctimes i que no cal que us recordi els moments ni els protagonistes. En aquests fets es demostra la poca categoria de les persones que hi cauen, motivades per l’ànsia de poder, les ganes de governar per sobre de tot, fins i tot per sobre de la pròpia dignitat.
Voldria pensar que ens trobem davant d’un punt d’inflexió i que a partir d’ara tots els partits polítics i tota la societat civil es posarà a treballar de manera seriosa per aconseguir acabar el procés amb èxit. Però no pas un èxit personal ni de partit sinó un èxit de tota la societat basca i espanyola en general. Voldria creure que en som capaços i que jugarem net, cadascú segons el paper que li toca i la representativitat que ostenta.

Les diferències al Tripartit

La hipocresia política es manifesta en situacions com les actuals en que hi ha divergències en l’opinió d’uns i altres polítics, d’uns i altres partits polítics. Ens movem en una societat que atorga el poder d’acord amb les regles d’una democràcia representativa que permet que la ciutadania, de manera periòdica, pugui delegar a uns quants la seva representació en la presa de decisions polítiques. De la nostra decisió depèn que hi hagi una força majoritària que assumeixi el govern o bé que existeixi un equilibri de forces i que el govern s’hagi de compartir, com ara passa a Catalunya i també a Arenys de Mar.
No puc entendre, a no ser que hi hagi mala fe, que existeixin persones que no puguin acceptar un govern compartit i encara menys que no sàpiguen entendre les discordances entre les diferents forces polítiques. Pretendre la uniformitat d’un govern tripartit és absurd i no reflectiria la voluntat sobirana del poble que els ha votat.
És evident que quanta més sintonia més fàcil serà governar i que per això sol caldria fer tot l’esforç possible per llimar discrepàncies. Penseu però que la diversitat és riquesa en qualsevol aspecte de la nostra vida social. No ha de ser menys quan ens referim al govern d’un municipi o una nació.
No entro a valorar la posició dels diferents partits catalans sobre l’Estatut que finalment ens deixaran per opinar. M’interessa una reflexió sobre la crítica hipòcrita que s’endevina entre partits. Considero que es fa massa de cara a la galeria i que es té massa present el calendari electoral del proper any. Els partits coneixeran la importància d’una o altra posició i els efectes que pot tenir de cara a recollir més o menys vots. Només aquesta raó pot explicar, encara que no ho justifiqui, la posició dels partits polítics catalans i també els espanyols.
A mi no em preocupa que el tripartit voti de manera diferent l’Estatut i continuï governant a Catalunya. En tot cas em preocuparà que no governi correctament, que no faci avançar el meu país, que no es produeixi el canvi que ens varen prometre... El futur dirà qui s’ha equivocat i qui tenia raó, o més raó, però si no millorem en sanitat, en educació, en benestar social, si no aconseguim una societat més justa, si no som capaços de resoldre problemes com el preu dels habitatges, la convivència entre joves i grans, la integració amb respecte a totes les cultures, dels nou vinguts... si tot això no canvia per a millor, haurem perdut el temps i podrem afirmar que el govern tripartit i tota la societat ha fracassat.
No sé si ha valgut la pena tan d’enrenou per aconseguir el text que s’aprovarà. No sé si hem perdut la millor oportunitat d’aconseguir un Estatut d’acord a les necessitats de finançament i reconeixement de sobirania. No sé si el text final serà el que hauria volgut la majoria de catalans. Tindrem l’oportunitat de votar en referèndum i d’aquesta manera decidir el marc d’actuació i el futur del nostre poble. No ens distraguem amb anècdotes ni ens deixem entabanar per aquells que no ens volen entendre ni ens accepten tal com som. Continua sent l’hora de treballar per Catalunya i, en tot cas, caldrà demanar al tripartit que les diferències no els encalli sinó més aviat els faciliti la feina. I a l’oposició els demanaria que no s’escandalitzin per les diferències en el tripartit sinó que es fixin si el govern ho fa bé o no. L’any vinent tindran l’oportunitat de demanar el vot a la ciutadania.

El Conseller Carretero

Unes declaracions del conseller Joan Carretero a La Vanguardia d’aquest diumenge, han provocat un seguit de rèpliques i crítiques per part de les altres forces polítiques. ERC s’ha defensat dient que la frase més polèmica “És el principal culpable d’aquest immens desastre. Jo esperava que fos un espanyolista intel·ligent i al final només ha estat un espanyolista demagog”, referint-se a Zapatero, s’havia tret de context. Això és cert i es pot comprovar si es fas una lectura de totes les preguntes i respostes de l’entrevista. Una altra cosa és si el comentari és oportú o encertat.
No puc dir que el conseller Carretero sigui sant de la meva devoció, però m’imagino que és més per desconeixement que pels motius que m’hagi pogut donar. A vegades la imatge que tinc d’una persona em fa pensar coses que no són. La meva amiga Lourdes, que el va tenir per alcalde, sempre me’n parla molt bé. La vegada que l’he tingut més a prop va ser en una conferència, a Canet de Mar, on va parlar de la nova divisió territorial de Catalunya. No el vaig veure massa disposat a negociar gaire res i quan li vaig parlar de les plataformes ciutadanes en defensa d’una divisió per vegueries diferent a la que proposa el Govern, em va contestar que els seus interlocutors són els alcaldes. En aquesta línia també conservo alguna resposta d’ERC d’Arenys on, tot i tractar-se d’un partit assembleari, no demostren massa interès per la participació ciutadana.
Tornant a l’entrevista, crec que un conseller quan respon les preguntes d’un periodista, ha d’entendre que la gent que llegirà les respostes no el veurà tant com a militant d’un partit sinó com a membre del govern. Això l’ha d’animar a ser més curós en les respostes i callar allò que no cal dir, encara que tothom s’ho pugui imaginar. A més, jo no considero que Zapatero sigui sensiblement més demagog que la resta de polítics i personatges públics. En la negociació de l’Estatut moltes persones haurien de reflexionar sobre el paper que han jugat i el grau de coherència mantingut.
A molts ciutadans ens ha sobrat la lluita partidista per guanyar avantatge de cara a les properes eleccions, i això ens cansa. Tenim un govern que treballa però en prou feines se’n parla. Uns perquè no els interessa i els altres perquè no acaben de veure clara la seva continuïtat. Per tot això crec que és bo que ens afanyem a votar la proposta de l’Estatut (o ens abstenim) i passem pàgina de pressa. A mi m’agradaria començar a veure més resultats del canvi de l’any 2003 i ja veurem què passa l’any vinent. No podem estar tot el dia fent càlculs i previsions sobre el futur, oblidant-nos del present.

La guerra continua

Per què no hem sortit a demanar la fi de la guerra a Iraq? Per mandra? Per desinterès? Per desencís?... La guerra continua i les morts es repeteixen dia rere dia. Sembla com si es tractés d’un fet habitual sense solució. Les morts de l’Iraq ja no ens impressionen més que les que puguem conèixer de Palestina o d’algun país africà que porta dècades en guerra. Aquesta és la realitat de la nostra societat, que necessita impressionar-se amb notícies fresques però després perd l’interès per continuar vivint la realitat dels que sofreixen.
En tot cas valdria la pena pensar que les nostres accions poden influir en els nostres representants polítics. Em fa por pensar que ja no hi creiem i que no fem res per fer valer la nostra opinió. Què més ha de passar perquè ens mobilitzem? Sortir al carrer per defensar la pau i la justícia hauria de ser una obligació que ens hauríem d’imposar contínuament si realment volem ser solidaris amb qui té la desgràcia de viure en guerra i de manera injusta.
També és cert que si els nostres representants polítics fessin bé la feina no caldria sortir al carrer a manifestar-se. Si la ciutadania tingués els canals idonis per poder manifestar la seva opinió i ser escoltats, tampoc caldria sortir al carrer. Però aquesta no és la realitat d’avui. Els polítics a qui donem el nostre vot cada quatre anys es creuen legitimats per fer qualsevol acció, i això jo ho poso en dubte. És cert que els donem confiança i acceptem que actuïn en representació nostre, però aquesta actuació ha de ser justa i d’acord amb els principis bàsics de la nostra societat, defensant els drets fonamentals de la ciutadania. Quan s’ataquen aquests drets es deixa d’actuar en representació de qui els donat la confiança i es converteixen en únics responsables del seu mal fer.
Tot això no és tan difícil d’entendre però malauradament se’n prescindeix i s’actua amb despotisme, prevaricació i malvestat. Em resulta difícil acceptar uns governs i uns polítics que no es molesten a pensar si amb els seus actes estan implantant la injustícia al món. Entretant la ciutadania, que no té cap altre camí per manifestar-hi el seu rebuig, ha de sortir al carrer per fer-se sentir i proclamar el seu desacord a la persistència de la injustícia al món.

El sentiment solidari a Arenys de Mar

Avui llegia a Wilaweb la notícia de la creació d’una nova ONG a Arenys de Mar, Africània Grup Solidari, amb la intenció de realitzar diferents projectes a comunitats del Senegal. L’esmentada ONG s’afegeix a la llista d’entitats solidàries locals (Arenys Solidari, Bafalay...) i a la d’altres ONG que treballen al Senegal amb personal arenyenc (Enric Pera).
El món de les ONG és encara massa desconegut tot i la seva proliferació a casa nostra. Això porta a discussions sobre la seva efectivitat i raó de ser, i a sentir a dir que la seva existència allibera de responsabilitat als governs dels països del món occidental. Desconeixem massa el seu funcionament, l’assoliment dels seus objectius, l’encert dels seus projectes. No hi ha dubte però que la seva creació és fruit del sentiment solidari i les ganes de corregir, en la mesura de les pròpies possibilitats, la injustícia existent a gran part de la terra.
En tot cas, i arran del naixement d’aquesta ONG, em pregunto si no valdria la pena unir esforços i procurar de canalitzar tot l’esforç individual i aprofitar allò que els economistes anomenen economies d’escala. Precisament ara que el fenomen de la globalització és tan viu, sembla estrany que el món de les ONG i entitats solidàries estigui tan fragmentat.
És evident que desconec la seva realitat i no he assistit a cap dels projectes en marxa a països africans o de sudamèrica, on treballen les entitats abans esmentades, i per això no puc anar a fons en el tema. Tot i així voldria pensar que aquestes entitats no es mouen a partir de protagonismes sinó que prèviament ho han valorat i trobat encertada la seva formació independent. En tot cas voldria aconsellar la seva coordinació. Una tasca que sempre ha impulsat Arenys Solidari, i a qui els arenyencs no els podrem agrair prou haver-nos despertat aquest sentiment de solidaritat.

Les TIC i els partits polítics

Des de fa un temps que se’ns diu que ja no podem parlar de Noves Tecnologies perquè ja no són tan noves sinó que cal parlar de la Teconologia de la Informació i Comunicació (TIC). La veritat és que ens hi havíem acostumat i ara costa de canviar. Tot i així considero que per a molta gent encara podem dir que es tracta de nova tecnologia perquè tampoc és que la utilitzin massa.
Ningú posaria en dubte que els partits polítics siguin uns bons consumidors de les TIC i que se’n serveixin per arribar a la gent. És evident que cal estar al dia i no es poden escatimar esforços, ni econòmics ni tecnològics.
Els partits polítics d’Arenys també varen pujar al carro (bé... gairebé tots) i tenen una pàgina web explicativa del seu grup i de les notícies d’Arenys. Avui doncs he fet una passejada per les diferents webs locals d’aquests partits i això és el que hi he trobat:

CIU – “Carta setmanal President del comitè de govern” -21.05.2004

PSC – “Taula Rodona "conciliació vida familiar i laboral: un pas endevant?" - Divendres 17 de març de 2006 a les 18:00 h

ERC – “Reunió amb l'ACA” - 20/feb de 2006

ICV – “ICV reclama en el seu programa electoral que els pressupostos municipals contemplin partides per poder avançar i augmentar la participació ciutadana.” - Maig 2003

PP – “ “

És evident que cada partit té el seu ritme d’actualització de la web. El següent pas serà enviar un correu electrònic per calcular el temps que triga la resposta.

Informes: necessitat o moda

Avui la premsa es feia ressò de la notícia sobre la despesa de la Generalitat en concepte d’informes i estudis d’assessorament. El to de la notícia era per escandalitzar la ciutadania, tant pel seu import com pels conceptes. Per algunes persones però, la notícia no ha estat cap sorpresa i en tot cas la sorpresa era que no se n’hagués parlat fins ara.
Caldria analitzar a fons la qüestió i no caure en el parany de la frivolitat. Les coses es fan per algun motiu i s’ha de conèixer el per què. Durant molts anys l’Administració Pública ha funcionat a partir de la seva plantilla de treballadors i ha anat incorporant especialistes per atendre les noves demandes. Sigui per necessitat o per moda, en els darrers anys s’ha generat una demanda d’estudis especialitzats, que ha provocat una ràpida resposta de l’oferta, amb petits gabinets, amb molt poca infrastructura i amb uns ingressos relativament fàcils.
Sense menystenir la vàlua dels especialistes en estudis i com acostuma a passar en moltes coses, la tendència ha portat a un cert abús fins a l’extrem que l’Administració sembla que no pugui actuar sinó es realitza prèviament un estudi, per insòlit que sigui. En molts casos aquests estudis queden en un calaix i per tant esdevenen paper moll.
Tot això passa sense necessitat de parlar de corrupcions i favoritismes, ni entrar en els estudis que tenen una finalitat clarament partidista. Tan sols amb aquells treballs que a consciència s’encarreguen, ja valdria la pena reflexionar-hi.
A l’Administració encara li queda un llarg camí per afinar l’eficiència, sense oblidar-nos de l’anàlisi de resultats. Curiosament i a diferència dels estudis previs, encara fan falta molts treballs de valoració final.

L’Avana i el Bareu

L’Associació de Veïns Arenys Nucli Antic (AVANA) va néixer ara farà un any. Feia relativament poc temps que havia desaparegut l’Associació de Veïns d’Arenys (AVA) per cansament de la Junta i en no haver aconseguit un relleu. La seva lluita va ser contra la mala qualitat de l’aigua, una realitat que encara persisteix però potser ja ens hi hem anat acostumant. L’AVANA agafava el relleu encara que la seva principal fita era exigir una solució per al Rial del Bareu i evitar inundacions cada vegada que plogués amb certa força.
Encara avui dia els arenyencs pensem en l’AVANA com una associació de veïns a l’entorn del Bareu, tot i que des de l’associació ens recorden que aquest no és el seu únic objectiu, però manté una atenció rellevant, sobretot darrerament gràcies a les negociacions que l’Ajuntament d’Arenys i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) mantenen per acabar de resoldre qui es fa càrrec de què.
Els ciutadans que veuen l’administració pública com una sola cosa, els resulta difícil entendre les picabaralles i lluites entre les diferents administracions. Sempre la més malparada és la local, perquè és més a prop de la gent.
Algú preguntarà quin paper hi juga l’AVANA si els nostres representants legítims, a l’Ajuntament, ja vetllen pels nostres interessos? La resposta és important perquè lluny de posar en dubte la gestió de l’equip de govern escollit democràticament, les entitats ciutadanes realitzen una tasca de socialització i esdevenen un pont entre l’administració i l’administrat. No hi ha dubte que el cas que ens ocupa, AVANA i Ajuntament han d’anar de la mà en les negociacions amb l’ACA, i convé que així sigui i que aconsegueixin el millor pels veïns del Bareu i, per extensió, per a tots els arenyencs.
L’AVANA comença a sentir-se amb força i es veu protagonista en les accions que desenvolupa. Han obert una nova pàgina web on ens informen de tots els seus treballs. Arenys compta amb una altra associació de veïns activa. La participació ciutadana va guanyant terreny i d’això ens n’hem d’alegrar i contribuir-hi.

Discriminació religiosa?

Arran de la concessió del Premi Internacional Catalunya al bisbe emèrit Pere Casaldàliga, moltes persones hem recordat la seva figura i el que encara és més important, la seva tasca de solidaritat i defensa dels més pobres, en nom de Déu. Per a moltes altres persones probablement haurà estat una descoberta i hauran pogut comprovar que no tots els representants eclesiàstics són de la talla dels que acostumem a veure i llegir a casa nostra.

És cert que ens han ensenyat a valorar el fons de les coses i ens han repetit una i mil vegades que els clergues són humans i que per tant s’equivoquen. No és menys cert que rebre missatges equivocats dia rere dia poden fer pensar que aquesta és la veritat i confondre’ns.
Avui llegia la notícia referida a Sevilla on un rector d’una parròquia havia dit prou a les celebracions del diumenge, per part de cristians ortodoxes. Sembla ser que durant un any ho va consentir però l’home ja en tenia prou. Algú dirà que és una anècdota però no deixa de ser trist que després de predicar la caritat cristiana es pugui actuar d’aquesta manera.
Insisteixo que no ens podem fixar només en anècdotes però jo voldria demanar a qui correspongui que vetlli per unes reaccions més humanes dels encarregats de predicar la bondat de Déu.
Sens dubte que el testimoni de Pere Casaldàliga destaca per sobre de qualsevol relliscada com aquesta de Sevilla, però els dos-cents cristians ortodoxes no hauran entès res, o el que encara és pitjor, hauran comprovat de primera mà que viure a Espanya no els representa només un problema econòmic, social i cultural sinó també religiós. L’Església Catòlica, per boca d’algun dels seus ministres, encara discrimina.

La frivolitat d'alts càrrecs

No hi ha dia que no et sorprenguis per unes manifestacions fora de to de personatges que tenen una rellevància ja sigui en la política, la indústria o la societat civil. No entenc que es pugui ser tan frívol a l’hora de fer declaracions sense valorar-ne les conseqüències. O potser el què passa és que ja s’han valorat i tothom s’atreveix a carregar sobre els mateixos.
Els catalans sempre hem estat en boca de molts espanyols ressentits o acomplexats. De manera cíclica i d’acord amb les circumstàncies, la tibantor ha estat més o menys forta però sempre ha existit. Des dels comentaris que rebíem durant el servei militar fins a les crítiques directes del govern espanyol i els seus afins. Tot això deixant de banda els anys de dictadura que encara molts recordem.
No es pot pensar però que tota la culpa és dels altres. Nosaltres també els hem donat facilitats. Algú dirà perquè sempre demanem i no en tenim prou. Altres diran que ens agrada massa nedar i guardar la roba. El cas és que sempre tenim les de perdre: passem per usurers però paguem el beure. Ens titllen de privilegiats i no ens deixen ni les engrunes. Quan demanem que aflorin els números, tot fa l’orni no fos cas que es descobrís que teníem raó. Volem presumir però no sabem moure la fitxa correcta. Sovint actuem com el gos que borda molt però que tothom sap que no mossega.
Polítics de tots colors (Bono, Zaplana, Acebes, Ibarra...), magistrats, defensors del “pueblo”, empresaris, bisbes i cardenals... tots s’hi atreveixen. Critiquen el nacionalisme quan aquest s’aplica a Catalunya o al País Basc, però no pateixen cap vergonya quan defensen el nacionalisme espanyol. Només faltava que el perpetuat president de la CEOE, el senyor José Maria Cuevas, caigués en l’error de fer públic allò que sempre ha pensat dels catalans, encara que es tractés d’empresaris com ell. Una frivolitat més que s’ha sumat a la llista que diàriament acumulem.
Tenim el bufó Boadella, que algú va arribar a fer sant per haver liderat una bufetada al règim dictatorial i sobretot als militars colpistes, i que va anar simplificant el guió i es va obsessionar amb el president Pujol mentre els socialistes li reien les gràcies. Amb el canvi de govern, la brillant Consellera de Cultura es va desplaçar al sud d’Espanya, per assistir a una estrena dels Joglars. Era la manera de demostrar-li que els seus ja governaven a Catalunya. La clatellada a la consellera ha estat evident i l’ha deixat amb un pam de nas. Boadella ha canviat el guió i ara juga el paper de nacionalista espanyol. Ha enredat a una colla d’il·lusos, que ja no saben si són de dretes o d’esquerres, i vol competir amb en Vidal Quadras per veure qui la diu més grossa. Però a diferència d’aquest últim, Boadella no s’ho creu. Boadella segueix el guió que ha escrit i l’interpretarà a la perfecció, tal com la seva companyia acostuma a fer sota la seva direcció. Els actors són uns altres però es mostren igualment fidels.
I mentre els polítics catalans s’estan discutint qui defensa millor els nostres interessos, la ciutadania esperarem que passi un nou dia per llegir a la premsa algun altre atac o acudit contra els catalans. Amb resignació pensarem que no ens estimen però també que no ens deixaran marxar mai.

Coral Càrmina

Aquesta tarda m’he passejat per la web de la Coral Càrmina. Feia temps que no la consultava i m’ho he passat molt bé. La Coral Càrmina és relativament jove (es va fundar l’any 1972) però des de sempre ha destacat pel seu nivell musical i per la seva activitat. Ha tingut molt bons directors i també molt bons cantaires.
Us animo a visitar la seva web i navegar a través dels seus vincles. Descobrireu coses interessants i també podreu escoltar Mozart.
Us confesso una cosa: hi he anat a parar perquè buscava un vincle molt divertit que figurava a la seva pàgina però que ja no l’he trobat. S’hi podia escoltar una diva que ens va presentar en Xavi Bosch o en Jordi Pera (ara no ho recordo bé) a arenyautes.
Tot i així val la pena que us hi deixeu caure i... si teniu l’oportunitat d’assistir a un concert de la Coral Càrmina no us ho perdeu!

La divisió territorial: proximitat i eficàcia

A mesura que les notícies de les negociacions del nou Estatut ja no són a primera pàgina dels diaris, tot i que no hi hagi res tancat encara, van aflorant temes que fins ara havien quedat mig amagats: la nova llei electoral la divisió territorial de Catalunya...
Quan es parla d’aquest darrer tema, la divisió territorial, s’hi barregen dos conceptes que ens porten a confusió. Per una banda, hi ha l’efecte de sentiment de pertinença, aquell que ens aproxima a uns quants i ens diferencia d’uns altres. Aquella sensació que ens determina formar part d’un poble, d’una comarca o d’una província, d’acord amb la divisió actual. Per altra, hi ha la necessitat d’acostar l’administració a la ciutadania i facilitar les gestions: estem parlant d’efectes de proximitat.
És per això que quan es decideix modificar la divisió territorial del país, substituint les províncies per les vegueries, trobem elements sentimentals i n’hi ha d’estratègics per aconseguir l’efecte de proximitat i eficiència administrativa. Els dos elements són importants i no es poden minimitzar.
Tots recordarem la proposta Roca Junyent, que aconsellava reduir el nombre de poblacions catalanes, per aconseguir una administració local més eficaç. La proposta va provocar moltes crítiques i oposició, perquè la majoria de catalans no volia renunciar a pertànyer al poble on havia nascut i crescut. És obvi que l’alternativa a aquesta concentració municipal és la mancomunació de serveis. Un fet que cada vegada és més habitual.
Les filtracions sobre la notícia de la creació de set vegueries, en substitució de les províncies, ha comportat força polèmica en alguna part del territori. Penso en les plataformes del l’Alt Ter i del Penedès, per posar dos exemples. Unes comarques que s’han alçat contra la proposta d’agrupar-les en una vegueria, amb la qual no se senten identificades.
La decisió que es pugui prendre no és fàcil, sobretot si es vol mantenir el criteri de la participació i consulta als municipis afectats. Considero que s’ha treballat poc i convé esforçar-s’hi més, per no ferir susceptibilitats i tenir present el principi de proximitat i eficàcia.
Malgrat el que jo pugui pensar, pel fet de trobar-s’hi implicada la comarca on vaig néixer i viure tota la meva joventut, em preocupa més que es pugui aconseguir el segon element exposat. M’amoïna comprovar que l’administració pública no és àgil, que continua posant molts entrebancs, tot i les millores introduïdes, que encara existeixen massa parcel·les administratives on t’has d’adreçar per diferents gestions... i em preocupa que això no quedi solucionat amb la proposta de divisió territorial que es presenta.
La divisió territorial només té sentit si alleugereix i soluciona els problemes de relació entre l’administrat i l’administració, i aquesta necessitat no acabo de veure que es contempli en la proposta territorial.
Donaria per un llarg estudi parlar de la finestreta única i també de l’Administració única i això no és possible en aquest escrit, però sí que es pot apuntar. Imagineu-vos que a Arenys hi hagués una única finestreta on poder-s’hi dirigir per sol·licitar certificats de convivència, llicències d’obres, pagar els impostos, demanar un certificat de naixement, fer la declaració de la renda, demanar la cèl·lula d’habitabilitat, inscriure’s a l’atur, registrar la propietat d’una finca, renovar el DNI, sol·licitar el Passaport, inscriure el fill a l’escola...
Examinant aquest pocs exemples de tràmits administratius, us adoneu quantes finestretes haureu de visitar? Però no tot s’acaba aquí. Fixeu-vos a la part baixa de la Riera i mireu quantes administracions hi intervenen: la Dirección General de Costas; Ports de la Generalitat; RENFE; MOPU; ACA... i per d’alt? ACESA. Veieu amb quantes administracions s’ha de posar d’acord el nostre Ajuntament?
La proposta de divisió territorial de Catalunya no soluciona aquest problema. La finestreta única continuarà pendent i les diferents administracions que he esmentat, continuaran tenint competències, i el que encara és més greu, molts problemes per a una entesa. D’aquí que em faig aquestes preguntes: Per què tant interès per una nova divisió territorial? Només per qüestió sentimental? Quant temps trigarem a poder simplificar l’administració? És només qüestió de competència política?
La ciutadania vol respostes i solucions. Ens movem per sentiments però no es tracta d’anar remenant la perdiu i prou. Defenso la revisió territorial; defenso una divisió més nostrada; defenso tot allò que tingui en compte els sentiments de la gent, però busco eficàcia administrativa i més atenció a les persones, simplificant la burocràcia i comptant amb una administració eficient i pràctica.
Arenys ha obert una oficina d’atenció ciutadana i queda pendent l’ampliació horària de l’atenció municipal. Són passos que ara per ara s’han d’anar fent, sense oblidar però que encara som molt lluny d’una administració àgil al servei de les persones.

Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, el mes de març de 2006

No en diguem de tot participació!

Els creients recordaran la frase “no prendràs el nom de Déu en va”. Si em permeteu la retocaré i l’aplicaré a la idea de la participació, és a dir: “No utilitzaràs la participació en va”. Ho dic perquè és massa freqüent que els nostres polítics parlin de participació i es quedin tan amples. Gairebé tots tenen pàgina web. La majoria d’ells et permeten opinar però quan es tracta d’anar a fons en els temes, la cosa canvia.
Avui llegia la carta que la Plataforma de l’Alt Ter ha enviat a Pasqual Maragall, demanant-li audiència per parlar sobre la nova divisió territorial, i recordant-li que des de l’estiu de 2003, quan encara era candidat a la presidència, ja en són quatre les cartes que li han adreçat i encara esperen resposta.
Resulta difícil d’entendre que això estigui passant amb un president d’esquerres, que tan han criticat l’autoritarisme de la dreta. Continuo pensant que a la gent de Ciutadans pel Canvi encara els queda molta feina a fer, perquè si bé és cert que ha canviat la configuració del govern català, no ha passat el mateix en la manera de fer política. Potser no han tingut temps, però valdria la pena afanyar-s’hi perquè els queda poc més d’un any.
S’ha criticat molt la política del NO! practicada per grups descontents en la política seguida pels diferents governs. Probablement se n’abusa i a vegades no es presenten alternatives viables i tot queda en una anècdota. Però no sempre és així i el cas de la Plataforma de l’Alt Ter en seria un exemple.
No em posicionaré sobre la necessitat o no de crear aquesta vegueria però sí que considero una mala practica política, negar el diàleg a una plataforma ciutadana i paral·lelament utilitzar la política dels fets consumats. És ridícul per no dir maliciós, anar descentralitzant els serveis de la Generalitat en set vegueries i encara poder escoltar dels llavis dels protagonistes, que no hi ha res decidit.
Una vegada l’Honorable Conseller Joan Carretero va contestar que només se sentia obligat a escoltar als legítims representants de la ciutadania: els alcaldes. M’agradaria pensar que el nostre president voldrà escoltar les plataformes ciutadanes que tenen interès en dialogar amb la màxima autoritat del país, encara que les propostes que puguin presentar no es corresponguin amb la intencionalitat del Govern.

Quina comarca volem?

Aquest vespre llegia a Vilaweb la notícia sobre els resultats de la votació a Sant Bartomeu del Grau, per decidir a quina comarca es voldria pertànyer en cas que la Generalitat demanés (com ha promès) l’opinió de la Corporació Municipal.
Es tractava de decidir entre Osona, a la qual pertany en aquests moments, o bé el Lluçanès, si s’acabés convertint en comarca. El resultat ha estat favorable a continuar a Osona, per un 94,3%. La participació fou del 35% de la població més gran de 18 anys.
Immediatament he pensat què passaria a Arenys si es donés el cas d’haver de decidir entre el Maresme i la Selva Marina. Si ho recordeu, s’havia parlat de la possibilitat de crear una nova comarca, al litoral, que aniria des de Tossa fins a Arenys de Mar. Més tard es deia que la nova comarca no arribaria tan cap aquí i Arenys continuaria al Maresme.
Penso que el tripartit no té massa clara la divisió territorial que vol, tret de la divisió en set vegueries malgrat l’oposició d’algunes comarques centrals. Caldria veure exactament quines funcions es reserven per a cada nivell i després valorar la conveniència de les agrupacions. És cert que la idea de pertànyer a la Selva Marina no es fa del tot estranya entre els historiadors i lletraferits arenyencs. S’ha escrit sobre la Marina de la Selva i també es poden observar prou trets diferenciadors del territori que anomenem Baix Maresme.
Insisteixo però que a més de tractar amb delicadesa i amb la participació efectiva dels habitants del territori, convé deixar molt clares les millores que comporta qualsevol canvi. Hem d’aconseguir una política de proximitat i això passa per simplificar els tràmits no per un canvi de noms.
L’experiència de Sant Bartomeu del Grau és interessant. La mateixa notícia diu que moltes persones no sabien veure els beneficis de pertànyer en una o altra comarca i que la majoria que potser s’hauria decantat pel Lluçanès no va votar. Tot i així l’alcalde ha promès que aquesta és l’opció que defensarà davant la Generalitat si finalment els demana l’opinió.
A mi si em demanessin l’opinió sobre Maresme o Selva Marina, abans m’haurien de respondre moltes preguntes, perquè amb la informació que ara tinc no sóc capaç de prendre una decisió raonada. Aquí rau la base dels processos participatius: la informació. Sense aquesta els resultats són dubtosos i poc significatius.

L'educació de les dones

Aquest migdia he assistit a la inauguració de l’exposició sobre l’educació de les dones des del franquisme fins a l’actualitat, que ha preparat l’Associació de dones per a la igualtat en col·laboració amb la regidoria de Participació Ciutadana i el Museu de la Punta, on es troba instal·lada.
La veritat és que s’ha de felicitar l’esforç que ha suposat l’exposició, que no deixa de ser un acte més dels que s’han preparat al voltant de la data del 8 de març, dia internacional de la dona treballadora. Us recomano una visita en calma per poder observar el màxim de detalls que hi trobareu i que no pretén alliçonar a ningú ni descobrir res extraordinari sinó tan sols, i no és poc, il·lustrar la història de l’educació de la dona des del temps de la dictadura fins ara.
Per a les noves generacions potser valdria la pena d’insistir que el sistema educatiu a Catalunya abans del franquisme, havia assolit uns nivells de llibertat, no tan sols de la llengua i cultura sinó també social, i que se’ns va negar amb l’arribada del dictador.
La visita l’hauríeu de fer amb tota la família, per comentar-la i donar a conèixer als vostres fills la història del nostre poble, de la nostra nació, i que no l’hagin de saber a partir de la versió tendenciosa que darrerament ens volen imposar.
Hi ha una imatge en un dels pòsters que m’ha captivat i no pas perquè em vingués de nou sinó perquè me n’estava oblidant. S’hi pot veure al dictador al costat del bisbe a la porta de la catedral, tots dos amb el braç enlaire tal com els feixistes saludaven i obligaven a saludar. És la imatge de la submissió de l’Església al poder de l’Estat feixista i autoritari. Hi he vist la imatge de Franco a la seva visita a Vic, i que fa pocs anys varen fer-ne el simulacre Els Joglars. Aquesta imatge l’haurien de tenir present els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, perquè s’ho pensessin dues vegades abans de dir i fer les accions a què ens tenen acostumats darrerament.
És bo que l’Ajuntament col·labori en aquestes iniciatives i és d’agrair la implicació de la regidoria de Participació Ciutadana, encara que jo pugui considerar que queda molt camí per anar fent. M’hauria agradat però, trobar-me a l’exposició al costat de l’Alcalde i la regidora Joana Asénsio, a la regidora del PP. Ho dic perquè crec que al seu partit li fa falta memòria històrica i assumir la responsabilitat de mantenir dins les seves files, i amb poder de decisió, massa personatges del passat autoritari, que no han entès ni accepten els principis de la democràcia representativa i que fins i tot han arribat a comprendre i justificar accions tan deplorables com l’intent de cop d’estat de l’any 1981.
Dimecres es commemora el dia internacional de la dona treballadora, i és bo que els homes hi parem més atenció. Només en la pell de la dona es pot entendre el què ha significat l’educació diferenciada per raó de sexe. Avui això està resolt legalment, ara però cal que també ho estigui socialment. Encara queda molt camí pendent.

Teologia de l'alliberament

Aquesta setmana hem conegut la notícia de la concessió del Premi Internacional Catalunya al bisbe emèrit de Sao Felix do Araguaia (Brasil) i molts ens n’hem alegrat.

Entre les noves generacions pocs n’hi ha que coneguin a Pere Casaldàliga, un català, nascut a Balsareny i que va travessar l’Atlàntic per anar a donar testimoni d’amor. Avui això es veu antiquat i un s’oblida que amb la seva tasca ha rebut amenaces de mort perquè posava en entredit la política dels forts i la submissió dels pobres als seus mandats.
Per a mi Pere Casaldàliga ha estat i és un referent. Sempre havia tingut dubtes sobre Missions. Se’m barrejaven conceptes i imatges de l’evangelització. Pensava en el descobriment d’Amèrica i l’aniquilació dels indígenes sota la imatge de la creu. A Pere Casaldàliga el veia diferent. No el considerava un convertidor d’heretges sinó més aviat l’àngel de la pau i la justícia. Aquella persona que aprofitava la seva intel·ligència i imatge per solidaritzar-se amb els pobres atacant el poder dels rics.
No hi havia ONGs i l’Església era de les poques institucions que es dedicaven al tercer món. Però la imatge d’aquesta església no era la mateixa que podem observar a Roma. La seva imatge era més semblant a la idea que tenim dels primers anys del cristianisme.
La Teologia de l’alliberament comença després del Concili Vaticà II, i obté molta força a Brasil, amb el moviment de comunitats de base i més endavant els moviments d’estudiants i treballadors compromesos, amb el suport d’intel·lectuals catòlics. Calia dignificar l’home, eliminar la pobresa i l’explotació, garantir l’educació i la salut, i una cosa que considero molt important: abans d’adoctrinar amb l’evangeli calia aconseguir unes condicions dignes de vida i després deixar escollir si es volien adoctrinar.
El Concili Vaticà II ha esdevingut un oasi al bell mig de la jerarquia eclesiàstica, però les bases cristianes conserven el missatge, i el moviment de la Teologia de l’alliberament ha afrontat, amb respecte però sense defallir, les mil i una traves que des de Roma els han col·locat.
És bo el reconeixement a Pere Casaldàliga. Ha estat testimoni de vida per una bona colla de creients a qui la jerarquia eclesiàstica els començava a fer perdre la fe. En un temps que la jerarquia espanyola es manifesta tan conservadora i poc fidel a la lletra de l’evangeli, fer sortir la veu de Pere Casaldàliga i reconèixer-li la tasca feta, és un encert que agreixo de tot cor.

Opes entre partits polítics

Avui somnia despert i m’imaginava la incursió o moda de les “Opes” en la política. Us imagineu una Opa hostil del PSOE a ERC? Primer pensava l’Opa del PSOE al PSC, però després me n’he adonat que aquesta ja fa molt temps que es va fer; quan encara no se’n parlava.
Per altra banda jo diria que el PSOE ja va plantejar una Opa amistosa a CIU i li ha sortit bé. Resulta que varen pactar abans de començar a discutir i ara tots els discursos són paper mullat perquè és com si ja coneguéssim el final de la pel·lícula que acaba de començar.
Una altra Opa amistosa podria ser la del PP sobre “Ciutadans de Catalunya”. Algú diria que seria més fàcil una Opa amistosa sobre el PSOE (ells es defineixen antinacionalistes i d’esquerres). També ERC podria plantejar una Opa hostil a “Catalunya Acció” (aquests preveuen la independència de Catalunya per allà el 2014 i darrerament es mostren molt crítics amb ERC).
Em queda un partit (ICV) que no sé qui li podria plantejar una Opa. Les seves accions cada vegada es cotitzen més avall i el seu potencial és feble. No n’hi ha prou amb idees i plantejaments per assenyats que puguin ser ja que en el món dels negocis, la pela és la pela, i en política el vot és el vot.
A partir d’aquí podríem entrar en el camp internacional. Penso que a Berlusconi i a Rajoy els aniria molt bé d’unir-se i començar a presentar “opes” a tort i a dret. De ben segur però que en podeu trobar de més interessants. Tot és posar-s’hi.

El somni europeu i la globalització

Les persones que ja tenim uns quants anys entenem què volem dir quan parlem del somni europeu. Vàrem viure la dictadura feixista com un ofec del qual volíem escapar-nos. La frontera francesa era la vàlvula d’escapament i Europa, a l’altra banda dels Pirineus, era el paradís anhelat.
Poc a poc, el nostre país, amb la península a la motxilla, s’ha anat fent lloc a Europa. De mica en mica hem deixat aquell llast històric i hem intentat rentar-nos la cara. Hem pogut dir que ja som europeus.
De la mateixa manera que el fill descobreix que el seu pare no és un déu, ens hem adonat que Europa no és la panacea. Hem observat les dificultats per mantenir l’equilibri polític i hem descobert que les fronteres no són només polítiques i territorials sinó també econòmiques. El món de la globalització ens ha canviat els esquemes i ara hem d’observar d’una altra manera l’Europa somniada.
El primer signe desestabilitzador s’ha pogut observar en el procés de redacció d’un projecte de constitució europea. S’ha vist com els països que en són membres no veien tan clara la cessió de competències estatals al projecte més o menys federal europeu. En aquests moments estem vivint una situació desestabilitzant, amb les mesures proteccionistes dels governs estatals davant les “amenaces” d’opes hostils. Es pot comprovar com cada estat tira per casa seva i entén que la millor defensa dels interessos de la seva ciutadania passa per evitar que les empreses estatals caiguin a mans de les grans empreses d’altres estats europeus. El sentiment d’europeus ja no es troba al mateix nivell.
La situació actual va començar amb l’opa hostil de Gas Natural vers Endesa. Als ulls de l’Espanya més rància es va veure com un atac als interessos espanyols per part d’uns provincians que només els exploten. D’alguna manera el subconscient els delatava i a alguns catalans això els donava armes per justificar la seva fe en l’autodeterminació. Encara és hora que s’analitzin les conseqüències econòmiques per a la nostra butxaca. Però els treballs d’Endesa per impedir caure en mans dels “catalans”, van arribar fins Alemanya on tenen els seus mecanismes, més o menys subtils, per defensar-se de l’exterior. Després s’ha vist a França movent fitxa per evitar que una empresa nacional fos absorbida per una italiana. Ara és Itàlia qui vol prendre mesures per protegir les seves empreses...
Creieu que aquesta és l’Europa que volem? És l’única Europa que podrem assumir? Estem realment creant una Europa forta i solidària?
Sincerament crec que aquesta no és l’Europa que somniàvem els anys setanta! Aquesta és una Europa de circumstàncies, sense credibilitat a la resta del món, i amb una guerra d’interessos estatals que no l’enforteixen sinó més aviat la retraten. El projecte de Constitució Europea pretenia recollir els valors humans i socials perquè deixessin de ser exclusius els econòmics. El projecte s’ha quedat a mig camí. El per què el podem veure fàcilment.

Recordant els refugiats sahrauís

Trenta anys de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Trenta anys d’exili. Trenta anys de negociacions internacionals. Trenta anys de resolucions de l’ONU. Trenta anys d’incompliment dels acords, per part del Marroc. Trenta anys de vergonya. Trenta anys des que Espanya va permetre que el Marroc i Mauritània es fessin càrrec del Sàhara.
Sovint recordo l’estada de l’Ahmed a casa nostra. Va ser dur per ell i per nosaltres. Al començament no ens enteníem, i l’Ahmed estranyava el país. Com l’Ahmed, molts nens i nenes sahrauís visiten cada any el nostre país i comença la discussió de si és bo per ells o no. Una discussió raonada i difícilment consensuada. Hi ha però un fet evident que no té perdó i és el joc d’interessos internacionals en detriment d’unes vides humanes.
El poble sahrauí es mereix justícia i més fermesa en les posicions dels països que es diuen amics. No s’hi val a jugar amb la vida i salut dels altres perquè són pobres i mancats de recursos. Com a molts altres llocs del món, els sahrauís pateixen en la pròpia carn, el efectes més cruels de la injustícia.

L'objectivitat en els meus escrits

Si em permeteu vull fer públic un aclariment en relació als meus escrits, i d’una manera especial als que es refereixen al Ple Municipal d’Arenys de Mar.
Tot sovint expresso en els meus escrits que aquests no són objectius. Són de collita pròpia i per tant tenen un fort component subjectiu. Quan comento una xerrada, una conferència, un acte... parlo d’allò que ha passat des de la meva perspectiva. És evident que la notícia queda automàticament filtrada encara que sigui inconscientment. Si a més hi poso qualificatius, encara és més evident la subjectivitat. Pel simple fet que són escrits subjectius, comporten valoracions i opinions de tot tipus, totes elles tant o més vàlides que les meves.
Des del naixement de la revista l’Ametlla d’Arenys, cada mes escric un article on expresso la meva opinió sobre fets que succeeixen, els meus pensaments, les meves reivindicacions... Des del mes de gener de 2005, i amb una periodicitat pràcticament diària, penjo escrits al meu blog, que travessen la frontera d’Arenys de Mar. També he escrit a Arenys Vida Parroquial i puntualment a l’Agenda. Tots sabeu també que em manifesto a la xarxa d’arenyautes, encara que darrerament només reprodueixi aquells temes del meu blog que es refereixen de manera directa a la població i que han pogut comportar polèmiques, que en alguna ocasió he hagut de matisar o rectificar. Sempre m’he defensat dient que eren opinions subjectives i mai he pretès confondre ni fer creure allò que no era. La meva credibilitat o descrèdit deriva d’allò que he dit o opinat.
En relació als meus escrits sobre el Ple Municipal vull afegir-hi que no em considero el cronista de cap mitjà periodístic ni corrent política ni social. Ni em sento obligat a escriure cada mes. Simplement escric tot allò que em reporten les intervencions al Ple, i no sóc exhaustiu sinó que parlo d’aquells temes que hi entenc, o m’interessen o bé em criden l’atenció. Segur que em deixo temes que potser són encara més importants. És evident que no sóc objectiu ni ho pretenc i, tot i la meva ideologia política, no em dec a cap partit polític en concret i per tant opino a favor i en contra, al marge de cap afinitat partidista. Deixo l’objectivitat perquè la practiquin, si així ho creuen necessari, Ràdio Arenys; El diari El Punt; Arenys Vida Parroquial...
M’agradaria pensar que tothom ha entès el meu plantejament i el subratllo recordant una idea que vaig sentir a dir a Vicent Partal, en relació als mitjans de comunicació i els periodistes: No cal que siguin objectius; el que han de ser és honestos. I això és el que jo intento ser.
Gràcies.

Pancartistes

Us en recordeu dels pancartistes? Sí home! Aquells que sempre anaven darrera una pancarta, fins i tot al Parlament de Madrid. És bo tenir memòria i nosaltres en tenim poca. Es tracta d’exercitar-la. Segur que ho recordareu. El senyor Aznar va ser president del govern espanyol, els darrers anys per majoria absoluta.
El senyor Aznar va confondre la raó amb l’ostentació del poder. Es pensava que pel sol fet d’haver estat escollit president per majoria absoluta, tenia tota la raó del món. Com si es tractés de la infal·libilitat del Papa de Roma. Aquest president doncs, acusava al grup polític de l’oposició de ser uns pancartistes, és a dir, d’anar sempre darrera d’unes pancartes. Ara no se’n recorden ni saben que han superat amb escreix les vegades que havien sortit al carrer a demanar qualsevol cosa. El problema que tenen a més, és que llavors es demanava la pau i ara demanen que es limitin drets, ja sigui de nacions, ja sigui de col·lectius: homosexuals, dones...
La jerarquia eclesiàstica espanyola també els fa costat. La nova promoció de bisbes i cardenals no té res a envejar a l’Opus Dei. Estan més per mantenir el poder de la paraula que no pas per servir als més necessitats. Prefereixen parlar des de la trona abans que solidaritzar-se amb els que més magre ho passen. Sort n’hi ha que la base de l’església és forta i manté la fe vers un Déu fet home, nascut en la pobresa i amic dels marginats. El poder de l’Església és terrenal i això ho haurien d’entendre aquests bisbes i cardenals de l’Espanya profunda.
Senyor Rajoy, deixi de fer l’indi i respecti més bé la seva pròpia imatge i persona. No es deixi portar per exabruptes i sigui més seriós en els seus plantejaments i més responsable pels danys que provoca. Al partit del govern li pot fiscalitzar moltes altres coses sense necessitat de donar a entendre que el seu cor viu amargament el bany d’odi i enveja per no haver assolit el poder. La vida dóna moltes voltes i podeu arribar a governar l’Espanya que tant dieu que estimeu, sense necessitat d’encendre fogueres que no sabeu si podreu apagar.

Les engrunes de l’Estatut i l’autodeterminació

Si fóssim capaços de recollir totes les engrunes que van caient, dia rere dia, en la negociació de l’Estatut, podríem omplir-ne un bon sac, que no serviria per res però com a mínim ens adonaríem de les retallades que està patint.
Al final tindrem Estatut i haurem de donar les gràcies als nostres polítics per les hores que hi hauran dedicat. L’Estatut que tindrem serà el que ens permetran des de Madrid. Nosaltres continuarem reclamant més competències i els espanyols pensaran que no estem mai contents.
Durant la negociació cadascú s’ha vist retratat i de tot n’hem d’aprendre la lliçó. Al començament tot són plantejaments clars i contundents. Tothom té molt clar què vol i així ho manifesta. Tots se senten valents i capaços de fer passar la seva per sobre dels altres. A mesura que avança la negociació van suavitzant les declaracions i justificant les renúncies. Hi ha algú que fins i tot arriba a dir que encara és millor del que defensaven en un primer moment.
El més sorprenent de tot és que llegeixes a un i altre i la informació que et comuniquen és totalment diferent. Deixant de banda al PP, que es va manifestar en contra en la votació del Parlament de Catalunya, les altres quatre forces polítiques, que varen defensar el model d’Estatut aprovat, de mica en mica s’han anat distanciant i algú, a més, ho ha fet de manera sorprenent. CIU està més d’acord amb el PSOE que no pas amb el PSC. ICV va de la mà del PSC, i ERC es manté més distant i és l’única força política que no accepta, de moment, la manera que es va confeccionant el nou Estatut.
Tothom fa una lectura política i especialment electoral. Ningú s’oblida que en poc més d’un any hi haurà eleccions municipals i una mica més endavant autonòmiques. Cada partit necessita vendre una imatge de fortalesa, coherència i bon fer, davant la ciutadania que els haurà de ratificar la confiança. S’ha dit que CIU ha pactat el retorn al govern català, cedint davant el PSOE tot allò que ningú hagués pogut preveure. ERC juga el paper del partit nacionalista. Vol aconseguir ser la imatge de Catalunya a la resta d’Espanya, de la mateixa manera que ho havia fet CIU en temps de Pujol.
Catalunya Acció, que es defineix com un projecte polític i no pas un partit, i que treballa per aconseguir la independència l’any 2014, ha esdevingut al gran crític per a ERC, a qui no perdona cap detall que signifiqui submissió a l’ordre espanyol establert. Paral·lelament tenim la plataforma Ciutadans de Catalunya que en aquest cas vol convertir-se en partit polític i que es troba al pol oposat, defensant a tot aquell que vagi en contra del sentiment nacionalista català. No creuen en nacionalismes encara que amaguen que són nacionalistes espanyols.
El panorama per Catalunya és incert. S’ha dit que des d’Espanya ens volen espanyols, encara que no permeten que fiquem el nas enlloc. De fet ens volen com a dòcils contribuents. Si fem qualsevol reclamació, ens diran que no hi tenim dret. I encara menys si se’ns acut aixecar-nos i marxar. El dret a l’autodeterminació només el tenen els països de l’altra banda del món. Nosaltres ja estem determinats per sempre.

Un Ple ple de preguntes

Al Ple Municipal d’ahir el vespre estàvem en família. Sort que Ràdio Arenys ho retransmet en directe i cal pensar que força arenyencs l’escolten. Ahir però molts d’aquests arenyencs ho devien fer tot mirant el partit del Barça. El regidor de Cultura, tot i no trobar-se massa bé de salut, va ser present al Ple. No volia que algú el pogués acusar de buscar-se una excusa i d’aquesta manera poder veure la retransmissió del partit.
Qui no hi va assistir va ser el regidor no adscrit Lluís Blanchar, a qui l’Alcalde va excusar. És per això que el dolent de la pel·lícula va ser protagonitzat per Ramon Puigvert, d’ICV. Tot i així el Ple va discórrer molt tranquil, probablement perquè els punts de l’ordre del dia no eren polèmics.
Temes que voldria ressaltar són: l’aprovació del Reglament del segon Consell Municipal Participatiu, concretament el de Promoció Econòmica, i la modificació de les normes urbanístiques del PGO, pel què fa a l’obligatorietat de preveure aparcaments en la construcció de nous edificis o reformes totals, ja siguin en el mateix edifici o en un altre.
De totes maneres la part més animada encara que sense esveraments, va correspondre al punt de Precs i Preguntes. Dos precs i una bon assortit de preguntes:
ICV feia un prec a l’equip de govern perquè donessin més facilitats als organitzadors del Carnaval, una festa molt tradicional a Arenys de Mar. (vaig haver de fer un esforç per valorar la tradició del Carnaval a Arenys i vaig arribar a la conclusió que el terme “tradicional” té moltes interpretacions).
ERC va demanar per reactivar el procés de converses sobre el Pla Integral contra la violència de gènere. La raó de l’encallament és, segons el regidor de Benestar i Família, la baixa laboral del tècnic.
ICV va demanar el calendari del procés d’elaboració del nou Pla General d’Ordenació d’Arenys. Segons l’Alcalde, a finals de febrer s’haurà constituït el nou equip redactor; a finals de juny o juliol hi podrà haver l’aprovació inicial; a finals d’any la definitiva; a primers de 2007 es podrà enviar a la Generalitat.
ICV també va demanar pels problemes mediambientals de la Depuradora; d’urbanització a La Raureta; i la previsió d’inspecció de les instal·lacions elèctriques. La resposta a aquesta darrera pregunta la faran en el Ple de març.
ERC va demanar pels problemes de relliscades del pavelló nou, i la saturació del vell. Segons va contestar Zenon Tomàs, s’estan estudiant les millores per incrementar l’ús del nou pavelló.
El PSC va demanar per la situació dels equipaments públics: Quina seria la resposta del govern al resultat de la consulta sobre el Xifré; quan es faria efectiu el trasllat als mòduls dels jutjats i qui hi aniria; quines obres de supressió de barreres arquitectòniques es farien a l’edifici actual de l’Ajuntament; quins usos tindrien la caserna de la guàrdia civil i el convent de les Claresses, si s’acaba comprant; com estava l’estudi del Pla d’Equipaments.
En aquest cas considero que les respostes de la regidora de Participació Ciutadana no varen ser massa afortunades: Al Xifré s’estudiarà fer-hi un Alberg però que hi tingui cabuda altres serveis i espais... De la supressió de barreres arquitectòniques va parlar de molts llocs però no de l’edifici de l’Ajuntament. De la Caserna va dir que se li donaria un ús turístic-hoteler. El regidor Ramon Vinyes li va haver de recordar que en el programa electoral de CIU es parlava d’una consulta popular. La regidora es va sorprendre i l’Alcalde li va fer que si amb el cap.
Del Convent de les Claresses es va dir que s’hi estava negociant i de l’estudi del Pla d’Equipaments, la regidora va dir que encara no s’havia fet l’encàrrec, que s’intentava que la Diputació ho fes de manera gratuïta, i que demanaran la col·laboració de tots els grups de l’oposició. Ja ho va dir Ramon Vinyes, que potser es començaria a estudiar quan tot ja estaria decidit!
La darrera pregunta del PSC era pel transport públic urbà. El regidor Benet Maimí va dir que el transport des d’Arenys de Munt havia millorat molt, perquè ara hi havia més parades a Arenys de Mar, i la freqüència era més alta. (Vaig pensar que era una manera molt pràctica de solucionar les coses, com ho és el fet d’esperar que Arenys de Munt incorpori nous canals de TDT al repetidor de Collsacreu perquè en puguem gaudir els de Mar). S’haurà de veure què en diu el pressupost de 2007.
Per acabar, la pregunta la va fer l’equip de govern al grup municipal d’ICV. Li varen demanar pel viatge a Oviedo: Qui havia sol·licitat ser convidats per l’Ajuntament d’Oviedo? Qui va pagar les despeses? Quin cost varen tenir? Quin criteri van seguir a l’hora de convidar als vilatans?
Ramon Puigvert va respondre que la invitació per anar a Oviedo la va tramitar una persona de contacte del regidor no adscrit Lluís Blanchar i que en tractar-se d’un viatge particular no es veia obligat a respondre la resta de preguntes. En tot cas l’Alcalde no va entendre l’escrit que els hi varen adreçar que parlava d’una invitació de l’Ajuntament d’Oviedo.
Es va acabar el Ple i sabíem que a Londres encara hi havia empat a zero. Qüestió de noves tecnologies, compenetració absoluta regidor-director.

El “Record Guinness” de la Consellera

Cada conseller o consellera té el seu estil, la seva manera de governar i d’organitzar el Departament. La Consellera Mieras està batent tots els rècords possibles a base de dimissions. La veritat és que n’he perdut el compte, però amb poc més de dos anys en porta una bona colla. Hi haurà qui dirà que està “de pega” d’altres pensaran que potser no és culpa de tots sinó que caldria autoanalitzar-se.

Quan es va filtrar a la premsa els canvis de consellers i conselleres que tenia previst fer Pasqual Maragall, ningú s’estranyava que una d’elles fos la consellera de Cultura. Després quan els procés es va frenar, tothom pensava que se n’havia escapat pels pèls. No sé si hi ha relació entre una cosa i l’altra però en tot cas el nombre d’entrades i sortides a Cultura no és massa corrent i de ben segur que el seu funcionament se’n ressent. Potser fóra bo trobar-hi remei a no ser que realment es vulgui aconseguir el Guinness.

Aquesta OPA sí que és beneficiosa!

L’Espanya casposa pot respirar tranquil·la: Endesa no serà absorbida per una empresa catalana sinó per una d’Alemanya! Sembla doncs que tot va tornant a la normalitat. Ara que l’Estatut està de rebaixes i que el boicot als productes catalans han obtingut els seus fruits, calia solucionar, per totes, l’atreviment dels catalans de posar peus al coll a una empresa nacional.
Tot és formalisme, també el discurs d’aquest meu primer paràgraf. En el fons de tot plegat només cal veure-hi l’animadversió vers Catalunya. De fet, la classe social més humil, catalana o no, encara no sap si hi sortirà guanyant o perdent, amb una o altra operació econòmica. No sabem si tindrem millor servei elèctric o si el preu augmentarà més o menys de pressa. Però això en política barata, que és el que més abunda, no interessa. La qüestió és frenar els moviments de la perifèria que podrien fer ombra al centre. Només a la perifèria activa i creativa, encara que Catalunya cada vegada és més passiva, per culpa de fora però també de dins. Si mai ensenya les ungles, ja té qui les hi esmola.
El més greu de tot és que no n’aprendrem mai, i tornarem a ensopegar a la mateixa pedra. És un cercle viciós que té història. De tant en tant ens deixen viure d’il·lusions i esperances, però ben aviat se’ns acaba.
Estic d’acord i tampoc podria fer res en contra, que caldrà valorar els esdeveniments i veure’n resultats. Sigui quina sigui la solució final, serà important examinar en què hi sortirà guanyant la ciutadania, la catalana i la que no ho és. Però no podrem oblidar aquest nou passatge de ràbia i odi cap a una nació a qui es nega el dret a decidir el seu futur. Però no ens equivoquéssim!: se’ns nega des de fora però també des de dins!. Cadascú que en tregui les seves conclusions.

El laberint de l'Estatut

Avui, el dia m’ha passat volant sense adonar-me’n. He pogut llegir amb prou feines quatre ratlles dels diaris i vull destacar només la facilitat que té la gent dels partits polítics per sortir victoriosos de qualsevol esdeveniment.
La manifestació de dissabte, que només va comptar amb el suport d’ERC, ha produït diferents lectures dels partits polítics catalans, totes elles diferents. Pel que sembla, cap partit s’ha sentit al·ludit sinó més aviat al revés. Tots ells han interpretat l’esdeveniment com un toc d’atenció per als altres partits polítics. Si no fos que en rebem les conseqüències, n’hi hauria per riure. Com es pot ser tant fals?
Els al·ludits pel meu escrit em direu que a la manifestació hi varen anar quatre gats en comparació al total de població catalana, i és cert. Què ha de passar més però, perquè es vegin obligats, encara que sigui per uns instants, a reflexionar sobre la manera d’actuar? Es pot fer més el ridícul, escoltant una vegada i una altra les declaracions de fa pocs dies i comparant-les amb les actuals? No sé si és sentit del ridícul o bé de la decència!
Tenim els polítics que tenim (no sé si ens els mereixem o no), i pagarem per això. Ens han enemistat de tot Espanya per acabar acceptant un increment del 20% de l’IRPF? Valia la pena tants embolics per aconseguir només un avantatge de punts per als aspirants a jutge que coneguin el català? Conèixer i parlar el català no hauria de ser una condició necessària, com ho és del castellà?
Cada dia anem coneixent retallades subtils a la proposta d’Estatut que es va aprovar al Parlament. Què en quedarà? Són els mateixos parlamentaris que hi van votar a favor o bé ens els han canviat? Aquesta és la capacitat negociadora dels polítics catalans? No em feu riure!
Però no cal ser tan ingenus: cada partit executa el seu programa previst, sense moure ni una coma del guió, encara que s’hagi de llegir entre línies (com fèiem en vida del dictador). Només n’hi ha un que des del primer dia ha ensenyat les cartes (PP), i un altre que encara no té clar que vol ser quan sigui gran (ERC). Els altres... jutgeu vosaltres mateixos.

La ciutadania ha parlat

S’han escrit moltes pàgines sobre el poder dels mitjans de comunicació. Tothom és conscient que des dels diaris, la televisió o la ràdio es pot fer molta pedagogia però també es pot manipular les masses. Els polítics ho saben i ho pateixen, però a vegades se n’aprofiten.
Internet i les noves tecnologies converteixen en periodistes amateurs al conjunt de la ciutadania, i esdevé una altra font d’informació, més difícil de controlar, encara que no estigui lliure de ser igualment manipulada.
El boicot descarat dels mitjans de comunicació catalans a la manifestació d’aquest dissabte, no ha obtingut els fruits desitjats per una classe política que utilitza els ciutadans a la seva conveniència. ERC se n’ha aprofitat però no n’ha estat el principal protagonista. Ha estat la ciutadania preocupada per les maneres de negociar el futur de la nostra nació. L’objectivitat i professionalitat de TV3, Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació generalistes ha quedat qüestionada i això no ajuda gaire a la societat catalana que confia en la imparcialitat o si més no en la seva honestedat.
L’enregistrament de les declaracions polítiques possibiliten la seva reproducció dies més tard, i ens ensenyen de quina manera es menteix quan es tracta de sortir a la fotografia. Això ho hem pogut veure i escoltar de la boca del president espanyol Zapatero i també del principal cap de l’oposició catalana, l’Artur Mas.
Només dos partits (PP i ERC) han estat coherents amb els seus plantejaments, i tot i així estem vigilants perquè no es desmarquin quan ho creguin oportú. De totes maneres, no s’hi val posar-los al mateix sac perquè el discurs és totalment diferent. La resta de partits estan massa preocupats per la imatge en vistes a les eleccions de 2007. Aquesta manera de fer és la que desmotiva a la ciutadania i provoca un desinterès per la política i els seus protagonistes.
Tots entenem que en una negociació les dues parts han de cedir posicions, el que no pot ser però és donar per bona una reforma estatutària, renunciant als principis més reivindicats, i després justificar que en pocs anys s’haurà de tornar a canviar.
No és qüestió d’orgull sinó de dignitat, i en la negociació de la reforma de l’Estatut, hi ha algunes forces polítiques que han rebaixat massa els seus plantejaments i han arribat a fer dubtar de la seva sinceritat a l’hora de defensar la reforma.
La ciutadania s’ha manifestat perquè està cansada de victimisme fals que queda en evidència quan es presenta l’oportunitat de defensar els principals drets de les persones i de les nacions.
Catalunya és una nació i als catalans no se’ns pot negar el dret a l’autodeterminació. El català és una llengua de la mateixa categoria que el castellà. No es pot obligar a conèixer el castellà si no hi ha obligació de parlar el català, sobretot en l’exercici de la justícia a càrrec de persones que tenen un bon currículum acadèmic. No es pot ser solidari a compte de les classes socials catalanes menys afavorides. Els nostres representants polítics varen fer un esforç (?) per consensuar una reforma estatutària. Ara no podem obviar l’alt percentatge amb el que es va aprovar.

Sobrequés, Strubell i Fèlix Cucurull

Dins els actes d’homenatge a Fèlix Cucurull, aquest vespre ha tingut lloc una conferència a càrrec de Toni Strubell i Jaume Sobrequés. L’ha presentat i moderat la professora d’història Pilar Royo.
La Sala Noble del Calisay estava plena i els parlaments s’han seguit amb molta expectació. Tots tres han comentat la seva relació amb Cucurull de qui guarden molt bons records.
En Jaume Sobrequés ha volgut fer ressò de la mort, avui, d’un gran patriota català, com ha estat Francesc Ferrer i Gironès. De Fèlix Cucurull ha dit que tot i tenir un únic compromís, era una persona polièdrica. Ha ressaltat la seva obra com la Història del Nacionalisme Català, i ha fet notar l’actualitat d’una de les grans idees de Fèlix Cucurull, com és la de nació catalana dins una espanya plurinacional, i l’afirmació que ens han amagat la història. Ha acabat afirmant que l’obra de Cucurull no ha estat suficientment difosa.
Strubell ha definit i valorat la vida de Fèlix Cucurull com la d’un catalanista en temps del franquisme. L’anomenat activista de les idees, que va militar en partits i formacions minoritàries que mai l’havien de portar a poder viure de la política. Ha considerat com una de les principals contribucions a la Història, el seu treball per desfer els tòpics sobre el catalanisme. Segons Strubell, Fèlix Cucurull va destacar la personalitat de Josep Narcís Roca i Farreras, el pare del catalanisme d’esquerres.
Els organitzadors dels actes commemoratius als deu anys de la mort de Fèlix Cucurull, fan possible que durant un parell de mesos els arenyencs tinguem l’oportunitat d’assistir a unes conferències i ponents interessants, que ens recorden la persona i l’obra del nostre convilatà.

Per dignitat, jo no hi seria

Sempre s’ha dit que la realitat supera la ficció. Això ho podem constatar en moltes situacions, on mai hauríem pogut imaginar-nos que els fets succeïssin d’una determinada manera. Malgrat tot se’ns fa difícil entendre com és possible que passi.
Som moltes les persones que estem cansats de tanta hipocresia, de tanta ràbia, de tanta manipulació, de tant odi i maldat. No podia imaginar que tot això que està passant arribés als nivells actuals. Es tracta d’anar tensant la corda, sense vergonya ni miraments. És igual si aconsegueixen fracturar la societat civil, si amb això recuperen el poder absolut per tornar a fer i desfer a l’empara de les seves lleis.
Per dignitat, jo no continuaria en una associació, en una empresa, en un grup polític, que es servís de les mentides, el menyspreu, la calúmnia i la ràbia per estar al davant. El Partit Popular està convençut que la seva tàctica és la millor per guanyar-se la simpatia de les masses, i això és suficient per continuar amb aquest discurs.
En Josep Piqué se’n feia creus i va gosar manifestar-se en contra de la cúpula del partit. Va viure la disjuntiva de mantenir-se ferm en la seva consciència o bé cedir a la pressió dels seus dirigents. Finalment va prevaler la seguretat en la feina. De fet, quin pes té la consciència? És prou fàcil enganyar-se un mateix per emmascarar-la!
No fa massa mesos vaig escriure a la revista l’Ametlla d’Arenys la consideració de si CIU havia de mantenir o no el seu pacte amb el PP a la nostra vila. Feia notar que precisament ara tampoc comptava amb la majoria absoluta que li podria decantar la balança.
No crec massa en els formalismes i prefereixo anar a la part pràctica, com en aquest cas podria ser pensar en l’esforç i dedicació que la regidora del PP realitza a la població. És cert i així li ho vaig manifestar però... em produeix contradiccions i dubtes pensar que la senyora Rosa Zaragoza forma part del govern com a representant dels votants del PP d’Arenys de Mar, uns votants a qui respecto profundament però que són còmplices indirectes de l’actitud dels dirigents del PP. Em produeix dubtes perquè jo no voldré mai girar la cara a un veí que sigui votant d’un o altre partit, però sí que m’agradaria poder dir-los que, en aquest cas, estan donant suport a uns polítics que menteixen i posen la població de la resta d’Espanya en contra nostra. Simplement que en siguin conscients!
Als meus cinquanta anys puc recordar la Catalunya amb el dictador governant; amb Fraga de ministre; amb Adolfo Martin Villa de governador civil de Barcelona... i em dol sentir dir al senyor Rajoy que ara estem fent amb el castellà, allò que la dictadura va fer amb el català. Em dol perquè és fals i tendenciós. Encara em ressonen les paraules del Rei d’Espanya dient que el castellà no va ser mai imposat. Com es pot ser tan cínic i tan fals?
La gent que em coneix sap que jo no estava gens d’acord amb aquells partits que, en el moment de negociar els acords de legislatura, partien de la premissa que no pactarien amb el PP. No ho trobava encertat i molt menys en pactes dins l’administració local. Ara però se’m fa més difícil mantenir els meus arguments. Crec que la situació no pot continuar d’aquesta manera i m’agradaria que fossin els mateixos simpatitzants i militants del PP que fessin adonar als seus dirigents que per aquest camí no s’arriba a bon port. Creieu que això és possible?